El purgatori valencià

Feia massa mesos (anys!) que tenia pendent la lectura de Purgatori, i no ha estat per falta de ganes! Els treballs perduts (primera part de la futura trilogia de què forma part Purgatori) és un dels títols imprescindibles de la literatura catalana contemporània, una llista on caldria incloure també l’extraordinària Borja Papa. Buscava, però, el moment adequat. Sabia que el llibre reclamava atenció, temps, dedicació, i no ha estat fins aquest tranquil estiu, els dies previs a la reincorporació a la feina, que he pogut reunir tan estranyes qualitats.

Sempre és una delícia llegir Joan F. Mira, un autor polifacètic i sobradament capacitat per assolir un nivell d’autoexigència molt superior a la mitjana. I això s'agraeix. Sens dubte, Mira forma part del que en algun moment de la novel·la se’n diu “la petita avantguarda solitària, tambors sense tropa, d’un poble petit i passiu”. Petit, passiu i més sovint del que ens agradaria a alguns, intolerant i mesquí. El lamentable nou atac a la llibreria Tres i Quatre n'es una bona prova de la intolerància de què parle. Una intolerància que no hauríem de tolerar. Però, ja ho diu Mira, som un poble passiu.

La novel·la conté un passatge memorable en què el protagonista, Salvador Donat, s’uneix a una manifestació del 25 d’abril al costat de l’alter ego de l’autor. De la seua boca, doncs, surt aquesta amarga síntesi del passat i present del nostre poble: “els valencians perdem una guerra, ve un rei que ens arrasa el país i ens esborra del mapa, i tres segles després tot allò que sabem fer és passejar-lo pintat en un globus, com si això fóra la nostra venjança, és ridícul, aquest no és un país seriós, no és un país. [...] No hem començat mai cap guerra i les hem perdudes totes”.

No es pot dir més amb tan poques paraules.