31 de desembre 2006

El poder blocaire

"Els blogs estan substituint el boca a boca i les recomanacions entre amics en la decisió de les compres."
Són paraules del periodista Toni de la Torre en el reportatge de l'Avui "El poder dels blogs". El subtítol no pot ser més clar: "Les grans empreses tenen una persona dedicada a controlar i reconduir l'opinió 'online' dels consumidors."
El poder creixent dels blocs resulta massa temptador per a les multinacionals. I és que, segons l'article, "25 milions d'europeus diuen haver canviat d'opinió sobre un producte després d'haver-ne llegit alguna cosa en un blog". Per això és determinant conéixer sempre qui hi ha darrere de cada missatge, sobretot per saber si estem rebent informació o publicitat emmascarada. Conste que m'agraden els blocs anònims (n'hi ha boníssims, alguns de fet recomanats en la barra de la dreta, inconcebibles si no és des de l'anonimat), però preferisc les opinions directes "de tu a tu". Per poder interpretar-les depenent de qui és eixe "tu" que em parla.
I amb aquesta reflexió, tanquem el 2006. Bon any 2007 a tots i a totes!!!

29 de desembre 2006

L'Illa 44


El número 44 de la revista de lletres L'Illa, amb una tirada de 39.000 exemplars, ja ha arribat a mans dels subscriptors.

El dossier central està dedicat als 300 anys de la Batalla d'Almansa, que, com sabeu, es commemoren (que no celebren) en 2007. A més, inclou un perfil de Cornelia Funke, una entrevista del blocaire llunÀtic David Madueño (a partir d'avui, també al llistat dels recomanats) amb Toni Ibàñez i Emma Piqué, un fragment de l'últim treball del dramaturg Manuel Molins, un qüestionari amb Ximo Ferrandis, articles genèrics d'animació lectora i ressenyes diverses sobre les novetats més recents de Bromera, entre altres.

En l'article d'opinió que obri la revista, Jaume Cabré hi exposa la seua consideració sobre la creació literària. Comença amb aquestes paraules:



"Entendre la literatura com una forma de vida és la salvació contra la temptació de pensar que la literatura és un joc. [...] Per a mi, el text literari ha de tenir una càrrega moral i vital."
I acaba així:

"Ets escriptor quan no escrius de coses sinó que escrius les coses. Escriure, com llegir, és una manera de viure. Dit d'una altra manera, pots passar-te la vida escrivint i, si no hi has abocat el teu interior, només has dit paraules. L'ambició de l'escriptor, penso, és la d'haver estat capaç de dir coses."

Aquesta ambició, i la professionalitat, i el talent, i el rigor, i sobretot el treball, és el que distingeix els grans autors dels mediocres. I Jaume Cabré és un dels grans, grans, grans. Podeu llegir l'article sencer ací.

28 de desembre 2006

La mida sí que importa

Txetxu (gràcies per no fer vacances!) ha posat ja en marxa aquest wiki "per la transparència editorial". Des d'ací, us convide a tots i a totes a participar-hi de forma activa i responsable. En parlarem més en aquest bloc.
Ara volia referir-me a aquesta entrevista amb Inge Feltrinelli, "la gran dama de l'edició" europea, que també ens recomanava eixa mina de la blocosfera que és Con Valor. Em criden especialment l'atenció aquestes paraules:
"Creo que un gran y exquisito editor puede existir en un gran grupo. ¿Un ejemplo? Sonny Metha, de Alfred Knopf, en Bertelsmann. Pero eso lo hacemos también en Feltrinelli: publicar libros buenos aunque sabemos que no venderemos ni 5.000."
I a mi que em sembla un èxit (de vegades un GRAN èxit) vendre'n més de 1.000 o 1.500 d'aquests "llibres bons"...! D'això parlem quan reclamem una necessària discriminació positiva per a l'edició en llengües minoritzades.

27 de desembre 2006

Qui és qui (o qui controla qui)

L'últim apunt ha motivat un comentari de Txetxu sobre una qüestió que també vaig tractar a la revista L'illa fa un temps amb aquestes paraules (disculpeu l'autocita):
"Alguna llei hauria d'obligar les empreses de comunicació -i entre aquestes, les editorials- a publicitar, de manera permanent, actualitzada i ben visible, quins interesos i quines ideologies s'amaguen rere la marca comercial."
Perquè, en efecte, de vegades la pluralitat de marques d'edició disfresa la concentració. O, dit d'una altra manera: pensem que hi ha moltes editorials distintes, amb criteris propis i línies de publicació diferenciades quan, en realitat, una bona part té un mateix amo (diguem-li accionariat, que sona més fi) que dicta els continguts, tot i que per necessitats de mercat puguen semblar (o de fet ho siguen) antitètics.
Per això em resulta tan atractiva la idea que suggereix Txetxu de crear un mapa compartit obert, que aniria (necessàriament) molt més enllà del món del llibre per abastar la xarxa d'interessos entre empreses de comunicació (i tantes altres!). A través d'un wiki, per exemple, podríem disposar tots d'aquesta informació tan útil: saber qui hi ha rere cada llibre, rere cada notícia. I, ja posats, comprovaríem en quina posició de debilitat/dependència està la indústria cultural en llengua catalana...
Ens posem a la feina?

26 de desembre 2006

Dies d'inventari

Sempre que parlem del Grup 62 es produeix alguna novetat en RBA, algun moviment, alguna adquisició més. Primer va ser Serres, després Gredos, li va seguir L'Avenç, i més tard l'aliança amb Edipresse Hymsa li atorgava el lideratge en el sector de les revistes a l'Estat espanyol. Ara, Txetxu es fa ressò de la compra del 60% de la revista El Jueves. Poca broma.
Confessió nadalenca: jo ha arribat un punt que em costa saber qui pertany a qui. Per això, lector silenciós i còmplice, farem inventari dels "productes" dels dos grups recurrents en aquest humil bloc. D'una banda, pots consultar la trajectòria imparable d'RBA a la seua web (un poc lenta de reflexos; és clar, se'ls acumula la feina!). I per tenir un poc més "controlat" l'afer del Grup 62, he reproduït ací la imatge que il·lustrava l'article de l'Avui "El gran Grup 62".
L'any 1 d.C.C. arriba a la seua fi però no es descarten noves absorcions abans que finalitze l'any fiscal. Ja ho van advertir: créixer o morir.

25 de desembre 2006

Dies desacomplexats



Entre menjar i menjar (buf!) tinc uns minuts per tafanejar la premsa a la xarxa. És així com em trobe amb una foto en companyia d'Eduard Voltas (i l'Isabel, que ens acompanyava en aquell moment?) i amb la crònica desacomplexada de l'acte dels 20 anys a Barcelona. Estic amb Eva: la cita final del presentador televisiu va ser una pífia innecessària. Un punt fosc en un dia (m'està mal dir-ho) brillant.
Vilaweb dedica un espai a la LIJ (qui no ho ha fet aquests dies?), i parla també de Llegir per a créixer, llibre que configura la meua obra completa i que des de fa uns dies ens acompanya de forma permanent en la barra de la dreta. Us el recomane!
I finalment hi ha el tema del Grup 62 (feia temps que no en parlàvem ací, no?): s'ha ratificat l'home de Planeta al capdavant del que Jordi Capdevila anomena "nou imperi de l'edició en català". Així mateix, s'ha confirmat la creació d'un Consell Editorial, que integraran Xavier Folch, Baltasar Porcel i Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural. Per cert, no us heu preguntat mai com serà el sopar de Nadal en casa dels Folch? Apassionant, no?

22 de desembre 2006

20 anys, moltes gràcies

La celebració dimecres dia 20 a les 20 hores dels 20 anys de Bromera va ser un èxit. Al llarg de la jornada hi va haver una trobada amb mitjans de comunicació, entrevistes per ràdios i, finalment, la gran cita al Palau Robert.
En els dies previs havien confirmat l'assistència més de 150 persones, i hi van venir tots: escriptors que formen part del catàleg de Bromera, d'altres que potser algun dia hi seran o ens agradaria que hi foren; col·legues de l'ofici més competents que competidors; llibreters que s'escaparen per un moment de la feina (moltes gràcies per l'esforç extra!); ensenyants còmplices; lectors fidels i amb afinitats; il·lustradors i traductors amb qui hem tingut el plaer de col·laborar; impressors i enquadernadors que ens ajuden a "fer" els llibres... Molts amics i moltes amigues, alguns dels quals no coneixíem personalment (coses dels nous temps, on tot es gestiona per telèfon o Internet), molta, moltíssima gent que ens estimem de veritat.
Vam seguir el consell del conseller del ram i, lluny del victimisme, tractàrem d'explicar en les diverses intervencions públiques quins són els horitzons que ens marquem, quin és el futur que ens agradaria per a Bromera en aquest panorama de concentracions empresarials i fragmentació creixent de mercat.
A les cotxeres del Palau Robert hi van intervenir Eduard Voltas, que estrenava càrrec de secretari de Cultura amb nosaltres (i jo que no he vist mai en persona la homònima valenciana!); Lluís Pagès, president de l'AELC; i Isabel-Clara Simó, que d'alguna manera va donar veu als autors, vertadera ànima imprescindible per a una editorial.
La premsa escrita ha fet balanç; Vilaweb, com sempre, ha anat més enllà, amb aquest vídeo. Blocaires com Toni Ibàñez o Joan Josep Isern, testimonis de l'esdeveniment, en relaten les seues impressions (moltes gràcies per les vostres paraules!). I jo no sé què afegir. Ens vam sentir molt ben acollits, talment com a casa, que és l'elogi més clar i sincer que se m'ocorre. Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència, per la vostra complicitat i pels vostres ànims. Perquè, entre tots, fem més Bromera.

19 de desembre 2006

Kale barraka

Ahir vaig entrar en el túnel del temps.
Assitia al lliurament dels Premis Literaris Ciutat de València. L'acte tenia lloc a l'Ajuntament del cap i casal. Es van donar els trofeus, Ascensió Figueres va llegir el seu discurs i, quan començà a parlar Rita Barberà (en castellà, per suposat, però això no importava), s'armà el pollastre. Una trentena de xavals, que tenia a un pam de mi, van començar a escridassar velles consignes que creia oblidades del tipus "no mos fareu catalans" i "visca lo Regne", per acabar demanant la dissolució de l'AVL i lloant la Mare de Déu dels Desemparats, no em pregunteu per què. Una actitud lamentable, censurable, abominable, execrable...
La policia va tardar una eternitat a intervenir (vegeu aquest vídeo que apunta Pixelades; feia ja una estona que els crits havien interromput l'acte i encara tardaren a dissoldre el numeret). I encara hi ha qui es permet comparar l'esquerra valenciana amb Herri Batasuna, quan la violència de carrer, la kale barraka, està just a l'altre extrem!
Han aconseguit el seu objectiu: avui ningú no deia res dels escriptors guardonats (i jo que parlava ací de l'absència de polèmica!), sinó del "altercado". La caverna ha bramat de nou. Les eleccions estan a prop. Ara sí, la precampanya ha començat.
Quin País!

18 de desembre 2006

Mira, a Canal 9

Sembla que "l'exclusiva" que donàvem ací no serà un fet aïllat. Aquesta nit, a les 23 hores (de vegades comença un poc abans), podrem veure Joan Francesc Mira participant en el programa Encontres, de Punt 2. Un fet certament històric i qui sap si irrepetible.

Celebració 20 anys a Barcelona


Aquest dimecres dia 20, a les 20 hores, Bromera celebra els 20 anys en el món de l'edició al Palau Robert de Barcelona. Els lectors silenciosos d'aquest bloc també hi esteu convidats. Ens hi veurem?

17 de desembre 2006

L'estil fa nosa

Lluís Bonada entrevistava fa uns dies Romain Sardou a El Temps. Reconec que no em sonava de res aquest autor i que, per això mateix, no he llegit cap dels seus llibres, un parell dels quals (L'heretgia i El pelegrí del temps) han estat traduïts per Rosa dels Vents. Però em sembla que després de les seues declaracions s'ha esvaït tot possible interés per aquest francés que sembla que ven molts llibres. Perquè mireu com acaba l'entrevista:
- Recerqueu un estil?
- No en tinc. El meu únic objectiu és ser comprès. No vull que l'estil faci nosa.

Bocabadat quede.

16 de desembre 2006

La Màscara també tanca

La major part de les llibreries que tanca, cessa l'activitat perquè no poden tirar endavant econòmicament. Avui ens sorprén aquesta notícia del Levante-EMV: la llibreria La Màscara, "la més rendible d'Espanya per metre quadrat", segons admet el seu propietari, també tanca. Els responsables d'aquest peculiar negoci, que segueix els paràmetres de la llibreria tradicional de qualitat tot i estar situada en un centre comercial, baixen la persiana després de 25 anys d'ofici per esgotament "més intel·lectual que físic".
No s'hi especifica a la notícia, però confiem que algú prendrà el relleu i que donarà continuïtat a aquesta llibreria històrica amb tanta professionalitat i èxit com han demostrat Lluís Andrés i la seua dona Matilde.

15 de desembre 2006

El mosqueig

Llig a Malva-Rosa Connection un apunt que em desperta vivament la curiositat: Eliseu Climent se mosquea. La informació ens remet a uns comentaris de Pixelades sota el títol País Valencià esbiaixat, que alhora (cal citar sempre les fonts!, ja ens ho deien en primer de carrera) parteix de l'editorial d'El Temps d'aquesta setmana, que comença així:
"Sembla inexplicable que la premsa del Principat destaque molt les notícies vingudes del País Valencià quan són negatives i, en canvi, relativitze, rebaixe o matise les informacions positives."
Us en recomane la lectura íntegra, inclosa l'acusació directa a Vicent Sanchis (ara director de l'Avui, però abans ho va ser d'El Temps...). Tot això ve al fil de la incomunicació que denunciava Toni Cucarella fa uns dies. Destaque també una afirmació de Pixelades que, sincerament, hauria de fer reflexionar segons qui:
"El que no diu la revista és el percentatge de responsabilitat que hi té el seu editor i com de còmodes s'hi troben molts valencians nacionalistes amb eixa transmissió deformada i victimista de la pròpia realitat. Que ve a ser molt."

14 de desembre 2006

Tresserras, a pit descobert

M'agrada l'optimisme del nou conseller de Cultura (i Mitjans de Comunicació!) de la Generalitat d'allà dalt, Joan Manuel Tresserras. L'Avui publica avui la primera entrevista extensa (millor si la descarregueu sencera en PDF) que concedeix després del seu nomenament. Heus ací una de les últimes preguntes:
- I com plantejarà la relació amb els seus homònims del País Valencià i les Balears?
- A pit descobert. Simplement procuraré anar-hi i parlar-hi. Per a mi serà una prioritat.
Sona bé, molt bé. El que no és segur és que el vulguen rebre. Si més no, el seu homònim d'ací baix. Li desitgem el millor...

13 de desembre 2006

Per què escriure

En temps de desànim, cal redoblar la il·lusió. Orhan Pamuk és un exemple de lluita intel·lectual per a tot el món, i en el discurs de recepció del Nobel hi va confessar algunes de les motivacions que l'impulsen a escriure. Toni Ibàñez ens en tradueix ací algunes. Jo em quede amb l'última: "Escric per a ser feliç". No és per això també que llegim?

12 de desembre 2006

Home sense nom a la televisió

Fa unes setmanes ens fèiem ressò ací del primer llibre en català que patrocinava un programa de televisió. Ara ens arriba una molt bona notícia des de Galícia: Xerais llança, per primera vegada en la literatura gallega, una campanya de promoció editorial en televisió. L'obra escollida ha estat la polèmica Home sense nom, de la qual hem parlat abastament en aquest bloc. Aprofitem la notícia per recomanar-ne de nou la lectura.
Beizóns!

11 de desembre 2006

Lectura necessària


L'any 1999, Tàndem editava, en col·laboració amb l'Associació Cultural Antoni Llidó, una recopilació de les cartes del sacerdot valencià "desaparegut" a Xile sota la dictadura de Pinochet. Un epistolari que ara esdevé imprescindible per fer justícia i no oblidar.

El llibre negre

El lliurament del Nobel de Literatura m'ha animat a continuar rastrejant l'obra de Pamuk. En l'introbable (en català) El llibre negre hi parla de l'escriptura:
"L'àvia li revelava el més gran dels misteris, la manera d'unir unes lletres amb les altres."
Les més de 500 pàgines del volum, traduït per Víctor Compta, hi contenen moltes perles. Em detindré ara en aquesta:
“En aquests temps en què ens matem els uns als altres amb el bon humor i l'entusiasme de les criatures que porten a la fira, ¿qui de nosaltres aconsegueix mantenir-se al corrent, mitjançant la lectura, d'allò que passa al món?"
I al fil de la concessió del Nobel a Pamuk, El País publicava ahir un reportatge sobre la persecució dels intel·lectuals turcs. I bé, potser no ve a tomb, però mireu també aquesta notícia. Curiosa, si més no.

10 de desembre 2006

Tirant a fotre

Les declaracions de Cucarella han propiciat un interessant debat al bloc de Toni Ibàñez. Us el recomane.
Uns se'n van i uns altres arriben.
Els escriptors (i no obstant això, bons amics) Enric Lluch i Josep Millo (el primer en la foto de dalt, a l'esquerra i a tot color; el segon, baix, a la dreta i en blanc i negre, sense que això tinga cap segona lectura ni mala intenció...) han perpetrat una de les seues entremaliadures habituals. Han obert un bloc, fet que m'alegra de veritat perquè és un símptoma extraordinari: és molt positiu que els autors valencians, tan mancats d'espai (o directament censurats) als mitjans de comunicació tradicionals, també hi diguen la seua, de forma totalment lliure, a la catosfera.
El que em porta de cap (mai millor dit) és el nom amb què han batejat la seua bitàcola conjunta: Tirant a fotre. Mmmm hi detecte una certa conya?
Benvinguts, companys!

08 de desembre 2006

Cavar un pou amb una agulla


Avui, dia festiu i relaxat (per cert, què celebrem?), estava disposat a parlar (per fi!) de l’últim premi Nobel, Orhan Pamuk, del seu fabulós discurs d’acceptació del guardó i de la seua grandesa literària. Però confesse que estic absolutament commocionat per aquesta notícia de Vilaweb, en què es confirma el que d’alguna manera sospitàvem quan vam fer aquest apunt. És, sens dubte, una de les pitjors notícies que he llegit en els últims temps. Sobretot, com assenyala Pere, pel que té de símptoma.
Les declaracions de Toni Cucarella són molt dures, però el més greu és que no són deliris ni fantasies, sinó que contenen un pòsit elevat de cruel realitat: els escriptors valencians són insistentment ignorats al mercat de Catalunya, al conjunt de la nostra cultura (comuna?).
Diu Cucarella:

“La cultura catalana en l’àmbit dels Països Catalans no existeix, s’ha esmicolat definitivament. [...] I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes. Perquè al Principat miren els escriptors valencians com una cosa exòtica; fora de Ferran Torrent i Joan F. Mira, és impossible fer-se un nom al Principat, sembla que hi hagi ‘númerus clausus’”.
Discrepe de Toni en considerar l’AVL culpable d’aquest mal crònic: fa molts anys que ocorre això. Però no només en l’àmbit de l’escriptura, també en el de l’edició passa, i en el del teatre, i en el del cinema, i en el de la música, i...
Al seu discurs, Pamuk compara la tasca de l’escriptor amb la d’un obrer, que, rajola a rajola, pedra sobre pedra, construeix un pont o una cúpula. Una tasca que exigeix una enorme dosi de paciència i també d’esperança. Un fet que sintetitza molt bé, segons l’autor turc, una expressió popular del seu país: “cavar un pou amb una agulla”. I això és el que sembla que fan els lletraferits valencians: cavar un pou amb una agulla, en el fons conscients (heus ací el drama) que mai trauran l’aigua. Si continuem ignorant-nos, caminem irremeiablement cap a la catàstrofe.
Diu Pamuk amb un to poètic: “Escric perquè només canviant la realitat puc assimilar-la”, i potser és això el que empeny molts dels autors valencians. Però, al remat, topen contra un mur. No m’estranya que hi haja tan pocs escriptors professionals al País Valencià, ni que alguns desapareguen després d’un temps prudencial, ni que alguns altres es passen al castellà... Com els podem demanar un esforç titànic que ningú (ni allà ni, per descomptat, ací) els reconeix?
El debat al respecte és urgent i necessari. No tinc la vareta màgica per resoldre aquest greu problema (ja m'agradaria!), però entre tots podem i haurem de trobar solucions. Res m’agradaria més que escoltar, d’ací a poc, que Toni Cucarella, un dels grans de les lletres catalanes, torna a publicar. Senyal que haurà canviat alguna cosa.
Excuseu-me que modere l’optimisme.

07 de desembre 2006

L'Avui d'avui

Sembla mentida que un dia de pont (perquè algú ha fet pont, veritat?), la premsa vinga tan carregada de notícies d'interés. Bé, no tota, és clar, però voldria fixar l'atenció en l'Avui d'avui (valga'm la dallonses). Ignasi Aragay assenyala en la seua columna setmanal una de les grans mancances editorials en la nostra llengua: les biografies (l'altra, ja ho comentàrem ací, serien els llibres de butxaca). Hi diu:
"Ens falta un projecte col·lectiu seriós. Tenim bons autors i èxits puntuals -el Jesús d'Armand Puig Tàrrech ha venut 20.000 exemplars!-, però ens falta continuïtat. Algú hauria de sumar esforços editorials, universitaris i institucionals per programar una col·lecció solvent i de llarga durada."
Totalment d'acord.
Després hi ha un recomanable article de Jordi Capdevila sobre la ratificació d'Anna Soler-Pont (la nostra Ségolène Royal; qui és qui a les imatges?) al capdavant del programa de Frankfurt 2007 i el nomenament de Bargalló al Llull. Quasi m'encomanen l'optimisme sobre un possible acord amb el País Valencià. Us imagineu que el PP arribe a acords amb dirigents d'ERC? Somniar és tan barat...
I finalment, al suplement de Cultura, la sempre impagable pàgina final d'Eva Piquer (per a quan un bloc d'Eva en actiu, ni que siga compilatori de les seues col·laboracions en premsa?). Entre altres, hi diu la seua sobre els (ex) programes de llibres a la televisió catalana; sobre l'inici de "l'aventura" de Libros del Asteroide en català; sobre el (diguem-ne) canvi de (diguem-ne també) estratègia amb la política de traduccions a can Vallcorba; i sobre el "ciberespectacle" que ha envoltat la presentació de L'Oracle Imminent, entre altres.
Ja us dic: un euro ben gastat. I si el consultes a Internet, ja ni parlar-ne.

06 de desembre 2006

L'Oracle que ens guia

Un dia tranquil (per fi!) després de la voràgine dels últims temps. He aprofitat el dia festiu per a, diguem-ne, afers propis, i he tingut fins i tot una estona per llegir un llibre amb tapes; ja sabeu, d'aquells comprats a la llibreria. Em permetreu que guarde (de moment) "l'anonimat" sobre el títol (al remat era també feina), però després de tant i tant d'original, la veritat és que s'agraeix poder passar pàgines cosides i en una mida distinta a l'A4.
Volia dir la meua sobre la presentació de L'Oracle Imminent, però la veritat és que Toni (i molts més a la catosfera, inclosos alguns dels allà presents i dels dissortadament absents) n'han parlat abastament i fins i tot s'ha fet la necessària autocrítica. Tal i com ho veig jo, va ser un experiment interesant, amb una presentadora no present però alhora enrotllada i omnipresent, un experiment no tan redó com ens hauria agradat, però em sembla que aprofitable, amb els retocs i les millores que calga. La idea era bona, és bona. Hi haurà més oportunitats per arredonir-la. Ara el vertaderament important és saber l'opinió dels lectors sobre la novel·la. Perquè darrere de tota la pirotècnia cibernètica hi ha una obra literària. No perdem el Nord. L'oracle ens guiarà.
D'altra banda, dimarts vaig assistir a la inauguració del IV Congrés d'Escola Valenciana. Ple al paranimf de la Universitat (enhorabona als organitzadors!), amb moltíssimes cares conegudes. No hi eren (o jo no vaig veure) els representants del govern autonòmic, ni tampoc del PP. Llàstima, pensava que ara que ha "caigut" la temporada operística tindrien més temps lliure per a altres actes diguem-ne "socials". Per cert que tampoc hi vaig veure cap personalitat destacada del PSPV, i la repercussió en premsa, de moment, ha estat escassíssima.
Quin país...!

04 de desembre 2006

Tot a punt per al Congrés d'Escola Valenciana

"Si perdem el territori, perdrem el país, perdrem la nostra cultura, perdrem la nostra llengua i perdrem la nostra identitat com a poble." Ho diu Diego Gómez en aquest vídeo, una nova lliçó de periodisme no sectari per part de Vilaweb, com ens recorda Safrà.
Diego deia aquestes paraules en referència al Llibre verd, un treball acadèmic en el qual han participat 17 especialistes coordinats per Carme Miquel. Aquesta publicació s'emmarca dins de l'ambiciós IV Congrés d'Escola Valenciana, que enguany duu per lema "Escola Valenciana i Societat Sostenible", i vol contribuir al debat sobre l'alarmant situació que es viu al País Valencià, "paradigma de la societat insostenible del segle XXI", segons afirmen els organitzadors (i el sentit comú).
Demà dimarts dia 5 a les 18,30 hores s'inaugura el Congrés al Paranimf de la Universitat de València. Una cita imprescindible.
Nota: Aquesta vesprada, ja ho sabeu, tenim una altra cita, aquesta a la llibreria Catalònia.

03 de desembre 2006

València ciutat

Dijous passat es va fer públic el nom dels guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de València. El de poesia ha recaigut en Maite Insa per El poema és sobrer; el de teatre (nou d'aquest any), per a Jordi Casanova (un català!) per Estralls; i el de narrativa, per a Joan Olivares per l'obra Pana negra. L'anterior novel·la d'Olivares, L'Estrep, va ser distingida amb el premi Andrònima. Així doncs, l'últim guardó el va rebre de mans d'Eliseu Climent; el pròxim li'l lliurarà el dia 18 Rita Barberà en persona. I el cas excepcional és que no s'ha muntat cap polèmica absurda de les que tant agraden en el cap i casal (que jo sàpia), com si es tractara d'un fet habitual en una València normal, en un país normal, en una cultura normal.
O serà que l'anunci dels guanyadors ha tingut poca difusió?

02 de desembre 2006

Porrot d'Honor per a Alapont

Silla és una illa magnífica, un oasi cultural quasi utòpic en què tot és possible, fins i tot retre homenatge a un escriptor. I per si això no fóra prou delicte, anit es permeteren l'extravagància de guardonar un autor que ha reeixit en els dos gèneres més ignorats per les instàncies acadèmiques: el teatre i la literatura infantil i juvenil. Em referisc a Pasqual Alapont.
Els organitzadors de l’acte em demanaren que fera un repàs a la trajectòria professional i literària de l'homenatjat però que, per favor, per favor, que fóra breu. Així doncs, vaig tractar de condensar en poques paraules la trajectòria d’un autor que comopta amb 69 obres vives enregistrades a la base de dades de l’ISBN i més de 40.000 entrades al Google.
Per no fer-ho massa llarg tampoc ací, reproduïré només un fragment del que vaig dir allà :
Si un dia algú s’atrevira a posar en risc la seua vida i elaborar un cànon objectiu (realment objectiu, vull dir) de les millors obres de la literatura infantil i juvenil valenciana, per justícia caldria que hi figuraren títols seus com No sigues bajoca!, Menjaré bollycaos per tu o L’infern de Marta, per citar-ne només alguns.
I si aquesta llista tarda uns anys a redactar-se estic convençut que caldrà incloure més obres de l’autor que homenatgem aquesta nit. Perquè Pasqual és, malgrat tot i sobretot, un escriptor seriós, treballador, que revisa i reelabora insistentment cadascun dels diàlegs, cadascun dels paràgrafs, cadascun dels gags que tant ens fan riure, cadascun dels passatges d’acció que ens emocionen i ens captiven.
Amb esforç i constància, Pasqual ha esdevingut un dels escassíssims escriptors professionals del nostre país, i el més representatiu, sòlid i amb projecció dels que conreen la literatura infantil i juvenil. I no exagere si qualifique Alapont de luxe per
a les nostres lletres. És un escriptor polifacètic, capaç d’escriure amb el
mateix nivell de disciplina, rigor i autoexigència una obra de teatre com una
targeta de Nadal.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...