Una LIJ per a tot el món (i III)

La sèrie comença ací i continua ací.

[...]

D’exemples d’autors catalans d’èxit internacional en tenim afortunadament molts més. Els podríem parlar d’Andreu Martín, que passeja el popular detectiu Flanagan per països com França, Alemanya, Itàlia, Grècia o Brasil; o de Jordi Sierra i Fabra, autor de més de 300 llibres traduïts a 25 llengües i dels quals ha venut 7 milions d’exemplars; o de Maite Carranza, un dels últims descobriments de la literatura fantàstica, autora de la trilogia “La guerra de les bruixes” amb els drets venuts a 16 països: des d’Hongria, Finlàndia o Polònia fins als inexpugnables Estats Units d’Amèrica.
Si seguírem criteris d’estricta qualitat literària, caldria remarcar els autors distingits cada any amb el premi de la Crítica Serra d’Or, que en l’última edició va reconéixer l’àlbum il·lustrat que han elaborat conjuntament Raimon Portell i Ignasi Blanch i l’última novel·la de Silvestre Vilaplana; o amb el Premio Nacional de LIJ que atorga el ministeri de Cultura del govern espanyol, que en diverses ocasions ha recaigut en obres literàries escrites en català d’autors com ara Pep Albanell, Jaume Ribera, Andreu Martín, Josep Vallverdú, Emili Teixidor, Miquel Desclot o Gabriel Janer Manila, que l’ha rebut dues vegades [I ara hi hauríem d'afegir Sierra i Fabra a la llista!]. O faríem esment de la selecció anual del White Ravens, que sempre reserva un apartat per a la literatura catalana i que en l’edició d’enguany recomana obres d’Eulàlia Canal, Lluís Farré i Sierra i Fabra.
Però no pretenem fer un repàs exhaustiu de la producció de LIJ en llengua catalana, ni confeccionar cap cànon. De fet, hi ha molts més noms i títols remarcables i exportables, alguns ja traduïts a altres idiomes, d’altres esperant pacientment a l’aguait que un lector, un agent, un scout o un editor vulga descobrir, amb agradable sorpresa, el nivell dels nostres creadors i incorporar-los a la vida editorial i lectora dels seus països respectius. Des d’aquesta taula només hem volgut suggerir-los uns pocs títols avalats per l’èxit de nombroses edicions per encomanar-los el nostre entusiasme i la confiança en la professionalitat dels nostres escriptors i il·lustradors.
De nou un prec als editors de la sala: miren, busquen, regiren els catàlegs dels editors en llengua catalana presents aquí a Frankfurt. El seu pròxim èxit els està esperant en el Hall 5.1. i en el catàleg de foreign rights que trobaran a la web http://www.booksincatalan.cat/. Si volen ser l’enveja dels seus col·legues, un consell: no se’l perden!

Una LIJ per a tot el món (II)

La sèrie comença ací.

[...]
Un mercat relativament petit com el català té dificultats per produir àlbums il·lustrats, llibres de cartó, de plàstic o de tela: els costos per a tirades reduïdes són, com bé saben vostés, prohibitius, dissuasoris. Per això durant molt de temps hem “importat” aquest tipus d’obres, les hem comprades en fires internacionals i les hem traduïdes i adaptades a la nostra llengua. Ara, però, conscients de l’atractiu i la qualitat de les obres que confeccionem, també ens hem convertit en «exportadors» d’àlbums imaginatius. No és estrany veure, per exemple, un àlbum il·lustrat per Montse Gisbert traduït al coreà.

D’altra banda, cada vegada són més les editorials del nostre àmbit lingüístic que llancen títols o col·leccions simultàniament en les distintes llengües peninsulars, sovint amb acords previs de coedició amb altres editors. Uns acords que, per descomptat, estan oberts a la participació d’editors de totes les llengües del món!

Continuant en l’àmbit dels lectors més petits podem posar molts exemples d’èxits editorials, però, si els sembla, ens fixarem en dos fenòmens que han traspassat les nostres fronteres i que són representants magnífics de la capacitat creativa que ara i sempre ha tingut aquesta literatura que avui els mostrem en el seu vessant més internacional:
En primer lloc, el personatge de Teo, que va nàixer el 1977 de la mà de dues autores que s’apleguen sota el pseudònim Violeta Denou. Tot i els 30 anys transcorreguts des de les primeres aventures d’aquest entranyable personatge, continua ben viu i compta amb l’aval de 6 milions d’exemplars venuts en els diversos idiomes en què s’ha publicat, alguns tan distants com l’alemany, el grec, el danés o el japonés.
Un exemple més recent de fenomen editorial català per als primers lectors és el de Les tres bessones. Els personatges creats per Mercè Company i Roser Capdevila el 1983 han traspassat fronteres de gèneres i països fins convertir-se en una marca al més pur estil anglosaxó. A partir dels personatges literaris, s’ha creat una línia de productes i de merchandising quasi infinita que va des de jocs de taula als productes multimèdia i, per descomptat, la popular una sèrie de televisió que s’emet en 158 països de 35 llengües diferents.
L’èxit editorial i audiovisual de Les Tres Bessones no té precedents en l’àmbit en llengua catalana, però els puc ben garantir que no és en absolut irrepetible en el futur.

Un gran dia per a la LIJ

Anit vam lliurar el VIII Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal-Ciutat de Carcaixent a Teresa Broseta amb la seua primera immersió en el gènere dramàtic. L'obra, d'intriga, es titula No tingues por i l'editarà Bromera cap al mes d'abril. Ja en tinc ganes!

Aquest matí m'afanye a comprovar que la premsa no se'n fa ressò (previsible: literatura, en valencià i infantil, tots els números per ser ignorat!). No obstant, em trobe amb dues bones notícies que també m'alegren (i molt) el matí: Enric Lluch, Pep Castellano i Silvestre Vilaplana han guanyat els premis de Torrent, i Jordi Sierra i Fabra ni més ni menys que el Nacional de LIJ amb Kafka y la muñeca viajera.

Quin gran dia!

Una LIJ per a tot el món (I)

Aquest és el text de la meua intervenció a la taula redona "La Ventafocs dóna la campanada" sobre l'estat de la LIJ que va organitzar el Llull a Frankfurt. Em van precedir en el torn de paraules Marta Vilagut, Reina Duarte i Lara Toro. Moderava Jochen Weber, cap de la Internationale Jugendbibliothek.
El trobareu en tres apunts:

El sector editorial en llengua catalana ha estat tradicionalment més importador que exportador. Sempre s’ha dit que els catalans anàvem a les Fires més amb la intenció de “comprar” drets que no de “vendre” els que gestionem. I no per falta de qualitat, sinó, segurament, per una suma dels motius històrics que s’han comentat ja en aquesta mateixa taula. Però aquest desajustament de la balança fa temps que ha començat a canviar, i d’aquesta tendència redreçadora, més realista i justa, també hi participa, i de quina manera!, la LIJ.
Marta Vilagut apuntava en la seua intervenció les que han estat, a grans trets, les principals dificultats de normalització del català, que han afectat en el passat el correcte funcionament del sector editorial i de la literatura en el seu conjunt. Potser per aquelles dificultats, majoritàriament superades en l’actualitat, la LIJ en llengua catalana presenta a hores d’ara una gran efervescència i vitalitat. La normalització de la nostra llengua, implantada de forma progressiva al circuït escolar des de fa uns 25 anys, ha beneficiat en especial la LIJ, perquè són els infants precisament el segment de públic que més llig en català. I aquesta circumstància ha propiciat el sorgiment i consolidació d’autors d’una gran qualitat literària, així com un públic lector nombrós que segueix les seues trajectòries. D’altra banda, a les nostres llibreries arriben amb total normalitat, i en acurades traduccions a la llengua pròpia, els autors de LIJ de més èxit arreu del món: des de l’imprescindible Harry Potter fins les aventures de Molly Moon i Gerónimo Stilton o les creacions fantàstiques de Cornelia Funke o Philip Pullman.
És difícil mostrar en una breu intervenció la riquesa i els matisos de la LIJ en llengua catalana, per això només els donarem unes breus pinzellades a mode de guiatge que els podrà suggerir algunes línies de recerca. Els encoratgem des d’ací a estirar la corda. Els esperen vertaderes sorpreses a l’altra banda.
Tot i que la LIJ en llengua catalana és encara molt jove, ja podem parlar dels primers clàssics, per la seua importància clau en una època històrica, però també per la seua capacitat de mantenir-se vius malgrat el pas de les dècades.
El primer clàssic al qual volia referir-me és El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas. Està adreçat a lectors a partir d’uns 8 anys, i d’aquesta obra entranyable se n’han venut més de 300.000 exemplars en els últims 40 anys. Va ser distingit en el seu dia amb el veterà premi Josep Maria Folch i Torres i ha estat traduït a totes les llengües peninsulars (castellà, gallec i euskera), així com al francés i al japonés.
L’altra novel·la clàssica de la LIJ en català és La casa sota la sorra. Adreçada a joves a partir dels 12 anys, és obra de Joaquim Carbó. Es va publicar per primera vegada, com El zoo d’en Pitus, el 1966, i el seu èxit aclaparador ha propiciat que s’adaptara al còmic, que es traduïra al castellà i que tinguera continuïtat en títols com La casa sota les estrelles o La casa sobre les mines.
Hi ha encara moltíssimes llengües en què no es gaudeix d’aquestes dues obres emblemàtiques de la LIJ en llengua catalana. Si hi ha algun editor a la sala, per favor, li preguem que prenga nota…
Però si hem de parlar d’una obra emblemàtica de la literatura catalana, no estrictament pensada per al públic juvenil però que han gaudit especialment els joves des que es publicara per primera vegada l’any 1974 és Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. Aquesta novel·la de ciència ficció és, després de La plaça del Diamant, l’obra contemporània en llengua catalana més llegida. Ha estat traduïda, entre altres, al romanés, el francés o l’holandés i ha superat amb escreix la màgica xifra d’un milió d’exemplars venuts. Poca broma!

Efectes col·laterals (i IV)

L'efecte col·lateral més evident de Frankfurt és el col·lapse que produeix en la rutina editorial. Són dies de contestar correus pendents, de recordar a agents i/o editors que tal llibre que t'havien d'enviar encara no l'has rebut o que tal altre que els has d'enviar ja va en camí, i de participar en les "simpàtiques" subhastes de drets, partides de pòquer editorial virtuals en què es parla de tot excepte de literatura (a qui li importa la literatura quan parlem de cacaus?, quin món, aquest!).
El cas és que la vida (l'editorial també) continua. Aquesta vesprada hi ha l'acte de lliurament dels premis Alfons el Magnànim (amb el Diari d'un setembrista de Jordi Llavina ja editat, petits miracles editorials), i demà, el Xaro Vidal-Ciutat de Carcaixent de teatre infantil. Entremig, les activitats dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira, la lectura d'alguns llibres sol·licitats que necessite llegir abans "d'apostar" i els originals presentats al premi Bancaixa.
M'hauria agradat parlar-vos de com un valencià resident a Bonn va fer una pregunta innocent ("com quedarà això de TV3?") al conseller Treserras, que va acabar convertida en conferència improvisada, amb una petita multitud congregada al voltant, alguns dels quals (jo mateix) estupefactes davant d'algunes afirmacions de les bambalines de l'alta política que ara no venen al cas (bé, sí que venen, però millor no). I... en fi, tantes altres coses. Però passem pàgina. Em queda només (confie) penjar la intervenció en la taula redona de LIJ. Demà, d'acord?

Efectes col·laterals (III)

A Frankfurt vaig tindre el plaer de compartir batalletes i anècdotes amb Agnès Vidal i Francesc Poblet, impulsors de la revista Lletres del Grup del Llibre, que tenia estand propi a la Fira. Amb ells, i amb Núria Sendra (editora de Bullent) i el marit vaig anar, per exemple, al concert d'Antònia Font, on, encara vestit "d'editor" (impossible arribar a temps de la Fira a l'hotel i de l'hotel al concert!), vam beure algunes cerveses a un pam escàs de Sánchez Piñol (a qui "jo" tampoc vaig saludar; mal fet: m'agrada el que escriu).

Porte al bloc aquesta anècdota perquè allà a la Buchmesse, els amics de Lletres em van facilitar l'últim número de la revista, en el qual hi ha una promoció amb Llegir per a créixer (podeu punxar la imatge): regalaran un exemplar d'aquest llibre a tots aquells que facen una comanda fins esgotar existències. Una oferta irresistible!

Un editor atípic

Un editor valencià entrevistat! Aquesta raresa havia de trobar necessàriament un espai en aquest Tirant al cap.
El Punt (edició valenciana) conversa aquesta setmana amb Rafa Arnal amb motiu dels 25 anys de L'Eixam Edicions, un segell que, gràcies a l'èxit dels mètodes d'aprenentatge de música, ha pogut bastir un catàleg eclèctic en el qual hi tenen cabuda des dels clàssics de l'anarquisme fins a petites joies com aquesta de Francesc Bayarri.
Heus ací algunes de les seues declaracions:

"Un editor no pot dedicar-se a editar només els llibres dels amics, els propis o els de la gent que demana una primera oportunitat."
"Que et publiquen la primera novel·la en un país com aquest és un favor que no l'acabes de pagar mai perquè no es paga amb diners."
"Per a nosaltres no ha sigut mai important el tema econòmic. És difícil entendre la nostra editorial sense el component de la militància i l'activisme."
"Jo sóc valencià i estic a Espanya, que és molt diferent de ser espanyol i estar a València."

N'hi ha més afirmacions contundents com aquestes, que contribueixen a dibuixar el perfil d'un editor atípic, com ho han hagut de ser molts en aquest país decididament (i vocacionalment) atípic. A l'entrevista també hi fa referència a l'eixida de l'AEPV i la creació del Gremi d'Editors del País Valencià, que alhora forma part d'El Singló, espai gremial valencià. Un altre dia, amb més calma, en parlem d'aquesta iniciativa.

Macrodistribuïdora

Caminem cap al tot únic, està clar. Primer va ser la concentració de l'oferta, i ara li toca el torn a la distribució. Cultura 21 informa de la creació d'una gran distribuïdora que aglutina els segells d'assaig del Grupo Planeta, els de castellà del Grup 62 i Anagrama. No tardarem a veure el paral·lelisme en llengua catalana: primer, concentració de l'oferta, i després...

Efectes col·laterals (II)

Vilaweb Lletres ha fet un magnífic seguiment de La Fira, un treball professional i molt exhaustiu. Aprofite per felicitar-los per l'esforç i em centre en un petit detall (recordeu, aquesta sèrie d'efectes col·laterals va d'anècdotes) de l'allau d'informació virtual disponible. La llista dels més venuts d'aquests dies, extreta de la revista Der Spiegel, l'encapçala Tintentod, l'obra que tanca la trilogia de Cornelia Funke. És a dir, un llibre de literatura infantil i juvenil. Això (que un llibre de LIJ encapçale un llistat dels més venuts no específic de LIJ), ací, a casa nostra, no passa. I no per falta de vendes!

Efectes col·laterals (I)

Havia escrit la paraula "Frankfurt" al títol d'aquest apunt, però d'immediat l'he esborrada per no espantar la clientela. Imagine que esteu tots ja fins al capdamunt de La Fira (així, en majúscules i negreta). Jo ja he contat la meua (de mi) experiència, així que no aprofundirem més. Però aquells dies s'hi van produir algunes petites (grans) anècdotes que ultrapassen les fronteres germàniques, i em sembla oportú compartir-les.
La primera es va produir en eixe simulacre de Wall Street que és l'Agent's Centre, un lloc atapeït de tauletes i gent on, en 30 minuts (màxim) tracten de vendre't (o tu de comprar-los) drets d'edició de tots els autors imaginables.
Doncs bé, deambulava jo perdut per allà quan veig la silueta d'una agent que coneixia. M'hi acoste i la salude. "Hola, X, què tal?" En girar-se, però, resulta que no és X. "Perdó, perdó, que no hi és la senyoreta X?" "No, la senyoreta X ja no treballa amb nosaltres, l'ha fitxada [sempre diuen "fitxar"] al Grup Tal." "Ah", vaig encertar a dir jo, tapant-me les vergonyes. "Vols dir que la senyoreta X, a qui jo li confiava les meues cabòries, desitjos i anhels, a qui li explicava obertament tot allò que buscava i per què, aquella mateixa senyoreta X que em preguntava coses i jo les contestava, ara treballa en una editorial de la competència?", vaig pensar (però no vaig dir, mai més diré res). "Jo en sóc la substituta, em diuen Y, i abans treballava al Grup Qual, em pots dir què busques?". Vaig adduir falta de temps, una cita immediata, i me'n vaig anar cames ajudeu-me.
Què li diré la pròxima vegada que la veja? Parlarem de l'oratge. Avui plou a la Ribera del Xúquer.

Jo (el meu Frankfurt)

Jo us vull fer cinc cèntims (l'apunt, però, es preveu llarg) de com he viscut aquests quatre dies (ben comptats) a un Frankfurt irrepetible.

Jo (Ich) vaig arribar cansat per la matinada, vaig deixar les maletes i vaig començar les primeres reunions (el temps, allà, és un bé escàs). De nit, jo vaig anar al Sónar, vaig (tractar de) menjar alguna cosa (deconstruïda) i vaig veure com un motorista ens omplia de fum tòxic per acabar aterrant bruscament sobre el piano d'un Carles Santos en èxtasi. Massa modernitat per a mi, em vaig dir jo, i jo vaig marxar.

El segon dia, jo em vaig alçar prompte, em vaig desdejunar a correcuita i vaig tornar a la Messe disposat a vendre fins i tot les baldes de la prestatgeria (si se'm presentava l'ocasió). Jo he trobat editors receptius (encuriosits) amb els autors que jo representava. Jo no he tancat cap tracte, però tinc esperances (sóc optimista de mena, jo). Jo vaig buscar "el llibre de la Fira" i creia que no l'havia trobat, però ara resulta que potser sí perquè la panxa em fa cusquerelles quan pense en un títol concret que toque amb els capcirons dels dits i mai se sap si... (Achtung!)
Jo vaig conéixer l'amic Subal in person, el qual em va dir (a mi) que el Llibreter voltava per allà de forma anònima (tan a prop meu i encara sense cara). Jo no el vaig trobar, però hauríem pogut entrar (cas que haguérem tingut temps) amb Jaume Subirana, Jordi Ferré i JJ Isern en una de les peixeres del Llull i improvisar un acte (un més!) de blocaires de la cultura catalana. Jo pense que hauria estat un acte singular i (qui sap si) universal.
Les presentacions que jo he vist (de passada quasi totes) estaven de gom a gom: en la taula redona en què hi vaig participar (aviat jo penjaré ací el meu text), la sala (petitíssima) estava a tope, el conseller Maragall en primera fila (prenent notes), i només dues persones amb auriculars de traducció (la resta ens entenia perfectament, ja ens entenem).
Jo he vist una escriptora emprenyadíssima perquè no l'havien esmentada en un acte (jo no m'ho podia creure; com en diuen d'això... miramelics?), una editora escridassant un dels (molts) consellers allà presents perquè un autor ("seu") no apareixia en noséquins papers o panells, i una altra que m'ignorà (a mi) sistemàticament vés a saber per què (jo sí que ho sé). Quines coses, vaig pensar jo, i jo vaig continuar fent, envoltat de càmeres que apuntaven altres llocs, de polítics que passaven de llarg i d'autors (patims, patams i patums) alguns dels quals preguntaven coses i altres no.

Jo he felicitat Quim Monzó pel seu discurs i em ve de gust enllaçar (jo també) el vídeo (imprescindible, "cal dir res en concret, en un discurs?", magistral).
Jo he estat per primera vegada en el mític Frankfurter Hof (un somni acomplit, un cert desencís, jo no sóc d'aquell món). Jo he vist més polítics (cap dels meus, vull dir valencià) que en tota la meua vida. Jo no n'he saludat cap (mal fet, no existisc). Jo he vist els Antònia Font en concert (breu, amb públic casolà) al Brotfabrik just un any després que actuaren al meu poble (és això, la globalització?). Jo no he eixit dels pavellons 5, 6 i 8, no he vist la llum del dia, ni els castellers ni tampoc cap (caríssima) exposició.
Jo he estat també a l'estand de l'AEPV, que ha fet una molt bona feina per no perdre aquest tren (AVE) i aconseguir que molts editors (i també escriptors) tingueren aquest contacte amb l'exterior, amb la globalitat, amb el tot del món del llibre. Jo m'he emocionat amb la presentació del Tirant (el "meu" Tirant) a l'alemany i he maleït que les meues autoritats polítiques no estigueren amb mi, amb ells mateixos, amb tots. D'això jo en dic autoodi.
Jo ho he passat molt bé a les vesprades-nit i he dormit poc, amb una companyia immillorable. Jo sé que ara queda molta feina encara (enviar mostres, recopilar informació, llegir i garbellar el que hem demanat o demanarem), però així és la vida del firaire. Jo en faig una valoració molt (molt, molt) positiva de tot plegat.
Ja de tornada, jo he plorat d'alegria quan Marc (a punt de fer un any) m'ha disparat papapapapapapa entre besos i abraços després de quatre dies (ben comptats) lluny de casa.
I aquest, amics i amigues, és, de principi a fi, el Frankfurt que he viscut jo (Ich).
Auf Wiedersehen!

Opinions preFrankfurt (encara)

No mos furtaran la paella (ni a Frankfurt!)

Un dels primers titulars de la "repercussió" de la Fira de Frankfurt que he llegit a la premsa valenciana és aquest:

" Gandia, Sueca y Morella patrocinan la Feria de Fráncfort que presenta las Fallas y la paella como catalanas"

De vegades hom podria pensar (i, de fet, ho pensa) que el temps s'ha aturat en aquest País que vol ser Comunitat. Sort que encara queda gent com els alcaldes d'aquestes tres ciutats per fer-nos creure que una certa normalitat podria arribar algun dia a ser possible. Via Vent d Cabylia arribe al bloc de l'alcalde de Gandia, en el qual parla de l'experiència frankfurtiana (i de nous projectes borgians) en primera persona. Danke!

Tirant cap a Frankfurt

Doncs això.
Amb aquesta oportuna il·lustració d'Ortifus, vilment piratejada del suplement Posdata dedicat a la cosa de Frankfurt (el Levante, ni que siga a última hora, s'ha posat les piles amb el tema; ha estat l'únic al sud del Sénia), m'acomiade momentàniament. Quan recupere forces (si és que mai em recupere), ens tornem a llegir.
A no ser que trobe un momentet entre copa i copa i aleshores...

PreFrankfurt (tot arriba)

Avui és 9 d'Octubre, "Dia de la Comunitat". S'inaugura Frankfurt, Ribó abandona per la tossuderia del PC, el cel està cobert (encara plourà?) i aviat ens tancaran TV3. Festa completa que aprofite per estar amb Marc, fer la maleta (quin oratge ens caurà enguany? Com puc trobar un abric entre les caixes de l'eterna mudança!?) i mirar, per fi, l'agenda. Tremole.

Al correu electrònic, una última cita que, vés per on, encara puc encaixar. Yes, yes, I can (quin remei!). Penge el cartell de "Complet" i revise el text de la taula redona sobre LIJ en què participe dijous... despús-demà ja! Tant de temps parlant de Frankfurt i ara resulta que és real, que ja està ací, i que ben prompte haurà acabat...

Revise l'agenda, deia, i em trobe amb una trentena de reunions pactades (algunes, de possibles "compradors", però no llancem coets encara) que deixen poc de marge per a "saraus", tot i que veuré si em puc colar al concert d'Antònia Font. I l'horari de l'avió: sí, demà hauré d'eixir de casa cap a les 5 i poc del matí de casa. Les 5 del matí!!! Repunyeta: encara no me n'he anat i ja estic fet un Cristo.

I aquesta vesprada, a les 19,30 h., a Algemesí, lliurament del Guardó Mancomunitat de la Ribera Alta a Bromera.

I fins dissabte a la nit no tornaré a veure Marc...
I jo dic: els editors també som persones. Coi!

Tendències Web 2.0 en el sector editorial

Vaig fer una visita fugaç al Liber, la fira del llibre més tranquil·la que conec (no en conec tantes, tampoc!) i em vaig endur una agradable conversa amb l'incombustible Txetxu i dues grates sorpreses: la dimensió de l'stand de l'editorial valenciana Brosquil, que palesa la seua aposta per l'exportació, especialment a l'Amèrica llatina; i els resultats de l'estudi de Dosdoce sobre Tendències Web 2.0 en el sector editorial, que analitza com les editorials estan incorporant les noves tecnologies web 2.0 en les seues estratègies de comunicació i màrqueting del llibre. Us recomane que us baixeu l'estudi íntegre ací.
La web de Bromera és, segons aquest estudi, la número 4 en un rànquing de 50 segells de tot l'Estat. Cossetània apareix també molt destacada: en el lloc número 11.
Entre les últimes apostes de Bromera per millorar la comunicació amb els lectors a través de la xarxa hi ha l'espai www.bromerajove.com, que a poc a poc s'omplirà de continguts atractius específicament pensats per als lectors joves. La creació més recent ha estat el website de Sebastian Darke, príncep dels Bufons. No us el perdeu!

El risc d'exagerar

Impagable troballa de la gent de Negra y Criminal:

"Haciendo de detective en la Feria del Libro de Ocasión, buscando los libros injustamente desaparecidos, encontramos una auténtica joya de texto de contraportada. Ya se sabe que los redactores de la contraportada exageran un poco, pero en un libro de recetas de cocina de la "perseguida por la injusta justicia" Isabel Pantoja, leemos: "Isabel Pantoja pertenece a la estirpe de Mozart, a esa selecta minoria de los elegidos por el arte. No necesita, como Salieri y tantos otros, esforzarse por ser artista". Sería interesante organizar una encuesta para averiguar qué había tomado el redactor del texto. ¿Y el editor que lo autorizó?"

Carta als reis de Frankfurt

Llig al suplement de Cultura de l'Avui (on, per cert, apareix reproduïda aquesta mandanga d'apunt) les cartes als reis que algunes personalitats de la cosa llibresca han escrit pensant en Frankfurt, i em quede amb els que aposten per l'IntraFrankfurt:

"Frankfurt hauria de demostrar al món que la literatura catalana existeix i que és de bona qualitat. Tanmateix, seria suficient que ho demostrés als catalans." Francesco Ardolino.
"Que la societat catalanoparlant, o catalanolectora es prenga per fi seriosament la seua literatura. I que, per tant, la visibilitat dels autors i dels llibres catalans, a la premsa i a les llibreries del país, no siga tan pobra, secundària i subordinada com ara. Si aconseguim això, visca Frankfurt." Joan F. Mira.

Llig també, al "Diccionari recreatiu" d'Ignasi Aragay la definició d'editor/a:

"Home o dona de negocis que un cop a l'any omple el sac i va de copes a Frankfurt."

De copes... coi, sabia que em perdia alguna cosa! Enguany tractaré d'esmenar-me. De moment, ja m'hi he apuntat al sopar del Sónar...

Trama & Texturas 3

Avui, grata sorpresa: ja tinc a les mans el número 3 de la revista Trama & Texturas, que fa servir les drogues com a metàfora central d'aquells que estan (estem) enganxats a la lectura.

Tal i com avançàvem ací, la revista inclou un article d'aquest Tirant. El penjarem en versió original amb el permís de Txetxu, amb qui tenim una cita demà, al Liber barceloní. De camí, devorarem els articles. Només de fullejar-lo fa venir llegiguera!

Anècdota del dia - El valencià, una mandanga

Aquest matí, per fi, he signat la compra de la nova casa. A principi de setembre vaig parlar amb el constructor posar en marxa tota la paperassa, i li vaig demanar que l'escriptura estiguera en valencià. L'home, amb tota la bona voluntat que és capaç de tindre un constructor, em va advertir que per ell cap problema, però que "don Ramón" (és a dir, el notari) posaria pegues. El constructor (Mariano de nom) insistia que veges tu, que si no és molt important ho deixem com està, que ho hauran d'enviar a València i endarrerirà el tema, etc., etc. Jo, impassible, vaig defensar posicions: és un dret i és innegociable. Punt.
Havia passat el primer filtre. El segon és el de la paciència.
La setmana passada li vaig preguntar que com teníem la cosa, i em va dir que encara no havien rebut la traducció i em va regalar una frase que potser a vosaltres també us abellirà emmarcar-vos i lluir a l'entradeta de casa per espantar les visites:

"És que, xiquet, això del valencià està molt bé, però és una mandanga".

Busque "mandanga" en el meu llampant Diccionari de sinònims i llig les accepcions següents: bovada, favada, bestiesa, ximpleria, bajanada, estupidesa, imbecil·litat, neciesa, beneiteria, romanços, excuses...
I tot això ocorre a Carcaixent, bressol de la taronja!

Més bones notícies LIJ!

Dijous comentàvem en aquest apunt la bona ressenya del llibre La nit que Wendy va aprendre a volar a El País i les candidatures al premi Atrapallibres. Doncs bé, ara n'hi ha una altra: la Wendy d'Andreu Martín, premi Bancaixa 2006, ha estat seleccionada pel CLIJCAT per al premi Protagonista Jove.

Fantàstic!!!