Ho sent molt, però la història -se suposa que de misteri- de Banville té un interés relatiu. I qualificiar la novel·la de thriller, home.... em permetràs que riga una estona. Ha, ha, ha.
A mi me recorda un film d'aquells -avorrits- que fan a les dos o a les tres del matí -sí, vaig llegir no sé on, que la novel·la, en un principi era un argument per a un capítol d'una série de televisió. Tots estem farts de sentir històries, als Estats Units, relacionades amb l'església catòlica: abusos sexuals a xiquets, mal tracte en orfanats, etc.... per això el suposat argument té un interés relatiu.
L'autèntica novel·la no té res a veure amb la mort de Christine Falls. Ara cal que més gent ho descobrisca -i estiga d'acord amb este raonament, és clar.
«John Banville ha canviat la novel·la literària pel gènere negre, però continua escrivint amb elegància i bellesa, qualitats a les quals ha afegit una trama absorbent, personatges que sedueixen i escenaris evocadors. John Banville podria ser ben bé el primer escriptor a afegir, al premi Booker, el Gold Dagger a la millor novel·la policíaca de l’any.» Això és el que en deia The Times. Lamente que no ho hages vist igual. A mi aquesta novel·la, aquest "thriller a la manera de Banville", em continua fascinant.
John Banville ha escrit una novel·la literària utilitzant el subterfugi del gènere negre, per això ens trobem amb la prosa, elegant i bella, que caracteritza la narrativa d'aquest autor. La mort de Christine Falls no és més que una excusa, un embolcall, al qual el genial escriptor irlandés recorre; l'autèntica novel·la es troba en les relacions familiars, molt sovint complicades, que Quirke manté amb el seu germà Malachy, la dona d'aquest, Phobe -la suposada filla del matrimoni- i el pare d'ambdós, marcades per un passat, tràgic i dolorós, trets aquests que trobem, una volta i una altra, en la narrativa de Banville.
Enric Gil, a la bitàcola de Joan-Carles Girbés. Dissabte 16 de juny del 2007.
No trobo que ningú pixi fora del test. He dit als meus coneguts que la novel·la és molt bona, i jo no utilitzo "bona" gaire sovint, i molt menys amb el "molt" al davant. Deixeu-vos estar de gèneres: si a "El mar" no passava res, aquí sí que passen coses. I quan hagueu acabat de llegir-la, torneu a començar, i veureu coses que en la primera lectura tan sols us havien estranyat.
6 comentaris:
Ho sent molt, però la història -se suposa que de misteri- de Banville té un interés relatiu. I qualificiar la novel·la de thriller, home.... em permetràs que riga una estona. Ha, ha, ha.
A mi me recorda un film d'aquells -avorrits- que fan a les dos o a les tres del matí -sí, vaig llegir no sé on, que la novel·la, en un principi era un argument per a un capítol d'una série de televisió. Tots estem farts de sentir històries, als Estats Units, relacionades amb l'església catòlica: abusos sexuals a xiquets, mal tracte en orfanats, etc.... per això el suposat argument té un interés relatiu.
L'autèntica novel·la no té res a veure amb la mort de Christine Falls. Ara cal que més gent ho descobrisca -i estiga d'acord amb este raonament, és clar.
«John Banville ha canviat la novel·la literària pel gènere negre, però continua escrivint amb elegància i bellesa, qualitats a les quals ha afegit una trama absorbent, personatges que sedueixen i escenaris evocadors. John Banville podria ser ben bé el primer escriptor a afegir, al premi Booker, el Gold Dagger a la millor novel·la policíaca de l’any.»
Això és el que en deia The Times. Lamente que no ho hages vist igual. A mi aquesta novel·la, aquest "thriller a la manera de Banville", em continua fascinant.
John Banville ha escrit una novel·la literària utilitzant el subterfugi del gènere negre, per això ens trobem amb la prosa, elegant i bella, que caracteritza la narrativa d'aquest autor. La mort de Christine Falls no és més que una excusa, un embolcall, al qual el genial escriptor irlandés recorre; l'autèntica novel·la es troba en les relacions familiars, molt sovint complicades, que Quirke manté amb el seu germà Malachy, la dona d'aquest, Phobe -la suposada filla del matrimoni- i el pare d'ambdós, marcades per un passat, tràgic i dolorós, trets aquests que trobem, una volta i una altra, en la narrativa de Banville.
Enric Gil, a la bitàcola de Joan-Carles Girbés. Dissabte 16 de juny del 2007.
Enric Gil = un que pixa fora de test?
Ho pregunte, simplement.
Doncs sí, molt sovint.
No trobo que ningú pixi fora del test. He dit als meus coneguts que la novel·la és molt bona, i jo no utilitzo "bona" gaire sovint, i molt menys amb el "molt" al davant. Deixeu-vos estar de gèneres: si a "El mar" no passava res, aquí sí que passen coses. I quan hagueu acabat de llegir-la, torneu a començar, i veureu coses que en la primera lectura tan sols us havien estranyat.
El traductor
Publica un comentari a l'entrada