Ahir vaig assistir als primers actes del Congrés Internacional d'Educació Literària i Societat: un èxit de participació (120 alumnes inscrits) que, segons em confirma Xavier Mínguez, una de les persones encarregades de la coordinació d'aquesta nova cita per al món de la LIJ, tindrà continuïtat biennal. Una bona notícia: sempre he cregut que l'eficàcia de les iniciatives és directament proporcional a la capacitat dels organitzadors per mantenir-la en el temps.La sessió d'Isabel-Clara Simó va ser, com acostumen a ser totes les de l'autora, viva, lúcida i provocadora. El títol de la sessió ja ho era, sens dubte: "Hi ha una literatura juvenil?". Aquest interrogant, plantejat per una de les escriptores que més ven entre el públic jove (avui mateix ha eixit del forn la 22a edició de Raquel), no pot ser més que una provocació directa. Us faig partícips d'alguns altres "titulars" que vaig anotar durant l'enriquidora sessió, i amb els quals no estic necessàriament d'acord:
- "Qui ha dit que les classes han de ser divertides?"
- "Les edicions infantils dels clàssics universals són una banalització de la cultura"
- "La sentència 'Els bons autors ja se'n sortiran' és infame; hem de rebel·lar-nos contra afirmacions d'aquest tipus"
- "La LIJ és una invenció, una concessió al mercat"
- "El cànon de la LIJ demana un protagonista jove (de la mateixa edat que el lector), al qual li passen les mateixos coses que al lector, escrites amb un llenguatge accessible (si és possible, amb un glossari final), que siguen fàcils de llegir i amb poques pàgines. I aquest motlle s'aplica irremissiblement"
- "El nostre error és convertir la LIJ en una eina educativa"
- "Molta de la LIJ actual és banal, superficial, i jo em pregunte si és literatura o simplement indústria"
2 comentaris:
Estic totalment d'acord amb els "titulars" d'Isabel-Clara Simó. De fet, explique aquestes mateixes conclusions quan tinc ocasió de parlar sobre literatura infantil i juvenil.
També estic d'acord, però ja ho he escoltat tantes vegades que em sembla la cançò del trailarel·lo, que és cançó que mai no acaba. Però, deixant a banda les obvietats, les declaracions més o menys provocadores?, etc., quines solucions es donen? O les solucions les tenen, només, els editors? O no serà que prediquem, sentenciem...i quan tenim l'ocasió caiguem en allò que, en teoria, rebutgem? Crec que ja ho tenim bé de teòrics, ajatollahs, crítics de pa i meló, provocadors i gent que viu del rotllo...Crec que, qui escriu, ho fa des de la millor voluntat del món i amb la intenció de fer-ho de la millor manera. Què fàcil ha de resultar fer critiqueta des de la butxaca ben plena, oi?
Publica un comentari a l'entrada