08 d’agost 2006

Confessió estival



Orfe de continguts en la catosfera, em refugie en els llibres. Revise les lectures pendents i, d'entre la pila dels fa temps rebutjats rescate El Código Da Vinci (en castellà, sí, va ser un regal i la llibretera li va dir a qui me'l comprà que no hi havia versió "en valencià"...). Me'l mire durant uns segons, llig de nou la contracoberta (algun dia paralarem ací del difícil i menyspreat art dels textos de cobertes) i quede enganxat a l'acte. Mire a dreta i esquerra i em dic: "va, si no ho ha de saber ningú". I per això ho faig públic en aquest bloc: ho confesse, he llegit El Código Da Vinci.
He de reconéixer que no sabia molt bé de què tractava en realitat el llibre; de fet, fins el moment de l'obra només m'havia interessat el fenomen editorial. El director comercial de l'editorial me l'havia recomanat amb fervor: "si no lliges El codi da Vinci, com sabràs què és el que li interessa a la gent?". Com a resposta feia cara de pòquer i guardava silenci amb un mig somriure que em delatava. Jo també he tractat sense èxit que llija Nooteboom. En fi: cadascú a la seua. Com ha de ser.
He tractat de llegir el best seller de Dan Brown sense prejudicis, sense esperar cap meravella literària, buscant només entreteniment pur i dur, passar l'estona i prou. Amb la millor voluntat del món, de veritat. I he de dir que, fins i tot des d'aquest punt de vista, el llibre m'ha decebut. No només està escrit a patades (on estan els famosos editors del món anglosaxó?) i conté mentides insultants i errades de no-documentació flagrants, sinó que (el que més odie en un llibre) tracta els lectors com ignorants i repeteix una vegada i una altra les mateixes idees, els mateixos conceptes. Com si fórem imbècils.
És definitiu: el text de contracoberta és molt millor que el llibre. Ja passa, això...
Tres dies perduts, llançats a les escombraries.
Com sempre en moments de crisi i desesperació, i mentre m'arriba l'allau d'originals del premi Bancaixa o trobe alguna llibreria oberta on poder comprar Tòquio Blues, em refugie en Auster. Com diu l'amic Subal, és una sort no haver llegit encara la Trilogia de Nova York.

3 comentaris:

Laura ha dit...

Hola, Tirantalcap,

Jo vaig llegir el Codi da Vinci fa temps. En concret, me'l vaig llegir en 18 hores, durant una època èn què em va agafar pels Best-Sellers. Dos dies abans m'havia menjat la novel·la de Carlos Ruiz-Zafón, també en 18 hores -et parle de 18 hores seguides, sense aturar-me pràcticament ni a menjar-. Després de llegir La Sombra del Viento, el Código Da Vinci em va semblar un poc més roïneta, probablement. Però no li llevaria valor. Buscar veritats absolutes al Código Da Vinci em sembla tan estúpid com buscar-les en una novel·la de Sir Sherlock Holmes o a El senyor dels Anells. És l'argument que li dóne sempre als detractors del llibre. Evidentment, tampoc no proposaré a Dan Brown com a Premi Nobel; però almenys m'ha fet passar una bona estoneta llegint. L'estoneta llegint i l'anàlisi en l'estructura narrativa dels best sellers és únicament el que m'impulsa a consumir-los -perquè em referiria a ells com un producte de consum. No ens trencaria l'ànima llençar-la a les escombreries una vegada llegida, perquè sabem que no la tornarem a agafar, cosa que sí que ens passaria amb Nabokov, per exemple, o Hemingway.
En tot cas, sóc de les persones que està a favor sempre que la gent llija, encara que siga el Código Da Vinci. Potser algún dia, quan es cansen dels Best Sellers, s'atrevisquen a entrar a una llibreria i, per a variar, agafen a Note Ceesbom o a Daniel Pennac.
I el dia que vulguen veritats absolutes, que agafen la Bíblia o l'Alcorà, que per a alguns ho són, de veritats absolutes.

Tirant al cap ha dit...

Laura, jo també sóc partidari que la gent llija "el que siga", i no critique en absolut la gent que llig El Codi Da Vinci o altres best sellers similars. Cadascú té un gust, i això és molt respectable. No obstant això, en el meu cas, insistisc, m'ha decebut fins i tot com a "literatura de consum".
D'altra banda, és l'únic llibre que he pogut comentar amb amics, coneguts i saludats, perquè tothom l'ha llegit ja. Sempre m'ha intrigat per quina raó els no lectors, quan lligen, sempre lligen totxos llarguíssims, com Els pilars de la terra, per exemple. Però això ja són figues d'un altre paner...

Ana Lorenzo ha dit...

Yo, normalmente, estos bestsellesrs los dejo pasar (me los suelen recomendar tanto que me dan ganas de no leerlos; reacción de recomendación de suegra) y luego veo la película que casi siempre sale en unos meses. De hecho, vi El código da Vinci: según sus más férreos seguidores, me quedé sin el meollo de la cuestión, que la película no había conseguido captar, pero yo disfruté al menos de Jean Réno y un par de actores más. De acuerdo, no puedo hacer una crítica del libro pero, ¿me he perdido algo? El día que no tenga a mano nada mejor que leer, prometo ir a la biblio a sacarlo, si no está ya cogido.
Un saludo. Siempre es un placer visitar tu bitácora.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...