20 anys de llibre

Aquesta és la setmana per excel·lència d'Edicions Bromera. Enguany, a la tradicional vetlada de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira, que se celebra demà a la nit, s'hi afegeix la commemoració dels 20 anys de l'editorial. Divendres passat, com ja comentàrem ací, s'hi va celebrar el primer dels actes festius previstos. Avui, Enric Sòria publica un article sobre l'aniversari de Bromera en la secció "Cartes de prop" del suplement Quadern d'El País. Com que cal tindre un mínim de sis llicenciatures i estar subscrit al diari del grup Prisa per poder-lo llegir (requisits que no estan a l'abast de tothom), transcric ací el seu article:

Divendres passat, l’editorial Bromera celebrava els seus 20 anys d’existència amb un acte discret (però emotiu, que se sol dir) al Paranimf de la Universitat de València, mentre la major part del seu equip treballava de valent organitzant les diverses activitats que envolten els premis literaris d’Alzira, que tindran lloc el 10 de novembre.

Els qui coneixem de fa temps l’editor de Bromera, Josep Gregori, no ens hem estranyat gens de la discreció amb què ha celebrat l’aniversari, perquè Gregori prefereix l’eficàcia al gegantisme. Ell es dedica a publicar llibres i a vendre’ls, tants com pot, i no pretén representar cap altra cosa que el que és, detall que s’agraeix en un país on abunden tants filòlegs amateurs, columnistes inquisidors i polítics encoberts. Potser per això, els premis d’Alzira no són els més ben embolicats d’aquest país, però l’editorial que els convoca sí que és, de lluny, la més potent, i solvent. Ja fa temps que Bromera és l’editorial en valencià que publica més llibres, amb tiratges més alts, amb més varietat de col·leccions i amb millor distribució. Amb ben comptades excepcions, els seus títols són els únics que arriben amb normalitat a les llibreries de Barcelona, on se suposa que els editors valencians tenen també un mercat. Al cap de 20 anys, cal reconéixer que Josep Gregori ha aconseguit crear una gran editorial a Alzira; no solament la va consolidar en els primers 10 anys —quan encara es podia—, sinó que ha sabut mantindre- la durant una dècada molt astringent —per dir-ho així— per al llibre en valencià. Per això, la major part dels escriptors valencians tenen algun llibre editat en Bromera, i molts d’ells és ací on s’han pogut donar a conéixer. Sense Bromera, el panorama de la literatura valenciana seria molt diferent del que és. Vull dir que encara seria més estret.

Tot això no era gens evident fa vint anys. El recent desastre de Gregal dissuadia a molts d’emprendre noves aventures editorials, i tampoc era habitual que algú intentara muntar una empresa d’aquesta classe fora de València. Llavors se suposava que només les capitals, amb la seua xarxa de llibreries, els mitjans de comunicació, etc., podien servir de caixa de ressonància adequada per a aquesta mena de negocis. Per això, quan en 1986 vam saber que un jove alzirenc d’aspecte neorural havia fundat una editorial a Alzira, els periodistes de l’època no li vam prestar una atenció desmesurada.

Al cap d’un any ja véiem que ens havíem equivocat. Bromera no solament editava llibres a bon ritme, sinó que també aportava idees noves. En una col·lecció juvenil, “A la Lluna de València”, havien començat a aparéixer traduccions de clàssics com Swift, Stevenson, Poe oWilde. Abans, ben rarament una editorial d’aquest país s’havia atrevit a publicar un llibre traduït al valencià, per l’augment dels costos que això significava o per falta de voluntat, amb l’argument peregrí que, per a traduir, ja estaven les editorials catalanes. Com a bons patriotes subsidiaris, nosaltres ens havíem de conformar amb el color local. Per contra, dins del seu àmbit, molt orientat al públic escolar, Bromera havia apostat des del principi per ser una editorial normal. També va ser la primera editorial valenciana a crear una revista de promoció lectora, L’Illa, o a dedicar una col·lecció sencera a les qüestions sociolingüístiques, o una altra als temes científics, o a recuperar els textos de Joan Fuster en assequible format de butxaca. Traduir, parar especial atenció al mercat escolar, promoure la lectura i alhora fer-se publicitat, cobrir buits massa detonants, reeditar clàssics vigents: no eren idees insòlites, ni tan sols massa originals. Però va ser Bromera qui les va posar en pràctica. Per això, no va tardar a pujar com el seu nom suggeria.

L’estiu de 1988, vaig entrevistar Josep Gregori per a la revista El Temps. En aquell moment, només en sabia que havia escrit una novel·la curiosa i malfadada i que, abans de ser editor, havia treballat en una impremta. Vaig comprovar que Gregori tenia les idees clares i tota l’editorial al cap; el que Bromera era i el que havia de ser. Després vaig conéixer el que en podríem dir el seu gabinet de consulta, una colla entusiasta de gent de la Ribera: Víctor Oroval, Josep Antoni Fluixà, Jeremies Barberà, Vicent Borràs, Josep Ballester, Salvador Bataller, etc. Tots eren llavors jóvens i amb talent —el talent el conserven—, i els seus caràcters, hàbits i interessos eren tan variats com es puga imaginar. A les sensates ordres de Gregori, formaven un equip de primera. Bromera no solament estava situada a Alzira, sinó que extreia la seua vitalitat de l’empenta cultural i humana de la comarca. Se’n servia i alhora la potenciava. També en això, Bromera ha sigut un exemple. Quan s’instaura el trellat, aquest país dóna molt més de si del que la gent es pensa.

En Bromera, el trellat, com el risc econòmic, corre a càrrec de Josep Gregori. Un bon editor és sempre un personatge rar, perquè ha de tindre alguna cosa d’amfibi. S’ha d’estimar els llibres, però sobretot ha de ser un empresari hàbil, si vol fer algun servei a la literatura i a ell mateix. Per als escriptors, que solem ser uns negociants pèssims,la de la cultura i el mercat és una mescla molt desconcertant, i els nostres tractes amb els qui millor la representen —els bons editors— són essencialment insegurs. Amb tot, un aprén a distingir prompte el bon editor del que no ho és. Per això, crec que no m’erraré gens si dic que Josep Gregori va ser el primer bon editor que he conegut, i un dels millors de tots. En un país i en una llengua com els nostres, segurament un bon editor ha ser i ha de fer alguna cosa semblant al que, amb discreció i amb eficàcia, és i fa Josep Gregori. Fa 20 anys que ho demostra, i és una gran sort.