19 de setembre 2006

Revista inflamable

En l'última visita a Barcelona vaig descobrir a La Central Benzina, una magnífica "revista d'excepcions culturals", com s'autoqualifica. La trobaria a València?
Em sorprén molt gratament la qualitat de paper i d'impressió i uns col·laboradors professionals capaços, per exemple, de fer una entrevista interessant (termes que ja creia antitètics). Hi ha una bona mostra en la conversa que mantenen Àlex Gutiérrez, director de Benzina, i Eduard Márquez, tot i que l'escriptor reitere que no té res a dir que siga interessant: "Res del que jo penso sobre el món i el que ens envolta té cap utilitat ni cap sentit". Declaracions sorprenents en un escriptor amb tantes coses a aportar, si més no, en el camp de la literatura.
Però els ulls se me'n van a l'article d'opinió de Jordi Llavina "¿Novel·la catalana?", on no mira pèl. Les seues observacions, potser massa contundents, no el faran guanyar molts amics. No deu ser això (i aquest fet l'honora) el que pretenia. Afirma Llavina: "La narrativa catalana viu, de fa mesos, una crisi espectacular. [...] N'estic fins al capdamunt de trobar-me sempre el mateix paisatge avorrit, sense mica d'agosarament, un repertori semblant de personatges sense gota de gràcia, de cartró rebufat per la humitat i els fongs, blanc de caspa. En general, els escriptors catalans haurien de llegir una mica més, formar-se amb més convicció. Entrenar-se en la lectura (alguns, estrenar-se en la lectura)." Precisament, Eduard Márquez és dels pocs autors amb novetat recent que Llavina salva de la crema.
Però, a més, hi constata que "s'han acabat les traduccions de novel·la en català. O gairebé. Com a exemples honrosos i excepcionals, Edicions de 1984 i Bromera". No sé si la situació arriba a aquests extrems, però sí que és cert que el nombre de traduccions han minvat bastant els últims anys, tot i que han augmentat (de forma inexplicable per innecessàries), les traduccions del castellà.
Com veureu, observacions provocadores que volen fomentar el debat (millor el d'idees que l'irracional, que d'això ja n'anem molt servits). Si les dues asseveracions són certes: no és una contradicció que minven les traduccions en un moment en què la literatura catalana "autòctona" sembla que està en hores baixes? I la pregunta més inquietant és: realment està en hores tan baixes?

13 comentaris:

Pere ha dit...

Jo, personalment (i desgraciadament), crec que Llavina té més raó que un sant (amb perdó). I sí, JC, Benzina sí que es pot trobar a València. De moment, si més no.

Anònim ha dit...

Discrepe en el que comentes de les traduccions del castellà com a innecesàries. Volem un català normalitzat? Doncs acceptem traduccions del japones, de l'anglès i també del castellà. Perquè pensem que tots els que poden llegir en català necessàriament han de saber llegir en castellà?

Tirant al cap ha dit...

Pere, m'alegre que la revista Benzina es puga trobar amb normalitat a València. Una normalitat que, paradoxalment, és anormal. Siga com siga, la recomane vívament. Jo també crec, com apuntes al teu bloc, que cal apostar pels "productes" culturals que tenen interés, no només per militància lingüística.
Una premissa que, al meu entendre, hem de seguir també en l'àmbit editorial: cal editar i llegir llibres perquè tenen interés, perquè aporten alguna cosa, no només perquè estan escrits en català.
Des d'aquest punt de vista, usuari anònim, jo (parle de mi com a individu, com a lector unipersonal, sense ànim d'ofendre ningú ni de menystenir cap opció) mai llegiria Vargas Llosa traduït al català. No veig per què això és un signe normalitzador. I ja sé que aquesta opinió té molts detractors (no he trobat molta gent que combregue amb mi en aquest aspecte, si he de ser sincer), però és obvi que la immensa majoria dels que poden llegir en català saben llegir en castellà. I jo, si he de triar, preferisc llegir un llibre en versió original.

Anònim ha dit...

Efectivament, no hi estic d’acord. Considero que tan vàlid és traduir del català al castellà, com a l’inrevés. Vosaltres, els editors, teniu l’oportunitat de donar a conèixer als lectors les creacions dels autors. Per què discriminar per raons idiomàtiques? Per què ens hem de perdre els lectors en català les grans obres “internacionals”? Perquè les va escriure un colombià o un escriptor de Burgos? Fer aquesta tria, amb el suposat objectiu de defensar la literatura en català (suposo que el teu argument és que la gent ja té prou oportunitats de llegir als autors castellans com per a traduir-los) em pareix empobridor. Torno a dir: si som una llengua i una cultura normal, no hem de tenir por de ningú.

Tirant al cap ha dit...

Benvolgut anònim, pel que sembla, la meua postura (insistisc, personal) està condemnada al fracàs més absolut. Si traduir del castellà significa enriquir la nostra literatura, fa temps que nadem en l'abundància: si fem una ullada als més venuts d'aquesta setmana a l'Avui, la meitat són obres traduïdes del castellà.

Enric Gil ha dit...

Us deixe una notícia que va publicar la premsa fa més d'un any sobre un punt que ha tractat Girbés: les traduccions.



Publicat al diari "Avui" dissabte 23 d'abril


http://shorterlink.com/?XF46MZ

MÉS ESPANYOLS, MENYS INTERNACIONALS



La reducció de títols que ha patit el mercat editorial català ha afectat sobretot les traduccions
d'obres de ficció d'autors estrangers, que han caigut
en picat des del 2002 fins ara.

L'elevat cost per exemplar, les dificultats de promoció, la competència de les traduccions a
l'espanyol i la incertesa respecte a la reacció del públic han provocat que s'hagi tancat l'aixeta de les traduccions al català d'autors contemporanis o, si més no, que s'hagi passat del raig fet a un controlat gota
a gota. En només dos anys, els grans segells editorials han disminuït en un 40 per cent el nombre de títols de ficció traduïts al català.


Mentre que de Dan Brown i similars se'n traduirien fins i tot les redaccions que van fer de petits a
l'escola, els principals perjudicats per aquesta frenada generalitzada han estat els autors de qualitat contrastada però vendes tirant a modestes. Un exemple:la penúltima novel·la de Jean Echenoz, Me'n vaig,l'havia publicat en català Proa, però l'últim llibre de l'autor francès, Al piano, ja només es pot trobar
en la traducció castellana editada per Anagrama.


Dan Brown, l'excepció


"Els autors catalans o els projectes editorials solen
tenir més sortida que la ficció estrangera, amb honroses excepcions", explica Eugènia Broggi, editora d'Empúries. Justament aquesta editorial pot presumir d'uns números gens vermells gràcies a dues excepcions
que confirmen la regla: els llibres de Dan Brown i la
saga de Harry Potter. Broggi entén que la via per resoldre les mancances actuals passa pels ajuts
institucionals: "Per sort, cada cop més s'estan agilitzant els processos de subvenció de traduccions al català de llengües estrangeres".



Alguns autors del catàleg d'Empúries que s'han ressentit de la desacceleració traductora són la
polonesa Helga Schneider i l'indi Vikram Seth, dels quals han deixat de publicar algun títol. "Hi ha hagut una crisi imposada per l'overbooking i una temporada
d'impàs, però aviat viurem una certa reactivació", pronostica Broggi.



L'última novel·la d'Amélie Nothomb, Antichrista, ha sortit en català editada per Anagrama-Empúries. Columna, que fins ara havia publicat els llibres de la
prolífica autora francesa, va renunciar a treure aquesta obra. "Hem de fer menys apostes i més calculades, concentrant esforços en uns determinats
títols i sacrificant els menys sostenibles", diu Ester
Pujol, editora de Columna.



Segons ella, un factor que desanima és la competència
de les traduccions a l'espanyol, que gairebé sempre tenen un preu de venda més barat (perquè els tiratges són més llargs) i ocupen un espai més privilegiat a
les llibreries. "Les traduccions d'autors estrangers són més cares que la ficció catalana, ja que cal sumar als royalties el cost de la traducció, i a sobre tenen
menys ressò als mitjans de comunicació", indica Pujol.
De tota manera, Columna no deixa de publicar autors potents com Tom Wolfe, ni que escriguin totxos de 800 pàgines com Sóc la Charlotte Simmons. "Si no ens atrevim amb Tom Wolfe, malament rai", diu Pujol.

I anuncia que aquest any trauran també un nou llibre de Bret Easton Ellis, de qui havien publicat Menys que zero el 1986 i Les lleis de l'atracció el 1991.
Rebaixant el llistó d'exigència de la qualitat literària, títols de ficció comercial com El club
Dante o Assassini es venen gairebé tant com les polseres solidàries de silicona: "En principi tenen un
públic més ampli i el risc és menor", raona Ester Pujol.



L'editor de Proa, Isidor Cònsul, considera que les
traduccions de literatura estrangera són les més
difícils de promocionar: "No n'hi ha prou de fer bons
llibres. Amb un autor del país és molt més fàcil, però
un de fora l'has de fer venir i has de concentrar la
promoció en un dia. Tot i que em sap greu deixar de
publicar el Lobo Antunes o l'Echenoz, no puc controlar
més de 70 o 80 llibres anuals i em veig obligat a
triar. Vull donar oportunitats als autors catalans, i
com a editorial de referència també m'interessa
recuperar clàssics estrangers. Això fa que l'espai per
als contemporanis de fora sigui limitat".


L'excepció, en aquest cas, és el fenomen Paulo Coelho:
de l'autor brasiler Proa publicarà aviat la novel·la
autobiogràfica El Zahir.
Com que no es pot abastar tot, el secret consisteix a
fer bones apostes i cuidar els llibres (pocs o molts)
que es publiquen. "Els llibres han d'estar ben editats
i ben traduïts, la llengua de recepció ha de
funcionar", afirma Cònsul. Val a dir que a l'època de
vaques grasses es traduïa molt i amb molta alegria,
però hi havia traduccions al català que no
s'aguantaven ni amb pinces.



Pilar Beltran, editora de 62, apunta un altre motiu
que ha dut a frenar l'eufòria traductora: "Els títols
que més funcionen en un altre país no necessàriament
funcionaran aquí. Els editors ens movem per olfacte,
amb dades molt poc científiques. En èpoques de
reducció de títols, el que més se'n ressent són les
traduccions". Segons Beltran, "abans podíem apostar
inconscientment per nous autors, i ara intentem
mantenir els autors en catàleg però ens costa
llançar-nos a buscar-ne de nous".


Els que es mantenen



Paul Auster, Arto Paasilina, Bernardo Atxaga i Anna Gavalda són noms que es mantenen fins i tot en hores baixes, però en canvi Edicions 62 ha deixat de
publicar l'escriptor rus Boris Akunin i Kazuo Ishiguro. Aquest britànic d'origen japonès canviarà de marca sense canviar de casa: passarà a editar-se amb el segell compartit d'Empúries-Anagrama, que permet repartir costos. "A la persona que més li dol deixar
de publicar un autor és a l'editor", confessa Beltran.
I afegeix, amb resignació: "Fem el que podem".

enveubaixa ha dit...

De moment, sempre que he anat a l'Fnac de València he trobat la revista. Fins i tot alguna volta l'he vista a Castelló, a Babel. Dubte que siga així molt de temps més.

tonibanez ha dit...

JC: jo de tu no em perdria el proper número de BENZINA (octubre). Hi surt un relat que és una "promo" d'un llibre eròtic que publicarà Bromera al novembre. Quan el llibre surti, envia un exemplar al director (Àlex Gutiérrez) de part meva i un altre al Llavina (de part teva). Apunta-t'ho.

Anònim ha dit...

A sus órdenes!

Així doncs, el proper número serà, segur, el més prescindible de tots fins ara.

tonibanez ha dit...

S'ha de ser gilipolles, usuari anònim de merda!

Tirant al cap ha dit...

Que hi haja pau, per favor. Aquest és un bloc dedicat al món del llibre i de l'edició. Segur que n'hi ha altres dedicats als insults.
Pel que fa al teu comentari, enveubaixa, Enric Gil ha dedicat un apunt ben il·lustratiu de la seua petita odissea a la recerca de la revista: http://blocs.mesvilaweb.cat/Enric_Gil
I estem parlant de València capital. Jo, a la Ribera, ni m'atrevisc a preguntar.

Darabuc ha dit...

Respecte del tema de les traduccions, penso que jo no compraria (ni he comprat mai, de fet) una traducció del castellà al català. Prefereixo, certament, l'original. Però no ho veig cap problema: si hi ha lectors que prefereixen llegir en català, per la raó que sigui, és normal que el mercat respongui a la demanda i d'altra banda, tampoc ho veig greu. De fet, la traducció bona dels bons autors (remarco: bona i bons) pot ser un exercici d'enriquiment; i si ens vam enriquir amb l'Ul·lises de Mallafrè, també ens enriquiríem amb una versió d'un llibre lingüísticament tan interessant com La ciudad y los perros, per esmentar Vargas Llosa, que sortia a la discusió. De fet, jo sóc dels qui llegeix els llibres que li agraden en tantes llengües com pot, inclosos autors espanyols en francès o anglès, per exemple. (Autors catalans, és força difícil.)

Darabuc ha dit...

Rellegint el comentari anterior, diria que hi ha, a la meva pràctica lectora, una incoherència insoluble, entre llegir unes traduccions sí i d'altres no. Potser és perquè castellà i català em són llengües maternes les dues i el pas em sembla innecessari tret dels casos més experimentals. Potser senzillament és una incoherència humana, normal i prou, donat que sempre és millor viure d'acord amb un mateix que d'acord amb cap principi.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...