31 d’octubre 2006

Marc ja està ací


Es va fer de pregar però, finalment, dijous 26 a les 14,11 hores va nàixer Marc, el meu primer fill. Ens havien avisat que seria gran, i de fet a l'hospital ens van dir que era el més grandot de la planta. Però ningú ens havia preparat per al torrent d'emocions que ens envaeixen des d'aleshores. Des del mateix instant que li vaig veure la careta he emmudit.
Som tan feliços!
PS.- Per cert, avui Marc ja ha entrat a una llibreria i li hem comprat el seu primer llibre. Com que aquest és un bloc literari, ho havia de dir...

25 d’octubre 2006

Cita a Sarajevo

Al cementeri del meu poble hi ha una tomba que sempre m’ha intrigat molt. Rodejada pels mausoleus de les famílies benestants i encerclada per un cadenat, una làpida enorme mostra unes inscripcions en llengua indesxifrable i l'escut d'un país estranger. Quan era menut i hi passàvem a prop, notava com ma mare accelerava el pas, fet que no aconseguia sinó augmentar la meua curiositat.
Un dia, fa molts anys, quan Canal 9 encara semblava que arribaria a ser una televisió normal, hi van emetre un reportatge (que si no recorde malament, mon pare guarda gravat en VHS) sobre un militar croata que regentava una impremta a Carcaixent i que va ser assassinat en estranyes circumstàncies per un espia comunista. Els fets van ocórrer l’any 1969, i el general assassinat, que havia dirigit els camps de concentració en la Croàcia nazi durant la Segona Guerra Mundial, es deia Vjekoslav Luburic. Tot apuntava Ilija Stanic com a autor del crim, però la Interpol no el va poder localitzar mai. Li van perdre la pista a Austràlia.
Ara, vés per on, Francesc Bayarri -extraordinari periodista que avui s'incorpora com a columnista a Levante-EMV- ha investigat el cas durant els últims anys i ha trobat Ilija viu als carrers de Sarajevo, l’ha entrevistat per a un reportatge televisiu i ha escrit un llibre que es titula Cita a Sarajevo. L’edita (per a enveja meua) L’Eixam i es va posar a la venda fa pocs dies. Coincidint amb el llançament (d'una repercussió mediàtica extraordinària en aquest país), el diari Levante-EMV ha publicat diversos reportatges de gran interés. Els podeu consultar ací, ací i ací.
Jo estic completament enganxat a la història i no veig l’hora de llegir el llibre. Ja us diré.

24 d’octubre 2006

L’hegemonia Bromera

En l’interessant repàs que fa Juli Capilla al món editorial en el seu article a L’Espill dins del dossier Edició i editors hi ha referències a Bromera que (per raons òbvies) m'han resultat d'especial interés. Centrant l’anàlisi al País Valencià, Capilla afirma: “Bromera [...] ha dominat el panorama editorial de manera aclaparadora durant els anys noranta. [...] Els escriptors que han volgut donar-se a conèixer als lectors han tingut en l’editorial d’Alzira un puntal indispensable i molt eficaç. L’hegemonia Bromera, però, comportava un verí per a la literatura: el perill de l’endogàmia, de la relaxació, per manca d’estimulació externa. [...] El domini absolut d’un mercat [...] hauria desembocat a la llarga en una davallada qualitativa per a Bromera si no hagueren aparegut d’altres projectes editorials valencians. La competència sempre és estimulant. I això, per sort, ha succeït els darrers anys, amb la irrupció, per exemple, d’editorials com ara Brosquil o Perifèric Edicions”.
Confie no haver traït l’esperit de l’autor amb aquests imprescindibles retalls en la redacció. Qui vulga disposar de l’article complet, pot sol·licitar exemplars a: lespill@uv.es. És un especial ben recomanable.
No sé si Bromera ha dominat d'una manera tan aclaparadora el mercat editorial valencià, però estic del tot d’acord amb Juli Capilla en considerar que la competència sempre és estimulant. Discrepe, en canvi, d’un aspecte: els estímuls no sorgeixen o no han de sorgir només de l’interior de les fronteres autonòmiques. Malament aniríem si així fóra. Mirar-se el melic és el primer pas del panxacontentisme i, doncs, de l’empobriment i del fracàs.
En tot cas, gràcies Juli pel toc d’atenció.

23 d’octubre 2006

Novetats en LIJ

Se m'ha acusat en aquest comentari de parlar poc de la literatura infantil i juvenil en aquest bloc. Em dol l'acusació, sobretot perquè el senyor anònim té tota la raó, com ja vaig apuntar ací. Així que anem a posar remei d'immediat.
Des de fa setmanes estic immers en la lectura atenta dels 31 originals presentats al premi Bancaixa. Òbviament, encara no es pot avançar res (el veredicte es farà públic el dia 3 de novembre, just una setmana abans del tradicional sopar de lliurament dels PLCA), però hi constate un augment molt més que notable de la qualitat respecte d'edicions anteriors. Una notícia extraordinària.
I parlant de bons treballs en l'àmbit de la literatura juvenil, em faig ressò d'una informació que facilita Manolo Bragado en el seu bloc: Rúa Carbón, l'última novel·la de Marilar Aleixandre, ha resultat finalista del Premi Nacional de LIJ 2006. Sembla que la votació final va estar molt ajustada (5 vots a 4), i finalment va guanyar Fernando Marías amb Cielo abajo. Tot i que no hi consta a la web oficial, sembla que és la primera vegada que es nomena un finalista en aquest guardó.
La notícia arriba tot just en el moment que Bromera envia a impremta Carrer del Carbó, amb traducció de Josep Franco. En uns dies, doncs, podrem gaudir també en la nostra llengua d'aquesta novel·la valenta i compromesa sobre el terrorisme d'ETA. Avancem ací la coberta.

21 d’octubre 2006

Tres actes culturals, tres

Anit, mentre es lliuraven els premis literaris de Xàtiva i els bons amics de Saó celebraven el seu sopar anual (enguany homenatjaven Isabel-Clara Simó), vaig acudir a l'acte de lliurament del seté Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent, dotat amb 3.600 euros. L'any passat va quedar desert, i enguany s'hi presentaren 24 originals d'una qualitat molt més que notable. El guardonat ha estat Josep Maria Morreres, amb el seu primer treball com a dramaturg: Les peripècies d'un filòsof a la cort.
Faig públic ací el nom del guanyador perquè no he vist molts mitjans que se n'hagen fet ressò. Potser perquè és un premi teatral? Perquè es tracta de literatura infantil? O potser perquè el premi es convoca en un poble o ciutat que no és la capital? I és que allò que es fa culturalment fora de Barcelona o València (que és molt, per sort!) sembla com si no existira més que per als mitjans més immediats, locals o comarcals.
És una lluita que ve de lluny, un prejudici que ha costat molt de superar amb els Ciutat d'Alzira (enguany, 7 modalitats literàries, 188 originals presentats i 91.000 euros de dotació econòmica). Però és el mateix que ha passat amb el Premi Mallorca, el més ben dotat (encara) de les lletres catalanes, que ha tingut una repercussió escassísima fora de la premsa de les illes. A què es deu eixa garreperia? O és perquè ha guanyat un autor valencià?

20 d’octubre 2006

L'esquerra al sofà

  • Quins són els orígens de la derrota del PSPV-PSOE?
  • Va ser la corrupció un element que va accelerar l’eixida del poder dels socialistes valencians?
  • Han aconseguit els socialistes recuperar la seua imatge d’honestedat?
  • Va intentar Joan Lerma buscar fórmules per regenerar el projecte polític abans de la desfeta electoral?
  • Com es va produir la fractura interna del socialisme valencià després de les derrotes electorals?
  • És possible parlar de l’existència d’un període caïnita en el PSPV?
  • Van aconseguir els conservadors el poder al País Valencià només per un moviment pendular de la història?
  • Què va obtindre el PP de la seua aliança amb l’empresariat valencià?
  • Quan es consolida socialment el PP com a alternativa de govern?
  • Quan conclou el PP valencià el procés de concentració del vot conservador?
  • Va canviar la posició del PSOE respecte al País Valencià després de l’elecció de José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general?
  • Va ser unànime la posició del PP valencià davant la reforma de l’Estatut?
  • Quins avanços inclou la reforma de l’Estatut valencià pactada per populars i socialistes?
  • Per què el nacionalisme polític s’ha consolidat com una força amb sòlida base municipal, però insuficient per tindre representació parlamentària?
  • Com ha afectat al Bloc l’evolució del conflicte lingüístic?
  • Ha intentat el Bloc la renovació generacional dels seus lideratges?
  • Quina ha estat la relació del Bloc amb el regionalisme d’Unió Valenciana?
  • Quin paper ha tingut Unió Valenciana en la política autòctona?
  • Com han encarat populars i socialistes la relació amb el nacionalisme polític?
  • Quina influència tenen els partits nacionalistes catalans en el valencianisme polític?
  • Existeix encara un espai polític per al comunisme al País Valencià?
  • Té Esquerra Unida fixats els criteris que han de presidir les seues relacions amb els socialistes?
  • Per què resulta tan complicat per a EUPV arribar a acords amb el Bloc?
  • Hi ha un ecologisme polític al País Valencià?
  • Quina ha estat l’estratègia de l’ecologisme polític per incrementar la seua presència institucional?
  • Hi ha un component nacionalista en Els Verds?
  • Ha evitat la reduïda estructura d’Els Verds les crisis internes?
  • Té una base electoral estable l’ecologisme polític?
Aquestes són només algunes de les preguntes que es planteja el periodista especialitzat en política Ximo Ferrandis i que tracta de respondre en L'esquerra al sofà. Claus per a entendre la política valenciana. Una obra inusual en el panorama editorial valencià que es va presentar ahir. Els primers comentaris (de ben segur que no seran els últims) ací i ací.
Nota d'actualització: apunts "Un libro de cabecera" a Malva-rosa Connection, i "Un divan per a l'esquerra" a Del Roig al Blau (benvingut, safrà, a la blocosfera!).

19 d’octubre 2006

Batalles del tripartit (editorial)

Aparentment, Enciclopèdia ha guanyat la primera batalla en el tripartit editorial: esbombar les diferències sobre el model de gestió del nou Grup 62 han donat resultat. Al final, sembla que hi haurà una direcció editorial mancomunada, amb representació dels tres principals socis. El País ja apunta noms: Xavier Folch (pare d’Ernest i exdirector del Llull) per part de 62; Miquel Alzueta en nom de Columna; i Jesús Giralt en representació d’Enciclopèdia.

Qui abandona és Ernest Folch, figura que Lara considerava essencial en el nou projecte, i que molt probablement ho hauria estat. Ernest s’arrisca i aposta per implicar-se a fons en l’emergent Grup Cultura 03, del qual ja n’hem parlat en aquest bloc. La premsa va plena de comentaris, i això ens dóna una idea aproximada de la transcendència del(s) fet(s). Diuen que 03 invertirà un milió d’euros en 2007 només en l’editorial i 4’5 milions en la versió catalana per a Barcelona de la revista Time Out. Poca broma.

Oriol Soler, capità d’aquest grup cooperatiu, dóna la benvinguda en el seu bloc a Ernest i informa dels importants reptes que es plantegen de cara al futur. L’objectiu és esdevenir amb els anys líder de l’edició en català. Amb el permís d’RBA, és clar.

17 d’octubre 2006

Coberta democràtica













Les obres atrevides necessiten campanyes de llançament novedoses, que siguen d'alguna manera un reflex del contingut que hi trobarà el lector.
Una novel·la de cibersexe, escrita a quatre mans pels blocaires Toni Ibàñez i Emma Piqué (experimentadors avantatjats de la Generació blocaire) aprofitant al màxim les últimes tecnologies havia de ser des del principi una obra oberta, lliure i participativa.
Per això fa temps que s'hi poden llegir fragments (com ara el recomanable postludi de Biel Mesquida) en la pàgina web del llibre. I és per això, també, que Bromera ha posat en marxa una enquesta/concurs virtual perquè els internautes trien la coberta que més els agrade. S'hi faciliten dues opcions (dissenyades per Julia Navarro), que es poden votar ací. La decisió, doncs, està a les mans dels lectors. El termini acaba el 25 d'octubre, i s'hi sorteja un lot de llibres del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, guardó amb què ha estat distingit L'Oracle Imminent.

16 d’octubre 2006

En braços del mercat

No us perdeu aquesta entrevista.
Resulta que Ferran Cremades (guanyador del Joanot Martorell, el Prudenci Bertrana i dues vegades del Sant Jordi) ha publicat la seua primera novel·la en 12 anys. Aquest fet, que per si mateix constituïria una excel·lent notícia, ens arriba aigualit, ja que l'autor ha decidit escriure-la en castellà: es titula Jaime I el conquistador. Òbviament, està en el seu dret (faltaria més!) i li desitgem tota la sort del món.
Deduïm per la confusa informació (s'hi diu que la novel·la la publica l'editorial Martínez "Rosa"...) que Cremades ha fet aquest canvi de llengua per buscar la professionalització. "Prefiero echarme en brazos del mercado", diu textualment. A banda de les reflexions que comporta una afirmació com aquesta (és que és impossible professionalitzar-se escrivint en català?), m'inquieta aquesta declaració:
"Comencé por escribir una versión de cara al público juvenil..., en valenciano, y se la ofrecí a un editor. Luego reflexioné: voy a hacer una novela de veras."
Què vol dir, que escriure en valencià no és escriure de veritat o que la literatura juvenil és... no sé, alguna cosa que no arriba a literatura? No em queda clar, perquè més endavant podem llegir que aquest és un llibre "sin rollo de literatura".
Els ulls com a plats. No entenc res, la veritat.

15 d’octubre 2006

La frase de Carlos Fuentes

Llegit avui al Magazine:

"Si duplicara mi vida, no leería todo lo que aún quiero leer. Miro mi biblioteca y lloro con melancolía al tomar conciencia de que me faltará vida para leer bien lo que tengo pendiente. Una de mis manías es la de dejar de leer algunos libros de autores a los que quiero mucho. Todavía me quedan por leer dos novelas de Dickens, cinco de Pérez Galdós... Me acicato como lector al decirme: 'Aún tienes algo maravilloso por leer'."
Carlos Fuentes.

La roda de premsa de Lara

En una roda de premsa cal anar molt en compte amb el que s'hi diu: si la convocatòria ha funcionat mitjanament bé, hi haurà periodistes a la sala, atents a qualsevol gest. Això ho sap molt bé Lara (no debades, controla un bon grapat de mitjans, cada vegada més).
De l'anunci dels finalistes al Planeta d'enguany trobem a l'Avui (un diari participat pel Grupo) aquest titular: "Dues cultures a Frankfurt", que comença així:
"El president del Grupo Planeta, José Manuel Lara, va dir ahir que la Generalitat ha de defensar sens dubte la literatura en català però que 'tant o més que això, s'ha de preocupar per la cultura en altres llengües feta a Catalunya'."
Interessant, sobretot venint de qui està en procés d'adquisició del 30% del nou Grup 62, el principal conglomerat en llengua catalana. I precisament de les beceroles d'aquest grup tracta la interessant informació de Vilaweb Lletres sobre la mateixa roda de premsa (l'Avui no en deia res), amb aquest titular: "Lara ataca Enciclopèdia Catalana".
¡Retuércanos!
Continue llegint i veig que el senyor Lara recrimina el seu nou soci Albert Pèlach (director general d'Enciclopèdia) d'haver utilitzat la premsa "per fer públic el seu desplaer pel possible nomenament d'Ernest Folch com a nou director editorial del Grup 62". I la millor forma de contrarrestar-ho és, sens dubte, esbombar les discrepàncies en una roda de premsa multitudinària.
Se'ns presenten uns mesos ben mogudets...

14 d’octubre 2006

1.000 Brétemas

El bloc Brétemas, de l'amic i editor de Xerais Manolo Bragado, arriba a l'apunt número 1.000, una xifra desorbitant i envejable, sobretot tenint en compte la qualitat de les aportacions i de les reflexions que hi transcriu. Com a mostra, res millor que aquest apunt número 1.000, en el qual Manolo fa un repàs als temes que hi tracta al seu bloc, els motius que l'impulsaren a crear-lo i els avantatges d'aquesta nova textualitat que ha descobert (i ens ha fet descobrir als seus fans) al llarg dels vora dos anys de funcionament.
Brétemas és per a mi un espill en el qual no em fa res confessar (com ja ho vaig fer ací) que m'hi mire tots els dies per a aprendre. Felicitats, Manolo, i per molts anys!

Intel·lectuals trànsfugues

L'article d'opinió que fa uns dies publicava Suso de Toro en El País, en el qual demanava una "autocrítica vertadera" dels col·laboradors amb el franquisme i més gestos com el de Grass, encara cueja. Avui és el suplement Babelia qui dedica el tema central als "intel·lectuals trànsfugues". Interessant l'article "Entre el miedo y la impunidad".
I al fil d'aquest debat revisionista, jo em pregunte: quins casos semblants de personalitats del món de la cultura vinculades al franquisme i orgulloses del fet tenim a casa nostra, si és que en tenim cap?

Amb el lector de fons

El suplement Cultura/s de La Vanguardia inclou a la secció "Firma invitada" un article molt recomanable d'El Llibreter titulat "Amb el lector de fons". Resulta impossible enllaçar amb el suplement, però el trobareu íntegre al seu bloc en dos lliuraments: ací i ací.
D'entre les assenyades observacions que hi reflecteix sobre l'ofici del llibreter, trobem afirmacions com aquesta, que convida a la reflexió:
"És habitual que els professors no es molestin a assenyalar quins títols es troben ja únicament a les biblioteques. Una selecta minoria no ha descobert encara que la indústria editorial ha continuat funcionant després que ells obtinguessin la plaça. És per això que molts estudiants se sorprenen quan descobreixen que bona part de la bibliografia no es pot comprar."

Nota al marge:
Ho vam deixar caure en aquest apunt i amb el temps la notícia s'ha confirmat: aquesta nit a les 23,3o hores els mallorquins Antònia Font actuen a Carcaixent (on la pregunta més repetida aquests dies és "I qui és eixa tia?"). El concert (una raresa absoluta en aquestes terres) és gratuït (més rar encara). Esteu tots/es convidats/des!!!

13 d’octubre 2006

Tres regions espanyoles a Frankfurt

Per fi ha aparegut a la premsa valenciana una referència (mínima) sobre la Fira de Frankfurt. Levante-EMV li dedica un generós quart de columna al tema, amb aquest titular:
"En Francfort habrá autores de la cultura catalana de tres regiones españolas".
No cal afegir res, veritat?

11 d’octubre 2006

Books in Catalan

Resulta curiós com funciona açò dels blocs: no només et permet crear una xarxa de complicitats virtuals sinó que, a més, de tant en tant et converteix en notícia. Gràcies a Vilaweb, descobrisc Núvol vermell, que enllaça amb una informació d’El Periódico sobre el Grup 62 encara més aclaridora del que ho va ser aquest apunt de Vicente Carballido. Disculpeu que siga un tema recurrent en aquest espai, però pense, com Carles Geli, que aquest procés “revolucionarà tant el panorama editorial que esquitxarà la cultura catalana”.

I sobre la cultura catalana i Frankfurt volia tornar un moment, perquè em sorprén que, entre la gran quantitat d’informacions que s’han publicat sobre el programa, programa, programa i les inacabables reaccions dels polítics es parle tan poc de la feina dels editors. No em consta, per exemple, que ningú s’haja referit ni de passada (si algú em vol desmentir, li agrairé l’enllaç) al Books in Catalan. Es tracta de la tradicional publicació que elabora l’AELC de cara a les fires internacionals, i on els editors que volen, hi publiquen fitxes sobre alguns dels títols que consideren “exportables” per tractar de vendre’n els drets. L’editor que hi vol participar, passa per caixa.

Si entenem que el nivell d’aquesta publicació pot servir per calibrar l’interés dels editors per la cita alemanya (no ho oblidem mai: una fira d’editors), em sembla que tenim les piles ben carregades. D’entrada, enguany s’ha canviat radicalment el disseny, que bona falta feia. S’ha apostat per una línia més moderna, més clara i atractiva, i en compte d’una revista, se n’han fet sis: una per a llibres de ficció, una altra per a no ficció, i una tercera per a la literatura infantil i juvenil; tres publicacions que estan disponibles en anglés i en alemany (fins ara, només en anglés) i, també per primera vegada, en línia (encara en proves).

Aquest esforç de renovació ha comptat amb la complicitat entusiasta dels associats. Les xifres canten: en el Books de Frankfurt 2005 hi van participar 16 editors, que hi publicitaven 47 títols o col·leccions; enguany, en canvi, els nous Books tenen 133 entrades distintes de 28 editorials (comptant segells com ara Trabucaire, Documenta Balear o Bromera, per posar tres exemples ben distants i representatius). Són dades positives d'accions pràctiques (i potser fins i tot efectives) que contribueixen a alimentar eixe optimisme que sura en l’ambient.

09 d’octubre 2006

La millor novel·la per a Frankfurt

The New York Times va fer fa uns mesos una enquesta per determinar quina era la millor obra de ficció publicada als EUA durant els últims 25 anys. L'obra guanyadora va ser Beloved, de la premi Nobel Toni Morrison, una novel·la increïblement encara no traduïda al català.
Un passeig per The Guardian avui i ens assabentem que, a les portes de conéixer el guanyador del Booker d'enguany (orfe de grans noms entre els finalistes), han elaborat una enquesta similar per determinar la millor novel·la d'autor anglés, irlandés o de la Commonwealth (els mateixos que poden optar al Booker) de l'últim quart de segle. Les votacions les fan escriptors i crítics. No es diu qui vota qui, però The Guardian revela (com de passada) que un escriptor es va votar a ell mateix. Això és el que diríem "ser conseqüent", no?
El guanyador ha estat Desgràcia, del també Nobel J.M. Coetzee. Columna en va publicar la traducció. Amis, Burgess, McEwan i Ishiguro estan entre els finalistes. A més distància trobem Banville i dos autors de LIJ: Philip Pullman i J.K. Rowling.
En aquest bloc, la gent mostra la seua opinió (majoritàriament discrepàncies) sobre el resultat. I és que tots els llistats són polèmics, creen debat i fan que es parle de llibres i que destaquen determinats autors. Per què no importem la idea i escollim el millor llibre de la Catawealth de cara a Frankfurt 2007? Jo llance l'ham...

El dia de "la Comunitat"

M'agrada la festa del 9 d'Octubre perquè els mitjans de comunicació dediquen especials a la cosa autonòmica ("la Comunitat", en diuen ara fins i tot en la SER), alguns parlen valencià (bé, només diuen "Nou d'Octubre", però amb els temps que corren...), i fins i tot Rita Barberà, alcaldessa del cap i casal des de no se sap quan i valenciana de València de tota la vida, publica un ban institucional en la llengua vernacla (bé, segons en quins diaris: en El Mundo, en castellà). I per si això fóra poc, enguany Canal 9 no ens insulta programant El Cid, com va fer fa uns anys, i ens delecta amb Harry Potter (en castellà, no caldria!). A poc a poc, que el món s'acaba.
Però aquest optimisme desfermat em cau als peus quan constate amb vergonya aliena, una vegada més, que Levante-EMV és incapaç de posar un corrector lingüístic en plantilla o simplement de passar els textos que li arriben pel SALT (descàrrega gratuïta): fins a quan permetran que els blavers d'UV o el president de la Diputació de València escriguen (si més no, en el seu diari) "Valéncia", "chiste" o "Madrit"? A mi em sembla que ja està bé, no?
Jo, per si de cas, tinc cura del que de veritat m'importa i he comprat (per primera vegada, ho confesse), la tradicional mocadorada. Perquè avui és també el Dia dels enamorats valencians. O això diuen...

08 d’octubre 2006

La presència fantasmal

El País Semanal publicava diumenge passat una entrevista amb Beatriz de Moura, editora de Tusquets, amb motiu de la concessió de la Creu de Sant Jordi. El llig amb fruïció, perquè sempre s'aprén dels mestres, i trobe declaracions com aquesta, amb la qual ens podem identificar molts dels que ens dediquem a aquest ofici:

A partir del momento en que empecé a leer por obligación, o sea, desde que tuve que leer, primero como lectora para otras editoriales y luego como editora yo misma, la naturaleza misma del placer de la lectura cambió radicalmente. Ya no leí sólo para complacerme a mí o instruirme yo, sino también para complacer e instruir a un lector hipotético que, por encima de mi hombro, empezó a compartir conmigo la lectura del mismo libro. Al principio me costó hacerme a esa presencia fantasmal a mis espaldas, pero hace ya mucho tiempo que me he acostumbrado a ella; tanto, que a veces hasta decide por mí…

Amb aquesta "presència fantasmal" ben a la vora, Beatriz de Moura ha construït un catàleg absolutament envejable que l'ha convertida (i així la qualifica l'autor del reportatge) en la directora literària més important d'Europa.
Enhorabona i moltes gràcies.

07 d’octubre 2006

Sectarisme espanyol

Reduccionista; unilateral; error histórico, político y sociológico; excluyente; empobrecedor; lamentable; localista; sectario; ridículo; encerrar; círculo estrecho y acotado; fracaso; dirigismo inaceptable... Aquestes són algunes de les perletes que l'ABC dedica en el seu editorial al programa de Frankfurt 2007. El títol de l'article ja ho diu tot: "Sectarismo en catalán".
Sembla que estem en el bon camí!
Per cert: repercussió de l'esdeveniment als mitjans de comunicació valencians = cap, zero, res, buit, ni paraula, mut.

06 d’octubre 2006

Cultura catalana molt singular

Digueu-me pilota, però m'agrada l'eslògan escollit per a Frankfurt 2007. Enguany, pels mateixos motius personals que vaig escurçar el Liber, m'he quedat sense Frankfurt. El meu estómac i la meua salut ho agraeixen. He canviat les caminates estressants pels pavellons per tranquils passejos nocturns per veure si mou el part. Però no hi ha manera...
La veritat és que t'assabentes de més coses des de casa que dins d'aquell monstre de recinte. La premsa en va plena, d'informacions de tots els colors. Sembla que el programa presentat és ambiciós i ha impressionat el director de la Fira, Jürgen Boos. I un home que afirma tenir el Tirant a la tauleta de nit inspira confiança, sobretot si és alemany.
Per fi hem escoltat de les autoritats la frase que semblava prohibida: "la literatura catalana és la que s'escriu en català", ha dit Mascarell. Toca, ja era hora. M'agrada l'optimisme del conseller: diu que encara confia poder afegir el País Valencià a la llista d'organismes implicats. Si vol tornar a la realitat, li recomane que llija la premsa autòctona un dia qualsevol. Per exemple, avui. Una altra cosa no, però singulars, som molt singulars.
I acabe aquest apunt amb un to d'optimisme, amb l'estima per la llengua (la "llenguadiversitat") que m'encomana Biel Mesquida des de la distància:
"Estim la meva llengua perquè des de petit he sentit i he pensat el món a través dels mots dels meus familiars, camperols i ciutadans, que parlaven amb paraules de Llull i així m'ensenyaren el nom de cada cosa, perquè de més gran he après, he pensat, he sentit, he vist, he estimat, he escrit i he viscut en català".

05 d’octubre 2006

Pelant cebes

Suso de Toro atia el foc de la polèmica al voltant d'Home sense nom. Ahir contestava en El País les últimes acusacions que li han fet des de diferents mitjans i hi deixava per escrit la intenció que inspira bona part del seu compromís cívic, que és també el moll de l'os de l'última novel·la:
Todos debiéramos ser autocríticos con nuestro pasado, sobre todo con el que fundó y explica nuestro espinoso presente, hablo de julio del 36. [...] Pero no ha habido en España un solo caso de autocrítica verdadera. Ni de arrepentimiento. Y, si aceptamos que el golpe militar y el franquismo fueron un error histórico terrible, deberíamos esperar algún gesto como el de Grass. Pero ningún franquista se ha arrepentido, no.
Dijous passat, Luis María Ansón (sí, sí, Ansón) elogiava (sí, sí, elogiava) la novel·la en les pàgines d'El Cultural d'El Mundo:
Suso de Toro tiene un entendimiento de España del que discrepo de fondo. Me puse a leer su novela Hombre sin nombre con prevención. Me equivoqué. Es una novela excelente, de arquitectura sólida y muy sugerente escritura.
I jo em pregunte: què tindrà aquesta novel·la que exalta tantes passions?
Mentrestant, a casa nostra, esperem amb deler el llistat d'autors que ens ha de representar (o no) a Frankfurt l'any que ve. El desenllaç, en unes hores.

04 d’octubre 2006

La donació del segle

Titular de l'Avui de divendres passat: "Eliseu Climent fa donació de la Llibreria 3i4 a Acció Cultural". Em va sobtar el mot "donació" en aquest context i vaig llegir, encuriosit, la informació que signa Ester Pinter. Començava així: "Eliseu Climent, propietari de l'editorial Tres i Quatre, ha donat la llibreria del mateix nom, que des de l'any 1968 és oberta al centre de València, a l'associació Acció Cultural del País Valencià (ACPV), de la qual ell és el secretari general."Ah.A banda de la donació de la llibreria que duu el nom de la seua editorial a l'associació que encapçala ell mateix, es produeix un trasllat, ja que la llibreria, juntament amb "totes les fundacions i organitzacions de l'entorn de Climent" estaran ubicades al nou Octubre Centre de Cultura Contemporània (Octubre, com els premis de l'editorial? No es deia El Segle, com l'edifici?). M'encurioseix l'expressió "totes les fundacions". Que quantes n'hi ha?També sembla que s'hi traslladarà la revista El Temps. Així doncs, empreses privades, empreses que depenen d'associacions cíviques, fundacions diverses... Tot (hi ha qui ho ha batejat com "l'imperi d'Eliseu Climent") quedarà reunit en el mateix edifici ("un piset de 3.500 metres quadrats", en diu una altra crònica a l'Avui), la rehabilitació del qual, segons El País, ha costat un milió d'euros, sufragats per ajuntaments i la Generalitat (Catalana, no cal dir-ho). En aquest vídeo de Vilaweb, en canvi, la xifra augmenta fins els 10 milions d'euros.Retornant al tema de l'emblemàtica llibreria, en el punt de mira dels feixistes, blavers ultres i intolerants des de fa massa anys, sembla que les motivacions del canvi de propietat no són econòmiques, sinó que la intenció és que "beneficiï ACPV i el seu projecte de construcció nacional".Ah, de nou.I és que hi ha tantes formes de "construir" (en) aquest país...

03 d’octubre 2006

La trama de Banville

"Qui busqui trama que no llegeixi les meves novel·les". Aquesta era la frase que encapçalava l'extensa entrevista amb John Banville que publicava el suplement de Cultura de l'Avui dijous passat. En llegir-la, volia morir-me: és una de les declaracions més anticomercials que pot pronunciar un escriptor! Però què pots dir-li a l'autor: Irlanda queda tan lluny...
Bromes a banda, l'entrevista que signa Virgínia Mascaró és ben interessant, i no ha fet sinó eixamplar el ressò de la novel·la, que ja ha aconseguit arribar a la segona edició en la versió de Bromera. Hi ha alguna cosa en El mar que resulta hipnòtica, atractiva i suggeridora. Per això el llibre ja s'ha posicionat, contra tot pronòstic, en les llistes dels més venuts. Marta, responsable de La Central de Barcelona, em comentava al Liber en acabar l'acte de lliurament del premi Boixareu Ginesta que ells el tenen en el número 1 dels més venuts en català i en castellà.
Un bon senyal que demostra, una vegada més, que la literatura de qualitat també interessa molta gent.

02 d’octubre 2006

La premsa "100% valenciana"

La campanya de llançament del Diario de Valencia ens recordava insistentment que era "El único diario 100% valenciano". És clar, perquè la Reyna, aleshores casada amb l'inefable Sánchez Carrascosa, que era qui dirigia (i dirigeix) la cosa, havia hagut de vendre la seua participació al Grupo Correo. Era setembre de 2000 i, de la mà protectora de Zaplana, semblava que anaven a menjar-se el món.

Ara, sis anys després, Reyna i Carrascosa han trencat palletes, els zaplanistes estan en perill d'extinció i el coronel (tan poderós en altres temps) no té qui el llija. Diuen (perquè l'invent fa temps que va abandonar l'OJD perquè no els tragueren els colors) que la tirada no arriba al miler d'exemplars. Encara me'n semblen molts.
Per accelerar la seua desaparició, fa mesos que s'especula amb la creació d'un nou pamflet anticatalanista pagat amb diners públics (o quasi, ja m'enteneu, perquè favor amb favor es paga). El monstre (com l'han batejat al bloc Pixelades) ja té nom: Valencia hui. Malva-rosa connection comenta que encara no s'han decidit cap a on va (si és que finalment hi ha d'anar) l'accent a la capçalera. La solució a l'enigma filològic, el dia 9 d'octubre, data prevista per al número zero.

El Grup 62, sota la direcció de Planeta

Es veia venir: la direcció del nou Grup 62 ha quedat en mans d'una persona de confiança del Grupo Planeta. Serà Xavier Mallafré (de fet, és ja en funcions, segons informa Vilaweb) qui gestione el destí del nou conglomerat.
I, com també era previsible, comencen els moviments en els guardons literaris que controlen o publiquen les editorials "ajuntades": Planeta ha arribat a un acord amb el govern d'Andorra per apujar la dotació del Ramon Llull fins els 90.000 euros. Aquest compromís deixa en l'aire la reconversió del Carlemany, un premi històric que fins ara patrocinava el govern andorrà i que publicaven Columna i Proa, dos segells integrats en el nou grup.
I això que el procés de fusió encara no està tancat del tot!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...