Avui s'acompleix
un any de la mort d'Enric Solbes. Ha estat una absència estranya, perquè crec que no ha passat ni un sol dia des d'aleshores que no l'haja recordat amb enyorança, amb nostàlgia i amb admiració creixent. Des que vaig començar a treballar a Bromera, sempre he tingut alguna obra original d'Enric a la vista. Fins divendres passat, aquesta era la panoràmica que gaudia des de la meua cadira:
Aquest matí, però, m'han tornat a canviar d'ubicació. A diferència de la mudança anterior, ara no he omplit gàbies de reciclatge. Com Herta Müller, tot el que tenia, ho duia al damunt. Les vistes des del nou despatx són infinitament més asèptiques (per dir-ho finament): una paret buida, que em sembla inabastable i enorme, en el sentit figurat i en el real. Avui he notat, allà sol, més que mai, l'absència serena d'Enric, els seus consells còmplices, la seua mirada única.
L'homenatge íntim, que em plau compartir amb vosaltres, ha estat l'adquisició personal de
Captiva,
una de les últimes creacions d'Enric:
Benvingut a casa, Enric!