Els 'Alfreds' d'aquest país

L'article d'El País "Ni todo vampiros ni solo Quijote" fa un repàs al tema de les lectures prescriptives a l'ensenyament secundari i el batxillerat, així com a les lectures LIJ preferides pels joves. Hi trobem sentències tan assenyades en mà de la periodista, Inmaculada de la Fuente, com ara aquestes:

• "A los 12 0 los 14 años un libro puede paladearse como un helado."
• "Los libros que prenden en la adolescencia son un señuelo para lecturas futuras."
• "Cada generación tiene unos mitos."
• "Unos [mites, personatges] nutren su imaginario de héroes, sueños e imágenes. Otros ayudan a entender el mundo."
• "No es cierto que adolescentes y jóvenes lean poco."

Algunes d'aquestes idees les apuntàvem també a Llegir per a créixer, i cal repetir-les i insistir-hi perquè, malgrat que semblen òbvies, sovint les obviem: els joves poden gaudir de la lectura; l'adolescència marca el punt d'inflexió en el procés lector; els títols que ens entusiasmaren a nosaltres de joves no tenen per què connectar amb els joves d'ara; i mai insistirem prou en l'evidència que els joves sí que llegeixen (ni que siga per obligació): els que menys llegim som els adults (especialment si ens fixem en les dades de lectura en català; la diferència entre infants i joves i adults és abismal).

Què escriuen els autors, què oferim els editors, què selecciona el professorat, què decideix escollir lliurement l'adolescent... Aquestes són algunes claus per fomentar la lectura. L'especialista Pedro Cerrillo apunta el moll de l'os: "No basta con que el libro desarrolle una temática juvenil. Tiene que tener calidad".

Cerrillo aposta per consensuar un "cànon LIJ" per al món de l'ensenyament. Discrepe. Preferisc confiar en la capacitat seductora del professorat per adequar el nivell de les lectures a les capacitats, el ritme, els gustos, les actituds i aptituds de cada alumne tractat de manera individual i única. Jo vaig tenir la gran sort de comptar amb un professor extraordinari a l'institut, Alfred Aranda, que em va saber guiar amb vertadera mestria per la selva de possibilitats que ofereix el món del llibre, fins el punt de canviar-me la vida (lectora i professional). Per sort (i si el conseller forense no es carrega també això), tenim molts Alfreds en aquest país!

Cosmopolitisme transfronterer

Dimarts parlàvem sobre la renúncia lingüística dels escriptors valencians al segle XVI (recuperada la llengua per part dels escriptors, en el segle XXI és als polítics que ens governen que hem de denunciar per ingrats a la pàtria). Combatim la sopor estival amb més articles polèmics. El País s'ha fet ressò d'una ajuda de 495.000€ concedida per la Generalitat de Catalunya a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sense concurs (ací teniu la versió reduïda i, ací, una altra de més completa). Diuen que el conseller de Turisme, Josep Huguet, la va justificar qualificant-la com a "cosmopolitisme transfronterer".

A mi no em sembla bé ni malament, que ja va bé que algú hi pose calés en temes culturals i lingüístics, ho faça qui ho faça, en aquest territori tan pobre en recursos econòmics per a aquestes qüestions. Ara bé, com afirma Diego Gómez a la notícia, potser ha arribat l'hora d'adonar-se que, després de tant de temps, ACPV no ha sabut extendre la seua tasca ni esdevenir referent per aglutinar entitats i associacions complementàries que treballen en la mateixa línia i crear, així, un teixit social que donara resposta a les agressions lingüístiques i culturals que estem patint amb el PP.

Precisament avui, Paco Cerdà (què faríem sense ell, al Levante!) informa que la gran manifestació unitària que havia previst Escola Valenciana per denunciar massivament la política lingüística dinamitadora (que no dinamitzadora!) de la Generalitat Valenciana no es podrà fer perquè ACPV no hi dóna suport. No tinc més dades que les que aporta la notícia del diari, així que (com que em costa creure que tanta ceguesa siga possible) no faré més judicis de valor, de moment, i només expresse el meu desig que aquesta manifestació prevista es puga convocar finalment i que hi acudim en bloc. Estem (estan) a temps de repensar-s'ho els uns i els altres (i els de més enllà, que subvencionen).

Ens sobren els motius, i hem de continuar construint plegats, malgrat tot.

'Ingrats a la pàtria on sou nats'

"En 1561, el editor valenciano Onofre Almudéver acusará a sus compatriotas valencianos de ser 'ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats' por la renuncia de los escritores a usar la lengua autóctona."

Interessant article de Paco Cerdà avui a Levante-EMV, titulat "500 años de desprecio al valenciano".

La connexió valenciana amb Herta Müller

Quan Orhan Pamuk va guanyar el Nobel en 2006, a Bromera teníem embastades les negociacions, que en aquell moment es reduïen a l’edició d’Istanbul, ciutat i records. Però el guardó, que va arribar més aviat del que molts sospitàvem, va allargar, dificultar i enrarir el procés: en totes les travesses dels mitjans es donava per segura la contractació de Pamuk en alguna de les editorials que ja comptaven amb algun títol seu en catàleg. La lògica apunta en una direcció, però la negociació pot marcar un camí distint, com va ser el cas.

Des que, el novembre passat, Bromera anunciara que havia contractat els drets de traducció de l’obra de Herta Müller, en les (poques) entrevistes que m’han demanat i en les (moltes) converses que he mantingut amb amics i coneguts del món de les lletres ha sorgit una pregunta: “I com aconseguíreu els drets de la premi Nobel?”. Més que una reposta, regalava un somriure, conscient que això mateix no li ho demanarien a un editor d’un gran grup. Però per a alguns encara resulta desconcertant que una editorial independent i (ai, las!) valenciana publique segons quins autors. Que hi farem, hi ha ments obtuses.

En l'article que publicava dijous passat al Quadern d'El País (el podeu llegir punjant a la imatge de l'esquerra) passem del somriure a les paraules: com va ser aquell procés?

Apocalipsi 2.0

A l'últim número de la revista Caràcters hi trobareu aquest article, "Apocalipsi 2.0" sobre el llibre electrònic i efectes col·laterals. (Punxeu a la imatge per ampliar-la.)

Al voltant d'aquesta qüestió, Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez publicaven un apunt de gran interés en el seu fabulós bloc Paradigma libro. Hi llegim:

"Hoy por hoy, no existe mercado del libro electrónico, no porque no haya dispositivos, sino porque no existe una necesidad evidente y suficiente en la sociedad. Dejémonos de demagogias: en la actualidad, el mercado español del ebook (o libro electrónico) es un mercado ficticio, ni siquiera emergente."

Es pot dir més alt, però, francament, no més clar.

L'illa 55

Enguany hem avançat la revista de lletres L'illa de tardor a l'estiu. Així, el número 55 ha eixit al mes de juny, quan normalment arribava cap a finals de setembre. El motiu ha estat, fonamentalment, participar els més de 40.000 subscriptors d'aquesta publicació del llançament de la nova novel·la de Magaret Atwood, a qui dediquem la portada. L'any del diluvi és una novel·la torrencial d'una escriptora que s'incorpora al catàleg de Bromera amb tots els honors.

El dossier l'hem dedicat a la relació entre literatura i ensenyament, un tema que no és nou per a L'illa però que convé revisitar periòdicament.
Per cert que aquest és el primer número de la revista que podeu trobar en flash al renovat web de l'editorial, un format que, confiem, us resultarà més còmode per llegir en la pantalla.

Amb Herta Müller a Madrid (I)

Entre unes coses i altres, no hem comentat encara en aquest TaC la visita de Herta Müller a Madrid, ni el sopar compartit ara fa tot just una setmana. Promet parlar-ne. Ara, però, em plau compartir ací aquest vídeo de Cuatro amb la notícia de la roda de premsa. Com veureu, és més o menys la peça informativa que hauria d'haver fet la televisió valenciana si aquest fóra un país normal amb mitjans públics normals. Però tenim el que tenim i ni tan sols es van dignar a anar-hi a l'acte. I és que m'ha sorprés (gratament, no cal dir-ho) la rellevància de l'edició en català en un mitjà (ehem) "nacional".
Més informació sobre la repercusió mediàtica de la visita, en aquest enllaç.

Facturadors i editors

Continue esporgant el poc que he salvat de la pira i trobe un altre retall que en el seu dia em va semblar interessant i ara em sembla premonitori. S'intitula "Facturadors i editors", i el signava Ricard Biel per a Benzina. Començava així:

"Avui dia hi segueixen havent moltes editorials, i tanmateix hi ha pocs editors. I ara que cap editor a l'atur no es pensi que per aquesta raó li serà fàcil trobar feina. Perquè les editorials no busquen editors sinó facturadors, i no pas de llibres, i encara menys de literatura, que per això ja hi ha els distribuïdors. No, el que realment busquen són facturadors de calés, i punt final.

I, més endavant, continuava així:

"El facturador editorial és, a tot estirar, un semianalfabet amb ínfules que es considera a si mateix, avalat i per tant inflat per la dinàmica prepotent del gremi, l'amo d'un esclau, l'autor, a qui en general considera una tifa a qui ha d'aguantar amb un somriure més o menys ampli en funció de la facturació que li proporcioni."

Un article redó, una veu narrativa amb força, la de Ricard.

Com s'aprén l'ofici d'editar?

Martín Gómez destaca al bloc [el ojo fisgón] un fragment del llibre de Kurt Wolff que us recomanava fa uns dies. Tracta sobre les (hipotètiques) qualitats o virtuts que ha de tenir un editor per fer bé la seua feina. Us el recomane. El trobareu en aquest enllaç.

L’intervencionisme (i els disbarats) dels 'alts executius'

Em declare de nou fan de la secció “La pantonera” de Time Out Barcelona. Aquesta setmana, la columna se centra en la injustícia que suposa parlar sistemàticament bé de l’edició independent només pel fet de ser-ho i, a canvi, criticar els grups editorials per ser conglomerats i poderosos. Entone el mea culpa i faig examen de consciència i contricció dels pecats (es deia així, no?), perquè el ben cert és que també en els segells petits o modestos hi ha gestió deficient o males pràctiques, o de tot un poc. Maria Prats posa com a exemple a la seua secció el poc marge de decisió que tenen els editors del grup RBA:

“Existeixen diversos models de gestió dels grups editorials. Sobta que els més grans (i amb pitjor fama) siguin tan poc intervencionistes: editorials com Planeta o Santillana són escrupolosament respectuoses amb la feina de l’editor. En canvi, i pel que diuen, RBA és diferent i molt intervencionista. Els alts executius del grup (que eren editors als anys vuitanta) entren en la línia editorial i provoquen molts canvis i molt sovint. Aquesta línia és contrària d’una bona política editorial. Un dels editors de RBA diu que va ser més feliç quan va entendre que els suggeriments dels caps eren ordres directes, encara que fossin disbarats. Si el que es diu a dins del sector és veritat, és molt difícil treballar a RBA llibres. Gairebé cada setmana canvien les ordres i el rumb. Vaja, un lloc per desenvolupar-hi una bona feina.”

Lliçó del dia (i són dies de moltes lliçons): a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. O, dit d'una altra manera (el nostre refranyer és generós): de joseps, joans i ases n'hi ha per totes les cases.

Desitjos i esperances dels editors

"En el centro de los deseos y esperanzas de todo editor sigue realmente presente un ideal y un objetivo: ganarse (y conservar) a los mejores autores contemporáneos de su país y, a ser posible, también de otros países."

Extret del llibre Autores, libros, aventuras. Observaciones y recuerdos de un editor, de Kurt Wolff, de lectura intermitent aquests dies (destacarem ací més consells). Encara hem d'aprendre molt dels mestres!

Tot el que tinc, ho duc al damunt

Estic d'enhorabona: les últimes setmanes només llig bons llibres!

Us recomanava Fin fa uns dies, i mentre vaig assaborint a poc a poc La última noche en Twisted River, cortesia dels bons amics de Tusquets (ha tornat el Gran Irving!), tinc entre mans un parell d'originals d'aquells que fan goig (un més que l'altre, tot s'ha de dir) i he devorat el que diuen que és (i m'ho crec) el millor llibre d'una de les millors troballes dels últims temps: Herta Müller.

Els qui esteu connectats amb aquest Tirant mitjançant el Facebook ja heu pogut conéixer algunes de les frases o fragments que he subratllat durant la lectura i que hi he compartit amb goig creixent. Dilluns que ve presentem Tot el que tinc, ho duc al damunt en companyia de l'autora al Goethe Institut de Madrid. La nit abans hi haurà sopar d'editors, i alguna coseta contarem en aquest bloc. Ara, però, m'agradaria que llegíreu aquest breu fragment de les primeres pàgines (punxeu la imatge per engrandir-la), que demostren l'encert de l'Acadèmia sueca:

Si en voleu més, ací trobareu algunes pàgines extra. I si encara necessiteu més proves (en calen?), no us perdeu el capítol "El crim del pa". Magistral.

Neteja (2)

[Il·lustració: Fernando Vicente, reproduïda a la portada d'El Malpensante que citem.]

Aquest matí he tornat a fer neteja al despatx que he ocupat els últims mesos. La baieta té efectes terapèutics. De nou, com la vegada anterior fa un parell d'anys (i sembla que han passat segles!), he llançat a la gàbia del reciclatge diverses caixes de papers i catàlegs acumulats. D'entre el que em ve de gust conservar he salvat un article de l'editor Michael Kandel titulat precisament "Ser un editor", publicat en El Malpensante a finals de 2008. El text em ve com anell al dit en aquesta conjuntura de replantejaments. Entre altres, hi llegim:

"Las opiniones de los editores usualmente no son más sabias que aquellas de los choferes de bus."
"Las editoriales deben publicar, no se pueden quedar sentadas y esperar a que aparezca una joya: debe haber un flujo constante de producción."
"No he observado una relación clara de causa-efecto entre el descubrimiento de joyas y la permanencia en el trabajo."
"Decir que el editor es quien adquiere el libro es una síntesis: el editor es el perro de cacería y la editorial el cazador con la escopeta."

I aquesta sentència, que és definitiva:

"Pregunto: ¿por qué los editores vienen y van con tanta frecuencia si son tan importantes y poseen un talento tan invaluable? Respuesta: a los ojos de la editorial, para ser editor no se necesita habilidad. Cualquiera puede serlo."

I així ens va (als editors, vull dir).

Anècdotes de llibreters al Facebook

Qui encara pense que al Facebook no s'hi tracten temes seriosos és que no coneix el grup que ens recomana el bloc Ediciona.com: "Libreros que ocultan información depués de haber sido maltratados". Un bloc en què llibreters de tot arreu comparteixen anècdotes divertides que els han ocorregut en el seu contacte amb el públic (de vegades no tan lector com caldria suposar). Us en recomane la visita per superar l'estrés quotidià (i penseu que l'explicació al vostre estrés és més senzilla del que potser mai havíeu imaginat!).
Ací en teniu un tastet:

• Señora intimidando con la lista de las obras completas de Danielle Steel. Empiezo a mirar una por una y le voy explicando si se pueden pedir o no. Al llegar a una publicada por Emecé Argentina le digo: "Uy, está es un poco difícil, es una editorial argentina...", y salta sin dejarme acabar: "¿Qué quieres decirme, que no la voy a entender?"
• Viene una señora: ¿le puedo preguntar por unos libros?, si claro, veo que saca como una una lista (horror) y con la esperanza de que no sean de mí sección le pregunto: ¿los libros, de qué materia son?; me mira y con cara de pánico me dice: ¿DE PAPEL?....
• Esta tarde suena el teléfono y la persona que llama dice: oye, como ahí tenéis muchos diccionarios, ¿me puedes mirar en uno el significado de una palabra?...
• Uff hoy en vez de "El violinista de Mauthausen" me han pedido el músico de Matusalén... madre mía, qué mal está el patio.
• Perdona, ¿la sobrecubierta del libro la editan los mismos que editan el libro?,es que esta es muy fea...
• ¿Estás segura de que el libro de bolsillo y el normal traen lo mismo?, ¿no estará resumido?
• Esto de 2ª edición...¿que hay 1ª parte?

I així moltíssimes anècdotes més! Mireu, mireu.

La 'plaga maligna' dels aforismes

"Autoritaris, paralitzants, circulars, a vegades el·líptics, els aforismes, també anomenats jocosament pensaments auris, són una plaga maligna, de les pitjors que han assolat aquest món." Ho expressa així José Saramago a La caverna (Ed. 62, traducció de Xavier Pàmies), un llibre immens que aquest cap de setmana rellegia amb renovat plaer en record i homenatge íntim a l'autor portugués.
Permeteu-me compartir ací algunes de les frases (aforismes, al capdavall) que hi vaig subratllar durant la primera lectura de la novel·la, allà per l'estiu de 2001:

"N'hi ha que es passen tota la vida llegint sense haver arribat mai a anar més enllà de la lectura, es queden enganxats a la pàgina, no s'adonen que les paraules no són més que pedres posades per travessar el corrent d'un riu, si hi són és perquè puguem arribar a l'altra riba, l'altra riba és el que compta."
"Fins i tot la ignorància pròpia és capaç de tenir intuïcions profètiques."
"Per molt espessos i negres que siguin els núvols que tenim a sobre, el cel de més amunt no deixarà de ser permanentment blau, però la pluja, la pedra i els llamps és sempre cap avall que cauen."
"Hi ha coses que si s'arriben a dir alguna vegada és per no repetir-les més."
"No ens hauríem de sentir mai segurs del que pensem que som perquè, en aquell moment, podria molt ben ser que ja fóssim una cosa diferent."
"No sempre és possible tenir idees originals, ja és molt tenir-ne que senzillament siguin viables."
"La memòria sempre té més coses per donar-nos que les poquíssimes que li reclamem."

És curiós com alguns dels fragments que va escriure Saramago es poden llegir en clau actual (i personal també, si m'ho permeteu), amb significats matisablement distints dels que el premi Nobel va concebre. Com ara aquest:

"A la vida ens hem de deixar portar a vegades pel curs dels esdeveniments, com si ens faltessin les forces per resistir-nos-hi, però de cop ens adonem que el riu va a favor nostre, ningú més s'hi ha fixat, nosaltres i prou, qui ho miri es pensarà que estem a punt de naufragar, i la nostra navegació no ha estat mai tan segura."

Quina grandesa, la dels grans de veritat!

La diversió i el repte de Josep Franco

La periodista Beatriu Tortosa publica avui en Levante-EMV una interessant entrevista amb Josep Franco, escriptor prolífic que ha tocat (i molt ben tocats) tots els pals de la literatura, inclosa la narrativa, el teatre, la traducció, el llibre de text... És també coautor , juntament amb el guionista Paco López Diago, dels llibres que formen la col·lecció de la segona temporada de L'Alqueria Blanca a la campanya "Llegir en valencià". La qualitat literària d'aquests textos que volen incitar a llegir en la nostra llengua està, doncs, més que garantida.
Com que l'entrevista està a la secció de la Ribera i no s'hi pot consultar per Internet, us en faig cinc cèntims en aquest TaC, saturat els últims temps de males notícies.
Sobre qüestions literàries, hi diu, entre altres:

"A Sueca, la broma és que cada escriptor és el millor del carrer, i la resta de veïns aspiren a ser-ho. Jo m'he canviat diverses vegades de vivenda per arribar a ser el millor escriptor del carrer..."
"Escric per diversió i per repte, perquè tracte d'explicar de l'única manera que vull les coses que passen."
"Els escriptors hem de ser polifacètics, com els pintors. Enric Solbes va ser un exemple en la pintura i en la il·lustració, i jo crec que els escriptors hem de saber fer qualsevol cosa relacionada amb la paraula."

Preguntat sobre si repetirà l'experiència en la política com a regidor de Serveis Públics a Sueca és molt clar: "No, no m'agradaria de cap de les maneres, no en tinc intenció". El titular de l'entrevista és contundent: "La gent creu més el que ix en televisió o el que llig al periòdic que el que veu amb els seus ulls". Quanta raó té...!

Manifest del Fòrum

Em sap greu tornar a publicar en aquest bloc, que té una vocació positiva i/o constructiva, un nou apunt desalentador, però és que, per uns motius o per uns altres, estem envoltats de càrrega negativa.

Ahir, el Fòrum Valencià del Llibre, que reuneix les principals associacions del sector al nostre país (escriptors, il·lustradors, distribuïdors, llibreters, documentalistes, bibliotecaris i editors) va fer públic un manifest conjunt per denunciar la situació d'abandonament (o caldria dir 'assetjament') institucional que patim i del qual també n'hem parlat els últims dies en aquest TaC.

El Fòrum manifesta la inquietud del sector perquè les previsibles o hipotètiques ajudes al món del llibre, bona part de les quals corresponen a activitats que ja s'han fet perquè no es podien ajornar (assistència a fires internacionals, la fira del llibre de valència, etc) no s'han publicat encara (i estem en juny!!!) ni se sap quan es publicaran (si és que es publicaran, que eixa és l'altra!). També es desconeix l'abast del retall que patiran, perquè estan aplicant un 30% més al 35% que ja van escurçar a principi d'any. En el millor dels casos, ens retrotrauran als "nivells" (aleshores ja insuficients) dels anys 90. I les ajudes de 2009 encara no s'han cobrat ni se sap quan es cobraran; i els valencians hem perdut ja 9'5 milions d'euros de fons bibliotecari per la racaneria de la Generalitat; i s'han suprimit les ajudes al llibre de text en valencià; i un "suma y sigue" i etc, etc programat que persegueix (no ho dubteu) la mort al sector del llibre valencià.

Podeu llegir el document sencer ací.

Año 'Martorel'

Aquest matí, a les portes del Monestir de Sant Miquel dels Reis de València, on s'havia de celebrar una conferència de Vargas Llosa sobre el Tirant lo Blanc, comentàvem que una persona es fa realment major quan perd la capacitat d'indignar-se. Qui ens anava a dir que allà dins de la capella del monestir anàvem a rejovenir tant!

I és que per moltes vivències que acumules, per molt que s'evidencie el retrocés lingüístic programat al mil·límetre pels actuals governants, costava d'imaginar que també els (en altres temps) intocables clàssics del nostre segle d'or foren ara patrimoni castellà. El perill (per si algú encara no se n'havia assabentat) no ve del Nord, sinó de l'Oest. Aquells, segons la creença popular, ens volien "furtar la paella"; aquests ens volen deixar sense cap referent propi. Cap ni un.

El cas és que s'hi presentava el primer acte de l'Any Martorell, amb cartell (preciosista i preciós) de Manuel Boix i espai web a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Però ni la ment més retorçuda de molts dels allà convidats no podia imaginar que tot l'acte d'homenatge al màxim exponent de la literatura en valencià es desenvoluparia en castellà. No només ha resultat indignant i indigne, sinó vertaderament humiliant, intolerable, increïble però cert.

El presentador, Carlos Marzal, no en va amollar una en valencià. La consellera de Cultura, Trini Miró, també monolingüe en castellà. La sorpresa, vés per on, vindria de boca de l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa: no només va confessar en una intervenció brillant, apassionada, que descobrí el Tirant amb la versió de Martí de Riquer, sinó que ens delectà llegint part del monòleg de Carmesina mentre s'allita amb Tirant en un valencià que ja voldríem per a molts dels presentadors de Canal 9.

De fora vindran... i encara com!

Llegir en valencià (malgrat tot)

Hem viscut una setmana terriblement negra per a la llengua i la identitat del poble valencià. El periodista Paco Cerdà ha detallat en diversos articles a Levante-EMV els retalls brutals (retalls sobre retalls) que el Consell ha practicat a les ja minses ajudes a la promoció del valencià, i s'anuncien mobilitzacions per a la tardor.

Ha augmentat notablement la visibilitat de l'assetjament en contra de l'ensenyament del valencià, com denuncia Escola Valenciana i com palesàrem dijous a Gandia durant la presentació de la nova edició de La mestra, de Víctor Labrado, un acte emotiu i un llibre més imprescindible que mai, que mereix un apunt a banda. Promet escriure'l.
I el colp de gràcia ha estat l'acord entre Bancaixa i Caja Madrid segons el qual, la connivència entre PP i PSOE ens ha privat de la caixa valenciana per excel·lència pocs dies després de vendre's també la CAM. És terriblement desolador. Ho explicita ben clar un lema que corre ja per la xarxa: "Si és bo per a Madrid, no és bo per a València".


Enmig de tot aquest cacau, dimecres vaig assistir a la presentació de la nova campanya "Llegir en valencià", centrada enguany també en la sèrie d'èxit de Canal 9 "L'Alqueria Blanca". De nou, la Fundació Bromera ha aconseguit el petit miracle de reunir al voltant de la lectura en valencià una llista llarguíssima d'adhesions i d'entitats col·laboradores de procedència molt diversa, entre les quals destaca precisament Bancaixa. La fotografia dels patrocinadors, on s'hi palesava la col·laboració entre el Ministeri de Cultura i la Generalitat Valenciana, és tota una raresa per aquestes contrades.
El primer llibre, El casament, es distribueix gratuïtament aquest diumenge amb Levante-EMV i l'ABC. En les pàgines finals, ressenya i recomana la lectura de tres autors valencians contemporanis.

La campanya "Llegir en valencià", però, no és només una col·lecció de llibres i publicitat al voltant de la lectura. Enguany, el diari Levante-EMV distribueix, des d'aquest divendres i durant 7 setmanes, cartells d'Enric Solbes al·lusius a la lectura. És un homenatge merescudíssim ("un acte d'estricta justícia", com el va qualificar Bernat Clari, nou director adjunt de Levante-EMV) a un artista plàstic que sempre va demostrar una enorme sensibilitat per la literatura i que va incorporar els llibres i el fet de llegir amb naturalitat en molts dels seus treballs. La difusió d'aquestes làmines (més de 400.000!) de segur servirà per mantenir viu el seu record i la grandesa del seu art.

Misèria i companyia

[Interior de l'Àgora, desgavell monumental, vampir pressupostari.]

Amb els diners que costa una tapa del vàter de l'Àgora interminable i inútil (quan sabrem per a què serveix aquest monstre que, de moment, ja s'ha engolit 90 milions d'euros i encara no ha començat a funcionar, si és que té cap funció?) es podrien duplicar les minses ajudes al món del llibre i salvar no només llocs de treball, sinó també la dignitat cultural del nostre País. Però, és clar, la Generalitat Valenciana té altres prioritats. Us imagineu que els valencians llegírem més? Que ens informàrem més? Que fórem més crítics? No, no, això cal impedir-ho com siga!

El cas és que les ajudes al món del llibre han passat o passaran (si algun dia es promulguen les ordres "retingudes" a la conselleria d'Hisenda) de la misèria a l'almoina. Us recomane el resum de la situació que ha elaborat Alfons García per al Levante-EMV amb el títol "Bloqueo a las ayudas a la edición". Algunes, com les que promovien les línies de text en valencià, se les han carregades sense pensar-ho, sense negociar-ho, sense pietat. La resta, que eren insuficients i ja es van retallar un 35% a principi d'any, estan passant de nou per la dalla, i si cap miracle no ho impedeix, es retallaran un 30% més. Si passa més temps, és possible que els editors tinguem que pagar a l'Administració autonòmica per publicar.

Mirem la part positiva (aquest TaC és generós): ningú no ens podrà acusar de ser una cultura subvencionada!