Mor el Nobel del món àrab

Ha estat la primera notícia que he vist en reincorporar-me al treball: Naguib Mahfuz ha mort. Tot i que era previsible (feia setmanes, en realitat anys que es trobava molt malament de salut), saber confirmada la seua defunció m'ha colpit.
La vinculació de l'autor amb Bromera ve de lluny, i amb nosaltres ha publicat bona part de la seua obra, especialment les obres ambientades en l'Egipte dels faraons. L'any 1991 li publicàrem El lladre i els gossos i, més recentement, La maledicció de Ra i Akhenaton, el rei heretge. La notícia ens sorprén amb les galerades de Rhadopis, una cortesana de l'antic Egipte a la taula i una altra traducció (a càrrec, com sempre, d'Isaïes Minetto i Josep Franco) pràcticament enllestida.
Amb Mahfuz mor un escriptor d'una gran altura literària, reconeguda amb el premi Nobel l'any 1988, però mor també, i sobretot, una persona d'una gran dignitat i humanitat. Ho hem pogut comprovar en la seua obra i també en les nombroses entrevistes que ha concedit els últims anys malgrat la condemna a mort que l'islamisme radical li havia imposat per escriure en llibertat.
Podeu llegir les primeres informacions ací, ací i ací.

Compromís per la lectura

Justetet uns dies després que Levante-EMV i El Mundo repartiren els últims llibres de la campanya Llegir en valencià, Las Provincias encetava la seua pròpia iniciativa per al foment lector: "Compromiso por la lectura" (com abans n'hi havia hagut per l'aigua o per les infraestructures).
Quasi cada dia publiquen informacions sobre llibres i literatura o anuncis per animar a llegir aquest estiu. La setmana passada, per exemple, hi publicaren reportatges sobre el bookcrossing o el valuós fons de la Biblioteca Valenciana. Hui, el tema són les illes com a escenari literari. Una iniciativa que sens dubte cal aplaudir i que demostra que, amb voluntat i professionalitat, la lectura pot ser un tema ben interessant i atractiu per als diaris, que no sempre mostren la sensibilitat necessària. No obstant això, fóra desitjable que (també) li dedicaren un poquet d'atenció a la literatura en valencià, gran absent fins el moment dels reportatges que han publicat.

‘Amenaça’ RBA

En les informacions publicades (poques encara, es nota que estem de vacances) sobre la venda del Grup 62 trobe dues llacunes: l’omissió (intencionada? per què?) de Tàndem de la relació d’editorials pertanyents al Grup Enciclopèdia Catalana; i la situació en què queda RBA després d’haver mostrat públicament el seu interés per entrar en l’accionariat de 62.

El fitxatge de Joaquim Palau li servia a Sergio Vila-Sanjuan per parlar, al Cultura/s del 12 de juliol, de Ricardo Rodrigo, propietari al 90% del grup RBA. Rodrigo hi confessa el seu objectiu d’instal·lar-se “en la primera divisió dels grups d’edició general”. “Fins ara ja ens anava bé –assegura–, de fet RBA Libros factura com Anagrama i Tusquets junts, però volem fer un salt en aquest terreny”. I el terreny inclou també l’edició en català: “ja tenim La Magrana, estem molt interesats en el Grup 62 [sic] i tenim altres adquisicions en perspectiva”.

Ah, però encara queden editorials per adquirir? No serà per molt de temps...

Doblet al Cultura/s

Aquesta setmana s'hi ha produït un fet modestíssimament històric per a la intrahistòria editorial de Bromera: per primera vegada hem situat dos títols en la llista dels més venuts del suplement Cultura/s de La Vanguardia. A l'èxit d'El professor, de Frank McCourt (que es manté al número 2 de no ficció després de 10 setmanes), cal afegir ara l'excel·lent acollida que està tenint l'obra Carta a un adolescent, del popular psiquiatre italià Vittorino Andreoli, al número 5.
No sé si la resta de suplements literaris, quan tornen de les vacances (han desaparegut tots els llistats dels pocs suplements que es mantenen vius en estiu!), coincidiran amb l'apreciació de La Vanguardia, però de moment transmet bones vibracions per acarar la rentrée.

L’èxit d’Obrint Pas

En moviment!, el primer àlbum (oficial) en directe dels valencians Obrint Pas, va ser un dels comptadíssims discos en català que van vendre més de 15.000 còpies en 2005, només per darrere de Lluís Llach i Feliu Ventura. Una gran sorpresa. Un petit miracle.

Dilluns El País dedicava un article a les “bandes autòctones” que despunten en l’escena musical i assenyalava els tradicionals problemes amb què s’enfronten els artistes valencians: “una indústria discogràfica raquítica, un públic poc acostumat a escoltar música en la seua llengua pròpia i unes institucions públiques que els ignoren”. Bé, ignorar-los és un eufemisme molt generós: si pogueren, els farien desaparéixer del mapa.

I com és possible, doncs, l’èxit d’Obrint Pas? Sens dubte que hi ajuda fer bona música, tenir lletres contundents, compromeses i amb missatge inequívoc, experimentar amb encert la fusió de sons i ritmes tan aparentment llunyans com l’ska i la dolçaina tradicional, moure’s amb solvència, contundència i moltíssima energia als escenaris, etc., etc., etc.

Xavi Sarrià (cantant i líder d’Obrint Pas) ens dóna, però, altres pistes en l’entrevista que publica El Temps: “jo crec que hi ha un concepte important que ha fet que avui la música al País Valencià estiga viva: la cultura de resistència”. Resistint, doncs, però en moviment constant, els membres d’Obrint Pas es passegen amb naturalitat per Europa com a ambaixadors avantatjats de la nostra música. Per molts, molts anys!

PS.- No puc estar-me’n de comentar una anècdota local. Al meu poble, Carcaixent, governat pel PP amb majoria absoluta, ja han anunciat els cantants i grups que actuaran en les festes (a l’octubre, esteu tots convidats): Rosa (de España y olé), David Civera, Juan Ramón (germaníssim de Fransisco) i... tatatatxan: els increïbles Antònia Font!!! Sorpresas te da la vida...

L'aïllacionisme particularista

Diuen les males llengües que el mateix dia que l'AVL aprovava el seu Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià l'inefable Lluís Motes, cap d'informatius [sic] a RTVV, va reunir la redacció i els lingüístes per explicar-los que a partir d'ara res de perruquers ni de forners, ara només s'hi valen que peluquers i panaders. Res de doblets, ni llibertat d'elecció, ni mitges tintes: defenem lo nostre!
De la seua banda, la revista Lletres valencianes ha incorporat en el seu últim número la figura del "supervisor lingüístic" (les tisores, en paraules de Pere), que s'ha dedicat a unificar el model lingüístic dels col·laboradors que escriuen en valencià segons les "formes genuïnes", com ara s'estila de dir.
Com (i quan!) acabarà tot açò?
Parafrasejant un conegut títol de Francesc de Paula Burguera: És més senzill encara, digueu-li anglés!

La venda, per fi

Estar de vacances té aquests inconvenients: estàs incomunicat, aïllat i arribes tard a tot. Faig una volta pels blocs amics i em trobe amb un apunt de Vicente Carballido en què anuncia la venda del 60% del Grup 62 al Grupo Planeta i al Grup Enciclopèdia Catalana.
N'hem parlat en aquest bloc a bastament des que tinguérem notícia que el Grup 62 havia passat a ser una "aposta no estratègica" per a La Caixa, accionista majoritari (fins ara) del grup editorial de referència en llengua catalana.
Amb la confirmació de la venda de 62 comença la incertesa: no és bo que els principals segells editorials en català estiguen en les mateixes mans i, a més, en tantes mans alhora... Ja veurem com queda aquesta aliança estranya que fa poc més d'un any ningú volia reconéixer.
Per saber millor de què estem parlant, pensem que ara estaran vinculats d'una manera o altra tots aquests segells editorials, que publiquen totalment o parcialment en català:

• Columna
• Destino
• Diccionaris de l'Enciclopèdia
• Edicions 62
• Empúries
• Enciclopèdia Catalana
• Geo Estel
• La Galera
• Mina
• Planeta
• Planeta Oxford
• Pòrtic
• Proa
• Sagarmata
• Salsa Books
• Selecta
• Tàndem Edicions
• Timun Mas

A més d'empreses de distribució com DIGEC, Promotex o Enlace; les revistes Altaïr, Descobrir Catalunya, Descobrir Cuina, Nat, RACC 62 o Sàpiens; llibreries com la Casa del Llibre, La Central, Llibres.cat o Proa Espais; i mitjans de comunicació com ADN, Onda Cero o l'Avui. I altres segells editorials en castellà i empreses diverses: des de la venda d'obres d'art al telemàrqueting.

Una notícia que, sens dubte, canviarà el panorama editorial en la nostra llengua. I tot fa pensar que no per a millor...

Autobombo

Parlàrem ací, en un dels primers apunts d'aquest bloc, del llibre Llegir per a créixer. Guia pràctica per a fer fills lectors. Arran d'aquell comentari, Ana Lorenzo es va interessar per l'obra i ara, després d'un primer intent, li dedica una extensa ressenya en el sempre recomanable bloc Addenda & Corrigenda. Ben agraït per la part que em toca, però, sobretot, perquè contribueix a difondre un llibre que vol fomentar la lectura. Entre tots fem més pinya.
És la primera crítica de què tinc constància, i em produeix una sensació ben estranya. No m'acostume a aquesta (momentània) incursió "a l'altra banda". Em diuen que Josep Iborra n'ha parlat també a la revista Saó. Ens en farem ressò!

Microcosmos literaris

Parlàvem ací fa us dies d'unes declaracions de Màrius Serra per a la revista Caràcters. Emma Piqué mostra el seu desacord en una carta oberta apassionada al seu bloc.
Generalitzar és sempre perillós, però, vist des de la perspectiva valenciana, em sembla indubtable que cal fer un "salt" per trencar la membrana a què fa referència Marius i "accedir amb més fluïdesa a la societat".
La qüestió és si es tracta d'un salt al buit.

Confessió estival

Orfe de continguts en la catosfera, em refugie en els llibres. Revise les lectures pendents i, d'entre la pila dels fa temps rebutjats rescate El Código Da Vinci (en castellà, sí, va ser un regal i la llibretera li va dir a qui me'l comprà que no hi havia versió "en valencià"...). Me'l mire durant uns segons, llig de nou la contracoberta (algun dia paralarem ací del difícil i menyspreat art dels textos de cobertes) i quede enganxat a l'acte. Mire a dreta i esquerra i em dic: "va, si no ho ha de saber ningú". I per això ho faig públic en aquest bloc: ho confesse, he llegit El Código Da Vinci.
He de reconéixer que no sabia molt bé de què tractava en realitat el llibre; de fet, fins el moment de l'obra només m'havia interessat el fenomen editorial. El director comercial de l'editorial me l'havia recomanat amb fervor: "si no lliges El codi da Vinci, com sabràs què és el que li interessa a la gent?". Com a resposta feia cara de pòquer i guardava silenci amb un mig somriure que em delatava. Jo també he tractat sense èxit que llija Nooteboom. En fi: cadascú a la seua. Com ha de ser.
He tractat de llegir el best seller de Dan Brown sense prejudicis, sense esperar cap meravella literària, buscant només entreteniment pur i dur, passar l'estona i prou. Amb la millor voluntat del món, de veritat. I he de dir que, fins i tot des d'aquest punt de vista, el llibre m'ha decebut. No només està escrit a patades (on estan els famosos editors del món anglosaxó?) i conté mentides insultants i errades de no-documentació flagrants, sinó que (el que més odie en un llibre) tracta els lectors com ignorants i repeteix una vegada i una altra les mateixes idees, els mateixos conceptes. Com si fórem imbècils.
És definitiu: el text de contracoberta és molt millor que el llibre. Ja passa, això...
Tres dies perduts, llançats a les escombraries.
Com sempre en moments de crisi i desesperació, i mentre m'arriba l'allau d'originals del premi Bancaixa o trobe alguna llibreria oberta on poder comprar Tòquio Blues, em refugie en Auster. Com diu l'amic Subal, és una sort no haver llegit encara la Trilogia de Nova York.

Escatologia literària

Emparat en l'excusa de la calor estival, vull fer partícips els lectors incerts d'aquest bloc d'una escatològica coincidència que he trobat en les tres últimes "novel·les amb tapa" que he llegit (vull dir, no manuscrits, sinó comprades religiosament a la llibreria, impreses i enquadernades més o menys com cal):

• "A la seva habitació, un home té dret a tirar-se pets i té pret a plorar." Albert Sánchez Piñol a Pandora al Congo.

• "Era al wàter assegut, a mig acte d’expulsar un cagarro, quan va sonar el telèfon." Paul Auster, a Trilogia de Nova York.

I el meu preferit:

• "Mai no s'ha de reconèixer un pet en públic. És la llei no escrita, el protocol més estricte de l'etiqueta als Estats Units. Els pets no són de ningú i no surten d'enlloc; són emanacions anònimes que pertanyen al grup i, encara que tots els presents puguin assenyalar el culpable, l'únic curs d'acció assenyat és la negació.", Paul Auster, a Bogeries de Brooklyn.

Ja ho avisava: deu ser la calor.

Units per la butxaca

Diuen que la butxaca uneix més que l'amistat més forta. Potser per això al món del llibre (o, més ben dit, al món del negoci al voltant del món del llibre) es produeixen de vegades aliances estranyes, difícils de pair i/o directament incomprensibles. Tenim el tema (ja suat en aquest bloc) de la (hipotètica) venda per fascicles de 62, però n'hi ha més.
Txetxu es fa ressò de la creació d'un nou segell de butxaca: Book4pocket, fruit de l'acord entre Almuzara, Obelisco i Urano, editora, entre altres, d'El codi da Vinci o ¿Quién se ha llevado mi queso? Inicialment Urano havia integrat Puzzle, l'editorial de butxaca que impulsa Blanca Rosa Roca i que ara formen els segells El Jueves, EntreLibros, Kailas, La Factoría de Ideas, Jaguar, Kailas, Nausícaä, Nowtilus, Poliedro, Roca, Tropismos i VíaMagna. Desavinences en la distribució del nou segell feren canviar d'opinió els afortunats editors de Dan Brown. (Poca broma amb la distribució!)
Sense ser exhaustius, trobem altres editorials de llibre de butxaca en castellà que es nodreixen dels fons de diversos segells, com ara Debolsillo (del grup Random House); Punto de lectura (del grup PRISA); Quinteto (fruit de l'acord entre Anagrama, Edhasa, Salamandra, Tusquets i els segells en castellà del Grup 62: Península i El Aleph; se m'escapa per quina estranya raó apareix a la web de Planeta com un segell del grup); la veterana Alianza Editorial (del grup Anaya); i Booket (del grup Planeta). Demane disculpes si me'n deixe alguna o si, mentre puge aquest apunt al bloc, n'apareix cap de nova.
Compadisc els llibreters.
En tot cas, un panorama completet, en què cada grup té la seua "marca" de butxaca i les editorials mitjanes o independents s'agrupen per fer-hi front. Això sense comptar les editorials que tenen la seua línia pròpia de butxaca o econòmica. Tot plegat demostra el bon moment que està vivint aquest sector de negoci editorial i la lluita ferotge i indissimulada per fer-se amb part d'un pastís cada vegada més gran i, per tant, més abellidor.
Mentrestant, l'edició en català roman poc menys que aliena a aquest fenomen. Només 62 s'ha posat les piles en aquest sentit, tot i que a la seua web (molt millorable, d'altra banda) no diferencien Butxaca 62 com un segell distint i hi han posat allà bona part del seu fons escolar. També tenim les col·leccions Butxaca 1984 o Proa Butxaca, fruit d'iniciatives individuals.
Falten, però, empreses de més volada capaces de posar a l'abast dels lectors els èxits recents en llengua catalana en format de butxaca, que donen vida i normalitat al sector. Per què no hi ha agrupacions, joint ventures o matrimonis de conveniència per crear i consolidar un segell de butxaca en català potent? Fóra bo intentar-ho.

L’edició independent

José Manuel Lara es mostra contrari a l’etiqueta “edició independent” que, segons ell, va encunyar Jorge Herralde. Lara admet que hi ha editors que tenen una preocupació especial per la part literària, cultural i intel·lectual del seu ofici, però que, no obstant això, també es preocupen per la difusió de les seues obres, per seduir els mitjans de comunicació. “Altrament publicarien per als magatzems”, conclou. Hi ha una contradicció terminològica? A mi em sembla que no.

Siga com siga, la veritat és que ha fet fortuna i tots sabem més o menys de què parlem quan parlem d'edició independent. O potser no? “Ser independent significa dependre només de mi”, va afirmar Gianni Ferrari a Santander, i Manuel Borràs, impulsor de l’editorial Pre-Textos ara fa 30 anys, va acabar de reblar el clau: “jo sóc un editor molt dependent. Lara, en canvi, és l’editor més independent que hi ha a l’Estat espanyol: pot fer el que li dóna la gana”.

Vist des d’aquest prisma...

Mor Toni Mestre

Estàs de vacances, desaparegut, aïllat, incomunicat, començant a llegir les obres que has ajornat durant tot l'any i, en tornar breument, t'assabentes que Toni Mestre ha mort. Amb ell desapareix la primera veu que es va poder escoltar en valencià a la ràdio d'aquest País. Una veu que, durant tots aquests anys, s'ha mantingut ferma i crítica en defensa d'això tan complicat que anomenem valencianisme.
Descanse en pau.

Enciclopèdia també!?

Amb una setmana de retard també, recupere El comentari que publicava Ignasi Aragay dijous passat a l'Avui. Ignasi, bon coneixedor del món del llibre, assegura que s’està produint un canvi d’època en el sector editorial. “Els dos grans grups catalans –Planeta i RBA—aspiren a la compra d’un, o dels dos, grans grups de l’edició en llengua catalana: Edicions 62 [el Grup 62, en realitat] i Enciclopèdia Catalana”. Se’m congela el rictus a la cara: és la primera notícia que tinc sobre la possibilitat que Enciclopèdia Catalana passe a altres mans. I em semblaria poc menys que un crim cultural (tot plegat, un genocidi) intolerable.

És curiós (i ben embolicat i rebuscat) com funciona açò dels conglomerats. Ara ja sí que no entenc res de res: però Enciclopèdia no era una de les “beneficiades” en el repartiment accionarial del Grup 62? No m’estranya que estiguen tant de temps pelant la pava amb la venda de 62, la necessitat de la qual (de la venda, òbviament, no de 62, que és inqüestionable) tampoc no acabe d’entendre. Però bé, ja m’ho deia mon pare: “xiquet, tu dedica’t a les lletres, que de números no entens res”. En tot cas, tractaré de retenir la xifra de què parla Ignasi: Zero Tres, el nom d’un grup cooperatiu "que vol dotar la cultura catalana d’una indústria cultural i de comunicació innovadora amb voluntat de lideratge, de vocació internacional". Els èxits clamorosos d'algunes de les seues iniciatives indiquen que estan en el camí de l'èxit.

El discurs de l’excepcionalitat

Màrius Serra és un artista de la paraula, un entusiasta per les lletres capaç de contagiar la seua passió verbívora a tot aquell que es pose al davant. Amb motiu de la publicació de la seua última novel·la, Farsa (Planeta), Francesc Calafat conversa amb ell a la revista Caràcters. L’entrevista acaba amb una oportuna reflexió general:

"Desafortunadament, els escriptors sovint viuen en microcosmos
dispersos i ens caldria trencar aquesta membrana per accedir amb més fluïdesa a
la societat. Ens és una passa urgent, perquè aquesta societat actual dominada
per la comercialitat pot provocar que alguns es passin al castellà. Vivim en una
cultura de normalitat, on ningú sobresurt sobre ningú. L’apatia ofega el
panorama. I a la literatura i als lectors allò que els cal són referents i un
discurs de l’excepcionalitat, dels riscos i de les sorpreses."

Com que Màrius, mestre del màrqueting editorial, predica amb l’exemple i amb tan bons resultats, n’hauríem de prendre nota. Premiem (com a editors, com a escriptors, com a lectors) l'excepcionalitat no només per damunt de la normalitat i de l'apatia, sinó (i sobretot) per damunt de la mediocritat.

Lectures d’estiu

Les revistes, suplements i retalls de premsa pendents constitueixen una malaltia crònica d’aquesta societat sobreinformada. Jo em reconec terminal. Abans que m'arribe a la taula El Cultural d’El Mundo d’avui, recupere el de la setmana passada, que inclou un reportatge en què escriptors, artistes, músics, cineastes i dramaturgs espanyols confessen els llibres que llegiran aquest estiu. Homer, Cavafis, Tucídides, Baroja, Nemirovsky, Adorno, Zgustova, Harpur, Pizarnik, Mehta, Tuchman, Ajmátova, Tsvetáieva, Galdós, Shikibu són, entre altres, els noms escollits. Lectures segurament molt refrescants.

Passe la pàgina i el llistat dels més venuts em transporta a un altre món en què domina gent com Falcones, Vargas Llosa, Pérez-Reverte, McCourt, Auster, Ruiz Zafón, Follet o Jiménez Losantos. I constate dues coses:

1. Que hi ha un abisme entre la intel·lectualitat i el món real
   
2. Que Dan Brown ha desaparegut del mapa... i jo encara ni he vist la pel·lícula!

M'he de posar al dia

Sobre els drets d’autor

La redacció o supervisió dels contractes, el control dels drets d’autor i la propietat intel·lectual és, amb tota certesa, la part menys glamourosa de l’ofici d’editar. I, en canvi, com afirma Esther Tusquets en les seues Confesiones de una editora poco mentirosa, una editorial és, en primer lloc, una simple carpeteta plena de contractes de drets d’autor: “ser editor consisteix en escollir-los i aconseguir-los i apostar per eixos llibres”, ens diu.
I és que en els contractes, els editors ens juguem molt: publiquem llibres perquè els autors ens cedeixen els drets per poder fer-ho (“La del llibre és l’única indústria en què el productor no és propietari del seu producte”, assenyala Gianni Ferrari), però... quins drets, en realitat? Heus ací el moll de l’os.
En un món com l’actual, en què tot canvia a gran velocitat, els contractes d’edició inclouen paràgrafs i paràgrafs amb especificacions de tota mena: la llengua en què es publicarà una obra, el territori on es pot distribuir, quin avançament i percentatge rebrà l’autor, quin tipus d’edició està autoritzat (tapa dura, rústega, butxaca, quiosc, edició de Club...), qui té els drets d’adaptació teatral o cinematogràfica, qui gestiona la traducció a altres llengües, etc., etc., etc. Tot s’ha de mirar amb lupa per delimitar a la perfecció el camp d’actuació; per saber què contractem en realitat. Ja ho diu Mario Muchnik en el seu Léxico editorial: “un contracte no és altra cosa que un paper en què les dues parts reflecteixen per escrit les seues desconfiances mútues”.
Antonine Gallimard afirmava a Santander que el treball d’edició s’ha de concebre a llarg termini, i requereix esforç, per això mai hauríem de permetre contractes per tres anys. A mi ja em sembla una barbaritat limitar els contractes a cinc anys, i cada vegada són més habituals...
Afirma Gianni Ferrari que el principal repte que tenen els editors és aconseguir que la gent entenga quina és la seua funció, la seua aportació i importància dins del sector. Estic completament d’acord: si El codi Da Vinci, posem per cas, es converteix en pel·lícula, és perquè prèviament un editor va apostar per aquell llibre, es va arriscar i va encertar de ple igual que podria haver-la pifiada. Per què hauria de renunciar als drets d’adaptació al cinema? I per què l’editor no ha d’obtenir recompensa alguna si s’hi fa negoci a Internet amb els llibres digitalitzats?
La descàrrega de llibres sencers atempta clarament contra els drets de l’autor, però també contra els de l’editor. “El problema no és el mitjà físic (en paper o electrònic), el problema és el reconeixement de la feina de l’editor”, adverteix Gallimard, i rebla el clau: “la solució passa per la reafirmació de la propietat intel·lectual, contraposada al ‘tot gratis’”.
Completament d'acord.

Biblioteca Nacional

Sens dubte, Internet és un món a banda, potser millor i tot.
En un moment en què la paraula "nacional" està demonitzada, trobe una sorpresa que em deixa estupefacte, garratibat, esbalaït i així fins esgotar la rica sinonímia de la nostra llengua. Un gest innocent com posar les paraules "Biblioteca Valenciana" al Google em descobreix un text descriptiu insòlit: "Web oficial de la biblioteca nacional del País Valencià, que ocupa l'antic monestir de Sant Miquel...". Biblioteca nacional? País Valencià?
Em fregue els ulls amb insistència, reinicie el meu ordinador i torne a provar amb idèntic resultat... Serà la calor?

Llegir en valencià (i V)

Aquest cap de setmana, els escriptors Jesús Cortés, Martí Domínguez, Joaquim G. Caturla i Llucià Vallés posen punt i final a la campanya "Llegir en valencià". Els últims dies m'han fet la mateixa pregunta diverses vegades: i què tal ha anat la campanya? I la meua resposta ha estat invariable: i tu què n'opines? Perquè... com quantifiquem els resultats?
Per a mi, el fet d'haver aconseguit engegar-la i de gaudir d'un consens tan ampli i plural (i raríssim, en aquestes terres) com el que l'ha apadrinat des del primer moment ja constitueix un èxit rotund. I encara més si tenim en compte que s'han repartit vora 4 milions de fitxes d'animació lectora; que s'han distribuït uns 300.000 llibres; que els diaris Levante-EMV i El Mundo han inserit durant dos mesos cinc dies a la setmana mitges pàgines en valencià (en valencià!) amb informació de la campanya, ressenyes dels llibres, entrevistes amb escriptors i personatges populars que recomanaven les obres; que els mateixos diaris han publicat regularment publicitats animant a llegir en valencià; que una trentena d'emissores de ràdio i de televisió (inclosa RTVV!!!) han emés (molta, impagable) publicitat i (alguna, escassa) informació sobre la iniciativa; que hem posat en marxa una web que dóna testimoni de tot el que s'ha fet...
Poca broma.
És clar que hi ha hagut ombres, com ara alguna entitat que inexplicablement no ha volgut adherir-se (no dic patrocinar, sinó adherir-se, donar suport "moral"). Potser no hem sabut explicar bé els beneficis que poden produir iniciatives com aquesta en el foment dels baixos índex de lectura al País Valencià; o per a contribuir a una certa popularització dels principals escriptors i il·lustradors valencians, dissortadament encara invisibles; o per a la difusió i normalització del valencià... Tant de bo apareguen en el futur moltes més campanyes i accions que aprofundisquen en aquest camí! Qualsevol aportació serà sempre, sempre constructiva i ben rebuda.
No obstant això, jo em quede de totes totes amb la part positiva de "l'invent"... i amb 32 llibres irrepetibles!

Apunts anteriors:

Llegir en valencià
Llegir en valencià (II)
Llegir en valencià (III)
Llegir en valencià (IV)

L'Avui s'hi oposa

A principi d’aquest mes de juliol, i amb no poca controvèrsia, es va aprovar la modificació de la Llei 23/2006 de Propietat Intel·lectual per adaptar-la a la normativa europea. Per posar un poc de llum al sempre tenebrós lèxic jurídic, aconselle seguir les explicacions i comentaris de Juan Varela. La nova llei tracta amb poca fortuna de regular els resums de premsa que elaboren determinades empreses i venen als seus clients (els anomenats press clipping). Aquesta és la redacció que trobem al BOE:

"Las recopilaciones periódicas efectuadas en forma de reseñas o revista de
prensa tendrán la consideración de citas. No obstante, cuando se realicen
recopilaciones de artículos periodísticos que consistan básicamente en su mera
reproducción y dicha actividad se realice con fines comerciales, el autor que no
se haya opuesto expresamente tendrá derecho a percibir una remuneración
equitativa. En caso de oposición expresa del autor, dicha actividad no se
entenderá amparada por este límite."

La Corporació Catalana de Comunicació, editora del diari Avui publicava ahir un comunicat per oposar-se de forma expressa a la realització de recopilacions dels seus continguts amb fins comercials. “El nostre diari [...] té com a objectius prioritaris la promoció de la lectura de premsa en català en general, facilitar l’accés dels mitjans a les escoles i constituir-se com un element de referència que contribueixi a la investigació social. Però, òbviament, no pot recolzar la finalitat lucrativa d’empreses que es limiten a reproduir els seus continguts”.Aquest és un negoci en auge: quanta més informació hi ha disponible, més necessari resulta poder conéixer i seguir la que realment afecta una determinada empresa o organització. Un tema complex que la nova llei no ha acabat de resoldre.

Encontre sobre l’edició

La xafogor de València em retorna a la crua realitat: l’Encontre de Santander va acabar divendres passat i a la taula del despatx s’acumulen piles de periòdics, feina endarrerida, originals que esperen resposta i un allau de correus electrònics pendents. Però qui no es consola és perquè no vol: en dues setmanes tanquem la paradeta fins setembre. Ànim!

No puc concebre un escenari millor que el palau de la Magdalena per fer aquests encontres anuals sobre l’edició. El lloc és magnífic, i el programa ha estat a l’altura del que s’esperava. La directora d’aquesta edició, Beatriz de Moura, hi ha posat la seua empremta personal i molta professionalitat. Felicitats, doncs, per la feina ben feta.

El tema global ha estat “L’editor davant els nous desafiaments de la Propietat Intel·lectual”. En aquest tipus de trobades poques vegades descobreixes res nou, però són enriquidores en tant que et permeten escoltar altres punts de vista i intercanviar opinions no sempre coincidents. Les exposicions dels ponents han resultat majoritàriament instructives, i n’hi ha hagut de brillants. Permeteu-me que agrane cap a casa, però la d'Ernest Folch en representació de l’edició en català em va semblar una de les més encertades.

L’únic però que li posaria a les jornades és la insistència d’algun dels assistents a protagonitzar el debat. Dic açò en concret pel director de màrqueting de Google Espanya, que va intervenir en totes les sessions “per al·lusions” fins i tot (com en l’últim pannell) quan ningú havia fet cap referència al “perill” que podria suposar Google Books Search. Això provocava que, al remat, una vegada i una altra, els debats giraren al voltant del mateix tema, que s’esgota i esgota. Però ja se sap que aquestes persones van al que van, i va fer bé la seua feina: va aconseguir una entrevista a El País i l’últim dia havia recollit un munt de targetes de visita d’editors potser ja no tan “temorosos”...

Durant els pròxims dies, mentre la calor ens ho permeta, anirem desgranant el contingut d'aquestes jornades. De moment, deixe en l’aire un dubte: per què els ponents que diuen que seran breus són sempre els que més s’allarguen?

De canvis i 'vacances'

Sempre que vaig a Barcelona descobrisc gent del món editorial que ha canviat d'empresa. La penúltima vegada, tres de les persones amb qui havia concertat cita eren noves. Fa uns dies, El periódico informava que Ernest Folch es planteja abandonar el Grup 62, i ahir es feia públic que Joaquim Palau deixa Destino. És una bona forma d'obligar-te a mantenir l'agenda permanentment actualitzada. Jo ho tinc molt clar: abans de parlar amb algú he de consultar Vilaweb. Per si de cas...
De la meua banda, aprofite l'esbombada visita del papa a València per agafar-me uns dies de vacances i fugir ben lluny. Destí, l'Encontre sobre l'edició de Santander. El "pacte de silenci" sobre Frankfurt que desvela hui Eva Piquer ens deixarà més temps per parlar de les tafaneries santanderines.
Fins aviat!

Ironies de Frankfurt

"Si existís un guionista que hagués escrit el guió de Frankfurt, li hauríem de donar un Premi Nacional del que sigui. Però com que és una improvisació col·lectiva, el mèrit és repartit. " La ironia és potser l'única arma que ens queda per suportar l'inacabable "fulletó Frankfurt". Les paraules són d'Ignasi Aragay ahir a l'Avui, on també Eva Piquer feia ús del sarcasme: "Cada minut que passa hi ha noves institucions implicades en la gestió de Frankfurt 2007. Com més serem, més patirem."
Isabel-Clara Simó, des de la seua columna diària, es preguntava: "qui caram som nosaltres, els qui escrivim en català?", alhora que refermava el que (se suposa que) és evident, que la pàtria d'un escriptor és la seua llengua. Isabel proposava un manifest amb cinc punts que jo signaria ja mateix si creiera en la utilitat dels manifestos, però es mostrava pessimista: "Frankfurt ens va gran, ja hem arribat tard i les estèrils polèmiques han esmicolat una ocasió d'or per a la literatura en català".
No crec que arribem tard, però si continuem en aquest tira-i-arronsa potser acabarem sabent què és la Cultura catalana, però no arribarem a temps de projectar-la cap a fora com tenim l'oportunitat de fer i de promoure-la de portes endins, tal i com molt encertadament apunta el Llibreter.
Mentrestant, hui Anna Soler-Pont es reuneix amb els editors. Veurem si traiem l'aigua clara.

Guardó per a Roberto García

Enguany els Premis Literaris Ciutat d’Alzira han incorporat dues noves modalitats: poesia i teatre. Dilluns, dins dels XVIII Encontres de Teatre a l’Estiu es va donar a conéixer el nom de Roberto García com a guanyador del I Premi de Teatre Palanca i Roca, al qual hi concorrien ni més ni menys que 33 originals, que superaren les previsions més optimistes.
Dramaturg, director d’escena i guionista per a televisió, Roberto és un dels escriptors fonamentals de l’escena valenciana actual. La més sincera enhorabona a l’autor, que rebrà l’estatueta de Manolo Boix, símbol dels Ciutat d’Alzira, en el sopar de lliurament que tindrà lloc el 10 de novembre.
El premi Palanca i Roca tanca, fins la tardor, la temporada de premis literaris. En les últimes setmanes, com hem comentat en aquest bloc, s’han lliurat els premis Far de Cullera i el de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida. Alhora, però, s’han obert els terminis d’admissió d’altres certàmens que, com el cas dels Vicent Andrés Estellés de Burjassot, augmenten espectacularment la dotació econòmica de la modalitat de poesia (passa de 12.000 euros biennals a 18.000 anuals) i també el nombre de guardons, amb la incorporació de les modalitats de narrativa i de narrativa científica.
Un bon incentiu perquè molts escriptors treballen de valent aquest estiu!

Deu anys de Cossetània

Vaig conéixer Jordi Ferré, l’editor de Cossetània, ara fa un any, en l’últim Galeusca d’editors. Des d’aleshores, hem coincidit sovint, sobretot a partir de la renovació de la Junta Directiva de l’AELC, i sempre m’ha fet la mateixa impressió: una persona amb les idees molt clares i una gran capacitat de treball.
Amb motiu de la celebració, aquesta vesprada, del desé aniversari de la fundació de l'editorial, Vilaweb publica una interessant entrevista amb Ferré que palesa com, fora de la capital i al marge dels grans grups editorials, encara queda espai per a editors inquiets, desperts i amb iniciativa.
Cossetània (que compta també amb el segell en castellà Lectio) ha bastit en aquesta dècada un catàleg de mig miler de títols, que se sostenen sobre dues bases principals: les guies d'excursionisme i els llibres de cuina. "Havíem de diferenciar-nos en alguns àmbits, i ho hem aconseguit", afirma Ferré.
I per molts anys!

Generació blocaire

Serà cert que, com apuntava Manolo Bragado fa unes setmanes, està sorgint una nova generació d'escriptors nascuts del món dels blocs? A Galícia estan arrasant als premis literaris, i ací també comença a ocórrer. Un blocaire il·lustre com Biel Mesquida va ser distingit fa uns dies amb el Premi Nacional de Literatura (poca broma!).
Ara, el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida ha recaigut en Toni Ibàñez i Emma Piqué, dos apassionats de la xarxa que han elaborat una obra a quatre mans des de la distància. Escrit a base de correus electrònics, converses de xat i missatges de mòbil, L'Oracle Imminent (que Bromera publicarà al mes de novembre) és un experiment narratiu ben interessant i reeixit que demostra les possibilitats de les noves tecnologies al servei de la literatura.
Enhorabona als autors!

La trobada blocaire, en marxa

Parlàvem ací fa uns dies de la posada en marxa d'una trobada blocaire del món del llibre en el context del pròxim Liber. Doncs bé, sembla que el tema avança a bon ritme. Txetxu m'informa que Juan Varela ha posat en marxa un wiki per coordinar el tema.
Anime des d'ací a participar-hi als blocaires relacionats amb el món del llibre i de l'edició de l'àmbit de la cultura catalana (si és que finalment hem pogut esbrinar de què parlem quan parlem de cultura catalana).

Presència valenciana a Frankfurt

Tenia previst parlar algun dia de la (suposada) presència valenciana a la Fira del Llibre de Frankfurt, però la pregunta, avui, d'El Llibreter em serveix com a pretext per avançar aquest apunt.
La qüestió en qüestió és si els editors valencians hem previst alguna estratègia per participar-hi. La resposta curta, senzilla i directa és que no. I l'interrogant que més m'inquieta és aquest: "per què?". Doncs no serà perquè no tenim obres i autors "exportables"!
El cas és que per ací no hi ha molt de "moviment" al respecte. Frankfurt no ha comptat tradicionalment amb l'adhesió entusiasta dels editors valencians, com sí que ocorre amb Bolonya, i tampoc resulta especialment estimulant l'etiqueta de "Cultura catalana" com a convidada d'honor. Perquè a veure: convindrem tots (o no?) que un escriptor valencià que escriu en català forma part d'eixa "cultura catalana" (o només els que publiquen a Catalunya?), però... i els que escriuen en castellà? Per què Marsé sí i Muñoz Puelles no? I què fem amb els pintors, músics o actors? Es pot il·lustrar "en valencià"?
La veritat és que no recorde cap comentari sobre la "necessitat" d'incorporar algun tipus de presència valenciana a l'efemèride llevat de la reserva d'un seient "a la Comunidad Valenciana" al patronat de l'organització. I això és ben descoratjador. Al País Valencià no és que no hi haja il·lusió per participar a i de l'esdeveniment, sinó que ni tan sols se'n parla del tema. I em fa la impressió que a Catalunya tampoc importa massa. I mira que se n'ha parlat de Frankfurt 2007 fins el moment!
La qüestió és molt més profunda: Som o no som part d'una mateixa cultura?
Li ho he sentit dir més d'una vegada a Lluís Pagès, i ratifique una per una les seues paraules: a Frankfurt hi van els editors perquè és una Fira d'editors i per a editors, i hem d'anar tots units i fent pinya, sota el mateix paraigua. Hem d'explicar-li les misèries d'aquesta "llengua ornamental" a què es referia el Llibreter a cada editor estranger que s'interesse per la nostra literatura? A mi em sembla que no, perquè els espantarem. Ja produïa bastant desassossec veure a Bolonya, ben disseminats, un estand de l'AELC, un altre de l'AEPV i un tercer (per primera vegada) de l'Institut d'Estudis Baleàrics...
Tornarem sobre la qüestió.

Edició i editors a 'L'Espill' (I)

"Una indústria editorial sòlida, amb bases fermes, ben orientada, és fonamental per a la cultura d'un país. La cultura catalana té en la producció editorial, en els llibres, un dels actius més importants. [...] Cap llengua sense estat propi al darrere coneix l'impuls editorial que té el català." Aquestes paraules les trobem en la presentació al dossier central de l'últim (i imprescindible!) número de la revista L'Espill, dedicat a debatre sobre 'Edició i editors'.
Com que des de fa temps el sumari ha desaparegut d'Internet, el reproduïm ací:
- "Globalització i qualitat en l'edició mundial", de Sergio Vila-Sanjuán
- "L'edició en català: algunes idees per ser optimistes", d'Ernest Folch
- "L'ofici aquest d'editar llibres", d'Isidor Cònsul
- "Editar en català al País Valencià", de Vicent Olmos
- "Un món editorial i cultural en precari", de Juli Capilla
- "L'edició universitària, una gran desconeguda", d'Antoni Furió
Articles tots ells ben atractius i que anirem comentant en aquest bloc durant els pròxims dies. D'entrada, ja en els títols, apreciem una visió optimista de Folch (des de Catalunya) i una pessimista de Capilla (des del País Valencià). No avance cap conclusió amb això, però...
I com que no voldria fer competència deslleial al Servei de Publicacions de la Universitat de València i a l'editorial 3i4, coeditores de la revista, sinó fer una sincera invitació a adquirir-la, ací teniu l'adreça de correu electrònic on sol·licitar-la: lespill@uv.es.
Us la recomane vivament.

Innovació i màrqueting

El periodista Juan Varela es fa ressò de l'aposta pel màrqueting digital de l'escriptor Charles Stross. Aquest autor de ciència-ficció promociona la seua última obra, Accelerando, a través d'Internet. La novetat és que permet la descàrrega gratuïta de la novel·la sencera. Quin és el guany, doncs? Stross confia que a qui li agrade el llibre en format digital, comprarà també exemplars en paper, o sentirà curiositat per algun altre títol seu.
Un somni? Una utopia? En tot cas, l'acció li està comportant una publicitat notable, i això ja és en si mateix un èxit. Tal i com afirma Varela:

"Los libros sólo existen si están vivos, y en la economía de la atención de la era de la saturación lograr esa atención es algo más que conseguir una semana en los escaparates de las librerías antes de pasar al fondo de los ejemplares amontonados."

L'AEPV ha organitzat unes jornades professionals per a dijous i divendres de la pròxima setmana a Benicarló . Allà s'hi tractaran temes com ara els models de contractes, les noves tecnologies en la gestió editorial, les ajudes a l'edició o la distribució i el màrqueting.

Amb l'accés reiteradament vedat als mitjans audiovisuals tradicionals, accions promocionals com les de Charles Stross, imaginatives i innovadores (i que altres editors de l'Estat espanyol ja han posat en marxa), poden ser de gran utilitat per contribuir a traure el sector de la semiclandestinitat. Una feina que no podem fer els editors sols: també els escriptors n'haurien de prendre nota.

Franco a Cullera

El V Premi de Novel·la Històrica Juvenil Far de Cullera, que es va lliurar la nit de divendres al castell de la ciutat, va recaure en Josep Franco. Des de setembre de 2004, quan va publicar Això és llarg de contar, no hi havia hagut notícia pública del seu treball creatiu.
No obstant això, Franco és un treballador de la paraula, i entremig ha traduït llibres d'Agustín Fernández Paz, Marilar Aleixandre o Lynn Margulis, entre altres, de pròxima aparició; ha elaborat llibres de text; ha creat la història d'Un ull de la cara, que Levante-EMV distribuirà dissabte que ve dins la campanya Llegir en valencià, i, sobretot, ha estat escrivint com cal escriure: de forma tenaç i silenciosa, amb la professionalitat i el rigor que marca la seua ja extensa trajectòria literària.
D'aquest esforç i del compromís personal per recuperar la memòria del nostre país adormit naix Els miracles de Sant Marc, la novel·la guardonada amb el Far de Cullera d'enguany. L'aventura del protagonista s'emmarca en els anys previs a la batalla o desfeta d'Almansa, que va tindre lloc un 25 d'abril (dia de sant Marc) de 1707.
La publicació de la novel·la coincidirà en el temps amb l'obra divulgativa per al gran públic que aquests dies ultima Joan Francesc Mira sobre la mateixa qüestió, un fet cabdal que ha marcat la història col·lectiva dels valencians. Heus ací una feliç coincidència de dos dels grans noms de l'actual narrativa valenciana que els lectors podrem gaudir a la tardor.

PS.- Per cert que el regidor de Cultura va anunciar en la seua intervenció que en la pròxima edició del certamen augmentarà la dotació del premi de novel·la històrica i que en crearà un de nou, centrat en la poesia infantil.

Llegir en valencià (IV)

Mentre Canal 9 ens delectava aquest migdia amb els fulletons sudamericans Soñar no cuesta nada i Olvidarte jamás m'ha donat temps a llegir-me la premsa, fer un tomb per alguns blocs amics, preparar-me la intervenció per a l'acte de lliurament del Premi Far de Cullera (demà en parlarem més) i de rellegir Cartes perfumades, la història d'amor apassionada amb què Carme Miquel ens convida demà a "Llegir en valencià". Què més li podem demanar a la nostra televisió pública per a fomentar la lectura? De vegades pense que ens queixem per vici.
Carme es manté tan activa com ho ha estat tota la vida en defensa de l'escola valenciana, la igualdat de les dones i tants altres temes que reivindica cada setmana en la seua columna a la secció Panorama del Levante-EMV. Dimarts clausurava un cicle d'escriptores (la seua va ser l'única intervenció en la nostra llengua) i demà dissabte participa en una trobada lectora organitzada per eixa iniciativa extraordinària que és el Voluntariat pel Valencià. Una activitat de compromís constant i incansable que es complementa amb la seua dedicació a l'escriptura. Per tots aquests motius, i molts altres que podríem afegir, demà tenim una cita amb Carme als quioscos.

La "indústria cultural" valenciana

El PSPV-PSOE va reunir ahir a la seu de Blanqueries un centenar de persones del món de la cultura. La convocatòria volia servir com a punt de partida per recollir les inquietuds, preocupacions i suggeriments del sector. Segons (Joan) Ignasi Pla, es tractava d'un primer contacte que donarà pas a altres reunions sectorials més operatives.
En les intervencions, abrumadora majoria del sector de les arts escèniques, un dels més maltractats (tot i que no l'únic) per l'actual govern. Va ser unànime l'exigència als socialistes de reconduir la política cultural de forma que es fomenten les accions de proximitat i s'abandonen els projectes faraònics caríssims (un exemple molt clar, hui mateix) que hipotequen les accions presents i futures.
Algunes de les altres idees que es van poder escoltar:
- Calen més ajudes i menys discriminació
- S'ha de reformular la diferenciació entre la cultura progressista i la reaccionària. No poden semblar idèntiques
- Hem de comptar amb els professionals valencians
- Cal fomentar el consum de la cultura, no només la producció
- Hem de ser capaços de desenvolupar polítiques que permeten crear una indústria cultural (expressió repetida en moltes intervencions) que s'autofinance per no ser tan dependent del govern de torn
- Cal integrar la immigració a la llengua
- El departament de Política lingüística hauria de dependre de Presidència, i no de Cultura
- Falta interconnectar el món cultural del País Valencià perquè semble vertaderament un país, no tres províncies
Hi va haver poques intervencions del món del llibre (la representació del sector era escassa), però es va reivindicar el foment de les coedicions entre les institucions públiques i les editorials privades.
I una pregunta que va quedar sense resposta: per quin model de gratuïtat del llibre de text opta el PSPV-PSOE, per la reutilització o pel xec-llibre? Les notícies que arriben d'altres terres governades pels socialistes no són precisament encoratjadores. El sector espera la resposta.

Articles (de) polítics

“Només hi ha una cosa pitjor que el míting d’un polític, que és l’article o el llibre d’un polític”. Aquesta frase, extreta de l’última columna que l’editor Ernest Folch ha publicat al suplement Llibres d’El Periódico, ve al cas perquè fa uns dies Enric Morera, líder del Bloc Nacionalista Valencià, publicava a Levante-EMV un article d’opinió sobre Bromera que podeu consultar ací.
A l’editorial encara no havíem llegit les paraules de Folch, i potser per això vam acollir l’escrit de Morera amb bona dosi d'il·lusió. D’una banda, pel que tenen de positiu i d’encoratjador, però, sobretot, perquè no és en absolut habitual que un polític (i encara menys si és valencià i està en actiu) dedique atenció al món del llibre i de l’edició. Estem acostumats a que ens vegen com a enemics o a que ens ignoren, que és el pitjor dels menyspreus possibles. I encara sort, perquè sovint quan parlen de llibres o s’entesten a fer d’editors és, diguem-ho ras i curt,
per a cagar-la.
Al seu article, Enric feia el comentari següent: “vivim en un país on la incultura, sovint alimentada des de foscos interessos polítics i/o econòmics, encara compta amb ferotges defensors de ben dubtosa credibilitat democràtica que, sota el paraigües de sigles enganyoses, es permeten el luxe d’atacar organitzacions, institucions i persones amb desqualificacions que sols qualifiquen a qui les fa”. Aquesta és la resposta que va obtindre des de la secció de Cartes al director del mateix diari.
Veient les dots premonitòries de Morera, per a quan un llibre seu?

Home sense nom (III)

El títol i la imatge de la coberta són (diuen els experts)
responsables en bona mesura de l'èxit o del fracàs d'un llibre. On queden els valors literaris, doncs? D'això en podem parlar un altre dia. Ara volia mostrar-vos les altres cobertes de l'última novel·la de Suso de Toro. D'una banda, l'edició en castellà de Lumen i l'original en gallec de Xerais.
Les dues m'agraden, són belles i mantenen la línia gràfica de les editorials respectives. Un fet, aquest de la línia gràfica, que no tots saben (o volen) cuidar adecuadament.
A nosaltres ens va costar trobar-li el punt. Home sense nom és una novel·la en què s'hi narren fets terribles amb molta cruesa. Al remat, però, i gràcies a la impagable creativitat de la dissenyadora Julia Navarro, hem aconseguit la portada més optimista de les versions que s'han publicat fins el moment. Però fins arribar a la imatge actual vam fer altres provatures. Són aquestes, totes obra de Julia Navarro:

Web de Tàndem

Les editorials valencianes en general no s’han preocupat massa per la seua presència a Internet. Incomprensible però cert. Com en tot, hi ha excepcions (Bromera fa deu anys que va posar en marxa la seua Web), però resulta sorprenent que encara hi haja editorials (empreses del sector de la comunicació, no ho oblidem) que no tinguen un espai propi a la xarxa per mostrar els seu catàleg, donar informació sobre el seu fons, les novetats i les activitats que realitzen. O, si més no, en condicions. Però, és clar, si ni tan sols la web de l’Associació d’Editors del País Valencià s’ha actualitzat des de fa dos o tres mesos...
Algun dia farem un repàs més a fons d’aquesta qüestió. Mentrestant, fem una troballa excepcional: Tàndem Edicions irromp amb una pàgina prometedora i feta amb molt de gust. Accessible en valencià i en castellà, ens fa partícips de les notícies que genera, ens permet cercar el seu fons i subscriure’ns al seu butlletí informatiu.
Enhorabona i benvinguts al ciberespai!

Llegir en valencià (III)

Cap de setmana espectacular en la campanya Llegir en valencià. Aquells que s'estiguen fent la col·lecció de llibres gaudiran de textos de quatre dels millors escriptors valencians del moment: Pasqual Alapont, Francesc Bodí, Carles Cano i Josep Lozano, i del treball de dos il·lustradors indiscutibles: Paco Giménez i Enric Solbes.
Dijous em va arribar a la taula del despatx L'espill delator, que distribueix hui Levante-EMV. No vaig poder evitar llegir-lo de nou: em va enlluernar fa més d'un any, quan encara es deia Flors, i hi ha passatges que m'han acompanyat des d'aleshores. Recordava quasi paraula per paraula el final d'un dels relats del llibre.
Disculpeu que us el conte. Avise: és el final.
Us pose en antecedents: La protagonista és Margarida (totes les protagonistes de les històries encreuades que conformen l'obra tenen nom de flor), i té una botiga de roba i complements de bebé. Anhela com cap altra cosa en la vida engendrar un fill, però fa anys que ho intenta amb el marit sense èxit. Passa les vesprades al parc (com mostra la imatge de la coberta, obra, com totes les de la sèrie per a adults, d'Enric Solbes), obsessionada amb el tema i contemplant amb frustració les criatures d'altres dones. El relat acaba així:

El sol baix allarga l'ombra de Margarida cap al cotxet del bebé. L'estany
lluenteja com una llàgrima immensa sota els til·lers i les acàcies. Margarida
pensa que aviat la seua ombra arribarà al cotxet del bebé i esclata a plorar.
Sobre l'espill de l'aigua comença a arrissar-se la figura trèmula d'una
temptació.

Tot i la seua brevetat, L'espill delator avança bona part de l'estil, la tècnica i l'ambició que Francesc Bodí ha desplegat i depurat en Havanera, una obra per a la qual no he estalviat superlatius des que va guanyar el premi Alfons el Magnànim. No n'he estat l'únic.
Bon cap de setmana!

Políticament correctes

I jo em pregunte: les llengües tenen sexe?

Bogeries de Brooklyn

De l'última obra de Paul Auster, Bogeries de Brooklyn (traduïda de forma impecable per Albert Nolla), m'han atret especialment les referències al procés creatiu de la novel·la, tractades sovint amb un toc del que podríem anomenar "ironia metaliterària". És el cas, per exemple, del moment en què el narrador descriu una escena amorosa i talla en sec el relat: "En Tom i la Honey mereixen la seva intimitat, i per això acabaré aquí el meu informe sobre les activitats de la nit. Si alguns lectors no hi estan d'acord, els demano que tanquin els ulls i facin servir la imaginació".
Confesse que no puc llegir sense un llapis a la mà per subratllar frases i anotar comentaris als marges. Aquest llibre l'he deixat ple d'anotacions. Heus ací alguns dels fragments subratllats que tracten sobre la lectura o l'escriptura, fragments que volen ser una invitació a tots aquells que vulguen allotjar-se per unes hores a l'Hotel Existència:

• Llegir va ser la meva evasió i el meu confort, el meu consol, el meu estímul predilecte: llegir només pel plaer de llegir, per la bella calma que t'envolta quan sents com les paraules d'un autor et ressonen dins el cap.
• Escriure era una malaltia, el que es podria considerar una infecció o una grip de l'esperit, i per tant la podia agafar qualsevol i a qualsevol edat. Joves i vells, forts i febles, borratxos i sobris, bojos i assenyats.
• Mai no s'ha de menystenir el poder dels llibres.

Trobada blocaire

En repassar les informacions i tafaneries publicades els últims dies a Internet em sorprén agradablement un comentari molt generós de l'amic Bragado, editor de Xerais, una persona admirada en molts sentits i que (per recomanació entusiasta d'Agustín Fernández Paz), em va descobrir les possibilitats de blocs que, com el seu, són referència diària obligada. Resulten tan pròxims els problemes que afecten l'edició gallega...!
Moitas grazas, Manolo.
Txetu (que també apareix destacat a la columna de recomanats de la dreta des del primer dia) proposa fer una trobada blocaire del món del llibre en el context del pròxim Liber, que se celebra (enguany també) a Madrid. Una idea extraordinària que seguirem amb atenció.

Home sense nom (II)

Setmana intensa de promoció amb Suso de Toro. Barcelona, la "ciutat oberta" a la qual va dedicar Una altra idea d'Espanya (seleccionada, segons m'informa, com a finalista de la present edició del premi Caballero Bonald), l'acull amb la generositat que acostuma. I l'autor respon al repte. Fins i tot, canta (ben a gust, tot cal dir-ho) un fragment d'El día que nací yo a petició d'un dels entrevistadors.
Durant tres dies, Suso ha conversat amb una vintena llarga de periodistes sobre Home sense nom (n'hem parlat ja en aquest bloc). Es mostra confiat en la força i contundència de la seua última novel·la, una obra sense narrador, amb una estructura molt ben travada, amb aparença teatral (confessa que la idea inicial era fer una obra de teatre), una història dura i d'una tensió creixent que ens mostra la cara terrible del mal absolut: "Abrí la trampa de ese sótano cerrado y prohibido. Para ventilar", assegura Suso.
Entre entrevista i entrevista li pregunte si el fet que hi recupere els personatges de Cèlia (protagonista de Tretze campanades) i el Nano (eix central d'obres emblemàtiques com Círculo i Tic-Tac, i al qual va donar per mort en publicar la imprescindible El príncipe manco), significa d'alguna manera una fita en la seua trajectòria literària, com una mena de compliació, de suma del conjunt de la seua obra. Fins i tot, d'un punt i a banda. I em respon a la manera del Nano, que per primera vegada parla català gràcies a la contribució de Carles Miró: "Positivament", diu, "Home sense nom és un llibre que és molts llibres". Hi estic plenament d'acord.

És real la realitat?

Paul Watzlawick té un llibre amb un títol ben enigmàtic: ¿Es real la realidad? (Herder Editorial). En aquella obra ens planteja fins a quin punt és real allò que ingènuament anomenem ‘realitat’, i es qüestiona si només existeix una única realitat. I per què em pose a filosofar ara? Doncs perquè em diverteix un fet absolutament irrellevant (no sé si també irreal) per al comú dels lectors (no diguem ja dels mortals en general!).
Fa unes setmanes va aparéixer un llibre de Bromera a les llistes dels més venuts. Aquest fet, totalment quotidià per a les grans editorials, no es produïa des de la publicació del Nou diari del jove maniàtic. I des d’aleshores Bromera ha venut centenars de milers de llibres sense aparéixer mai en aquest tipus de llistats. No em posaré a criticar el sistema ara que hem estat convidats a participar-hi. Déu me’n guard! Però alguna cosa deu fallar quan es produeixen eixos estranys "oblits".
El llibre en qüestió és El professor, i narra l’experiència de Frank McCourt com a professor d’ensenyament secundari durant més de 30 anys a Nova York. Realitat o ficció? Doncs sembla que McCourt ha creat més d’un dubte: els mitjans que disposen de llistes de vendes no es posen d’acord en quina etiqueta penjar-li. Vilaweb i l’Avui, per exemple, el col·loquen en l’apartat de "Ficció"; La Vanguardia i El Periódico, en canvi, aposten per la "No Ficció". Serà, potser, que alguns diaris no es creuen que el que conta McCourt siga real?

PS.- En l’apartat d’irrealitats entraria també el títol Autor indefinit que apareix en la secció de No Ficció de Vilaweb. S’estaran referint a aquest llibre en realitat?

Manel Garcia Grau

Quina putada no saber quan t'acomiades d'una persona per última vegada.
Va ser el desembre passat a Castelló. Hi vaig anar per presentar amb ell les bases del I Premi de Narrativa Escolar Vicent Marçà, un guardó creat amb l'objectiu de mantindre viu entre les noves generacions de castellonencs el record de Vicent, qui també ens va ser arrabassat pel càncer.
Aquell dia, un desmillorat Manel, ja en tractament de quimioteràpia, es mostrava tan vital com les seues magres forces li ho permetien. De camí des de la llibreria Babel fins la seu de l'Ajuntament on es va celebrar la roda de premsa, Manel, a qui acabaven de concedir només un parell de dies abans el Premi de Poesia Ciutat de València pel seu treball més recent, recordava l'amic Vicent alhora que comentava amb il·lusió els diversos projectes que volia posar en marxa. Els mesos següents hem creuat correus electrònics i alguna carta, però no ens hem tornat a veure. Ja no serà possible.
Ara Manel ens ha deixat. Fa només uns dies, amb les forces ja escasses, va donar els últims retocs als poemes d'aquell llibre, titulat, paradoxalment, Constants vitals, al qual pertanyen aquests versos:

Tot està dit i tot resta en silenci.
I al mig de la sala els espills retornen la mirada de les paraules.

En memòria.

Programa perdut

Dimarts passat em vaig assabentar que el Canal 33 havia desaparegut del meu televisor. Va ser quan tractava de sintonitzar-lo per veure el programa De Llibres, dedicat aquell dia a la novel·la Perdut el Paradís, de Cees Nooteboom. Fins ara la tenia localitzada a ONO, però sembla que en el seu lloc han posat La Sexta, que tampoc sabia que tenia. Indignat però resignat, vaig dedicar la nit a la lectura.
Afortunadament, la web del 33 ofereix els vídeos de tots els programes, i així ha estat com, al remat, l'he pogut veure. M'ha agradat l'intercanvi d'opinions dels convidats, tot i que no crec que, com s'afirma en algun moment, la novel·la tinga una part de videoart ni estètica de videoclip. Se'ls veu majoritàriament desconcertats, confusos, i passen la major part dels tres quarts d'hora que dura el programa intentant esbrinar de què va el llibre, parlant (mai millor dit) del "sexe dels àngels".
Entre les aportacions que s'hi fan, em quede amb dues:

- David Castillo: "Et pot agradar o no, però no et fa perdre el temps"
- Vicenç Villatoro: "És un llibre ple de suggeriments, que et provoca suggestions i et permet parlar-ne"

Frases perfectes per col·locar en una faixa promocional.
No hi ha dubte que Nooteboom sap de què parla quan afirma que un llibre són dues persones, l'escriptor i el lector, que és qui finalment acaba la novel·la. Les seues obres posen a prova aquesta teoria.

La nit dels bibliotecaris

Anit va tindre lloc a València el lliurament dels premis anuals de l'Associació de Bibliotecaris Valencians. A banda del centenar de persones que hi assistírem a l'acte, pocs més se n'hauran assabentat. Fins on he pogut comprovar, la premsa ha guardat silenci.
Després de 14 edicions i d'una trentena llarga d'obres publicades, Mercé Viana va ser distingida per primera vegada amb el premi Samaruc al millor llibre infantil per Mei-Mei vol ser rei, editat per Bullent, mentre que el juvenil va recaure en El rei del rock, signat per Víctor Cotlliure. Joan Garí, director de la col·lecció de 3i4 on s'ha publicat la novel·la, va "excusar" l'absència de Cotlliure i va afirmar que l'autor havia apostat "per la radicalitat literària -és a dir, per la veritat literària- i sembla que això s'ha vist finalment reconegut". És una opinió; no veig per què radicalitat i veracitat han de ser sinònims.
Pel que fa als premis honorífics, el de Bibliotecari de l'Any va recaure en la directora de la Biblioteca Pública de València. El Bibliotecari d'Honor va anar a mans de Josep Antoni Fluixà per la seua tasca incansable de suport i formació dels bibliotecaris valencians des de la direcció de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.
A tots ells, enhorabona.

Llegir en valencià (II)

Porten una setmana emetent anuncis a la televisió i a la ràdio sobre la campanya Llegir en valencià i encara no n'havia escoltat cap. I el que no veus és com si no existira. Aquest migdia, al cotxe, sintonitzava M80 i, de sobte, escolte l'anunci protagonitzat pels personatges d'AUTOinDEFINITS. He tingut la mateixa sensació indescriptible que ahir quan vaig comprar el diari i em van caure a terra les primeres fitxes d'animació lectora. La sensació que estem assistint a una iniciativa històrica. Modestament històrica, és clar, com tot el que té a veure amb el món del llibre valencià al nostre propi país.
Veig que hi ha una certa expectativa, que moltes de les entitats que s'hi han adherit, se'n fan ressò (ací, ací, ací o ací, entre altres), que els mitjans implicats continuen entusiasmats amb el projecte, i que des d'altres indrets es veu també amb un cert desig.
Potser eixa expectativa és fruit de la incredulitat o de l'escepticisme, però en tot cas em fa l'efecte que es mou alguna cosa, que se'n parla del llibre en valencià des d'una perspectiva positiva, no derrotista. Que des de la televisió, la ràdio i la premsa es convida a la societat en general a llegir en valencià com no recorde que s'haja fet mai abans.
Hui un amic que acaba de ser pare m'ha preguntat: "Xe, això dels llibres dels diaris està bé? És per a la xiqueta, per a quan siga major". Mai abans havia mostrat cap interés pel llibre (i encara menys en valencià!). No sé si és un símptoma, una tendència o una simple anècdota aïllada. Però m'ha alegrat el matí.