No ens alimenten les molles

Un dia qualsevol, fa més de vint anys, un home ja major, mestre jubilat d’escola catòlica, va entrar enfurismat al modest negoci familiar que regentaven els meus pares. D’una revolada, ens abocà a crits: ‘Jo diré lo que me done la gana! Adiós!‘ I va marxar sense més ni més. Ens va costar una bona estona entendre que responia amb l’estómac regirat la provocació d’un adhesiu penjat a la porta amb la frase ‘Diga bon dia’, un intent de la Generalitat per normalitzar el més bàsic: l’educació.
Han passat els anys i han passat moltes coses. Aquell mestre amb altes dosis d’autoodi va morir (en tots els sentits) i de les aules han eixit noves generacions que s’estimen un País que encara no ha deixat de ser Comunitat. El canvi que s’ha produït al govern valencià ha despertat una consciència, encara dèbil, de ser poble. Enderrocat el decorat de cartó-pedra que ens emmirallava, els valencians tornem a la realitat amb una política de gestos que supleix les mancances evidents d’uns calaixos buits fruit del balafiament i el saqueig, però també d’un sistema de finançament que ens empobreix irremissiblement. El canvi d’actitud i el tarannà general d’uns governants pròxims i humanitzats ens fan percebre el règim anterior com una cosa llunyana i caduca. Incomprensible, ja.
Però alerta.
Aquest és el primer Nou d’Octubre del canvi, d’un canvi inajornable que ha estat possible gràcies a moltes petites batalles quotidianes, individuals i col·lectives, d’una part de la societat invisibilitzada per les autoritats que ens omnigovernaven. Tota aquesta gent que remava contra corrent va aconseguir salvar el Botànic i bona part de l’Horta; es va manifestar durant anys per la dignitat de les víctimes del metro; o contra els desnonaments; o en favor de l’educació pública i en valencià; o contra la privatització de la sanitat; o simplement creant (música, teatre, literatura) al marge de les institucions i en una llengua que feia nosa als polítics que manaven.
Tots junts formaven una massa creixent i imparable que aconseguí mantenir viva la flama de tot un poble aleshores subterrani però en moviment. Són nombrosos els lluitadors anònims que dalt d’un escenari, darrere d’una pancarta o a peu de carrer han marcat el camí que ens ha guiat a la bona senda. El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur. I, com deia l’Ovidi, ja volem el pa sencer.
El dia que aquell mestre jubilat es va molestar per un simple adhesiu vam saber que l’havíem de conservar per sempre. I ho vam fer fins que es va descolorir tant que ja no deia res en absolut. Aleshores ja no feia falta: l’objectiu s’havia assolit, i noves proclames havien pres el relleu.

Article publicat a Vilaweb el 9 d'Octubre de 2015.

Literatura sense etiquetes

Fixem-nos en la distribució de títols en una gran llibreria al País Valencià. L’espai més visible l’ocupen les novetats, aclaparadorament o exclusivament en castellà. Als laterals trobarem les seccions, posem per cas, de Best-sellers, Autoajuda, Viatges o Infantil. I en un raconet o en un lateral, poc visibles i en un nombre escàs, els llibres en Valencià (o Valencià/Català, o Otras Lenguas, o algun eufemisme o invent semblant). És una pràctica reiterada que s’ha estés com una taca d’oli tòxic a moltes altres llibreries mitjanes i petites: tractar els llibres en la nostra llengua com si foren un gènere en si mateix. Compacte. Uniforme. Tancat. Que no hi ha best-sellers en valencià? Ni llibres d’autoajuda, de viatges o infantils? Tampoc novetats? És que, potser, els llibres en valencià només se singularitzen per ser en valencià?
En els matisos trobem la riquesa, i és obvi que, d’obres en la nostra llengua, se’n publiquen de tots els gèneres i per a tots els gustos. Reduir tota la literatura que es publica en una llengua a una única etiqueta no només esdevé simplista i empobridor, sinó perillós amb vista al futur. Si partim de la certesa que un llibre en valencià, amb independència de les seues potencialitats concretes, acabarà invariablement en el seu gueto inamovible, que no creix ni s’eixampla siga quina siga la temàtica i l’oferta, quin estímul creatiu o promocional tindran autors i editors?
Posem el cas del llançament d’un escriptor de renom internacional: la versió en castellà ocuparà l’aparador i els espais centrals, i hi haurà piles amb volums des de terra fins l’altura de la mà del comprador. De la traducció en català, però, amb sort hi trobarem un exemplar clandestí o dos en una gòndola convenientment allunyada del centre de gravetat de les decisions compulsives dels lectors, envoltats de les seccions de cuina, pedagogia o esoterisme, tant fa, al mateix nivell (amb sort) que la literatura anglesa o italiana. Veritat que si el client bilingüe sabera que hi ha una versió catalana del mateix llibre, si els posàrem l’un al costat de l’altre en igualtat de condicions, potser (ens arrisquem en la hipòtesi) aconseguiríem que se’l comprara en català (i, contagiats d’optimisme amb aquesta teoria, se’l llegira també)? Però si això no ocorre ni tan sols en les obres que estan en les dues llengües simultàniament... quina presència podem esperar per a la literatura original en català, que només es publica en aquest idioma?
La lluita per fer visible (encara!) el llibre en la nostra llengua requereix obrir molts fronts alhora: s’han d’escriure bones obres, s’han d’editar i publicitar bé i se n’ha de facilitar l’accés al públic potencial. Les llibreries són empreses privades, que en circumstàncies com les actuals ho tenen magre per a tirar endavant, però també han de mostrar (i moltes ho fan, de fet) un compromís amb l’ecosistema cultural més pròxim, que l’ha de realimentar. Hem d’aspirar, tots plegats, a seduir els lectors pel contingut de les obres que publiquem, més que per la llengua en què estan escrites. Però necessitem combatre amb armes equiparables. No podem continuar depenent de la militància dels lectors. Hem de trencar esquemes caducs i normalitzar la presència del llibre en valencià a les llibreries, rescatar-lo de les prestatgeries més inaccessibles i motivar els lectors amb la diversitat editorial de què gaudim al nostre país. Que siguen ells qui trien. Potser ens sorprendríem de la resposta desacomplexada del públic.

Article publicat al Quadern d'El País el 22/4/14.

Seguim i seguirem!

Sempre són molt recomanables els articles, ressenyes i entrevistes d'Hèctor Serra al digital cultural Núvol, però aquests dies m'ha resultat especialment encertat el resum que ha fet del que Obrint Pas significa per a una generació de valencians, entre els quals m'hi incloc:

"...el mèrit assolit pels valencians ha sigut a força d’invocar el treball i d’arrelar els seus valors a una estima sincera per la llengua i la cultura. I hi afegirem que una de les actituds més cabdals del grup ha estat la seua predisposició inacabable per romandre sempre al costat de les lluites de base. En suport dels moviments socials i les inquietuds saludables en pro d’una altra realitat. [...] una trajectòria sòlida que ha caminat al mateix ritme d’uns temps i unes generacions que, tot just avui, senten la necessitat de fer la mirada enrere i passar comptes amb els anys. Amb Obrint Pas ens hem fet majors i ara el seu valuós llegat deu acompanyar les primeres passes dels futurs defensors de la terra."

Un bagatge i una herència, la dels Obrint Pas, tan aclaparadors com inspiradors, que ens encoratja i ens empeny a cercar (a construir!) nous horitzons, perquè ens demostra que no hi ha res impossible si treballem amb talent, tenacitat, honestedat i sense complexos. Per molts anys que passen... sempre anireu Obrint Pas!

Especialització en Correcció de Català

La UIMP, en col·laboració amb la càtedra Guillem Arnau de Brocar, recupera el Curs d'Especialització en Correcció de Català que, per diversos motius, no es convocava des de fa uns anys. Em complau formar part del nou equip que el farà possible, sota la direcció d'Antoni Furió i amb un gran professional de la correcció, Víctor Xercavins, de professor. 

L'objectiu del curs és aportar a l'alumnat la formació necessària per conéixer el procés de correcció lingüística i tipogràfica de qualsevol tipus de text. El període de prematrícula està ja obert, i les classes (virtuals, amb seguiment personalitzat) començaran el pròxim mes de setembre.

En aquest enllaç trobareu el PDF amb informació completa del curs.
Hi ha més projectes en gestació a la UIMP. Pròximament...

Descobrir els orígens

En un moment de contenció (quasi) generalitzada del sector editorial, ens arriben signes de vida des del Nord. A Benicarló, fregant la frontera del país, l’editorial Onada ha creat un nou projecte orientat al món de l’ensenyament: Onada Educació. El primer fruit d’aquesta iniciativa és la col·lecció juvenil “Maremàgnum”, que s’estrena amb el rellançament d’un dels títols més potents d’Enric Lluch: Desprésdel silenci.

El veterà escriptor d’Algemesí ens proposa en aquesta novel·la, distingida amb el premi Ciutat de Sagunt, descobrir la veritat oculta rere un antic misteri familiar. La mort de Natàlia, mare de Joan Queralt, remou en el protagonista vells fantasmes adormits. En capítols alterns, seguim dues trames paral·leles: d’una banda, la investigació quasi detectivesca que emprén Joan per trobar el pare i esclarir els seus orígens; de l’altra, els esforços dels avis adinerats, en temps de la República, per tenir la filla que la natura els havia negat. Qui és realment Natàlia Font? La clau d’una caixa de seguretat al banc aportarà moltes respostes.

Una història d’amor interromput per l’orgull, descrita amb una riquesa lèxica que encomana l’estima per la llengua.

Publicat a Levante-EMV el 7/12/13. 

País en negre

Els últims minuts de vida de (Canal) Nou retransmesos per la gran professional de TV3 Empar Marco. 

"Aquesta és la imatge que ha quedat. Una imatge que parla per si mateixa. És el negre, és el buit, és el res, perquè Canal Nou ha desaparegut."

El penúltim fracàs

Dissabte, coincidint amb les manifestacions en favor d'una RTVV pública, valenciana, de qualitat… i en funcionament (a cada bugada hi afegim una nova obvietat), recomanàvem a Levante-EMV el llibre col·lectiu Adéu, RTVV, publicat per Publicacions de la Universitat de València.

"Abans d’iniciar-se el judici per l’ERO de RTVV, que va deixar temporalment sense feina vora 1200 treballadors de l’ens, Vicent Climent i Borja Flors van seleccionar i compilar en un volum articles abans dispersos d’una vintena dels afectats. L’objectiu era contar el procés des de dins, en primera persona, sense censures ni manipulacions; i el resultat és una crònica coral del desgavell i la incompetència que va guiar tot aquell procés. La solidaritat, la ràbia, la incomprensió, la reivindicació i alguns desfogaments comprensibles recorren les pàgines d’un testimoni escrit que hui resulta més necessari que mai.Aquesta setmana hem assistit a l’anul·lació per part del TSJ d’aquell ERO, i la resposta covard i cínica de qui ens governa: el tancament “innegociable” de la televisió pública de tots els valencians. Molts treballadors despatxats han tractat d’expiar la seua part de culpa en les pàgines d’aquest llibre que recomanem o en els especials informatius inesperats dels últims dies. Ara ens toca a tota la resta reflexionar també (i actuar!) sobre el “penúltim fracàs de la societat valenciana” que ens alerta el subtítol. Perquè si es consolida l’amenaça, el fracàs serà col·lectiu."

Llibres #dospuntzero

L'ACV Tirant lo Blanc organitza, el 2 i 3 d'octubre, la segona edició de la Universitat del Tirant dedicada a la temàtica del #dospuntzero, que tindrà lloc al Centre Octubre de València.

L'any passat vaig tenir el plaer d'assistir-hi com a espectador. A banda de les sessions (realment interessants) i dels àpats (tant o més!), vaig conéixer o retrobar molta gent que seguisc i admire pel seu compromís amb la nostra llengua i país. 

Enguany tinc el plaer de participar en la taula redona del 3 d'octubre a la vesprada "Llibres #dospuntzero" amb l'editora de Bullent Núria Sendra; el guionista del programa Un país de llibre Raúl Gálvez; i Josep Miquel Aparicio, autor de La línia de l'horitzó (ací el Verkami del projecte). Moltes gràcies per la invitació!
El programa es completa amb sessions sobre audiovisuals, tallers sobre comunicació i oratòria o ciberactivisme, dinars, sopars, tertúlies, humor i festa. Perquè tot això és compatible, en el món virtual i també (i sobretot) en el real.

En aquesta adreça trobareu més informació i el formulari d'inscripció (alerta: places limitades, i l'any passat estava a tope!). Els que no pugueu assistir no us preocupeu, perquè ACV TIrant us bombardejarà amb piulades al Twitter i la retransmissió en streaming de les sessions.

El Gibraltar valencià

"Més sovint del que convindria, els valencians ens calcem les sabates de l’estultícia i ens endinsem en el túnel del temps. Malauradament, sempre apareixem en el mateix punt de la marmota: aquell en què el blaverisme (sovint, castellanoparlant) ens qüestiona d’on ve i com li hem de dir a la llengua que parlem, escrivim i llegim la resta."

Podeu llegir la resta d'aquest article sobre llengua i política en aquest enllaç al diari ARA.

El valencià és futur! (també a la premsa)

L'edició comarcal de la Ribera de Levante-EMV compleix 25 anys, i avui ho celebra amb l'especial "25 años en tu vida". Ha estat per a mi un plaer fer-hi una petita aportació (reivindicativa, ja que estàvem...) en aquest suplement coordinat pel periodista Carles Senso. L'article publicat és aquest:

El valencià és futur!

Els riberencs hem crescut amb Levante-EMV a les mans, per informar-nos i per formar-nos opinió. I hem aprés a encetar-ne la lectura diària per la secció comarcal, perquè en aquest món global, el que ens interessa en primera instància continua sent tot allò que ocorre a la vora de casa, als nostres carrers i als nostres barris. Així, hem pres consciència, entre d’altres, de l’enorme riquesa cultural que bull a banda i banda del riu Xúquer, i del talent dels nostres millors escriptors, pintors, músics, actors... Una funció de cohesió i de difusió enormement valuosa que hem d’agrair a aquest diari.

Sense periodisme no hi ha democràcia ni llibertat, i sense mitjans en els quals els periodistes puguen desenvolupar la seua funció amb professionalitat, el nostre futur serà (encara) molt més negre. Per això és un goig comprovar que, malgrat les penúries que afecten en l’actualitat pràcticament tots els mitjans de comunicació (privats i públics), l’edició de la Ribera de Levante-EMV celebra un quart de segle batallant als quioscos. I desitgem que en siguen molts, molts més!

No em resistiré, però, a fer una petició de millora en aquest 25é aniversari. Fa temps que Levante-EMV publica la pàgina “Panorama”, una de les poques que (encara hui!) es poden llegir en valencià a la premsa valenciana. Aquest moment d’incerteses i de canvis pot ser el més adequat perquè l’empresa editora faça un nou pas endavant i que, a l’igual que va ser capdavantera en la informació de proximitat al nostre país, realitze una aposta molt més àmplia per la informació en valencià. I la secció comarcal íntegrament en la nostra llengua pot ser una bona opció per començar. Seria una contribució decisiva a la deficient normalització del valencià en el panorama comunicatiu. I una manera extraordinària d’ampliar horitzons per als pròxims 25 anys. Perquè, com bé sabem, el valencià és futur!

La Veu del País Valencià

Avui, 9 d'Octubre, celebrem el Dia del País Valencià. I en aquesta data tan significativa s'ha fet públic un nou projecte comunicactiu valencià que arrancarà l'1 de gener de 2013: La Veu del País Valencià. És una molt bona notícia, després de la desaparició recent de mitjans com L'informatiu, Bon Dia Notícies o FullQuatre (entre d'altres). Aquest país necessita mitjans propis per fer-se visible. Benvinguda siga aquesta iniciativa, i llarga vida!

L'un per l'altre i Rushdie encalat

Roda de premsa de presentació de L'encantadora de Florència, a la Casa Àsia de Barcelona.

Molts ens preguntem per què l'última obra de Salman Rushdie, l'autobiografia Joseph Anton, no està disponible en català. A l'article "L'un per l'altre i Rushdie encalat", que publica el Quadern d'El País aquest dijous, donem algunes explicacions d'una petita intrahistòria amb final trist que paga la pena de compartir. Comença així:

"Les empreses, com els països i les persones, creixen en ambició quan es desprenen de prejudicis i se senten capaces d’assolir el que altres consideren quimeres. Aquesta màxima també es compleix dins les fronteres del món del llibre. Fa uns pocs anys, durant la celebració de la Fira del Llibre de Londres, l’última novel·la de Salman Rushdie, L’encantadora de Florència, inundava els aparadors de les llibreries angleses. L’autor angloindi gaudeix d’un prestigi ben merescut en l’àmbit anglosaxó, però tenia (té encara) un reconeixement literari insuficient a l’Estat espanyol. És “famós”, entre nosaltres, però poc llegit. La fàtua en contra seua pels Versos satànics pesa com una llosa en la percepció dels lectors en castellà i en català. I aquest arbre gruixut no deixa veure el bosc fecund i suggeridor que ha construït (abans i després) amb un talent fora del que és comú."

La resta de l'article, en aquest enllaç.

Ens quedem sense L'informatiu

Conec Juan Enrique Tur i Julio Gómez des dels temps de la facultat. De periodisme, és clar. Quan un dia d'octubre de 2009 em comentaren que estaven preparant, juntament amb el tercer soci, Sergi Pitarch, el llançament d'un diari electrònic que es diria L'informatiu, no ho vaig dubtar: els vaig dir que estaven bojos. Em comentaren que posarien diners dels seus estalvis (no hi havia ni hi ha hagut mai cap "grup" al darrere) perquè estaven convençuts (i el temps els ha donat la raó) que hi havia massa social que volia, que esperava, que necessitava un mitjà d'informació lliure, valent, independent i en valencià. 

Als amics se'ls ha de dir la veritat, i els ho vaig repetir: "esteu bojos!".

Però en els dos anys i mig últims, d'ençà del llançament del diari, han passat moltes coses, la majoria dolentes, però també algunes ben esperançadores, com comentava ahir mateix el també amic Víctor Maceda en la seua columna. I aspiracions antigues que semblaven utòpiques han esdevingut reals. El trencament del bipartidisme al País Valencià, l'auge del valencianisme polític, el 15M, la primavera valenciana... I en tots aquests fronts i en moltíssims altres ha donat batalla L'informatiu, amb notícies, enfocaments i opinions que no trobem en cap altre mitjà. I que, pel que es veu, ja no trobarem. Avui L'informatiu anuncia que plega, que baixa la persiana. Malgrat els bons resultats d'audiència i la indubtable rellevància assolida a les xarxes socials, no ha aconseguit esdevenir una empresa econòmicament viable. Les institucions i els anunciants no han sabut o no han volgut aprofitar la força d'aquesta plataforma que ara s'apaga (si més no, de moment). 

He tingut el goig de col·laborar-hi durant 83 setmanes: des d'aquesta primera columna (a la secció de Cultura) "No tot serà silenci" sobre la I Festa Estellés, fins aquesta altra de dimarts passat: "És l'hora d'unir les mans". Gràcies a la seua confiança, i a la paciència dels qui heu volgut seguir alguns d'aquests articles i els heu matisat i millorat amb els vostres comentaris, he redescobert la passió pel periodisme actiu. No tinc sinó paraules d'agraïment per als impulsors del diari per la paciència i l'estima demostrada. Sou grans, i heu lluitat fins el final. No us heu creuat de braços, sinó que heu actuat. Us devem molt, els valencians.

Amb el tancament de L'informatiu s'apaga una manera honesta i compromesa d'entendre el món i el periodisme, uns valors que cotitzen a la baixa, arrosegats per l'estultícia generalitzada. La història del periodisme valencià recent ja no es pot escriure sense la valuosa contribució d'aquesta capçalera que algun dia ha de tornar, perquè la continuem necessitant, potser més que mai. El seu silenci és, alhora, el crit d'alerta més sonor que podem escoltar: si no som capaços de mobilitzar-nos en la defensa del país que estimem i anhelem, estem condemnats a la desaparició. I sense mitjans de comunicació propis, mai ens podrem considerar un vertader país. Prenem bona nota tots i totes. També els polítics que aspiren algun dia a capgirar les coses. Perquè aviat no hi haurà res per redreçar i caldrà començar des de zero els fonaments. Una feinada titànica per a la qual no estem preparats.

Gràcies, companys, i fins aviat!

#nosaltres continuem avançant

Avui celebrem els 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. I Vilaweb ho recorda així.

El treball diari, la constància reivindicativa, la lluita per la dignitat i l’optimisme en el futur faran que #nosaltres continuem avançant!

Una llengua que (malgrat tot) continua caminant

Ahir es van lliurar, al Paranimf de la Universitat de València, els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). La companyia L’Horta Teatre, que va rebre el Premi d’Arts Escèniques i Audiovisuals per la seua impecable trajectòria (continuen fent la pràctica totalitat de la seua programació en valencià, i això, al cap i casal, és una anomalia digna d’admiració) va advertir del perill real i tangible que la pròxima temporada no puguen obrir les portes de la Sala L’Horta. La culpa la tindrien els retalls de la Generalitat Valenciana i el boicot de part del professorat a les activitats extraescolars, que han produït un nombre molt elevat de cancel·lacions de representacions ja previstes. Confiem que aquesta pèrdua mai s’arribe a produir i que, malgrat l’extrema penúria del moment, l’activitat teatral que desenvolupen continue tenint el futur que mereix i desitgem. Perquè els necessitem.

En l’apartat de Comunicació i Difusió Cultural, el guardó ha recaigut ben merescudament en el documental “Una llengua que camina“, coproduït per TV3 i Vilaweb amb la col·laboració de l’ICIC, Edicions Bromera i Edicions 96. La cinta que dirigeix Amanda Gascó mostra l’estat actual de la llengua al nostre “país de l’olivera”, i ho fa mostrant-nos el testimoni i el dia a dia de cinc persones d’arreu de les comarques valencianes.
El vídeo, que transmet una gran estima per la llengua pròpia, es pot veure, entre molts altres llocs web, a TV3 a la Carta (i us el recomane, si encara no heu tingut el gust). El Canal 33 el va passar la vespra del 9 d’Octubre, i des d’aleshores no ha parat de rodar en desenes de pobles i ciutats. Col·lectius, ateneus, associacions culturals i entitats diverses, les mateixes que mantenen viva la flama reivindicativa del valencià, han programat el passi de la pel·lícula en infinitat de llocs, i s’ha possibilitat, així, que arribe a un gran nombre de persones que, d’una altra manera, no n’haurien tingut accés. Ahir mateix, coincidint amb la recepció del premi, es projectava simultàniament a Xàtiva i a Alacant.
On no s’ha pogut veure encara, per increïble que semble, és a Canal 9. Però això ho podríem solucionar…
Ara que tant es parla d’austeritat, ara que RTVV ha hagut de suprimir fins i tot la retransmissió de corregudes de bous (molt a contracor, en paraules del seu director general) per falta de liquidesa, suggerim des d’ací als productors del documental la idea que regalen la projecció a Canal 9. Sí, sí, regalat (mai els el comprarien i, si ho feren, tardarien segles a cobrar-lo). Caldria, doncs, que oferiren desinteressadament a l’ens públic valencià, sense contraprestació econòmica, gratuïtament, altruïstament, la possibilitat d’emetre en prime time el documental. No seria, aquesta, una bona mostra de la “austera modernidad” que reclama López Jaraba? Es pot negar el canal públic valencià, endeutat fins nivells angoixants, a emetre un documental sobre l’estat actual del valencià que no li costa ni un euro al contribuent? La raó ens dicta que no, però… I si ho comprovem?

Publicat al diari ARA 02/03/12.

M’han dit "provincià" (i no me’n sé avenir)

Tot va començar (i disculpeu l’autobombo) amb aquest article publicat a l’ESCACC: Alternatius a la força. Es tracta d’una (breu) visió personal sobre la (pobra) oferta mediàtica en llengua pròpia al nostre país. La tesi és clara i està explícita a la primera frase: “El panorama comunicatiu del País Valencià es caracteritza per una dependència quasi absoluta de grups mediàtics forans i per un ús residual de la llengua pròpia”. De fet, no hi ha ni una sola capçalera als nostres quioscos que siga netament (i ja costa que ho siga només “parcialment”) valenciana. I cap ni una, ni d’ací ni del més enllà, usa el valencià com a llengua d’expressió, tret d’alguns articles, seccions o suplements puntuals.
És per això que considere que Vilaweb (que comanda amb extraordinària professionalitat Vicent Partal, valencià ben orgullós dels seus orígens) forma part de les propostes en català que hem de considerar com a pròpies, ja que atén amb assiduïtat la nostra realitat (fins i tot té algunes edicions comarcals). I que l’arribada, a partir del dia 26, del diari ARA als punts de venda al País Valencià (inicialment, només a les comarques de València i Castelló) és una excel·lent notícia. No obstant això, en alguns comentaris a la xarxa se m’ha titllat de “provincià” perquè aquests dos mitjans (i cite textualment) “existeixen des de fora, gràcies a un suport foraster, i allò valencià és un complement en ells. Esperar en el seu èxit empresarial i de públic un èxit nostre, un progrés nostre, dels valencians, és un error propi d'una mentalitat provinciana (encara que, en comptes de mirar cap a Madrid, mirem cap a Barcelona)”.
Tot i la discrepància de fons, que ja he expressat, el debat em sembla poderós i necessari, i és per això que el porte a aquesta columna.
La meua pàtria és la meua llengua, i no trobe contradiccions entre reclamar (o anhelar) un espai comunicatiu propi, elaborat amb periodistes valencians i amb accionariat autòcton amb l’alegria perquè als quioscos del nostre país es puga llegir a diari en valencià alguna cosa més que la pàgina de la secció “Panorama” de Levante-EMV. Per això, la decisió de l’ARA em sembla coratjosa i valenta, especialment en els temps que corren. Sobretot perquè no substitueix ni anul·la cap altra iniciativa periodística ja existent, sinó que fa una modesta aportació a la més que desitjable normalització de la minsa oferta mediàtica en valencià, que encara es manté a anys llum del que ens agradaria.
Si filem molt prim, haurem de reconéixer l’humiliant derrota: no tenim cap mitjà netament valencià als nostres quioscos, i només al sector audiovisual o a la xarxa trobem un poc (només un poc) de consol. Però revertir aquesta situació està a les nostres mans, reclamant als mitjans tradicionals més presència de la nostra llengua, donant impuls a projectes engrescadors com el que teniu ara mateix en pantalla o reivindicant amb totes les (escasses) forces que ens queden que una altra televisió pública valenciana és possible. Ens hem manifestat al carrer perquè ens retornen la llibertat de sintonitzar TV3, però fa massa temps que ens deixàrem robar Canal 9, la nostra. I les dues opcions són del tot compatibles: una RTVV valenciana, pública i de qualitat i la possibilitat de gaudir de la programació de la CCRTV. Digueu-me provincià, però crec que sóc més somiatruites. Un tocaboires. Un il·lús, vaja.

Tipus mòbils 68. Publicat a L'Informatiu el 7/2/12.

Alternatius a la força

Arran del Tipus mòbil "La revolta possible (o no)", la gent de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (ESCACC) es va interessar per publicar una breu panoràmica de la situació del valencià als mitjans del nostre país. Així es com es va gestar "Alternatius a la força", una visió personal sobre aquesta qüestió, que considere d'una extrema importància per al nostre futur col·lectiu.

(Anècdota (o no): És curiós que, en l'URL de l'article, "força" es convertisca en "forca"... "Alternatius a la forca"... No hi vull traure cap conclusió apressada...)