La rebelió dels autors LIJ

Fa temps que aquesta notícia ha creat bastant polèmica a Anglaterra, però no sé si la premsa autòctona se n'ha fet molt de ressò. El cas és que els autors anglesos de literatura infantil i juvenil s'han rebelat contra la idea de l'Associació d'Editors d'especificar a les cobertes dels seus llibres l'edat de lectura recomanada. Aquesta és una pràctica habitual i consolidada a l'Estat espanyol, on l'hem interioritzada des de no se sap ni quan. No em consten moviments en contra.
Però el món (del llibre) anglosaxó està rebotat amb el tema. Afirmen que són els mestres, els llibreters i els bibliotecaris els que han de suggerir, de manera personalitzada, si un llibre és adequat o no per a un xiquet concret atenent a aspectes que van més enllà de la seua edat (l'edat lectora, de fet, no sempre està relacionada amb el nostre any de naixement).
El "moviment" en qüestió té, per descomptat, una pàgina web oficial: No To Age Banding. L'admirat Philip Pullman ha fet una forta campanya en contra d'aquest (al seu entendre) "reduccionisme":

"Escric per a tot aquell que em vulga llegir, i vull tenir tans lectors com siga possible, i vull trobar-los honestament. I l'efecte d'aquest petit número imprés pot posar en risc la relació entre autor i lector, introduïnt-hi una dada errònia. Un llibre que proclama 'Està escrit per a lectors a partir d'11 anys', menteix, perquè senzillament no és així."

De moment, el moviment en contra de l'etiquetatge en franges d'edat els llibres de LIJ ha sumat més de 4.000 mestres, llibreters, escriptors, il·lustradors, crítics, lectors, pares i mares a la causa. Fins i tot el ministre al càrrec de temes relacionats amb la infància ha fet costat els escriptors (fa enveja, eh?, que un polític es pronuncie per aquestes coses).
Abans que em caiga una pluja de retrets, deixeu-me remarcar unes paraules de Pullman al final del seu escrit, adreçades als autors i il·lustradors:

"Els editors no són els nostres enemics. Sovint, són bons i íntims amics. El vertader enemic és la religió del mercat, que resulta tan brutal i destructiva per als nostres amics editors com per a qualsevol altre que construeix una societat decent."

Un debat, com a mínim, interessant.

Què és un plagi?

L'apunt d'avui el trobareu en aquesta adreça. Per cert, enllaçar és també una manera de plagiar? Podem plagiar-nos a nosaltres mateixos?

Obrint Pas a Croàcia

Avui Xavi Sarrià trenca un silenci de tres mesos al seu bloc. Ja el trobàvem a faltar! En parlem a Bromera de lletres, així que no em repetiré. Només volia afegir ací l'enllaç a una notícia que m'envia Xavi sobre el concert que dissabte passat va oferir Obrint Pas a Croàcia (ple de gom a gom). És de Hravatska Radiotelevizija, la televisió pública croata. Si punxeu al vídeo podeu escoltar de fons el concert dels valencians. Jo m'emocione amb el so de la dolçaina i l'everybody final!

I que Obrint Pas aparega en la tele de Croàcia i no als mitjans públics valencians...!

Por

El brutal assassinat de deu persones en un institut de Finlàndia a mans de Matti Juhani Saari, un estudiant que assegurava "odiar la raça humana" i que havia estat sis anys planificant la matança fan por, molta por.
La notícia ens pilla treballant en les proves de l'obra de Xavi Sarrià que avançàrem en aquest apunt. El primer relat es titula precisament "Por" i no és una premonició d'aquests fets detestables (com m'ha suggerit un dels correctors de l'obra), sinó que està inspirat en un atac semblant, ocorregut també a Finlàndia, que va deixar el món estupefacte. En aquell cas el protagonista era Pekka-Eric Auvinen, un jove de 18 anys que va acabar amb la vida de 8 persones (inclosa la directora del centre) instants després de penjar un vídeo amenaçador a Internet.
És preocupant que un país amb poc més de 5 milions d'habitants tinga vora 2 milions d'armes de foc, una proporció que només superen els EUA i el Iemen. En canvi, els centres educatius tenen una reputació immillorable, i Finlàndia encapçala els resultats de l'informe PISA. Una prova més que l'educació dels fills no és tasca exclusiva del professorat.

Lliçons per a editors

El bloc Ediciona es fa ressò en aquest apunt d'un article publicat al Business Week, en el qual se'ns diu que el negoci del Kindle ja suposa per a Amazon un 4% de les vendes (1.100 milions de dòlars, que es diu prompte!). L'acceptació d'aquest aparell de lectura electrònica serveix com a pretext per a reflexionar sobre la necessitat que els editors utilitzen més les noves tecnologies, i aporta 5 lliçons que els editors poden aprendre d'Internet. Són aquestes (traducció d'Ediciona):

1. Convertir la lectura en un acto social: aprovechar las herramientas que ofrece la Web 2.0 para conectar a las personas a través de lo que leen, haciendo que la lectura deje de ser un acto individual que nos aísla a los unos de los otros.
2. Sacar las giras promocionales de las librerías: utilizar los “social media” como canal para promocionar los libros y aprovechar su capacidad tanto de trascender las barreras geográficas como de establecer un contacto con los lectores en lugar de limitarse sólo a hacer giras y firmas de libros en librerías.
3. Crear estrellas en lugar de limitarse a explotar las que ya existen: el hecho de que un autor alcance un alto nivel de notoriedad contribuye a que sus libros se vendan más, por lo cual hay que pedirles a los autores que tengan un blog, que asistan a eventos y que participen en mesas de discusión.
4. Digitalizar todo el trabajo: el proceso de producción editorial es más ágil si todas sus fases se ponen en marcha echando mano de herramientas digitales.
5. Facilitar el comercio electrónico: permitirle al visitante de su página Web comprar los libros con un solo clic mediante aplicaciones que faciliten la transacción.

Apunts per a la reflexió.

Citizenship

La notícia és aquesta (atenció: les inspeccions només afecten l'escola pública, no la concertada!). Ortifus ho veu així avui al Levante:

I és que tot sembla una gran broma... excepte perquè és real.

Gelosia

"És possible estar gelós de la paraula escrita? Sentir-se ofès per uns gargots nocturns com si fossin la mateixa carn i la mateixa sang d'un adversari sexual?"

Llegit a Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. Si no hi ha cap contratemps, demà entra en impremta.

Secs (el cervell)

Luis María Anson, avui en el suplement cultural d'El Mundo:

"Si un niño pide agua en castellano, en la mayoría de los colegios catalanes se
le deja sin respuesta y sediento."

Ho amolla i es queda tan ample, tu!

Esperpent educatiu

La premsa del dia recull les primeres reaccions a la penúltima ocurrència de les autoritats que ens governen: la imposició d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglés. El conseller del ram diu en aquesta notícia (per favor, no us la perdeu) que l'ocurrència és un "giro copernicano", que els professors que la donen directament (sense la ridícula traducció "simultània") en anglés (11 en total), són "unos héroes" que cal recompensar, etc., etc. I encara més:

"[El conseller] ha indicado que cualquier familia cuyo hijo no reciba la asignatura en inglés "y se sienta perjudicada por ello", puede acceder a los servicios de inspección de la Conselleria, con el fin de poder corregir una situación que es "anómala" y "contraviene" una resolución de un Gobierno "legitimado" para adoptarla."

Un desgavell, tot plegat. Si s'agafaren tan seriosament el compliment de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, encara per desenvolupar 25 anys després de la seua aprovació...!

El suïcidi de Foster Wallace

Reconec haver llegit poc l'obra de David Foster Wallace. Articles i entrevistes disperses i una part dels relats d'Extinción que no em van acabar de fer el pes, però, tot i això, van mantenir viu el desig per descobrir els seus grans treballs, tan aclamats per la crítica, sobretot la monumental La broma infinita, eternament a la cua de les lectures pendents.

Divendres passat es va penjar. Tenia 46 anys, va començar a publicar als 25 i estava considerat un dels millors renovadors de la literatura nordamericana de les últimes dècades, el més avantatjat del que es coneix com la "Next Generation" (on han encasellat també autors com ara Jonathan Lethem, Chuck Palahniuk, Jonathan Franzen o A.M. Homes, de la en qual parlarem ací pròximament).
La notícia m'ha impactat molt, tot i que, com remarca la premsa, l'autor havia manifestat tendències suïcides (fa uns anys va demanar que l'internaren en un hospital perquè no podia refrenar les ànsies d'acabar amb la seua pròpia vida). El millor homenatge per a un escriptor finat, sempre, és llegir la seua obra, per cert encara inèdita en català.

El bloc de PUV

A Vent d Cabylia (en l'actualitat, de periple italià) m'assabente que el Servei de Publicacions de la Universitat de València va obrir en juliol un bloc dedicat a "l'edició i el seu entorn cultural". Passat el preceptiu parèntesi estival (no s'ha actualitzat les últimes setmanes), confiem que tornarà aviat amb força, perquè promet, i molt.
Fem un tast amb aquest apunt de Gustau Muñoz "L'obsessió d'escriure, l'obsessió d'editar":

"L’edició, al capdavall, també té una dimensió creativa. I per això té un costat obsessiu, amb efectes de vegades productius i estimulants."

Benvinguts, companys de PUV, i per molts anys.

L'obra mestra perduda

Deia l'editor Michael Joseph que editar "és simplement una qüestió de dir 'Sí' o 'No' en el moment adequat". És encertar i... equivocar-se. Equivocar-se en sobrevalorar una obra o un autor, però equivocar-se, també, en rebutjar llibres meritoris. Ens ha passat a tots (a mi, sens dubte), però aquestes errades queden quasi sempre en secret. Ai, si es feren públics alguns informes de lectura que (per sort) continuen sent confidencials...!

En aquest il·lustratiu article del New York Times, l'editor Robert Giroux (cofundador de Farrar, Strauss & Giroux), mort recentment, confessa com va rebutjar la publicació d'El vigilant en el camp de sègol després d'haver-hi arribat a un acord encaixant mans amb un Salinger que, a primera vista, li va semblar Hamlet. La resposta de la lectora, perplexa pel contingut d'aquest llibre esdevingut mític amb el temps, va ser: "Se suposa que el xic [Holden, el protagonista] està boig?".

Nota: L'anècdota està recollida en el llibre The Time of Their Lives: The Golden Age of Great American Book Publishers, Their Editors and Authors, d'Al Silverman. Un excel·lent regal, si algú s'anima...

Plagis

Fa molts mesos que començà el procés editorial d'una novel·la més que recomanable: Plagis, d'Urbà Lozano. Va guanyar l'últim Premi de Narrativa Ciutat de València per unanimitat, i unànime també era la intriga per conéixer la identitat de l'autor que s'ocultava rere un pseudònim que ara mateix no recorde. Hi trobàvem reflexos de tants escriptors diferents que podien ser tots alhora o no ser cap d'ells, com de fet va ocórrer. Una cosa és clara: la lectura ens havia enlluernat.
No deixeu que el títol us confonga: és una obra absolutament original en la que trobem molta metaliteratura, reflexions sobre l'escriptura i el submón dels premis literaris, un poc d'intriga, alguna escena de llit, encontres fortuïts o potser no tan atzarosos com semblen, jocs lingüístics i molt d'humor.
A mi, aquesta novel·la d'Urbà Lozano que es posa avui a la venda em sembla una troballa extraordinària, una petita joia que us recomane molt encaridament. Si no em creieu, llegiu ací el segon capítol (en PDF). Tindrem temps de parlar-ne més en aquesta bitàcola si voleu, però en tot cas us redireccione als apunts que publica Urbà Lozano en el seu bloc "Més content que un gínjol". Avui ens desvela la gènesi de la novel·la. L'apocalipsi, de moment (confessió seua) se'l reserva.

Subratllar per veure com creixem

En alguna ocasió m'he referit en aquest bloc a la meua "mania" de subratllar els llibres que llig (sempre amb llapis, això sí). En una entrevista a El Periódico, Banville (o és Black?) hi diu la seua al respecte:

"Subratllar llibres és, en la seva opinió, una estupenda manera de veure com creixem. 'Al cap d'un temps, podem agafar els llibres i al veure els paràgrafs subratllats ens podem preguntar: ¿Per què ho vaig subratllar? Com he canviat, ¿no?'"

Hi estic d'acord!

(Alerta: és un art que també s'aprén.)

Més orfes

Paul Auster ha abandonat el món de la literatura per muntar una xurreria. Quan encara no ens hem recuperat del sobresalt, un altre autor d'altura anuncia que plega. Subal Quinina, l'amic Subal, o, el que és el mateix, Miquel Adam Rubiralta, tanca el bloc més creatiu de la catosfera, el més divertit, el més punyent, el més corrosiu.

Ja ens va (pre)avisar a finals del juny passat, però ara sembla que la retirada és definitiva. I el dol s'escampa.

"El viatger imaginari, un tal Subal Quinina, de sobte s'ha sentit cansat. Ja no és aquell que va emprendre l'aventura anomenada La Segona Perifèria. Es passeja per les runes del Teatre Buit i fa memòria. No pot sentir més que un profund agraïment i amor per tots els companys que s'ha trobat pel camí. Amics que romandran, n'està perfectament segur, i per això ni s'inquieta ni es lamenta."

Algun dia tots ens cansarem d'aquesta aventura virtual. Però l'amistat, les afinitats, el sentiment de camaraderia, perdurarà. Molts èxits, amic Subal! Vosté s'ho val.

L'últim Auster

El mateix dia de la publicació d'Un home a les fosques em vaig plantar en una llibreria d'Alzira per comprar-me'l. No el tenien, i fins que no passara la campanya de text... L'atzar (precisament) va voler que dimecres, en anar a un acte a Algemesí, aparcàrem davant mateix de la llibreria Samaruc. I allà el tenien. La mateixa nit ja vaig començar a llegir-lo, i ahir el vaig acabar. Valoració: un desficaci sense caps ni peus i sense rastre de l'Auster que admirava. En un moment del llibre llegim "¿Com puc tenir una opinió d'una cosa que no entenc?". Doncs això. El que dubte és que el mateix Auster sabera què volia dir.

Llàstima no haver llegit abans aquest apunt d'El síndrome Chéjov que subscric paraula per paraula:

"Cualquier lector sincero, que se acerque al libro con la mirada melancólica de quien fue feliz con sus libros, advierte al poco que esta novela es un auténtico timo literario, un calamitoso y triste punto de inflexión para una carrera que tantos hemos admirado durante tanto tiempo -mirando para otro lado,
a regañadientes, en los últimos años-. El modo en que está escrita esta novela, a la pata la llana, con un pasotismo ilustrado evidente, conforme al escritor le surge la historia, barojiana en el sentido en que los enemigos de Baroja utilizaban el adjetivo para zaherirle, sin pensar lo más mínimo en lo que está escribiendo, le deja a uno patidifuso."

No cal afegir-hi res més. Acceptem-ho: Paul Auster, el Paul Auster que vam conéixer i gaudir, el que ens enlluernava i ens proporcionava moments de joia incomparables ha deixat d'existir, qui sap si per sempre. No em sent (només) decebut, també orfe. Una altra frase del llibre: "A la vida he dit moltes boles, però sobre els llibres no he mentit mai."

De moment, jo he llegit l'últim Auster.

ABC3D

Mireu quina meravella:

Via Indesinenter.

I'm "a reader"

Ei, quina gran sorpresa avui al bloc de capçalera The Literary Saloon!!!

Aquest cap de setmana, en veure que estan fent un repàs de les novetats de tardor a Anglaterra, França, Canadà o els Estats Units, els vaig escriure per comentar-los que també se'n podien fer ressò de les previsions literàries en llengua catalana, i els vaig passar l'enllaç a Vilaweb Lletres. I el meu anglés no deu estar tan rovellat com sembla, perquè em van contestar d'immediat:

Dear JC Girbés:
Thank you for your interest in the Complete Review and our Literary Saloon, and for the link, which we will be glad to pass on to our readers.
Sincerely yours,
Michael Orthofer
Managing Editor, at the Complete Review and its Literary Saloon

I... volià! ací tenim l'apunt difonent al seu bloc la tardor literària en català. El que no apareix a la premsa de València ho recull un mitjà de Nova York. Com n'arriba a ser, d'estrany, aquest país i el món sencer!

Paul Auster "també" en català

Llegiu aquesta notícia d'avui al Levante-EMV. No hi trobeu a faltar alguna dada important per al lector valencià (i alguna altra que també s'hi podria afegir si qui copia la nota de premsa d'una editorial tinguera una mínima capacitat crítica i es molestara a cercar un poc més d'informació)? Com n'arriben a ser, de sucursalistes, alguns mitjans!

I després encara voldrem que les edicions en català es troben a les llibreries...

Blog Day

L'editor Manolo Bragado ens recorda que ahir se celebrava el BlogDay i, com és preceptiu, calia apuntar 5 blocs per contribuir a "eixamplar" horitzons virtuals. No sóc molt amic d'aquestes coses (i això que m'apunte quasi a tot!), però precisament els últims dies he estat revisant el blogroll i reordenant i afegint alguns blocs que he descobert recentment. Així doncs, tot i que els tindreu a la barra de la dreta de manera permanent, us en destaque ara cinc:

• Blanca Rosa Roca, editora admirable de Roca Editorial, manté de fa un temps un bloc molt interessant mitjançant el qual comparteix amb tots nosaltres la seua feina diària. No té pèls a la llengua, cosa que s'agraeix molt. Com veureu a la barra de la dreta, he obert una petita secció d'editors amb bloc. No en són molts de moment, però confie que creixerà amb el temps.
• El Blog de Bruno. L'agència literària Sandra Bruna ha obert aquest bloc per fer-nos partícips de la seua activitat. Una iniciativa ben d'agrair, sobretot en un sector, el de les agències, tan reticent a les noves tecnologies: com pot ser que moltes no tinguen ni pàgina web?
• The Digitalist és el bloc de l'equip de persones que, a PanMacmillan, es dediquen a resseguir les innovacions tecnològiques en relació al món del llibre. Una mena de BEAT a l'anglesa!
• Editores, buenos lectores, provocatiu títol del bloc de l'editorial argentina Tercero en discordia. Però molt més que un bloc de novetats editorials. I si no, llegiu aquest apunt inicial: tota una declaració d'intencions!
• I parlant d'argentins, em faig ressò dels blocs de dos amics, un argentí mig valencià i d'una valenciana mig argentina. Em referisc a Cristian Cayo, amb els seus Dards enverinats, i a Begonya Soler, que manté la bitàcola En quatre paraules. Als dos, companys, per molts anys!

I per finalitzar aquest llarg apunt, una altra recomanació de Bragado, aquest vídeo fabulós sobre la lectura (en anglés amb subtítols en portugués):