28 de novembre 2007

Miratge tardorenc

Avui apareix publicat a Cultura 21 un nou article d'aquest Tirant al cap titulat "Miratge tardorenc". En el mateix portal trobareu altres notícies d'interés, quasi totes positives, com ara l'anunci que Rosa Regàs no acceptarà mai més un càrrec públic. Hi ha també el naixement d'Accent, una nova editorial amb seu a Girona amb atenció especial "al territori híbrid situat entre la literatura i l'assaig". També Viena Edicions renova la seua oferta amb la col·lecció "Cercle de Viena", amb l'objectiu de publicar "petites joies del segle XX, autors desconeguts en llengua catalana, traduccions amb vocació d’exquisides". Molta sort als dos!
La nota negativa la trobem en el premi Documenta, que ha quedat desert. El fet que quede desert un certamen adreçat a autors de menys de 35 anys amb la intenció de descobrir nous talents és un (nou) toc d'atenció preocupant: què passa amb la renovació de la literatura catalana? Recordem que ha quedat desert també en 2003 i en 2005...
Més negatius encara resulten els (esperats) resultats del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, una macroenquesta que ha realitzat la FUNDACC entre prop de 40.000 persones (un 18,55%, del País Valencià) . De l'allau de xifres utilíssimes i clarificadores, de les quals confie que en parlarem pròximament amb més calma, en destaque només dues, referides al conjunt dels territoris de parla catalana: un 48,4% de la població no ha llegit cap llibre en els últims dotze mesos; i preguntats sobre la llengua de l'últim llibre llegit, només un 16,7% ha escollit el català. Dades per a la reflexió... per a qui vulga reflexionar!

10 comentaris:

tonibanez ha dit...

JC, la renovació de la LIT CAT la trobaràs als blogs... Aviat en tindràs notícies.

Samarucs i fartets ha dit...

Això que no hi ha saba nova em deixa una mica perplex.Haver-los els hi ha, estic ben segur; però qui, quan i on els promociona?

Busquen nou talents o escriptors que elaboren textos "a la carta", és a dir, segons els usos i costums de l'empresa editora? Fins on estan disposat a arriscar els editors?

Mentre es continue anant a tir segur l'assumpte no pinta bé.

Per cert, espere que a eixe ínfim 16,7% que ha escollit el català no calga encara restar-li la gent que considera que la publicitat de l'Eroski de Carcaixent que s'edita en valencià és també material literari.

Esteve ha dit...

Els editors no arrisquen. i cada vegada és llig menys, així que els escriptors joves o tenen ben magre. només s'ha de mirar qui guanya els premis : Jordi Coca, Clara-Simó... I, si no hi participa cap peix gros, doncs desert i tots contents (Prudenci Bertrana etc). per cert, m'ha arribat el rumpr que a un escriptor jove, però ja ben conegut, se'l va "convidar" a participar al Documenta, però no hi va ser a temps d'acabar la novel·la. Resultat: desert. Sense comentaris.

Anna ha dit...

Ara l'editor dirà que qui no arrisca és l'escriptor. En realitat, qui no arrisca és un èter: el mercat. Els lectors, en realitat, que som com cabres que ens mengem tota la brosa que hi ha al mont. Si forem més exigents, tot això no passaria.

Mmartablog ha dit...

Tinc entés que el Sr. Girbés té un càrrec de pes a bromera. Ell més que ningú coneix el món editorial. Sap que l'empresa per a la que treballa té unes despeses mensuals que ha d'afrontar, per la qual cosa ha de posar esment a l'hora d'apostar per una obra ja que l'edició suposa una inversió econòmica que si no reverteix en benefici per a l'empresa pot suposar l'amenaça de que les premisses empresarials no es complisquen (inversió + treball = benefici). Això és de calaix i no es pot reprotxar a cap empresari que el seu objectiu siga obtenir benefici.
Recorde l'entrevista amb una coneguda editora valenciana, que es va interessar per una obra i després d'alabar-la; em va dir això de: "M'agrada, però quanta gent compraria açò????"... Arrepleguí estris i me n'aní a casa sense remugar. Així som els autors... El nostre treball, el fem a cegues i solament després d'haver invertit en ell moltes hores, el mostrem. Si tenim la sort de que el treball realitzat està en la línia de la moda actual o en la línia mental del que el director literari de torn pensa que és una obra "vendible" en la que val la pena fer una inversió d'edició i promoció, aleshores eixe treball ix a la llum del món i té una plusvàlua (mísera en el cas de l'edició en la nostra llengua, milionària si edites en planeta i t'anuncien en la tele, perquè com dia Anna, la gent som cabres que mengen la brossa que ens dicta el màrqueting), sinó el deixem a la prestatgeria de la nostra casa i ens diguem això de "almenys he tingut un fill, he escrit un llibre... potser demà plantaré un arbre". Oh, quin plaer!

M’agradaria que el Sr. Girbés m’il•luminara sobre quin és el procés que es segueix en les dissertacions d’un premi literari. Perquè els autors estem amb la bena als ulls (almenys jo). A vore, es presenten 28 obres al premi de novel•la, jo pregunte se les lligen totes des del cap fins als peus??, quin criteri utilitzen per rebutjar o triar obres? L’editor o persona encarregada fa la tria de les finalistes, són solament eixes les que llig el jurat???
Quin embolic!!!!!!!!!


I si no parlem del treball de selecció en l’editorial. M’ha passat enviar una obra a una editorial, i que me la tornen impol•luta. A vore, senyors, si te lliges un llibre es nota. Els cantonets dels folis, alguna arrugueta. Com ho fan això?? Miren el títol, es lligen el primer capítol,... ¿que fan? Estic ja desvariant???

Ara, jo li pregunte al Sr. Girbés, quina és la línia editorial de moda???
Pel que he vist als finalistes del Ciutat d'Alzira, es porta allò de la "novel•la existencialista"... ¿m'equivoque? Més que res, perquè vaig a començar una nova novel•la i no voldria invertir el meu temps i el meu talent en quelcom que no es porta.

Aposte vostè per un tema!!!

Emili ha dit...

Pots fer una novel·la sobre un membre del jurat d'un premi que viatja en avió i té un accident i es queda sol en una illa deserta amb els tots els originals presentats (i cent llaunes de tonyina) i com no té res més a fer els llegeix de cap a peus i plora d'emoció al descobrir quant de talent hi ha ocult sense premiar i decideix que a partir de quan el rescaten no deixarà que res influencie el seu criteri literari a l'hora de premiar un llibre. I després d'això un cocodril va i se'l menja. Existencialista a tope.

(Ei, que és una broma, que jo d'aquestes coses no en tinc ni idea...:-)

Anònim ha dit...

mmmartablog el senyor Girbés no sabe no contesta. Doncs ja ho faig jo.
a) Si un peix gros participa en un premi gran amb el nom a la portada, ja tenim guanyador (CLARA-Simó asseguar un mínim de 3 mil llibres venuts).

b) si no hi ha cap peix gros i hi ha una nov que, unànimement agrada a tots els del jurat, la premien (com va passar amb el C d'Alzira amb DIES D'IRA d'Escartí, aleshiores desconegut etc), pensen q, si ha aconseguit agradar a 4 persones, s'obrirà un mínim de camí de venda (1000 exemplarets, pòsem per cas)

Conclusió: Envia la novel·la a premis xicotets: Ciutat d'Almassora, Benissa, etc. Quan aconseguesques guanyar-ne algun d'aq i tongues una miqueta de nom, aleshores ja pots particpar als grans i, clar, esperar que cap vaca sagrada s'hi presente amb el nom a la portada.
El món dels negocis és així. No importa el temps que hi esmerces!!! Mana la pela, bé, l'euro!

Tirant al cap ha dit...

Benvolguda mmartablog, en efecte un editor té l'obligació de guanyar diners per poder continuar treballant, però si convertira aquesta premissa en l'única vàlida per a tots i cadascun dels llibres que publica deixaria inèdits molts més títols (fins i tot gèneres minoritaris sencers) dels que queden.
Pel que fa a l'última observació, no sóc qui per donar consells, però sempre serà millor (sens dubte, molt més gratificant a nivell personal) escriure sobre aquells temes i problemàtiques que preocupen a l'autor que no fer-ho "a la carta". I no crec que estiga de moda la novel·la existencialista, però qui sap!

Tirant al cap ha dit...

Anònim, sembla que els nostres missatges pràcticament s'han creuat. No estic d'acord amb el teu plantejament. Els "peixos grossos" no sempre guanyen, i et posaré un exemple: el primer premi Bancaixa el va guanyar un desconegut (aleshores, inèdit) Àlan Greus. El finalista va ser Joan Pla, supervendes (aleshores i encara en l'actualitat) de la LIJ. El jurat, però, va escollir lliurement.
I tampoc veig just "recloure" els autors que no són "peixos grossos" als premis més petits. L'any passat, Manuel Baixauli va guanyar el premi Mallorca (aleshores, el més ben dotat de la literatura catalana) netament: no coneixia cap membre del jurat ni cap membre del jurat el coneixia a ell. Les extraordinàries crítiques que està rebent la novel·la corroboren l'encert del jurat i la vàlua del llibre. D'exemples, com veuràs, n'hi ha de tots els colors.

Anònim ha dit...

fabio

madre mia que buenas

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...