Reconec haver llegit poc l'obra de David Foster Wallace. Articles i entrevistes disperses i una part dels relats d'Extinción que no em van acabar de fer el pes, però, tot i això, van mantenir viu el desig per descobrir els seus grans treballs, tan aclamats per la crítica, sobretot la monumental La broma infinita, eternament a la cua de les lectures pendents.
Divendres passat es va penjar. Tenia 46 anys, va començar a publicar als 25 i estava considerat un dels millors renovadors de la literatura nordamericana de les últimes dècades, el més avantatjat del que es coneix com la "Next Generation" (on han encasellat també autors com ara Jonathan Lethem, Chuck Palahniuk, Jonathan Franzen o A.M. Homes, de la en qual parlarem ací pròximament).
La notícia m'ha impactat molt, tot i que, com remarca la premsa, l'autor havia manifestat tendències suïcides (fa uns anys va demanar que l'internaren en un hospital perquè no podia refrenar les ànsies d'acabar amb la seua pròpia vida). El millor homenatge per a un escriptor finat, sempre, és llegir la seua obra, per cert encara inèdita en català.
La notícia m'ha impactat molt, tot i que, com remarca la premsa, l'autor havia manifestat tendències suïcides (fa uns anys va demanar que l'internaren en un hospital perquè no podia refrenar les ànsies d'acabar amb la seua pròpia vida). El millor homenatge per a un escriptor finat, sempre, és llegir la seua obra, per cert encara inèdita en català.
2 comentaris:
Benvolgut Tirant, hi ha escriptors que se suïciden de moltes maneres. Penjar-se d'una corda, però, és la menys habitual. RIP.
Era gran. És gran. Estaria bé llegir "La broma infinita" en català.
Publica un comentari a l'entrada