Cavar un pou amb una agulla

Avui, dia festiu i relaxat (per cert, què celebrem?), estava disposat a parlar (per fi!) de l’últim premi Nobel, Orhan Pamuk, del seu fabulós discurs d’acceptació del guardó i de la seua grandesa literària. Però confesse que estic absolutament commocionat per aquesta notícia de Vilaweb, en què es confirma el que d’alguna manera sospitàvem quan vam fer aquest apunt. És, sens dubte, una de les pitjors notícies que he llegit en els últims temps. Sobretot, com assenyala Pere, pel que té de símptoma.
Les declaracions de Toni Cucarella són molt dures, però el més greu és que no són deliris ni fantasies, sinó que contenen un pòsit elevat de cruel realitat: els escriptors valencians són insistentment ignorats al mercat de Catalunya, al conjunt de la nostra cultura (comuna?).
Diu Cucarella:

“La cultura catalana en l’àmbit dels Països Catalans no existeix, s’ha esmicolat definitivament. [...] I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes. Perquè al Principat miren els escriptors valencians com una cosa exòtica; fora de Ferran Torrent i Joan F. Mira, és impossible fer-se un nom al Principat, sembla que hi hagi ‘númerus clausus’”.

Discrepe de Toni en considerar l’AVL culpable d’aquest mal crònic: fa molts anys que ocorre això. Però no només en l’àmbit de l’escriptura, també en el de l’edició passa, i en el del teatre, i en el del cinema, i en el de la música, i...
Al seu discurs, Pamuk compara la tasca de l’escriptor amb la d’un obrer, que, rajola a rajola, pedra sobre pedra, construeix un pont o una cúpula. Una tasca que exigeix una enorme dosi de paciència i també d’esperança. Un fet que sintetitza molt bé, segons l’autor turc, una expressió popular del seu país: “cavar un pou amb una agulla”. I això és el que sembla que fan els lletraferits valencians: cavar un pou amb una agulla, en el fons conscients (heus ací el drama) que mai trauran l’aigua. Si continuem ignorant-nos, caminem irremeiablement cap a la catàstrofe.
Diu Pamuk amb un to poètic: “Escric perquè només canviant la realitat puc assimilar-la”, i potser és això el que empeny molts dels autors valencians. Però, al remat, topen contra un mur. No m’estranya que hi haja tan pocs escriptors professionals al País Valencià, ni que alguns desapareguen després d’un temps prudencial, ni que alguns altres es passen al castellà... Com els podem demanar un esforç titànic que ningú (ni allà ni, per descomptat, ací) els reconeix?
El debat al respecte és urgent i necessari. No tinc la vareta màgica per resoldre aquest greu problema (ja m'agradaria!), però entre tots podem i haurem de trobar solucions. Res m’agradaria més que escoltar, d’ací a poc, que Toni Cucarella, un dels grans de les lletres catalanes, torna a publicar. Senyal que haurà canviat alguna cosa.
Excuseu-me que modere l’optimisme.