La connexió valenciana amb Herta Müller

Quan Orhan Pamuk va guanyar el Nobel en 2006, a Bromera teníem embastades les negociacions, que en aquell moment es reduïen a l’edició d’Istanbul, ciutat i records. Però el guardó, que va arribar més aviat del que molts sospitàvem, va allargar, dificultar i enrarir el procés: en totes les travesses dels mitjans es donava per segura la contractació de Pamuk en alguna de les editorials que ja comptaven amb algun títol seu en catàleg. La lògica apunta en una direcció, però la negociació pot marcar un camí distint, com va ser el cas.

Des que, el novembre passat, Bromera anunciara que havia contractat els drets de traducció de l’obra de Herta Müller, en les (poques) entrevistes que m’han demanat i en les (moltes) converses que he mantingut amb amics i coneguts del món de les lletres ha sorgit una pregunta: “I com aconseguíreu els drets de la premi Nobel?”. Més que una reposta, regalava un somriure, conscient que això mateix no li ho demanarien a un editor d’un gran grup. Però per a alguns encara resulta desconcertant que una editorial independent i (ai, las!) valenciana publique segons quins autors. Que hi farem, hi ha ments obtuses.

En l'article que publicava dijous passat al Quadern d'El País (el podeu llegir punjant a la imatge de l'esquerra) passem del somriure a les paraules: com va ser aquell procés?

Apocalipsi 2.0

A l'últim número de la revista Caràcters hi trobareu aquest article, "Apocalipsi 2.0" sobre el llibre electrònic i efectes col·laterals. (Punxeu a la imatge per ampliar-la.)

Al voltant d'aquesta qüestió, Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez publicaven un apunt de gran interés en el seu fabulós bloc Paradigma libro. Hi llegim:

"Hoy por hoy, no existe mercado del libro electrónico, no porque no haya dispositivos, sino porque no existe una necesidad evidente y suficiente en la sociedad. Dejémonos de demagogias: en la actualidad, el mercado español del ebook (o libro electrónico) es un mercado ficticio, ni siquiera emergente."

Es pot dir més alt, però, francament, no més clar.

L'illa 55

Enguany hem avançat la revista de lletres L'illa de tardor a l'estiu. Així, el número 55 ha eixit al mes de juny, quan normalment arribava cap a finals de setembre. El motiu ha estat, fonamentalment, participar els més de 40.000 subscriptors d'aquesta publicació del llançament de la nova novel·la de Magaret Atwood, a qui dediquem la portada. L'any del diluvi és una novel·la torrencial d'una escriptora que s'incorpora al catàleg de Bromera amb tots els honors.

El dossier l'hem dedicat a la relació entre literatura i ensenyament, un tema que no és nou per a L'illa però que convé revisitar periòdicament.
Per cert que aquest és el primer número de la revista que podeu trobar en flash al renovat web de l'editorial, un format que, confiem, us resultarà més còmode per llegir en la pantalla.

Amb Herta Müller a Madrid (I)

Entre unes coses i altres, no hem comentat encara en aquest TaC la visita de Herta Müller a Madrid, ni el sopar compartit ara fa tot just una setmana. Promet parlar-ne. Ara, però, em plau compartir ací aquest vídeo de Cuatro amb la notícia de la roda de premsa. Com veureu, és més o menys la peça informativa que hauria d'haver fet la televisió valenciana si aquest fóra un país normal amb mitjans públics normals. Però tenim el que tenim i ni tan sols es van dignar a anar-hi a l'acte. I és que m'ha sorprés (gratament, no cal dir-ho) la rellevància de l'edició en català en un mitjà (ehem) "nacional".
Més informació sobre la repercusió mediàtica de la visita, en aquest enllaç.

Facturadors i editors

Continue esporgant el poc que he salvat de la pira i trobe un altre retall que en el seu dia em va semblar interessant i ara em sembla premonitori. S'intitula "Facturadors i editors", i el signava Ricard Biel per a Benzina. Començava així:

"Avui dia hi segueixen havent moltes editorials, i tanmateix hi ha pocs editors. I ara que cap editor a l'atur no es pensi que per aquesta raó li serà fàcil trobar feina. Perquè les editorials no busquen editors sinó facturadors, i no pas de llibres, i encara menys de literatura, que per això ja hi ha els distribuïdors. No, el que realment busquen són facturadors de calés, i punt final.

I, més endavant, continuava així:

"El facturador editorial és, a tot estirar, un semianalfabet amb ínfules que es considera a si mateix, avalat i per tant inflat per la dinàmica prepotent del gremi, l'amo d'un esclau, l'autor, a qui en general considera una tifa a qui ha d'aguantar amb un somriure més o menys ampli en funció de la facturació que li proporcioni."

Un article redó, una veu narrativa amb força, la de Ricard.

Com s'aprén l'ofici d'editar?

Martín Gómez destaca al bloc [el ojo fisgón] un fragment del llibre de Kurt Wolff que us recomanava fa uns dies. Tracta sobre les (hipotètiques) qualitats o virtuts que ha de tenir un editor per fer bé la seua feina. Us el recomane. El trobareu en aquest enllaç.

L’intervencionisme (i els disbarats) dels 'alts executius'

Em declare de nou fan de la secció “La pantonera” de Time Out Barcelona. Aquesta setmana, la columna se centra en la injustícia que suposa parlar sistemàticament bé de l’edició independent només pel fet de ser-ho i, a canvi, criticar els grups editorials per ser conglomerats i poderosos. Entone el mea culpa i faig examen de consciència i contricció dels pecats (es deia així, no?), perquè el ben cert és que també en els segells petits o modestos hi ha gestió deficient o males pràctiques, o de tot un poc. Maria Prats posa com a exemple a la seua secció el poc marge de decisió que tenen els editors del grup RBA:

“Existeixen diversos models de gestió dels grups editorials. Sobta que els més grans (i amb pitjor fama) siguin tan poc intervencionistes: editorials com Planeta o Santillana són escrupolosament respectuoses amb la feina de l’editor. En canvi, i pel que diuen, RBA és diferent i molt intervencionista. Els alts executius del grup (que eren editors als anys vuitanta) entren en la línia editorial i provoquen molts canvis i molt sovint. Aquesta línia és contrària d’una bona política editorial. Un dels editors de RBA diu que va ser més feliç quan va entendre que els suggeriments dels caps eren ordres directes, encara que fossin disbarats. Si el que es diu a dins del sector és veritat, és molt difícil treballar a RBA llibres. Gairebé cada setmana canvien les ordres i el rumb. Vaja, un lloc per desenvolupar-hi una bona feina.”

Lliçó del dia (i són dies de moltes lliçons): a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. O, dit d'una altra manera (el nostre refranyer és generós): de joseps, joans i ases n'hi ha per totes les cases.