27 de maig 2010

Tanca Bruguera (no Bromera!)


Aquest món (em referisc al del llibre) és un món de tafaners, on els rumors, interessats o no, formen part del dia a dia. I això és el que li dóna "vidilla", tot siga dit. Alguns d'aquests rumors, vés per on, es confirmen i materialitzen tot i que els protagonistes o afectats els hagen negat durant temps. És el cas de l'acord Planeta-Bertelsmann que relatàvem ací. Ara li ha tocat el torn a un altre final previsible. Em referisc al (nou) tancament de l'editorial Bruguera, dirigida els últims anys per Ana María Moix, a qui van acomiadar fa unes setmanes.
Els responsables diuen que la culpa del tancament la té la crisi econòmica (com tot ara, no? Tot el que passa és culpa de la crisi, o de ZP, o de tot plegat), i afirmen també que no hi ha espai en l'actualitat per a l'edició literària. Si ho consideren així, no m'estranya que acaben tancant i aposten, com diuen que faran, per l'edició comercial a Ediciones B (que tampoc no va sobrada) i l'econòmica a Zeta Bolsillo. El ben cert és que la bona qualitat de moltes de les propostes dels últims temps, amb autors com ara Nadine Gordimer, PD James, Doris Lessing o Per Petterson, bé hauria merescut un ressò més ampli. Però els llibres no es venen sols.
Fa molts mesos a Bromera contractàrem la nova novel·la de Margaret Atwood, una autora que perseguíem des de fa temps i que finalment hem aconseguit seduir. Aquest mateix matí, poc abans de saber que definitivament Bruguera tancava, he donat el vistiplau a les galerades de L'any del diluvi, una obra d'imaginació desbordant, en la línia de compromís social i conscienciació mediambiental que caracteritza bona part de la trajectòria de l'autora canadenca. Durant mesos després de contractar la novel·la d'Atwood (i parle de mitjan 2009) vaig tractar de contactar per mitjans molt diversos amb els responsables de Bruguera per veure de coordinar-ne el llançament, ja que la tenien contractada per al castellà. Bruguera ha publicat els últims títols d'Atwood, i em semblava lògic fer un llançament simultani i coordinat, com fem tantes vegades i amb tantes editorials. Imaginava la confusió que podia generar en alguns mitjans aquest doblet Bromera/Bruguera: durant molts anys, al principi de Bromera, quan em presentava a algun interlocutor català del món del llibre i deia que era de Bromera, sempre replicaven: "De Bruguera, dius?".
Doncs bé, mai no vaig rebre cap tipus de resposta, i davant el desinterés envers la proposta, vam decidir tirar pel recte i programar la novel·la per a aquest mes de juny. Així les coses, els lectors en català en podrem gaudir "en primícia" (a partir del 15 de juny) de l'última fita de la sensacional i sempre recomanable Margaret Atwood, gràcies a la impecable tasca de traducció (gens senzilla) que ha fet Marta Pera Cucurell. L'edició en castellà, diuen, la trauran abans que acabe l'any, ja que Bruguera queda "latent" amb el llançament de les obres que tenien ja contractades. Fins esgotar existències. On acabaran els bons autors del seu catàleg? Quins ja no es publicaran enlloc més? Tanca una editorial i s'apaga una llum.

21 de maig 2010

El més venut, inèdit

Apunt de Maria Prats a la sempre interessant columna "La pantonera", al Time Out Barcelona:
"La setmana passada, el llibre més venut en català [a La Vanguardia] era La màscara del rei Artur, de la periodista Pilar Rahola --i editat per La Magrana--. En conseqüència, a la llista castellana apareixia el mateix llibre editat per RBA (propietari de La Magrana). Tot tindria sentit si el llibre en qüestió existís també en castellà. Tantes ganes té La Vanguardia que els seus col·laboradors surtin a les llistes de més venuts que ho fan amb llibres que no s'han publicat. Increïble però cert."
Potser és per això que La Vanguardia és l'únic mitjà important que encara no ha inclòs al llistat dels més venuts Homes, d'Isabel-Clara Simó, un dels èxits de Sant Jordi i que compta ja amb 7 reimpressions?
Increïble, però cert.

14 de maig 2010

L'estil JOume Vallcorba


S'ha inaugurat a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una exposició sobre els 30 anys de Quaderns Crema. Enhorabona!
La mostra, comissariada pel crític Julià Guillamon, recull algunes perles de l'editor unipersonal de QC, Jaume Vallcorba, que necessàriament havia de transcriure ací no només per despertar aquest bloc, sinó també per engreixar la secció "Frases d'editors", una de les que més aprecie:
  • "He renunciat a llibres que sabia que es vendrien molt."
  • "Jo sóc un individualista: trobo gran estímul en una personalitat determinada, mai en un grup."
  • "Odio plorar i crec que s'han de guanyar diners. Una editorial es mou en un subtil equilibri entre la cultura i l'economia."
  • "Publico el que m'agrada. La meva és una editorial personal i no n'haig de donar compte a ningú."
  • "Estic en contra de les subvencions. Els poders públics s'han de preocupar de crear lectors."
Tant les frases com la fotografia d'aquest apunt estan extretes d'aquesta informació de Vilaweb Lletres.

08 de maig 2010

"Fin"


Dissabte passat, "de guàrdia" a la Fira del Llibre de València, em vaig autoregalar Fin, de David Monteagudo (Acantilado). Vaig tenir a les mans l'edició catalana de Quaderns Crema, però vaig preferir l'original a la traducció. Manies meues. Havia llegit crítiques extraordinàries d'aquesta obra, i m'intrigava que en totes s'hi sintetitzava la trama amb mitges tintes, "per no desvelar el final". Bé, doncs ja avise que si seguiu llegint aquestes línies us trobareu amb massa pistes sobre el final.
No direu que no us he advertit: si no heu llegit Fin i ho voleu fer, farieu bé d'abandonar ara aquest apunt!

Dissabte, com us deia, vaig comprar el llibre; diumenge el vaig començar, i dilluns, a les tantes de la nit, me l'acabava. Quina qualitat té un llibre per enganxar-te d'aquesta manera? Passats uns dies en què he pogut pair el final (inesperat? decebedor? precipitat? adequat?) estic convençut que el seu poder d'atracció rau en la complicitat que estableix amb el lector, o si més no, en la que ha establert amb aquest lector que ara us escriu per recomanar-vos-el.
Els personatges són gent de 30-40, normals i corrents fins el punt que no esdevindran herois malgrat la situació límit que l'autor els farà viure. Aquest grup d'examics es reuneixen en una cabana (després d'una introducció massa extensa per al meu gust, redundant en alguns aspectes) per recordar una festa celebrada 25 anys enrere, quan el grup era una pinya. La història realista esdevindrà intriga, misteri, sobrenatural i apocalíptica a mesura que, desconnectats del món (no funciona cap aparell elèctric i no troben cap ésser humà en el seu trajecte cap a la salvació de no saben ben bé què), desapareixen un a un sense deixar rastre i (també inquietant) sense alterar el full de ruta que s'havien marcat d'inici: arribar a una població presumptament habitada, segurs que allà hi trobaran una explicació a aquella situació inversemblant.
"Es curioso la de cosas... la de recuerdos que vuelven a la memoria cuando... cuando pone uno la máquina a trabajar." (pàg. 31)
La grandesa de la literatura naix de la interpretació que fem cadascun dels lectors d'un mateix text a partir de la nostra experiència, del nostre bagatge de vivències i lectures i de la situació personal que tenim (o patim) en el moment de la lectura. A mi, ho reconec, m'ha tocat aquest argument del grup d'amics que es va dissolent a poc a poc sense que els que queden es replantegen la idoneïtat del rumb que han emprés. I és que, com queda palés, ja no tenien tantes coses en comú com un quart de segle enrere. De fet, quedava ben poc cosa d'aquella amistat antiga, passada, finiquitada.
I l'últim personatge també desapareix en l'horitzó.

06 de maig 2010

L'auge de l'autoedició

[Imatge de Kevin Van Aelst per a The New York Times.]


"En el segle XX, tenir un llibre legítimament produït per una editorial no significava només disposar d'exemplars del teu treball enquadernat entre unes cobertes llampants. Era també una qüestió metafísica: havies estat escollit, transformat en intel·ligible i harmoniós per l'editor i, al remat, presentat d'una manera atractiva gràcies a la màgia que convertia un manuscrit en un llibre, per a la canonització i la immortalitat."

Avui dia, però (seguint les afirmacions d'aquest article), l'autoedició està en auge: 764.448 títols van ser autoeditats en 2009 als EUA, un 181% més que l'any anterior; la totpoderosa Random House només en va publicar 288.355 en el mateix periode. L'autoedició puja no només en xifres, sinó també en qualitat, conclou l'article, i facilita més dades i adreces web de gran interés per copsar l'estat d'aquest tipus de publicacions als Estats Units. S'hi refereix també al fenomen dels "Best Selfers", els títols auteditats que han gaudit d'un bon nivell de vendes.
Entre nosaltres, el fenomen de l'autoedició encara no té, en general, molt bona premsa (i dubte que als EUA la tinga, tot i les afirmacions de l'articulista). Per això em va sorprendre (gratament, puntualitze) la recomanació de Xavier Aliaga dijous passat a El País: La penombra de la Coloma, una autoedició d'Andreu Sevilla que ahir mateix un bon amic em recomanava també via telefònica. Xavier hi deia en la seua ressenya que el debut de l'autor en format d'autoedició "no hauria de conduir a conclusions apressades", i també que resulta "un volum sorprenent que mereixeria una edició ajustada a la seua qualitat". En definitiva, que al seu entendre té la qualitat suficient perquè l'obra s'haguera presentat en una edició diguem-ne "convencional", a l'ús o comercial. I venint la recomanació (les recomanacions) de qui venen, no ho pose en dubte.
El resultat de la iniciativa d'Andreu Sevilla el podeu trobar en el seu bloc, on l'autor posa a disposició de tothom el llibre en format PDF. Jutgeu vosaltres mateixos.

25 d’abril 2010

Es publica poc

Dijous passat, l'especial sobre la Fira del Llibre del Quadern d'El País incloïa un parell d'articles al voltant de la traducció en el mercat editorial valencià, un del professor Josep Marco i un altre d'un servidor. Podeu llegir-los punxant sobre la imatge.

23 d’abril 2010

10 consells per tenir fills lectors


Eva Piquer té l'amabilitat de compartir amb mi un enllaç a Criatures.cat que em fa vertadera il·lusió: hi reprodueixen el decàleg de la família compromesa amb la lectura que vaig incloure en la meua obra completa, Llegir per a créixer. M'alegra comprovar que un llibre amb tantíssima difusió (més d'un milió d'exemplars!) però de distribució gratuïta no haja desaparegut de l'imaginari d'aquells que de debò es preocupen pel foment lector en família. Moltes gràcies a tots/es!
Acarem aquest Sant Jordi amb molt d'optimisme, ja que les dos principals novetats de Bromera arriben avalades pel recolzament dels lectors i de la crítica. Homes, d'Isabel-Clara Simó, ha arribat a la 6a edició en poc més de mes i mig, i anit es va fer públic que en l'enquesta "La Llança" d'Òmnium Cultural havia estat escollida com un dels regals favorits entre els 2.283 internautes que hi han participat i que havien d'escollir entre 200 novetats.
A Joan Pons li plouen les merescudes bones crítiques per La casa de gel, que ja té en impremta una 2a edició d'urgència. En el Quadern d'El País d'ahir, Francesc Calafat hi deia:
"A part de la força de les imatges, [Joan Pons] aposta pels sentiments, sense caure en l'ensucrament. [...] Francament bona."
Podeu escollir entre més novetats ací. I si esteu per Barcelona, potser ens podem trobar en algun d'aquests llocs. Compte: cada hora canviem d'ubicació. Quina (apassionant) bogeria!!!

22 d’abril 2010

Un mestre en l'art de fabular

[Foto: Vilaweb Lletres.]

Ahir a El Periódico, Jordi Puntí (el gran Puntí!) feia la seua recomanació de Sant Jordi: La casa de gel, obra amb què Joan Pons va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira. Hi deia:
"Joan Pons és un mestre en l'art de fabular i construir històries amb un fons mític, poètic i alhora d'una gran modernitat."
Al mateix suplement en parlen dues vegades més d'aquesta novel·la (etiquetada allà com a "neoromàntica") que deixa un sabor extraordinari en tot aquell que la llig. He fet la prova, i us puc garantir que no ha fallat ni una sola vegada encara.
Ada Castells el recomanava a la web La Llança d'Òmnium Cultural:
"Una història estrambòtica i alhora lírica."
I els quellegistes que han compartit la lectura del llibre (una experiència de foment lector realment engrescadora) tampoc no han estalviat elogis envers el llibre.
Si voleu una bona novel·la per Sant Jordi, d'aquelles que sorprenen i deixen pòsit, que suporten bé diverses relectures i us regalen imatges poderoses, heu de descobrir La casa de gel. Paraula d'editor!

21 d’abril 2010

Una llengua de Champions

Escola Valenciana, a qui la Generalitat de Catalunya acaba d'atorgar una merescudíssima Creu de Sant Jordi, engega una vegada més la feina que hauria d'impulsar una conselleria d'Educació com cal i presenta la nova edició de la campanya Matricula en valencià amb el lema "Obri la porta a les llengües". La campanya de màrqueting (que denuncia que hi ha molta més demanda d'ensenyament en valencià que oferta, i ja és dur això!) inclou un vídeo promocional d'Àngel Dealbert del qual n'ha parlat fins i tot el Marca:




Curiosament, a YouTube podem trobar també aquest altre vídeo (clandestí o semiclandestí) en què David Albelda i Raül Albiol recomanen llegir en valencià "per a divertir-nos":



No, si al remat ens farem del València CF...!

20 d’abril 2010

L'illa 54


Ja està "al carrer" el número 54 de la revista de lletres L'Illa, que podeu consultar íntegrament en aquest enllaç. El dossier l'hem dedicat a Herta Müller (amb articles dels blocaires David Madueño i Elena Aranda); la coberta a Homes, d'Isabel-Clara Simó; i l'entrevista principal (d'Esperança Camps, blocaire també) a Joan Pons, autor de La casa de gel, una novel·la extraordinària que entusiasma tot aquell que la llig. Feu-ne la prova!
Ahir, una representació nodrida del món del llibre valencià (autoritats a banda, sempre absents) vam acomiadar amb emoció Manolo Ibáñez al Cementeri Municipal de València. La seua mort em fa reviure inevitablement la desaparició sobtada d'Enric Solbes. Aquesta revista L'Illa, que ell va dissenyar, és la primera que publiquem sense el seu mestratge. Josep Antoni Fluixà li dedica un article d'una sensibilitat exquisida que us recomane que llegiu íntegre:
"Com a treballador, demostrà la seua validesa fent les coses no només amb inspiració i genialitat, sinó amb mètode i amb racionalitat, de manera que no es reservà els coneixements exclusivament, sinó que els compartí amb els altres. Per això, ara ens és possible publicar un nou número de L'Illa sense ell i que aquesta realitat fatídica passe desapercebuda, si més no en aparença."

18 d’abril 2010

Ha mort Manolo

Bromera està formada per un equip de treballadors i treballadores jove. De fet, en els vora 25 anys d'història de l'empresa, només s'ha jubilat un company: Manolo Ibáñez. Ell va ser el primer comercial de l'editorial, la primera persona que començà, fa vora 15 anys, a visitar i atendre amb una passió innata els ensenyants de tot el país per a presentar-los les principals novetats que hem publicat els últims anys.
L'acte de jubilació el va celebrar a finals de desembre passat. Jo vaig seure en aquell dinar precisament al costat d'Enric Solbes, qui ens deixaria de manera absolutament inesperada pocs dies després. Aquell acte de comiat, però, anava més enllà. Tots els convocats sabíem que Manolo lluitava des de feia uns mesos contra un càncer al que ja no podia oferir molta més resistència. Ningú de nosaltres no podia ocultar l'amargura que envoltaven els discursos, els abraços i les mostres sinceres d'afecte. Va ser la primera i única vegada que el vaig veure plorar, emocionat.
Avui, el maleït càncer ha guanyat la partida a Manolo. Demà dilluns ens acomiadarem d'ell al Crematori Municipal de València, a les 13 h.
Sempre recordarem la seua mirada entremaliada, el seu bon humor i la sornegueria amb què era capaç d'acarar qualsevol circumstància, fins i tot la més difícil. La Fira del Llibre que arranca dimarts ja no serà mai més la mateixa sense la seua complicitat.
Et recordarem sempre, Manolo.

15 d’abril 2010

El cercle s'estreta...

[Fernando Carro, president de Direct Group Bertelsmann, i Jesús Badenes, director de llibreries de Planeta.]

De vegades somie que un matí boirós arriba a Alzira una nau espacial, redona i brillant, s'atura dalt de la seu de Bromera, obri unes comportes secretes i amb un raig de llum poderós absorbeix l'edifici i se l'empassa amb tots els treballadors a dins. Mentre som engolits, encara hi veig de refiló el logo del Grupo Planeta en la base de la nau. És un malson o una premonició? No ho he sabut esbrinar encara.
Aquesta vesprada se celebra el 20é aniversari del Cercle de Lectors (enhorabona!), versió en català del Círculo. I, coincidint amb l'efemèride, es fa realitat un rumor llargament difós per parts interessades i tafaners del negoci: Planeta ha adquirit un 50% de Círculo de Lectores al grup alemany Bertelsmann. L'aliança estratègica (contranatura només en aparença) la motiva (o pren com a excusa) el "repte dels nous suports tecnològics", és a dir, el llibre electrònic, principi i final de tots els mals. Tot i això, hi subjau la crisi que afecta Bertelsmann, un pacte de no agressió pel que fa a la competència entre cadenes de llibreries (la Casa del Llibre, de Planeta; i Bertrand, de Bertelsmann) i l'objectiu d'apujar els beneficis dels 4 milions d'euros de l'any passat als 10 que s'han fixat en quatre anys.
No, si ja ho déiem fa uns anys: arribarà el dia en què el Grupo Planeta controle la meitat d'editorials de l'ídem...

14 d’abril 2010

Una gran novetat: BOOK

Els promotors d'aquesta campanya no escatimen elogis envers l'invent:
"El precursor d'una nova onada d'entreteniment. Benvingut a l'era que transformarà la teua manera d'entendre el món; benvingut a l'experiència Book."
Veieu el vídeo i jutgeu vosaltres mateixos...

13 d’abril 2010

Amb Pamuk per Istanbul


Com sabeu, la relació d'Orhan Pamuk amb els museus és cada vegada més estreta. Aquesta vesprada s'ha fet un pas endavant més en aquesta història d'amor amb la inaguració, al Palau Robert de Barcelona, de l'exposició 'Amb Pamuk per Istanbul'. Comissariada pel crític Ricard Ruiz Garzón, la mostra parteix dels textos i de les imatges del llibre més popular del premi Nobel turc: Istanbul, ciutat i records.
Una exposició en la qual Bromera s'ha implicat gràcies a la confiança i la iniciativa de Jordi Fortuny, director del Palau Robert.
Ja tinc ganes de visitar-la!

Agraït

Dimarts que és dilluns. No només perquè plou, sinó perquè ahir era festiu (la segona Pasqua valenciana) i l'Outlook acumula un dia extra de correus. Pel que he vist fins el moment, molts PDF amb catàlegs de la fira de Londres (que enguany viuré a distància), un bon grapat de manuscrits per valorar (per què la majoria s'envien durant el cap de setmana?) i alguna (una, fins ara) sorpresa desagradable.
Però en llegir el correu que m'envia l'amic JJ Isern pique l'enllaç al seu bloc (tot un clàssic!) i em reconcilie amb aquest dimarts que és dilluns però que alhora no deixa de ser dimarts, perquè el dilluns ja va passar...
Jo també estava baix de defenses, i ja m'ha passat. Gràcies JJ!

08 d’abril 2010

La Llança de Sant Jordi


Tot i el ritme frenètic de les últimes setmanes, encara hi ha temps per a obrir camins nous que ens carreguen d'il·lusió: ahir, reunió per estudiar les possibilitats d'una col·lecció inèdita en català, d'aquelles que "fan patxoca"; avui, amb un autor que confiem dirà que sí a un projecte que, si tira endavant, té l'èxit garantit. Però el treball més punyent, el més urgent, ens el marca no la lectura dels 50.000 fulls del cas Gürtel (el gran bestseller de la setmana: tothom en parla però ningú no l'ha llegit) sinó el vertigen que precedeix Sant Jordi i la Fira.
D'entre les incomptables iniciatives que s'estan fent per promoure les principals novetats d'aquestes dates, voldria comentar ací la d'Òmnium Cultural, que ha posat en marxa l'espai La Llança per promoure la literatura en català a la xarxa. La web destaca 170 novetats i proposa els internautes d'escollir-ne la que regalaran per aquestes dates. Jo ja hi he deixat el meu vot. I tu?

18 de març 2010

Com revertir un missatge

El segell Dorling Kindersley, del grup Penguin, va elaborar el vídeo que us recomane més avall per a una sessió interna de vendes. Es tractava de reflectir les dues visions/actituds que podem prendre davant del repte digital i com de diferent pot arribar a ser el futur del món del llibre depenent de quina via escollim. L'impacte d'aquesta iniciativa, que els creadors comenten en el bloc de l'editorial, els ha animat a posar-lo ara a l'abast de tothom. Ací el teniu:


(Via el Màster de Literatura en l'Era Digital.)

14 de març 2010

Construir, malgrat tot


Deia Xavi Sarrià en el Quadern d'El País dijous passat:
"...Representem la gent jove que està arreu del país i que construeix i fa coses sense els prejudicis i els complexos anteriors. Tot es fa malgrat tot, a pesar del boicot institucional, i això ens fa ser optimistes i tindre il·lusió respecte del futur."
El reportatge, de Xavier Aliaga, es titula "Obrint Pas torna a casa" i, en efecte, la desacomplexada banda valenciana (en el desacomplexament rau bona part del seu èxit) es posa en moviment de nou a Burjassot dimecres que ve amb un "antològic" molt prometedor. Hi ha cap pla millor per a aquestes falles? Jo no em vull perdre aquest concert!

11 de març 2010

HOMES per tot arreu


Aquests són uns dies d'alta intensitat. En les últimes setmanes hem comptat amb la visita de Yiyun Li, autora de l'extraordinària Les portes del paradís (per favor, si us agrada passar bones estones de lectura intensa, no us podeu perdre aquesta petita meravella; ací en teniu un tast). Em sap greu no disposar de més temps per explicar-vos com d'agradable va ser la seua visita a Barcelona. En aquesta notícia de L'informatiu (l'únic mitjà valencià que se n'ha fet ressò, com també va ser l'únic a parlar de la promoció d'Els amants, de John Connolly) trobareu algunes interioritats del backstage.

Dijous passat va ser un dia memorable del qual volia deixar constància ací. A banda de veure la millor mascletà de la plaça de l'Ajuntament en molts anys (no és mèrit del pirotècnic: és que feia anys que no en veia cap, però ens pillava davant mateix del restaurant i era inevitable), vam viure un autèntic huracà protagonitzat per Isabel-Clara Simó, que va vindre a promocionar el seu nou llibre Homes. Va fer entrevistes en tots els mitjans valencians existents (ço és: tots els mitjans per als quals existeixen els llibres en valencià), amb una reposta tan aclaparadora que s'hi va afegir a última hora una entrevista per als informatius de Canal 9... sí, sí, heu llegit bé. Una fita insuperable per al departament de Comunicació de Bromera!

Nerviosos encara per l'impacte que produeix veure una càmera de Canal 9 de prop, i encara amb el bon sabor de boca del dinar compartit amb llibreters de conversa més que agradable, encetàrem la multitudinària presentació que apadrinaven Carme Alborch i Xavi Sarrià. La Casa del Llibre estava de gom a gom, i vam celebrar aquest exitós bateig en un sopar també memorable. Ja us deia: una jornada per a recordar durant anys.

Aquest dimarts, Isabel va vindre a Picassent per fer una presentació singular, retransmessa per Ràdio L'Om i amb un públic molt nombrós. Avui dijous, Homes es presenta a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona amb un conductor que ha despertat una expectativa enorme: el president del Barça Joan Laporta. Si esteu per la ciutat de la neu, no us la perdeu!

22 de febrer 2010

"Tu tens la clau"

[Els guanyadors de la Nit, al Paranimf de l'UJI. Foto: Escola Valenciana.]

Dissabte vaig gaudir, un any més, de la gran festa de la Nit d'Escola Valenciana. Com comentava Rosa Serrano als passadissos del paranimf, és una convocatòria a la que només renunciarem quan estiguem "per a l'arrastre". I és que fa molt de goig comprovar la vitalitat de la Federació i l'esperit contructiu i positiu que transpiren tots els projectes i iniciatives que porten endavant. Amb la més recent, la recaptació solidària per a les víctimes d'Haití, han reunit més de 44.000 euros.
Vaig arribar a Castelló prompte, perquè havia quedat amb Joan F. Mira per parlar del llibre que estem preparant (i que publicarà Bromera en pocs mesos; heus ací una nova primícia en aquest bloc!). No sabíem que l'atzar (i l'organització) ens faria compartir taula i conversa durant el sopar. Memorable, com totes les ocasions que he tingut d'aprendre d'ell gràcies a aquest ofici d'editar. Bromera va regalar als assistents exemplars d'Una biblioteca en el desert, i intermitentment s'hi acostaven persones per aconseguir la signatura de l'autor, un poc aclaparat per l'experiència.
Abans, al paranimf de l'UJI de gom a gom i entremig del muntatge de Xarxa Teatre (visualment i musicalment impecable, però un poc críptic per al meu gust), Escola Valenciana va fer un repàs a l'evolució dels 25 anys de Trobades i va presentar les dates i llocs i el lema de les Tromades d'enguany: "Tu tens la clau". L'ambient, les cares d'amics i còmplices, els vídeos, els parlaments dels guanyadors i el discurs de Diego Gómez em van emocionar. I és que no puc evitar-ho: m'emociona el que fa la bona gent d'Escola Valenciana perquè m'ensenya el país compromés i digne que podríem tindre i no tenim alhora que demostra que és possible, que no ens podem resignar a creure que no és possible.
A l'anada m'hi acompanyava Pau Alabajos (la Teoria del caos de Pau Alabajos, per ser exactes) i a la tornada, ja de matinada, hi vaig encabir al cotxe la vintena de cantants i grups que s'han aplegat al disc de la IV Gira. Una banda sonora per a somiar que, en efecte, tenim la clau del nostre futur.
En 2011, la Nit serà a Alcoi. Allà hi serem, també!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...