Mètodes 'infal·libles' per a fomentar la lectura

Entre els diversos reptes que hem d’acarar conjuntament pares, mares i professorat està el foment de la lectura com a eix vertebrador de la maduresa cognitiva dels infants. D’una banda, és important la tria i la manera de presentar i recomanar les lectures prescriptives que integrem en el currículum educatiu i en el pla lector del centre. Són títols seleccionats amb criteris didàctics i/o pedagògics que els faran créixer des d’un punt de vista intel·lectual, que generen debat, reflexió i aprenentatge a  l’aula. D’altra banda, però, per promoure amb més efectivitat la lectura entre els infants necessitem el complement imprescindible en l’àmbit familiar, on hem d’estimular la lectura sobretot lúdica, la que els atrapa pel pur plaer de llegir, la que comenten en els amics en el seu temps de lleure, la que ompli d’aventures  i estímuls el seu dia a dia. I com ho aconseguim, això, a casa?
Per provocar que el cuquet de la lectura els pique la curiositat, hem de desplegar un ampli ventall de recursos, i fer-ho de manera gradual, amb constància, paciència, esforç i sumant complicitats. El programa LECXIT que impulsa la Fundació Jaume Bofill disposa d’un recurs gratuït per a les famílies: El mètode definitiu per tenir fills lectors. Sota aquest títol pretesament provocador hi trobarem indicacions i consells (que no són miraculosos) perquè pares i mares fomenten la lectura en coordinació amb els centres educatius.
D’entrada, el més efectiu sempre és l’exemple: que ens vegen llegint. És difícil, tot i que no impossible, fomentar l’hàbit lector en una personeta (fill o filla) si no prediquem, poc o molt, amb l’exemple. Lectura de llibres, és clar, però també revistes, guies de viatges, periòdics, suplements dominicals, còmics… En qualsevol suport o format, en paper o digital, a qualsevol hora del dia i sense necessitat d’excusa prèvia. Han de veure els llibres accessibles, repartits per diverses estances de la llar, provocant-los sempre a mà, disponibles per ser oberts i gaudits. A casa hem de donar llibertat absoluta per a la tria de títols. No importa si ens sembla que són fluixos o de poca qualitat literària. Són ells qui s’han de sentir seduïts per aquell llibre, no nosaltres. El que vertaderament ens ha de preocupar és que s’ho passen bé llegint aquestes obres, perquè un llibre els conduirà a un altre, i un altre al següent i així, si tot va bé, fins que interioritzen la necessitat que tenim tots els lectors de completar les nostres jornades amb una estona de lectura gratificant.

Publicat a El Diari de l'Educació, de la Fundació Jaume Bofill, l'11/6/14.

Maduresa pletòrica (de la LIJ)

És costum que els mitjans culturals (si tal cosa existeix) se'n recorden de santa Rita la literatura infantil quan ens plou el Nadal a sobre. El Mundo publicava fa uns dies un reportatge de Bel Carrasco sobre la literatura infantil i juvenil al País Valencià: "La pletórica madurez de la literatura dedicada a los niños", en el qual ens parla d'alguns àlbums vertaderament atractius i de la revifada del segell (petit, especialitzat, interessant) Versos y Trazos. 

Cap al final hi apareixen declaracions de Joan Carles Garcés (sic), que parla de la socialització, la novel·la gràfica i (ops!) algunes servituds del sistema de recomanacions escolars...

Descobrir els orígens

En un moment de contenció (quasi) generalitzada del sector editorial, ens arriben signes de vida des del Nord. A Benicarló, fregant la frontera del país, l’editorial Onada ha creat un nou projecte orientat al món de l’ensenyament: Onada Educació. El primer fruit d’aquesta iniciativa és la col·lecció juvenil “Maremàgnum”, que s’estrena amb el rellançament d’un dels títols més potents d’Enric Lluch: Desprésdel silenci.

El veterà escriptor d’Algemesí ens proposa en aquesta novel·la, distingida amb el premi Ciutat de Sagunt, descobrir la veritat oculta rere un antic misteri familiar. La mort de Natàlia, mare de Joan Queralt, remou en el protagonista vells fantasmes adormits. En capítols alterns, seguim dues trames paral·leles: d’una banda, la investigació quasi detectivesca que emprén Joan per trobar el pare i esclarir els seus orígens; de l’altra, els esforços dels avis adinerats, en temps de la República, per tenir la filla que la natura els havia negat. Qui és realment Natàlia Font? La clau d’una caixa de seguretat al banc aportarà moltes respostes.

Una història d’amor interromput per l’orgull, descrita amb una riquesa lèxica que encomana l’estima per la llengua.

Publicat a Levante-EMV el 7/12/13. 

Onada Educació

Enmig d'un panorama editorial que pinta negre, especialment en aquest gran país nostre d'editorials petites, també hi ha esperança i hi ha futur. Hi ha editors que mantenen viva l'empenta i la il·lusió d'ampliar modestament catàleg, d'experimentar amb línies noves que consoliden i eixamplen la seua base lectora. 

Onada Edicions n'és un bon exemple.

Ubicada físicament a Benicarló, Onada Edicions abasta mentalment, amb naturalitat, tot el territori de llengua catalana. Si ens ho miràrem al mapa, de fet, no els hi trobaríem a la perifèria, sinó al bell mig del país, a la frontera entre les comarques de Castelló i les Terres de l'Ebre. I aquest punt de partida, certament singular per a un segell editorial, ha marcat la seua producció fins el moment, amb més de 300 obres de referència sobre el territori més immediat. Una aposta per la difusió patrimonial que continuarà en el futur.

Aquest divendres, en el context de la Plaça del Llibre que s'inaugura precisament avui, es presentarà en societat el nou projecte Onada Educació. No es tracta d'un títol ni d'un autor, sinó d'una línia sencera de publicacions específicament concebuda per al món de l'ensenyament del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, amb propostes literàries des dels cicles d'Infantil fins el Batxillerat i acompanyament didàctic per al professorat. La nova iniciativa s'estrena amb la magnífica novel·la d'Enric Lluch Després del silenci, primer títol de la col·lecció juvenil "Maremàgnum". La seguiran obres de Pep Castellano, Jordi Santasusagna i… Molts altres!

La premsa ja ha començat a fer-se'n ressò del projecte Onada Educació. Demà divendres dia 22, a les 20h, els responsables de l'editorial, juntament amb Enric Lluch, en donaran tots els detalls. Pots unir-te a la festa des d'aquest enllaç de Facebook o sol·licitar informació permanent des d'aquest altre. En aquesta singladura, tothom és benvingut!

Ps.-

I si esteu lluny, posem per cas a Palma, podeu assistir a la presentació dels premis d'aquella ciutat, que enguany ha publicat precisament Onada.

Torna LECXIT

 

Amb l'inici del curs, el programa LECXIT, Lectura per a l'èxit educatiu que impulsa la Fundació Jaume Bofill, s'engega de nou. Tinc el goig de participar-hi modestament mitjançant la guia El mètode definitiu per tenir fills lectors, que es distribueix entre pares i mares que inscriuen els fills en aquesta engrescadora activitat. En el vídeo de dalt, els voluntaris i els nens prenen la paraula per parlar de la seua experiència durant el curs anterior, quan es va posar en marxa la iniciativa. Em quede amb la intervenció final de Mariam, de 9 anys:

"Quan llegeixo jo sola estic sola; quan llegeixo amb gent, estic acompanyada."

Una definició perfecta dels objectius del programa: no deixar sols els infants que necessiten una atenció més acurada per aprendre a gaudir de la lectura i, doncs, millorar també el rendiment acadèmic. Per molts anys, la iniciativa i... quan la portem al País Valencià?

Unes falleres indignades

La visió, des de la talaia del balcó consistorial, d’un grup de joves amb llibres a la mà durant les mascletades deu ser francament aterradora. Jo tampoc no voldria veure’m mai en una situació tan dramàtica. Aquesta terrible experiència ha conduït unes exfalleres majors a emetre un comunicat per mostrar la seua “indignació” davant uns “actes freturosos de sentit i de justificació alguna”, en expressió literal. Diuen que s’han sentit “insultades, assetjades i intimidades”, però obvien (i no és una qüestió menor) que els manifestants no increpen les falleres, sinó el balafiament dels gestors de la cosa pública que tothora les envolten. Els semblarà increïble, a molts dels que somriuen la multitud des d’allà dalt, però fa un parell de setmanes, ben a prop d’on donen instruccions al senyor pirotècnic, hi havia 15 furgons policials encarant-se a uns estudiants que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat.

Amb la quantitat de problemes que ens assetgen, amb gent a qui el banc ha desposseït de les seues cases, interins que han quedat sense feina, treballadors que han vist retallat el seu sou per l’augment de l’IRPF, famílies amb tots els membres a l’atur, xiquets sense accés a les beques, autònoms i empreses que tanquen perquè no cobren de l’Administració... En una situació límit en què perillen aspectes bàsics per a la subsistència, resulta frívol i indigne posar l’estètica per davant de l’ètica, ignorar les legítimes demandes de la ciutadania i estigmatitzar el seu dolor perquè “dóna mala imatge” i “polititza les falles”.
Com els rics altius a qui els incomoda la presència del famèlic a la porta de l’església, com el governant que oculta de la via pública les prostitutes però no solucionar la seua situació, d’igual manera els qui volen silenciar els crits d’auxili pretenen que alcem la vista cap al ninot que remata els monuments per no veure a ras de terra les escenes dramàtiques que protagonitzen molt a pesar seu els conciutadans de carn i ossos. A mi també m’agradaria viure permanentment en un món en què l’olor a pólvora substituïra el tuf putrefacte que emana d’una depuradora saquejada. Però tenim el que tenim. I volem canviar-ho.
La dreta (política i mediàtica) ha eixit esperitada a taladrar-nos amb la consigna de la legislatura (versió 2.0 de l’anticatalanisme, que ha vingut per a quedar-se): l’esquerra, que és “antitot” per naturalesa, només busca fer mal a la imatge dels valencians en el món. Pretenen difamar el missatger per acallar el missatge. Que no se sàpiga què es reivindica, ni quines són les causes, ni encara menys els causants, només que hi ha gent (manipulada, violenta, maleducada, antivalenciana, endimoniada) que viu de la bronca i emprenya sense raó. No perdem l’esperança que algun dia s’impose la cordura en aquest país i que puguem deixar de banda les polaritzacions estèrils, perquè açò no és una batalla de fallers o antifallers, sinó una lluita per la dignitat de les persones. Com bé diu una de les proclames reivindicatives que potser no ha arribat a les oïdes adequades per un excés evident de decibels en la música d’ambient, “a tu, fallera, açò també t’afecta!”.

Tipus mòbils 72. Publicat a L'Informatiu el 06/03/12.

Esgarrifança

Són les set de la vesprada. Quinze furgons de la policia dita “nacional” s’exhibeixen a les portes de l’IES Lluís Vives de València. Els de la local han tallat el tràfic i impedeixen el creuament de carrers als vianants. L’estació del Nord resta, així, parcialment inaccessible. Desenes d’antidisturbis baixen de les furgonetes, disciplinats, amb pas ferm. Protegeixen els uniformes sense identificar amb els escuts mentre intimiden amb la porra. Venen alliçonats, el seu cap acaba de dir en roda de premsa que els joves són “els enemics”. La delegada del govern central, al seu costat, ha donat la callada per resposta. A per ells, doncs! Primer el fum, més tard les flames. Un contenidor crema a la cantonada de Bailén. El cotxe de bombers arriba prest, amb les sirenes en marxa. Comencen les primeres carreres. Sorolls, crits, nerviosisme, desconcert, algú que cau i una mà anònima que l’alça per continuar la fugida cap enlloc. Al fons, vora Sant Agustí, s’escolten veus que bramen, que criden unànimes, que clamen amb contundència una lletania que semblava oblidada: “llibertat, llibertat”. Goles enfurides, xiulits espontanis, vianants estupefactes. Televisions que graven, que retransmeten, que difonen. Ciutadans que fotografien amb els mòbils, que piulen, que comparteixen la desgràcia. Ningú calla allà, tots donen la cara. Ells usen la força, nosaltres la raó.

Els antiavalots acordonen la zona. Moviments de furgonetes, portes metàl·liques que s’obrin amb violència, llums blaves intermitents, cames que tremolen. I, de sobte, un brogit eixordador. Com en una superproducció de ficció, com si allò fóra una pel·lícula americana i no el cor del cap i casal un dia qualsevol de finals de febrer, arriba l’helicòpter. Rostres incrèduls miren al cel. Perplexitat. Estupefacció infinita. I un nou colp d’efecte a ras de terra. “Pam, pam, pam, pam, pam.” Sonen cinc trets dispersos. “Seis”, recompta una senyora a prop meu. Tant fa, un de sol era ja una desmesura, una bogeria, una sinistra desraó. Boles de goma i joves que corren desorientats. La gent crida des de tots els racons d’aquella plaça improvisada: “covards, covards”. Es refereixen a la policia, és clar. Més carreres per Xàtiva, empentes a criatures, porrades a diputats, insults a adolescents, amenaces a periodistes, botes que xafen rostres amb acné, mans nues enlaire. Plors, dolor, por i una indescriptible sensació d’esgarrifança que gela l’espinada. No sé si ha despertat, com apunten alguns, una “primavera valenciana”, però aquesta desproporcionada intervenció policial contra uns adolescents que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat presagia el final irreversible i tràgic d’una època. Les forces que haurien de mantenir l’ordre han fet un incomprensible pas de gegant cap a una dimensió de conseqüències incertes. Anit, en l’avantsala d’un nou 23F, ens van transportar al passat en un túnel del temps fosc i abissal. Els joves estudiants no estan sols, no poden estar sols, han de saber que estem amb ells. Perquè tots som, avui i demà, estudiants de nou. Estem aprenent a aturar la desraó. Els poderosos omnigovernants ens han endinsat en la nit més negra d’aquest país. I ens hem de donar pressa, perquè la seua vilesa no té límits. Tampoc el menyspreu que ens professen a colp de porra. Tipus mòbils 70. Publicat a L'Informatiu el 21/2/12.

La llarga Nit d'aquest país

La revista Saó, el cantant Paco Muñoz i el Cor de l'Eliana, guardonats en la IX Nit d'Escola Valenciana.

 “No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.

Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.

La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.

Tipus mòbils 69. Publicat a L'Informatiu el 14/2/12.

Tipus mòbils 67 - Amics mestres, no és això

Avui tractem a L'informatiu un tema preocupant que amenaça d'enfrontar el món educatiu amb el cultural, dos àmbits que sempre han anat junts i que haurien de continuar caminant plegats pel bé d'una societat que mereix aspirar a un futur millor. Es tracta de la decisió de molts claustres de suprimir per complet les anomenades activitats extraescolars. Sé que costa demanar nous esforços als ensenyants en aquesta època incerta en què vivim, però em sembla que s'ha triat un camí que agreuja la situació i no soluciona cap problema. S'està dividint, i no sumant, com seria desitjable per a totes les parts. És per això que em permet dir en veu alta: "Amics mestres, no és això".

"Hi ha una llarga nòmina de professionals del món cultural que sempre ha treballat amb honestedat i creativitat al costat del professorat, donant suport a estratègies pedagògiques enriquidores que han contribuït a fer créixer les noves generacions. No és just que aquests tradicionals companys de viatge, que lluiten a diari amb el mateix coratge que ho fan els ensenyants i amb recursos igualment insuficients però amb un objectiu comú siguen ningunejats i abandonats ara a la seua sort."

Editorials en (r)evolució permanent (i IV)

Punt i final a l'article publicat a la revista de lletres L'illa número 58, dedicada als 25 anys de Bromera. Podeu llegir-la sencera en aquesta adreça o punxant sobre la imatge que encapçala aquest apunt.

El potencial digital

Les xarxes socials propicien la interacció d’editors i autors amb lectors actuals o futurs; l’autoedició facilita la proliferació de textos que d’una altra forma potser mai veurien la llum (i alguns, sens dubte, ho mereixen); el llibre electrònic ens aporta immediatesa en el consum; i la impressió sota demanda està salvant els fons editorials. Els segells mitjans i petits, i alguns de nova creació com Tria Llibres (2009), estan fent servir aquest potencial per guanyar espai i notorietat en un terreny en què editar bé, gestionar correctament els drets d’autor i connectar amb un públic específic resulten fonamentals per a sobreviure.

La principal incògnita del canvi de paradigma en el sector és el repte del llibre digital, irrenunciable ja per a les obres de referència (enciclopèdies, diccionaris, etc.); imparable en el camp tècnic, legislatiu i de text; i més incert en l’apartat estrictament literari. Tot plegat obliga els editors a reinventar un negoci amb marges comercials reduïts precisament en un moment de retall brutal de les ajudes públiques que existien en el passat. Al País Valencià i les illes Balears, aquestes incerteses s’agreugen per l’absència de polítiques culturals de foment lector i per l’imminent retrocés legislatiu per a la llengua en l’educació. Aquestes amenaces dificulten més en aquests territoris la possibilitat de guanyar lectors entre la població adulta, encara majoritàriament reticent al llibre en català.

Mentre els editors ajusten la maquinària al ritme dels temps (de crisis, en plural), els lectors contemplen amb esperança les enormes possibilitats d’accés a la lectura que ens depara el futur. Mai en la història de l’edició, des de la invenció de la impremta, s’havien viscut tantes transformacions com en els últims 25 anys. Però tot indica que sorgiran altres competidors, més aparells multifuncionals enlluernadors, idees promocionals arravatadorament seductores... i que tot canviarà de nou per a tornar al punt d’origen, en què un escriptor crea una obra i un lector la gaudeix i la fa seua. Els editors continuaran fent possible aquest procés extraordinari. Perquè, com afirma l’editora nordamericana Jane Friedman, “els editors contribuïm a canviar el món. És una responsabilitat meravellosa i enorme”. Així és i així volem que continue sent. Modestament.

Tipus mòbils 42 - Atenció a l'educació

Perquè l'educació és cosa de tots, també dels empresaris d'aquest País, la columna d'aquesta setmana a L'informatiu, "Atenció a l'educació", va dedicada a ells:

"Pares, mares, professorat, alumnat afectat, sindicats i universitats ja han mostrat públicament i amb fermesa el seu rebuig a les successives reformes educatives que s’han perpetrat els últims anys, i que sempre han castigat l’escola pública i no han reduït l’elevat taxa de fracàs escolar del nostre sistema. No hem escoltat encara, en canvi, una crítica mínima a aquest desgavell per part dels empresaris. Callen i aproven, i diuen que els sembla “fenomenal” tot, i això els converteix en còmplices d’aquest despropòsit pervers."

Tipus mòbils 40 - La revolució de pares i mares

"Tenim ja una manifestació de protesta contra el decret convocada per a aquest dijous. Cal anar-hi, per descomptat, però cal continuar lluitant des de tots els àmbits i amb totes les nostres forces. Més enllà d’eixir al carrer a cantar-los les veritats, de fer la revolució a les xarxes socials i de preparar-nos per a rebre el nou conseller que haurà de gestionar aquesta herència nefasta (Rus seria el candidat ideal per multiplicar el nivell de crispació), tots podem fer alguna cosa, especialment els pares i les mares que portem els nostres fills a escoles de línia en valencià."

El decret que es carrega les línies en valencià i empitjora el nivell educatiu valencià és l'eix central de l'article d'aquesta setmana a L'informatiu: "La revolució de pares i mares". Tots i totes tenim una cita aquesta vesprada a les 19h. Les mobilitzacions continuaran.

Tipus mòbils 39 - No guardem els abrics

"Mentre es produeixen els reajustaments necessaris a l’esquerra, no oblidem qui ha guanyat amb majoria absoluta les eleccions, i estiguem alerta i preparats per a la que se’ns cau al damunt. De moment, només una setmana després de les eleccions i amb un govern interí tocat judicialment, els dos pilars sobre els que se sustenta el nostre fràgil estat del benestar ja comencen a trontollar. S’ha enviat el globus sonda sobre la implantació del “copago” a la sanitat, i Font de Mora anuncia el tancament de les línies en valencià en benefici de l’anglés. No baixem la guàrdia ni un mil·límetre, perquè haurem de tornar a eixir al carrer més d’una vegada si no volem deixar d’existir."

Aquest és el fragment final de l'article del Tipus mòbils d'aquesta setmana, "No guardem els abrics", en què parlem dels resultats del 22M.

Tipus mòbils 15 - Comprensió lectora als barracons

"No hi ha dades del País Valencià, perquè les autoritats competents (és un dir) van decidir no participar en aquest estudi, potser perquè no quedaren en evidència les mancances de l’actual sistema educatiu valencià. Volen ser els primers en tot, però no per la cua. Formalment al·leguen que ja disposen de proves d’avaluació diagnòstiques pròpies amb les quals detectar les necessitats. El vertader drama és que, si saben en què fallen, no fan res per resoldre-ho. I les carències són tan evidents que les pot veure qualsevol, sense necessitat de cap informe." 

I tot seguit, fem una relació de les actuacions més urgents que demana a crits el nostre sistema educatiu. Al Tipus mòbils d'aquesta setmana parlem de l'informe PISA i les "no-dades" referides al País Valencià. L'article s'intitula "Comprensió lectora als barracons".

Connectats a la lectura

Article publicat en el dossier "Escola i família" a la revista Escola Catalana (punxeu la imatge per ampliar-la, o ací per accedir a l'edició digital).

Els 'Alfreds' d'aquest país

L'article d'El País "Ni todo vampiros ni solo Quijote" fa un repàs al tema de les lectures prescriptives a l'ensenyament secundari i el batxillerat, així com a les lectures LIJ preferides pels joves. Hi trobem sentències tan assenyades en mà de la periodista, Inmaculada de la Fuente, com ara aquestes:

• "A los 12 0 los 14 años un libro puede paladearse como un helado."
• "Los libros que prenden en la adolescencia son un señuelo para lecturas futuras."
• "Cada generación tiene unos mitos."
• "Unos [mites, personatges] nutren su imaginario de héroes, sueños e imágenes. Otros ayudan a entender el mundo."
• "No es cierto que adolescentes y jóvenes lean poco."

Algunes d'aquestes idees les apuntàvem també a Llegir per a créixer, i cal repetir-les i insistir-hi perquè, malgrat que semblen òbvies, sovint les obviem: els joves poden gaudir de la lectura; l'adolescència marca el punt d'inflexió en el procés lector; els títols que ens entusiasmaren a nosaltres de joves no tenen per què connectar amb els joves d'ara; i mai insistirem prou en l'evidència que els joves sí que llegeixen (ni que siga per obligació): els que menys llegim som els adults (especialment si ens fixem en les dades de lectura en català; la diferència entre infants i joves i adults és abismal).

Què escriuen els autors, què oferim els editors, què selecciona el professorat, què decideix escollir lliurement l'adolescent... Aquestes són algunes claus per fomentar la lectura. L'especialista Pedro Cerrillo apunta el moll de l'os: "No basta con que el libro desarrolle una temática juvenil. Tiene que tener calidad".

Cerrillo aposta per consensuar un "cànon LIJ" per al món de l'ensenyament. Discrepe. Preferisc confiar en la capacitat seductora del professorat per adequar el nivell de les lectures a les capacitats, el ritme, els gustos, les actituds i aptituds de cada alumne tractat de manera individual i única. Jo vaig tenir la gran sort de comptar amb un professor extraordinari a l'institut, Alfred Aranda, que em va saber guiar amb vertadera mestria per la selva de possibilitats que ofereix el món del llibre, fins el punt de canviar-me la vida (lectora i professional). Per sort (i si el conseller forense no es carrega també això), tenim molts Alfreds en aquest país!

Una llengua de Champions

Escola Valenciana, a qui la Generalitat de Catalunya acaba d'atorgar una merescudíssima Creu de Sant Jordi, engega una vegada més la feina que hauria d'impulsar una conselleria d'Educació com cal i presenta la nova edició de la campanya Matricula en valencià amb el lema "Obri la porta a les llengües". La campanya de màrqueting (que denuncia que hi ha molta més demanda d'ensenyament en valencià que oferta, i ja és dur això!) inclou un vídeo promocional d'Àngel Dealbert del qual n'ha parlat fins i tot el Marca:

Curiosament, a YouTube podem trobar també aquest altre vídeo (clandestí o semiclandestí) en què David Albelda i Raül Albiol recomanen llegir en valencià "per a divertir-nos":

No, si al remat ens farem del València CF...!

Serà la tecnologia una oportunitat perduda?

L'anunci de Zapatero de dotar d'ordinadors portàtils els alumnes a partir de 5é de Primària ha topat amb la realitat. La realitat econòmica, pel cost que comporta; la realitat tecnològica, perquè ni les aules ni la banda ampla (en el nostre cas, cal afegir que tampoc els barracons prefabricats) estan preparats; però també una altra realitat que sura en l'ambient: i per a què serviran aquests ordinadors? Quin ús efectiu tindran a l'aula? I, amb aquest interrogant, el pànic en el sector editorial: cal fer ara tots els llibres de text en suport digital perquè "funcionen" a les pantalles? I com s'assumeix eixe cost econòmic de replantejament de tot el material educatiu?

L'editor Emiliano Martínez reflexiona sobre alguns dels interrogants plantejats en aquest article que publica El País. Entre altres, diu:

"Hasta ahora los contenidos educativos estaban en los libros. Los buenos libros para la enseñanza son herramientas valiosas que apoyan y acompañan a profesores y alumnos. Al profesor le ayudan a marcar en la práctica los objetivos del currículo, demasiado lejano en su formulación al día a día del curso. A los alumnos les aporta acceso directo a información relevante e inteligible para ellos. A ambos les permite trabajar combinando instrucciones directas del profesor y trabajo autónomo de los alumnos. Por ello es difícil sustituirlos en la práctica educativa."

I defensa la necessitat de mantenir el llibre en paper viu en les aules:

"La experiencia indica que la información suministrada sólo en pantalla, y especialmente aquella que necesita mayor fijación y trabajo personal, es insuficiente para producir buenos aprendizajes. En los lugares que se han quedado con la fórmula tecnología y sólo recursos digitales, la dinámica del aprendizaje se dispersa. Y el rendimiento no responde. La fórmula que opera en países punteros es una integración de tecnología con recursos digitales más un núcleo curricular básico desarrollado en buenos y ágiles libros."

Paraula d'editor.

El cor partit

És una conseqüència més de la bogeria que vivim cada mes d'abril: aquesta vesprada voldria assistir a la manifestació en favor de l'ensenyament públic que la Plataforma ha convocat a la ciutat de València, però no podré. Com tambpoc podré anar a la conferència que donarà aquesta vesprada Agustín Fernández Paz a Alzira.

Fa setmanes em vaig comprometre a fer la sessió "Llegim amb els pares, consells per a fer llegir" de l'Escola de pares i mestres i he de complir. Però no us preocupeu: esteu tots i totes excusats/des. Jo, com a pare preocupat pel desficaci i la falta de recursos de l'educació pública valenciana (i en valencià), també estaria a la mani si poguera!

Èxit de la ciutadania

Aquesta foto de Benito Pajares per a El Mundo (més ací) és ben expressiva del que va passar dissabte a València. Però, per si quedava algun dubte, aquest és el peu de foto que l'acompanya:

"Miles de personas llenan a rebosar la calle Xàtiva de Valencia durante la manifestación contra la política educativa de la Generalitat Valenciana."

Ho diu El Mundo, no jo. La versió oficial, amb tot, va per un altre (inesperat) camí. N'hi ha, però, altres opinions a peu de carrer.