30 de setembre 2006

Els temors d'Updike

Fa unes setmanes, el suplement Babelia se centrava en els temors de l'escriptor davant els nous reptes que planteja la xarxa. Focalitzava el debat en l'article "El final de l'autoria", on John Updike feia una defensa total del paper tradicional de l'escriptor i dels llibreters, als quals no dubtava a definir com "la sal del món dels llibres". Updike hi critivaca les descàrregues gratuïtes d'obres literàries a Internet, i acabava el seu discurs amb una clara defensa del llibre "imprés i enquadernat": "Per a alguns de nosaltres --deia--, els llibres són intrínsecs al nostre sentit de la identitat personal". M'hi apunte.
Aquesta setmana, el Babelia continua amb una discussió que ens acompanya des de fa un temps i que ens acompanyarà de segur en el futur. En l'article "Diálogo entre el libro e Internet", dos escriptors hi donen la rèplica. Andrés Neuman opina que la invisibilitat dels llibres digitals, la fugacitat de les descàrregues o la temptació del "corta y pega" no constitueixen el final de res, sinó "sólo el principio de un camino paralelo, el descubrimiento de un nuevo ángulo de un viejo poliedro". I conclou: "Ser modernos sería más bien contemplar los adelantos técnicos con naturalidad, como una alternativa interesante y no como un drástico punto sin retorno".
Hi estic més o menys d'acord, però hi veig una acusació recurrent: qui expressa reserves davant els reptes que plantegen les noves teconologies és un antiquat, un nostàlgic que té un desconeixement absolut del que està passant. Doncs no, miren vostés, potser no estem tan "al dia" com ens agradaria, i és obvi que les noves tecnologies estan aportant ja (i continuaran aportant en el futur) estratègies utilíssimes per al foment de la lectura, la promoció d'autors i llibres i la venda d'obres que hem de saber aprofitar, però també planteja dubtes seriosos sobre, per exemple, la funció futura de l'editor i el respecte als drets d'autor. Temes gens "menors" des del meu punt de vista.
Queda molt per explorar i per descobrir, però que no se'ns acuse als qui hi posem objecions de "carques", per favor. Explorem les possibilitats d'Internet, però denunciem tot allò que, a la curta o a la llarga, ens perjudica.
Mentre resolem aquests dubtes, seguim les cròniques sobre la primera Trobada de blocs i llibres. El debat està ben obert i planteja molts fronts simultanis. Ocorrerà el mateix amb el congrés que prepara la Generalitat Valenciana amb un pressupost d'un milió d'euros?

29 de setembre 2006

Elogi de la competència

Ho vaig dir l'altre dia i ho repetisc ara amb més arguments: tinc una enveja sana però terrible dels editors d'RBA. Em vaig acostar al seu stand al Liber en els poquíssims minuts que vaig tafanejar i em vaig trobar per sorpresa amb la sisena edició de Carta a un adolescent en versió castellana. 30.000 exemplars venuts, diuen. Tot un èxit, sens dubte.
Però els meus ulls van veure al fons un volum increïblement atractiu: la biografia oficial d'U2. Era la versió original que HarperCollins va publicar divendres passat. Alba va editar no fa massa un llibre d'entrevistes amb Bono, que ens aproxima la seua personalitat polièdrica. Un llibre de gran interés per a un públic ampli. Aquest que publicarà RBA en novembre, en canvi, és un senyor regal (nadalenc, of course!) per a fans, amb moltes fotografies de la trajectòria del grup, entrevistes, anècdotes, vivències, curiositats... Jo, que no puc ocultar la meua devoció pel grup irlandés (molt mes que un grup de música, ja ho crec!), voldria tenir-lo ja. Mentre arriba el moment, faig un tast a l'interior amb l'extracte que publica el Times en exclusiva.

La Trobada (quasi) en directe

L'amic Pablo, de la revista Tökland, té una capacitat de reacció impressionant. Als comentaris i testimonis audiovisuals que ha publicat ja sobre el Liber s'hi afig ara, quasi en temps real, la "retransmissió" de la primera Trobada de blocs i llibres. Una aportació fantàstica per als qui no hi podem assistir.

Mahfuz al 33

Torne d'un Liber "exprés" ple a vessar de bones vibracions. Una visita molt més que satisfactòria, en què vam poder encarrilar alguns projectes nous per a 2007 i encara va quedar temps per a saludar col·legues i companys. Només puga, faré un comentari un poc més detallat.
Ara, però, no volia deixar passar la recomanació televisiva del dia. Aquesta nit, el programa De Llibres del Canal 33 (a les 22,50 hores), distingit amb el premi per al foment de la lectural als mitjans audiovisuals precisament en aquest Liber, estarà dedicat al premi Nobel Naguib Mahfuz. Hi participarà, entre altres, Xavi Ayén, periodista de La Vanguardia i autor de l'última entrevista que va concedir Mahfuz. Els qui no el pugueu veure, tindreu l'oportunitat de baixar-vos-el d'Internet. De segur que serà ben interessant.
I perquè no se m'oblide, al llarg del mes d'octubre el programa tractarà les obres més recents d'Amy Tan (dia 6), Toni Cucarella (dia 13), John Banville (dia 20) i Eduard Màrquez (dia 27).

28 de setembre 2006

Tots al Liber

Al final, i per motius personals, he hagut de variar el viatge al Liber: els tres dies previstos s'han vist reduïts dràsticament a un de sol. Alaris d'anada (ben matí) i tornada (fosca nit) aquest dijous maratonià. Una agenda atapeïda de cites i una sessió, la de les noves tecnologies aplicades a la promoció del llibre, que potser hauré de deixar a mitges. Un sacrifici menor comparat amb la recompensa que m'espera (o no) a casa. Coses de la naturalesa humana...
Em sap greu, però, no poder assistir a la primera trobada de blocs i llibres, que hem anunciat en aquest bloc en diverses ocasions. He deixat la meua aportació al wiki corresponent, i seguiré atent les reaccions i els comentaris dels companys blocaires que han confirmat assistència. La idea em sembla molt oportuna i mereix tenir continuïtat. L'incansable Txetxu ja n'informa en el seu bloc de les primeres activitats del Liber. Ens hi veurem, ni que siga de forma fugaç.

27 de setembre 2006

U2 per U2


De vegades em fa tanta enveja la competència...

El dard de Suso

Suso de Toro és un dels escriptors més polèmics del moment. Ho afirma l'autor de l'entrevista que publica avui El País i ho corroboren els fets. I, si no, llegiu el titular: "El franquismo no fue sólo una dictadura, fue un régimen asesino". És clar, afirmacions com aquesta, o com aquesta altra: "el protagonista de mi obra no es un meapilas como Franco", no agraden a segons qui. Sobretot, després que ZP mostrara en públic la simpatia que li mereixen les opinions vessades en Una altra idea d'Espanya. Suso confessa que, després d'això, va fer una anotació al seu diari: "José Luis acaba de transformarme en un blanco". I així confinua fins el moment. Ja ho sabeu, per a alguns, "los amigos de tus amigos, son mis enemigos".
Però les polèmiques no sempre són bones per a la literatura, i en aquest cas em sap especialment greu que la brutal campanya en contra de l'autor acabe per soterrar una novel·la magnífica.
Afortundadament, també se'n parla (i molt bé) del llibre. Els últims dies ha coincidit una ressenya a l'Avui i una crítica de Joan Garí a El Temps, on feia comentaris com aquest:
"No hi ha dubte que amb aquest Home sense nom Suso de Toro ha aconseguit
una cosa ben difícil: la creació d'un personatge versemblant, perfectament
tallat, en alguns punts inoblidable. Podríem estar davant, doncs, del seu millor
llibre, el llibre que un escriptor escriu després d'haver-ne redactat molts
altres, perquè la literatura és un procés acumulatiu que aconsegueix la llum a
base d'un fregament continu dins la foscor."

25 de setembre 2006

"Alguna cosa més" en la LIJ

Fa vora cinc mesos que vaig iniciar aquest bloc i encara no havia parlat de literatura infantil i juvenil, malgrat la seua qualitat de "salvaeditorials", en paraules d'Andreu Sotorra. Imperdonable.
El panorama retrospectiu semestral que dibuixa Teresa Mañà al Serra d'Or de juny em serveix per pal·liar momentàniament aquest buit. Teresa, especialista en LIJ, es mostra més crítica que mai amb l'estat actual del sector. Al seu parer, d'una banda es caracteritza per "una producció abundant, variada i normalitzada destinada a totes les franges de lectors", però, de l'altra, hi aprecia "un estancament creatiu i, en alguns casos, una davallada de la qualitat. Cada cop s'editen més llibres i hi ha més oferta, però cada cop, també, cal remenar més per trobar llibres que valguin la pena".
Fins ací res de nou, res que no puguem aplicar a la literatura en general, i no només a la que es publica en català. Però Teresa va més enllà i carrega contra la narrativa juvenil actual. "Les novel·les protagonitzades per adolescents en què no passa res més que el que els passa als adolescents saturen el nostre mercat de literatura juvenil", afirma, i adverteix: "per tal que una novel·la sigui llegida per joves no cal que sempre sigui protagonitzada per un noi o noia de la seva edat ni cal que retrati a la manera d'un reportatge de vídeo domèstic, tan de moda últimament, la seva vida".
Confiem trobar al premi Bancaixa d'enguany, que acumula dotació econòmica, una guanyadora en què passe "alguna cosa més" que el que els passa als adolescents. Amb aquest desig, comence a llegir els 31 originals que hi ha presentats.

23 de setembre 2006

Amor a primera vista

Aquesta preciosa imatge és la guanyadora de la primera edició del Verano Tökland de foment de la lectura. Com que les bones iniciatives sempre han de tenir continuïtat, ja està en marxa la convocatòria de tardor, reservada per a il·lustracions. Us animeu?

22 de setembre 2006

Noves de l'AVL

La renovació de càrrecs de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua haurà d'esperar. Si bé tot semblava apuntar que Ascensió Figueres renovaria el càrrec (hi ha mitjans que apostaven clarament per la continuïtat), la votació ha estat molt ajustada: 9 vots per a Figueres, 9 per a Palomero i la pilota encalada: 3 abstencions.
En un mes, noves votacions.

La màquina sadomasoquista

Havíem promés continuar recollint observacions i definicions sobre l 'ofici d'editar. Doncs bé, ací en tenim una ben il·lustrativa, reproduïda a l'Avui:

  • "Una editorial és una màquina sadomasoquista de donar i rebre dolor i plaer." Jorge Herralde.

21 de setembre 2006

Més sobre RBA

Parlàvem ací fa uns dies d’RBA, la gran damnificada de la venda del Grup 62 a Enciclopèdia i Planeta. Repassant fulls i papers diversos trobe una entrevista amb Oriol Castanys, director general d’RBA Libros, publicada a la revista Delibros en juliol, abans del desenllaç del fulletó 62.

El que hi diu coincideix amb la versió de Ricardo Rodrigo al Cultura/s. Els objectius? “Seguir creixent, i estem atents a altres possibles incorporacions que puguem dur endavant tant de segells editorials existents com a la creació d’altres línies editorials que puguem posar en marxa amb els nostres propis recursos i capacitats”. L’estratègia? “Créixer o morir”.

Pel que fa al mercat en llengua catalana, aquesta és la consideració de Castanys: “El català és un petit mercat, molt interesant, i en alguns moments molt agraït. Com que és més petit, és més fàcil arribar-hi, més fàcil de comunicar a la premsa, als lectors i als llibreters el que estàs fent. En aquest sentit, és més manejable. S’està esclarint l’oferta editorial. Hi ha hagut en els últims anys sorpreses com ara el comportament de les traduccions del castellà al català [hem intercanviat algunes opinions al respecte ací], que s’han col·locat entre els llibres més venuts. Hi ha rareses, però supose que corresponen al fet de ser un mercat petit, que pot tenir, de vegades, comportaments curiosos, o rars. Però és un mercat que es manté saludable malgrat tot”.

Un mercat petit, interessant, agraït, petit, fàcil, petit, manejable, rar, saludable, petit, créixer, seguir creixent, créixer o morir...

Uf!, vaig dir jo.

20 de setembre 2006

Jordi Coca parla del grup

Vilaweb Lletres entrevista Jordi Coca, un dels autors més representatius del catàleg d'Edicions 62 (i de la literatura catalana contemporània!), on acaba de publicar la seua última novel·la: Sorres blanques. Li demanen una valoració sobre la venda del Grup 62. Aquesta és la resposta:
"Ha estat una molt bona solució, però em demano si solament ha estat una operació econòmica o si, al darrere, hi ha cap projecte cultural. Quan es va fundar Edicions 62 hi havia un projecte cultural al darrere que s'ha mantingut durant molts anys. Ara aquesta nova realitat ha de comptar amb aquest projecte, de fer un servei al país, a més de guanyar diners."
Revisant l'obra de Coca, m'adone que, els pocs llibres que ha publicat fora d'Edicions 62 han anat a segells com ara Empúries, Destino, Proa, Pòrtic, Columna... un autor del grup avant la lettre!

19 de setembre 2006

Revista inflamable

En l'última visita a Barcelona vaig descobrir a La Central Benzina, una magnífica "revista d'excepcions culturals", com s'autoqualifica. La trobaria a València?
Em sorprén molt gratament la qualitat de paper i d'impressió i uns col·laboradors professionals capaços, per exemple, de fer una entrevista interessant (termes que ja creia antitètics). Hi ha una bona mostra en la conversa que mantenen Àlex Gutiérrez, director de Benzina, i Eduard Márquez, tot i que l'escriptor reitere que no té res a dir que siga interessant: "Res del que jo penso sobre el món i el que ens envolta té cap utilitat ni cap sentit". Declaracions sorprenents en un escriptor amb tantes coses a aportar, si més no, en el camp de la literatura.
Però els ulls se me'n van a l'article d'opinió de Jordi Llavina "¿Novel·la catalana?", on no mira pèl. Les seues observacions, potser massa contundents, no el faran guanyar molts amics. No deu ser això (i aquest fet l'honora) el que pretenia. Afirma Llavina: "La narrativa catalana viu, de fa mesos, una crisi espectacular. [...] N'estic fins al capdamunt de trobar-me sempre el mateix paisatge avorrit, sense mica d'agosarament, un repertori semblant de personatges sense gota de gràcia, de cartró rebufat per la humitat i els fongs, blanc de caspa. En general, els escriptors catalans haurien de llegir una mica més, formar-se amb més convicció. Entrenar-se en la lectura (alguns, estrenar-se en la lectura)." Precisament, Eduard Márquez és dels pocs autors amb novetat recent que Llavina salva de la crema.
Però, a més, hi constata que "s'han acabat les traduccions de novel·la en català. O gairebé. Com a exemples honrosos i excepcionals, Edicions de 1984 i Bromera". No sé si la situació arriba a aquests extrems, però sí que és cert que el nombre de traduccions han minvat bastant els últims anys, tot i que han augmentat (de forma inexplicable per innecessàries), les traduccions del castellà.
Com veureu, observacions provocadores que volen fomentar el debat (millor el d'idees que l'irracional, que d'això ja n'anem molt servits). Si les dues asseveracions són certes: no és una contradicció que minven les traduccions en un moment en què la literatura catalana "autòctona" sembla que està en hores baixes? I la pregunta més inquietant és: realment està en hores tan baixes?

16 de setembre 2006

El purgatori valencià

Feia massa mesos (anys!) que tenia pendent la lectura de Purgatori, i no ha estat per falta de ganes! Els treballs perduts (primera part de la futura trilogia de què forma part Purgatori) és un dels títols imprescindibles de la literatura catalana contemporània, una llista on caldria incloure també l’extraordinària Borja Papa. Buscava, però, el moment adequat. Sabia que el llibre reclamava atenció, temps, dedicació, i no ha estat fins aquest tranquil estiu, els dies previs a la reincorporació a la feina, que he pogut reunir tan estranyes qualitats.

Sempre és una delícia llegir Joan F. Mira, un autor polifacètic i sobradament capacitat per assolir un nivell d’autoexigència molt superior a la mitjana. I això s'agraeix. Sens dubte, Mira forma part del que en algun moment de la novel·la se’n diu “la petita avantguarda solitària, tambors sense tropa, d’un poble petit i passiu”. Petit, passiu i més sovint del que ens agradaria a alguns, intolerant i mesquí. El lamentable nou atac a la llibreria Tres i Quatre n'es una bona prova de la intolerància de què parle. Una intolerància que no hauríem de tolerar. Però, ja ho diu Mira, som un poble passiu.

La novel·la conté un passatge memorable en què el protagonista, Salvador Donat, s’uneix a una manifestació del 25 d’abril al costat de l’alter ego de l’autor. De la seua boca, doncs, surt aquesta amarga síntesi del passat i present del nostre poble: “els valencians perdem una guerra, ve un rei que ens arrasa el país i ens esborra del mapa, i tres segles després tot allò que sabem fer és passejar-lo pintat en un globus, com si això fóra la nostra venjança, és ridícul, aquest no és un país seriós, no és un país. [...] No hem començat mai cap guerra i les hem perdudes totes”.

No es pot dir més amb tan poques paraules.

15 de setembre 2006

Trajectòries erràtiques

El suplement Cultura/s de La Vanguardia d'aquesta setmana inclou una ressenya de la novel·la Maig, de l'escriptor i blocaire antiprovincià (una salutació des d'ací) Ignasi Mora. El crític Julià Guillamon hi diu que és una obra "que se deja leer", fet que no dubte en absolut coneixent la solvència de l'autor. L'haurem de llegir, doncs, per tenir una opinió més exacta.
Però, més enllà de la valoració d'aquesta obra de Mora, volia referir-me ací a una de les observacions genèriques que fa Guillamon sobre els lletraferits nostrats:
"A veces pienso que una de las causas de que la literatura catalana se haya alejado de los lectores es la trayectoria tan errática de los escritores que impide que los nombres se consoliden."
Tindrà raó?

14 de setembre 2006

L'hora final

Ahir a la vesprada, una periodista amiga de Barcelona em telefonava per preguntar si estava atrapat al tren. "M'han demanat els de Societat que localitze un editor valencià que sembla que fa hores que està tancat a l'Euromed per culpa de les pluges", em diu. Mire per la finestra del meu despatx i contemple com brilla el sol. Desconcert. "Hi havia alguna reunió d'editors a Barcelona o res semblant?", em pregunta. No, que jo sabera. Més desconcert. No entenia res.
La solució a l'enigma l'he trobada avui en la crònica que publica a El periódico Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona. La promoció de Judici final, la nova novel·la de Ferran Torrent, acaba amb editors, distribuïdors i llibreters atrapats al tren i sense possibilitat d'eixir-ne. Gràcies a la seua carta oberta sabem de primera mà l'odissea que hi van viure: "Van ser 16 hores de desconcert i desinformació, transcorregudes sense explicacions sobre el que passava, sense menjar, beure, aire condicionat, llum ni protecció de cap tipus, en un tren modern en què les bateries d'emergència del comboi tenien una durada de 20 minuts i només un membre del personal, el revisor (tan desinformat com nosaltres) tenia llanterna", lamenta Terribas.
Un autèntic despropòsit que, com a usuaris habituals de l'Euromed, hem de denunciar.

13 de setembre 2006

Llegir, escriure, editar...


Ens preguntàvem ahir per a què serveix un editor, i demà tractarem de trobar la resposta en la xarrada "Com s'edita un llibre: de l'original al lector". Aquesta sessió obrirà el IV Curs d'Edició que impulsa la UNED Alzira-València en col·laboració amb la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.
El curs té una durada global de 80 hores lectives i s'estructura en dos cicles: "Del foment de la lectura al plaer de l'escriptura" i "Com estimular la creativitat i la producció literària". Escriptors, il·lustradors, professors i periodistes se succeiran fins el mes de novembre a l'aula de la UNED per aproximar el món de les lletres des d'un punt de vista formatiu a estudiants, educadors i públic en general.
Perquè, entre altres coses, un editor serveix també per fer xarrades!

12 de setembre 2006

Per a què serveix un editor?

Manlleve el provocador títol d'un llibre de reflexió literària de Jaume Subirana per batejar aquest apunt, una secció amb vocació de continuïtat on anirem recollint definicions, observacions i crítiques diverses sobre l’editor i l’ofici d’editar. Txetxu i Bragado n'han recollit també aquests dies. Comencem amb algunes de les que es van poder escoltar a Santander.
  • “La funció de l’editor és posar en contacte un senyor que té alguna cosa que contar amb la major quantitat de gent possible.” José Manuel Lara.
  • “És funció de l’editor donar a conéixer noves veus, perquè ningú troba a faltar un desconegut.” Manuel Borràs.
  • “L’autor necessita algú que crega en ell i que arrisque, i això és el que fa l’editor: es converteix en l’espill en què l’autor es pot veure a si mateix i esdevé, així, cocreador dels seus llibres.” Gianni Ferrari.
  • “L’editor és per naturalesa un ésser un poc grillat: és l’únic que fa productes que es retornen sense que tinguen cap defecte.” Beatriz de Moura.
  • “Els editors pensen molt en el llibre i poc en l’escriptor.” Almudena Grandes.
Podeu afegir-hi la vostra, ni que siga per comparar l'ofici d'editor amb el més vell del món.

11 de setembre 2006

Qué leer en català

No sé com s'ho fa, però les cròniques d'Eva Piquer, de les quals em declare fervent seguidor, sempre contenen picades d'ull al lector, una visió personal passada pel túrmix de la ironia, petites sorpreses deixades caure com per casualitat, informacions inesperades, alguna mena de nosequè addictiu. I, si no em creieu, fixeu-vos les últimes línies del seu article d'aquesta setmana al suplement literari de l'Avui:
"La revista Qué Leer, distribuïda arreu de l'Estat, incorporarà a partir del número
d'octubre un suplement en castellà dedicat a la literatura catalana. Mira que bé."
Però com!? Això és una molt bona notícia!
Si no recorde malament, fa uns anys (als inicis del Qué leer, potser) ja n'hi havia un suplement semblant. Recorde també que, fa uns mesos, vaig escoltar uns editors ara absorbits (o potser són els absorbidors?) comentar la necessitat d'aquesta iniciativa, que ells mateixos impulsarien si la resta d'editors no movia fitxa per crear un canal similar de difusió de la literatura catalana.
No em consta que hi haja hagut cap lobby de presió, així que confiem que la iniciativa serà en realitat una iniciativa (ja m'enteneu), i com més plural, millor. Frankfurt 2007 comença per casa, i les coses (vull dir la difusió de la nostra literatura a la resta de l'Estat) no estan com per llançar coets.

09 de setembre 2006

Trobada Blocs i Llibres 2006


Ara sí que sí: la trobada blocaire sobre el món del llibre que va començar a gestar-se d'una forma espontània en aquest bloc és ja una realitat. La Trobada Blocs i Llibres 2006 tindrà lloc el pròxim 29 de setembre a les 10 hores a la seu d'ARCE, a Madrid. Els/les interessats/des poden inscriure's ja en aquest wiki com a assistents.
Ens hi veiem!

08 de setembre 2006

Amb Banville per Barcelona


Jornada memorable a Barcelona.
En parlàvem en aquest bloc de les crítiques superlatives que els mitjans estan dedicant a El mar, de John Banville, i durant la roda de premsa d'ahir vam poder corroborar eixe entusiasme. Presència més que notable de periodistes i un autor que, per a la nostra sorpresa (ens havien dit tant del seu caràcter...), va resultar molt atent i agradable. L'haurà canviat el Booker?
Els mitjans van seguir amb atenció les explicacions plenes d'ironia de l'autor. Preguntat sobre la presència de la mort en la seua obra i sobre els personatges retorçuts que acostumen a poblar-la, Banville va respondre: "Crec que els meus llibres són molt divertits". I es va quedar tan ample. Ens va revelar les interioritats del seu procés creatiu i confessà que escriu els llibres molt a poc a poc però d'una tirada, sense reescriptures posteriors, i que prohibeix al seu editor fer-hi revisions d'estil (allò que en diuen editing).
Les confidències d'un dinar inoblidable les guarde al calaix. Potser Herralde n'haurà pres nota per al seu pròxim llibre. Mentre l'esperem (sempre constitueix un esdeveniment), ens entretenim amb Por orden alfabético, que ja vaig començar a devorar a l'Euromed que em va tornar a casa, exhaust però content: potser, ara sí, Banville trobe els lectors que mereix. Nosaltres hi posem tot l'entusiasme.

07 de setembre 2006

El mar, de John Banville

Avui dijous presentem a Barcelona El mar, l'última novel·la de John Banville, amb la qual va obtenir el premi Man Booker 2005, dotat amb 50.000 lliures de premi i un prestigi indubtable. El guardó ha servit per remarcar la qualitat de l'autor, aproximar-lo a un públic més ampli i proporcionar-li més traduccions. Els últims dies la premsa especialitzada de l'Estat espanyol va plena d'elogis sobre l'autor irlandés i el seu treball més recent. Aquests en són alguns:
  • "Uno de los escritores más unánimemente aclamados de la actualidad, que ha merecido sonoros elogios de críticos y colegas de renombre que lo saludan como 'un maestro'. [...] Una creación brillantísima." Mercedes Monmany a l'ABCD.
  • "Uno de los nombres brillantes de la narrativa irlandesa y, para algunos, uno de los mejores prosistas en lengua inglesa. [...] El mar lo aúpa a lo más alto, al rango de los McEwan, Ishiguro, Barnes o Swift. [...] Una buena novela, que, como tal, cala." Robert Saladrigas al Cultura/s de La Vanguardia.
A l'acte (una roda de premsa, de fet) hi seran l'autor i Jorge Herralde, editor de Banville en castellà. Contarem ací com ha anat la cosa.

06 de setembre 2006

Felicitats a La Central

El premi Boixareu Ginesta que distingeix la millor llibreria ha recaigut enguany molt encertadament en La Central. El guardó, que en anys anteriors ha distingit llibreries també pròximes geogràficament i sentimentalment com La Tralla o Babel, es lliurarà durant la pròxima (molt pròxima ja!) celebració del Liber.
Enhorabona a l'equip que fa possible aquest envejable oasi cultural. L'èxit de les seues propostes demostra que hi ha espai encara per a les llibreries de qualitat.
Txetxu aprofita la notícia per fer un curiós repàs a llibreries híbrides quasi impossibles, on igual et venen un best seller com un carret de fotos o un paquet de Ducados. El seu apunt acaba amb una defensa aferrissada a tots aquells que lluiten per aproximar el llibre a la gent. Participe del seu entusiasme i, com a prova de germanor internauta, aporte aquesta imatge captada durant l'estiu a la localitat argentina de Gualeguaychú per uns bons amics i companys. Una imatge que demostra que hi ha llibreters preocupats perquè els seus clients arriben a final de mes. Més cultes, però sense arruïnar-se.

Qui ha dit que els llibres són cars?

04 de setembre 2006

El Grup 62 creix amb Bromera (i II, de moment)


Parlàvem ací del tractament que ha fet la revista El Temps a la compra-venda (segons com es mire) del Grup 62 en el reportatge "Planeta i 62 tenen tots els números".
Però la perla de la corona la trobem en l'editorial de la pàgina 5 (ojo que vol dir ull: l'editorial, l'espai en què els mitjans expressen la seua opinió corporativa sobre un tema). Diu així: "De fet, els únics guardons de primera línia que han quedat al marge de l'operació Planeta-62-Enciclopèdia Catalana són els premis Octubre, que, a partir d'ara, seran una referència més ressaltadament independent en el magma editorial que s'acaba de crear".
La modèstia és un destorb per a l'ego.
Aclarim alguns conceptes. Imagine que “l’acord sòlid” que esmentaven en el reportatge fa referència en concret a 18 títols (si no he fet mal els deures) coeditats com a Bromera-Columna dins del catàleg de Bromera d'entre el miler que l'editorial valenciana ha publicat en els últims 20 anys. Acords de coedició o de cessió puntuals, habituals en el sector (o és que ara resultarà que Anagrama i Empúries formen part d'un mateix grup?) i que no comporten cap intercanvi accionarial.
Si El Temps no diu el contrari...
D’altra banda, si els Octubre són “els únics” guardons “de primera línia”, m'agradaria saber com qualifiquen els Ciutat d’Alzira (certamen amb 7 modalitats literàries distintes i que enguany estan dotats globalment amb 91.500 euros), o l’Alfons el Magnànim, o l’Enric Valor, o el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, per posar alguns exemples (n’hi ha molts més, afortunadament).
L’únic estudi sobre el tema que conec assegura que en 2000-2001 hi havia 833 premis literaris en català, que publicaven 94 editorials o institucions diferents. Que jo sàpia, el nou megagrup (de moment) no n’engloba tantes. És clar que hi ha el risc que aquest conglomerat monopolitze alguns dels principals certàmens, però no tots!
Estem entrant en l'any 1 de la nova era d.C.C. (després del Conglomerat Català; gràcies Schiffrin). El temps (no la revista) acabarà posant cadascú en el seu lloc, perquè el prestigi (des del punt de vista literari) d'uns premis i la seua capacitat de "guiar el consumidor cultural" es pot guanyar de distintes maneres.
No descobriré res nou, doncs, si afirme amb rotunditat que hi ha vida (literària) més enllà dels Octubre. Malgrat el que (segons sembla) somien o ambicionen alguns.

03 de setembre 2006

Tanca Manantial

La cadena de llibreries Manantial ha anunciat que el pròxim 31 d'octubre tancarà les portes dels establiments que té a Pamplona, Saragossa, Ciutat Reial, Terol i València. Les llibreries Manantial, fundades el 1955 pel sacerdot navarrés Cornelio Urtasun, estan vinculades al Instituto Vida y Paz.
Rosa Arrizabalaga, directora del grup (hui en dia, tothom té un grup!) ha lamentat el mal que les grans superfícies i els descomptes en els llibres de text han fet al negoci de les llibreries. Convé recordar-ho, justament ara que comença la campanya del text. El tancament d'una llibreria, siga quina siga la ideologia que la sustenta, és sempre una mala notícia.

01 de setembre 2006

El Grup 62 creix amb Bromera (I)

Ja no es pot ocultar per més temps: Bromera també forma part del nou Grup 62. Ras i curt. Com ho llegiu. Sembla que el gegant editorial català no té aturador. Fins on arribarem! Les negociacions han estat tan secretes, però tan tan secretes que ens ha pillat a tots per sorpresa. Fins i tot als que hi treballem. Gràcies que tenim El Temps per informar-nos amb total objectivitat i posar llum on només hi havia tenebres.

El número 1.158 inclou un reportatge d'Àlex Milian titulat "Planeta i 62 tenen tots els números", centrat en el perill que la nova situació cree "un monopoli gairebé absolut –ens diu– sobre aquells certàmens que guien el consumidor cultural".
Però el paràgraf que em va fer témer pel meu futur laboral (ja se sap que les fusions, absorcions i remasteritzacions comporten acomiadaments "inevitables") és el següent: "Amb la concentració, les editorials independents que encara publiquen –i convoquen– premis literaris s'ha vist reduïda dràsticament, amb l'única excepció de Tres i Quatre i Bromera –que, de fet, té un acord sòlid amb Columna, del Grup Planeta". Ah! I jo sense saber-ho...


L'article es complementa amb un quadre de colorets que, sota el títol "Els principals premis de la literatura catalana", ens detalla els guardons que publica el Grupo Planeta, els del Grup 62 i els d'Enciclopèdia. Hi ha, però, un apartat d'"altres" en què hi figuren tres premis: l'Andròmina, el Ciutat d'Elx (els dos els publica 3i4, segell del "grup" d'Eliseu Climent) i el Ciutat d'Alzira. Aquest darrer, però, amb un asterisc que puntualitza de nou: "Bromera té un acord per editar obres del catàleg de Columna, propietat del Grup Planeta". Torna-li la trompa al xic! Heus ací la quadratura del cercle: si Bromera té vincles "sòlids" amb Columna, que és propietat de Planeta... doncs està clar: Bromera pertany al Grupo Planeta!!! En endavant hauré de mesurar les referències a José Manuel Lara (sempre innocents i benintencionades, de veritat. Pietat: tinc un fill en camí!).

Demà continuarem amb el tema...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...