25 de juliol 2006

Sobre els drets d’autor

La redacció o supervisió dels contractes, el control dels drets d’autor i la propietat intel·lectual és, amb tota certesa, la part menys glamourosa de l’ofici d’editar. I, en canvi, com afirma Esther Tusquets en les seues Confesiones de una editora poco mentirosa, una editorial és, en primer lloc, una simple carpeteta plena de contractes de drets d’autor: “ser editor consisteix en escollir-los i aconseguir-los i apostar per eixos llibres”, ens diu.
I és que en els contractes, els editors ens juguem molt: publiquem llibres perquè els autors ens cedeixen els drets per poder fer-ho (“La del llibre és l’única indústria en què el productor no és propietari del seu producte”, assenyala Gianni Ferrari), però... quins drets, en realitat? Heus ací el moll de l’os.
En un món com l’actual, en què tot canvia a gran velocitat, els contractes d’edició inclouen paràgrafs i paràgrafs amb especificacions de tota mena: la llengua en què es publicarà una obra, el territori on es pot distribuir, quin avançament i percentatge rebrà l’autor, quin tipus d’edició està autoritzat (tapa dura, rústega, butxaca, quiosc, edició de Club...), qui té els drets d’adaptació teatral o cinematogràfica, qui gestiona la traducció a altres llengües, etc., etc., etc. Tot s’ha de mirar amb lupa per delimitar a la perfecció el camp d’actuació; per saber què contractem en realitat. Ja ho diu Mario Muchnik en el seu Léxico editorial: “un contracte no és altra cosa que un paper en què les dues parts reflecteixen per escrit les seues desconfiances mútues”.
Antonine Gallimard afirmava a Santander que el treball d’edició s’ha de concebre a llarg termini, i requereix esforç, per això mai hauríem de permetre contractes per tres anys. A mi ja em sembla una barbaritat limitar els contractes a cinc anys, i cada vegada són més habituals...
Afirma Gianni Ferrari que el principal repte que tenen els editors és aconseguir que la gent entenga quina és la seua funció, la seua aportació i importància dins del sector. Estic completament d’acord: si El codi Da Vinci, posem per cas, es converteix en pel·lícula, és perquè prèviament un editor va apostar per aquell llibre, es va arriscar i va encertar de ple igual que podria haver-la pifiada. Per què hauria de renunciar als drets d’adaptació al cinema? I per què l’editor no ha d’obtenir recompensa alguna si s’hi fa negoci a Internet amb els llibres digitalitzats?
La descàrrega de llibres sencers atempta clarament contra els drets de l’autor, però també contra els de l’editor. “El problema no és el mitjà físic (en paper o electrònic), el problema és el reconeixement de la feina de l’editor”, adverteix Gallimard, i rebla el clau: “la solució passa per la reafirmació de la propietat intel·lectual, contraposada al ‘tot gratis’”.
Completament d'acord.

5 comentaris:

subal ha dit...

Jo fa temps que penso que l'únic avantatge comparatiu que tenim les editorials petites enfront els conglomerats editorials és no tant els anys de duració del contracte sinó els anys que mantenim els llibres en catàleg (que no és el mateix, crec). Aquesta és la única arma de la que disposem enfront l'Enemic (grans conglomerats). Quan un autor et diu "es que aquests m'ofereixen el doble que tu", tu has de respondre que els altres (grans grups) et donen el doble i et trinxen el llibre en la meitat de temps que nosaltres. Aleshores el problema moral el té l'autor; et vens per un plat de llenties, o prefereixens tenir el llibre a la disposició del lector més anys?

També m'agradaria expressar la meva estupefacció davant la manca d'unitat de les editorials petites que editem a Catalunya/P.V. (...i la llengua en què s'edita més ben igual). En canvi, a Madrid, les editorials petites tenen una relació més fluida entre elles i això tard o d'hora es notarà.

Tirant al cap ha dit...

Amic Subal, no crec que la duració dels contractes siga l'única arma que tenim per lluitar contra els conglomerats: ens queda també el tracte personalitzat, individual, directe i constant amb els autors (si no podem "captar" autors, els haurem de "crear" i fidelitzar); el treball d'edició ben fet; la cura, coherència i solidesa del catàleg; la il·lusió per millorar dia a dia... Sí, ja sé que d'il·lusió només no es pot viure, però ajuda, ajuda molt.
En tot cas, és cert que l'aposta pel llibre de fons, pel llarg termini, és l'única garantia que el treball que fem satisfarà a parts iguals els objectius (econòmics o no) de l'editor i de l'escriptor. I en eixa lluita estem.
El tema de la unitat de les petites editorials és tota una altra cosa. No sóc partidari dels "lobbies", i tampoc sé si són necessaris en aquest cas. De tota manera, una relació més fluïda sens dubte seria positiva per a tots nosaltres.

subal ha dit...

Psé, més o menys d'acord. Emperò, això de "crear autors" està molt bé, però és d'un romanticisme i idealisme que no s'atén a la realitat editorial que jo conec, que evidentment no és la única.

Com es fa per a "crear i fidelitzar" autors sense poder oferir tants diners com els grans conglomerats? Perquè és evident que els autors també volen millorar econòmicament. Recordo una frase de Gaston gallimard molt famosa que ve a dir;

Un autor, un escritor, lo más frecuente es que no sea un hombre. Es una mujerzuela a la que hay que pagar, sabiendo muy bien que está a punto de entregarse a otro. Es una puta.

Que no s'ofengui ningun escriptor, amb aquesta frase, no cal prendre-se-la al peu de la lletra, és simple literatura, però sí és cert que amaga gran veritat. Les editorials literàries petites tenen des de sempre la difícil papereta de descobrir autors, i quan aquests són madurs i reconeguts, és probable que marxin. És cert que hi ha excepcions glorioses, però això són; merament exepcions glorioses.

Pèrò no vull que aquest comentari faci pudor a queixa constant. Els editoprs petits (o pre-editors petits, com és el meu cas) sabem ben de sobres que el nostre ofici és le de picapedrer, el de buscadors de diamants, que al final acaben cotitzant molt, sempre luny del nostre avast.

Respecte això dels lobbys, disculpa'm però discrepo. Jo en aquest cas em refereixo a la distribució. No sé si és el teu cas, però la distribució és sempre un problema per les petites i mitjanes editorials. El llibreter diu en el seu últim post que hi han distribuidores especialitzades. Conec distribuidores creades per tres o quatre editorials petites, i funcionen molt bé. Això és al que jo tractava de referir-me.

Però en ´fi, noto que potser parlo massa de coses que només començo a conèixer, i de les quals no en conec la missa la meitat. Continuo llegin-te en silenci, com a alumne aplicat.

Salut!

Tirant al cap ha dit...

Amic Subal, no crec que això de "crear autors" siga idealisme, i tampoc és cert que els autors (tots els autors, vull dir) només miren la pela. N'hi ha que sí, que només atenen la butxaca, però n'hi ha d'altres que encara busquen la relació directa amb l'editor, "sentir-se estimats", en diu Almudena Grandes (per cert, autora de referència d'una "petita" editorial, temptada un milió de vegades per grans conglomerats). Aquests són els autors que a mi m'interessen, no les "putes" (amb perdó; continua sent un símil literari, no?).
Això no lleva que fem eixa feina de picapedrers tan desagradable i frustrant.

Tirant al cap ha dit...

I per a frustració, el tema de la distribució. Si, m'ha eixit un redolí, potser perquè els editors petits i mitjans tractem de fer la quadratura del cercle: publicar el que volem i aconseguir que els distribuïdors (i, per tant, els llibreters) confien en nosaltres.
A mi el tema de la distribució em supera, francament. Potser, com diu el Llibreter, les distribuïdores especialitzades funcionen, però no crec que una distribuïdora es puga especialitzar en editorials petites, per exemple, sinó en catàlegs més o menys similars o més o menys complementaris, segons el cas.
Però bé, ja et dic que el tema de la distribució no és el meu punt fort. Lamente no poder servir-te de "mestre" en aquesta qüestió, amic Subal ;-D.
Perquè a veure: com es poden tenir vendes negatives d'un llibre? I el pitjor: com li expliques això a un autor, especialment si és d'aquells "de la pela"?
Hi ha autors que mai reconeixeran que el seu llibre no ha interessat els lectors. La culpa, per descomptat, la tindrà sempre l'editor, per no fer bé la seua feina...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...