L'illa 60

"El dia que els adults expressem davant d'una càmera de televisió la passió per Rodoreda com ho fem per Messi, podrem dir que s'anuncien bons temps per a la literatura." 

Aquest és el colofó de l'article d'opinió de Jaume Cela al nou número de la revista de lletres L'illa, que ja podeu consultar en format digital. En les pàgines d'aquesta publicació periòdica hi trobareu entrevistes amb Isabel-Clara Simó, Erri de Luca o Juane Gumbau juntament amb ressenyes, crítiques i comentaris de les novetats més recents d'Edicions Bromera. El dossier central està dedicat en aquesta ocasió a la celebració del número 100 de la col·lecció de narrativa juvenil "Espurna". 

Aprofite l'ocasió per recomanar-vos encaridament l'obra d'Agustín Fernández Paz, tant per a xiquets i joves com per a adults sense complexos. Amb els Fantasmes de llum d'aquest fabulós escriptor gallec celebrem, precisament, el centenari d'"Espurna". Una novel·la que ens parla de l'exclusió o "invisibilitat" que pateixen persones i col·lectius per motius diversos i que, com comenta la crítica Anabel Sáiz, "ens parla de la dignitat humana i de la importància que té, a la vida, somiar. Una novel·la brillant".

Feliç Sant Jordi!!

Resenya a L'illa - Llegir per a compartir

La revista de lletres L'illa 58 inclou en la secció "Quaderns d'animació lectora" un article del crític Joan Portell Rifà sobre la col·lecció "Els llibres de Marc i Andrea". Podeu llegir-lo punxant la imatge.

Editorials en (r)evolució permanent (i IV)

Punt i final a l'article publicat a la revista de lletres L'illa número 58, dedicada als 25 anys de Bromera. Podeu llegir-la sencera en aquesta adreça o punxant sobre la imatge que encapçala aquest apunt.

El potencial digital

Les xarxes socials propicien la interacció d’editors i autors amb lectors actuals o futurs; l’autoedició facilita la proliferació de textos que d’una altra forma potser mai veurien la llum (i alguns, sens dubte, ho mereixen); el llibre electrònic ens aporta immediatesa en el consum; i la impressió sota demanda està salvant els fons editorials. Els segells mitjans i petits, i alguns de nova creació com Tria Llibres (2009), estan fent servir aquest potencial per guanyar espai i notorietat en un terreny en què editar bé, gestionar correctament els drets d’autor i connectar amb un públic específic resulten fonamentals per a sobreviure.

La principal incògnita del canvi de paradigma en el sector és el repte del llibre digital, irrenunciable ja per a les obres de referència (enciclopèdies, diccionaris, etc.); imparable en el camp tècnic, legislatiu i de text; i més incert en l’apartat estrictament literari. Tot plegat obliga els editors a reinventar un negoci amb marges comercials reduïts precisament en un moment de retall brutal de les ajudes públiques que existien en el passat. Al País Valencià i les illes Balears, aquestes incerteses s’agreugen per l’absència de polítiques culturals de foment lector i per l’imminent retrocés legislatiu per a la llengua en l’educació. Aquestes amenaces dificulten més en aquests territoris la possibilitat de guanyar lectors entre la població adulta, encara majoritàriament reticent al llibre en català.

Mentre els editors ajusten la maquinària al ritme dels temps (de crisis, en plural), els lectors contemplen amb esperança les enormes possibilitats d’accés a la lectura que ens depara el futur. Mai en la història de l’edició, des de la invenció de la impremta, s’havien viscut tantes transformacions com en els últims 25 anys. Però tot indica que sorgiran altres competidors, més aparells multifuncionals enlluernadors, idees promocionals arravatadorament seductores... i que tot canviarà de nou per a tornar al punt d’origen, en què un escriptor crea una obra i un lector la gaudeix i la fa seua. Els editors continuaran fent possible aquest procés extraordinari. Perquè, com afirma l’editora nordamericana Jane Friedman, “els editors contribuïm a canviar el món. És una responsabilitat meravellosa i enorme”. Així és i així volem que continue sent. Modestament.

Editorials en (r)evolució permanent III

Tercer lliurament de l'article publicat a L'illa 58:

Centre i perifèria

A finals dels anys 90 es va iniciar un procés de concentració editorial a Catalunya que va integrar La Magrana (1975) en l’estructura del gegant de les revistes i els col·leccionables RBA. Però el colp d’efecte el va donar Planeta fent-se amb el control d’una dotzena llarga de segells l’any 2006. El nou Grup 62 representa en l’actualitat més de la meitat de la facturació global de l’edició literària per a adults. Alhora, el Grup Cultura03 contrarestava el 2007 l’”efecte 62” amb l’impuls d’Ara Llibres, integrat per Ara, Amsterdam, Alisis i Now Books. Aquestes concentracions han estat acompanyades d’una conseqüència inesperada però revitalitzant: l’aparició d’una munió de noves editorials que exerceixen de contrapés i no es conformen amb el paper d’actors secundaris.

El centre editorial continua establert a Barcelona, però les eines tecnològiques implantades al sector, que abarateixen costos i multipliquen les possibilitats comunicatives, són en bona mesura responsables que cada vegada més les seus d’iniciatives valuoses es troben fora de la ciutat comtal. És el cas de Pagès (1990) a Lleida; Documenta Balear (1991) o Lleonard Muntaner (1994) a Ciutat de Mallorca; Angle (1992) a Mataró; Cossetània (1996) a Valls; El Gall (1996) a Pollença; Edicions 96 (1998) a Carcaixent; Onada (2003) a Benicarló; o Perifèric (2003) a Catarroja, i tantes altres que diversifiquen l’oferta i enriqueixen i renoven l’ecosistema editorial.

Editorials en (r)evolució permanent II

Continua l'article publicat a L'illa número 58:

Professionalització, concentració i nous segells

L’evolució de l’edició literària durant els darrers 25 anys gira al voltant de tres eixos bàsics: una professionalització creixent, la concentració empresarial i l’aparició constant de segells petits amb dosis enormes d’ambició.

En els orígens de l’embranzida dels anys 80 hi ha el compromís de persones amb voluntat de construcció nacional i defensa del patrimoni lingüístic. Les conviccions primeres d’aquells fundadors s’han reorientat a mesura que el context sociopolític també variava. Algunes d’aquestes editorials inclouen ja obres en castellà als seus catàlegs, o han creat segells editorials específics per fer-ho, com és el cas de Quaderns Crema (1979) amb Acantilado (1999). I han eixamplat o diversificat les línies d’acció. Algunes, fins i tot, han descobert ara la força de la LIJ, que viu una època daurada. Ja no hi ha només la voluntat de salvar la llengua; hi ha, també (i en alguns casos, sobretot), la voluntat de fer negoci. Sense complexos. Com en les cultures dites “normals”.

La professionalització comporta en alguns casos un canvi generacional al capdavant d’empreses que van sorgir de manera modesta, autodidacta, familiar, però que amb el temps han crescut en mida i complexitat. L’alteració d’algunes de les peces de la cadena tradicional del llibre afecten també el mode en què les obres viatgen de la ment del creador als ulls dels lectors. S’han assentat les agències literàries com un pas intermedi entre l’autor i l’editor, i el sector de la distribució es redimensiona per guanyar eficàcia.

La fallida, en 2010, de la històrica distribuïdora Arc de Berà va deixar el gruix de l’edició independent en català a la deriva durant mesos. D’aquestes dificultats passades s’han consolidat empreses conjuntes com ara Xarxa de Llibres, que separen la tasca comercial (l’atenció i promoció de novetats als llibreters) de la logística (el procés mecànic de fer arribar els exemplars als establiments). I d’aquesta unió estan sorgint ja altres fruits, com ara la col·lecció “Portàtil”, que vol esdevenir punt de trobada de l’edició independent en format butxaca.

Editorials en (r)evolució permanent I

Aquests dies comença a arribar a les cases el número 58 de la revista de lletres L'illa. En aquesta ocasió, a banda de les entrevistes i crítiques a les últimes novetats editorials, la publicació duplica pàgines i dedica el dossier central als 25 anys de Bromera. Diversos escriptors, professors i periodistes comenten des del seu punt de vista l'evolució durant aquest quart de segle de la literatura (universal i catalana), l'educació, els mitjans de comunicació o la ciència, i s'hi fa un repàs, també, a diverses col·leccions i línies de l'editorial d'Alzira. 

Entre els articles publicats en aquest número especial, n'hi ha un d'un servidor dedicat a l'evolució de l'edició literària en llengua catalana durant els últims 25 anys. L'espai no dóna per a aprofundir-hi massa en un tema que em resulta apassionant, però crec que ofereix una panoràmica bastant àmplia del que s'ha esdevingut al sector durant aquest temps. Em permetré dosificar-vos-el en quatre apunts, tot i que el trobareu íntegre en aquesta adreça. Si us abelleix, en poden debatre.

Editorials en (r)evolució permanent

L’eclosió, als anys 80, d’un seguit d’editorials literàries que, temps a venir, resultarien fonamentals per a la cultura catalana, es va produir gràcies al pòsit d’editors que, malgrat les dificultats de la llarga postguerra, havien apostat per un futur digne i culte. D’aquells militants de la llengua destaquen Proa (1928), Edicions 62 i La Galera (1962) a Barcelona; Moll (1933) a les illes Balears; o 3i4 (1968) al País Valencià. Són exemples vius de l’empenta d’un nombre reduït però tenaç de lluitadors que van aconseguir, juntament amb altres emprenedors de l’època, evitar el trencament i alimentar la llavor que ha produït els fruits saborosos del present.

La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), aprovada el 1983 per les Corts Valencianes, va oficialitzar l’estudi de la nostra llengua. Aquest va ser l’esperó decisiu perquè el sector editorial valencià encetara el camí del creixement. Gregal es va crear aquell mateix any amb l’objectiu de donar resposta a la sobtada demanda de material escolar i de lectura per part d’escoles i instituts, però la mala gestió empresarial va enfonsar prompte aquell projecte.

Altres editorials sorgides al caliu de la LUEV, amb totes les esperances i anhels que aquella norma va despertar, van focalitzar igualment la producció en l’àmbit educatiu, bé amb materials lexicogràfics o per a l’aprenentatge de la llengua, bé amb obres de literatura infantil i juvenil (LIJ), vertader motor, encara avui, del sector editorial valencià. És el cas de Bullent (1983), Denes (1988), Tabarca (1990) o Tàndem (1990), supervivents d’aquella il·lusió col·lectiva.

Afers (1983) ha orientat la seua estimulant producció cap a la recerca i el pensament, mentre que Bromera (1986) ha centrat bona part del seu catàleg en la promoció de la LIJ i en el llibre de text. Des dels inicis, però, es va endinsar obertament en altres esferes aleshores menys explorades, com són el teatre, la sociolingüística, la divulgació científica o la narrativa per a adults, conformant un catàleg eclèctic adreçat a la totalitat del domini lingüístic.

La publicació dels títols fundacionals de Bromera coincideix amb l’emergència al Principat d’editorials que en l’últim quart de segle s’han convertit en referents. Dos anys abans havien nascut Empúries i Edicions de 1984, i el 1985 ho feien Columna i La Campana, empreses que han realitzat valuoses aportacions a la dinamització i la renovació de la literatura catalana, tot i apostant per narradors emergents, les traduccions o el llibre de grans vendes, propostes necessàries per a una cultura en eterna recerca de la normalitat.

Medicina contra l'autoodi

Silvestre Vilaplana és notícia per la publicació simultània de dues obres que us recomanava en aquest apunt de fa uns dies: la biografia divulgadora Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres, i la novel·la L'estany de foc (ho reitere: la novel·la d'autor valencià més reeixida de 2010).

La setmana passada vam presentar l'obra sobre Martorell en roda de premsa a la ciutat de València, i de la bona repercussió als mitjans d'aquell acte (Canal 9 inclosa) em quede amb l'entrevista de Jaume Barber a L'informatiu d'ahir. Sota el titular "Ens peguen moltes galtades, però continuem sent un país de resistents", se'ns acosta la personalitat de Silvestre, "un home senzill i modest, afable en el tracte i amb una paciència i una impertorbabilitat infinites", en encertada descripció del periodista, que rebla la definició com segueix: "darrere de la seua expressió eternament picardiosa s'amaga un home d'idees molt clares, medicina pura contra l'autoodi. Un home que no vol més glòria que aquella que li transmeten les paraules, de les que n'és un profund enamorat, i poder remetre-les al seu públic".

Us recomane la lectura de l'entrevista íntegra, i també, per descomptat, de les obres de Silvestre, l'escriptor protagonista de la portada de l'últim número de la revista de lletres L'illa. Mèrits no li'n falten!

No dispareu contra l'editor

Enrique Murillo dedica aquest diumenge una columna d'opinió a El País sobre la figura de l'editor, i tracta de respondre a la pregunta que sovint sura sobre aquest ofici: "es pot saber què fa un editor?", i respon "sembla que es dedica als llibres, però no els escriu". És una bona síntesi, però no fa sinó ampliar el nombre d'interrogants. I aclareix:

"Básicamente, un editor es alguien que lee manuscritos, a veces de autores desconocidos. Alguien que los descarta por docenas (en ocasiones, todos nos equivocamos, incluso descarta cosas buenísimas), y por fin elige unos pocos originales, y los publica.
A la hora de elegir, un editor literario se decide a publicar cuando cree encontrar en un manuscrito visión, inteligencia. A veces rebaja ligeramente esa exigencia, pues si un editor se empeña en publicar solo libros excelsos, pero que no venden, acabará no publicando a nadie, porque tendrá que cerrar el negocio. Así que el editor elige un manuscrito y lo publica, en el sentido más fuerte de la palabra: lo hace público, batalla por conseguir para ese libro un lector, muchos lectores.
Y lo hace primero trabajando con el autor, ayudándole a mejorar su manuscrito. Utilizando luego el diseño gráfico, el catálogo, la promoción, luchando por conseguir que se escriban reseñas, que corra la voz."

Us convide a llegir l'article sencer, titulat "No disparen contra el editor", i aprofite la seua empenta per recomanar-vos l'obra de Silvestre Vilaplana, ara que coincideixen a les llibreries dues novetats seues de gran interés. D'una banda, la biografia il·lustrada Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres que presentem demà dilluns a la premsa; de l'altra, l'apassionant novel·la L'estany de foc. D'entre les recomanacions que comencen a circular ja a la xarxa al voltant d'aquesta obra (la més reeixida d'autor valencià del 2010, sens dubte), destaque ací la de Martí Domínguez a Vilaweb i la de Manel Alonso al Pica'm: "Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.

Feu-vos un regal i no us la perdeu. Ah... i feu córrer la veu!

L'illa 55

Enguany hem avançat la revista de lletres L'illa de tardor a l'estiu. Així, el número 55 ha eixit al mes de juny, quan normalment arribava cap a finals de setembre. El motiu ha estat, fonamentalment, participar els més de 40.000 subscriptors d'aquesta publicació del llançament de la nova novel·la de Magaret Atwood, a qui dediquem la portada. L'any del diluvi és una novel·la torrencial d'una escriptora que s'incorpora al catàleg de Bromera amb tots els honors.

El dossier l'hem dedicat a la relació entre literatura i ensenyament, un tema que no és nou per a L'illa però que convé revisitar periòdicament.
Per cert que aquest és el primer número de la revista que podeu trobar en flash al renovat web de l'editorial, un format que, confiem, us resultarà més còmode per llegir en la pantalla.

L'illa 54

Ja està "al carrer" el número 54 de la revista de lletres L'Illa, que podeu consultar íntegrament en aquest enllaç. El dossier l'hem dedicat a Herta Müller (amb articles dels blocaires David Madueño i Elena Aranda); la coberta a Homes, d'Isabel-Clara Simó; i l'entrevista principal (d'Esperança Camps, blocaire també) a Joan Pons, autor de La casa de gel, una novel·la extraordinària que entusiasma tot aquell que la llig. Feu-ne la prova!

Ahir, una representació nodrida del món del llibre valencià (autoritats a banda, sempre absents) vam acomiadar amb emoció Manolo Ibáñez al Cementeri Municipal de València. La seua mort em fa reviure inevitablement la desaparició sobtada d'Enric Solbes. Aquesta revista L'Illa, que ell va dissenyar, és la primera que publiquem sense el seu mestratge. Josep Antoni Fluixà li dedica un article d'una sensibilitat exquisida que us recomane que llegiu íntegre:

"Com a treballador, demostrà la seua validesa fent les coses no només amb inspiració i genialitat, sinó amb mètode i amb racionalitat, de manera que no es reservà els coneixements exclusivament, sinó que els compartí amb els altres. Per això, ara ens és possible publicar un nou número de L'Illa sense ell i que aquesta realitat fatídica passe desapercebuda, si més no en aparença."

L'illa 50

"No crec que la literatura estiga en perill, ni que ho puga estar mai, almenys mentre hi haja infants. Per una raó ben senzilla, perquè els infants no podrien viure sense paraules. Les mares i els pares ho saben i per això no els deixen de parlar, fins i tot quan són tan menuts que és obvi que no poden saber el que els diuen. [...] La literatura té a veure amb les esperances de les persones, i n’hi ha prou que nasca un nou infant al món perquè aquestes es renoven. Hauríem de tenir sempre oberta per a ells la botiga de les nostres paraules."

Un dels aparadors d'aquesta "botiga" a què fa referència Gustavo Martín Garzo en aquest article és, o pretén ser-ho, la revista de lletres L'illa. Aquests dies celebrem el número 50 de la publicació, que té una tirada de 41.000 exemplars que arriben a tots els subscriptors de manera gratuïta a les seues llars i que també es pot consultar íntegrament en format electrònic en aquesta adreça web.

Parafrasejant Martín Garzo, estic segur que la difusió de la literatura que proporciona la revista L'illa no estarà mai en perill, almenys mentre comptem amb un equip de coordinació dels continguts i de la producció tan tenaç com efectiu en el que destaquen el treball de Marta, Maria, Carol i, sobretot, Josep A. Fluixà.

Per molts anys!

L'illa 49

A punt d'arribar d'impremta la revista de lletres L'illa número 50 comprove (una vegada més) que no us havia fet partícips de l'última que hi ha disponible en format paper, així que sense perdre un minut més, us passe l'enllaç a la revista número 49, tot i que segurament molts dels que llegireu aquestes línies ja la teniu i potser fins i tot l'heu llegida. El dossier central el vam dedicar a la fira de Frankfurt, i la coberta, a Cornelia Funke.

L'illa 48

Aquests dies, Bromera edita dues novel·les negres apassionants: L'altre nom de Laura, de Benjamin Black, i Els turmentats, de John Connolly. Volia parlar al bloc d'aquests dos llibres, i aleshores m'adone que mai vaig publicar un apunt que tenia a mig fer sobre la revista L'illa 48, en el qual us animava a llegir-ne la versió electrònica. Ho faig ara, doncs, perquè a més de l'article d'opinió de Xavi Sarrià, de l'entrevista amb Isabel-Clara Simó i amb Andreu Martín o de la ressenya d'El comte Karlstein (una extraordinària novel·la de Philip Pullman que no us podeu perdre), també hi havia el dossier dedicat a la novel·la negra, en el qual parlava de "La renovació irlandesa" que arriba precisament de la mà de Banville/Black i Connolly.
Us redireccione allà, doncs (si voleu, és clar!).

L'illa 47

L'últim número de la revista de lletres L'illa està disponible ja en Internet. El dossier central està dedicat a Jaume I amb motiu de la imminent celebració (el 2 de febrer) dels 800 anys del seu naixement.
Hi ha, també, el perfil de Gianni Rodari, entrevistes amb Laura Gallego i Maria Josep Picó, un extracte de Sexualment de Núria Roca (un dels èxits d'aquestes festes juntament amb L'Emperadriu dels Eteris), reportatges sobre Em dic Vermell de Pamuk (a la venda el 22 de gener) i Passadissos d'ombra de Fernández Paz, etc., etc.
No us la perdeu!

L'illa 46

Aquests dies ultimem el número 47 de la revista de lletres L'illa i m'adone amb estupor que encara no n'he parlat de la número 46, i que vaig "oblidar" també comentar-vos la número 45.
Així doncs, per no acumular més greuges, us faig un enllaç a L'illa 46, corresponent a la tardor, que duia un dossier central dedicat (per descomptat!) a Frankfurt, a més d'entrevistes amb Joan Olivares i John Banville i reportatges i articles sobre Terrorista de John Updike, El carreró dels miracles de Mahfuz, El castell blanc de Pamuk, les primeres aventures de Sebastian Darke i molt més, com ara l'article d'Empar Moliner "Prohibim els llibres". Un tast:

"No feu mai cas dels que diuen que la tele priva de llegir. Als lectors, la tele també ens agrada. I el cine. I els videojocs. I la música. De fet, tots aquests que troben que tota la tele és dolenta i tots els llibres són bons ens fan riure i sospitem que en el fons no els agrada llegir tant com a nosaltres."

L'Illa 44

El número 44 de la revista de lletres L'Illa, amb una tirada de 39.000 exemplars, ja ha arribat a mans dels subscriptors.

El dossier central està dedicat als 300 anys de la Batalla d'Almansa, que, com sabeu, es commemoren (que no celebren) en 2007. A més, inclou un perfil de Cornelia Funke, una entrevista del blocaire llunÀtic David Madueño (a partir d'avui, també al llistat dels recomanats) amb Toni Ibàñez i Emma Piqué, un fragment de l'últim treball del dramaturg Manuel Molins, un qüestionari amb Ximo Ferrandis, articles genèrics d'animació lectora i ressenyes diverses sobre les novetats més recents de Bromera, entre altres.

En l'article d'opinió que obri la revista, Jaume Cabré hi exposa la seua consideració sobre la creació literària. Comença amb aquestes paraules:

"Entendre la literatura com una forma de vida és la salvació contra la temptació de pensar que la literatura és un joc. [...] Per a mi, el text literari ha de tenir una càrrega moral i vital."

I acaba així:

"Ets escriptor quan no escrius de coses sinó que escrius les coses. Escriure, com llegir, és una manera de viure. Dit d'una altra manera, pots passar-te la vida escrivint i, si no hi has abocat el teu interior, només has dit paraules. L'ambició de l'escriptor, penso, és la d'haver estat capaç de dir coses."

Aquesta ambició, i la professionalitat, i el talent, i el rigor, i sobretot el treball, és el que distingeix els grans autors dels mediocres. I Jaume Cabré és un dels grans, grans, grans. Podeu llegir l'article sencer ací.

Després de la batalla

De vegades, un editor publica el que vol i resulta que l'encerta.
Avui hem presentat en una roda de premsa multitudinària (i extraordinària: ben bé una conferència exclusiva, irrepetible) un llibre "de compromís", però de compromís en el millor sentit de la paraula: un llibre compromés, no de circumstàncies; oportú, no oportunista. Es tracta d'Almansa 1707, després de la batalla, elaborat amb la mestria habitual de Joan F. Mira, i en el qual hem posat una gran dosi d'il·lusió per contribuir a explicar i divulgar entre el gran públic uns fets transcendentals de la nostra història col·lectiva. Transcendentals però en realitat poc coneguts, i sovint silenciats. Potser perquè, com diu Mira: "continua havent-hi dos bàndols, els botiflers i els austracistes, dos models d'entendre el país. I continua havent molts botiflers al poder, ara i abans".
Per a Bromera és la culminació d'un any de celebracions, i la principal contribució a la commemoració (que no celebració) en 2007 dels 300 anys de la Batalla d'Almansa. N'hi haurà d'altres també importants, com la novel·la juvenil Vent d'Almansa, de Josep Franco, que ja comença a arribar a les llibreries; o l'especial de la revista L'Illa que estem preparant per a Nadal; o l'exposició que l'any que ve recorrerà nombroses ciutats valencianes. Però estic convençut que, amb el temps, aquesta obra de Joan F. Mira ("una obra de funció pública", com l'ha qualificada amb encert l'autor mateix) esdevindrà un títol de referència en al catàleg de Bromera. Un llibre que hauria de ser de lectura (i assimilació) obligatòria.