Editors conservadors?

Revisant informació publicada sobre la Fira de Frankfurt 2011 trobe aquesta frase del totpoderós de Mondadori Riccardo Cavallero recollida per Ernest Alòs per a El Periódico. Es refereix al "ritme" digital:

“Si creuen que els editors som conservadors, és que no han conegut un agent. Al seu costat som revolucionaris.”

Totalment d'acord. Sabeu que hi ha agents (alguns, molt importants) que encara es neguen a cedir o vendre drets digitals dels autors que representen?

Tipus mòbils 6 - El negoci dels llibres

El fet que el premi Nobel de Literatura haja recaigut enguany (amb justícia) en un autor que escriu en castellà ens ha estalviat carreres pels pavellons de la Buchmesse. Les més exultants per la decisió de l'acadèmia sueca eren (després de l'autor) les agents de Carme Balcells, que en un parell de dies acumularen Nobel (Vargas) i Nacional de Literatura (Cercas), un doblet difícilment repetible, fins i tot per a elles. Tant de bo aquest Nobel servira per universalitzar un poc més el nostre Tirant (lo Blanc), atesa la reconeguda admiració de l'escriptor peruà pel personatge de Joanot Martorell.

El treball allà va començar amb diverses cites per vendre drets i entrevistar-nos amb alguns dels editors que bé ja han contractat la col·lecció "El bagul dels monstres" o bé ja estan a punt de fer-ho. La venda de drets (tema del Tipus mòbils d'aquesta setmana) és una feina que s'ha de pensar en el mitjà i llarg termini. Vam presentar la col·lecció dels Monstres (amb textos d'Enric Lluch i il·lustradors de diversos indrets del món) a la fira de Bolonya, i és ara quan comencem a recollir els primers fruits, amb una editorial canadenca que publica els llibres aquest Nadal i molt d'interés en països com Brasil o França. I anirà a més.

Vam començar venent i vam acabar comprant. En aquest apartat, jo destacaria On life under threat of Fatwa, de Salman Rushdie (Bromera publica, en un parell de setmanes, la seua última novel·la: Luka i el Foc dela Vida). Un relat autobiogràfic que serà sucós i polèmic, i del qual es realitzarà un llançament mundial simultani (esperem que amb millors resultats que aquests!).

Per al (bon) record, queden les nombroses converses amb col·legues i companys de l'ofici, molts d'ells bons amics que han deixat també les seues impressions als blocs respectius (especialment generoses les Brétemas de Manolo Bragado) i el plaer d'haver conegut i compartit dinar (si a una salsitxa devorada en un quart d'hora se la pot anomenar dinar) amb el Llibreter... per fi!

Literatura catalana al WLT

La veterana publicació de la universitat d'Oklahoma, World Literature Today, dedica el número de setembre/octubre a la literatura catalana. Per Internet només podem veure el sumari, on se'ns avança que parlen de la novel·la negra catalana i d'autors com ara Monzó, Bauçà, Sánchez Piñol o Rodoreda, entre altres.

El Llull dóna suport a la publicació, un bon aparador per mantenir encesa la flama de Frankfurt 2007.

El "petit manicomi" de Frankfurt

Sitieg Larsson a la seua editora de Norstedts Eva Gedin:

"Había oído que la feria [de Frankfurt] es como un pequeño manicomio que dura un par de días. No tengo ni idea de cómo va eso de la venta de derechos en el extranjero y no pienso inmiscuirme, pero supongo que es igual de divertido que celebrar un congreso antifascista con 120 grupos de activistas en Berlín, e intentar alcanzar algún tipo de acuerdo ideológico".

La resta de l'article, també molt recomanable.

Frankfurt des de casa

La Fira del Llibre de Frankfurt s'inaugura dimecres amb Turquia com a convidada d'honor. Orhan Pamuk, el millor ambaixador de la literatura turca contemporània (i amb nova novel·la sota el braç), serà l'encarregat de pronunciar la conferència inaugural.

Jo, enguany, no hi vaig. Potser per això, he rebut més catàlegs de drets d'altres agents i editors que mai. N'he comptabilitzat 63 fins el moment (fins el moment!). 63 catàlegs de procedència ben diversa que cal mirar, llegir, rellegir, esporgar, estudiar, digerir, comparar, extraure, seleccionar... I alguns més que arribaran i altres que he de demanar perquè m'interessen i no arriben. Sense comptar els originals que envien per correu postal o electrònic (és tan barat!) que cal llegir i valorar.

I el temor, sempre present, que "se'ns escape" alguna obra realment interessant per al catàleg...

IntraFrankfurt (L'Odissea) i IV - Dades per a l'actuació

L'article comença ací i continua ací i ací.

Dades per a l’actuació
Parafrasejant Schiffrin, podem dir que ens trobem en l’any II d.C.C. (després del Conglomerat Català) i he de reconéixer que en aquest breu lapse els meus temors inicials sobre una tendència al monopoli s’han relativitzat (que no esvaït). Val a dir que la concentració de tants segells importants en unes úniques mans i sota l’ombra allargada de Planeta (el principal editor en llengua castellana de l’ídem) no em sembla tan “encoratjadora” com alguns ens han volgut fer creure, però sí que ha resultat, paradoxalment, un revulsiu per als editors que treballem al marge dels grans grups. És clar que no disposem ni de bon tros dels mateixos recursos i tentacles multimèdia i multidetot, però també és evident que podem i devem mantenir o trobar el nostre espai propi des del qual treballar i créixer. La lluita per la visibilitat, per la millora de l’eficàcia en la distribució (és a dir, en el servei àgil al lector en el punt de venda) és un dels grans reptes que tenim plantejats. I qui controla els fils de la distribució controla el món (editorial, s’entén).
Perquè el cas és que el nostre competidor no és (només o únicament) el Grup 62, sinó (sobretot i principalment) l’edició en castellà. A hores d’ara disposem de dos informes extraordinàriament il·lustratius que conviden a la reflexió i, sobretot, a l’actuació urgent. Em referisc a l’informe sobre la Presència del Llibre en Català al Comerç Minorista encarregat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i al Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de la FUNDACC.
El primer es refereix només a l’estat de coses a Catalunya, i seria bo que s’ampliara a la resta de territoris de la “cultura catalana” (recordem-ho: “Una llengua, un mercat”), tal i com sí que ha fet d’entrada el Baròmetre. Així tindríem una radiografia més àmplia i completa del llarg camí que ens queda per recórrer per assolir la justa normalitat, especialment en les grans superfícies, on només 1 de cada 6 llibres exposats és en català; o en els hipermercats i llibreries d’estacions i aeroports, on els llibres en castellà guanyen per golejada: 10 a 1.
De la seua banda, el primer Baròmetre confirma que el 48’4% de la població no ha llegit cap llibre en l’últim any (un 43’6% a Catalunya, un 45’9% a les Illes Balears i un 55’9% al País Valencià). Però, més greu encara: preguntats per la llengua escollida per a l’última lectura, només un 25’1% reconeixia haver escollit el català a Catalunya, un 10’7% a les Illes Balears i un ínfim, alarmant 2’2% al País Valencià. És clar, doncs, que els nostres llibres estan infraposicionats i infrallegits, i aquestes són les dues lacres que hem de combatre tots plegats, editors grans, mitjans i petits, perquè ací no sobra ningú i tothom és benvingut.
El nostre problema no és únicament d’oferta (editem molts menys títols que en castellà), sinó també de demanda, i en els dos àmbits cal prendre mesures. En el de l’oferta perquè tots aquells llibres imprescindibles, els que fan gran una cultura, es puguen incorporar a les nostres biblioteques (sabeu que encara tenim premis Nobel inèdits en la nostra llengua?). Ens calen més guies de viatge, llibres tècnics, de mascotes, jardineria i bricolatge en la nostra llengua, i també més agilitat en el procés de traducció per oferir la nostra edició amb garanties de qualitat i rigor alhora o prèviament al llançament del mateix títol en castellà. En aquest sentit, seria bo que les institucions, com s’ha demanat ja des de l’AELLC, foren més àgils i generoses en la política d’ajudes a la traducció perquè la nostra producció editorial esdevinga realment competitiva i moderna.
I pel que fa a la demanda, hem d’aconseguir que els lectors puguem trobar amb naturalitat la producció editorial en la llengua pròpia a les prestatgeries i als aparadors de tots els punts de venda imaginables: des de les grans superfícies als quioscs i les gasolineres. Allà on hi ha un llibre en castellà, hi hauria de poder coexistir un dels nostres. Sembla lògic, no? Doncs en la pràctica no ho és tant. D’una banda perquè no he vist mai cap llibre en català en una gasolinera (és clar que jo pose gasolina a la Ribera del Xúquer, i amb això ja ho he dit tot), però també perquè sembla que qualsevol obra que es publique en català, siga de la matèria que siga, ha d’anar a parar, inexorablement, a la secció de “Català” (a València s’estila posar-hi “Comunidades Autónomas”, tan asèptic i impersonal com ple de significat).
Un llibre de butxaca en català, per posar un exemple que està de moda, és un llibre en català, sí, però és, sobretot o fonamentalment, un llibre de butxaca, i hauria de ser tractat com a tal. Aquest tipus d’edició està pensat, ací i a la Xina Popular, per a un públic específic que busca libres econòmics, però en molts punts de venda encara no se n’han assabentat, i en la pràctica un llibre de butxaca en català substitueix una novetat en català. Per tant, no estem guanyant presència en els punts de venda, sinó substituint llibres amb un PVP de 18 o 20 euros per altres que costen 8 o 10 euros. Mal negoci, doncs. Això no passa amb l’edició de butxaca en castellà, on són un complement al compte de resultats, no un (perillós) substitutiu.
I, per descomptat, urgeix fomentar la lectura, especialment o preferentment en la nostra llengua. Ens calen plans ambiciosos i duradors dissenyats amb la cura suficient perquè tinguen en compte les especificitats de cada territori al qual s’hi adrecen i hi actuen en conseqüència per superar la creixent desigualtat en el nostre àmbit lingüístic. Altrament correm el perill que els indicadors s’estanquen en les zones on més han avançat i que freguen el zero definitivament i irreversiblement allà on les xifres ja són més baixes.
Ens calen també més esforços inversors en dotació bibliotecària. Potser no tant a Catalunya, on durant els últims anys s’han multiplicat els pressupostos destinats a millorar l’oferta de les biblioteques, però al País Valencià estan tan estancades que fins i tot tenim el trist honor de ser l’única autonomia que no té pressupost suficient per acomplir el pla estatal de dotació bibliotecària. En 2007 es van perdre els 4 milions d’euros que preveia aquest pla, i veurem què ocorre al llarg del 2008, i més enllà...
Promocionar-nos de portes enfora està molt bé, i a Frankfurt hem fet un pas endavant evident en aquesta assignatura pendent, però aquest encert col·lectiu és només una part de tot el que ens queda per fer i que podem fer a poc a poc o a grans gambades, però començant d’immediat i sense aturador. Orhan Pamuk, que té lectors arreu del món, declarava recentment a The Guardian que, per a ell, la satisfacció més gran és ser llegit al seu propi país. “Aquesta és la part més difícil”, reconeixia. Aquest és, també, el nostre gran repte.

IntraFrankfurt (L'Odissea) III - Canviar la realitat amb l'escriptura

L'article comença ací i continua ací.

Canviar la realitat amb l’escriptura
En el seu exquisit discurs d’acceptació del premi Nobel de literatura, l’autor turc Orhan Pamuk (recordem que Turquia, amb estat i premi Nobel, serà la convidada d’honor a Frankfurt aquest 2008) reconeixia que un dels principals motius que l’espenten i l’animen a escriure és perquè “només canviant la realitat puc assimilar-la”. Això, però, no és suficient.
Fa poc, un autor valencià de llarga trajectòria em confessava que l’única eixida que li veia al seu treball és guanyar premis literaris, perquè ni amb les vendes dels seus llibres ni amb l’escassa repercussió als mitjans de comunicació que pot tenir una obra escrita en valencià, ni amb la insuficient (quasi inexistent) crítica literària que hi ha (constructiva i fonamentada, s’entén) i que l’ajudaria a créixer com a escriptor, amb res de tot això podia compensar les hores, els dies, els mesos de tenaç escriptura i reescriptura, temps manllevat a la família, als fills, a les persones que estimes.
Un moment delicat de crisi no creativa, sinó anímica o espiritual que ja va afectar fa uns mesos Toni Cucarella, quan va anunciar a Vilaweb que deixava de publicar, i es queixava amb amargor que la cultura catalana “s’ha esmicolat definitivament. [...] I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes. Perquè al Principat miren els escriptors valencians com una cosa exòtica.” Poc abans, Ferran Cremades, guanyador dels premis Prudenci Bertrana, el Joanot Martorell i, en dues ocasions, del Sant Jordi, va trencar el seu llarg silenci editorial per publicar una novel·la. Aquesta, però, i per primera vegada, estava escrita en castellà. Es tracta de casos aïllats o de símptoma d’una malaltia contagiosa? A hores d’ara no ho sabria dir, però hauríem de trobar a temps la vacuna que permeta prevenir-ne els efectes nocius de la seua expansió.
D’altra banda, els escriptors i escriptores valencians al voltant de la trentena que hagen publicat alguna obra destacada en els últims anys (especialment en l’àmbit de la narrativa i l’assaig) es podrien comptar amb els dits d’una mà i ens en sobrarien més de la meitat. I això tampoc és anecdòtic. El fet que el premi El Lector de l’Odissea haja quedat desert per primera vegada en la seua trajectòria “amb l’objectiu de preservar el prestigi assolit per l’únic premi de lectors que es convoca al país”, com expressen els organitzadors a la web, és també un nou toc d’atenció.
En aquest context resulta, doncs, especialment interessant incentivar l’aparició de noves veus, especialment joves, i premiar l’excel·lència, que implicaria no només els llibres de qualitat literària indubtable, sinó també els que tenen aquella estranya qualitat de “crear” lectors, llibres amb capacitat d’arribar a un públic nombrós. Entre aquests hem de fer un esment especial als adreçats a infants i joves. Fa poc el CLIJCAT va elaborar un manifest que signàrem la majoria dels editors que publiquem LIJ. M’agradaria rescatar ací breument la queixa que hi expressàvem (una vegada més) per la invisibilitat de la literatura infantil i juvenil, que només es trenca quan apareix un bestseller, quan intervenen fortes campanyes mediàtiques o en un parell de dates assenyalades al llarg de l’any, així com la necessitat vital que la LIJ s’incorpore en el dia a dia d’infants i joves amb la implicació de TOTS: editors, escriptors, il·lustradors, llibreters i bibliotecaris…, però també de pares i mares, escoles, institucions, mitjans de comunicació...
Tornant al tema dels premis, potser cal recordar que poden i deuen quedar deserts quan no es troba, entre les presentades, una obra que destaque per algun motiu temàtic, estilístic o, en tot cas, estrictament literari. Posats a demanar, demanem també més imaginació a les escasses institucions o empreses que volen invertir en cultura literària: hi ha més opcions a banda de la creació de nous guardons literaris! Aquestes jornades de Vilafranca en són un bon exemple.

Literatura catosfèrica
S’ha parlat molt dels autors convidats a Frankfurt i dels actes programats i poc de la feina soterrada però sovint efectiva que s’ha fet amb l’excusa o motiu de la Fira del Llibre per excel·lència. Cal lloar especialment les interessants jornades formatives programades per a les editorials, tot i que s’acumularen a final d’any (poca previsió) i es feren totes a Barcelona (hi ha vida a la perifèria!).
Una de les que més èxit va tenir (i, de fet, s’ha repetit) és la de “Màrqueting online del llibre”, impartida per Javier Celaya. I està molt bé que siga així perquè, en conjunt, el sector està prou lluny de l’evolució que estan experimentant, en aquest camp, altres països del nostre entorn. Som un mercat petit, però hem d’actuar amb ambició, i la xarxa 2.0 és una opció gens menyspreable de difusió, publicitat, promoció i màrqueting a la que els editors no podem renunciar.
Els blocs, per exemple, s’estan convertint en el modern “boca a boca” o “boca-orella”, un canal dinàmic mitjançant el qual cada vegada més gent de procedència i interessos diversos s’informa i, sobretot, opina i comparteix recomanacions. I, des del punt de vista de la creació, és un focus d’ebullició permanent i una font inesgotable d’idees i material per a nous llibres. Biel Mesquida afirma que en la catosfera “es fa una part essencial de la literatura del present”, i el blocaire Toni Ibàñez rebla el clau en assegurar que la literatura catalana “serà catosfèrica o no serà”. La Catosfera, especialment la catosfera literària, bull, com la cassola al forn ausiasmarquiana, de creativitat. Una creativitat que, com altres virtuts de la xarxa social 2.0, s’ofereix gratuïtament als internautes. Guanyar presència a Internet és una estimable opció de futur per a escriptors i editors.

[Continuarà...]

IntraFrankfurt (L'Odissea) II - Una llengua, un mercat

L'article comença ací.



“Una llengua, un mercat”
Tot i que el lema pot sonar antic, l’hem de reivindicar cada dia de paraula i (sobretot) amb fets. Els editors tenim molt a dir al respecte: què (i a qui) publiquem i on (i com) ho promocionem i ho tractem de vendre són qüestions de gran interés. Les fronteres autonòmiques han compartimentat, fragmentat i empetitit el nostre mercat cultural i moltes editorials han acabat interioritzant aquest handicap i incorporant-lo al seu treball habitual.
Però aquest problema no afecta només l’àmbit de la cultura: ens falten clarament mitjans de comunicació (premsa escrita, revistes, portals web, ràdios i televisions) que abasten la totalitat del territori i amb audiència suficient com perquè la seua influència siga perceptible. S’ha parlat molt de l’atemptat que suposa tancar els repetidors de TV3 al País Valencià, però ben poc de l’escassa audiència (menys d’un punt de share) que té o tenia la televisió pública catalana en aquelles terres, fruit, sens dubte, de l’escàs interés que tradicionalment ha demostrat per fer-se ressò de la realitat valenciana.
També l’Avui o La Vanguardia o El Periódico resulten testimonials als ulls dels lectors valencians i balears. Quan els mitjans de comunicació tradicionals fallen, cal redoblar esforços i ser més imaginatius per buscar fórmules noves de cohesió i, així mateix, donar suport a les iniciatives que empren les noves tecnologies com a canal d’expressió.
El nostre sector editorial està amenaçat també per altres perills que no són uniformes des del punt de vista territorial, com ara els sistemes de gratuïtat de llibre de text. Al País Valencià, on la majoria dels manuals d’ensenyament obligatori s’elaboren a Madrid o a Barcelona, s’ha optat per la solució del xec-llibre, per a tranquil·litat del sector. L’edició en llengua catalana al Principat està fortament condicionada per l’edició de text no universitari, que representa un 42% de la facturació. Qualsevol modificació de les condicions objectives que puguen afectar al mercat del llibre de text dels nivells obligatoris a Catalunya modificarà el panorama de la facturació de llibres en català i afectarà l’estabilitat i el futur del sector. El sistema de reutilització és, com s’ha demostrat en els territoris on s’ha implantat ja, el més nociu per a la cadena d’elaboració, distribució i venda de llibres. Sembla mentida, però cal insistir-hi (encara).

[Continuarà...]

IntraFrankfurt (L'Odissea) I

Heus ací el text d'un servidor inclòs al llibre col·lectiu La literatura catalana després de Frankfurt, que recull les ponències de les Jornades El Lector de l'Odissea celebrades en febrer a Vilafranca. Per la seua extensió (i perquè en estiu no tenim més pa per alimentar la criatura), el reproduïrem en diversos apunts.

“Després de tanta polèmica pública, de tanta crítica i de tanta satisfacció, de tants articles, declaracions, debats, discursos i altres penes i alegries patriòtiques, vejam si posem una mica de seny.” Són paraules de Joan Francesc Mira que semblen haver inspirat els organitzadors d’aquestes jornades, als quals agraïsc d’entrada la seua amable invitació a participar-hi. Només des de la calma i la reflexió podrem traure l’aigua clara i avançar cap a la consolidació de la cultura literària que compartim catalans, valencians i balears. I aquest és l’objectiu principal d’aquesta lloable iniciativa.
Parlar de l’estat de la literatura catalana després de la Fira del Llibre de Frankfurt implicaria que aquesta cita internacional ens ha canviat d’alguna manera, i no crec que siga cert. Recorde aquells dies a la ciutat alemanya com un miratge, quasi com el Paradís, on els polítics no només no tenien por de veure’s en contacte amb els escriptors, sinó que fins i tot hi buscaven la foto. Els mitjans de comunicació de Catalunya estaven per tot arreu i segurament aconseguirien transmetre aquells dies el mateix que Canal 9 amb l’America’s Cup: que l’univers sencer estava pendent de nosaltres.
Activitats, exposicions, taules redones, conferències, xarrades i trobades de tot tipus se succeïen o se solapaven en aquell raconet del pavelló 5.1 on les nostres lletres tractaven de cridar l’atenció d’agents i editors d’arreu del planeta. Hi havia poc de públic amb aparells de traducció, ja m’enteneu, però, en compensació, el món ens va dedicar els 5 minuts de glòria que tanta inversió i tants esforços, tantes polèmiques i tires-i-arronses va meréixer. Tornàrem cofois tots.
Diu Mira en el mateix article d’El Temps d’on hem extret les paraules prèvies, que els qui participem de la cultura catalana tenim “l’actitud dels pobres, precisament perquè som pobres, perquè estem acostumats a no ser quasi res dins de les pròpies fronteres (qualssevol que siguen aquestes fronteres), i per tant tota ocasió de lluïment ens pot fer fugaçment feliços. Llavors confonem fàcilment una fira de llibres i d’editorials amb una mena de circ universal, d’aparador que el món sencer contempla.” I molts ja hem comprovat que això no és ben bé així. D’altres, ni abans ni després no ho han volgut veure.
Una vegada apagats els focus que ens enlluernaven, ens podem tornar a veure amb la llum natural i, potser, fins i tot coincidir que, malgrat la importància innegable de l’esdeveniment, no hi havia per a tant. Frankfurt no ha canviat la literatura catalana, però qui sap si ha influït en la percepció que en tenim nosaltres de nosaltres mateixos. I no em referisc només als que ens dediquem a la cosa de la ploma i el paper, sinó als lectors (que no a “la gent”) en general.

Horror: definim la cultura catalana
La polèmica primera sobre què és i què no és cultura catalana és ben significativa d’un estat de coses que, lamentablement, no hem resolt encara i que potser (malauradament) no resoldrem mai. Vist des de València, on ens dirigeixen polítics que no només celebren el tancament dels quatre canals públics de la CCRTV, sinó que hi col·laboren activament, l’expressió “cultura catalana” resulta llunyana, no sé si dir ja “estranya”. El ben cert, també, és que massa sovint s’ha transmés la idea potser no premeditada però sí interioritzada amb naturalitat, que la convidada d’honor a Frankfurt era Catalunya, i no la cultura que Catalunya comparteix amb altres territoris. O aquest efecte m’ha fet a mi.
Siga com siga, els esforços humans i econòmics que s’han invertit per donar a conéixer a l’estranger alguns autors escollits han contribuït a situar la cultura catalana entre les cultures del món. I això, per si sol, ja és una fita. Perquè, sí, és cert, ningú de nosaltres recordarà res del que van fer, en els últims anys, països convidats com ara Corea o l’Índia, però tots sabíem prèviament que els coreans i els indis tenien i tenen una cultura pròpia, tot i que la ignorem en bona mesura. Però quants editors a Finlàndia, Hongria o el Canadà no hauran descobert ara, gràcies a l’impuls de Frankfurt, que hi ha una “cosa” singular i universal anomenada Cultura Catalana, signifique això el que signifique? I bé sabem que conéixer l’existència d’una “cosa” és el primer pas (imprescindible) per mostrar una mínima curiositat al respecte. Això, remarquem-ho abans de continuar, ho hem aconseguit.
Si treballem per mantenir viva la flama del desig (i ací hi ha molta feina a fer), els rendiments seran molt més productius en el futur. Comptem amb avals tan importants com els èxits d’Albert Sánchez Piñol, Maria Barbal o Jaume Cabré o, en l’àmbit de la literatura infantil, Les Tres Bessones. Són la punta de llança que tota literatura necessita, les credencials que podem exhibir per tractar de divulgar l’extraordinària feina dels nostres millors creadors.
Tant de bo que, tot plegat, servira per apujar l’autoestima dels lectors autòctons i que poguera contribuir a enfortir les nostres lletres també de portes endins. És l’efecte “IntraFrankfurt”, al qual, roda i volta, tornaré en aquest escrit.
Ara tenim un bon grapat d’autors i d’editors que han viatjat i que, en un únic recinte, han pogut contemplar i admirar l’aclaparadora oferta mundial de llibres. Aquesta experiència, per força, ha de ser enriquidora, perquè en la mateixa mesura que hem d’exportar la nostra creativitat, també hem de ser capaços d’incorporar el més destacat del panorama internacional. En aquest sentit, les traduccions a la nostra llengua no només de bestsellers o d’autors reconeguts, sinó de tot aquell que tinga res a dir-nos, són imprescindibles. Val a dir que en els últims mesos han sorgit iniciatives en aquest camp tant des dels grans grups (com és el cas de l’editorial L’Avenç dins d’RBA) com segells nous (Adesiara, Accent) amb empenta i convicció i alguns títols notables en els seus llançaments respectius. Bon senyal.

Un balanç positiu
El balanç de Frankfurt 2007, doncs, amb llums i ombres, és clarament positiu tot i que, com diu Joan Francesc Mira en l’article citat, “un premi Nobel fa molt més per la projecció d’una llengua o d’una literatura que deu fires de llibres, de Frankfurt o Guadalajara”. En aquest sentit es va pronunciar també el vicepresident de la Generalitat Catalana, Josep-Lluís Carod Rovira, durant la Nit de Santa Llúcia. En el seu discurs va proclamar (sense rubor) que si Catalunya tinguera un estat propi ja tindria un premi Nobel de literatura.
És ben notòria la tendència dels polítics a l’exageració i l’autobombo, els hi va amb el sou, però ja va bé que puguem transmetre aquest optimisme a la societat, aquesta confiança que tenim molts autors bons i alguns de certament extraordinaris; autors que són traduïts i llegits ací i a fora; autors que treballen tenaçment perquè la nostra siga una llengua viva, útil per a comunicar, emocionar, entretenir i reflexionar. En tenim, és innegable, i hem de treballar perquè siguen més coneguts o ens trobarem (ens trobem ja) amb la paradoxa que autors catalans de vendes envejables a Alemanya resulten absolutament desconeguts per als lectors potencials al sud del Sénia.

[Continuarà...]

Jornades a Vilafranca

Demà divendres i dissabte se celebren a Vilafranca unes jornades per parlar de "La literatura catalana després de Frankfurt". Hi participen escriptors, lectors, llibreters i editors, entre els quals aquest Tirant (al cap). Si esteu per allà...

Una LIJ per a tot el món (i III)

La sèrie comença ací i continua ací.

[...]

D’exemples d’autors catalans d’èxit internacional en tenim afortunadament molts més. Els podríem parlar d’Andreu Martín, que passeja el popular detectiu Flanagan per països com França, Alemanya, Itàlia, Grècia o Brasil; o de Jordi Sierra i Fabra, autor de més de 300 llibres traduïts a 25 llengües i dels quals ha venut 7 milions d’exemplars; o de Maite Carranza, un dels últims descobriments de la literatura fantàstica, autora de la trilogia “La guerra de les bruixes” amb els drets venuts a 16 països: des d’Hongria, Finlàndia o Polònia fins als inexpugnables Estats Units d’Amèrica.
Si seguírem criteris d’estricta qualitat literària, caldria remarcar els autors distingits cada any amb el premi de la Crítica Serra d’Or, que en l’última edició va reconéixer l’àlbum il·lustrat que han elaborat conjuntament Raimon Portell i Ignasi Blanch i l’última novel·la de Silvestre Vilaplana; o amb el Premio Nacional de LIJ que atorga el ministeri de Cultura del govern espanyol, que en diverses ocasions ha recaigut en obres literàries escrites en català d’autors com ara Pep Albanell, Jaume Ribera, Andreu Martín, Josep Vallverdú, Emili Teixidor, Miquel Desclot o Gabriel Janer Manila, que l’ha rebut dues vegades [I ara hi hauríem d'afegir Sierra i Fabra a la llista!]. O faríem esment de la selecció anual del White Ravens, que sempre reserva un apartat per a la literatura catalana i que en l’edició d’enguany recomana obres d’Eulàlia Canal, Lluís Farré i Sierra i Fabra.
Però no pretenem fer un repàs exhaustiu de la producció de LIJ en llengua catalana, ni confeccionar cap cànon. De fet, hi ha molts més noms i títols remarcables i exportables, alguns ja traduïts a altres idiomes, d’altres esperant pacientment a l’aguait que un lector, un agent, un scout o un editor vulga descobrir, amb agradable sorpresa, el nivell dels nostres creadors i incorporar-los a la vida editorial i lectora dels seus països respectius. Des d’aquesta taula només hem volgut suggerir-los uns pocs títols avalats per l’èxit de nombroses edicions per encomanar-los el nostre entusiasme i la confiança en la professionalitat dels nostres escriptors i il·lustradors.
De nou un prec als editors de la sala: miren, busquen, regiren els catàlegs dels editors en llengua catalana presents aquí a Frankfurt. El seu pròxim èxit els està esperant en el Hall 5.1. i en el catàleg de foreign rights que trobaran a la web http://www.booksincatalan.cat/. Si volen ser l’enveja dels seus col·legues, un consell: no se’l perden!

Una LIJ per a tot el món (II)

La sèrie comença ací.

[...]
Un mercat relativament petit com el català té dificultats per produir àlbums il·lustrats, llibres de cartó, de plàstic o de tela: els costos per a tirades reduïdes són, com bé saben vostés, prohibitius, dissuasoris. Per això durant molt de temps hem “importat” aquest tipus d’obres, les hem comprades en fires internacionals i les hem traduïdes i adaptades a la nostra llengua. Ara, però, conscients de l’atractiu i la qualitat de les obres que confeccionem, també ens hem convertit en «exportadors» d’àlbums imaginatius. No és estrany veure, per exemple, un àlbum il·lustrat per Montse Gisbert traduït al coreà.

D’altra banda, cada vegada són més les editorials del nostre àmbit lingüístic que llancen títols o col·leccions simultàniament en les distintes llengües peninsulars, sovint amb acords previs de coedició amb altres editors. Uns acords que, per descomptat, estan oberts a la participació d’editors de totes les llengües del món!

Continuant en l’àmbit dels lectors més petits podem posar molts exemples d’èxits editorials, però, si els sembla, ens fixarem en dos fenòmens que han traspassat les nostres fronteres i que són representants magnífics de la capacitat creativa que ara i sempre ha tingut aquesta literatura que avui els mostrem en el seu vessant més internacional:
En primer lloc, el personatge de Teo, que va nàixer el 1977 de la mà de dues autores que s’apleguen sota el pseudònim Violeta Denou. Tot i els 30 anys transcorreguts des de les primeres aventures d’aquest entranyable personatge, continua ben viu i compta amb l’aval de 6 milions d’exemplars venuts en els diversos idiomes en què s’ha publicat, alguns tan distants com l’alemany, el grec, el danés o el japonés.
Un exemple més recent de fenomen editorial català per als primers lectors és el de Les tres bessones. Els personatges creats per Mercè Company i Roser Capdevila el 1983 han traspassat fronteres de gèneres i països fins convertir-se en una marca al més pur estil anglosaxó. A partir dels personatges literaris, s’ha creat una línia de productes i de merchandising quasi infinita que va des de jocs de taula als productes multimèdia i, per descomptat, la popular una sèrie de televisió que s’emet en 158 països de 35 llengües diferents.
L’èxit editorial i audiovisual de Les Tres Bessones no té precedents en l’àmbit en llengua catalana, però els puc ben garantir que no és en absolut irrepetible en el futur.

Una LIJ per a tot el món (I)

Aquest és el text de la meua intervenció a la taula redona "La Ventafocs dóna la campanada" sobre l'estat de la LIJ que va organitzar el Llull a Frankfurt. Em van precedir en el torn de paraules Marta Vilagut, Reina Duarte i Lara Toro. Moderava Jochen Weber, cap de la Internationale Jugendbibliothek.
El trobareu en tres apunts:

El sector editorial en llengua catalana ha estat tradicionalment més importador que exportador. Sempre s’ha dit que els catalans anàvem a les Fires més amb la intenció de “comprar” drets que no de “vendre” els que gestionem. I no per falta de qualitat, sinó, segurament, per una suma dels motius històrics que s’han comentat ja en aquesta mateixa taula. Però aquest desajustament de la balança fa temps que ha començat a canviar, i d’aquesta tendència redreçadora, més realista i justa, també hi participa, i de quina manera!, la LIJ.
Marta Vilagut apuntava en la seua intervenció les que han estat, a grans trets, les principals dificultats de normalització del català, que han afectat en el passat el correcte funcionament del sector editorial i de la literatura en el seu conjunt. Potser per aquelles dificultats, majoritàriament superades en l’actualitat, la LIJ en llengua catalana presenta a hores d’ara una gran efervescència i vitalitat. La normalització de la nostra llengua, implantada de forma progressiva al circuït escolar des de fa uns 25 anys, ha beneficiat en especial la LIJ, perquè són els infants precisament el segment de públic que més llig en català. I aquesta circumstància ha propiciat el sorgiment i consolidació d’autors d’una gran qualitat literària, així com un públic lector nombrós que segueix les seues trajectòries. D’altra banda, a les nostres llibreries arriben amb total normalitat, i en acurades traduccions a la llengua pròpia, els autors de LIJ de més èxit arreu del món: des de l’imprescindible Harry Potter fins les aventures de Molly Moon i Gerónimo Stilton o les creacions fantàstiques de Cornelia Funke o Philip Pullman.
És difícil mostrar en una breu intervenció la riquesa i els matisos de la LIJ en llengua catalana, per això només els donarem unes breus pinzellades a mode de guiatge que els podrà suggerir algunes línies de recerca. Els encoratgem des d’ací a estirar la corda. Els esperen vertaderes sorpreses a l’altra banda.
Tot i que la LIJ en llengua catalana és encara molt jove, ja podem parlar dels primers clàssics, per la seua importància clau en una època històrica, però també per la seua capacitat de mantenir-se vius malgrat el pas de les dècades.
El primer clàssic al qual volia referir-me és El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas. Està adreçat a lectors a partir d’uns 8 anys, i d’aquesta obra entranyable se n’han venut més de 300.000 exemplars en els últims 40 anys. Va ser distingit en el seu dia amb el veterà premi Josep Maria Folch i Torres i ha estat traduït a totes les llengües peninsulars (castellà, gallec i euskera), així com al francés i al japonés.
L’altra novel·la clàssica de la LIJ en català és La casa sota la sorra. Adreçada a joves a partir dels 12 anys, és obra de Joaquim Carbó. Es va publicar per primera vegada, com El zoo d’en Pitus, el 1966, i el seu èxit aclaparador ha propiciat que s’adaptara al còmic, que es traduïra al castellà i que tinguera continuïtat en títols com La casa sota les estrelles o La casa sobre les mines.
Hi ha encara moltíssimes llengües en què no es gaudeix d’aquestes dues obres emblemàtiques de la LIJ en llengua catalana. Si hi ha algun editor a la sala, per favor, li preguem que prenga nota…
Però si hem de parlar d’una obra emblemàtica de la literatura catalana, no estrictament pensada per al públic juvenil però que han gaudit especialment els joves des que es publicara per primera vegada l’any 1974 és Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. Aquesta novel·la de ciència ficció és, després de La plaça del Diamant, l’obra contemporània en llengua catalana més llegida. Ha estat traduïda, entre altres, al romanés, el francés o l’holandés i ha superat amb escreix la màgica xifra d’un milió d’exemplars venuts. Poca broma!

Efectes col·laterals (i IV)

L'efecte col·lateral més evident de Frankfurt és el col·lapse que produeix en la rutina editorial. Són dies de contestar correus pendents, de recordar a agents i/o editors que tal llibre que t'havien d'enviar encara no l'has rebut o que tal altre que els has d'enviar ja va en camí, i de participar en les "simpàtiques" subhastes de drets, partides de pòquer editorial virtuals en què es parla de tot excepte de literatura (a qui li importa la literatura quan parlem de cacaus?, quin món, aquest!).
El cas és que la vida (l'editorial també) continua. Aquesta vesprada hi ha l'acte de lliurament dels premis Alfons el Magnànim (amb el Diari d'un setembrista de Jordi Llavina ja editat, petits miracles editorials), i demà, el Xaro Vidal-Ciutat de Carcaixent de teatre infantil. Entremig, les activitats dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira, la lectura d'alguns llibres sol·licitats que necessite llegir abans "d'apostar" i els originals presentats al premi Bancaixa.
M'hauria agradat parlar-vos de com un valencià resident a Bonn va fer una pregunta innocent ("com quedarà això de TV3?") al conseller Treserras, que va acabar convertida en conferència improvisada, amb una petita multitud congregada al voltant, alguns dels quals (jo mateix) estupefactes davant d'algunes afirmacions de les bambalines de l'alta política que ara no venen al cas (bé, sí que venen, però millor no). I... en fi, tantes altres coses. Però passem pàgina. Em queda només (confie) penjar la intervenció en la taula redona de LIJ. Demà, d'acord?

Efectes col·laterals (I)

Havia escrit la paraula "Frankfurt" al títol d'aquest apunt, però d'immediat l'he esborrada per no espantar la clientela. Imagine que esteu tots ja fins al capdamunt de La Fira (així, en majúscules i negreta). Jo ja he contat la meua (de mi) experiència, així que no aprofundirem més. Però aquells dies s'hi van produir algunes petites (grans) anècdotes que ultrapassen les fronteres germàniques, i em sembla oportú compartir-les.
La primera es va produir en eixe simulacre de Wall Street que és l'Agent's Centre, un lloc atapeït de tauletes i gent on, en 30 minuts (màxim) tracten de vendre't (o tu de comprar-los) drets d'edició de tots els autors imaginables.
Doncs bé, deambulava jo perdut per allà quan veig la silueta d'una agent que coneixia. M'hi acoste i la salude. "Hola, X, què tal?" En girar-se, però, resulta que no és X. "Perdó, perdó, que no hi és la senyoreta X?" "No, la senyoreta X ja no treballa amb nosaltres, l'ha fitxada [sempre diuen "fitxar"] al Grup Tal." "Ah", vaig encertar a dir jo, tapant-me les vergonyes. "Vols dir que la senyoreta X, a qui jo li confiava les meues cabòries, desitjos i anhels, a qui li explicava obertament tot allò que buscava i per què, aquella mateixa senyoreta X que em preguntava coses i jo les contestava, ara treballa en una editorial de la competència?", vaig pensar (però no vaig dir, mai més diré res). "Jo en sóc la substituta, em diuen Y, i abans treballava al Grup Qual, em pots dir què busques?". Vaig adduir falta de temps, una cita immediata, i me'n vaig anar cames ajudeu-me.
Què li diré la pròxima vegada que la veja? Parlarem de l'oratge. Avui plou a la Ribera del Xúquer.

Jo (el meu Frankfurt)

Jo us vull fer cinc cèntims (l'apunt, però, es preveu llarg) de com he viscut aquests quatre dies (ben comptats) a un Frankfurt irrepetible.

Jo (Ich) vaig arribar cansat per la matinada, vaig deixar les maletes i vaig començar les primeres reunions (el temps, allà, és un bé escàs). De nit, jo vaig anar al Sónar, vaig (tractar de) menjar alguna cosa (deconstruïda) i vaig veure com un motorista ens omplia de fum tòxic per acabar aterrant bruscament sobre el piano d'un Carles Santos en èxtasi. Massa modernitat per a mi, em vaig dir jo, i jo vaig marxar.

El segon dia, jo em vaig alçar prompte, em vaig desdejunar a correcuita i vaig tornar a la Messe disposat a vendre fins i tot les baldes de la prestatgeria (si se'm presentava l'ocasió). Jo he trobat editors receptius (encuriosits) amb els autors que jo representava. Jo no he tancat cap tracte, però tinc esperances (sóc optimista de mena, jo). Jo vaig buscar "el llibre de la Fira" i creia que no l'havia trobat, però ara resulta que potser sí perquè la panxa em fa cusquerelles quan pense en un títol concret que toque amb els capcirons dels dits i mai se sap si... (Achtung!)
Jo vaig conéixer l'amic Subal in person, el qual em va dir (a mi) que el Llibreter voltava per allà de forma anònima (tan a prop meu i encara sense cara). Jo no el vaig trobar, però hauríem pogut entrar (cas que haguérem tingut temps) amb Jaume Subirana, Jordi Ferré i JJ Isern en una de les peixeres del Llull i improvisar un acte (un més!) de blocaires de la cultura catalana. Jo pense que hauria estat un acte singular i (qui sap si) universal.
Les presentacions que jo he vist (de passada quasi totes) estaven de gom a gom: en la taula redona en què hi vaig participar (aviat jo penjaré ací el meu text), la sala (petitíssima) estava a tope, el conseller Maragall en primera fila (prenent notes), i només dues persones amb auriculars de traducció (la resta ens entenia perfectament, ja ens entenem).
Jo he vist una escriptora emprenyadíssima perquè no l'havien esmentada en un acte (jo no m'ho podia creure; com en diuen d'això... miramelics?), una editora escridassant un dels (molts) consellers allà presents perquè un autor ("seu") no apareixia en noséquins papers o panells, i una altra que m'ignorà (a mi) sistemàticament vés a saber per què (jo sí que ho sé). Quines coses, vaig pensar jo, i jo vaig continuar fent, envoltat de càmeres que apuntaven altres llocs, de polítics que passaven de llarg i d'autors (patims, patams i patums) alguns dels quals preguntaven coses i altres no.

Jo he felicitat Quim Monzó pel seu discurs i em ve de gust enllaçar (jo també) el vídeo (imprescindible, "cal dir res en concret, en un discurs?", magistral).
Jo he estat per primera vegada en el mític Frankfurter Hof (un somni acomplit, un cert desencís, jo no sóc d'aquell món). Jo he vist més polítics (cap dels meus, vull dir valencià) que en tota la meua vida. Jo no n'he saludat cap (mal fet, no existisc). Jo he vist els Antònia Font en concert (breu, amb públic casolà) al Brotfabrik just un any després que actuaren al meu poble (és això, la globalització?). Jo no he eixit dels pavellons 5, 6 i 8, no he vist la llum del dia, ni els castellers ni tampoc cap (caríssima) exposició.
Jo he estat també a l'estand de l'AEPV, que ha fet una molt bona feina per no perdre aquest tren (AVE) i aconseguir que molts editors (i també escriptors) tingueren aquest contacte amb l'exterior, amb la globalitat, amb el tot del món del llibre. Jo m'he emocionat amb la presentació del Tirant (el "meu" Tirant) a l'alemany i he maleït que les meues autoritats polítiques no estigueren amb mi, amb ells mateixos, amb tots. D'això jo en dic autoodi.
Jo ho he passat molt bé a les vesprades-nit i he dormit poc, amb una companyia immillorable. Jo sé que ara queda molta feina encara (enviar mostres, recopilar informació, llegir i garbellar el que hem demanat o demanarem), però així és la vida del firaire. Jo en faig una valoració molt (molt, molt) positiva de tot plegat.
Ja de tornada, jo he plorat d'alegria quan Marc (a punt de fer un any) m'ha disparat papapapapapapa entre besos i abraços després de quatre dies (ben comptats) lluny de casa.
I aquest, amics i amigues, és, de principi a fi, el Frankfurt que he viscut jo (Ich).
Auf Wiedersehen!

Opinions preFrankfurt (encara)

No mos furtaran la paella (ni a Frankfurt!)

Un dels primers titulars de la "repercussió" de la Fira de Frankfurt que he llegit a la premsa valenciana és aquest:

" Gandia, Sueca y Morella patrocinan la Feria de Fráncfort que presenta las Fallas y la paella como catalanas"

De vegades hom podria pensar (i, de fet, ho pensa) que el temps s'ha aturat en aquest País que vol ser Comunitat. Sort que encara queda gent com els alcaldes d'aquestes tres ciutats per fer-nos creure que una certa normalitat podria arribar algun dia a ser possible. Via Vent d Cabylia arribe al bloc de l'alcalde de Gandia, en el qual parla de l'experiència frankfurtiana (i de nous projectes borgians) en primera persona. Danke!

Tirant cap a Frankfurt

Doncs això.
Amb aquesta oportuna il·lustració d'Ortifus, vilment piratejada del suplement Posdata dedicat a la cosa de Frankfurt (el Levante, ni que siga a última hora, s'ha posat les piles amb el tema; ha estat l'únic al sud del Sénia), m'acomiade momentàniament. Quan recupere forces (si és que mai em recupere), ens tornem a llegir.
A no ser que trobe un momentet entre copa i copa i aleshores...

PreFrankfurt (tot arriba)

Avui és 9 d'Octubre, "Dia de la Comunitat". S'inaugura Frankfurt, Ribó abandona per la tossuderia del PC, el cel està cobert (encara plourà?) i aviat ens tancaran TV3. Festa completa que aprofite per estar amb Marc, fer la maleta (quin oratge ens caurà enguany? Com puc trobar un abric entre les caixes de l'eterna mudança!?) i mirar, per fi, l'agenda. Tremole.

Al correu electrònic, una última cita que, vés per on, encara puc encaixar. Yes, yes, I can (quin remei!). Penge el cartell de "Complet" i revise el text de la taula redona sobre LIJ en què participe dijous... despús-demà ja! Tant de temps parlant de Frankfurt i ara resulta que és real, que ja està ací, i que ben prompte haurà acabat...

Revise l'agenda, deia, i em trobe amb una trentena de reunions pactades (algunes, de possibles "compradors", però no llancem coets encara) que deixen poc de marge per a "saraus", tot i que veuré si em puc colar al concert d'Antònia Font. I l'horari de l'avió: sí, demà hauré d'eixir de casa cap a les 5 i poc del matí de casa. Les 5 del matí!!! Repunyeta: encara no me n'he anat i ja estic fet un Cristo.

I aquesta vesprada, a les 19,30 h., a Algemesí, lliurament del Guardó Mancomunitat de la Ribera Alta a Bromera.

I fins dissabte a la nit no tornaré a veure Marc...
I jo dic: els editors també som persones. Coi!