31 d’agost 2006

Destrossant Suso

Estava cantat que l’última novel·la de Suso de Toro, Home sense nom, resultaria incòmoda per a determinades persones. La crítica publicada fa uns dies a pàgina completa en el suplement ABCD resulta, però, tan demoledora com injusta. “Este crítico –afirma José María Pozuelo Yvancos– piensa que más bien parece un cuento para niños, y que ha de tener mentalidad de niño el lector que asienta con ella, dado que este personaje sin nombre no parece ser otra cosa que el ogro. Pero cuatrocientas páginas de ogro parecen excesivas.” I amb aquest to fins el final. En podeu llegir un fragment més llarg al bloc d'Antoni Espasa...

Per què aquesta novel·la –lloada prèviament en mitjans ben diferents– mereix un rebuig tan radical del crític de l’ABC? Segur que l’anàlisi se centra –com insisteix el crític– en els aspectes literaris i no ideològics?

La crítica "literària", coincideix sospitosament en el temps amb una agressiva campanya d'alguns mitjans de la dreta espanyola en contra de Suso i de Rivas. La provocació de Fraga (denunciada per Manolo Bragado en el seu bloc) n'ha estat l'episodi més recent. Però, com diu Suso en l'article de la polèmica: "jugar amb foc és perillós i pot socarrimar alguns plomalls". El temps posarà cadascú en el seu lloc. Nosaltres estem amb Suso.

30 d’agost 2006

Mor el Nobel del món àrab

Ha estat la primera notícia que he vist en reincorporar-me al treball: Naguib Mahfuz ha mort. Tot i que era previsible (feia setmanes, en realitat anys que es trobava molt malament de salut), saber confirmada la seua defunció m'ha colpit.
La vinculació de l'autor amb Bromera ve de lluny, i amb nosaltres ha publicat bona part de la seua obra, especialment les obres ambientades en l'Egipte dels faraons. L'any 1991 li publicàrem El lladre i els gossos i, més recentement, La maledicció de Ra i Akhenaton, el rei heretge. La notícia ens sorprén amb les galerades de Rhadopis, una cortesana de l'antic Egipte a la taula i una altra traducció (a càrrec, com sempre, d'Isaïes Minetto i Josep Franco) pràcticament enllestida.
Amb Mahfuz mor un escriptor d'una gran altura literària, reconeguda amb el premi Nobel l'any 1988, però mor també, i sobretot, una persona d'una gran dignitat i humanitat. Ho hem pogut comprovar en la seua obra i també en les nombroses entrevistes que ha concedit els últims anys malgrat la condemna a mort que l'islamisme radical li havia imposat per escriure en llibertat.
Podeu llegir les primeres informacions ací, ací i ací.

28 d’agost 2006

Compromís per la lectura


Justetet uns dies després que Levante-EMV i El Mundo repartiren els últims llibres de la campanya Llegir en valencià, Las Provincias encetava la seua pròpia iniciativa per al foment lector: "Compromiso por la lectura" (com abans n'hi havia hagut per l'aigua o per les infraestructures).
Quasi cada dia publiquen informacions sobre llibres i literatura o anuncis per animar a llegir aquest estiu. La setmana passada, per exemple, hi publicaren reportatges sobre el bookcrossing o el valuós fons de la Biblioteca Valenciana. Hui, el tema són les illes com a escenari literari. Una iniciativa que sens dubte cal aplaudir i que demostra que, amb voluntat i professionalitat, la lectura pot ser un tema ben interessant i atractiu per als diaris, que no sempre mostren la sensibilitat necessària. No obstant això, fóra desitjable que (també) li dedicaren un poquet d'atenció a la literatura en valencià, gran absent fins el moment dels reportatges que han publicat.

26 d’agost 2006

‘Amenaça’ RBA

En les informacions publicades (poques encara, es nota que estem de vacances) sobre la venda del Grup 62 trobe dues llacunes: l’omissió (intencionada? per què?) de Tàndem de la relació d’editorials pertanyents al Grup Enciclopèdia Catalana; i la situació en què queda RBA després d’haver mostrat públicament el seu interés per entrar en l’accionariat de 62.

El fitxatge de Joaquim Palau li servia a Sergio Vila-Sanjuan per parlar, al Cultura/s del 12 de juliol, de Ricardo Rodrigo, propietari al 90% del grup RBA. Rodrigo hi confessa el seu objectiu d’instal·lar-se “en la primera divisió dels grups d’edició general”. “Fins ara ja ens anava bé –assegura–, de fet RBA Libros factura com Anagrama i Tusquets junts, però volem fer un salt en aquest terreny”. I el terreny inclou també l’edició en català: “ja tenim La Magrana, estem molt interesats en el Grup 62 [sic] i tenim altres adquisicions en perspectiva”.

Ah, però encara queden editorials per adquirir? No serà per molt de temps...

25 d’agost 2006

Doblet al Cultura/s

Aquesta setmana s'hi ha produït un fet modestíssimament històric per a la intrahistòria editorial de Bromera: per primera vegada hem situat dos títols en la llista dels més venuts del suplement Cultura/s de La Vanguardia. A l'èxit d'El professor, de Frank McCourt (que es manté al número 2 de no ficció després de 10 setmanes), cal afegir ara l'excel·lent acollida que està tenint l'obra Carta a un adolescent, del popular psiquiatre italià Vittorino Andreoli, al número 5.
No sé si la resta de suplements literaris, quan tornen de les vacances (han desaparegut tots els llistats dels pocs suplements que es mantenen vius en estiu!), coincidiran amb l'apreciació de La Vanguardia, però de moment transmet bones vibracions per acarar la rentrée.

23 d’agost 2006

L’èxit d’Obrint Pas

En moviment!, el primer àlbum (oficial) en directe dels valencians Obrint Pas, va ser un dels comptadíssims discos en català que van vendre més de 15.000 còpies en 2005, només per darrere de Lluís Llach i Feliu Ventura. Una gran sorpresa. Un petit miracle.

Dilluns El País dedicava un article a les “bandes autòctones” que despunten en l’escena musical i assenyalava els tradicionals problemes amb què s’enfronten els artistes valencians: “una indústria discogràfica raquítica, un públic poc acostumat a escoltar música en la seua llengua pròpia i unes institucions públiques que els ignoren”. Bé, ignorar-los és un eufemisme molt generós: si pogueren, els farien desaparéixer del mapa.

I com és possible, doncs, l’èxit d’Obrint Pas? Sens dubte que hi ajuda fer bona música, tenir lletres contundents, compromeses i amb missatge inequívoc, experimentar amb encert la fusió de sons i ritmes tan aparentment llunyans com l’ska i la dolçaina tradicional, moure’s amb solvència, contundència i moltíssima energia als escenaris, etc., etc., etc.

Xavi Sarrià (cantant i líder d’Obrint Pas) ens dóna, però, altres pistes en l’entrevista que publica El Temps: “jo crec que hi ha un concepte important que ha fet que avui la música al País Valencià estiga viva: la cultura de resistència”. Resistint, doncs, però en moviment constant, els membres d’Obrint Pas es passegen amb naturalitat per Europa com a ambaixadors avantatjats de la nostra música. Per molts, molts anys!

PS.- No puc estar-me’n de comentar una anècdota local. Al meu poble, Carcaixent, governat pel PP amb majoria absoluta, ja han anunciat els cantants i grups que actuaran en les festes (a l’octubre, esteu tots convidats): Rosa (de España y olé), David Civera, Juan Ramón (germaníssim de Fransisco) i... tatatatxan: els increïbles Antònia Font!!! Sorpresas te da la vida...

21 d’agost 2006

L'aïllacionisme particularista

Diuen les males llengües que el mateix dia que l'AVL aprovava el seu Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià l'inefable Lluís Motes, cap d'informatius [sic] a RTVV, va reunir la redacció i els lingüístes per explicar-los que a partir d'ara res de perruquers ni de forners, ara només s'hi valen que peluquers i panaders. Res de doblets, ni llibertat d'elecció, ni mitges tintes: defenem lo nostre!
De la seua banda, la revista Lletres valencianes ha incorporat en el seu últim número la figura del "supervisor lingüístic" (les tisores, en paraules de Pere), que s'ha dedicat a unificar el model lingüístic dels col·laboradors que escriuen en valencià segons les "formes genuïnes", com ara s'estila de dir.
Com (i quan!) acabarà tot açò?
Parafrasejant un conegut títol de Francesc de Paula Burguera: És més senzill encara, digueu-li anglés!

16 d’agost 2006

La venda, per fi

Estar de vacances té aquests inconvenients: estàs incomunicat, aïllat i arribes tard a tot. Faig una volta pels blocs amics i em trobe amb un apunt de Vicente Carballido en què anuncia la venda del 60% del Grup 62 al Grupo Planeta i al Grup Enciclopèdia Catalana.
N'hem parlat en aquest bloc a bastament des que tinguérem notícia que el Grup 62 havia passat a ser una "aposta no estratègica" per a La Caixa, accionista majoritari (fins ara) del grup editorial de referència en llengua catalana.
Amb la confirmació de la venda de 62 comença la incertesa: no és bo que els principals segells editorials en català estiguen en les mateixes mans i, a més, en tantes mans alhora... Ja veurem com queda aquesta aliança estranya que fa poc més d'un any ningú volia reconéixer.
Per saber millor de què estem parlant, pensem que ara estaran vinculats d'una manera o altra tots aquests segells editorials, que publiquen totalment o parcialment en català:
  • Columna
  • Destino
  • Diccionaris de l'Enciclopèdia
  • Edicions 62
  • Empúries
  • Enciclopèdia Catalana
  • Geo Estel
  • La Galera
  • Mina
  • Planeta
  • Planeta Oxford
  • Pòrtic
  • Proa
  • Sagarmata
  • Salsa Books
  • Selecta
  • Tàndem Edicions
  • Timun Mas

A més d'empreses de distribució com DIGEC, Promotex o Enlace; les revistes Altaïr, Descobrir Catalunya, Descobrir Cuina, Nat, RACC 62 o Sàpiens; llibreries com la Casa del Llibre, La Central, Llibres.cat o Proa Espais; i mitjans de comunicació com ADN, Onda Cero o l'Avui. I altres segells editorials en castellà i empreses diverses: des de la venda d'obres d'art al telemàrqueting.

Una notícia que, sens dubte, canviarà el panorama editorial en la nostra llengua. I tot fa pensar que no per a millor...

14 d’agost 2006

Autobombo

Parlàrem ací, en un dels primers apunts d'aquest bloc, del llibre Llegir per a créixer. Guia pràctica per a fer fills lectors. Arran d'aquell comentari, Ana Lorenzo es va interessar per l'obra i ara, després d'un primer intent, li dedica una extensa ressenya en el sempre recomanable bloc Addenda & Corrigenda. Ben agraït per la part que em toca, però, sobretot, perquè contribueix a difondre un llibre que vol fomentar la lectura. Entre tots fem més pinya.
És la primera crítica de què tinc constància, i em produeix una sensació ben estranya. No m'acostume a aquesta (momentània) incursió "a l'altra banda". Em diuen que Josep Iborra n'ha parlat també a la revista Saó. Ens en farem ressò!

12 d’agost 2006

Microcosmos literaris

Parlàvem ací fa us dies d'unes declaracions de Màrius Serra per a la revista Caràcters. Emma Piqué mostra el seu desacord en una carta oberta apassionada al seu bloc.
Generalitzar és sempre perillós, però, vist des de la perspectiva valenciana, em sembla indubtable que cal fer un "salt" per trencar la membrana a què fa referència Marius i "accedir amb més fluïdesa a la societat".
La qüestió és si es tracta d'un salt al buit.

08 d’agost 2006

Confessió estival



Orfe de continguts en la catosfera, em refugie en els llibres. Revise les lectures pendents i, d'entre la pila dels fa temps rebutjats rescate El Código Da Vinci (en castellà, sí, va ser un regal i la llibretera li va dir a qui me'l comprà que no hi havia versió "en valencià"...). Me'l mire durant uns segons, llig de nou la contracoberta (algun dia paralarem ací del difícil i menyspreat art dels textos de cobertes) i quede enganxat a l'acte. Mire a dreta i esquerra i em dic: "va, si no ho ha de saber ningú". I per això ho faig públic en aquest bloc: ho confesse, he llegit El Código Da Vinci.
He de reconéixer que no sabia molt bé de què tractava en realitat el llibre; de fet, fins el moment de l'obra només m'havia interessat el fenomen editorial. El director comercial de l'editorial me l'havia recomanat amb fervor: "si no lliges El codi da Vinci, com sabràs què és el que li interessa a la gent?". Com a resposta feia cara de pòquer i guardava silenci amb un mig somriure que em delatava. Jo també he tractat sense èxit que llija Nooteboom. En fi: cadascú a la seua. Com ha de ser.
He tractat de llegir el best seller de Dan Brown sense prejudicis, sense esperar cap meravella literària, buscant només entreteniment pur i dur, passar l'estona i prou. Amb la millor voluntat del món, de veritat. I he de dir que, fins i tot des d'aquest punt de vista, el llibre m'ha decebut. No només està escrit a patades (on estan els famosos editors del món anglosaxó?) i conté mentides insultants i errades de no-documentació flagrants, sinó que (el que més odie en un llibre) tracta els lectors com ignorants i repeteix una vegada i una altra les mateixes idees, els mateixos conceptes. Com si fórem imbècils.
És definitiu: el text de contracoberta és molt millor que el llibre. Ja passa, això...
Tres dies perduts, llançats a les escombraries.
Com sempre en moments de crisi i desesperació, i mentre m'arriba l'allau d'originals del premi Bancaixa o trobe alguna llibreria oberta on poder comprar Tòquio Blues, em refugie en Auster. Com diu l'amic Subal, és una sort no haver llegit encara la Trilogia de Nova York.

04 d’agost 2006

Escatologia literària

Emparat en l'excusa de la calor estival, vull fer partícips els lectors incerts d'aquest bloc d'una escatològica coincidència que he trobat en les tres últimes "novel·les amb tapa" que he llegit (vull dir, no manuscrits, sinó comprades religiosament a la llibreria, impreses i enquadernades més o menys com cal):

  • "A la seva habitació, un home té dret a tirar-se pets i té pret a plorar." Albert Sánchez Piñol a Pandora al Congo.
  • "Era al wàter assegut, a mig acte d’expulsar un cagarro, quan va sonar el telèfon." Paul Auster, a Trilogia de Nova York.

I el meu preferit:
  • "Mai no s'ha de reconèixer un pet en públic. És la llei no escrita, el protocol més estricte de l'etiqueta als Estats Units. Els pets no són de ningú i no surten d'enlloc; són emanacions anònimes que pertanyen al grup i, encara que tots els presents puguin assenyalar el culpable, l'únic curs d'acció assenyat és la negació.", Paul Auster, a Bogeries de Brooklyn.


Ja ho avisava: deu ser la calor.

02 d’agost 2006

Units per la butxaca

Diuen que la butxaca uneix més que l'amistat més forta. Potser per això al món del llibre (o, més ben dit, al món del negoci al voltant del món del llibre) es produeixen de vegades aliances estranyes, difícils de pair i/o directament incomprensibles. Tenim el tema (ja suat en aquest bloc) de la (hipotètica) venda per fascicles de 62, però n'hi ha més.
Txetxu es fa ressò de la creació d'un nou segell de butxaca: Book4pocket, fruit de l'acord entre Almuzara, Obelisco i Urano, editora, entre altres, d'El codi da Vinci o ¿Quién se ha llevado mi queso? Inicialment Urano havia integrat Puzzle, l'editorial de butxaca que impulsa Blanca Rosa Roca i que ara formen els segells El Jueves, EntreLibros, Kailas, La Factoría de Ideas, Jaguar, Kailas, Nausícaä, Nowtilus, Poliedro, Roca, Tropismos i VíaMagna. Desavinences en la distribució del nou segell feren canviar d'opinió els afortunats editors de Dan Brown. (Poca broma amb la distribució!)
Sense ser exhaustius, trobem altres editorials de llibre de butxaca en castellà que es nodreixen dels fons de diversos segells, com ara Debolsillo (del grup Random House); Punto de lectura (del grup PRISA); Quinteto (fruit de l'acord entre Anagrama, Edhasa, Salamandra, Tusquets i els segells en castellà del Grup 62: Península i El Aleph; se m'escapa per quina estranya raó apareix a la web de Planeta com un segell del grup); la veterana Alianza Editorial (del grup Anaya); i Booket (del grup Planeta). Demane disculpes si me'n deixe alguna o si, mentre puge aquest apunt al bloc, n'apareix cap de nova.
Compadisc els llibreters.
En tot cas, un panorama completet, en què cada grup té la seua "marca" de butxaca i les editorials mitjanes o independents s'agrupen per fer-hi front. Això sense comptar les editorials que tenen la seua línia pròpia de butxaca o econòmica. Tot plegat demostra el bon moment que està vivint aquest sector de negoci editorial i la lluita ferotge i indissimulada per fer-se amb part d'un pastís cada vegada més gran i, per tant, més abellidor.
Mentrestant, l'edició en català roman poc menys que aliena a aquest fenomen. Només 62 s'ha posat les piles en aquest sentit, tot i que a la seua web (molt millorable, d'altra banda) no diferencien Butxaca 62 com un segell distint i hi han posat allà bona part del seu fons escolar. També tenim les col·leccions Butxaca 1984 o Proa Butxaca, fruit d'iniciatives individuals.
Falten, però, empreses de més volada capaces de posar a l'abast dels lectors els èxits recents en llengua catalana en format de butxaca, que donen vida i normalitat al sector. Per què no hi ha agrupacions, joint ventures o matrimonis de conveniència per crear i consolidar un segell de butxaca en català potent? Fóra bo intentar-ho.

01 d’agost 2006

L’edició independent


José Manuel Lara es mostra contrari a l’etiqueta “edició independent” que, segons ell, va encunyar Jorge Herralde. Lara admet que hi ha editors que tenen una preocupació especial per la part literària, cultural i intel·lectual del seu ofici, però que, no obstant això, també es preocupen per la difusió de les seues obres, per seduir els mitjans de comunicació. “Altrament publicarien per als magatzems”, conclou. Hi ha una contradicció terminològica? A mi em sembla que no.

Siga com siga, la veritat és que ha fet fortuna i tots sabem més o menys de què parlem quan parlem d'edició independent. O potser no? “Ser independent significa dependre només de mi”, va afirmar Gianni Ferrari a Santander, i Manuel Borràs, impulsor de l’editorial Pre-Textos ara fa 30 anys, va acabar de reblar el clau: “jo sóc un editor molt dependent. Lara, en canvi, és l’editor més independent que hi ha a l’Estat espanyol: pot fer el que li dóna la gana”.

Vist des d’aquest prisma...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...