Müller en castellà... i en gallec!

[Ofelia Grande, editora de Siruela. El Periódico.]

La concessió del Nobel de literatura ens ha pillat a pràcticament tots (m'hi incloc) sota la síndrome "Herta què?". I puntualitze pràcticament perquè aquest desconeixement generalitzat (tot i haver guanyat el prestigiós IMPAC el 1998) no afecta els editors que, en el seu moment, van apostar per la qualitat literària de Herta Müller: d'una banda, Mondadori i Plaza & Janés, amb sengles títols de l'autora romanesa ara (dissortadament per a ells i per a tots) descatalogats; i de l'altra, amb títols vigents, Siruela (recomanable entrevista amb Ofelia Grande: "La verdadera independència per a un editor és poder fer el catàleg com vulgui. [...] Sense amor no et pots dedicar a això") i Xerais.

Sí, benvolguts lectors, tot i que els mitjans (espanyols i/o espanyolitzats la immensa majoria) s'han centrat quasi en exclusiva a ressaltar la brillant decisió de Siruela (que no només va contractar dues obres de l'autora fa anys, sinó que recentment en va renovar els contractes tot i que les seues vendes continuaven sent minses), la històrica editorial gallega Xerais també té un títol de Müller traduït des de maig de 2001: O hombre é un grande faisán no mundo. En aquest apunt, l'amic Manolo Bragado ironitza sobre l'elevat grau d'encert del seu catàleg respecte dels guardonats amb el Nobel (dels últims 6 autors guardonats, 4 ja formaven part del seu catàleg en el moment de l'anunci): serà mostra de la influència de Xerais sobre l'acadèmia sueca?

Beizóns ben sinceres per a Xerais i per a la llengua gallega, i una reflexió autocrítica en veu alta: com és que Herta Müller està inèdita en català? És clar que no tardaran a apaéixer traduccions al català de la seua (sembla que molt interessant) obra, però el gran mèrit en aquests casos és haver sabut avançar-se. I no hem sabut avançar-nos, tot i la competitivitat i el dinamisme del sector editorial en llengua catalana.

En tot cas, com apunta The Literary Saloon (de referència aquets dies, com sempre, per seguir els moviments previs i posteriors al Nobel):

"Per què no ens congratulem de les decisions [de l'acadèmia sueca] i les considerem com una oportunitat per a conéixer autors que, d'una altra manera, no rebrien la nostra atenció? No penseu que [...] si haguera guanyat Philip Roth hauria resultat... avorrit?

Per acabar, una última reflexió en veu alta: us heu adonat dels avantatges que tindrà en el futur l'edició digital? Avui, dissabte dia 10, dos dies després de saber-se el resultat del Nobel, les edicions de llibres de l'autora en castellà continuen introbables. És clar que Siruela estarà fent les hores extra que calga per reimprimir a correcuita els llibres que té vigents. Si estigueren en format digital, però, les vendes d'aquests mateixos títols s'haurien disparat (en el seu cas, a les dues bandes de l'Atlàntic) des del minut posterior a l'anunci sorpresa via YouTube. Hi ha o no hi ha vies de negoci noves amb els ebooks? Com pot ser que encara hi ha qui no ho vol veure?

40 anys independents

[Foto de la festa d'Anagrama per Ana Jiménez, a La Vanguardia.]

"No todos los grandes conglomerados funcionan como McDonalds, pero cuando absorben a una editorial independiente la dejan como simples marcas. etiquetas vacías de contenido."

Jon Lee Anderson en la festa dels 40 anys d'Anagrama. Enhorabona, companys!!!

Lectures i més lectures

La tardor és, sempre, època de molta feina: cal enllestir les obres compromeses i promocionar-les com cal perquè els lectors les coneguen i les puguen gaudir.

Aquesta tardor, la col·lecció "L'Eclèctica" és especialment generosa en bones obres que, confie, els lectors sabran valorar. No un ni dos, sinó tres autors d'Algemesí amb trajectòria sòlida i obra més que recomanable compartiran espai als aparadors de les llibreries: el mitòman Vicent Borràs retorna al relat breu amb el ben recomanable treball Lennon i Anna, obra amb què va guanyar l'últim Ciutat de València i que ja està a la venda; i Vicent Josep Escartí reprén la seua línia històrica que tan bons fruits li ha donat amb L'abellerol mort, premi Ciutat de Xàtiva, que es publica a finals d'octubre. Enric Lluch, algemesinenc també des que va nàixer, publica Pell d'escata en la col·lecció juvenil "Espurna", un llibre que, per la temàtica diguem-ne "misteriosa" o "màgica", l'estructura i el tractament, pot sorprendre gratament els seus (nombrosos!) lectors habituals, perquè enriqueix i diversifica la seua obra.

Què té Algemesí, que concentra tants bons autors per metre quadrat???

Entre les traduccions, destaca Esquivant la mort, ja a les llistes dels més venuts després del seu exitós "tour" per Barcelona fa uns dies (a la foto, amb l'autor i Marta Estrelles). I Els libres de Luca, del danés Mikkel Birkegaard, que s'ha reimprés abans i tot de posar-se a la venda (la setmana pròxima) per l'excel·lent acollida que està tenint per part dels llibreters. I, per damunt de tot, El museu de la innocència, l'esperadíssima novel·la del premi Nobel Orhan Pamuk, que Vilaweb avança avui. Una poderosa història d'amor:

"Em vaig aturar un instant: el meu segon jo s'havia quedat amb la Füsun en un racó i la besava somiadorament."

Però, a més, hi ha la tasca de lectura dels originals presentats a diversos premis literaris, entre els quals l'Alfons el Magnànim i el Ciutat d'Alzira. La reunió de l'Alfons el Magnànim és dimecres que ve, i n'hi ha bon material. A tall anecdòtic puc confessar sense trencar cap secret que hi ha l'original més llaaarg que he llegit mai en un premi: una obra en tres volums i amb 745 pàgines en total! Tinc entre mans el Larsson valencià...?

Molta feina, com veieu, així que disculpeu les intermitències d'actualització d'aquest bloc i els temes que (ai!) m'agradaria compartir però no arribe a temps.

Clar i català

Amb la franquesa a què ens té habituats al seu bloc Núvol Vermell, Oriol Soler inclou entre el seu balanç d'errades i encerts del Grup Cultura03 una referència a la concentració editorial al voltant del Grup 62, i es lamenta de:

"No haver anat al Tribunal de la Competència per impedir que Planeta controlés quasi tot el mercat del llibre en català amb la compra de 62 i dels segells literaris d’Enciclopèdia. Per exemple, a la llista dels més venuts de dijous passat al Timeout, el 70% llibres són del Grup 62. Un cas que a qualsevol cultura important del món tindria conseqüències immediates i que a casa nostra ningú no ha denunciat: ni els autors, ni els llibreters, ni les institucions, ni cap intel·lectual, ni la premsa."

En la (perenne?) llista dels més venuts que mostra Vilaweb Lletres des de juliol, çò és, entre els 10 més venuts a la Casa del Llibre de Barcelona, només n'hi ha 1 de ficció que no pertany al Grup 62 (enhorabona, Angle!). Aquest percentatge (el 90%!) resulta més o menys habitual. I era, també, previsible (sobretot des que els llistats dels més venuts nostrats recullen els volums de butxaca, cosa que no ocorre en altres llengües).

Fixat

Aquest Tirant es manté encara en estat de xoc després del Concert, amb majúscules. Fixeu-vos en aquest vídeo de Fix You, una de les cançons més esborronadores del directe. I si no em creieu, tireu cap al minut 3 i veieu la gentada. Jo estava un quilòmetre més enrere de l'últim que apareix a la dreta de la pista. I és que eixint a les 3 i mitja de Carcaixent... Allà no es veien, però això sí: s'escoltaven perfectament (o quasi).

Lights will guide you home

And ignite your bones

And I will try to fix you

NOTA: Ben aviat tornarem a parlar de literatura en aquest bloc. Quan baixe del núvol.

Això, avui, toca

Aquesta nit Coldplay toca a Barcelona, i jo hi seré allà (aquesta vegada, sí!).

Amb l'Estadi Olímpic de gom a gom (les entrades fa mesos que es van esgotar), el concert promet ser memorable. No espere menys! Una extraordinària forma de desconnectar d'una setmana mooolt estressant. Qui se'n recorda ja d'aquelles llunyanes i curtíssimes vacances?

Volem cultura o fem industrial?

"Un libro es fácil de piratear. Sin los profesionales de la edición, la devaluación del libro puede ser espeluznante. Podemos pasar del libro como instrumento transmisor de cultura e ideas, a recipiente de basura industrial. Además, ¿cuánto vale lo que no cuesta nada? ¿Quién empleará su vida en producir obras sin precio ni valor...?"

Reflexions inquitants i oportunes d'Ángela Vallvey sobre llibre electrònic i pirateria en l'últim número de la revista de CEDRO (tot sencer en PDF, ací). Venen a tomb, a més, perquè les notícies sobre el llibre electrònic no paren ni en vacances: nous lectors, preus més econòmics, formats que tendeixen a l'estandardització, cadenes de distribució que entren en el "negoci"... Lecturalia resumeix en aquest apunt alguns dels avanços que s'han produït durant l'últim mes. I és que la implantació del llibre electrònic, ara sí, va de bo.

El COMcert d'anit

Cares conegudes i moltes desconegudes ahir al COMcert de Benifairó de la Valldigna. Hi vaig arribar quan VerdCel iniciava la marató de música en valencià. Al principi molt poc públic, s'ha de dir tot, però a mesura que passava el temps hi arribava més i més gent. Jo me'n vaig haver d'anar prompte, durant l'actuació de Miquel Gil (obligacions familiars), però el camp de futbol presentava ja un aspecte de festa completa mentre les taules, parades al carrer, invitaven al sopar de germanor. Llàstima no haver-me pogut quedar més, per gaudir de la música i del bon ambient que s'hi respirava. Tant de bo iniciatives com aquesta del Col·lectiu Ovidi Montllor (enhorabona, companys!) tinguen continuïtat i la gent responga així de bé.

Vaig tornar de Benifairó carregat de discos. Aquest matí de diumenge, quan les vacances arriben a la fi, m'acompanya Sàmara, de VerdCel (magnífic llibret i encara millor música!), i com que encara no he trobat vídeos de l'acte d'anit a la xarxa, us recomane aquest vídeo del grup alcoià.

Un editor que estimava els llibres

"Editors que s'estimen de veritat els llibres i que sàpien el que volen i el que fan, n'hi ha sempre pocs, i Isidor Cònsul sens dubte n'és un, i dels millors. Li devem molt."

Així va descriure Enric Sòria l'editor Isidor Cònsul en l'article que comentàrem en aquest a punt. Fa uns instants he tingut notícia de la seua mort, avui mateix, als 61 anys. Agraït pel seu mestratge en la distància, faig meues les paraules de Sòria: li devem molt.

Descanse en pau.

Tots al COMcert!

Aquest dissabte 29 d'agost, a partir de les 19 hores, tenim una cita festiva a Benifairó de la Valldigna amb una bona selecció de músics i cantants en valencià. Teniu tota la informació ací. Jo no m'ho perdré, que l'estiu s'acaba!!!

Els homes de la dalla

Entre la bona ració de novel·la negra de què he gaudit aquestes últimes setmanes hi ha l'últim llibre de John Connolly publicat per Bromera en excel·lent traducció de Maria Iniesta: Els homes de la dalla (el tràiler, ací). El títol original, The Reapers, va portar alguns maldecaps a l'hora de traduir-lo/adaptar-lo a la nostra llengua, a l'igual que Beat the Reaper, que finalment apareixerà en català com Esquivant la mort i en castellà com Burlando la parca... (Entremig, durant moltes setmanes es va intitular provisionalment Procura no morir-te, però algú va argumentar que sonava a bolero i ens va convéncer a tots per canviar-lo. Què hi farem!)
Tornant a la novel·la de John Connolly, vull aprofitar per recomanar-la a tots aquells amants de la novel·la negra d'arrel nordamericana. L'autor és irlandés però viu a Maine i ambienta la sèrie del detectiu Charlie Parker a la costa Est dels Estats Units. L'acció d'aquesta obra, que es torna més sanguinària conforme avança el relat, no se centra en la figura de Charlie Parker (de fet, paradoxalment, hi apareix molt poc, i només cap al final), sinó en els dos amics que l'han ajudat en tantes altres ocasions: la parella (homosexual, un tabú magníficament superat en aquesta sèrie) formada per Angel i Louis, a qui un enemic del passat amenaça de mort. Però aquesta parella no es deixa intimidar. "El càncer té una taxa de supervivència més elevada que no pas creuar-se amb vosaltres", els diu un dels personatges de la novel·la. I així és.
Com que en aquesta adreça podeu trobar informació sobre la trama, els personatges, el que ha dit la crítica i també el fragment inicial, només em queda destacar-vos pel meu compte un fragment que exemplifica a la perfecció el to i el tipus de descripcions que hi trobarem:

"En aquell instant, el camió més gran que havia vist en tota la vida va aparèixer per l'oest. Era negre atzabeja i tenia unes rodes tan enormes que saltar a terra des de dalt estant implicava arriscar-se a trencar-se un taló amb l'impacte. Quan el van tenir més a prop, en Willie va observar que no semblava que tingués el vidre del davant i que els dos fars frontals estaven trencats. Els seients de la cabina eren prou amplis perquè hi poguessin seure còmodament quatre adults, però de fet en aquell moment hi seien tres homes de mala manera, sobretot perquè dos d'ells eren tan grossos que si s'haguessin quedat en el mateix lloc durant massa estona els haurien qualificat d'estructures il·legals."
(pàg. 322)

Literatura catalana al WLT

La veterana publicació de la universitat d'Oklahoma, World Literature Today, dedica el número de setembre/octubre a la literatura catalana. Per Internet només podem veure el sumari, on se'ns avança que parlen de la novel·la negra catalana i d'autors com ara Monzó, Bauçà, Sánchez Piñol o Rodoreda, entre altres.

El Llull dóna suport a la publicació, un bon aparador per mantenir encesa la flama de Frankfurt 2007.

Poesia a la veu

Vaig comprar 'Mr Lucky' en una escapadeta de la Fira de Londres d'enguany. El vaig veure allà tan llampant, després de tants anys sense tenir notícia de Chris Isaak, que el vaig agafar com si me'l furtaren, sense pensar-ho un moment. Dies després es posava a la venda també ací, així que la primícia va durar poc (jo que em pensava que era d'importació o vés a saber què!), però el suficient per assaborir des del principi d'aquest disc, tan bo com els millors de l'autor.

Aprofite aquests dies d'estiu per re-escoltar-lo. No sé per què, sempre m'ha semblat un autor d'estiu, potser per la calidesa de la veu, potser pels records que em porten els seus discos... Siga com siga, us recomane aquest tema, We Let Her Down que ha estat aquest dies de pau i balneari una banda sonora que ha acompanyat les meues compulsives i sanguinàries lectures de novel·la negra. No sé com no he acabat assassinat algú allà!

Tràiler d'Esquivant la mort

El bloc Bromera de Lletres avança avui el tràiler que ha preparat Bromera sobre Esquivant la mort, de Josh Bazell, novel·la que es posarà a la venda a principis de setembre. Podeu veure el clip promocional punxant ací.

Coberta "mentidera"

Hi ha en el "mundillo" editorial nordamericà un interessant debat sobre el tipus de personatges que apareixen a les cobertes dels llibres. L'origen està en l'elecció de la coberta del llibre juvenil Liar. L'autora, Justine Larbalestier (no tenim el gust), va mostrar el seu desacord amb Bloomsbury quan li van mostrar la coberta del seu llibre. Era aquesta:

Res a dir sobre el disseny (m'agrada!), la idea, la tipografia, la composició... El problema és que la coberta mostra una xica blanca amb pèl llarg, mentre que la protagonista, Micah, és negra i de pèl curt (glups!). El tema del pèl podria haver pasar inadvertit, però el de la raça ja no. I s'ha muntat un bon sarau.

L'editor argumenta que la protagonista és una mentidera compulsiva i que, per tant, també podria haver mentit sobre la seua raça. L'autora considera que el tema va més enllà d'aquesta coberta concreta i és una qüestió "d'estil" de l'edició nordamericana:

"La consideració que els 'llibres negres' no venen és permanent en tots els nivells del món editorial. [...] Les grans editorials estan només en aquest negoci per a vendre llibres als blancs?"

L'editorial ha cedit finalment a la "pressió" i la nova edició durà aquesta coberta:

També hauria pogut optar per la solució australiana, exclusivament tipogràfica:

En tot cas, com a estratègia de promoció, aquesta "mentida" no té preu!

Si el tema us sembla suggerent, ací teniu un article provocador al School Library Journal sobre el tema, amb preguntes com ara: "Com i quan l'autor hi defineix la raça [dels personatges]?" o "Com s'hi defineix la bellesa?". Sobre el tema que ens ocupa, diu:

"Per vendre més llibres, el protagonista serà reflectit a la coberta tan poc estranger o 'diferent' com puga ser possible."

El fenomen també es produeix a casa nostra? Amb tota la distància que vulgueu, potser podríem traslladar els interrogants a l'escenari de la multiculturalitat i el "políticament correcte" en la nostra literatura pròpia...

M'agrada llegir

És com una malaltia: m'agrada llegir, sobretot m'agrada llegir bons llibres, i de vegades, molt rares vegades, rellegir els llibres que m'han sacsejat d'alguna manera.

En estiu aprofite per "colar" entre els originals que cal llegir, alguna novel·la editada (benvolgut paper imprés i enquadernat!) que em ve de gust. Aquest agost l'he començat amb Esquivant la mort, una impactant novel·la que publica Bromera en setembre i que va arribar a la meua taula calenteta-calenteta els últims dies de juliol.

Frankfurt 2007 va ser memorable per molts motius, però de l'herència d'aquells dies em quede amb aquesta novel·la, que es va convertir en un dels preuats "Llibres de Frankfurt" d'aquell any. El títol original és Beat the Reaper, originalíssima primera novel·la d'un prometedor metge nordamericà anomenat Josh Bazell. Quedeu-vos amb el nom, en sentireu a parlar molt a partir d'ara.

Vaig llegir l'original d'una primera redacció que ens disputàvem diversos editors i vaig quedar fascinat. Ara, en rellegir-la ja en versió traduïda, he notat que s'ha fet un excel·lent treball d'editing per part de l'editor primer i que s'ha alleugerit molt la part polonesa del relat, on s'hi tracta sobre el passat dels avis jueus del protagonista, el mafiós reconvertit en metge Peter Brown àlies Bearclaw. Ben fet. El que no ha canviat és l'impactant final ("ter-ri-fi-can-te", diu aquesta crítica italiana), que m'ha tornat a fer patalejar de dolor a la cadira.

Uf!, he tornat a dir jo...

El Cercle de Lectors s'avança al llançament en llibreries en setembre i ha posat en marxa un minisite especial que us recomane encaridament per anar fent boca. Allà hi podeu llegir un fragment, conéixer més sobre l'autor, participar en un joc sobre "coneixements" mèdics à la Bearclaw i llegir la primera entrevista que podem llegir en català. A mitjan setembre l'autor visita Barcelona per promocionar el llibre, així que n'hi haurà moltes més.

(Ací i ací trobareu el vídeo promocional amb algunes variacions.)

I si voleu fer-vos una idea de com és el doctor Bazell, ací en teniu un tast...

Els "voltants" de Larsson

Notícia: un diari dóna veu a un editor.

No és un diari qualsevol, es El País, però l'editor (editora, en aquest cas) tampoc és qualsevol: es tracta de Silvia Sesé, responsable de publicacions de Destino i la persona que va descobrir Larsson per a l'Estat espanyol (Columna forma part del mateix grup i imagine que aquest és un cas de sinèrgia... en majúscules!).

La frase del titular és molt il·lustrativa de l'ús que en fan els editors de les noves tecnologies: "A Larsson lo descubrí por Internet". Un autor o un títol el pots "descobrir" gràcies a la recomanació d'un lector, llibreter, bibliotecari o col·lega d'ofici, tafanejant per llibreries o mitjançant catèlegs i suplements literaris, però Internet aplana molt el camí d'informació prèvia o posterior. La lectura de l'original, per descomptat, és imprescindible. En aquest cas, l'editora va llegir la traducció francesa. Però una de les claus de l'èxit d'un títol és el màrqueting: tens un bon llibre, perfecte, però com el vens? Més difícil encara: com el "vens" si l'autor és mort i, per raons òbvies, no pot concedir entrevistes? Doncs amb imaginació:

"...un despliegue mediático que, a falta de entrevistas con un autor que no llegó a ver publicada su obra, incluía visitas a Estocolmo y al almacén de Destino, infografías a doble página con los personajes y reportajes sobre el autor de las cubiertas (el pintor Gino Rubert). Es decir, a falta de Larsson, sus alrededores. Incluida la disputa familiar por la herencia del novelista."

I en aquests "voltants" (chapeau per la tria de les imatges de coberta!) podem incloure també l'entrevista amb l'editora, un fet inusual perquè els editors són els èssers invisibles que, tot i ignorar-los compulsivament, encara a hores d'ara resulten necessaris.

"Lo primero que piensas es: 'Yo quiero publicar esto'. También: 'Quiero seguir leyendo'. No piensas que vaya a ser un fenómeno."

Podran les noves tecnologies canviar això? Crec sincerament que no, i amb aquesta esperança acabe aquest apunt i em pose a tafanejar per la xarxa... qui sap quines sorpreses ens aguarda l'estiu!

[Imatge: Silvia Sesé. Foto d'Á. García en El País]

Tornem a la normalitat

L'últim dia de feina abans de les vacances, el 31 de juliol, va ser una bogeria. "Sembla la fi del món", em deia una persona amb qui tancàvem un tracte per correu electrònic. I a fe que ho semblava. Va ser una jornada d'una intensitat poc comuna.

Entre les múltiples notícies que s'hi van succeir, una bona que hui apareix a la premsa: el Ple del Consell aprovava (per fi!) la modificació pressupostària que permetrà que la quantitat destinada enguany al sector del llibre no siga menor que la de l'any passat, com reflectien les ordres ja promulgades.

Atesa l'evolució dels esdeveniments, és d'agrair que tant la directora general del llibre, Silvia Caballer, com la consellera de Cultura, Trini Miró, compliren el seu compromís amb el món del llibre i feren les gestions oportunes per recuperar uns diners que inicialment s'havien "perdut". De cara al futur, i per tal de poder superar la crisi que vivim des de principi d'any però que reconeguem (per què l'hem negada tot aquest temps?) des de fa poques setmanes, hem d'aspirar a revisar i millorar el sistema de suport econòmic de les institucions públiques al sector valencià del llibre. Tenim molts reptes plantejats i una professionalització creixent. De la crisi podem eixir reforçats o morir en l'intent. Apostem per la primera opció!

Ficció històrica lesbiana!?

El País destaca Coetzee com a favorit per al premi Booker d’enguany. Es tracta d’una edició amb noms de solera i amb una de les longlist més short que recordem: només 13 candidats. Entre les novetats d’aquest guardó hi ha la lectura pública de fragments als vianants de Trafalguar Square aquest agost. Tot el que contribueix a acostar la literatura al carrer em sembla perfecte, res a dir. El que sí que m’ha sobtat, i el que realment motiva aquest apunt és com s’hi qualifica l’escriptora Sarah Waters: “considerada la reina de la ficción histórica lesbiana”.

¿Mande?

Segons la “notícia”, dins de l’apartat d’autor(e)s que es dediquen a la ficció hi ha un subgènere històric elaborat per (o “per a”?, no em queda clar) lesbianes que deu ser radicalment diferent de les novel·les històriques que proposen els professors d’universitat pública, les estudiants de metre seixanta o els escandinaus amb pèl al pit. Sembla una nota extreta d’un vídeo del Notícies 9: “el millor circuït de F1 urbà diürn de la província de València”, “la paella de faves i carxoves més gran que s’ha cuinat mai a la Marina Baixa”, “la falla més alta de secció especial plantada en els últims 3 anys a Alzira", etc., etc.

El que toca és excel·lir en alguna cosa, encara que aquesta “cosa” ens l’inventem. No sabem, però, si en el regne on regna Sarah Waters hi ha súbdits o només indocumentats com el periodista o el programa informàtic que ha parit la nota del diari.

McCourt inoblidable

Hi ha ocasions, en aquest ofici, que pots gaudir del privilegi de conéixer persones realment especials i publicar treballs que t’han marcat d’alguna manera a la vida. Contribuir a la difusió de l’obra de Frank McCourt és una de les satisfaccions personals més grans que he tingut com a editor.
El primer contacte amb McCourt el vaig tenir amb la lectura de Las cenizas de Angela. M’havia resultat impossible trobar l’edició en català d’aquest llibre, i finalment vaig adquirir l’edició en butxaca de Maeva i me la vaig endur a Egipte de viatge de noces. De temple en temple i, sobretot, amb la pau que es respirava en la immensitat del llac Assuan, vaig devorar aquella commovedora i terrible història autobiogràfica, que vaig compartir amb la meua dona: és l’única vegada que hem llegit un mateix llibre de manera simultània. En finalitzar la lectura, els dos havíem quedat igual d’impactats. I vaig començar a preguntar pels drets d’aquella novel·la, que considerava injust que estiguera descatalogada en català malgrat l’enorme èxit que tenia en castellà.
Tot açò (experiència personal inclosa) vaig tenir l’oportunitat de contar-li-ho a Frank McCourt, el 16 de maig de 2006, moments abans de començar la multitudinària roda de premsa de presentació d’El professor. Aquells minuts de conversa relaxada però intensa, els dos sols en la recepció de la residència d'estudiants de Madrid, són dels que es recorden tota la vida. Li vaig demanar que em dedicara l’edició rebregada que havia passejat per Egipte i va mostrar una afabilitat exquisida i un sentit de l'humor encomanador (n'hi ha prou amb llegir El professor, fixeu-vos en aquesta lectura pública de l'autor). L'intens agraïment que li tinc com a lector no han fet sinó créixer des d'aquell moment.

Recorde tot açò sota la commoció de la notícia sobre la mort de Frank McCourt als 78 anys. Dies enrere ja ens en vam fer ressò en aquest apunt del càncer que patia. Aleshores semblava que se'n recuperaria i que podria acabar la gran il·lusió de la seua vida: escriure una novel·la de ficció. No ha estat possible, però per a sempre ens quedaran els seus llibres de memòries, la lectura dels quals recomane encaridament. I també la seua fama d'orador extraordinari. Feu-vos una passejada pel Youtube (ací, per exemple, a la seu de l'ONU) i ho comprovareu.

[A la foto, brindant amb el 'cocktail McCourt', nom amb què l'hotel Savoy de Londres va batejar una beguda en honor a l'autor, que hi va passar allà una bona temporada per escriure El professor.]

Un gran editor

En el suplement Quadern d'El País d'aquesta setmana, Enric Sòria relata, sota el títol "Un gran editor" el dinar sorpresa que autors i col·laboradors d'Isidor Cònsul, responsable de les publicacions de l'editorial Proa els últims 11 anys, li van organitzar uns dies enrere per agrair-li la seua dedicació i amistat.

Com que segurament l'enllaç al suplement no funcione correctament (cal estar-hi abonat), us reproduiré dos fragments de les paraules de Sòria:

"Des del punt de vista editorial, la seua tasca és modèlica: va traure Proa del marasme en què s’havia anat engolfant ella a soletes, va fer quadrar els números i va generar bons beneficis. Però des del punt de vista literari és superior: ha apostat per la poesia innovadora i per les novel·les poderoses i ha construït el millor catàleg de títols de què es pot vantar cap editorial en català."

I acaba el seu article:

"En la seua intervenció, Jordi Pujol va subratllar la importància dels escriptors per a la vitalitat de la cultura i de la llengua en què s’expressa. Però el seu mèrit ha de ser compartit, perquè sense editors que coneguen el seu ofici, la literatura no seria possible. Precisament perquè ho sabem, ens havíem reunit allí. Editors que s’estimen de veritat els llibres i que sàpien el que volen i el que fan n’hi ha sempre pocs, i Isidor Cònsul sens dubte n’és un, i dels millors. Li devem molt."

Entre les seues fites com a editor fins el moment hi ha un lloc especial per a la seua aposta per les traduccions de qualitat d'obres cabdals de la literatura universal: des de Les mil i una nits a L'Alcorà, de la Divina Comèdia als Assaigs de Montaigne, que per sorpresa general han estat èxits de vendes, deixant palés una vegada més que l'excel·lència també té premi.

Confiem que Isidor es recupere aviat d'aquesta malaltia que el persegueix de fa temps i lectors i editors puguem tornar a gaudir de les seues propostes i del seu exemple.

Un cap bicèfal

Tafanejant a la xarxa trobe aquesta curiositat: una imatge repetida en dues cobertes d'autors diferents tot i que comparteixen temàtica "negra". La de l'esquerra l'edita Piper Verlag; la de la dreta, Amsterdam (enhorabona pel fitxatge de Fred Vargas!).

"Noves" reflexions crítiques

M'arriba a casa el tercer lliurament de la sèrie País Valencià, segle XXI, que han editat el col·lectiu Valencians pel Canvi i Publicacions de la Universitat de València, i me n'adone que fa un temps vaig abandonar la lectura del segon volum, sepultada entre originals i altres compromisos. I en reprenc la lectura.

Al llibre, coordinat per Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano, hi trobem una vintena de veus dels àmbits universitaris, periodístic i polític, però tot i la diversitat hi ha qüestions que es reiteren una vegada i una altra. La referència a Fuster (amb la meitat del llibre llegit, em sembla que Carme Miquel és l'única que no l'esmenta directament o indirecta), n'és una mostra. No obstant això, com de tota lectura, hi ha aportacions d'interés, com aquesta de Juli Peretó:

"Un valencià esqueixat del tronc lingüístic unitari, fragmentat per la reducció del mercat d'usuaris i afeblit per la dialectalització que l'allunya de l'estàndard, està destinat a l'extinció segura."

La miopia voluntària de Juli el fa remarcar els aspectes positius de la nostra societat, entre els que esmenta:

"El treball sacrificat de les editorials que malden per la publicació, digna i en valencià, de llibres, amb visió de país sencer, de mercat complet, sense prejudicis i malgrat el 'blaverisme' principatí."

O aquest interrogant inquietant que llança Rafa Xambó:

"Algú s'ha parat a pensar com es trobaria el valencià sense Escola Valenciana?

I m'agraden, sobretot, les visions esperançadores i optimistes, com la que tenia Mavi Dolz:

"[Els valencians] hem d'eixir al món i explicar qui som, quina és la nostra cultura i què som capaços de fer."

Frases com aquestes, en un context gris boirós com el que viu la cultura catalana al País Valencià ens demostra com de necessària era la veu de Mavi, i com la trobem a faltar ja.

Voldria aturar-me, però, en l'article de Francesc Esteve "El revisionisme lingüístic: retorn al passat, secessionisme de fet". Però això serà, si hi ha temps (i ganes) un altre dia.

Què NO fer quan et presentes a un premi

Urbà Lozano facilita al seu bloc pistes d'algunes de les coses que no hauria de fer un autor quan es presenta a un premi literari. La llista podria ser més llarga, però per començar no està gens malament...!

Un regal per al Dia del Pare

Llegim en The Independent que les cadenes de llibreries Tesco i WH Smith promovien com a regal per al Dia del Pare (que celebraven ahir diumenge) The Crimes of Josef Fritzl (Harper Element). En notar les queixes d'alguns empleats i clients, les cadenes van rectificar i el van excloure de les promocions per aquesta festivitat. I és que el llibre, que detalla com l'austíac, que ara té 74 anys, empresonà la seua filla Elisabeth durant 24 anys, la va violar repetidament i li va fer set fills (un dels quals va morir per negliència seua), no sembla l'obsequi més encertat per mostrar l'estima envers el pare, veritat?

Publishing tips

Al bloc de l'editorial anglesa Atlantic Books trobem un apunt amb "consells" per als autors que volen publicar. Està escrit amb molta ironia, però així i tot hi podem trobar un pòsit d'amarga realitat (en aquell país, si més no...), sobretot pel que fa a la dependència de les agències literàries. Alguns d'aquests "consells" (recordeu: hi ha "humor anglés" al darrere):

• El fet d'haver escrit un llibre no significa que hi haja gent interessada a llegir-lo. El món de l'edició és un negoci.
• Si vas a enviar un manuscrit no sol·licitat a un editor: no ho faces.
• Si insisteixes a enviar el manuscrit no sol·licitat, no confies a rebre una resposta o confies que llegiran el teu treball.
• Quan compres un manual del tipus The Writers’ Handbook, ves directament a l'apartat d'agents, no al d'editors.
• Fixa't en l'advertència que hi ha en aquests manuals sota l'entrada d'un editor, on diu: "No acceptem manuscrits no sol·licitats". Significa que no accepten manuscrits no sol·licitats. Encara que siguen brillants.
• Tot i que s'utilitze l'expressió "no sol·licitats", això no significa que hi haja originals "sol·licitats".
• "No sol·licitats" no significa que hages d'escriure una carta amable per preguntar si és preferible enviar les 600 pàgines en carpetetes de plàstic individuals, cadascuna amb el nombre de caràcters detallat. Aquesta expressió significa que l'editor vol que siga una agent solvent qui es pose o no en contacte amb ell. I així i tot hi ha una pila enorme de manuscrits en cada editorial, plena a vessar de paraules de genis molts dels quals no poden publicar perquè el mercat no dóna per a més.
• I, per últim, si has escrit moltes altres novel·les de vampirs ambientades en un món nihilista futur, no inclogues totes les sinopsis (juntament amb el recompte de caràcters, per descomptat!) que no has publicat. No té l'atractiu que imagines. La producció fútil i la memòria dels projectes fallits no són aspectes que un editor busca en un autor. Si buscares una cita per internet i escrivires en el teu perfil que és la setzena pàgina de cites a la que t'apuntes sense haver trobat cap resposta, què creus que et passaria?
• La resta de consells, tots en un: troba un agent.

El llistat sencer (que, per cert, inclou al final el recompte de caràcters), en aquesta adreça.

Anècdota del dia - Llibre retornat

Recupere aquesta seccioneta d’anècdotes per contar-vos-en una que va passar fa un temps (no direm quant, que es tracta d’ocultar pistes, no de facilitar-ne).

Una part de la promoció dels llibres consisteix a enviar exemplars gratuïts de la novetat a una selecció de persones (periodistes, crítics, columnistes, educadors, fins i tot llibreters o polítics dels que lligen, que tampoc no en són tants) perquè coneguen l’obra (que a priori creiem que els pot interessar) i en puguen fer difusió. Doncs bé, un d’aquests enviaments va tenir un efecte boomerang. Poc després d’enviar el llibre en qüestió, em va venir retornat amb una nota manuscrita del primer destinatari que deia, textualment, el que ara transcric (entre claudàtors, fragments censurats per donar-li més misteri a la cosa):

“Estic molt agraït pel regal [...] que m’heu enviat, però, lamentablement, no el puc acceptar i us el torne. D’aquest individu, pedant i vomitiu, [...] no pense llegir res en ma vida, ni encara que m’ho manaren pistola en mà.”

Mira que m’han passat coses en aquests anys, però açò, mai abans.
S’agraeix la sinceritat!

Reconnexió

Ho reconec (és evident): últimament he estat bastant desenganxat dels blocs, d'aquest Tirant al cap en primera instància, però dels blocs en general també. Diumenge, en escriure aquest apunt, encara no era conscient que marcava un punt d'inflexió: de l'apatia blocaire dels últims temps a una reconnexió que em ve de gust compartir. Perquè, malgrat l'allau d'informació que ens arriba a diari de fonts cada vegada més diverses, els blocs continuen sent un mitjà magnífic per comunicar-nos, per crear petites comunitats obertes i d'abast universal en les quals compartir interessos comuns.

Sempre que llig Testigo accidental, de l'amic J.E. Tur, me n'adone de la importància que poden arribar a tenir els blocs per conéixer realitats distintes a les oficials, circumstància especialment d'agrair en una societat tan controlada mediàticament com la valenciana.

Però n'hi ha molt més motius per a l'alegria blocaire: els feliços 5 anys de les Totxanes de JJ Isern, que continua amb la mateixa il·lusió que el primer dia (us recomane aquest vídeo dels pioners a Vilaweb); les oportuníssimes reflexions de Manuel Bragado des de Galícia, que van inspirar aquesta bitàcola i continua com a referent incombustible; i dues reaparicions estrella: la de L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina (com hem pogut sobreviure aquest temps sense tu??) i la del sioux Oriol Soler, qui després de dos anys de parèntesi de Núvol Vermell anuncia un any més d'apunts positius i encoratjadors.

Bones vibracions blocaires, sens dubte!

(I, si ho voleu, ens trobem també al Facebook.)

El "petit manicomi" de Frankfurt

Sitieg Larsson a la seua editora de Norstedts Eva Gedin:

"Había oído que la feria [de Frankfurt] es como un pequeño manicomio que dura un par de días. No tengo ni idea de cómo va eso de la venta de derechos en el extranjero y no pienso inmiscuirme, pero supongo que es igual de divertido que celebrar un congreso antifascista con 120 grupos de activistas en Berlín, e intentar alcanzar algún tipo de acuerdo ideológico".

La resta de l'article, també molt recomanable.

3 anys (i escaig)

El 20 de maig del 2006 publicava el primer apunt de Tirant al cap: "Tot és començar".

Vist amb perspectiva, tampoc és molt de temps, però els canvis vitals, laborals i anímics han variat més del que podia imaginar aleshores. És evident que l'estat actual del bloc és comatós, potser terminal (el fet que fins avui no me n'haja adonat que havia passat l'aniversari n'és bona prova!). No puc saber quant de temps continuarem compartint punts de vista i alguna tafaneria des d'aquest aparador, ni amb quin grau d'intermitència, però, mentre dure, ací estaré!

Llegir en valencià, l'Alqueria Blanca

Un any més, i ja en van quatre, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura engega el petit miracle de la campanya "Llegir en valencià". Posar a l'abast dels lectors llibres en valencià als quioscos, repartits simultàniament per dos mitjans tan distants ideològicament com Levante-EMV i ABC, amb la participació de RTVV, el patrocini d'entitats públiques (Generalitat, Ministeri, Diputació, CVC) i privades (Bancaixa, Consum, Escola Valenciana) i l'adhesió d'algunes de les principals forces polítiques, sindicals, empresarials i socials valencianes és una raresa de tal magnitud que costa trobar exemples equiparables. Tothom qui s'ha volgut sumar a aquesta acció de foment lector, s'ha sumat, amb ànim constructiu i integrador.

Enguany, amb la sèrie de més èxit de Canal 9 (més de 500.000 espectadors cada setmana!), L'Alqueria Blanca, com a eix vertebrador, somiem durant uns dies amb un país normal, en què la televisió pública fomenta la lectura, els diaris promouen el valencià i un producte audiovisual propi es converteix en llibre.

Gràcies a tots els qui han fet possible aquesta campanya, que també podeu seguir al Facebook!

Serà la tecnologia una oportunitat perduda?

L'anunci de Zapatero de dotar d'ordinadors portàtils els alumnes a partir de 5é de Primària ha topat amb la realitat. La realitat econòmica, pel cost que comporta; la realitat tecnològica, perquè ni les aules ni la banda ampla (en el nostre cas, cal afegir que tampoc els barracons prefabricats) estan preparats; però també una altra realitat que sura en l'ambient: i per a què serviran aquests ordinadors? Quin ús efectiu tindran a l'aula? I, amb aquest interrogant, el pànic en el sector editorial: cal fer ara tots els llibres de text en suport digital perquè "funcionen" a les pantalles? I com s'assumeix eixe cost econòmic de replantejament de tot el material educatiu?

L'editor Emiliano Martínez reflexiona sobre alguns dels interrogants plantejats en aquest article que publica El País. Entre altres, diu:

"Hasta ahora los contenidos educativos estaban en los libros. Los buenos libros para la enseñanza son herramientas valiosas que apoyan y acompañan a profesores y alumnos. Al profesor le ayudan a marcar en la práctica los objetivos del currículo, demasiado lejano en su formulación al día a día del curso. A los alumnos les aporta acceso directo a información relevante e inteligible para ellos. A ambos les permite trabajar combinando instrucciones directas del profesor y trabajo autónomo de los alumnos. Por ello es difícil sustituirlos en la práctica educativa."

I defensa la necessitat de mantenir el llibre en paper viu en les aules:

"La experiencia indica que la información suministrada sólo en pantalla, y especialmente aquella que necesita mayor fijación y trabajo personal, es insuficiente para producir buenos aprendizajes. En los lugares que se han quedado con la fórmula tecnología y sólo recursos digitales, la dinámica del aprendizaje se dispersa. Y el rendimiento no responde. La fórmula que opera en países punteros es una integración de tecnología con recursos digitales más un núcleo curricular básico desarrollado en buenos y ágiles libros."

Paraula d'editor.

El càncer de McCourt

The Guardian informa que Frank McCourt es recupera d'un càncer a sa casa. Gràcies al tractament de quimioteràpia i amb l'ajuda del seu germà (i també escriptor) Malachy, sembla que McCourt es recupera d'un melanoma, i que la malaltia remet.

La notícia ha corregut per la xarxa a velocitat de vertigen (proveu a posar "mccourt cancer" al Google), símptoma que l'estima dels lectors de tot el món continuem manifestant-li. Tan de bo es recupere prompte i continue amb els projectes narratius que tenia engegats: entre altres, la seua primera novel·la de ficció... als 78 anys!

No espereu alliberar-vos dels llibres

"Hegel dijo que la lectura de los diarios por la mañana eran el rezo matutino del hombre moderno, pero no sé si mi nieto querrá rezar de esa manera."

Umberto Eco defensa en aquesta entrevista el llibre tradicional. Apocalíptic o integrat? Per si hi ha algun dubte, acaba de publicar, amb Jean-Claude Carrière, un llibre per argumentar la llarga vida que encara li queda al format paper: No espereu alliberar-vos dels llibres, on hi ha afirmacions suggerents com aquesta:

“El llibre és com la cullera, el martell, la roda, les tisores. Una vegada s'han inventat, no es poden millorar."

Dosi diària

Un tast de l'entrevista de Xavi Ayén a La Vanguardia amb Orhan Pamuk:

¿Qué le pide a la vida?
Mi dosis diaria de literatura, como si se tratara de un chute. Ha de ser de buena calidad, verdadera y potente. Si es posible, de un escritor muerto, porque así no me vienen celos.

Més informació sobre la visita de Pamuk a Granada aquest cap de setmana, i també de la pròxima novel·la, El museu de la innocència, que Bromera publicarà en octubre, ací.

El futur de la premsa

Reportatge ben interessant de John Carlin a El País sobre el futur de la premsa escrita, que travessa una de les crisis més profundes que es recorden a les hemeroteques. Crisi no només econòmica (que també), sinó de model. El periodisme, com apunta Carlin, ha exercit un paper central en la societat des de fa 200 anys, però l'auge d'Internet ha reduït els ingressos publicitaris i les vendes (els 62 milions d'exemplars de diaris que es venien als EUA fa 15 anys s'han reduït ja a 49) i ha multiplicat les prejubilacions a mesura que augmentaven els corresponsals blocaires.

Algunes de les seues afirmacions ens poden servir també per entendre la "revolució" que està gestant-se en el món editorial, cosí-germà del de la premsa escrita:

"Todo el mundo parece suponer que, dado que los jóvenes de 20 años no leen en papel, los que hoy tienen ocho años también optarán por una pantalla digital como su método favorito de comunicar con la gente y enterarse de lo que pasa en el mundo. Pero, ¿qué ocurre si los niños de hoy se rebelan contra el onanismo dominante en las actuales generaciones jóvenes y buscan un contacto táctil y visual con personas no virtuales, sino físicas? Facebook y otras variantes de redes sociales podrían llegar a considerarse lastimosamente démodés de aquí a diez años."

"Si no se descubre un modelo de negocio viable para que un periodismo como el de hoy, y como el de tiempos de Dickens, se pueda sostener en la era de Internet (mientras dure), es posible que el número de diarios se siga reduciendo y que menos personas se ganen el pan haciendo periodismo. Pero, en el peor de los casos, los buenos sobrevivirán."

En tot cas, tinguem clar que aquesta afirmació, perfectament vàlida per a l'àmbit literari: "Existe una diferencia entre escribir y teclear." També entre editar i imprimir.

Escola de Pares i Mestres: ja en vídeo!

L'AEPV, amb una agilitat espaterrant, ha penjat ja a l'espai web de l'Escola de Pares i Mestres els vídeos (íntegres, però també resums) de les sessions que es van fer la setmana passada a la Fira del Llibre de València i que coordina Gemma Lluch:

• "Llegim amb els fills, amb les pantalles?", a càrrec de Gonçal-López Pampló
• "Llegim amb els pares, consells per a fer llegir", a càrrec d'un servidor (a la foto, amb Manel JM Romero)
• "Llegim amb la família, a la llibreria", a càrrec de Gustavo Puerta
• "Llegim amb els bebés, amb pares novells", a càrrec de Glòria Gorchs

Hi ha, també, els vídeos del 2008, els quals acumulen ja més de 7.000 descàrregues. Enhorabona per la iniciativa!

Lectures "per a majors"

La Biblioteca Valenciana enceta una sèrie de trobades d'escriptors amb la gent major. Hi ha convidats Bernabé Tierno, Lorenzo Silva, Ricard Bellveser, María Teresa Álvarez i María Ángeles Aranzo.

Que potser els majors no lligen en valencià?

Recomanacions que marquen

Diumenge, Levante-EMV recopilava les lectures que han marcat personalitats rellevants (o no) del nostre hàbitat políticosocialicultural. Resultat:

• l'alcaldessa Rita diu que Julián Marías ("Dos libros o los que sean", afirma contundente) o l'exconseller Nieto (!);
• el rector Tomás diu que Galileo o Saramago;
• la consellera Miró que García Márquez, Sampedro o Martín Gaite;
• la líder del PSOE a València Ciutat, Alborch, que Simone de Beauvoir o altres llibres més lleugers (!) com el Tirant, Madame Bovary o Verne, i poesia de Brines o Gil-Albert;
• Grisolía ens sorprén (?) recomanant Raymond Chandler o Paul de Kruif o Sinclair Lewis;
• la directora general del llibre, Caballer, recomana Amy Tan, Ildefonso Falcones, John Boyle, Isabel Allende, Javier Moro o Manuel Vicent;
• el director de la IAM, Bellveser, Melville;
• la secretària de l'AVL, Cantó, García Márquez, Fuster, Rodoreda, Auster o Josep Ballester;
• la presidenta del Gremi de Llibreters, Mañas, Erich Fromn i Isabel-Clara Simó;
• i finalment, Domínguez, president de l'AEPV, Martín Vigil i John Boyne.

La selecció de noms és discutible, però segurament només han preguntat a les autoritats que s'han deixat caure pels Jardins de Vivers aquesta última setmana i mitja. La resta estava ocupada en altres afers més importants. Els llibres en valencià, com sempre, els grans absents per a la majoria. Unes lectures marquen, i unes altres, retraten.

La Fira, malgrat tot (i malgrat tots), bé, sobretot les novetats d'Aliaga, Ballester i Mira.

"Collonades" digitals

Fa uns dies, parlant amb un autor sobre el tema estrella de les converses del sector els últims mesos, çò és, del llibre digital, em va amollar una frase ben contundent: "Tot això són collonades!". Un silenci de mariasantíssima va precedir el canvi radical de conversa.

De què parlem de debò quan parlem de llibre digital? Per molts articles, llibres i apunts en blocs més o menys al dia de la qüestió que es publiquen, continue tenint la impressió que ben poca gent sap de què va tot plegat. Ja me'n cuidaré jo de donar lliçons de les quatre cosetes que (crec que) sé, però em sobta que en articles com el que publicava El Cultural aquest dijous, sobre la digitalització de Google, una editora prestigiosa amb un catàleg que abraça milers de títols, afirme alegrement "hace años que digitalizamos todos nuestros fondos", i una altra amb un fons també considerable anuncie que ja té digitalitzats els seus fons i que els comercialitzarà "en su debido momento". Disculpen vostés, però no m'ho crec. Potser tenen tot el fons en suport informàtic (i les felicite per això), però dubte molt que el tinguen digitalitzat en algun sistema que permeta llegir llibres en lectors digitals, mòbils, etc.: per a què fer aquesta despesa tan gran en digitalització si no tenen perspectiva de comercialització?, per quin dels diversos formats que existeixen s'han decidit?, és tot el fons editorial digitalitzable?, tenen regulada la qüestió de la digitalització en els contractes amb autors i agències?

Dubtes que deixe a la imaginació de l'hipotètic lector d'aquestes línies.

Un altre tema que no em desconcerta és que, després de llegir la majoria d'aquests tipus d'articles sobre la digitalització, el futur del llibre i totes aquestes "collonades" (les cometes, ja ho sabeu, són meues), em queda la impressió que no he avançat gaire, que no he aconseguit cap resposta nova, com si estiguérem sempre donant voltes a les mateixes qüestions des del mateix punt de vista. Però el que es repeteix article sí, article també és la visió apocalíptica que hi vessen normalment i que ens dibuixa un panorama negríssim de canvis brutals (i se suposa que imminents) que afectaran, com diu també l'autor d'aquest article ("Internet se apodera del libro" s'intitula, ni més ni menys), la lectura mateixa:

"Google sigue escaneando a un ritmo trepidante [...] asegura [...] que su obetivo principal es promover el libro [...]. Pero en el proceso corren el riesgo de entrar en crisis la edición tradicional, la pervivencia de extensos sectores comerciales asociados al libro y el propio sentido de la lectura."

El pitjor d'aquesta visió apocalíptica és que, potser, no va tan errada...

El cor partit

És una conseqüència més de la bogeria que vivim cada mes d'abril: aquesta vesprada voldria assistir a la manifestació en favor de l'ensenyament públic que la Plataforma ha convocat a la ciutat de València, però no podré. Com tambpoc podré anar a la conferència que donarà aquesta vesprada Agustín Fernández Paz a Alzira.

Fa setmanes em vaig comprometre a fer la sessió "Llegim amb els pares, consells per a fer llegir" de l'Escola de pares i mestres i he de complir. Però no us preocupeu: esteu tots i totes excusats/des. Jo, com a pare preocupat pel desficaci i la falta de recursos de l'educació pública valenciana (i en valencià), també estaria a la mani si poguera!

Celebració de la lectura (o del llibre, si més no)

El mes d'abril és sempre una bogeria: llançaments importants, promocions, rodes de premsa, Sant Jordi, la Fira del Llibre de València... Des de fa uns anys, a aquesta roda s'hi ha afegit la Fira del Llibre de Londres, una cita important però que arriba en unes dates un tant angoixants.

Enguany Londres estava molt tranquil. Potser m'equivoque, però no he tingut notícia de cap moviment important, ni cap autor "estrella" amb novetat en subhasta; sí que hi havia, en canvi, algunes taules buides, algunes agències que no hi han assistit per primera vegada en molts anys i algunes cares noves a l'altra banda de les taules ("reestructuracions", en diuen).

L'any passat ens hi vam portar Rushdie a l'avió; enguany tornem amb notícies extraordinàries també: John Banville, l'autèntic John Banville, aparca per un moment la màscara de Benjamin Black (no us perdeu El Lèmur!) per oferir-nos novel·la nova: The Infinities.

De la resta... bé, en les pròximes setmanes veurem els fruits!

Demà diumenge estaré als Jardins de Vivers per acompanyar una bona colla d'autors de Bromera que hi seran signant les últimes novetats. A les 18 hores, Francesc Calafat moderarà una taula redona amb Francesc Bodí, Urbà Lozano i Xavier Sarrià sota el títol "Narradors valencians: una nova generació?". Hi esteu convidats/des, és clar! Com també a l'acte que m'han convidat a conduir dimarts dia 28 a les 19,30 h: "Llegim amb els pares, consells per a fer llegir". Aquest acte forma part del cicle de conferències Escola de pares i mestres que impulsa l'AEPV.

De moment, l'acte més immediat que tinc és aquesta nit: un sopar amb bona companyia per celebrar el 50é aniversari de l'amic i company Josep A. Fluixà. Per molts anys!

Rushdie i l'encantadora que "lo petaba"

L'èxit de la visita de Salman Rushdie a Barcelona la setmana passada a Barcelona va ser espectacular. La repercussió als mitjans es pot seguir en aquests apunts (ací i ací) que han elaborat al gabinet de comunicació de Bromera, "culpable" en bona mesura de mantenir el senyor Rushdie ocupat dia i nit. Enhorabona!

Rushdie és una figura que impressiona, per la seua dimensió pública i per la grandesa del seu treball literari. M'agradaria destacar l'afabilitat del personatge, la seua extraordinària disposició a facilitar les coses, a contestar totes les preguntes dels mitjans de comunicació (fins i tot algunes de ben incòmodes) i el to de veu pausat que, juntament amb l'enginy que vessa en cada frase, deu ser un dels secrets del seu contrastat poder de seducció.

Els projectes que té Rushdie entre mans no poden ser més il·lusionants. D'una banda, prepara l'adaptació al cinema d'Els fills de la mitjanit. Aquest estiu treballarà en la redacció del guió, una feina que es preveu ben difícil. Tan difícil que ja baralla la possibilitat que en siguen dues les pel·lícules que rode la directora escollida, Deepa Mehta, a l'estil de les que s'han fet fa poc sobre el Che Guevara. L'estrena podria ser a finals de 2010.

De manera simultània, Alan Parker ha iniciat els preparatius de l'adaptació d'Harun i el mar de les històries. Aquest film barrejarà actors i actrius amb efectes especials i animació per ordinador. Una feina a llarg termini que es podria estrenar cap al 2012. Mentrestant (heus ací una informació que em sembla que només va recollir El Punt), Bromera publicarà aquest llibre (inèdit encara en català) l'any pròxim. Precisament al voltant de les aventures d'Harun gira el nou projecte literari que l'autor tindrà enllestit en dos mesos i que, per descomptat, també publicarà Bromera (arribat el moment).

Si encara teniu dubtes respecte de les bondats de L'encantadora de Florència, en aquest més que recomanable vídeo trobareu una sinopsi genial d'una novel·la que no us hauríeu de perdre.

Canvie editor per punt de llibre

"La edición como arte, oficio o profesión ha ido perdiendo espacio dentro de las editoriales en favor de otras actividades como el mercadeo. Cuando lo importante es vender, cualquier cosa, sobran las ideas relacionadas con la calidad del contenido o el aporte de una determinada obra a un área del conocimiento. El dinero que se le paga a un editor, a un lector o a un corrector bien puede ser destinado para la impresión de unos folletos, unos marcalibros o de unas postales que ayuden a la promoción de la novedad."

Llegit a "La crisis editorial explicada a mi mamá en siete puntos", al bloc Sobre Edición.
Glups!

Salman Rushdie a Barcelona

Avui tenim a Salman Rushdie a Barcelona de promoció de l'apassionant L'encantadora de Florència. Una agenda ben atapeïda d'actes i cites que ha començat fa uns minuts i que tindrà com a moment "estrella" la xarrada a la Biblioteca Jaume Fuster aquesta vesprada. Demà tenim roda de premsa al matí, potser dinar, i més entrevistes. L'última, al programa de Buenafuente a LaSexta. No us el perdeu!

Jo em quede fins divendres a Barcelona. Demà a la vesprada presentem El col·leccionista de fades, de Josep Ballester, a la llibreria Proa Espais. I dijous hi ha la festa-còctel "De l'oralitat a l'ebook" organitzada per la xarxa d'editors independents Edi.cat, que posa en marxa així la venda conjunta dels primers llibres digitals en català (entre altres, precisament la novel·la de Ballester).

Confie trobar temps en algun moment per contar ací alguna anècdota.

De moment, aprofite per recomanar-vos l'enllaç a aquest article de Salman Rushdie publicat a l'ABCD aquest cap de setmana. Tracta sobre la relació entre la literatura i el cinema, i hi comenta l'experiència pròpia (ara prepara el guió per a l'adaptació d'Els fills de la mitjanit, una empresa titànica, al meu entendre) i opina, entre altres, sobre l'oscaritzada Slumdog Millionaire. Sense compassió:

"La película encadena una imposibilidad tras otra, y supera incluso la ramplonería del libro. [...] Ver la historia de tu ciudad natal contada de esta forma chabacana y cómicamente absurda hace que, finalmente, acabes enfadándote."

Confessions d'un 'scout'

"La virtud de alguien que es consejero de determinada editorial es la oportunidad y la velocidad y, desde luego, la pertinencia. Hay que recomendar las cosas que la editorial está buscando, pero hay que hacerlo antes que nadie para que sus competidores en sus respectivos países no lo vean antes. Esto implica que las recomendaciones deban ser anteriores a la publicación y, desde luego, siempre anteriores a la lista de los más vendidos, que sería como tradicionalmente los editores europeos solían investigar otros mercados."

[...]

"En España, el agente literario es enormemente poderoso y representa muchos autores importantes. Por lo tanto, el editor en España es un eslabón relativamente débil en la cadena. En los grandes grupos es el gerente general quien decide a quién le compra los libros, quién le da los libros para ganar dinero y seguir en el negocio, y es agente quien se encarga de proveer por lo menos la mitad de esos libros. Esta relativa debilidad de los editores presenta ciertas excepciones: editores que vienen de clases pudientes, proveídos de una cartera que les ayuda a mantener sus editoriales, y el caso de los sellos independientes, que buscan maneras alternativas a los agentes."

[...]

"Lo que garantiza una red de editores es mayor fuerza al momento de negociar con los distribuidores y las librerías para que la colocación de los libros sea mejor. Una red puede también tener mayor presencia al momento de pedir ayudas de los ministerios y además pueden crear estrategias bajar costes de producción y
marketing, hay muchas cosas que se pueden abaratar. Pero el tema de la distribución es vital."

[Entrevista a l'scout Aurelio Major en Sobre Edición]

Els vagabunds

Encara queda perquè puguem gaudir de la traducció de The Vagrants (Els vagabunds) en la nostra llengua (no arribarà fins la tardor), però us avance que és una història que no us podeu perdre. L'autora és Yiyun Li, i amb la seua primera novel·la (en parlarem un altre dia, del seu recull de relats que en castellà publicà Lumen: Los buenos deseos) ha recreat amb una delicadesa extraordinària un esfereïdor succés real que va tenir lloc en la Xina repressiva del 1979.

El New York Times li acaba de dedicar una crítica molt bona, que clou (més o menys) així:

"Els vagabunds ens recorda tot allò que no s'ha contat, els cossos sense nom soterrats a només uns centímetres per sota de l'allau de color i de cartells lluminosos que celebren (fa poc, amb llums de neó) els èxits de l'última revolució xinesa, la del segle XXI, que ha sabut, amb molta astúcia, vestir els seus crims d'Armani i Calvin Klein."

Podeu escoltar un podcast amb una breu entrevista amb l'autora en aquesta adreça. De veritat: un llibre imprescindible.

Lletraproletaris

La cadena del llibre es reinventa. És un signe dels temps, i (sembla) un símptoma més de la crisi econòmica. Manuel Rodríguez Rivero tracta avui aquest tema a El País. Sobta que la part realment imprescindible del món del llibre, els escriptors, els creadors de la matèria primera que es convertirà en obra editada, són de vegades la part més feble...