He vist i llegit tantes coses aquests últims dies al voltant de l’Anatomia 06/07 que he pensat llargament si fer o no algun comentari “extra”. Però l’apunt del Llibreter (per cert, moltes felicitats!), la punyalada brutal de l'amic Subal i, sobretot, la invitació de Mercè Ibarz a reflexionar sobre el seu mail obert a Vilaweb ha estat definitiu: calen alguns aclariments.
“Hi havia una vegada un lloc estrany, on la literatura era considerada un cadàver i l’anàlisi de les coses consistia en dir paraules agres sobre aquestes coses.” Així comença l’escrit de Mercè. I si hem de fer cas del que s’ha publicat a la premsa, no dubte que la imatge que s’ha transmés siga aquesta. Una altra vegada una colla de lletraferits ploriquejant, lletramatant l’esperança en una literatura normal. “Sarpullido de quejas del sector”, en deia Carles Geli a El País. I és que, com era previsible, molts mitjans s’han quedat amb l’”efecte Estopa”, el “neonoucentisme”, la “frustració post-Frankfurt” o el “catalanoescepticisme” com a titulars. Que hi farem, això ja no depén només dels ponents. No descobrim res nou: el catastrofisme ven més que l’optimisme. Tema 1 del primer curs a la facultat de Periodisme.
Però l’acte, tot i el seu encarcarament, no va tenir només aquesta cara. Alguns ponents hi van manifestar la il·lusió que Frankfurt marque de veritat un abans i un després en la difusió internacional de la nostra literatura; també s’hi va incidir en la bona collita literària del 2006; en la impressió positiva que s’hi té a Alemanya dels llibres ja traduïts en aquell país; en el creixent èxit internacional d'una obra de teatre catalana (no només de Sánchezpiñols viuen les nostres lletres!); es va parlar del moment òptim per a l’eclosió de les editorials independents; i s’hi van fer propostes, com ara la necessitat que sorgeixen editorials o col·leccions de butxaca i el desig que aprofitem l’enrenou de Frankfurt per cohesionar el mercat interior del llibre en català, que bona falta fa. Entre altres.
La presència excepcional del conseller Tresserras (inconcebible, una cosa així al País Valencià, i això que el nostre conseller és forense!) va donar una altra dimensió, també positiva, a la sessió. Em semblen esperançadores les garanties que va oferir per mantenir l’ILC, per bastir un Consell de les Arts plural (“en aquesta sala només ja trobaríem 14 persones ben capaces de formar-hi part”, va dir), el seu compromís ferm i reiterat per mantenir el preu fix (autèntic salvavides per a les llibreries i per al sector en general) i la promesa que treballarà perquè els mitjans de comunicació de titularitat pública (que ara estan també sota la seua direcció) promocionen de veritat la literatura catalana.
Tot això i molt més es va sentir en aquella sala imponent la nit de dimarts passat. Llàstima que no haja transcendit. El debat virtual, ben animat, continua obert a la vostra participació.
“Hi havia una vegada un lloc estrany, on la literatura era considerada un cadàver i l’anàlisi de les coses consistia en dir paraules agres sobre aquestes coses.” Així comença l’escrit de Mercè. I si hem de fer cas del que s’ha publicat a la premsa, no dubte que la imatge que s’ha transmés siga aquesta. Una altra vegada una colla de lletraferits ploriquejant, lletramatant l’esperança en una literatura normal. “Sarpullido de quejas del sector”, en deia Carles Geli a El País. I és que, com era previsible, molts mitjans s’han quedat amb l’”efecte Estopa”, el “neonoucentisme”, la “frustració post-Frankfurt” o el “catalanoescepticisme” com a titulars. Que hi farem, això ja no depén només dels ponents. No descobrim res nou: el catastrofisme ven més que l’optimisme. Tema 1 del primer curs a la facultat de Periodisme.
Però l’acte, tot i el seu encarcarament, no va tenir només aquesta cara. Alguns ponents hi van manifestar la il·lusió que Frankfurt marque de veritat un abans i un després en la difusió internacional de la nostra literatura; també s’hi va incidir en la bona collita literària del 2006; en la impressió positiva que s’hi té a Alemanya dels llibres ja traduïts en aquell país; en el creixent èxit internacional d'una obra de teatre catalana (no només de Sánchezpiñols viuen les nostres lletres!); es va parlar del moment òptim per a l’eclosió de les editorials independents; i s’hi van fer propostes, com ara la necessitat que sorgeixen editorials o col·leccions de butxaca i el desig que aprofitem l’enrenou de Frankfurt per cohesionar el mercat interior del llibre en català, que bona falta fa. Entre altres.
La presència excepcional del conseller Tresserras (inconcebible, una cosa així al País Valencià, i això que el nostre conseller és forense!) va donar una altra dimensió, també positiva, a la sessió. Em semblen esperançadores les garanties que va oferir per mantenir l’ILC, per bastir un Consell de les Arts plural (“en aquesta sala només ja trobaríem 14 persones ben capaces de formar-hi part”, va dir), el seu compromís ferm i reiterat per mantenir el preu fix (autèntic salvavides per a les llibreries i per al sector en general) i la promesa que treballarà perquè els mitjans de comunicació de titularitat pública (que ara estan també sota la seua direcció) promocionen de veritat la literatura catalana.
Tot això i molt més es va sentir en aquella sala imponent la nit de dimarts passat. Llàstima que no haja transcendit. El debat virtual, ben animat, continua obert a la vostra participació.
2 comentaris:
S’agraeix que algú expliqui també els altres comentaris que hi va haver a l’anatomia. És pesat aquest país de mitges veritats.
Una anatomia per a morir-se, vaja!
Publica un comentari a l'entrada