27 de maig 2010

Tanca Bruguera (no Bromera!)


Aquest món (em referisc al del llibre) és un món de tafaners, on els rumors, interessats o no, formen part del dia a dia. I això és el que li dóna "vidilla", tot siga dit. Alguns d'aquests rumors, vés per on, es confirmen i materialitzen tot i que els protagonistes o afectats els hagen negat durant temps. És el cas de l'acord Planeta-Bertelsmann que relatàvem ací. Ara li ha tocat el torn a un altre final previsible. Em referisc al (nou) tancament de l'editorial Bruguera, dirigida els últims anys per Ana María Moix, a qui van acomiadar fa unes setmanes.
Els responsables diuen que la culpa del tancament la té la crisi econòmica (com tot ara, no? Tot el que passa és culpa de la crisi, o de ZP, o de tot plegat), i afirmen també que no hi ha espai en l'actualitat per a l'edició literària. Si ho consideren així, no m'estranya que acaben tancant i aposten, com diuen que faran, per l'edició comercial a Ediciones B (que tampoc no va sobrada) i l'econòmica a Zeta Bolsillo. El ben cert és que la bona qualitat de moltes de les propostes dels últims temps, amb autors com ara Nadine Gordimer, PD James, Doris Lessing o Per Petterson, bé hauria merescut un ressò més ampli. Però els llibres no es venen sols.
Fa molts mesos a Bromera contractàrem la nova novel·la de Margaret Atwood, una autora que perseguíem des de fa temps i que finalment hem aconseguit seduir. Aquest mateix matí, poc abans de saber que definitivament Bruguera tancava, he donat el vistiplau a les galerades de L'any del diluvi, una obra d'imaginació desbordant, en la línia de compromís social i conscienciació mediambiental que caracteritza bona part de la trajectòria de l'autora canadenca. Durant mesos després de contractar la novel·la d'Atwood (i parle de mitjan 2009) vaig tractar de contactar per mitjans molt diversos amb els responsables de Bruguera per veure de coordinar-ne el llançament, ja que la tenien contractada per al castellà. Bruguera ha publicat els últims títols d'Atwood, i em semblava lògic fer un llançament simultani i coordinat, com fem tantes vegades i amb tantes editorials. Imaginava la confusió que podia generar en alguns mitjans aquest doblet Bromera/Bruguera: durant molts anys, al principi de Bromera, quan em presentava a algun interlocutor català del món del llibre i deia que era de Bromera, sempre replicaven: "De Bruguera, dius?".
Doncs bé, mai no vaig rebre cap tipus de resposta, i davant el desinterés envers la proposta, vam decidir tirar pel recte i programar la novel·la per a aquest mes de juny. Així les coses, els lectors en català en podrem gaudir "en primícia" (a partir del 15 de juny) de l'última fita de la sensacional i sempre recomanable Margaret Atwood, gràcies a la impecable tasca de traducció (gens senzilla) que ha fet Marta Pera Cucurell. L'edició en castellà, diuen, la trauran abans que acabe l'any, ja que Bruguera queda "latent" amb el llançament de les obres que tenien ja contractades. Fins esgotar existències. On acabaran els bons autors del seu catàleg? Quins ja no es publicaran enlloc més? Tanca una editorial i s'apaga una llum.

21 de maig 2010

El més venut, inèdit

Apunt de Maria Prats a la sempre interessant columna "La pantonera", al Time Out Barcelona:
"La setmana passada, el llibre més venut en català [a La Vanguardia] era La màscara del rei Artur, de la periodista Pilar Rahola --i editat per La Magrana--. En conseqüència, a la llista castellana apareixia el mateix llibre editat per RBA (propietari de La Magrana). Tot tindria sentit si el llibre en qüestió existís també en castellà. Tantes ganes té La Vanguardia que els seus col·laboradors surtin a les llistes de més venuts que ho fan amb llibres que no s'han publicat. Increïble però cert."
Potser és per això que La Vanguardia és l'únic mitjà important que encara no ha inclòs al llistat dels més venuts Homes, d'Isabel-Clara Simó, un dels èxits de Sant Jordi i que compta ja amb 7 reimpressions?
Increïble, però cert.

14 de maig 2010

L'estil JOume Vallcorba


S'ha inaugurat a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una exposició sobre els 30 anys de Quaderns Crema. Enhorabona!
La mostra, comissariada pel crític Julià Guillamon, recull algunes perles de l'editor unipersonal de QC, Jaume Vallcorba, que necessàriament havia de transcriure ací no només per despertar aquest bloc, sinó també per engreixar la secció "Frases d'editors", una de les que més aprecie:
  • "He renunciat a llibres que sabia que es vendrien molt."
  • "Jo sóc un individualista: trobo gran estímul en una personalitat determinada, mai en un grup."
  • "Odio plorar i crec que s'han de guanyar diners. Una editorial es mou en un subtil equilibri entre la cultura i l'economia."
  • "Publico el que m'agrada. La meva és una editorial personal i no n'haig de donar compte a ningú."
  • "Estic en contra de les subvencions. Els poders públics s'han de preocupar de crear lectors."
Tant les frases com la fotografia d'aquest apunt estan extretes d'aquesta informació de Vilaweb Lletres.

08 de maig 2010

"Fin"


Dissabte passat, "de guàrdia" a la Fira del Llibre de València, em vaig autoregalar Fin, de David Monteagudo (Acantilado). Vaig tenir a les mans l'edició catalana de Quaderns Crema, però vaig preferir l'original a la traducció. Manies meues. Havia llegit crítiques extraordinàries d'aquesta obra, i m'intrigava que en totes s'hi sintetitzava la trama amb mitges tintes, "per no desvelar el final". Bé, doncs ja avise que si seguiu llegint aquestes línies us trobareu amb massa pistes sobre el final.
No direu que no us he advertit: si no heu llegit Fin i ho voleu fer, farieu bé d'abandonar ara aquest apunt!

Dissabte, com us deia, vaig comprar el llibre; diumenge el vaig començar, i dilluns, a les tantes de la nit, me l'acabava. Quina qualitat té un llibre per enganxar-te d'aquesta manera? Passats uns dies en què he pogut pair el final (inesperat? decebedor? precipitat? adequat?) estic convençut que el seu poder d'atracció rau en la complicitat que estableix amb el lector, o si més no, en la que ha establert amb aquest lector que ara us escriu per recomanar-vos-el.
Els personatges són gent de 30-40, normals i corrents fins el punt que no esdevindran herois malgrat la situació límit que l'autor els farà viure. Aquest grup d'examics es reuneixen en una cabana (després d'una introducció massa extensa per al meu gust, redundant en alguns aspectes) per recordar una festa celebrada 25 anys enrere, quan el grup era una pinya. La història realista esdevindrà intriga, misteri, sobrenatural i apocalíptica a mesura que, desconnectats del món (no funciona cap aparell elèctric i no troben cap ésser humà en el seu trajecte cap a la salvació de no saben ben bé què), desapareixen un a un sense deixar rastre i (també inquietant) sense alterar el full de ruta que s'havien marcat d'inici: arribar a una població presumptament habitada, segurs que allà hi trobaran una explicació a aquella situació inversemblant.
"Es curioso la de cosas... la de recuerdos que vuelven a la memoria cuando... cuando pone uno la máquina a trabajar." (pàg. 31)
La grandesa de la literatura naix de la interpretació que fem cadascun dels lectors d'un mateix text a partir de la nostra experiència, del nostre bagatge de vivències i lectures i de la situació personal que tenim (o patim) en el moment de la lectura. A mi, ho reconec, m'ha tocat aquest argument del grup d'amics que es va dissolent a poc a poc sense que els que queden es replantegen la idoneïtat del rumb que han emprés. I és que, com queda palés, ja no tenien tantes coses en comú com un quart de segle enrere. De fet, quedava ben poc cosa d'aquella amistat antiga, passada, finiquitada.
I l'últim personatge també desapareix en l'horitzó.

06 de maig 2010

L'auge de l'autoedició

[Imatge de Kevin Van Aelst per a The New York Times.]


"En el segle XX, tenir un llibre legítimament produït per una editorial no significava només disposar d'exemplars del teu treball enquadernat entre unes cobertes llampants. Era també una qüestió metafísica: havies estat escollit, transformat en intel·ligible i harmoniós per l'editor i, al remat, presentat d'una manera atractiva gràcies a la màgia que convertia un manuscrit en un llibre, per a la canonització i la immortalitat."

Avui dia, però (seguint les afirmacions d'aquest article), l'autoedició està en auge: 764.448 títols van ser autoeditats en 2009 als EUA, un 181% més que l'any anterior; la totpoderosa Random House només en va publicar 288.355 en el mateix periode. L'autoedició puja no només en xifres, sinó també en qualitat, conclou l'article, i facilita més dades i adreces web de gran interés per copsar l'estat d'aquest tipus de publicacions als Estats Units. S'hi refereix també al fenomen dels "Best Selfers", els títols auteditats que han gaudit d'un bon nivell de vendes.
Entre nosaltres, el fenomen de l'autoedició encara no té, en general, molt bona premsa (i dubte que als EUA la tinga, tot i les afirmacions de l'articulista). Per això em va sorprendre (gratament, puntualitze) la recomanació de Xavier Aliaga dijous passat a El País: La penombra de la Coloma, una autoedició d'Andreu Sevilla que ahir mateix un bon amic em recomanava també via telefònica. Xavier hi deia en la seua ressenya que el debut de l'autor en format d'autoedició "no hauria de conduir a conclusions apressades", i també que resulta "un volum sorprenent que mereixeria una edició ajustada a la seua qualitat". En definitiva, que al seu entendre té la qualitat suficient perquè l'obra s'haguera presentat en una edició diguem-ne "convencional", a l'ús o comercial. I venint la recomanació (les recomanacions) de qui venen, no ho pose en dubte.
El resultat de la iniciativa d'Andreu Sevilla el podeu trobar en el seu bloc, on l'autor posa a disposició de tothom el llibre en format PDF. Jutgeu vosaltres mateixos.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...