Tal dia com avui, fa tres anys,
acomiadàvem
Enric Solbes en un tanatori ple a vessar de desenes d'amics que l'estimaven.
Continue pensant molt en ell, en el seu art i en la seua humanitat, en
els valors que encarnava i contagiava i que s'han esvaït, segurament per sempre, d'alguns
dels projectes que compartíem.
Fa aproximadament un any em van demanar col·laborar en una publicació commemorativa sobre Enric, un llibre que patrocinà la UGT-PV. El resultat d'aquell treball de diversos autors (Carles Alberola, Romà de la Calle, Jesús Huguet, Josep Franco...) s'intitula
Enric Solbes en homenatge. L'obra es va
presentar a finals de maig, pocs dies després que em comunicaren que estava inclòs a l'ERO de Bromera. Ja no podia, doncs, dir-li "bon dia" cada matí al quadre del que parla aquell article. Mai més no ho he pogut fer de nou. L'acte va ser especialment trist, molt dur de pair.
Aquest és el text que vaig escriure, i aquest, el quadre del que parle:
 |
| 'Els lectors' (2008), d'Enric Solbes. |
"Hi ha absències que no arriben a ser-ho. Els artistes,
els bons artistes, els creatius, els innovadors, els que s’arrisquen i marquen
camins poc transitats no desapareixen mai del tot, i la seua ombra d’influència
s’allarga amb el pas del temps. Les bones persones, aquelles de cor noble i
amistat sincera, tan difícils de trobar com un tresor en una illa deserta, deixen
una petja encara més profunda. Per això Enric Solbes, que tenia aquestes
virtuts, continua ben present entre nosaltres.
Vaig tenir la immensa fortuna de conéixer Enric Solbes a
principis dels anys 90 del segle passat, quan vaig començar a col·laborar amb
Edicions Bromera. Ell va ser molts anys company de treball i l’autor de la
imatge corporativa de l’empresa, del disseny de les seues col·leccions, de les
portades d’un gran nombre de títols i de les il·lustracions d’un bon grapat d’èxits
de la literatura infantil i juvenil, com ara L’últim roder. En aquella novel·la emblemàtica de Josep Franco,
Enric va posar cara i ulls a Eugeni el
frare, i el va fer cavalcar no només per les pàgines d’una novel·la
inoblidable, sinó també per l’imaginari col·lectiu de milers de lectors que
l’han gaudida al llarg de l’últim quart de segle.
El seu treball com a il·lustrador i dissenyador, i el seu
coneixement profund de l’art de la tipografia, ha contribuït d’una manera
decisiva a prestigiar l’edició valenciana contemporània. És un llegat
inesborrable, impagable, que li devem al seu talent i versatilitat, i a la
saviesa acumulada que pouava amb moderació per abocar, a poc a poc, amb la
calma amb què acarava cada nou repte, en detalls aparentment casuals de cada
obra que ens regalava.
Més enllà del seu innegable geni, hi ha l’aspecte humà,
que és potser la faceta que resultava més impactant. Enric Solbes estava a les
antípodes del clixé que tenim dels artistes. Era una persona discreta, ordenada,
senzilla, metòdica, humil i poc donada als protagonismes ni als actes públics.
La pintura i la il·lustració es presta a rampells
valoratius apressats i poc consistents. De vegades diguem d’un quadre, d’una
imatge, d’una coberta “m’agrada” o “no m’agrada” sense saber ben bé per què.
Costava molt discrepar del seu criteri. Quan li exposaves una crítica a algun
dels seus treballs (un “no m’agrada” que havies de justificar), t’escoltava sempre
amb respecte i en acabat, amb una mirada sorneguera i educació exquisida, era
capaç d’argumentar llargament sobre qualsevol aspecte de la imatge que havia
generat. I convéncer-te! Des de l’elecció de la tipografia basant-se en les
reminiscències històriques o sensitives que provocava al lector inconscient
fins l’últim reflex de llum d’un marge de la composició. Sempre et desarmava
amb explicacions irrebatibles que palesaven la profunda documentació que
comportava cada detall que hi incloïa.
L’any 2009 es va crear Edi.cat, una empresa que uneix
tres editorials independents (Angle, Bromera i Cossetània) per promocionar els
seus catàlegs respectius, tant en format paper com en digital. Una de les
primeres accions que van impulsar va ser una publicitat conjunta de les seues
novetats més atractives, i li demanaren a Enric Solbes que elaborara el tríptic
promocional. Semblava un encàrrec senzill: col·locar 15 cobertes de llibres (5
de cada editorial) en un full que es doblega en 3 parts. Això és tot. Però
Enric va copsar a la primera el principal entrebanc: la distribució dels
llibres havia d’estar repartida en aquell espai de manera que ninguna editorial
tinguera més protagonisme que la resta. Aleshores, Enric va posar en pràctica
una teoria basada en puntuacions que adjudicava a cada coberta. Si un llibre estava
al centre de la pàgina principal, tenia la màxima puntuació, perquè és allà on
el lector mira primer. En canvi, la que estava a la part inferior d’una de les
cares externes, tenia els punts mínims. I, així, seguint aquest mètode, va
puntuar cadascun dels espais que havien d’ocupar aquelles 15 cobertes i va
distribuir els llibres de manera que la suma dels punts dels 5 títols d’una
editorial foren idèntics als de les altres dues. Dit d’una altra manera: va
aconseguir el que semblava impossible, que les novetats de les tres editorials
tingueren, als ulls del lector, un pes mil·limètricament equitatiu en un mateix
espai. Vaig seguir aquell procés i la resolució bocabadat, amb admiració
absoluta. Que no seria capaç de fer amb obres de més envergadura un artista que
es preocupa per aquests detalls aparentment insignificants!
El temps que hem passat amb Enric hem aprés a valorar
aquests petits detalls que marquen la diferència entre el que està ben fet i el
que és insuperable. Des de fa un any, a l’entrada principal de l’editorial hi
ha un quadre seu de gran format, Els
lectors. Cada matí, sense fallar-ne cap ni un, el mire quan entre i li dic amb
el cor “Bon dia, Enric!”. Perquè a mi les seues ensenyances i la seua obra em
continuen pintant els dies grisos amb els milers de colors amb què ens alegrava
la vista i ens despertava els sentits."
