08 de març 2007

No estem sols

Fa temps que no polemitzem, així que ja tocava.
La revista Els marges publica un article de Bernat Puigtobella, en l'actualitat editor de ficció estrangera a Proa, titulat "No estem sols. La narrativa catalana actual vista per un editor". Puigtobella resumeix en tres els problemes de recepció de la literatura catalana en l'actualitat:
  1. El metabolisme editorial
  2. El replegament lingüístic
  3. La introversió de l'escriptor català
El primer punt fa referència al "rosari de premis" que marca el calendari editorial i que, al seu entendre, no han fet sinó estimular "el grafòman amateur". Comenta:
"Els editors i els jurats de premis literaris constatem periòdicament com l'exercici de l'escriptura automàtica no va ser només una foguerada surrealista, sinó que és encara avui una pràctica ben viva entre els nostres lletraferits. Hi ha dies que un voldria veure restablerta la censura, alguna disciplina que obligués l'escriptor a pensar dues vegades el que escriu."
Un pèl fort, no?
Alhora, apunta una autocrítica sobre la política editorial del Grup 62, del qual forma part:
"Ara que el nou Grup 62 acapararà la majoria de grans premis de novel·la, serà imprescindible instituir jurats veritablement independents i redefinir la relació entre autors, editors i agents literaris sobre unes altres premisses, si no volem que el prestigi dels premis es degradi definitivament. Altrament, el Grup 62 correria el risc de convertir-se en una narcosala."
Repunyeta, quina claredat expositiva!
Amb el segon punt, el del replegament lingüístic, estic un poc més d'acord:
"Encara avui s'escriu més amb una hiperconsciència filològica que no pas amb ganes d'explicar una bona història. [...] Tenim bons prosistes, però ens arriben poques novel·les que ens atrapin amb històries actuals i interessants."
Òbviament és una generalització, hi ha excepcions (moltes) lloables (algunes), però a grans trets, hi combregue. En aquest mateix sentit, Joan Josep Isern confessava fa uns dies el següent: "No dic que no se'n facin, de bones novel·les. Només deploro que no les encerto...". Serà veritat que estem en crisi?
I pel que fa al tercer i últim factor, Puigtobella afirma que el discurs de l'intel·lectual català "sona nyeu-nyeu i ressentit, és l'expressió d'una introversió victimista que no es correspon amb les preocupacions de la gent. [...] El país no s'acaba, sinó que s'està transformant."
Tot i aquestes dures (duríssimes) reflexions, l'article acaba amb una afirmació que hauríem de penjar, en format flaix, a l'entrada de les webs de les editorials:
"Els editors que ens volem guanyar la vida publicant novel·les necessitem bones històries, històries ben construïdes, que ens connectin amb el present, que ens emocionin o diverteixin, i si pot ser totes dues coses alhora".
Són, crec, les mateixes necessitats que plantegen els lectors. Ara, la paraula és vostra. Si la voleu usar.

4 comentaris:

Xavi ha dit...

Sincerament, no crec que siga una malaltia exclusiva de la literatura en català. Si llevem el tema del superàvit de premis literaris; molt superior a les obres mereixedores de guanyar-los. Quan u llig els best-sellers de la literatura espanyola es troba amb la mateixa mediocritat generalitzada que es troba a la literatura catalana, amb les obres que excel·leixen en una i en altra que, dissortadament, molt sovint resten en l'anonimat pel també superàvit de publicacions. Un cercle viciós?
Sí que és cert que voldria llegir obres en les quals, constantment, es fa país. Fer país està bé, però fer literatura està molt millor.

Confidencialcat ha dit...

I aquest Puigtobella, què ha fet en el món editorial per donar consells i anar pel món amb tanta suficiència? No ha gestionat ell mateix, quan era editor d'Empúries, premis literaris perfectament fraudulents, com ho són la immensa majoria? Els premis d'Empúries són petits i no els coneix ni déu, però són tan falsos com el Planeta; pobres, "cutres" i "arreglats". No fotem.

No ha publicat aquest Puigtobella desenes de novel·les que l'únic que NO tenen és "una bona història"? Si era l'editor de Fonalleras! A qui vol enredar? A ell mateix, m'imagino.

No ha publicat, sense editar en cap sentit seriós del terme, gloriosos exemples d'escriptura automàtica i els ha intentat vendre com "alta literatura" (llegiu si podeu els totxos de Núria Perpinyà)?

Molt xerrar i poca feina aquests nens barcelonins.

Toni Cucarella ha dit...

La majoria d'editors (per no dir tots)que conec no saben distingir un ou d'una novel·la. I aquest Puigtobella damunt va ser qui va fer costat (fins i tot ho va defensar amb articles) a Tàndem en la campanya aquella de Harry Potter "ara en valencià". Amics de l'editora Serrano, com l'actual secretari de mobilitat territorial (o una cosa així) de la Generalitat de Catalunya, Manel Nadal, a banda d'usar la retòrica lizondista, va arribar a afirmar que de la versió "valenciana", que va tenir fins i tot el suport de la Generalitat Valenciana, se s'havien venut 75.000 exemplars (no és broma!). Mesos més tard, però, Enric Folch, en una entrevista a El Periòdico va dir que no, que allò del Harry Potter "ara en valencià" va ser un fracàs, que en realitat se n'havien venut més en la traducció "original" que no en l'adaptada valenciana.
I ara Puigtobella dóna lliçons. De com vendre llibres com si foren ous o llandetes de tonyineta?

Toni Cucarella

Anònim ha dit...

"Els editors que ens volem guanyar la vida publicant novel·les...". Huaaaa. I el tio és incapaç de vendre Harry Potter. El que no s'entén és que aquest tio cobri d'editor. Hauria de ser en una benzinera omplint dipòsits o anar per les bústies repartint propaganda. Crisi? I tanta crisi. De la intel·ligència sobretot!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...