26 d’abril 2012

El capital d'una editorial


Aquest diumenge, el diari Levante-EMV publicava una entrevista de Beatriu Tortosa amb Dolors Pedrós, directora i propietària d'Edicions 96. Dolos hi explica no només l'origen del nom de l'empresa (fet que sempre m'havia intrigat), sinó també l'evolució que ha realitzat des de la publicació d'agendes escolars (el seu punt fort, des dels inicis fins ara) a la creació de col·leccions per al públic infantil i, més recentment, per a adults. També de premis literaris, de les relacions amb les administracions públiques i de la competència en l'àmbit editorial valencià.
Però si he de destacar una frase de la conversa, em quede amb aquesta:
"El principal capital de l'empresa és el seu equip de treballadors"
Em plau ser amic d'una bona part dels integrants d'aquell equip i, sí, en done fe: són gent absolutament increïble!
(Podeu llegir l'entrevista punxant sobre la imatge superior.)

24 d’abril 2012

Llibres per combatre la 'garruleria'

Foto de grup a l'Hotel Regina (diari ARA). Entre Boris i el Vaquerizo, també hi havia alguns escriptors... 
"Tot aquell que és algú en el món del llibre (o pretén ser-ho) comença la Diada de Sant Jordi a l’Hotel Regina de Barcelona. Entre mitjans de comunicació, agents de premsa i editors, en el tradicional esmorzar s’hi troben, també, els autors més populars, els més mediàtics i, per extensió lògica, els que fan literatura. Allà s’originen les primeres entrevistes de la jornada, les primeres anècdotes i les primeres declaracions per escalfar motors, com aquesta d’Andreu Martín: "La rosa és símbol d'amor, absolutament necessari per véncer les crisis, i el llibre és símbol de cultura per combatre la 'garruleria'". Gràcies pel titular.
És un dia feiner, però el carrer bull de gent. Cal arribar-hi puntuals a les parades, preparats per a signar exemplars de les novetats més recents, i mentalitzats (quin remei!) per als ensurts d’última hora: que el llibre de l’autor estrella de la temporada no estiga ben posicionat (o, simplement, no estiga), o que l’atzar l’haja conduït a signar colze a colze amb el seu pitjor enemic (el xoc d’egos pot ser explosiu), o que un presentador de la tele tinga la cua (la de lectors) més llarga... Els nervis i la bogeria del Sant Jordi estan plenament justificats. Si més no, de portes endins del malmés sector editorial. En un sol dia es venen el 7% dels llibres de tot l’any. És vital que no caiga en festiu i que no ploga, ja sabeu que qualsevol excusa és bona per allunyar-se de la lletra impresa. Les previsions més optimistes (i ja costa ser optimista, ara com ara) xifraven la facturació d’aquest Sant Jordi en 17 milions d’euros. I sembla que s’ha superat.
Rafel Nadal, Imma Monsó, Empar Moliner, Sebastià Alzamora o Carles Porta eren alguns dels escriptors de la jornada. Els seus noms, però, no els sonaran de res a la immensa majoria dels valencians. I és que la desconnexió literària entre Catalunya i el País Valencià és més profunda del que (a alguns) ens agradaria reconéixer. D’altra banda, tret de Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó (els dos sembla que van vendre una bona pila de les seues creacions més recents), la presència d’escriptors (i d’editors) valencians a les Rambles un 23 d’abril no arriba ni a la categoria de simbòlica. És merament residual. No estem, en aquell món. I tampoc no se’ns espera. La desconnexió és, doncs, d’anada i tornada.
Tot i que va ser un valencià, l’editor Vicente Claver, qui va impulsar la celebració del Dia del Llibre, allà pels anys 20 del segle passat, la tradició no ha arrelat a les nostres comarques. És una evidència. En canvi, aquest dijous obrirà les portes al Jardí dels Vivers la tradicional Fira del Llibre de València, que enguany es presenta més dinàmica que mai, amb plató de televisió propi i la col·laboració d’actors i cantants valencians. Sinergies culturals per convertir l’esdeveniment en una autèntica festa, superar el desànim, alimentar l’esperit i recobrar, ni que siga per uns dies, l’optimisme enyorat. Ens veiem als Vivers!"
Tipus mòbils núm. 79.

23 d’abril 2012

L'illa 60


"El dia que els adults expressem davant d'una càmera de televisió la passió per Rodoreda com ho fem per Messi, podrem dir que s'anuncien bons temps per a la literatura." 
Aquest és el colofó de l'article d'opinió de Jaume Cela al nou número de la revista de lletres L'illa, que ja podeu consultar en format digital. En les pàgines d'aquesta publicació periòdica hi trobareu entrevistes amb Isabel-Clara Simó, Erri de Luca o Juane Gumbau juntament amb ressenyes, crítiques i comentaris de les novetats més recents d'Edicions Bromera. El dossier central està dedicat en aquesta ocasió a la celebració del número 100 de la col·lecció de narrativa juvenil "Espurna". 
Aprofite l'ocasió per recomanar-vos encaridament l'obra d'Agustín Fernández Paz, tant per a xiquets i joves com per a adults sense complexos. Amb els Fantasmes de llum d'aquest fabulós escriptor gallec celebrem, precisament, el centenari d'"Espurna". Una novel·la que ens parla de l'exclusió o "invisibilitat" que pateixen persones i col·lectius per motius diversos i que, com comenta la crítica Anabel Sáiz, "ens parla de la dignitat humana i de la importància que té, a la vida, somiar. Una novel·la brillant".

Feliç Sant Jordi!!

22 d’abril 2012

El paradigma digital en el previ a Sant Jordi


Hi ha llibres arriscats, i el que han escrit a quatre mans Manuel Gil i Joaquín Rodríguez per a Trama Editorial, El paradigma digital y sostenible del libro, n'és un. Arriscat perquè, com expliciten al text de contracoberta, la volatilitat que la revolució digital imprimeix al món del llibre és enorme. No obstant això, hi ha canvis que, amb independència de com evolucione la tecnologia, són ja estructurals i definitius. Estan ací ja, i han vingut per quedar-se, tot trasbalsant la cadena de valor tradicional d'un sector que no acaba d'acostumar-se a la nova realitat. Per això, aquesta obra resulta, també, clarificadora i necessària.

Els autors, experts en el sector editorial, comparteixen part dels coneixements adquirits en les seues trajectòries respectives i ens proposen repensar aquest negoci de dalt a baix. Ja en la introducció donen compte de la crisi sistèmica, i aporten pistes del que desenvoluparan en les pàgines posteriors. Al seu parer, l'entorn digital propicia "la major oportunitat de redisseny estratègic que el sector del llibre ha tingut des de l'aparició de la impremta".

Hi fan afirmacions com aquestes: "No hay una sola empresa del sector del libro que tenga claro cómo va a sobrevivir en Internet" o "Internet se lelvará por delante dos terceras partes de las editoriales que hoy conocemos", i "Surgirán muchas otras editoriales, pequeñas y especializadas, cercanas a un grupo de lectores no necesariamente masivo, unidos por afinidades temáticas, convicciones sociopolíticas o estéticas, que hagan viable un nuevo modelo de editorial en red con presencia e inventarios virtuales". Exemples d'aquesta última asseveració en tenim moltes, en l'àmbit en llengua catalana (Tigre de paper, per dir un nom, n'és un). I moltes han sorgit en els últims mesos, tot aportant una renovació positiva i imparable.

"La digitalización del mercado del libro será una amenaza absoluta para las empresas que no sepan adaptarse, que no sean ágiles, independientemente de su tamaño, y una enorme oportunidad para empresas ávidas de innovar y experimentar e integrarse en redes de colaboración que les permitan modificar con celeridad sus estrategias. Las empresas red y los enlaces serán el fundamento empresarial más valioso para las editoriales que quieran sobrevivir en Internet. Los enlaces y la formación de comunidades serán los activos editoriales del futuro."

Quasi res porta el diari... Una crisi econòmica global, un canvi de paradigma estructural, l'entrada de nous actors tecnològics aliens a l'àmbit editorial (Apple, Google, etc), microempreses, autoedició, pirateria, comunicació 2.0, creació de comunitats, col·laboració, interacció, participació, diàleg, cocreació... "No estem vivint un temps de canvis, sinó un canvi de temps", asseguren, i no els falta raó. Aquest aforisme resumeix a la perfecció la quantitat d'idees que traslladen els autors en les primeres pàgines de l'obra. Cal estar en contacte amb les reflexions i actualitzacions que aporten als seus blocs: Antinomiaslibro (Manuel Gil) i Futurosdellibro (Joaquín Rodríguez). Continuarem reflexionant ací en veu alta sobre aquest llibre a mesura que avancem en la lectura, que necessàriament ha de ser pausada i reflexiva, per pair bé el daltabaix que tenim plantejat al sector.

De moment, aquest dilluns, celebrem la diada de Sant Jordi i, a partir de dijous, la Fira del Llibre de València. Tindrem temps en el futur per parlar del present.

Article publicat a l'ARA el 20/03/12.

18 d’abril 2012

Símbols "indecorosos"


La dreta autòctona té obsessió amb les samarretes de Mònica Oltra. Per això volen prohibir-li-les. És indubtable la rendibilitat propagandística i mediàtica que va assolir el primer “Wanted, only alive” adreçat a l’aleshores president de la Generalitat. I el “Canal 9 manipula” en el pseudodebat televisat per la ràdio televisió valenciana. Dues fites d’una estratègia que ha popularitzat (i acostat al debat real, al que es cou a peu de carrer) tant la figura de la diputada com la coalició mateixa. 

Superada aquella tensa legislatura, amb una presència consolidada a les Corts i amb Camps foragitat de la primera línia, semblava sobrer reincidir amb el “No nos falta dinero, nos sobran chorizos”. Tot feia indicar que era temps de passar pàgina a aquella tàctica, que, si bé acapara titulars, pot resultar reduccionista i banalitzar el treball de Compromís a les institucions. Però amb els dies, aquell acte aparentment (només aparentment) ingenu s’ha comprovat altament productiu. Diríem, fins i tot, que va resultar necessari. D’una banda, per la denúncia expressada blanc sobre negre a la samarreta. De l’altra, perquè va condicionar l’acció de tota l’esquerra, que es veié impel·lida a solidaritzar-se’n i a abandonar l’hemicicle, marcant-los així el pas. Finalment, i el més important de tot, perquè ha aconseguit retratar (de nou) el tarannà autoritari del partit omnigovernant.

Després del “le abandono que deje la sala”, Juan Cotino s’ha tret de la màniga un nou reglament de la cambra, que aprovaran hui. Són unes normes ad hoc per a, entre altres, prohibir l’ús de les samarretes amb missatge. En endavant, a les Corts no es podrà utilitzar cap símbol (aviat, potser tampoc determinades paraules o expressions) que al parer del senyor del crucifix resulte “indecorós”. El pròxim pas serà implantar l’uniforme en la vestimenta dels diputats, ja que en el pensament, ara com ara, no hi poden entrar.

Usen l’excusa del “decoro”, però no busquen sinó l’anul·lació d’un acte que escapava al seu control. Indecorós és tenir una caterva d’imputats asseguts als escons com si tal cosa. Indecorós és l’absentisme irresponsable del diputat Camps. Indecorós és fer pagar la crisi als qui menys tenen. Indecorós és l’espoli fiscal a què ens té sotmesos Madrid. Indecorós és haver llançat a perdre el sistema bancari valencià. Indecorós és abusar de la majoria absoluta per silenciar el dissident. Indecorós és, com va denunciar Oltra, convertir les Corts en “un cortijo on només es diu allò que el PP vol que es diga”. Tot això és el que resulta indecorós, indigne i obscé. Però contra aquests abusos no hi ha previst que les Corts aprove cap nou reglament. Ens trauran les samarretes, però encara que ens despullen de tota vestimenta continuarem combatent i denunciant l’exercici arbitrari del poder.

Tipus mòbils 78. Publicat a L'Informatiu el 17/04/12.

13 d’abril 2012

Junts som millors

Potser algun dels hipotètics lectors d’aquestes línies us haureu dedicat en els dies precedents a redolar la mona de pasqua i desconnectar. En les converses amb amics, mentre tiràveu l’arròs a la paella o torràveu xulles, potser haureu fet recompte de quants parats nous hi ha al vostre grup o haureu pontificat, cervesa en mà, sobre la crisi econòmica, les crítiques del bisbe d’Alcalá als homosexuals, la pujada salvatge d’impostos municipals (o això només passa a Carcaixent?) i d’altres qüestions així de banals. Si algú ha pronunciat l’expressió “total per tres trages” l’haureu mirat estranyat, perquè aquell senyor a qui feia referència la dita popular ja no interessa més que als ànecs de l’Albufera i a les lectores del Telva. Els temps canvien a un ritme trepidant, i cal adaptar-se’n.

Heu de saber, però, que mentre manteníeu aquelles xarrades insubstancials, Espanya es trencava. Ho llegíem diumenge de resurrecció al dossier especial de l’ABC: “Juntos somos más y mejores que por separado”. El diari madrileny plantejava als seus lectors “el apasionante reto de reflexionar acerca de esta gran aventura que es España”. La seua tesi és que als problemes d’extrema gravetat que té l’economia espanyola (provocats pels socialistes, indiscutiblement) cal afegir “el desquiciado desafío de los nacionalismos periféricos de Cataluña y el País Vasco” (els valencians no pintem fava en açò, encara). Els artífexs d’aquestes pàgines pamfletàries que rememoren en el fons i en la forma discursos rancis propis d’un altre segle es remuntaven a les coves d’Altamira per justificar l’existència d’una gran (i no sabem si lliure) nació. Al desmuntatge de l’Estat del benestar de Rajoy li diuen “profunda tarea reformista”, i posen la Roja i, per descomptat, el rei i la llengua (el castellà) com a símbols unificadors i “tesoro común”.

I jo, llegint amb un punt masoquista totes i cadascuna d’aquelles frases (especialment l’article “sin unidad, no hay prosperidad”) pensava en l’oblidat concepte de Països Catalans. I en unes declaracions d’Isabel-Clara Simó a aquest mateix mitjà (polèmiques, només cal veure el nombre de comentaris que provocà). Interrogada per la inevitabilitat de la independència, l’escriptora alcoiana respon: “O això o deixem de ser un país i ens dediquem a ser una província”. I, malgrat les discrepàncies que puguem expressar amb altres afirmacions prèvies, aquest colofó final em sembla bastant indiscutible.

Ara com ara, els valencians (i els catalans) no som més que una província espanyola, i els diputats del partit que ens omnigoverna encara (encara!) se’n foten, del mot “país”. Per a l’ABC, suport clau i indestructible de Rajoy, som simples “regiones nacionales [nacionals d’Espanya, està clar], ahora [vol dir, “circumstancialment”] políticamente convertidas en autonomías”. Per això ens poden retallar el pressupost un 34% sense que el molt honorable òbriga la boca, perquè “cal ser lleials”. Si ens descuidem, s’apropiaran i dissoldran la Generalitat, una despesa de totes totes prescindible. Ganes no els en falten. I mentrestant, nosaltres, pensant en la mona de la segona pasqua. Diumenge, a l’hort, farem arròs del senyoret. Esteu convidats.

Tipus mòbils 77. Publicat a L'Informatiu el 10/04/12.

05 d’abril 2012

Per aprendre les formes


"...polo plástico e polo literario, é dobremente interesante, por unha banda está a lectura doada, pero amena e atractiva, para quen aínda está aprendendo a ler, e por outra a lectura de imaxes, tan necesaria para que quen aínda non sabe ler poida atopar nos libros unha maneira de divertirse. Un feito, este último, que, sen dúbida, influirá na súa futura boa relación coa lectura."
Ressenya d'Unha excursión redonda (Xerais) al diari Faro de Vigo. La podeu llegir sencera en aquest enllaç.

04 d’abril 2012

Matar el socialisme valencià


Puig agraïnt a Alarte "tot el que ha fet". Foto oficial (sí, de veritat) a la web del PSPV.

Sura en l’ambient (no cal ser molt perspicaç per detectar-ho) una ànsia bastant generalitzada i indissimulada per soterrar el PSPV abans d’hora. En els dies previs al congrés que els socialistes valencians han realitzat aquest cap de setmana a Alacant, un vídeo d’El mundo palesava que l’estat d’autocrítica interna dels exdirigents (inconcebible en cap altre partit) havia arribat al límit de la flagel·lació (o diguem-ne revenja). Joan Ignasi Pla hi afirma: “estem en un punt d’inflexió cap a la irrellevància. [La societat] passa molt del partit socialista”. Quan Ximo Puig va ser escollit a la fi nou secretari general van eixir tot de veus a la xarxa per menysprear la seua capacitat regeneradora, ja que prové de l’època (llunyana) de Lerma. Em fa l’efecte que les opinions contràries a la seua elecció s’haurien repetit amb idèntica melodia si haguera eixit Alarte o qualsevol altre candidat hipotètic (què se n’ha fet de Mata, per cert?). Crítica interna i externa per conduir el PSPV a un atzucac.

Es vol donar la impressió que el socialisme valencià està acabat, i que allò és un projecte irrecuperable. I a mi, que no sóc analista polític ni ho pretenc, em sobta que el segon partit valencià, que triplica ell sol la suma dels diputats de Compromís i EUPV junts, al que van votar en les autonòmiques de fa menys d’un any prop de 700.000 valencians i valencianes, em sobta, dic, que se’l vulga considerar des d’instàncies diverses tan irrellevant o marginal. Perquè no ho és. D’acord que el PSPV està ben lluny de ser el que era, que toca fons en cada nova convocatòria electoral, que hi ha una desafecció creixent entre els seus simpatitzants tradicionals, que han perdut quasi totes les cotes de poder, que el seu treball (incorruptible en la lluita contra la corrupció del PPCV) no s’ha visibilitat ni rendibilitzat en absolut, que no captiva votants joves, que té un discurs difús (quan no contradictori), que no marca agenda, etc, etc. Estic d’acord amb tot això, però no digues blat fins que no estiga al sac i ben nugat.

A la societat valenciana li convé un partit socialista sòlid, que deixe de mirar-se el melic, que redrece el missatge, que es valencianitze, que connecte amb una part de la societat tan àmplia com siga capaç, que ens oferisca propostes de progrés clares, atractives i regeneradores. I que això no siga un impediment perquè la resta de partits d’esquerres consolide i eixample el seu propi camí. Han de recuperar molts vots al PP i guanyar l’abstenció i la desafecció creixents. N’hi ha espai per a tots. Cal determinar en quines proporcions. Haurà d’arribar el dia en què tots plegats, amb les diferències que enriqueixen la nostra societat, però amb uns punts mínims comuns recognoscibles i compartits, assolisquen un camí d’enteniment i creen la il·lusió col·lectiva que propicie el canvi. Perquè el País Valencià futur serà cosa de tres o no serà. Si Ximo Puig i la seua executiva gegantina són capaços de liderar aquest país o es conformen (com els últims anys) amb el paper de comparses passius està per veure. En les seues mans està el seu propi futur, però tots ens hi juguem alguna cosa.


Tipus mòbils 76. Publicat a L'Informatiu el 03/04/12.

02 d’abril 2012

Arreglant el món (amb una alemanya)

Amb Carol Borràs, a l'stand de Bromera a la Fira de Bolonya 2012.

Situem-nos primer. Estem a Bolonya, Itàlia, una setmana enrere. Allà s’hi celebra, des de fa mig segle, la fira del llibre infantil i juvenil més important del món. Editors (i il·lustradors) d’arreu del planeta, amb projectes modestos o espectaculars, tracten d’enlluernar la competència i traure el màxim profit econòmic i comercial al fruit de la seua creativitat. És la literatura feta negoci. El far que guia els lectors del futur cap a aventures d’orfes aprenents de mag, amors entre vampirs o universos distòpics. Són quatre dies d’una gran intensitat. Les reunions, planificades d’avantmà, se succeeixen sense interrupció cada mitja hora.

Situem-nos de nou. Estem ja al tercer dia de la fira. Has repetit desenes de vegades els mateixos arguments, sempre amb un somriure que vol ser incitador i còmplice. Però aquella jornada ha començat enrarida. Una editora russa t’ha rebutjat una col·lecció il·lustrada sobre monstres amb una sentència lapidària: “hi ha massa horror al nostre país per publicar llibres de por per als infants”. Restes immòbil. No goses contradir-la. Cerques propostes més alegres per desemboirar l’ambient, però ja és massa tard: res no la convencerà de les bondats del que ofereixes.

Tot seguit ha ocupat el seu seient una editora alemanya. No direm amable, però sí correcta. Alemanya, ja està dit. Un llop amb jaqueta de pell sintètica. Has començat explicant un llibre de cartó perquè els neolectors aprenguen els nombres i, no saps molt bé com, has acabat reflexionant en veu alta sobre el context socioeconòmic a l’Estat espanyol. Et punxava sibil·linament, ara te n’adones. Mentre li mostraves el dibuix d’un pare amb els fills jugant al parc t’ha fet parlar sobre l’atur i t’ha deixat una altra frase per al record: “si haguéreu començat a fer retalls abans, ara no us trobaríeu en eixa situació lamentable”. Ja veus que no parla del pare del dibuix, sinó de milers de pares de carn i ossos que es dilueixen en una estadística que ens situa a la cua d’Europa. Una rèmora. I tu, que el que vols és vendre-li uns llibres per alleugerir el pànic al buit de les llibreries valencianes ofegades pels impagaments de la Generalitat, tractes de reconduir la conversa. Ella, però, que deu estar tipa de les milongues que li han contat editors d’altres països menys endeutats, insisteix a fugir de la fantasia i centrar-se en la realitat. Et narra com van haver d’apretar-se el cinturó fa uns anys, i com això els permet viure ara la mar de contents. “Estalviem, exportem i amb els ingressos de fora financem altres estats”. Et mira amb altivesa natural, un punt de supèrbia innat que et recorda els perdonavides d’Intereconomia. Però el teu somriure és més ampli.

Et pregunta d’on ets, i li contestes amb un filet de veu (amb temor, confessa-ho ara) que de València. “No em sona, on és?”. No et molesta (i això et molesta). Quina sort, trobar-te l’única alemanya que no va seguir les multitudinàries regates de l’America’s Cup! Li pegues alguna patada al mapa per desorientar-la i canvies de tema amb habilitat (la mitja hora pactada està a punt de finir). Al remat, li traus el compromís de considerar un parell de les obres que exhibeixes. Li enviaràs els PDF (ja ho has fet). I, mentre marxa amb el seu abric sintètic, assumeixes el repte de fer l’impossible per vendre-li el que siga. Com siga. Al preu que siga. No aconseguiràs equilibrar la balança comercial bilateral, però arrabassant-li uns pocs euros en la venda invertiràs en orgull patri.

D’immediat canvies el xip. S’acosta una editora grega. Aquesta sí que sap on està València. Ja la imagines preguntant-te per Camps...

Tipus mòbils 75. Publicat a L'Informatiu el 27/03/12.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...