Medicina contra l'autoodi

Silvestre Vilaplana és notícia per la publicació simultània de dues obres que us recomanava en aquest apunt de fa uns dies: la biografia divulgadora Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres, i la novel·la L'estany de foc (ho reitere: la novel·la d'autor valencià més reeixida de 2010).

La setmana passada vam presentar l'obra sobre Martorell en roda de premsa a la ciutat de València, i de la bona repercussió als mitjans d'aquell acte (Canal 9 inclosa) em quede amb l'entrevista de Jaume Barber a L'informatiu d'ahir. Sota el titular "Ens peguen moltes galtades, però continuem sent un país de resistents", se'ns acosta la personalitat de Silvestre, "un home senzill i modest, afable en el tracte i amb una paciència i una impertorbabilitat infinites", en encertada descripció del periodista, que rebla la definició com segueix: "darrere de la seua expressió eternament picardiosa s'amaga un home d'idees molt clares, medicina pura contra l'autoodi. Un home que no vol més glòria que aquella que li transmeten les paraules, de les que n'és un profund enamorat, i poder remetre-les al seu públic".

Us recomane la lectura de l'entrevista íntegra, i també, per descomptat, de les obres de Silvestre, l'escriptor protagonista de la portada de l'últim número de la revista de lletres L'illa. Mèrits no li'n falten!

Tipus mòbils 17 - L'anomalia de la independència

[Jorge Herralde al seu despatx. Fotografia via El Itacate.]

“La persistència de l’edició independent és una garantia de la llibertat de creació i d’expressió davant la censura del mercat, d’una banda, i també un estímul per a les vocacions en el sector editorial, una demostració que el futur no està tan cec o quadriculat com podríem témer.”

Amb aquesta contundència s'expressava Jorge Herralde a Opiniones mohicanas (Acantilado). Ara, pròxim a la jubilació i sense descendència, ha arribat a un acord amb l'editorial italiana Feltrinelli per vendre-li les accions pas a pas durant els pròxims cinc anys. Una transició meditada i moderada, que sembla fins i tot encertada, però que significa clarament una pèrdua de la independència de què ha gaudit al llarg dels 40 anys de funcionament.
Ara s'obri una etapa nova, plena d'interrogants però també d'oportunitats. Depenent de l'empenta i de la personalitat de l'editor que substituirà Herralde al capdavant d'Anagrama, així com del marge de confiança que li concedisquen els accionistes, els fruits per als lectors en seran uns o uns altres. I és que, com apuntem a l'article d'aquesta setmana al Tipus mòbils, "L'anomalia de la independència", el catàleg de les editorials, i molt especialment de les petites i/o independents, el configuren o modelen (encara) els editors. Quan ja no és així, potser parlem d'un altre tipus d'empresa.

Senior Service

Preparant l'article de dimarts a L'informatiu, repasse les notes de la lectura de Senior Service. Biografía de un editor, de Carlo Feltrinelli, publicada per Tusquets, i trobe aquesta frase, que em fa pensar molt:

"Hay momentos en los que el curso de los acontecimientos sigue una dirección equivocada y es técnicamente imposible invertir o modificar su sentido."

Amb el pessimisme d'aquesta sentència al damunt, continue llegint l'últim capítol i trobe aquest altre fragment:

"El padre es el padre y yo soy el hijo. Lo que ha quedado ha quedado. Sin nostalgia. Él me enseñó a quitarle las escamas al pescado y a asar la carne, a caminar por la nieve y a conducir deprisa, a considerar que no sólo hay peras o manzanas, sino también frutas que dan néctar en el desierto, a reconocer la historia del poeta que murió en su jaula y otras muchas cosas que todavía no sé, o forman parte del lenguaje secreto."

No hi ha dubte que aquestes afirmacions (com tot el llibre) parteixen d'una admiració profunda de Carlo per la feina del seu pare, un home ric però solidari amb els desfavorits. "Tú sabes que papá está del lado de los obreros, aunque tenga dinero, y, además, con ese dinero imprime y publica libros que defienden la causa de los obreros", li diu en una carta des de la clandestinitat.
Giangiacomo Feltrinelli va fundar als anys 50 del segle passat l'editorial Feltrinelli per a promoure el pensament d'esquerres. Va morir manipulant una bomba amb la qual pretenia deixar sense llum Milà. Ara, el seu fill Carlo, que continua amb molta empenta la nissaga familiar al capdavant d'una editorial de referència mundial, acaba de comprar Anagrama. El temps dirà si la decisió ha estat la correcta per a Herralde; del costat italià ningú discutirà que l'adquisició és un gran encert.

Tipus mòbils 16 - Amb l'escopeta carregada

El comunicat conjunt de 25 associacions per reclamar més recursos i sensibilitat en l'àmbit cultural valencià motiva l'article del Tipus mòbils d'aquesta setmana: "Amb l'escopeta carregada":

"El de la cultura és un sector estratègic que crea llocs de treball “sostenibles”, contribueix a dimensionar un territori i a cohesionar una societat, i té una capacitat d’aglutinació simbòlica i de reforçament identitari que no es poden obviar. I és per això últim que se li nega el pa i la sal. Si no, no s’entén que siga un sector encara orfe d’interlocució efectiva."

Fruit del cansament del sector amb la falta d'interlocució i de resposta a les peticions més elementals que facen viable el sector cultural autòcton són articles com el que publicava ahir Jaume Policarpo a Levante-EMV en contra de la decisió política de desvirtuar o carregar-se els premis de les arts escèniques. Hi deia coses com aquesta amb què conclou:

"De todos los cambios que ha sufrido este evento no ha habido ni uno solo de ellos que lo haya hecho crecer o mejorar, más bien lo contrario. Lo mismo que ha ocurrido con tantos proyectos, estructuras y organizaciones sometidas a la arbitrariedad y a la torpeza en la gestión de esta inquietante Directora General cuyos recelos y paranoias convierten todo aquello que pretende renovar en fatuas deformaciones de lo que una vez fueron, como en este caso, que ha convertido la gran fiesta del teatro y la danza en una reunión improvisada y marginal de apariencias, vanidades y desconfianzas."

Una contundència inusual en l'àmbit valencià que parteixen d'unes desavinences enormes en el sector teatral entre els creadors i els administradors públics.

L'absència

Avui s'acompleix un any de la mort d'Enric Solbes. Ha estat una absència estranya, perquè crec que no ha passat ni un sol dia des d'aleshores que no l'haja recordat amb enyorança, amb nostàlgia i amb admiració creixent. Des que vaig començar a treballar a Bromera, sempre he tingut alguna obra original d'Enric a la vista. Fins divendres passat, aquesta era la panoràmica que gaudia des de la meua cadira:

Aquest matí, però, m'han tornat a canviar d'ubicació. A diferència de la mudança anterior, ara no he omplit gàbies de reciclatge. Com Herta Müller, tot el que tenia, ho duia al damunt. Les vistes des del nou despatx són infinitament més asèptiques (per dir-ho finament): una paret buida, que em sembla inabastable i enorme, en el sentit figurat i en el real. Avui he notat, allà sol, més que mai, l'absència serena d'Enric, els seus consells còmplices, la seua mirada única.

L'homenatge íntim, que em plau compartir amb vosaltres, ha estat l'adquisició personal de Captiva, una de les últimes creacions d'Enric:

Benvingut a casa, Enric!

No dispareu contra l'editor

Enrique Murillo dedica aquest diumenge una columna d'opinió a El País sobre la figura de l'editor, i tracta de respondre a la pregunta que sovint sura sobre aquest ofici: "es pot saber què fa un editor?", i respon "sembla que es dedica als llibres, però no els escriu". És una bona síntesi, però no fa sinó ampliar el nombre d'interrogants. I aclareix:

"Básicamente, un editor es alguien que lee manuscritos, a veces de autores desconocidos. Alguien que los descarta por docenas (en ocasiones, todos nos equivocamos, incluso descarta cosas buenísimas), y por fin elige unos pocos originales, y los publica.
A la hora de elegir, un editor literario se decide a publicar cuando cree encontrar en un manuscrito visión, inteligencia. A veces rebaja ligeramente esa exigencia, pues si un editor se empeña en publicar solo libros excelsos, pero que no venden, acabará no publicando a nadie, porque tendrá que cerrar el negocio. Así que el editor elige un manuscrito y lo publica, en el sentido más fuerte de la palabra: lo hace público, batalla por conseguir para ese libro un lector, muchos lectores.
Y lo hace primero trabajando con el autor, ayudándole a mejorar su manuscrito. Utilizando luego el diseño gráfico, el catálogo, la promoción, luchando por conseguir que se escriban reseñas, que corra la voz."

Us convide a llegir l'article sencer, titulat "No disparen contra el editor", i aprofite la seua empenta per recomanar-vos l'obra de Silvestre Vilaplana, ara que coincideixen a les llibreries dues novetats seues de gran interés. D'una banda, la biografia il·lustrada Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres que presentem demà dilluns a la premsa; de l'altra, l'apassionant novel·la L'estany de foc. D'entre les recomanacions que comencen a circular ja a la xarxa al voltant d'aquesta obra (la més reeixida d'autor valencià del 2010, sens dubte), destaque ací la de Martí Domínguez a Vilaweb i la de Manel Alonso al Pica'm: "Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.

Feu-vos un regal i no us la perdeu. Ah... i feu córrer la veu!

Tipus mòbils 15 - Comprensió lectora als barracons

"No hi ha dades del País Valencià, perquè les autoritats competents (és un dir) van decidir no participar en aquest estudi, potser perquè no quedaren en evidència les mancances de l’actual sistema educatiu valencià. Volen ser els primers en tot, però no per la cua. Formalment al·leguen que ja disposen de proves d’avaluació diagnòstiques pròpies amb les quals detectar les necessitats. El vertader drama és que, si saben en què fallen, no fan res per resoldre-ho. I les carències són tan evidents que les pot veure qualsevol, sense necessitat de cap informe." 

I tot seguit, fem una relació de les actuacions més urgents que demana a crits el nostre sistema educatiu. Al Tipus mòbils d'aquesta setmana parlem de l'informe PISA i les "no-dades" referides al País Valencià. L'article s'intitula "Comprensió lectora als barracons".

Música en valencià

Avui celebrem el dia de la música en valencià, una excusa extraordinària per omplir la xarxa de la millor música que tenim, la que malauradament no sona mai en la immensa majoria de les ràdios i televisions que tenim a l'abast al País Valencià.

Jo em quede amb aquest extraordinari lipdup de La Flama, un himne generacional d'Obrint Pas que en aquest format té una força il·lusionadora, emotiva i constructiva realment fantàstica.

Gaudiu de tot un poble en moviment!

Tipus mòbils 14 - Siguem moderns: tornem a la bíblia

"Mai en la història del llibre i la lectura s’havien viscut moments més dinàmics pel que fa a la manera de presentar els textos als lectors. El penúltim invent, però, no és digital sinó analògic (ara, del llibre en paper se’n diu “llibre analògic”...). Ens referim als librinos."

Els llibres electrònics i els librinos (format ben curiós) són el tema del Tipus mòbils d'aquesta setmana (la gent de L'informatiu no descansa): "Siguem moderns: tornem a la bíblia".