"Si existís un guionista que hagués escrit el guió de Frankfurt, li hauríem de donar un Premi Nacional del que sigui. Però com que és una improvisació col·lectiva, el mèrit és repartit. " La ironia és potser l'única arma que ens queda per suportar l'inacabable "fulletó Frankfurt". Les paraules són d'Ignasi Aragay ahir a l'Avui, on també Eva Piquer feia ús del sarcasme: "Cada minut que passa hi ha noves institucions implicades en la gestió de Frankfurt 2007. Com més serem, més patirem."
Isabel-Clara Simó, des de la seua columna diària, es preguntava: "qui caram som nosaltres, els qui escrivim en català?", alhora que refermava el que (se suposa que) és evident, que la pàtria d'un escriptor és la seua llengua. Isabel proposava un manifest amb cinc punts que jo signaria ja mateix si creiera en la utilitat dels manifestos, però es mostrava pessimista: "Frankfurt ens va gran, ja hem arribat tard i les estèrils polèmiques han esmicolat una ocasió d'or per a la literatura en català".
No crec que arribem tard, però si continuem en aquest tira-i-arronsa potser acabarem sabent què és la Cultura catalana, però no arribarem a temps de projectar-la cap a fora com tenim l'oportunitat de fer i de promoure-la de portes endins, tal i com molt encertadament apunta el Llibreter.
Mentrestant, hui Anna Soler-Pont es reuneix amb els editors. Veurem si traiem l'aigua clara.
Isabel-Clara Simó, des de la seua columna diària, es preguntava: "qui caram som nosaltres, els qui escrivim en català?", alhora que refermava el que (se suposa que) és evident, que la pàtria d'un escriptor és la seua llengua. Isabel proposava un manifest amb cinc punts que jo signaria ja mateix si creiera en la utilitat dels manifestos, però es mostrava pessimista: "Frankfurt ens va gran, ja hem arribat tard i les estèrils polèmiques han esmicolat una ocasió d'or per a la literatura en català".
No crec que arribem tard, però si continuem en aquest tira-i-arronsa potser acabarem sabent què és la Cultura catalana, però no arribarem a temps de projectar-la cap a fora com tenim l'oportunitat de fer i de promoure-la de portes endins, tal i com molt encertadament apunta el Llibreter.
Mentrestant, hui Anna Soler-Pont es reuneix amb els editors. Veurem si traiem l'aigua clara.
1 comentari:
amb relació a la frase famosa que apuntes aquí: "la pàtria d'un escriptor és la seua llengua", crec que ens manté aferrats a un equívoc que sovint ens ofusca massa.
La pàtria és un terme polític, utilitzat pel nacionalisme i defensat per l'Estat.
Els catalans no tenim Estat. La nació catalana és posada en dubte per molts sectors, i la nostra política, pobreta, ja veiem a qui està subjectada.
Un escriptor no té pàtria. Les seves fronteres són culturals. I la cultura és indissociable de la llengua.
Mantenir aquesta confusió fa que el destí de la cultura segueixi els avatars de la política, i així anem.
La llàstima de tot plegat és que ens pensem que Frankfurt ha convidat la cultura catalana.
Això o bé és un eufemisme (no és la cultura catalana la convidada, sinó la política i les empreses d'aquesta comunitat autònoma) o bé és la inevitable confusió que els catalans no ens podem permetre.
Publica un comentari a l'entrada