Orfe de continguts en la catosfera, em refugie en els llibres. Revise les lectures pendents i, d'entre la pila dels fa temps rebutjats rescate El Código Da Vinci (en castellà, sí, va ser un regal i la llibretera li va dir a qui me'l comprà que no hi havia versió "en valencià"...). Me'l mire durant uns segons, llig de nou la contracoberta (algun dia paralarem ací del difícil i menyspreat art dels textos de cobertes) i quede enganxat a l'acte. Mire a dreta i esquerra i em dic: "va, si no ho ha de saber ningú". I per això ho faig públic en aquest bloc: ho confesse, he llegit El Código Da Vinci.
He de reconéixer que no sabia molt bé de què tractava en realitat el llibre; de fet, fins el moment de l'obra només m'havia interessat el fenomen editorial. El director comercial de l'editorial me l'havia recomanat amb fervor: "si no lliges El codi da Vinci, com sabràs què és el que li interessa a la gent?". Com a resposta feia cara de pòquer i guardava silenci amb un mig somriure que em delatava. Jo també he tractat sense èxit que llija Nooteboom. En fi: cadascú a la seua. Com ha de ser.
He tractat de llegir el best seller de Dan Brown sense prejudicis, sense esperar cap meravella literària, buscant només entreteniment pur i dur, passar l'estona i prou. Amb la millor voluntat del món, de veritat. I he de dir que, fins i tot des d'aquest punt de vista, el llibre m'ha decebut. No només està escrit a patades (on estan els famosos editors del món anglosaxó?) i conté mentides insultants i errades de no-documentació flagrants, sinó que (el que més odie en un llibre) tracta els lectors com ignorants i repeteix una vegada i una altra les mateixes idees, els mateixos conceptes. Com si fórem imbècils.
És definitiu: el text de contracoberta és molt millor que el llibre. Ja passa, això...
Tres dies perduts, llançats a les escombraries.
Com sempre en moments de crisi i desesperació, i mentre m'arriba l'allau d'originals del premi Bancaixa o trobe alguna llibreria oberta on poder comprar Tòquio Blues, em refugie en Auster. Com diu l'amic Subal, és una sort no haver llegit encara la Trilogia de Nova York.
2 comentaris:
Laura, jo també sóc partidari que la gent llija "el que siga", i no critique en absolut la gent que llig El Codi Da Vinci o altres best sellers similars. Cadascú té un gust, i això és molt respectable. No obstant això, en el meu cas, insistisc, m'ha decebut fins i tot com a "literatura de consum".
D'altra banda, és l'únic llibre que he pogut comentar amb amics, coneguts i saludats, perquè tothom l'ha llegit ja. Sempre m'ha intrigat per quina raó els no lectors, quan lligen, sempre lligen totxos llarguíssims, com Els pilars de la terra, per exemple. Però això ja són figues d'un altre paner...
Yo, normalmente, estos bestsellesrs los dejo pasar (me los suelen recomendar tanto que me dan ganas de no leerlos; reacción de recomendación de suegra) y luego veo la película que casi siempre sale en unos meses. De hecho, vi El código da Vinci: según sus más férreos seguidores, me quedé sin el meollo de la cuestión, que la película no había conseguido captar, pero yo disfruté al menos de Jean Réno y un par de actores más. De acuerdo, no puedo hacer una crítica del libro pero, ¿me he perdido algo? El día que no tenga a mano nada mejor que leer, prometo ir a la biblio a sacarlo, si no está ya cogido.
Un saludo. Siempre es un placer visitar tu bitácora.
Publica un comentari a l'entrada