El geni discret

Avui El País publica aquest article, en memòria de l'amic Enric Solbes.

[Autoretrat. Enric Solbes, 1993.]

Enric Solbes, el geni discret

Enric Solbes era un geni. Només els genis són capaços de combinar diverses disciplines artístiques i d’excel·lir en totes elles. De la pintura al gravat, de la il·lustració al disseny gràfic, de la poesia visual a la tipografia... Enric era un home de poques paraules, però es comunicava generosament amb les imatges.
Com a il·lustrador ha posat cara i ulls a personatges d’obres hui imprescindibles de la literatura valenciana: de L’últim roder, de Josep Franco, a les Rondalles d’Enric Valor; ha interpretat clàssics com Les metamorfosis d’Ovidi o L’Odissea i La Ilíada d’Homer; va omplir d’homenets voladors que apuntaven en totes direccions amb imaginació desbordada els tradicionals calendaris de Bromera; va condensar l’essència dels muntatges d’Albena i d’altres companyies teatrals en uns cartells elegants i atractius... Quasi al temps que inaugurava a Alzira l’esperada exposició de quadres “Retrats de l’invisible”, rebia de la Generalitat Valenciana el guardó al Llibre Millor Il·lustrat pel seu intens treball de representació gràfica de les Rondalles valencianes escrites per Josep Franco, on barrejava referents de la pintura clàssica i contemporània, el cinema i la gastronomia amb les contalles d’arrel popular. Una nova genialitat d’Enric que li va valdre, vés per on, el primer guardó com a il·lustrador de la seua trajectòria.

La mort d’Enric, sobtada, inexplicable i injusta com totes les morts prematures, el va agafar en el seu estat habitual: treballant. Dilluns a l’editorial encara ens arribaven correus seus amb feines pendents: projectes d’obres de gran format, una targeta de felicitació per a la Fundació Bromera, una portada per a la col·lecció "L’Eclèctica", la reimpressió d’Anàdia i la ciutat submergida que ell va il·lustrar magistralment... Al despatx, mire al meu voltant i veig Enric en tots els detalls: un quadre de la seua anterior exposició, les portades de les últimes novetats, el catàleg de Nadal, la capçalera de les cartes, el bolígraf amb el que escric, el calendari i l’agenda que m’acompanyaran el 2010... Tot duu la seua signatura, la seua empremta, el seu estil. Per això sé que no només no oblidarem mai els seus consells i la seua amistat, sinó que el seu treball continuarà fent-nos companyia i marcant-nos, amb modèstia i discreció, el camí de la genialitat. I continuarem aprenent d’ell.

[Tipus per a La impremta valenciana. Enric Solbes i Josep Palàcios, 1987-1990.]

Bon Nadal

Aquesta imatge de les Rondalles valencianes ens serveix a Bromera per felicitar el Nadal. Vam voler, amb la il·lustracio d'Enric, celebrar el Premi al Llibre Millor Il·lustrat de l'any. El primer guardo que rebia Enric com a il·lustrador tot i la seua llarguissima trajectoria.

Aquesta altra constitueix segurament l'ultim treball d'Enric Solbes. Acabada pocs minuts abans de finalitzar la seua darrera jornada laboral, serveix a la Fundacio Bromera i a tots nosaltres per desitjar-vos salut i felicitat per al 2010.

Ha mort Enric Solbes

Costa de creure i d'escriure, i resulta impossible d'assimilar, però l'amic i company Enric Solbes ens va deixar ahir. El soterrem avui, a les 16 h., al tanatori d'Alzira.

Pagar per la informacio de qualitat

[Disculpeu les molesties, pero no em funciona la tecla dels accents i dieresis, no se per que!]

Repasse els temes que tractarem dema en l'assignatura "Les TIC en la gestio editorial" mentre el doctor House (bentornat!) es planteja tornar a prendre Vicodina. El Pais informa sobre el llançament d'Enclave tot esmentant dos dels autors que hi aporta Bromera: Benjamin Black i Jonathan Lethem. Un dels quatre llibres que la ministra va posar com a exemple en l'acte de presentacio va ser Els sorolls humans, de Joan F. Mira. Una entrada triomfal, vaja, en aquest projecte de digitalitzacio! Pero el que m'interessa per a la sessio de dema es l'anunci de la reduccio de l'IVA per al llibre digital al 4%, tot equiparant-la a efectes diguem-ne legals (fiscals, si mes no) al llibre tradicional en suport paper. Si aquest, com diuen i sembla, ha de ser el format del futur, els lectors estem d'enhorabona.

En el mateix diari trobem una entrevista amb Andrew Langhoff, editor de The Wall Street Journal Europe, que apunta algunes reflexions ben oportunes sobre el futur de la premsa. Hi haura periodics en paper d'aci a 15 anys?, li pregunten, i contesta:

"Sinceramente, no lo sé. De lo que estoy seguro es de que la gente seguirá necesitando información buena, creíble y relevante. Esa información podrá ser difundida en papel, a través de Internet o mediante el móvil."

Sembla obvi, pero en realitat costa trobar algu avui dia que, preguntat per aquestes questions, conteste "no ho se". Tot seguit li plantegen: com fer rendible un periodic en Internet?

"Somos pioneros en el cobro por nuestros contenidos. Siempre hemos pensado que se debe pagar por la buena información. Esta política nos ha permitido continuar invirtiendo en contenidos, en periodistas y en tecnología. [...] El péndulo podría estar oscilando de nuevo hacia una mayor valoración de la información de pago en la Red."

I encara mes afirmacions que apunten en la direccio del que podria passar en el futur en la industria editorial. El sector de la comunicacio apren dels fracassos i encerts de la revolucio que ha patit el mon de la musica. Nosaltres hauriem de mirar directament que esta passant amb els mitjans, que no es tampoc massa encoratjador, per encertar el model de negoci del futur.

Més lectors

Se'ns fa breu, aquesta entrevista a Vilaweb amb Ernest Folch (enhorabona!) amb motiu de la seua elecció com a nou president de l'AELLC.

Vaig tenir el plaer de formar part durant un parell d'anys de l'anterior Junta Directiva, que comandava l'incombustible Lluís Pagès. Van ser uns mesos en què vaig aprendre molt, sempre en bona companyia.

L'organ de govern de l'AELLC manté la pluralitat i, tot i contenir en realitat pocs noms nous respecte de la que deixa Pagès, es presenta rejovenida i amb forta presència d'editors vinculats a les actuals plataformes del llibre digital.

M'agraden les línies mestres que anuncia Ernest per a aquesta etapa:

"La nova junta té un sol objectiu: fer créixer el nombre de lectors en català."

No puc imaginar cap repte més lloable. Sort en l'aventura, companys!

Biblioteques "mòbils"

Dissabte, en la clausura del curs Fomentar la Lectura en la Societat del Coneixement, Laura Borràs comentava que els impulsors del Kindle basaren el seu disseny i funcionalitats en la idea que la lectura és un fet d'una importància tan extraordinària que requereix d'un aparell específic, pensat només per als lectors, igual que les bones càmeres de fotografia només serveixen per fer fotografies, tot i que trobem aplicacions fotogràfiques en altres estris multifuncionals.

Bé, ja sabeu que, per negoci, es pot justificar ben bé tot.

Llegint aquest article que ens traduïa aquest cap de setmana El País trobem, però, algunes pistes que indiquen el contrari: i si el futur lector digital predominant foren els mòbils? Tal i com afirma l'article, en aquests moments hi ha 1'7 milions d'e-readers als EUA, i s'espera que arriben als 4 milions en passar Nadal. En canvi, en el mateix mercat n'hi ha ja més de 50 milions de mòbils d'Apple en què es poden llegir llibres i, com afirma un dels entrevistats, "l'iPod Touch el tens sempre a mà".

"Antes, la gente se reía ante la posibilidad de leer un libro en una pantalla portátil de 8,9 centímetros. Sin embargo, para muchos lectores, la comodidad es lo que importa por encima de todo."

En el nostre context haurem d'espavilar-nos si no volem quedar endarrerits. Enric Faura comentava en aquest apunt al bloc d'edi.cat, Stanza, la companyia líder en programari per a lectura de llibres digitals en iPhone i iPod Touch, encara no disposa d'oferta de llibre en català...

L'editor és... un censor

Un editor és un seleccionador, un porter, un filtre, un tirà, un dimoni, un 'xungo' o un heroi, tot això i molt més, depenent de qui qualifique. Em sorprén la sinceritat amb què Jorge Herralde admet en aquesta entrevista (que enllaça Moleskine) que l'editor és, també i malgrat que ens escandalitze el mot, un censor:

“El trabajo del editor es el de un censor, aunque la palabra sea antipática. El rechazo es la esencia de su labor. Aunque, una vez cumplido el papel de censor, el editor debe convertirse en un aliciente, en un gran apoyo, para el escritor que ha escogido.”

L'informatiu

Després d'unflar pit amb l'apunt sobre el naixement d'Arnau em complau fer-me'n ressò en aquest espai d'un altre natalici, en aquest cas, virtual. Es tracta de L'informatiu, una iniciativa tan meritòria com necessària d'un grup de periodistes inquiets i valents encapçalats per dos companys de promoció universitària: Juan E. Tur i Julio Gómez. La bona amistat per sort encara ens uneix no m'encega a l'hora de considerar el producte resultant atractiu, plural, obert, modern i, sobretot, prometedor.

Aquest és l'objectiu manifestat en el seu optimista editorial fundacional "Un diari per a temps de canvi":

"Un nou diari que pretén oferir una nova proposta per a uns temps que canvien per a la premsa, i narrar i ajudar a entendre allò que ocorre a la nostra geografia. Una proposta modesta en recursos comparada als gran mitjans, però alhora ambiciosa i il•lusionada davant dels nous horitzons que s’obrin per a la comunicació. Una proposta que, més que recordar als lectors el que ha passat, tractarà d’ajudar-los a entendre per què ha succeït; més que col•lapsar-los amb una enorme quantitat de notícies, apostarà per la qualitat amb què contarà les que trie; i tot, alhora, amb l’ull posat a la proximitat, i deixant al mateix temps una finestra oberta perquè especialistes de tot el món, ens ajuden a entendre les realitats llunyanes o properes, que moltes voltes ens arriben distorsionades."

El repte que tenen és enorme, tan gran com la gosadia dels impulsors, i mereixen l'èxit que busquen, perquè aquest país hipercontrolat i monolític des del punt de vista mediàtic està assedegat d'aire fresc, d'idees noves, de metes elevades i de gent amb valors que encara creu que el futur no està escrit i que podem fer moltes coses si ens posem en moviment.

Tant de bo aquest somni compartit esdevinga algun dia (prompte) realitat. De moment, cal anar construint i consolidant eines que ens mostren el camí. L'informatiu en pot ser una. Ens en calen més encara.

Per molts, molts anys!!!

[Redacció de L'informatiu.]

PS.- Entre altres encerts de L'informatiu hi ha haver aconseguit tornar a fer parlar el punyent Malvarosa Connection, blocaire desaparegut des de feia un temps.

PS2.- I no us perdeu la tribuna oberta de Joaquim Clemente "Periodisme i periodistes".

Arnau ja està ací

Fa tres anys esbombava en aquest apunt el naixement del meu primer fill, Marc. Deia aleshores que ningú ens havia preparat per al torrent d'emocions que ens envaïa. I encara menys per a tot el que ha vingut després! Ara podria dir el mateix en anunciar-vos el naixement d'Arnau. No podia imaginar com una careta i unes mans tan menudetes, com uns ulls vius que et miren sense veure't i et parlen sense veu podien arribar a emocionar-me d'una manera tan intensa, tot i l'experiència anterior. Però res és igual; ara tot és millor.

I és veure la família completa, la felicitat plena. I emmudir de nou per mirar i escoltar, per no perdre detall i gaudir de cada instant, únic i irrepetible.

Els PLCA als blocs

Hi trobareu moltes notícies sobre l'acte de lliurament dels XXI Premis Literaris Ciutat d'Alzira a la premsa. La informació oficial completa, ací; els comentaris d'alguns dels assistents al sopar, en aquests blocs:

• Esperança Camps
• A l'ombra del prat
• Les tres ben tocades
• Els primers gestos del verd...
• Uendos, greixets i marenostres
• 80 grams
• Més content que un gínjol
• Pica'm

En resposta al que diu Uendos..., doncs sí, el guanyador del premi científic podria haver tingut alguna complicitat lingüística amb l'auditori, però des de l'organització ningú no li va dir què havia de dir (o com ho havia de dir); com a ningú altre. En vista del panorama general, potser seria demanar massa, no?, que un asturià resident a Boston acabat d'aterrar a València per a l'ocasió fera la seua intervenció en valencià... O potser no... no ho sé!

Quina setmana més bèstia (del cor)

Aquesta setmana (que encara no ha acabat) ha sigut d'infart. Començàrem amb l'anunci del fitxatge de la premi Nobel Herta Müller, i treballem perquè els primers títols de l'autora estiguen, ben editats, com més aviat millor a l'abast dels lectors. Hi ha molta expectació!

En paral·lel hi ha hagut les reunions dels jurats dels Ciutat d'Alzira, les últimes conferències (brillant i multitudinària la d'anit de Joan Francesc Mira sobre Vida i final dels moriscos valencians), i aquesta nit, el tradicional sopar de lliurament. Més de 900 persones confirmades! Qui ha dit "crisi"?

I, entremig de tot això, en un àmbit estrictament personal, la incertesa dels últims dies d'embaràs: el meu segon fill, Arnau, està a punt de nàixer. El "dia D" és dilluns però... qui sap! Hi ha travesses per si "el moment" arriba precisament aquesta nit i acabem la festa a l'hospital. En fi, la natura decidirà!

Per cert, us anime a participar en aquesta iniciativa del bloc Bromera de Lletres sobre la coberta de La bèstia del cor. Sense ànim d'influir-vos, em permet il·lustrar aquest apunt amb la meua candidata (que és la que va guanyant a hores d'ara!).

... I també en català

D'aquest lament... a aquest resultat.

Aviat tindrem Herta Müller traduïda en la col·lecció "L'Eclèctica"!

El ressò:

Vilaweb Lletres

Levante-EMV

Avui

Europa Press

Bromera de Lletres

Sobre llibres

Pàgina26

El Punt

Las Provincias

Diariocriticocv

L'illa dels llibres

Pica'm

Terra

ADN

Un editor 'xungo'

[L'editor Gordon Lish "retocant" els escrits de Raymond Carver. Il·lustració d'Adam Zyglis. Buffalo News.]

Deia Goethe que els editors són els fills del dimoni, i que hi havia d'haver un infern especial per a ells. En l'època de Goethe, els editors eren impressors; en l'actualitat n'hi ha de tot, des d'escriptors frustrats a comerciants, des de nostàlgics a emprenedors, passant, afortunadament, pels amants dels llibres. En el futur... qui sap què ens té reservats el futur. Confie que alguna cosa millor que un "infern especial"!

Aquest cap de setmana he seguit de prop una discussió ("Editorials sempre i només?") al bloc Salms, de Josep Porcar, motivada per algunes de les afirmacions que reproduïa aquesta entrevista (i que m'he permés matisar en els comentaris d'aquest apunt). No hi havia cap ànim polemista en les meues declaracions (serà per això que entrevisten tan pocs editors als mitjans?), però benvingut siga el debat al voltant del món del llibre i de l'edició, que són els eixos que motivaren la creació d'aquest bloc personal.

És per això que voldria allargar un poc la discussió.

Abans de continuar, m'apresse a aclarir que l'editor 'xungo' del títol d'aquest apunt fa referència a Gordon Lish, entrevistat diumenge a Público. Són ben conegudes les seues polèmiques intervencions en els textos de Raymond Carver, fins el punt que els "retocs" de l'editor (retalls de més de la meitat del text o canvis de començaments o finals de relats, entre altres) van dotar l'escriptor d'una veu única. Llegim a Público:

"Sus tijeretazos, más que el texto original, habían creado el estilo abrupto y brutal que hizo de Carver una figura de la nueva literatura estadounidense. [...] Con la consagración y la fama, Carver se resistía cada vez más a la intervención de Lish, pese su agradecimiento y admiración."

Amb la publicació de Beginners, que "recupera" els escrits originals de Carver (és a dir, no editats per Lish), els lectors poden comparar edicions i decidir quin dels dos Carver prefereixen. Alhora, convida a especular sobre què hauria passat si l'escriptor haguera viscut en l'època actual i s'haguera decantat per l'autoedició en alguna de les múltiples modalitats en paper o electrònic.

La polèmica Carver-Lish servia d'excusa en aquest apunt (que he llegit via Moleskine) per reflexionar sobre l'ofici d'editar, i va molt bé per complementar les opinions que s'han expressat fins el moment al voltant de l'apunt a Salms. Deia Gregory Cowles a PaperCuts:

"Els lectors encara tenen una visió idealitzada de l'escriptor (de qualsevol escriptor) com un artista solitari que atén els dictats de la musa. [...] Fins i tot els lectors qualificats creuen que el treball de l'editor es limita a descobrir genis i dur els seus escrits immaculats a la impremta, potser després de canviar una o dues comes."

La relació autor-editor és, tal i com conclou aquest ben recomanable article, invisible en la cultura actual. I allò que és invisible tendim a pensar que és inservible i, per tant, del tot prescindible. Crec fermament que no és així. La vàlua o interés present i futur d'aquest ofici d'editar ens l'hem de guanyar els editors mateixos dia a dia amb la qualitat i oportunitat dels treballs literaris que posem a l'abast dels lectors.

Rebrem moltes crítiques, i reconeixements, és clar, no n'esperem cap. Però aquest, diguen el que diguen, és un ofici amb futur.

La lectura en la societat del coneixement

lAquests són alguns dels blocs de què parlarem aquest matí de dissabte en la tercera edició del Curs Fomentar la Lectura en la Societat del Coneixement, que impulsa la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura:

• Darabuc - Literatura per a infants i joves
• Blocs de lletres
• Blocs d'escriptors valencians
• Catapings
• Bitacoles.cat
• Pies para quiosquero
• Primària València - CEFIRE de València
• Poesia infantil i juvenil
• AEPV - Associació d'Editors del País Valencià

Entrevista al Levante

Fa uns dies, l'edició comarcal del diari Levante-EMV publicava una entrevista amb un servidor.

Com que últimament no done coll per explicar totes les novetats que es produeixen a diari (premis i més premis, negociacions de drets d'obres que encara no es poden confessar, activitats del cicle de conferències dels Ciutat d'Alzira, presentacions, rodes de premsa...), em permet penjar-la ací per tenir-vos entretinguts. Si punxeu la imatge, la veureu ampliada.

Iban, anaven o tornaven?

Les carcallades pròpies trenquen el silenci i la quietud que regnava en aquest bloc. I tot per aquest titular:

"Eduard Mira, Anaven L. Llop i José Mª Muñoz Quirós guanyen els Premis Literaris València 2009 de la IAM"

Estrany, veritat? Coneixeu algú que tinga per nom "Anaven"? Ai, quina pena, veure com la professió periodística (que és la meua, també, per formació i per vocació) està sovint sota els designis dels gabinets de comunicació i dels traductors automàtics. És que ningú al servei en valencià d'Europa Press revisa ni tan sols els titulars? En castellà, sí, impecable.

Müller en castellà... i en gallec!

[Ofelia Grande, editora de Siruela. El Periódico.]

La concessió del Nobel de literatura ens ha pillat a pràcticament tots (m'hi incloc) sota la síndrome "Herta què?". I puntualitze pràcticament perquè aquest desconeixement generalitzat (tot i haver guanyat el prestigiós IMPAC el 1998) no afecta els editors que, en el seu moment, van apostar per la qualitat literària de Herta Müller: d'una banda, Mondadori i Plaza & Janés, amb sengles títols de l'autora romanesa ara (dissortadament per a ells i per a tots) descatalogats; i de l'altra, amb títols vigents, Siruela (recomanable entrevista amb Ofelia Grande: "La verdadera independència per a un editor és poder fer el catàleg com vulgui. [...] Sense amor no et pots dedicar a això") i Xerais.

Sí, benvolguts lectors, tot i que els mitjans (espanyols i/o espanyolitzats la immensa majoria) s'han centrat quasi en exclusiva a ressaltar la brillant decisió de Siruela (que no només va contractar dues obres de l'autora fa anys, sinó que recentment en va renovar els contractes tot i que les seues vendes continuaven sent minses), la històrica editorial gallega Xerais també té un títol de Müller traduït des de maig de 2001: O hombre é un grande faisán no mundo. En aquest apunt, l'amic Manolo Bragado ironitza sobre l'elevat grau d'encert del seu catàleg respecte dels guardonats amb el Nobel (dels últims 6 autors guardonats, 4 ja formaven part del seu catàleg en el moment de l'anunci): serà mostra de la influència de Xerais sobre l'acadèmia sueca?

Beizóns ben sinceres per a Xerais i per a la llengua gallega, i una reflexió autocrítica en veu alta: com és que Herta Müller està inèdita en català? És clar que no tardaran a apaéixer traduccions al català de la seua (sembla que molt interessant) obra, però el gran mèrit en aquests casos és haver sabut avançar-se. I no hem sabut avançar-nos, tot i la competitivitat i el dinamisme del sector editorial en llengua catalana.

En tot cas, com apunta The Literary Saloon (de referència aquets dies, com sempre, per seguir els moviments previs i posteriors al Nobel):

"Per què no ens congratulem de les decisions [de l'acadèmia sueca] i les considerem com una oportunitat per a conéixer autors que, d'una altra manera, no rebrien la nostra atenció? No penseu que [...] si haguera guanyat Philip Roth hauria resultat... avorrit?

Per acabar, una última reflexió en veu alta: us heu adonat dels avantatges que tindrà en el futur l'edició digital? Avui, dissabte dia 10, dos dies després de saber-se el resultat del Nobel, les edicions de llibres de l'autora en castellà continuen introbables. És clar que Siruela estarà fent les hores extra que calga per reimprimir a correcuita els llibres que té vigents. Si estigueren en format digital, però, les vendes d'aquests mateixos títols s'haurien disparat (en el seu cas, a les dues bandes de l'Atlàntic) des del minut posterior a l'anunci sorpresa via YouTube. Hi ha o no hi ha vies de negoci noves amb els ebooks? Com pot ser que encara hi ha qui no ho vol veure?

40 anys independents

[Foto de la festa d'Anagrama per Ana Jiménez, a La Vanguardia.]

"No todos los grandes conglomerados funcionan como McDonalds, pero cuando absorben a una editorial independiente la dejan como simples marcas. etiquetas vacías de contenido."

Jon Lee Anderson en la festa dels 40 anys d'Anagrama. Enhorabona, companys!!!

Lectures i més lectures

La tardor és, sempre, època de molta feina: cal enllestir les obres compromeses i promocionar-les com cal perquè els lectors les coneguen i les puguen gaudir.

Aquesta tardor, la col·lecció "L'Eclèctica" és especialment generosa en bones obres que, confie, els lectors sabran valorar. No un ni dos, sinó tres autors d'Algemesí amb trajectòria sòlida i obra més que recomanable compartiran espai als aparadors de les llibreries: el mitòman Vicent Borràs retorna al relat breu amb el ben recomanable treball Lennon i Anna, obra amb què va guanyar l'últim Ciutat de València i que ja està a la venda; i Vicent Josep Escartí reprén la seua línia històrica que tan bons fruits li ha donat amb L'abellerol mort, premi Ciutat de Xàtiva, que es publica a finals d'octubre. Enric Lluch, algemesinenc també des que va nàixer, publica Pell d'escata en la col·lecció juvenil "Espurna", un llibre que, per la temàtica diguem-ne "misteriosa" o "màgica", l'estructura i el tractament, pot sorprendre gratament els seus (nombrosos!) lectors habituals, perquè enriqueix i diversifica la seua obra.

Què té Algemesí, que concentra tants bons autors per metre quadrat???

Entre les traduccions, destaca Esquivant la mort, ja a les llistes dels més venuts després del seu exitós "tour" per Barcelona fa uns dies (a la foto, amb l'autor i Marta Estrelles). I Els libres de Luca, del danés Mikkel Birkegaard, que s'ha reimprés abans i tot de posar-se a la venda (la setmana pròxima) per l'excel·lent acollida que està tenint per part dels llibreters. I, per damunt de tot, El museu de la innocència, l'esperadíssima novel·la del premi Nobel Orhan Pamuk, que Vilaweb avança avui. Una poderosa història d'amor:

"Em vaig aturar un instant: el meu segon jo s'havia quedat amb la Füsun en un racó i la besava somiadorament."

Però, a més, hi ha la tasca de lectura dels originals presentats a diversos premis literaris, entre els quals l'Alfons el Magnànim i el Ciutat d'Alzira. La reunió de l'Alfons el Magnànim és dimecres que ve, i n'hi ha bon material. A tall anecdòtic puc confessar sense trencar cap secret que hi ha l'original més llaaarg que he llegit mai en un premi: una obra en tres volums i amb 745 pàgines en total! Tinc entre mans el Larsson valencià...?

Molta feina, com veieu, així que disculpeu les intermitències d'actualització d'aquest bloc i els temes que (ai!) m'agradaria compartir però no arribe a temps.

Clar i català

Amb la franquesa a què ens té habituats al seu bloc Núvol Vermell, Oriol Soler inclou entre el seu balanç d'errades i encerts del Grup Cultura03 una referència a la concentració editorial al voltant del Grup 62, i es lamenta de:

"No haver anat al Tribunal de la Competència per impedir que Planeta controlés quasi tot el mercat del llibre en català amb la compra de 62 i dels segells literaris d’Enciclopèdia. Per exemple, a la llista dels més venuts de dijous passat al Timeout, el 70% llibres són del Grup 62. Un cas que a qualsevol cultura important del món tindria conseqüències immediates i que a casa nostra ningú no ha denunciat: ni els autors, ni els llibreters, ni les institucions, ni cap intel·lectual, ni la premsa."

En la (perenne?) llista dels més venuts que mostra Vilaweb Lletres des de juliol, çò és, entre els 10 més venuts a la Casa del Llibre de Barcelona, només n'hi ha 1 de ficció que no pertany al Grup 62 (enhorabona, Angle!). Aquest percentatge (el 90%!) resulta més o menys habitual. I era, també, previsible (sobretot des que els llistats dels més venuts nostrats recullen els volums de butxaca, cosa que no ocorre en altres llengües).

Fixat

Aquest Tirant es manté encara en estat de xoc després del Concert, amb majúscules. Fixeu-vos en aquest vídeo de Fix You, una de les cançons més esborronadores del directe. I si no em creieu, tireu cap al minut 3 i veieu la gentada. Jo estava un quilòmetre més enrere de l'últim que apareix a la dreta de la pista. I és que eixint a les 3 i mitja de Carcaixent... Allà no es veien, però això sí: s'escoltaven perfectament (o quasi).

Lights will guide you home

And ignite your bones

And I will try to fix you

NOTA: Ben aviat tornarem a parlar de literatura en aquest bloc. Quan baixe del núvol.

Això, avui, toca

Aquesta nit Coldplay toca a Barcelona, i jo hi seré allà (aquesta vegada, sí!).

Amb l'Estadi Olímpic de gom a gom (les entrades fa mesos que es van esgotar), el concert promet ser memorable. No espere menys! Una extraordinària forma de desconnectar d'una setmana mooolt estressant. Qui se'n recorda ja d'aquelles llunyanes i curtíssimes vacances?

Volem cultura o fem industrial?

"Un libro es fácil de piratear. Sin los profesionales de la edición, la devaluación del libro puede ser espeluznante. Podemos pasar del libro como instrumento transmisor de cultura e ideas, a recipiente de basura industrial. Además, ¿cuánto vale lo que no cuesta nada? ¿Quién empleará su vida en producir obras sin precio ni valor...?"

Reflexions inquitants i oportunes d'Ángela Vallvey sobre llibre electrònic i pirateria en l'últim número de la revista de CEDRO (tot sencer en PDF, ací). Venen a tomb, a més, perquè les notícies sobre el llibre electrònic no paren ni en vacances: nous lectors, preus més econòmics, formats que tendeixen a l'estandardització, cadenes de distribució que entren en el "negoci"... Lecturalia resumeix en aquest apunt alguns dels avanços que s'han produït durant l'últim mes. I és que la implantació del llibre electrònic, ara sí, va de bo.

El COMcert d'anit

Cares conegudes i moltes desconegudes ahir al COMcert de Benifairó de la Valldigna. Hi vaig arribar quan VerdCel iniciava la marató de música en valencià. Al principi molt poc públic, s'ha de dir tot, però a mesura que passava el temps hi arribava més i més gent. Jo me'n vaig haver d'anar prompte, durant l'actuació de Miquel Gil (obligacions familiars), però el camp de futbol presentava ja un aspecte de festa completa mentre les taules, parades al carrer, invitaven al sopar de germanor. Llàstima no haver-me pogut quedar més, per gaudir de la música i del bon ambient que s'hi respirava. Tant de bo iniciatives com aquesta del Col·lectiu Ovidi Montllor (enhorabona, companys!) tinguen continuïtat i la gent responga així de bé.

Vaig tornar de Benifairó carregat de discos. Aquest matí de diumenge, quan les vacances arriben a la fi, m'acompanya Sàmara, de VerdCel (magnífic llibret i encara millor música!), i com que encara no he trobat vídeos de l'acte d'anit a la xarxa, us recomane aquest vídeo del grup alcoià.

Un editor que estimava els llibres

"Editors que s'estimen de veritat els llibres i que sàpien el que volen i el que fan, n'hi ha sempre pocs, i Isidor Cònsul sens dubte n'és un, i dels millors. Li devem molt."

Així va descriure Enric Sòria l'editor Isidor Cònsul en l'article que comentàrem en aquest a punt. Fa uns instants he tingut notícia de la seua mort, avui mateix, als 61 anys. Agraït pel seu mestratge en la distància, faig meues les paraules de Sòria: li devem molt.

Descanse en pau.

Tots al COMcert!

Aquest dissabte 29 d'agost, a partir de les 19 hores, tenim una cita festiva a Benifairó de la Valldigna amb una bona selecció de músics i cantants en valencià. Teniu tota la informació ací. Jo no m'ho perdré, que l'estiu s'acaba!!!

Els homes de la dalla

Entre la bona ració de novel·la negra de què he gaudit aquestes últimes setmanes hi ha l'últim llibre de John Connolly publicat per Bromera en excel·lent traducció de Maria Iniesta: Els homes de la dalla (el tràiler, ací). El títol original, The Reapers, va portar alguns maldecaps a l'hora de traduir-lo/adaptar-lo a la nostra llengua, a l'igual que Beat the Reaper, que finalment apareixerà en català com Esquivant la mort i en castellà com Burlando la parca... (Entremig, durant moltes setmanes es va intitular provisionalment Procura no morir-te, però algú va argumentar que sonava a bolero i ens va convéncer a tots per canviar-lo. Què hi farem!)
Tornant a la novel·la de John Connolly, vull aprofitar per recomanar-la a tots aquells amants de la novel·la negra d'arrel nordamericana. L'autor és irlandés però viu a Maine i ambienta la sèrie del detectiu Charlie Parker a la costa Est dels Estats Units. L'acció d'aquesta obra, que es torna més sanguinària conforme avança el relat, no se centra en la figura de Charlie Parker (de fet, paradoxalment, hi apareix molt poc, i només cap al final), sinó en els dos amics que l'han ajudat en tantes altres ocasions: la parella (homosexual, un tabú magníficament superat en aquesta sèrie) formada per Angel i Louis, a qui un enemic del passat amenaça de mort. Però aquesta parella no es deixa intimidar. "El càncer té una taxa de supervivència més elevada que no pas creuar-se amb vosaltres", els diu un dels personatges de la novel·la. I així és.
Com que en aquesta adreça podeu trobar informació sobre la trama, els personatges, el que ha dit la crítica i també el fragment inicial, només em queda destacar-vos pel meu compte un fragment que exemplifica a la perfecció el to i el tipus de descripcions que hi trobarem:

"En aquell instant, el camió més gran que havia vist en tota la vida va aparèixer per l'oest. Era negre atzabeja i tenia unes rodes tan enormes que saltar a terra des de dalt estant implicava arriscar-se a trencar-se un taló amb l'impacte. Quan el van tenir més a prop, en Willie va observar que no semblava que tingués el vidre del davant i que els dos fars frontals estaven trencats. Els seients de la cabina eren prou amplis perquè hi poguessin seure còmodament quatre adults, però de fet en aquell moment hi seien tres homes de mala manera, sobretot perquè dos d'ells eren tan grossos que si s'haguessin quedat en el mateix lloc durant massa estona els haurien qualificat d'estructures il·legals."
(pàg. 322)

Literatura catalana al WLT

La veterana publicació de la universitat d'Oklahoma, World Literature Today, dedica el número de setembre/octubre a la literatura catalana. Per Internet només podem veure el sumari, on se'ns avança que parlen de la novel·la negra catalana i d'autors com ara Monzó, Bauçà, Sánchez Piñol o Rodoreda, entre altres.

El Llull dóna suport a la publicació, un bon aparador per mantenir encesa la flama de Frankfurt 2007.

Poesia a la veu

Vaig comprar 'Mr Lucky' en una escapadeta de la Fira de Londres d'enguany. El vaig veure allà tan llampant, després de tants anys sense tenir notícia de Chris Isaak, que el vaig agafar com si me'l furtaren, sense pensar-ho un moment. Dies després es posava a la venda també ací, així que la primícia va durar poc (jo que em pensava que era d'importació o vés a saber què!), però el suficient per assaborir des del principi d'aquest disc, tan bo com els millors de l'autor.

Aprofite aquests dies d'estiu per re-escoltar-lo. No sé per què, sempre m'ha semblat un autor d'estiu, potser per la calidesa de la veu, potser pels records que em porten els seus discos... Siga com siga, us recomane aquest tema, We Let Her Down que ha estat aquest dies de pau i balneari una banda sonora que ha acompanyat les meues compulsives i sanguinàries lectures de novel·la negra. No sé com no he acabat assassinat algú allà!

Tràiler d'Esquivant la mort

El bloc Bromera de Lletres avança avui el tràiler que ha preparat Bromera sobre Esquivant la mort, de Josh Bazell, novel·la que es posarà a la venda a principis de setembre. Podeu veure el clip promocional punxant ací.

Coberta "mentidera"

Hi ha en el "mundillo" editorial nordamericà un interessant debat sobre el tipus de personatges que apareixen a les cobertes dels llibres. L'origen està en l'elecció de la coberta del llibre juvenil Liar. L'autora, Justine Larbalestier (no tenim el gust), va mostrar el seu desacord amb Bloomsbury quan li van mostrar la coberta del seu llibre. Era aquesta:

Res a dir sobre el disseny (m'agrada!), la idea, la tipografia, la composició... El problema és que la coberta mostra una xica blanca amb pèl llarg, mentre que la protagonista, Micah, és negra i de pèl curt (glups!). El tema del pèl podria haver pasar inadvertit, però el de la raça ja no. I s'ha muntat un bon sarau.

L'editor argumenta que la protagonista és una mentidera compulsiva i que, per tant, també podria haver mentit sobre la seua raça. L'autora considera que el tema va més enllà d'aquesta coberta concreta i és una qüestió "d'estil" de l'edició nordamericana:

"La consideració que els 'llibres negres' no venen és permanent en tots els nivells del món editorial. [...] Les grans editorials estan només en aquest negoci per a vendre llibres als blancs?"

L'editorial ha cedit finalment a la "pressió" i la nova edició durà aquesta coberta:

També hauria pogut optar per la solució australiana, exclusivament tipogràfica:

En tot cas, com a estratègia de promoció, aquesta "mentida" no té preu!

Si el tema us sembla suggerent, ací teniu un article provocador al School Library Journal sobre el tema, amb preguntes com ara: "Com i quan l'autor hi defineix la raça [dels personatges]?" o "Com s'hi defineix la bellesa?". Sobre el tema que ens ocupa, diu:

"Per vendre més llibres, el protagonista serà reflectit a la coberta tan poc estranger o 'diferent' com puga ser possible."

El fenomen també es produeix a casa nostra? Amb tota la distància que vulgueu, potser podríem traslladar els interrogants a l'escenari de la multiculturalitat i el "políticament correcte" en la nostra literatura pròpia...

M'agrada llegir

És com una malaltia: m'agrada llegir, sobretot m'agrada llegir bons llibres, i de vegades, molt rares vegades, rellegir els llibres que m'han sacsejat d'alguna manera.

En estiu aprofite per "colar" entre els originals que cal llegir, alguna novel·la editada (benvolgut paper imprés i enquadernat!) que em ve de gust. Aquest agost l'he començat amb Esquivant la mort, una impactant novel·la que publica Bromera en setembre i que va arribar a la meua taula calenteta-calenteta els últims dies de juliol.

Frankfurt 2007 va ser memorable per molts motius, però de l'herència d'aquells dies em quede amb aquesta novel·la, que es va convertir en un dels preuats "Llibres de Frankfurt" d'aquell any. El títol original és Beat the Reaper, originalíssima primera novel·la d'un prometedor metge nordamericà anomenat Josh Bazell. Quedeu-vos amb el nom, en sentireu a parlar molt a partir d'ara.

Vaig llegir l'original d'una primera redacció que ens disputàvem diversos editors i vaig quedar fascinat. Ara, en rellegir-la ja en versió traduïda, he notat que s'ha fet un excel·lent treball d'editing per part de l'editor primer i que s'ha alleugerit molt la part polonesa del relat, on s'hi tracta sobre el passat dels avis jueus del protagonista, el mafiós reconvertit en metge Peter Brown àlies Bearclaw. Ben fet. El que no ha canviat és l'impactant final ("ter-ri-fi-can-te", diu aquesta crítica italiana), que m'ha tornat a fer patalejar de dolor a la cadira.

Uf!, he tornat a dir jo...

El Cercle de Lectors s'avança al llançament en llibreries en setembre i ha posat en marxa un minisite especial que us recomane encaridament per anar fent boca. Allà hi podeu llegir un fragment, conéixer més sobre l'autor, participar en un joc sobre "coneixements" mèdics à la Bearclaw i llegir la primera entrevista que podem llegir en català. A mitjan setembre l'autor visita Barcelona per promocionar el llibre, així que n'hi haurà moltes més.

(Ací i ací trobareu el vídeo promocional amb algunes variacions.)

I si voleu fer-vos una idea de com és el doctor Bazell, ací en teniu un tast...

Els "voltants" de Larsson

Notícia: un diari dóna veu a un editor.

No és un diari qualsevol, es El País, però l'editor (editora, en aquest cas) tampoc és qualsevol: es tracta de Silvia Sesé, responsable de publicacions de Destino i la persona que va descobrir Larsson per a l'Estat espanyol (Columna forma part del mateix grup i imagine que aquest és un cas de sinèrgia... en majúscules!).

La frase del titular és molt il·lustrativa de l'ús que en fan els editors de les noves tecnologies: "A Larsson lo descubrí por Internet". Un autor o un títol el pots "descobrir" gràcies a la recomanació d'un lector, llibreter, bibliotecari o col·lega d'ofici, tafanejant per llibreries o mitjançant catèlegs i suplements literaris, però Internet aplana molt el camí d'informació prèvia o posterior. La lectura de l'original, per descomptat, és imprescindible. En aquest cas, l'editora va llegir la traducció francesa. Però una de les claus de l'èxit d'un títol és el màrqueting: tens un bon llibre, perfecte, però com el vens? Més difícil encara: com el "vens" si l'autor és mort i, per raons òbvies, no pot concedir entrevistes? Doncs amb imaginació:

"...un despliegue mediático que, a falta de entrevistas con un autor que no llegó a ver publicada su obra, incluía visitas a Estocolmo y al almacén de Destino, infografías a doble página con los personajes y reportajes sobre el autor de las cubiertas (el pintor Gino Rubert). Es decir, a falta de Larsson, sus alrededores. Incluida la disputa familiar por la herencia del novelista."

I en aquests "voltants" (chapeau per la tria de les imatges de coberta!) podem incloure també l'entrevista amb l'editora, un fet inusual perquè els editors són els èssers invisibles que, tot i ignorar-los compulsivament, encara a hores d'ara resulten necessaris.

"Lo primero que piensas es: 'Yo quiero publicar esto'. También: 'Quiero seguir leyendo'. No piensas que vaya a ser un fenómeno."

Podran les noves tecnologies canviar això? Crec sincerament que no, i amb aquesta esperança acabe aquest apunt i em pose a tafanejar per la xarxa... qui sap quines sorpreses ens aguarda l'estiu!

[Imatge: Silvia Sesé. Foto d'Á. García en El País]

Tornem a la normalitat

L'últim dia de feina abans de les vacances, el 31 de juliol, va ser una bogeria. "Sembla la fi del món", em deia una persona amb qui tancàvem un tracte per correu electrònic. I a fe que ho semblava. Va ser una jornada d'una intensitat poc comuna.

Entre les múltiples notícies que s'hi van succeir, una bona que hui apareix a la premsa: el Ple del Consell aprovava (per fi!) la modificació pressupostària que permetrà que la quantitat destinada enguany al sector del llibre no siga menor que la de l'any passat, com reflectien les ordres ja promulgades.

Atesa l'evolució dels esdeveniments, és d'agrair que tant la directora general del llibre, Silvia Caballer, com la consellera de Cultura, Trini Miró, compliren el seu compromís amb el món del llibre i feren les gestions oportunes per recuperar uns diners que inicialment s'havien "perdut". De cara al futur, i per tal de poder superar la crisi que vivim des de principi d'any però que reconeguem (per què l'hem negada tot aquest temps?) des de fa poques setmanes, hem d'aspirar a revisar i millorar el sistema de suport econòmic de les institucions públiques al sector valencià del llibre. Tenim molts reptes plantejats i una professionalització creixent. De la crisi podem eixir reforçats o morir en l'intent. Apostem per la primera opció!

Ficció històrica lesbiana!?

El País destaca Coetzee com a favorit per al premi Booker d’enguany. Es tracta d’una edició amb noms de solera i amb una de les longlist més short que recordem: només 13 candidats. Entre les novetats d’aquest guardó hi ha la lectura pública de fragments als vianants de Trafalguar Square aquest agost. Tot el que contribueix a acostar la literatura al carrer em sembla perfecte, res a dir. El que sí que m’ha sobtat, i el que realment motiva aquest apunt és com s’hi qualifica l’escriptora Sarah Waters: “considerada la reina de la ficción histórica lesbiana”.

¿Mande?

Segons la “notícia”, dins de l’apartat d’autor(e)s que es dediquen a la ficció hi ha un subgènere històric elaborat per (o “per a”?, no em queda clar) lesbianes que deu ser radicalment diferent de les novel·les històriques que proposen els professors d’universitat pública, les estudiants de metre seixanta o els escandinaus amb pèl al pit. Sembla una nota extreta d’un vídeo del Notícies 9: “el millor circuït de F1 urbà diürn de la província de València”, “la paella de faves i carxoves més gran que s’ha cuinat mai a la Marina Baixa”, “la falla més alta de secció especial plantada en els últims 3 anys a Alzira", etc., etc.

El que toca és excel·lir en alguna cosa, encara que aquesta “cosa” ens l’inventem. No sabem, però, si en el regne on regna Sarah Waters hi ha súbdits o només indocumentats com el periodista o el programa informàtic que ha parit la nota del diari.

McCourt inoblidable

Hi ha ocasions, en aquest ofici, que pots gaudir del privilegi de conéixer persones realment especials i publicar treballs que t’han marcat d’alguna manera a la vida. Contribuir a la difusió de l’obra de Frank McCourt és una de les satisfaccions personals més grans que he tingut com a editor.
El primer contacte amb McCourt el vaig tenir amb la lectura de Las cenizas de Angela. M’havia resultat impossible trobar l’edició en català d’aquest llibre, i finalment vaig adquirir l’edició en butxaca de Maeva i me la vaig endur a Egipte de viatge de noces. De temple en temple i, sobretot, amb la pau que es respirava en la immensitat del llac Assuan, vaig devorar aquella commovedora i terrible història autobiogràfica, que vaig compartir amb la meua dona: és l’única vegada que hem llegit un mateix llibre de manera simultània. En finalitzar la lectura, els dos havíem quedat igual d’impactats. I vaig començar a preguntar pels drets d’aquella novel·la, que considerava injust que estiguera descatalogada en català malgrat l’enorme èxit que tenia en castellà.
Tot açò (experiència personal inclosa) vaig tenir l’oportunitat de contar-li-ho a Frank McCourt, el 16 de maig de 2006, moments abans de començar la multitudinària roda de premsa de presentació d’El professor. Aquells minuts de conversa relaxada però intensa, els dos sols en la recepció de la residència d'estudiants de Madrid, són dels que es recorden tota la vida. Li vaig demanar que em dedicara l’edició rebregada que havia passejat per Egipte i va mostrar una afabilitat exquisida i un sentit de l'humor encomanador (n'hi ha prou amb llegir El professor, fixeu-vos en aquesta lectura pública de l'autor). L'intens agraïment que li tinc com a lector no han fet sinó créixer des d'aquell moment.

Recorde tot açò sota la commoció de la notícia sobre la mort de Frank McCourt als 78 anys. Dies enrere ja ens en vam fer ressò en aquest apunt del càncer que patia. Aleshores semblava que se'n recuperaria i que podria acabar la gran il·lusió de la seua vida: escriure una novel·la de ficció. No ha estat possible, però per a sempre ens quedaran els seus llibres de memòries, la lectura dels quals recomane encaridament. I també la seua fama d'orador extraordinari. Feu-vos una passejada pel Youtube (ací, per exemple, a la seu de l'ONU) i ho comprovareu.

[A la foto, brindant amb el 'cocktail McCourt', nom amb què l'hotel Savoy de Londres va batejar una beguda en honor a l'autor, que hi va passar allà una bona temporada per escriure El professor.]

Un gran editor

En el suplement Quadern d'El País d'aquesta setmana, Enric Sòria relata, sota el títol "Un gran editor" el dinar sorpresa que autors i col·laboradors d'Isidor Cònsul, responsable de les publicacions de l'editorial Proa els últims 11 anys, li van organitzar uns dies enrere per agrair-li la seua dedicació i amistat.

Com que segurament l'enllaç al suplement no funcione correctament (cal estar-hi abonat), us reproduiré dos fragments de les paraules de Sòria:

"Des del punt de vista editorial, la seua tasca és modèlica: va traure Proa del marasme en què s’havia anat engolfant ella a soletes, va fer quadrar els números i va generar bons beneficis. Però des del punt de vista literari és superior: ha apostat per la poesia innovadora i per les novel·les poderoses i ha construït el millor catàleg de títols de què es pot vantar cap editorial en català."

I acaba el seu article:

"En la seua intervenció, Jordi Pujol va subratllar la importància dels escriptors per a la vitalitat de la cultura i de la llengua en què s’expressa. Però el seu mèrit ha de ser compartit, perquè sense editors que coneguen el seu ofici, la literatura no seria possible. Precisament perquè ho sabem, ens havíem reunit allí. Editors que s’estimen de veritat els llibres i que sàpien el que volen i el que fan n’hi ha sempre pocs, i Isidor Cònsul sens dubte n’és un, i dels millors. Li devem molt."

Entre les seues fites com a editor fins el moment hi ha un lloc especial per a la seua aposta per les traduccions de qualitat d'obres cabdals de la literatura universal: des de Les mil i una nits a L'Alcorà, de la Divina Comèdia als Assaigs de Montaigne, que per sorpresa general han estat èxits de vendes, deixant palés una vegada més que l'excel·lència també té premi.

Confiem que Isidor es recupere aviat d'aquesta malaltia que el persegueix de fa temps i lectors i editors puguem tornar a gaudir de les seues propostes i del seu exemple.

Un cap bicèfal

Tafanejant a la xarxa trobe aquesta curiositat: una imatge repetida en dues cobertes d'autors diferents tot i que comparteixen temàtica "negra". La de l'esquerra l'edita Piper Verlag; la de la dreta, Amsterdam (enhorabona pel fitxatge de Fred Vargas!).

"Noves" reflexions crítiques

M'arriba a casa el tercer lliurament de la sèrie País Valencià, segle XXI, que han editat el col·lectiu Valencians pel Canvi i Publicacions de la Universitat de València, i me n'adone que fa un temps vaig abandonar la lectura del segon volum, sepultada entre originals i altres compromisos. I en reprenc la lectura.

Al llibre, coordinat per Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano, hi trobem una vintena de veus dels àmbits universitaris, periodístic i polític, però tot i la diversitat hi ha qüestions que es reiteren una vegada i una altra. La referència a Fuster (amb la meitat del llibre llegit, em sembla que Carme Miquel és l'única que no l'esmenta directament o indirecta), n'és una mostra. No obstant això, com de tota lectura, hi ha aportacions d'interés, com aquesta de Juli Peretó:

"Un valencià esqueixat del tronc lingüístic unitari, fragmentat per la reducció del mercat d'usuaris i afeblit per la dialectalització que l'allunya de l'estàndard, està destinat a l'extinció segura."

La miopia voluntària de Juli el fa remarcar els aspectes positius de la nostra societat, entre els que esmenta:

"El treball sacrificat de les editorials que malden per la publicació, digna i en valencià, de llibres, amb visió de país sencer, de mercat complet, sense prejudicis i malgrat el 'blaverisme' principatí."

O aquest interrogant inquietant que llança Rafa Xambó:

"Algú s'ha parat a pensar com es trobaria el valencià sense Escola Valenciana?

I m'agraden, sobretot, les visions esperançadores i optimistes, com la que tenia Mavi Dolz:

"[Els valencians] hem d'eixir al món i explicar qui som, quina és la nostra cultura i què som capaços de fer."

Frases com aquestes, en un context gris boirós com el que viu la cultura catalana al País Valencià ens demostra com de necessària era la veu de Mavi, i com la trobem a faltar ja.

Voldria aturar-me, però, en l'article de Francesc Esteve "El revisionisme lingüístic: retorn al passat, secessionisme de fet". Però això serà, si hi ha temps (i ganes) un altre dia.

Què NO fer quan et presentes a un premi

Urbà Lozano facilita al seu bloc pistes d'algunes de les coses que no hauria de fer un autor quan es presenta a un premi literari. La llista podria ser més llarga, però per començar no està gens malament...!

Un regal per al Dia del Pare

Llegim en The Independent que les cadenes de llibreries Tesco i WH Smith promovien com a regal per al Dia del Pare (que celebraven ahir diumenge) The Crimes of Josef Fritzl (Harper Element). En notar les queixes d'alguns empleats i clients, les cadenes van rectificar i el van excloure de les promocions per aquesta festivitat. I és que el llibre, que detalla com l'austíac, que ara té 74 anys, empresonà la seua filla Elisabeth durant 24 anys, la va violar repetidament i li va fer set fills (un dels quals va morir per negliència seua), no sembla l'obsequi més encertat per mostrar l'estima envers el pare, veritat?

Publishing tips

Al bloc de l'editorial anglesa Atlantic Books trobem un apunt amb "consells" per als autors que volen publicar. Està escrit amb molta ironia, però així i tot hi podem trobar un pòsit d'amarga realitat (en aquell país, si més no...), sobretot pel que fa a la dependència de les agències literàries. Alguns d'aquests "consells" (recordeu: hi ha "humor anglés" al darrere):

• El fet d'haver escrit un llibre no significa que hi haja gent interessada a llegir-lo. El món de l'edició és un negoci.
• Si vas a enviar un manuscrit no sol·licitat a un editor: no ho faces.
• Si insisteixes a enviar el manuscrit no sol·licitat, no confies a rebre una resposta o confies que llegiran el teu treball.
• Quan compres un manual del tipus The Writers’ Handbook, ves directament a l'apartat d'agents, no al d'editors.
• Fixa't en l'advertència que hi ha en aquests manuals sota l'entrada d'un editor, on diu: "No acceptem manuscrits no sol·licitats". Significa que no accepten manuscrits no sol·licitats. Encara que siguen brillants.
• Tot i que s'utilitze l'expressió "no sol·licitats", això no significa que hi haja originals "sol·licitats".
• "No sol·licitats" no significa que hages d'escriure una carta amable per preguntar si és preferible enviar les 600 pàgines en carpetetes de plàstic individuals, cadascuna amb el nombre de caràcters detallat. Aquesta expressió significa que l'editor vol que siga una agent solvent qui es pose o no en contacte amb ell. I així i tot hi ha una pila enorme de manuscrits en cada editorial, plena a vessar de paraules de genis molts dels quals no poden publicar perquè el mercat no dóna per a més.
• I, per últim, si has escrit moltes altres novel·les de vampirs ambientades en un món nihilista futur, no inclogues totes les sinopsis (juntament amb el recompte de caràcters, per descomptat!) que no has publicat. No té l'atractiu que imagines. La producció fútil i la memòria dels projectes fallits no són aspectes que un editor busca en un autor. Si buscares una cita per internet i escrivires en el teu perfil que és la setzena pàgina de cites a la que t'apuntes sense haver trobat cap resposta, què creus que et passaria?
• La resta de consells, tots en un: troba un agent.

El llistat sencer (que, per cert, inclou al final el recompte de caràcters), en aquesta adreça.

Anècdota del dia - Llibre retornat

Recupere aquesta seccioneta d’anècdotes per contar-vos-en una que va passar fa un temps (no direm quant, que es tracta d’ocultar pistes, no de facilitar-ne).

Una part de la promoció dels llibres consisteix a enviar exemplars gratuïts de la novetat a una selecció de persones (periodistes, crítics, columnistes, educadors, fins i tot llibreters o polítics dels que lligen, que tampoc no en són tants) perquè coneguen l’obra (que a priori creiem que els pot interessar) i en puguen fer difusió. Doncs bé, un d’aquests enviaments va tenir un efecte boomerang. Poc després d’enviar el llibre en qüestió, em va venir retornat amb una nota manuscrita del primer destinatari que deia, textualment, el que ara transcric (entre claudàtors, fragments censurats per donar-li més misteri a la cosa):

“Estic molt agraït pel regal [...] que m’heu enviat, però, lamentablement, no el puc acceptar i us el torne. D’aquest individu, pedant i vomitiu, [...] no pense llegir res en ma vida, ni encara que m’ho manaren pistola en mà.”

Mira que m’han passat coses en aquests anys, però açò, mai abans.
S’agraeix la sinceritat!

Reconnexió

Ho reconec (és evident): últimament he estat bastant desenganxat dels blocs, d'aquest Tirant al cap en primera instància, però dels blocs en general també. Diumenge, en escriure aquest apunt, encara no era conscient que marcava un punt d'inflexió: de l'apatia blocaire dels últims temps a una reconnexió que em ve de gust compartir. Perquè, malgrat l'allau d'informació que ens arriba a diari de fonts cada vegada més diverses, els blocs continuen sent un mitjà magnífic per comunicar-nos, per crear petites comunitats obertes i d'abast universal en les quals compartir interessos comuns.

Sempre que llig Testigo accidental, de l'amic J.E. Tur, me n'adone de la importància que poden arribar a tenir els blocs per conéixer realitats distintes a les oficials, circumstància especialment d'agrair en una societat tan controlada mediàticament com la valenciana.

Però n'hi ha molt més motius per a l'alegria blocaire: els feliços 5 anys de les Totxanes de JJ Isern, que continua amb la mateixa il·lusió que el primer dia (us recomane aquest vídeo dels pioners a Vilaweb); les oportuníssimes reflexions de Manuel Bragado des de Galícia, que van inspirar aquesta bitàcola i continua com a referent incombustible; i dues reaparicions estrella: la de L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina (com hem pogut sobreviure aquest temps sense tu??) i la del sioux Oriol Soler, qui després de dos anys de parèntesi de Núvol Vermell anuncia un any més d'apunts positius i encoratjadors.

Bones vibracions blocaires, sens dubte!

(I, si ho voleu, ens trobem també al Facebook.)