31 de maig 2012

Ens quedem sense L'informatiu



Conec Juan Enrique Tur i Julio Gómez des dels temps de la facultat. De periodisme, és clar. Quan un dia d'octubre de 2009 em comentaren que estaven preparant, juntament amb el tercer soci, Sergi Pitarch, el llançament d'un diari electrònic que es diria L'informatiu, no ho vaig dubtar: els vaig dir que estaven bojos. Em comentaren que posarien diners dels seus estalvis (no hi havia ni hi ha hagut mai cap "grup" al darrere) perquè estaven convençuts (i el temps els ha donat la raó) que hi havia massa social que volia, que esperava, que necessitava un mitjà d'informació lliure, valent, independent i en valencià. 
Als amics se'ls ha de dir la veritat, i els ho vaig repetir: "esteu bojos!".
Però en els dos anys i mig últims, d'ençà del llançament del diari, han passat moltes coses, la majoria dolentes, però també algunes ben esperançadores, com comentava ahir mateix el també amic Víctor Maceda en la seua columna. I aspiracions antigues que semblaven utòpiques han esdevingut reals. El trencament del bipartidisme al País Valencià, l'auge del valencianisme polític, el 15M, la primavera valenciana... I en tots aquests fronts i en moltíssims altres ha donat batalla L'informatiu, amb notícies, enfocaments i opinions que no trobem en cap altre mitjà. I que, pel que es veu, ja no trobarem. Avui L'informatiu anuncia que plega, que baixa la persiana. Malgrat els bons resultats d'audiència i la indubtable rellevància assolida a les xarxes socials, no ha aconseguit esdevenir una empresa econòmicament viable. Les institucions i els anunciants no han sabut o no han volgut aprofitar la força d'aquesta plataforma que ara s'apaga (si més no, de moment). 
He tingut el goig de col·laborar-hi durant 83 setmanes: des d'aquesta primera columna (a la secció de Cultura) "No tot serà silenci" sobre la I Festa Estellés, fins aquesta altra de dimarts passat: "És l'hora d'unir les mans". Gràcies a la seua confiança, i a la paciència dels qui heu volgut seguir alguns d'aquests articles i els heu matisat i millorat amb els vostres comentaris, he redescobert la passió pel periodisme actiu. No tinc sinó paraules d'agraïment per als impulsors del diari per la paciència i l'estima demostrada. Sou grans, i heu lluitat fins el final. No us heu creuat de braços, sinó que heu actuat. Us devem molt, els valencians.
Amb el tancament de L'informatiu s'apaga una manera honesta i compromesa d'entendre el món i el periodisme, uns valors que cotitzen a la baixa, arrosegats per l'estultícia generalitzada. La història del periodisme valencià recent ja no es pot escriure sense la valuosa contribució d'aquesta capçalera que algun dia ha de tornar, perquè la continuem necessitant, potser més que mai. El seu silenci és, alhora, el crit d'alerta més sonor que podem escoltar: si no som capaços de mobilitzar-nos en la defensa del país que estimem i anhelem, estem condemnats a la desaparició. I sense mitjans de comunicació propis, mai ens podrem considerar un vertader país. Prenem bona nota tots i totes. També els polítics que aspiren algun dia a capgirar les coses. Perquè aviat no hi haurà res per redreçar i caldrà començar des de zero els fonaments. Una feinada titànica per a la qual no estem preparats.
Gràcies, companys, i fins aviat!

29 de maig 2012

És l'hora d'unir les mans




“Valencians i valencianes, / feu-vos llenya que ve el fred; / no vos la feu d’argelaga, / feu-vos-la de romeret.” Aquesta ‘Jota de valencians’ clou el llibre-disc Coratge, dels Obrint Pas. Un epíleg sentimental que poua en els arrels del nostre poble, en els nostres orígens i que esdevé un cant coral a la rebel·lió, a la unió i al despertar col·lectiu. M’agradaria que la darrera col·laboració a L’informatiu recollira l’essència d’aquest nou himne engrescador. Fem l’article, doncs, multimèdia. Us convide a continuar llegint amb aquesta banda sonora com a rerefons. Si em seguiu la veta, endolleu els altaveus i cliqueu ací.
L’inigualable Xavi Castillo pronosticava, anys enrere, “la fi de lo món”. “La terra està calenta”, ens repetia amb el tanga roig posat. I d’aquella escalfor no només ambiental sinó també política s’han derivat molts incendis desbocats. La capacitat destructiva de la crisi que travessem (crisi econòmica, però també i sobretot de valors) sembla que no té aturador. El Twitter s’ompli de males notícies, d’amics a l’atur, de companys abatuts, de creatius d’àmbits molt diversos amenaçats de comiat laboral o afectats per EROs que els forcen a reconduir les seues vides, a reinventar-se i tornar a començar. Just en el pitjor moment per fer-ho. L’àmbit de la comunicació i de la cultura està abocat al col·lapse, i amb la fuita d’aquests professionals s’empobreix sense remei aparent la possibilitat de mantenir el sentit crític d’una societat que no acaba de reaccionar als esdeveniments. Em fa l’efecte que ja hi ha més gent als marges que a dins, d’aquests sectors estratègics. Mal averany.
Però malgrat tots aquests núvols negres que ens aboquen pedregades de pessimisme, no està tot perdut. Llangueixen o moren projectes que no han pogut o no han sabut adaptar-se als nous temps. Però hem de ser conscients que d’aquestes cendres renaixeran iniciatives noves que reformularan el futur amb les armes del present. Perquè tota aquesta gent íntegra, honesta i sobradament preparada que ara es veu abocada a l’abisme laboral i vital trobarà la manera de continuar combatent l’estultícia i la ignorància en la que alguns ens volen presos. “No descanses, ni claudiques, ni t’entregues, / I al final venceràs”, preconitza Feliu Ventura. Superat el desconcert inicial, hem d’aconseguir refer-nos i continuar avançant sense més excuses. Si pot ser, junts. Amb el cap ben alt i l’esquena coberta per la companyia de tots aquells que, com nosaltres, tenen el coratge necessari per construir fonaments nous per al país i aportar l’esperança que anhelem en un futur més just i més lliure. “Valencians i valencianes, / és l’hora d’unir les mans / amb els qui estimen la terra / i la llengua que ens fa germans.”
Fins aviat, companys!

Aquest és l'últim Tipus mòbils de la temporada a L'Informatiu: "És l'hora d'unir les mans". Han estat 83 setmanes col·laborant-hi. Un plaer i un honor immensos. Ara toquen canvis, en plural. Amb les mans unides per construir junts un futur més just i més lliure. Fins aviat, companys!

22 de maig 2012

La vida amb tots els colors






Durant dues dècades de treball en el sector editorial he tingut el privilegi d’estar a prop de la gent amb més empenta d’aquest país, immensament més ric i creatiu del que sovint aflora; de conéixer autors d’una vàlua extraordinària; d’aprendre tothora de professionals diversos i de companys generosos. I, també, de conéixer persones d’una qualitat humana fora mida. Enric Solbes reunia ell sol totes les virtuts descrites. Ell era una joia preciosa en una societat injusta en què massa sovint s’imposa la mediocritat.
Haver conegut Enric, haver tingut l’oportunitat i el goig de treballar amb ell, de compartir projectes i d’intercanviar opinions durant més d’una dècada, és un dels tresors més grans que herete d’aquesta època que toca a la fi. La genialitat del seu art ha quedat impresa en formats molt diversos, i per a la història del cartellisme i la il·lustració, i en el nostre imaginari col·lectiu, quedaran els homenets voladors que ens regalava en els seus treballs desbordants de talent. Una alegria vital que ultrapassava els marges del paper i que ens encoratja encara a mantenir viu el seu llegat i el seu record inesborrable. Perquè hi ha persones íntegres i nobles que il·luminen el present i deixen petja per on passen. I són aquestes, les que hem de prendre com a referent.
Enric Solbes va morir de manera sobtada el 20 de desembre de 2009. Des d’aleshores, el gris fosc ha guanyat terreny i senyoreja a tot arreu. Aquest dijous es presenta el llibre Enric Solbes, en homenatge, que ha impulsat UGT-PV. En les pàgines d’aquest volum, qui fóra el seu mestre, Manuel Boix, comenta que Enric “semblava una persona que no parlava molt, però tenia un discurs propi”. I aquest discurs l’articulava en les seues creacions. La discreció és un do. A la seua última exposició de pintura, “Retrats de l’invisible”, Enric va deixar constància que de les nostres boques poden eixir flames roges o blaves, que el nostre cos pot esdevenir sinuós o transparent, que alguns porten escrita a la mà la paraula “fiasco” o que el nostre cor es pot tocar amb els dits i amb la imaginació per mostrar els sentiments. I, sobretot, que la vida es pot pintar de mil colors, llampants i texturats, per encomanar l’esperança en el futur. Un futur ple de reptes engrescadors que dibuixem cada dia. Amb coratge. Amb tots els colors de la paleta.
Gràcies, Enric, una vegada més!
La columna d'aquesta setmana a L'informatiu: "La vida amb tots els colors". Com trobe a faltar la mirada neta d'Enric en aquests temps funestos...
Tipus mòbils 82.

15 de maig 2012

Salvem la Fundació Bancaixa


Seu central de la Fundació Bancaixa, a la plaça de Tetuan de València.

Sé que no són bons moments per parlar bé de la banca, però... què n'opineu de l'Obra Social, més necessària que mai? D'aquesta qüestió punxeguda en parlem avui a la columna setmanal de L'informatiu: "Salvem la Fundació Bancaixa".


Els mitjans espanyols es van fer un fart, setmanes enrere, de criticar amb tota l’artilleria patriòtica de què són capaços la renacionalització d’YPF a Argentina. En canvi, ací a València encara hem de donar les gràcies (hem de ser “lleials”, recordeu) perquè Madrid ens expropia definitivament Bancaixa. (Em negue a qualificar de “nacionalització” aquesta presa de pèl.) Gràcies a una història centenària, el que un dia va ser Bancaixa conserva encara les pagues i els estalvis de molts dels nostres majors i, entremig d’alguns negocis servils al poder, ha servit al llarg de la seua existència per facilitar hipoteques i crèdits a famílies, autònoms i empresaris que han generat activitat econòmica i ocupació en aquest país.
Critiquem i denunciem (no pot ser d’una altra manera) la golafreria sense límits de la banca. Però en alguns casos, com era el de Bancaixa, també hi havia un revers positiu i lloable: l’Obra Social, gestionada per les fundacions Bancaixa i Caixa Castelló. Aquest organisme ha estat l’encarregat directe d’atendre econòmicament col·lectius socials desfavorits, d’impulsar i patrocinar el talent dels joves i de donar suport a la cultura: des d’ajudes a associacions sense ànim de lucre que treballen amb persones en risc d’exclusió social fins a beques per a la formació d’universitaris a l’estranger. I, en l’àmbit cultural, no només practica el mecenatge d’auditoris, museus i palaus, depositaris de “l’alta cultura”; també ha programat les millors (i més multitudinàries) exposicions que s’han vist a València en els últims anys i dóna suport a les societats musicals, a la Mostra de Mim i de Titelles, a certàmens literaris, als premis Sambori i a la Fira del Llibre, entre moltes altres iniciatives descentralitzades que generen activitat cultural de base arreu del país.
Ara que les dotacions públiques per a totes aquestes partides tendeixen a zero, esdevé imprescindible la continuïtat i el suport de l’Obra Social. El problema és que la Fundació es nodria pressupostàriament dels beneficis de la participació de Bancaixa a Bankia, i ara tot això s’ha esvaït. El futur de l’entitat i dels seus objectius socials estratègics queda en l’aire. En l’intricada “reestructuració” present de Bankia, aquest és un tema cabdal per als valencians, potser l’últim cartutx que podríem salvar d’aquesta voladura programada del nostre (ex) sistema bancari i financer. Aviat, la meitat de Bankia estarà en mans de l’Estat espanyol. És, per tant, al govern central a qui haurem d’exigir a partir d’ara amb fermesa i contundència, tots a una veu, que mantinga l’Obra Social de la Fundació Bancaixa. La societat valenciana, el país sencer, la necessita més que mai.
Tipus mòbils 81.


14 de maig 2012

Los oficios de la cultura - Editor Jorge Herralde




La 2 de TVE té un programa d'un gran interés, que repassa els oficis de la cultura, i aquest cap de setmana va estar dedicat al d'editor. De la mà de l'admirable Jorge Herralde, s'hi repassa el procés de conversió d'un manuscrit en una obra impresa (o electrònica) a l'abast dels lectors. Entre les perles de saviesa que hi deixa, en destaque les següents:
  • "Ser editor es estar atento al talento que va surgiendo en muy diversos países."
  • "El editor configura un catálogo editorial que refleja sus entusiasmos y los autores que prefiere, y lo hace de una forma armoniosa."
  • "Lanzar una editorial es difícil, y que se consagre aún más. Eso en parte depende del azar, pero también de tener un proyecto editorial muy claro."
Us recomane veure el programa íntegre en aquest enllaç on, a banda d'Herralde, també hi apareix el seu equip al complet, entre altres Ana Jornet i Jane Pilgrem, amb qui hem promogut conjuntament autors com ara Josh Bazell o John Banville.

11 de maig 2012

#nosaltres continuem avançant






Avui celebrem els 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. I Vilaweb ho recorda així.

El treball diari, la constància reivindicativa, la lluita per la dignitat i l’optimisme en el futur faran que #nosaltres continuem avançant!

10 de maig 2012

Venedors d'e-fum



Hi va haver una època (no massa llunyana) en què els actors del món del llibre, des d’editors a escriptors, no podien acabar cap entrevista, conferència o taula redona sense haver de respondre alguna pregunta referida a Harry Potter. Ara és el llibre digital el que ha agafat el testimoni del mag de la senyora Rowling. Tothom en parla, al sector, però el ben cert és que el llibre electrònic viu en una bombolla (econòmica i mediàtica) des del mateix moment de la seua aparició. Si més no, a l’Estat espanyol. Les minses vendes de contingut, que molts no volen veure, ho acrediten. El secretisme pel que fa a les dades és la norma. I entremig hi ha qui s'entesta a reiterar que les vendes d'e-books pugen disparades, imparables. Els anglesos tenen una expressió per a casos com aquest. Ells en diuen self-fulfilling prophecy, és a dir, una profecia que, per la seua pròpia naturalesa, contribueix a acomplir-se. Qui se'n beneficia, d'aquest estat de confusió en un àmbit clau per al futur del sector editorial? En parlem a l'article "Venedors d'e-fum", publicat al Quadern d'El País.

08 de maig 2012

Perdre pes (i aprimar la ment)



Abans que el sistema petara amb tota la seua cruesa i deixara sense paraula els governants, la majoria de promeses electorals ja eren paper mullat. I els acords, per més solemnes que es presentaren, tampoc no servien de gran cosa. El 1998, els partits amb representació a les Corts van consensuar la Llei Valenciana de la Música [http://ivm.gva.es/cms/val/livm/llei-valenciana-de-la-musica.html]. El text, grandiloqüent, perquè les paraules són gratuïtes i el paper del DOCV molt agraït, prometia “el foment, protecció, coordinació, planificació, difusió i promoció” d’aquesta expressió artística, viva i ben arrelada de nord a sud del país. Molts alcaldes, diputats i consellers s’omplin la boca lloant la importància de les bandes de música, de la tradició i de la festa, però les notes que prediquen no lliguen amb el pentagrama numèric que les sustenta. Als retalls en les ajudes a les bandes, s’han unit els incompliments i els impagaments del Consell [http://www.fsmcv.org/news/np%20fsmcv-asamb.extraord.pdf]: encara no han rebut ni un euro dels 6’4 milions que se’ls van assignar per a 2011, any doblement electoral i, per tant, de promeses vàcues al quadrat.
El sector de la lletra impresa (o no) també compta amb una d’aquestes reglamentacions fantasmes: la Llei del Llibre [http://www.cult.gva.es/documentos/LeyLibroCV.pdf], aprovada el 2002. En aquell redactat s’hi parla del llibre com “un bé cultural fonamental que cal preservar i promoure” i “un bé econòmic que, en la nostra comunitat, mou una indústria cada vegada més solvent”. I s’hi parlava d’impulsar “plans i programes d’actuació, anuals o plurianuals, amb la dotació pressupostària adequada”. Res d’això no s’ha produït mai, ni sembla que vaja a produir-se ja mai més en el futur si no canvien les prioritats i deixem de salvar a la banca per salvar les persones i tot allò civilitzat que els habitants d’aquesta part del món hem construït, conservat i perfeccionat amb el pas de les generacions.
Convé recordar-ho, perquè quan s’apliquen retalls d’un 80% a les minses ajudes que hi havia en el sector editorial (ara són més baixes que mai abans en la història de la democràcia) o es deixa de pagar el que s’havia promés al món de la música no és només pel context de crisi. És perquè no s’hi creu, ni s’ha cregut mai, que la indústria cultural d’aquest país fóra un element per protegir i impulsar. La cultura sempre ha estat la “maria” dels pressupostos autonòmics. Excepte per a construir edificis megalòmans buits de contingut. Les conseqüències d’aquesta política destarifada són ja visibles, i fan mal. Es tanquen escoles de música i cau l’activitat cultural en general per falta de públic i d’estímul. Enguany, per primera vegada, el panorama escènic valencià no ha obtingut cap guardó Max, fet que no pot ser anecdòtic. Els valencians hem perdut poder polític i econòmic (si és que n’hem tingut mai), i ara estem perdent a gambades el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.
Tal i com afirma el president de les bandes de música, Josep Francesc Almería, “la cultura es paga”. I la falta d’inversions en cultura, caldria afegir, es paga també. I, a la llarga, ix molt més car per a tots. Perquè sense la cultura, la vida és només biologia.
De música i lletra parlem aquesta setmana a la columna Tipus mòbils de L'informatiu per constatar que els valencians estem perdent a gambades el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.  
Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç: "Perdre pes (i aprimar la ment)".
Tipus mòbil 80.

02 de maig 2012

Llibres infantils a Encontres


Us deixe l'enllaç amb un reportatge a Encontres sobre la literatura infantil. Hi participem Neus Carañana, Maria Josep Escrivà i un servidor (en principi, per parlar d'Els llibres de Marc i Andrea, tot i que...). El programa es va emetre ja fa un parell de mesos, però (glups!) a mi se m'havia passat...
L'enllaç al moment en què comença el reportatge, el trobareu punxant ací.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...