10 de desembre 2006

Tirant a fotre

Les declaracions de Cucarella han propiciat un interessant debat al bloc de Toni Ibàñez. Us el recomane.
Uns se'n van i uns altres arriben.
Els escriptors (i no obstant això, bons amics) Enric Lluch i Josep Millo (el primer en la foto de dalt, a l'esquerra i a tot color; el segon, baix, a la dreta i en blanc i negre, sense que això tinga cap segona lectura ni mala intenció...) han perpetrat una de les seues entremaliadures habituals. Han obert un bloc, fet que m'alegra de veritat perquè és un símptoma extraordinari: és molt positiu que els autors valencians, tan mancats d'espai (o directament censurats) als mitjans de comunicació tradicionals, també hi diguen la seua, de forma totalment lliure, a la catosfera.
El que em porta de cap (mai millor dit) és el nom amb què han batejat la seua bitàcola conjunta: Tirant a fotre. Mmmm hi detecte una certa conya?
Benvinguts, companys!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Això t'agradarà: punxa

Tirant al cap ha dit...

Gràcies per la recomanació, senyor anònim!

enric ha dit...

No hi ha cap conya amb això del Tirant a fotre. O, almenys, jo crec que no. Caldria preguntar-li-ho a l'autèntic creador del blog (el de blanc i negre, clar), perquè jo, d'aquestes coses tinc la mateixa idea que de l'arameu oriental. I dit al pas: com que no en tenim ni idea de les coses que es couen pel món, tractem d'escriure "cosiues" que observem, llegim o copiem. O siga, res a veure amb el "teu nivellàs" que, d'altra banda, resulta sempre atractiu. Ah! I gràcies per haver-nos incorporat a la llista.

Tirant al cap ha dit...

Ei, Enric, una abraçada i endavant amb el bloc! M'alegra de veritat que tireu endavant amb la idea. Ni que siga per a "fotre" algú...
Salut!

Anònim ha dit...

Hola, sóc el de blanc i negre. Aconsella un vell proverbi, no sé si polonés, d’anar amb molt de compte a l’hora de formular un desig per si de cas es fa realitat. Aquesta advertència és la que jo vaig oblidar la nit dels Premis Alzira-Bromera. Sopar i viatjar per Marina Alta amb Enric Lluch com a company de taula-singladura dóna per a molt. I, efectivament, va ser així com, entre copa i premi, vaig tenir la debilitat de suggerir-li allò del BLOG. “Craso error”, estareu pensant. Doncs bé, va ser l’altre dia, que en obrir el correu me’n trobe un amb el “asunto” Xama que s’apaga. I he descobert que sóc pare d’aquest blog. O mare (no sé l’Enric el rol que m’haurà assignat). I tenia que ser precisament el dia 20-N la data perquè coneguera el meu fill/filla-blog. Així que assumiré el que m’ha preparat el destí —l’Enric inclòs—, i acceptaré aquest blog encara que siga com animal de companyia.

Tirant al cap ha dit...

Benvolgut anónimo no anònim, diuen les llegendes (bé, de fet, les males llengües) que al sopar dels Premis Ciutat d'Alzira es fan molts negocis i pactes. L'organització fa el possible per asseure juntes les persones més inversemblants, les quals, ajudades pel vi i els efluvis de la festa (literària, això sí) acaben acceptant tractes insospitats. Pel que dius, veig que la llegenda té un rerefons real. M'alegra que siga així.
Ara queda el més fotut: alimentar la bitàcola.
bon profit!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...