El País Semanal publicava diumenge passat una entrevista amb Beatriz de Moura, editora de Tusquets, amb motiu de la concessió de la Creu de Sant Jordi. El llig amb fruïció, perquè sempre s'aprén dels mestres, i trobe declaracions com aquesta, amb la qual ens podem identificar molts dels que ens dediquem a aquest ofici:A partir del momento en que empecé a leer por obligación, o sea, desde que tuve que leer, primero como lectora para otras editoriales y luego como editora yo misma, la naturaleza misma del placer de la lectura cambió radicalmente. Ya no leí sólo para complacerme a mí o instruirme yo, sino también para complacer e instruir a un lector hipotético que, por encima de mi hombro, empezó a compartir conmigo la lectura del mismo libro. Al principio me costó hacerme a esa presencia fantasmal a mis espaldas, pero hace ya mucho tiempo que me he acostumbrado a ella; tanto, que a veces hasta decide por mí…
Amb aquesta "presència fantasmal" ben a la vora, Beatriz de Moura ha construït un catàleg absolutament envejable que l'ha convertida (i així la qualifica l'autor del reportatge) en la directora literària més important d'Europa.
Enhorabona i moltes gràcies.
Enhorabona i moltes gràcies.
2 comentaris:
estimat tirant, imagin com ha de ser d'estressant i emocionat alhora, aquesta sensació que teniu els editors. una lectura carregada d'interrogants. una banda sonora imaginària amb les petites interjeccions, les salivacions, els moviments més lleus del cap o de la boca del lector. ho imagin, tirant, perquè hi ha gent que quan escriu/escrivim, també tenim aquesta sensació. tu et penses que escrius per a tu. aquesta és la teoria, però darrere cada frase, cada gir que incorpores a l'argument, hi ha sempre el lector, aquesta presència, també fantasmal.
Segurament, Ulyse, la sensació és ben semblant. Hi ha escriptors que asseguren que escriuen per a ells; m'ho crec, però no n'hi ha tants (especialment entre els que publiquen) que escriguen només per a ells. Si entenem l'escriptura com un acte comunicatiu, el que escrivim (i, sobretot, el que editem) ha de poder arribar a eixa "presència fantasmal" de què parlava l'editora de Tusquets.
I, en efecte, quan lliges un original que t'entusiasma és com si tocares el cel amb els dits.
Publica un comentari a l'entrada