Sobre els drets d’autor

La redacció o supervisió dels contractes, el control dels drets d’autor i la propietat intel·lectual és, amb tota certesa, la part menys glamourosa de l’ofici d’editar. I, en canvi, com afirma Esther Tusquets en les seues Confesiones de una editora poco mentirosa, una editorial és, en primer lloc, una simple carpeteta plena de contractes de drets d’autor: “ser editor consisteix en escollir-los i aconseguir-los i apostar per eixos llibres”, ens diu.
I és que en els contractes, els editors ens juguem molt: publiquem llibres perquè els autors ens cedeixen els drets per poder fer-ho (“La del llibre és l’única indústria en què el productor no és propietari del seu producte”, assenyala Gianni Ferrari), però... quins drets, en realitat? Heus ací el moll de l’os.
En un món com l’actual, en què tot canvia a gran velocitat, els contractes d’edició inclouen paràgrafs i paràgrafs amb especificacions de tota mena: la llengua en què es publicarà una obra, el territori on es pot distribuir, quin avançament i percentatge rebrà l’autor, quin tipus d’edició està autoritzat (tapa dura, rústega, butxaca, quiosc, edició de Club...), qui té els drets d’adaptació teatral o cinematogràfica, qui gestiona la traducció a altres llengües, etc., etc., etc. Tot s’ha de mirar amb lupa per delimitar a la perfecció el camp d’actuació; per saber què contractem en realitat. Ja ho diu Mario Muchnik en el seu Léxico editorial: “un contracte no és altra cosa que un paper en què les dues parts reflecteixen per escrit les seues desconfiances mútues”.
Antonine Gallimard afirmava a Santander que el treball d’edició s’ha de concebre a llarg termini, i requereix esforç, per això mai hauríem de permetre contractes per tres anys. A mi ja em sembla una barbaritat limitar els contractes a cinc anys, i cada vegada són més habituals...
Afirma Gianni Ferrari que el principal repte que tenen els editors és aconseguir que la gent entenga quina és la seua funció, la seua aportació i importància dins del sector. Estic completament d’acord: si El codi Da Vinci, posem per cas, es converteix en pel·lícula, és perquè prèviament un editor va apostar per aquell llibre, es va arriscar i va encertar de ple igual que podria haver-la pifiada. Per què hauria de renunciar als drets d’adaptació al cinema? I per què l’editor no ha d’obtenir recompensa alguna si s’hi fa negoci a Internet amb els llibres digitalitzats?
La descàrrega de llibres sencers atempta clarament contra els drets de l’autor, però també contra els de l’editor. “El problema no és el mitjà físic (en paper o electrònic), el problema és el reconeixement de la feina de l’editor”, adverteix Gallimard, i rebla el clau: “la solució passa per la reafirmació de la propietat intel·lectual, contraposada al ‘tot gratis’”.
Completament d'acord.