Aquesta vesprada...

Entre tots, hi farem més soroll.

La centralitat de Barcelona

Una mala notícia avui als mitjans: la Setmana del Llibre en Català abandona Barcelona. Les desavinences entre l'organització i els responsables de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, especialment per la ubicació, han motivat el trasllat d'aquesta iniciativa a Sant Cugat.
Com bé apunta Montserrat Serra a Vilaweb Lletres, Barcelona ha perdut en poc de temps el Saló del Llibre, ara la Setmana del Llibre, i l'any que ve tampoc tindrà LIBER (toca Madrid). Què queda de la capitalitat editorial de Barcelona? L'Ajuntament diu que estudia crear alternatives. Però no seria més assenyat (i econòmic) apostar per potenciar les que ja tenen tradició?

Actualització: L'editor Jordi Ferré aporta la seua visió sobre aquesta qüestió en l'apunt "La capital del llibre?".

Amb el suport dels grans mitjans...

"Sovint parlem de la cultura catalana des d'una visió catastrofista, apocalíptica. No ens adonem del seu potencial, dels creadors de diferents disciplines que desenvolupen una feina, potser massa sorda, però eficaç. M'agraden especialment els segells perifèrics -també els perifèrics dins de Barcelona- en el treball continuat d'obrir espais, de donar oportunitats als sense veu. Editorials com Pagès, Arola, Angle, Bromera, 3i4, Bròsquil, Cossetània i les mallorquines, entre altres, han creat un teixit i, sobretot, un catàleg que, amb el suport dels grans mitjans de comunicació, podria gestar un imaginari per canviar l'estat actual de les coses."

Trobe aquestes paraules en un article de David Castillo a l'Avui precisament quan, per pura curiositat arqueològica, em preguntava quan era l'última vegada que l'Avui havia parlat d'alguna cosa (preferentment, llibre) relacionada amb Edicions Bromera. Aquest és el resultat que mostra el seu cercador. Si descomptem un article sobre la crisi econòmica que deia "puja l'atur com la bromera", ens trobem que, en els 10 primers mesos de 2008, l'editorial valenciana només ha protagonitzat en aquest mitjà dues notícies (aquesta i aquesta) i ha aparegut esmentada de manera circumstancial en tres més.
Si us passeu un moment per la barra dreta de la web de Bromera comprovareu que de notícies realment noticiables no n'han faltat els últims mesos, un temps en què l'editorial valenciana ha tret al mercat 65 títols nous...

El soroll de la resta

Ho vaig avançar fa mesos en aquest apunt: la nova novel·la de Francesc Bodí, El soroll de la resta, és un goig que cap amant de la bona literatura hauria de deixar d'assaborir.
Aquests dies estem immersos en la promoció d'aquesta obra, i els mitjans i els blocs més matiners comencen a fer-se'n ressò (escàs encara a Barcelona), i no defallirem en l'intent d'encomanar el nostre entusiasme per l'obra de Bodí, sens dubte (com he deixat escrit en més d'una ocasió), un autor imprescindible de la literatura catalana contemporània. Fóra extraordinàriament injust i molt preocupant que aquesta novel·la de Francesc Bodí no assolira l'èxit de públic i de crítica que les seues qualitats mereixen.
Si no em creieu, podeu comprovar-ho llegint ací el primer capítol, que comença així:

"Bataller va pensar que el tercer infart era una bona ocasió per a deixar-se morir. Deixeu-vos morir a la tercera: no vos en penedireu! Aquesta pensada era l’única idea positiva que havia aconseguit articular durant tot aquell reguitzell d’hores confuses i protocols mèdics. D’ençà de la fiblada, la vesprada s’havia enfonsat en una conxorxa de presses i corregudes, de xiuxiuejos i lliteres, de passadissos que s’allargaven interminables i tubs fluorescents que volaven en sentit contrari."

Deixeu-vos seduir per la prosa bodiviana: no vos en penedireu!
(I si us animeu i us pilla a prop, aquest divendres presentem l'obra al Club Diario Levante.)

Actualització 29/10: Bromera de Lletres publica avui la relació de mitjans que se n'han fet ressò fins el moment de la novel·la de Bodí.

Revisitar València (I)

Dimecres passat, La Vanguardia dedicava el dossier central del seu suplement Cultura/s al País Valencià amb el títol "Valencia revisitada".

Llegim en l'article d'Enric Juliana:

"Tímidamente, muy tímidamente, personas con responsabilidades importantes en la política cultural valenciana se atreven a hablar del catalán y del valenciano como de una misma lengua; una misma lengua que debería tener dos nombres, dos autoridades y dos estándares, dicen. Doble denominación y marca para un mismo idioma, ¿por qué no?"

Una timidesa tan tímida que jo no l'he sentida ni en rumors. Només en somnis (recurrents, això sí). El mateix Ferran Torrent ens recorda en el mateix dossier com el conseller d'Educació (el de les classes en anglés) deia en febrer d'enguany que el català "es una lengua extranjera". No sembla una declaració molt tímida, no.

L'article de Julià Guillamon enllaça amb aquest altre de fa pocs dies i mereix un apunt específic (i el tindrà).

Llibres que "també" poden llegir els joves

Afirma Manolo Bragado, editor de Xerais, que els llibres d'Agustín Fernández Paz els beuen lectors de totes les edats amb la mateixa facilitat que el líquid d'una font d'aigua clara i cristal·lina. En el seu article setmanal a El Faro de Vigo diu també el següent:

"Este nacional de Agustín Fernández Paz, ademais, é unha magnífica oportunidade para que lectores e lectoras adultos visiten sen prexuízos de ningún tipo outras novelas claves, da súa produción como "O centro do labirinto", "Aire negro", "Noite de voraces sombras" ou "Corredores de sombras". Comprobarán que estes textos desmontan os tópicos sobre os libros publicados en coleccións infantís e xuvenís, tantas veces invisibles e considerados como "menores" para o grande público. Como sinala o norugués Jostein Gaarder (un autor cunha proxecto literario semellante ao de Fernández Paz), estes libros son os que "tamén poden ler os nenos e mozos". Agardamos que a maior contribución deste premio nacional sexa o de contribuír a derrubar este valado. Os nosos maiores parabéns."

He afegit enllaços a les versions en català o en castellà (el primer títol d'Algar Editorial que enllacem en aquest bloc, em sembla increïble!) dels títols que esmenta l'amic Bragado per animar-vos a descobrir la fabulosa obra narrativa de Fernández Paz. Tant fa l'edat que tingueu si estimeu de veritat la bona literatura.

Ute Körner

L'agent Pat Kavanagh (esposa de Julian Barnes), estimada i lloada per una extensa nòmina d'autors (John Irving i el mateix Barnes entre altres), va morir el dia 20. Un dia després, segons llig en aquest apunt de Blanca Rosa Roca, va morir també una altra agent literària, en aquesta ocasió establerta a Barcelona: Ute Körner. La seua pàgina web, momentàniament tancada, mostra només la imatge d'Ute en l'actitud que els editors l'hem coneguda sempre: al telèfon, treballant, amb una energia desbordant.

A Bromera tenim alguns llibres contractats amb la seua agència (Angela Sommer-Bodenburg, per exemple). El més recent, un que ara mateix tenim en impremta, Ricard, l'escultor, de Gianni Rodari. Un llibre il·lustrat a tot color per a lectors a partir de 6 anys amb el que van sorgir fa molt poques setmanes uns problemes de drets d'autor amb els propietaris que la mateixa Ute ens va ajudar a solucionar. Recordaré sempre aquesta actitud positiva, constructiva i vitalista.

El fenomen Baixauli

Cap de setmana intens en activitat literària al País Valencià. A banda dels premis ja esmentats en aquest apunt, s'han lliurat també els de Torrent i els Octubre. Les notícies sobre aquests últims remarquen que tots els guanyadors són valencians, i que això és excepcional. D'entre les declaracions publicades, seleccione aquestes de Xavier Aliaga, guardonat amb l'Andròmina de narrativa, a Vilaweb:

"L'èxit de Manuel Baixauli ha significat un punt d'inflexió. La literatura catalana es trobava molt compartimentada per territoris, i el fenomen Baixauli ha servit perquè al Principat es renovés l'interès pels autors valencians. [...] Hi ha més autors, a banda Ferran Torrent, J. F. Mira i Isabel-Clara Simó. Hi ha una altra generació d'escriptors, amb Francesc Bodí i alguns més, que el lector català ha de descobrir."

Ben interessant, aquesta idea... I si fóra (o poguera convertir-se en) realitat? I si de veritat els mitjans de comunicació i la societat lectora catalana i mallorquina (i la valenciana també, ja seria la repera) començaren a tenir curiositat real per la millor producció literària valenciana? No en resultaríem tots beneficiats i la nostra cultura seria més normal?
Vull ser optimista, però la realitat em converteix en escèptic. Mireu, si no, com fa només uns dies el que hauria de ser notícia "allà" ho va ser (ben bé només) ací.

Escriptors clandestins

Llig aquestes paraules del discurs de Margaret Atwood en els premis Príncipe de Asturias:

"Els governs que intenten abolir l'art --bé amb la seua indiferència, bé amb el seu afany per suprimir les veus independents--, no ho aconsegueixen mai, ja que fins i tot si se'l condemna a la clandestinitat, si li tanquen els subministraments, si l'oculten, l'impuls artístic, malgrat tot, troba una via d'expressió."

I, d'immediat, recorde aquestes altres, molt recents, d'Ignasi Mora: "L'escriptor valencià és un dels més silenciats d'Europa".

D'això se'n diu "lliure associació d'idees", no?

Premis i més premis

Pàgina26 ha estat el mitjà més ràpid a fer-se ressò de la collita de premis literaris del dia, generosa i de qualitat. Vicent Josep Escartí ha guanyat el premi Blai Bellver de Xàtiva amb L'abellerol mort; Vicent Penya, l'Ibn Hazm de poesia amb El cant d'Odisseu; i Esperança Camps el Lector de l'Odissea amb Podridura. A tots, enhorabona!

El premi Xaro Vidal de teatre infantil que convoca l'Ajuntament de Carcaixent, en canvi, ha quedat desert.

Actualització 25/10: notícia al Levante-EMV sobre els premis de Xàtiva i a l'Avui sobre l'Odissea ("Cent lectors premien Esperança Camps")

Bellesa i intel·ligència

Beizóns d'urgència

Quina notícia més fabulosa acabe de conéixer! Agustín Fernández Paz ha guanyat (per fi!) el merescudíssim Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil. L'obra escollida ha estat Només ens queda l'amor, un llibre que publicarà Bromera en les pròximes setmanes. En continuarem parlant (i molt!) en aquest bloc.
Em fa tan feliç aquest premi que és quasi com si m'haguera tocat a mi!

Beizóns, Agustín!!!

Si voleu veure més...

Bookcrossing

Els Premis Literaris Ciutat d’Alzira celebren enguany el 20é aniversari, i Edicions Bromera ho celebra amb un extens programa d'activitats que ja està en marxa i «alliberant» 20 dels títols guardonats. Avui, 20 de novembre, a les 20 hores, l’editorial entrarà a formar part de la comunitat BookCroosing, i «alliberarà» 20 obres per diferents punts de la nostra geografia. Ací tens més informació sobre "la cacera".

El Chacal

Les cròniques apunten que la crisi econòmica també afecta (qui ho diria!) la literatura. O, per ser més precisos, les negociacions de drets dels editors. Diuen que, a Frankfurt, ja no hi ha cops de colze ni subhastes per arrabassar autors d'un catàleg a un altre.

Avui m'ha cridat l'atenció aquesta entrevista de Carles Geli i Guillermo Altares amb Andrew Wylie, el més poderós agent literari del món. Si teniu dubtes, feu una ullada a l'impressionant catàleg d'autors que representa, entre els quals Philip Roth, Salman Rushdie, Orhan Pamuk... i fins i tot, fent un triple salt mortal amb la legislació sobre drets d'autor, Shakespeare!

Doncs bé, aquest pope de l'edició diu coses com ara:

"Nosotros tenemos claro quién es el jefe, y ése es el autor, ante el que no puedo cometer errores como llevarle a una editorial que no es la suya y que fracase; para mí, el editor no es nada, nada."

"Pamuk: cuando llegó sólo tenía tres libros y le dije: 'Sigue así que acabarás viendo el Nobel, yo me encargo del resto'' y así fue... Soy un buen sirviente, el jardinero que cuida de su jardín. Y eso en España... Nunca traicionaré a uno de mis autores, y nunca le haré un favor a una editorial. Esta ética es bastante necesaria en este negocio. Pero España es, en ese sentido, un lugar bastante corrupto."

Declaracions que no el faran guanyar amics entre els editors, és clar. Però qui necessita amics editors amb eixe catàleg d'autors que els (ens) atrau com un imant?

PS.- Com a curiositat dominical, us enllace aquesta crònica de Ferran Torrent sobre el congrés del PPCV.

Actualització 20/10: Els amics de The Literary Saloon citen avui aquest Tirant al cap. Moltes gràcies!

'Scouts' i 'Cool-Hunters'

Dos oficis ("els espies del món del llibre") que marquen tendència, com explica aquest article d'El País d'avui.

"Hay que trabajar con información privilegiada y leer muy rápido y discriminar aún más y mejor."

Aquesta és la "tendència" del sector. Ja ho diu un d'aquests cotitzats agents del món del llibre: cada vegada hi ha més informació i menys temps per pair-la.

Les editorials i la xarxa

N'hem parlat bastant en aquest bloc de les relacions entre les editorials i Internet. Fins i tot ens hem fet ressò d'algunes lliçons sobre com convertir la lectura en un acte social mitjançant les ferramentes que ofereix la Web 2.0, etc. Però em crida l'atenció que (alguns dels) grans grups no s'ho acaben de prendre seriosament encara, tot i l'alarmisme que acompanya sovint els grans fòrums d'opinió.
La gent de The Literary Saloon s'estranya que Planeta es gaste més de 600.000 euros en el seu premi estrella i que la informació del guanyador no figure en la seua pàgina web. I realment és per estranyar-se: on estan les sinergies d'un gran grup multimèdia quan les necessites?

Saber sumar

Llig aquesta notícia al Diari de Balears i em quede de pasta de moniato amb un dels comentaris titulat de forma ben expressiva: "JA HI SOM DINS LA BRUTA DINÀMICA DELS PREMIS LITERARIS!".

El lector anònim afirma que al premi de narrativa, dotat amb 70.000 euros (el segon amb major dotació econòmica en llengua catalana, només per darrere del Ramon Llull de Planeta) s'hi havien presentat 19 obres, i així ho va anunciar l'organització a finals de juliol (la nota oficial del Consell de Mallorca, ací). En efecte, 19 obres. Però fa pocs dies, segons aquest lector (i ho podem comprovar en aquesta altra nota, també oficial, del 10 d'octubre), les 19 obres inicials es van convertir en 20.

Curiós, no?

El premi (ací la primera notícia que he vist a la xarxa) l'ha guanyat Miquel de Palol. Enhorabona.

Per cert que aquest certamen mallorquí té un bon ganxo per als autors valencians: primer Manuel Baixauli, després Ignasi Mora, i ara Gemma Pasqual (juvenil) i Joan Carles Benlliure (teatre). Enhorabona també!

Frankfurt des de casa

La Fira del Llibre de Frankfurt s'inaugura dimecres amb Turquia com a convidada d'honor. Orhan Pamuk, el millor ambaixador de la literatura turca contemporània (i amb nova novel·la sota el braç), serà l'encarregat de pronunciar la conferència inaugural.

Jo, enguany, no hi vaig. Potser per això, he rebut més catàlegs de drets d'altres agents i editors que mai. N'he comptabilitzat 63 fins el moment (fins el moment!). 63 catàlegs de procedència ben diversa que cal mirar, llegir, rellegir, esporgar, estudiar, digerir, comparar, extraure, seleccionar... I alguns més que arribaran i altres que he de demanar perquè m'interessen i no arriben. Sense comptar els originals que envien per correu postal o electrònic (és tan barat!) que cal llegir i valorar.

I el temor, sempre present, que "se'ns escape" alguna obra realment interessant per al catàleg...

Fieu-vos de les enquestes...

Un any més, l'acadèmia sueca ens ha deixat bocabadats. Diuen que Le Clézio estava entre els favorits, però tot i així (quasi) ningú ho esperava. Ara apareixeran noves traduccions, i segur que alguna al català, on encara resta inèdit. Beizóns a Xerais, que té una obra seua en gallec al catàleg!

Siga com siga, les conseqüències d'un premi com aquest són, de totes totes, imprevisibles.

Travesses per al Nobel

Demà s'anuncia el nom de l'afortunat/da (o no, que de tot n'hi ha) amb el Nobel d'enguany. Els editors (reconeguem-ho) estem a l'aguait. Recorde com el 2006 el dia de l'anunci era festiu i em vaig passat mig matí a l'editorial al telèfon i enviant missatges de correu electrònic per veure de lligar el que ja tenia quasi tancat uns dies abans però que per poc no se'ns escapa: el fitxatge d'Orhan Pamuk. Les negociacions, de fet, es van allargar tres mesos encara (mesos d'informacions errònies i contradictòries a la premsa), molt més del que haurien durat si aquell any l'acadèmia sueca s'haguera fixat en un altre autor.

Com és habitual, els dies previs a l'anunci oficial es disparen les especulacions sobre en qui pot recaure el preuat guardó. The Literary Saloon fa un dels anàlisis més rigorosos dels rumors existents. Tot i la contradicció evident entre rigor i rumor, aquests són, al seu entendre, els escriptors que tenen més possibilitats:

• Ko Un, prolífic poeta coreà;
• Milan Kundera, amb obra en txec i en francés (tot i que la duplicitat de llengües no va ajudar massa Nabokov);
• Harry Mulisch o Cees Nooteboom, tots dos grans escriptors holandesos;
• Ngugi wa Thiong'o (hauríem d'aprendre a pronunciar el seu nom);
• Amos Oz (sona amb insistència des de fa molts anys; i
• Mario Vargas Llosa (sona com a candidat des de quasi la creació del premi, no?)

Si guanyara un d'aquests, l'edició en català podria quedar en evidència, ja que només Kundera, Oz i Nooteboom estan disponibles a hores d'ara en la nostra llengua. D'entre els candidats, òbviament el que més il·lusió em faria és Cees Nooteboom, i requisits no li'n falten. Però la decisió dels suecs és una autèntica loteria (qui coneixia Jelinek abans del Nobel? estava en algun llistat de "possibles"?).

Si trobeu curt el llistat que he reproduït i voleu especular amb altres noms, podeu fer un volt per aquesta pàgina d'apostes, que encapçalen Claudio Magris, Adonis i Amos Oz, i en la qual trobem més autors publicats a Bromera, a banda de Nooteboom: John Updike, John Banville, Antonio Tabucchi i Salman Rushdie.

Amb tot, no us preocupeu, demà s'anunciarà un nom que ningú no s'esperava (o potser sí).

Editors 'herois'

Les hipèrboles i els excessos dominen l'àmbit públic d'opinió, com apunta Jesús Civera en la seua columna. Recordem que fa uns dies tot un conseller qualificava com a "herois" 11 professors que donen l'assignatura EpC en anglés. Els prometia tot tipus de prebendes. Veurem com acaba aquest desgavell.
Tot i estar acostumat als titulars gruixuts, aquest (per raons que tot seguit entendreu) em va crear molta curiositat: "Editores, mis héroes", de Manuel Rodríguez Rivero. Ens parla de la censura franquista, però comença relatant l'atemptat contra la casa de l'editor Martin Rynja, propietari de Gibson Square, segell que publicarà la polèmica novel·la The Jewel of Medina, de Sherry Jones. Diu MRR:

"La historia universal de la edición podría escribirse también como la de la resistencia de editores, bibliotecarios y libreros contra los intentos de acabar con los libros y quienes los hacen."

Doncs això, herois tots.

La (pobra?) literatura nordamericana

"Estados Unidos es demasiado insular, está demasiado aislado. No traducen lo suficiente y no participan en el gran diálogo de la literatura. Ese tipo de ignorancia les limita. Son demasiado sensibles a las modas de su propia cultura de masas"

Aquestes declaracions són d'Horace Engdahl, secretari de l'Acadèmia Sueca organitzadora dels premis Nobel, i les podem llegir en aquest reportatge d'El País. La polèmica està servida.

És obvi que els EUA són un país més exportador que importador de cultura (des del cinema a la literatura, sense oblidar la música). Al reportatge s'hi diu que només un 3% dels llibres que publiquen són traduccions. Una pràctica empobridora, és cert. Però també resulta innegable que la narrativa nordamericana encara pot traure pit amb autors de la talla de Don DeLillo, Philip Roth, Joyce Carol Oates, John Updike, Toni Morrison (última premi Nobel nordamericà, del 1993), Cormac McCarthy i tants altres, també de generacions posteriors com ara el desaparegut David Foster Wallace, Jonathan Lethem, A.M. Homes (us vaig prometre que en parlaríem ací; un altre dia serà), Jonathan Safran Foer... En fi, no vull ser exhaustiu, però matèria primera n'hi ha, ja ho crec que sí!

Ara bé, pel que sembla, enguany el Nobel no recaurà en els EUA... o potser sí, vés a saber!