Quins llibres comprem (i on) els valencians?

Fa uns anys, en una reunió protocol·lària (és a dir, sense contingut real) amb una persona que estrenava càrrec en l’organigrama de la Generalitat, els editors plantejàrem, una vegada més, la necessitat d’emprendre accions urgents per a fomentar la lectura en valencià. La resposta política a l’altra banda ja avançava una gestió vàcua: “I què puc fer jo, per la lectura?”. Pel to quedava clar que no demanava ajuda o idees al sector; senzillament havia decidit que no faria res en absolut. I així va ser, tot i que la cosa llibresca era competència directa seua. Aquest és el nivell que hem tingut quan encara disposàvem d’alguns euros al calaix comú…
El panorama, és evident, no ha millorat. En l’actualitat ni tan sols s’elaboren enquestes sobre hàbits de lectura i compra de llibres al País Valencià. Sense dades, el problema (per a ells) desapareix. Aquells estudis, però, tot i les seues mancances, ens permetien constatar que, el 2010 (última dada disponible), només un 3,8% llegia habitualment en valencià. Potser continuem estancats en aquest percentatge ridícul. Però, és clar, què hi pot fer un govern... sinó deixar de pagar enquestes incòmodes?
Dit això, fem autocrítica. No solament ens calen investigacions anuals sobre l’evolució dels índex de lectura i el comportament dels usuaris; necessitem també, en paral·lel, informació puntual, quotidiana, que reflectisca el comportament real dels lectors en la nostra llengua. Sobta, i molt, l’absència d’un instrument tan senzill (i econòmic) com les llistes de vendes dels llibres en valencià. Cap mitjà, ni cap institució ni organisme ni associació ni gremi elabora o publica una relació dels títols que més se sol·liciten a les llibreries del nostre país. I no es tracta només d’una eina prescriptiva útil per als lectors, que poden (o no) guiar-se pels gustos d’altres lectors, sinó també una manera d’evidenciar el que de vegades queda massa silenciat: que el llibre en valencià també es ven, que té compradors, que batega i té vida, present i futur. Que (pocs o molts) té lectors.
I en podria tenir molts més si aquests lectors trobaren els títols amb més facilitat. En moltes poblacions del nostre país ni tan sols no hi ha llibreries, només papereries o quioscos on la presència d’obres en llengua pròpia és encara més testimonial que a les grans superfícies. Les biblioteques públiques i els centres de lectura del nostre país podrien suplir aquesta carència exhibint als usuaris les novetats en valencià i mitjançant en la possible venda, a l’estil del programa pilot que durà a terme la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya a partir de la tardor. Alerta! No s’hi proposen vendre llibres a les biblioteques, sinó vehicular-ne les comandes mitjançant convenis amb llibreries de proximitat. A priori, una proposta positiva interessant.
Conéixer l’oferta i tenir-la a l’abast. Visibilitat i accessibilitat. Aquests són dos dels reptes principals que ha de superar el llibre en valencià. Desentesa l’Administració pública de les seues responsabilitats (allò de protegir la llengua i la cultura pròpies, etcètera), la pilota està clarament a la nostra teulada. Ja que no tenim pressupost, fem bon ús del recurs que més bé caracteritza el sector: la creativitat.

Article publicat al Quadern d'El País el  29/5/14.

País en negre

Els últims minuts de vida de (Canal) Nou retransmesos per la gran professional de TV3 Empar Marco. 

"Aquesta és la imatge que ha quedat. Una imatge que parla per si mateixa. És el negre, és el buit, és el res, perquè Canal Nou ha desaparegut."

La televisió enemiga (del llibre)

"Les dimensions del delicte de lesa democràcia que cada dia es perpetra als informatius de Canal 9 contra la llibertat d'expressió dels periodistes i el dret dels ciutadans a una informació veraç és tan gran, que no admet discussió."

La frase que encapçala aquest apunt està extreta de La televisió (im)possible, un llibre col·lectiu dels periodistes Juli Esteve, Julià Álvaro, J.M. Alcañiz, Josep López i J.A. Blay publicat el 2000 per 3i4. Aquell any jo acabava els estudis de Periodisme, i la manipulació informativa era un fet constatable i descarat en cada edició del Notícies 9. Hi havia professionals d'aquella casa (i de fora) que ho denunciaven, que es mobilitzaven, que presentaven informes periòdics a l'opinió pública. Però ningú no en feia cas. En teníem prou a no sintonitzar la cadena, i de la manipulació i el desprestigi es va passar al saqueig econòmic. I així, fins l'apocalipsi final al que assistim aquests dies. 

"Reclamem per a Canal 9 uns informatius crítics, compromesos amb la realitat i professionals, al servei de la ciutadania i no del govern de torn."

Propostes de millora imprescindibles fetes en el passat que encara hi som a temps de recuperar en el futur.
Aquesta setmana, al Quadern d'El País, fem un repàs (breu, no pot ser d'una altra manera) de les obres que s'han escrit sobre RTVV i sobre la categoria de "llibre mediàtic valencià", si és que tal cosa ha existit mai per aquestes contrades. 
Podeu llegir l'article en aquest enllaç: "La televisió enemiga (del llibre)". 

Alguna cosa falla...

No era la primera vegada que Joan Francesc Mira apareixia a les pantalles de RTVV, però les seues intervencions, com les de la resta d'escriptors valencians, són ben escasses (quan no nul·les) i, en tot cas, descaradament insuficients. 

Per això és també notícia que s'emetera a les notícies, dimecres passat, dia 16, aquesta informació sobre la publicació d'El tramvia groc (Proa). Al vídeo, entrellaçada amb les notes del "Mira que eres linda" de Machín (sic) hi trobem aquesta afirmació de l'autor:

“Llibres d’autors valencians, escrits en una variant valenciana genuïna, tractant de temes valencians i de la ciutat de València, tenen 4 o 10 vegades més lectors a Catalunya que al País Valencià. Veiem, per tant, què falla.”

Aviat compartirem en aquest blog el recull de premsa d'aquella jornada promocional. Un luxe per a l'agència Gesta!

Literatura valenciana que ve del nord (editorial)

"Hi va haver una època (no massa llunyana) en què molts autors es lamentaven de tenir les portes de les editorials catalanes tancades amb pany i clau. Les fronteres autonòmiques semblaven insalvables i l’efervescència editorial valenciana (recordem els dies que l’extinta Brosquil llançava al mercat vora un centenar de novetats anuals) facilitava el desequilibri: si pots publicar al costat de casa, per què has d’anar a picar a portes blindades? Però ara la situació és diferent (o comença a ser-ho)."

Així comença el nou article al Quadern d'El País, que podeu llegir íntegre en aquest enllaç "Literatura valenciana que ve del nord (editorial)". 

Aquest article inicia una nova etapa de col·laboració amb el suplement cultural que dirigeix Adolf Beltran (gràcies!). Una etapa més estable i continuada, que ens permetrà  cada mes compartir notícies i reflexions sobre el món editorial (el nostre i el de més enllà). Confesse que quan estava a la facultat de Periodisme somiava, com qui somia en una fita inabastable, amb una col·laboració com aquesta. El món, que pega moltes voltes, m'ha donat aquesta alegria enorme. Una més, perquè portem una temporada realment il·lusionant. 

Seguim!!

I ara, xiquets, els valencians què fem?

"La casualitat (o els fats) va voler que la Diada històrica de Catalunya coincidira amb la desestimació, a les Corts espanyoles, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Televisió Sense Fronteres. És a dir, que mentre TV3 (supose) informava abastament sobre la manifestació independentista que va traure un milió i mig de catalans al carrer, PP i UPyD (no us perdeu el seu esperpèntic argumentari) vetaven la possibilitat que imatges d’estelades inundant els carrers ens arriben mai amb la nitidesa necessària als televisors valencians. De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà, més cultura que la que encareixen amb l’IVA, ni més informació que la que emana del seu gabinet de premsa (ara dit RTVE). Acceptem-ho, això és així. Ho porten a l’ADN patriòtic."

Podeu llegir l'article complet al diari ARA en aquesta adreça (publicat el 12/9/12).

Llibres per combatre la 'garruleria'

Foto de grup a l'Hotel Regina (diari ARA). Entre Boris i el Vaquerizo, també hi havia alguns escriptors... 

"Tot aquell que és algú en el món del llibre (o pretén ser-ho) comença la Diada de Sant Jordi a l’Hotel Regina de Barcelona. Entre mitjans de comunicació, agents de premsa i editors, en el tradicional esmorzar s’hi troben, també, els autors més populars, els més mediàtics i, per extensió lògica, els que fan literatura. Allà s’originen les primeres entrevistes de la jornada, les primeres anècdotes i les primeres declaracions per escalfar motors, com aquesta d’Andreu Martín: "La rosa és símbol d'amor, absolutament necessari per véncer les crisis, i el llibre és símbol de cultura per combatre la 'garruleria'". Gràcies pel titular.

És un dia feiner, però el carrer bull de gent. Cal arribar-hi puntuals a les parades, preparats per a signar exemplars de les novetats més recents, i mentalitzats (quin remei!) per als ensurts d’última hora: que el llibre de l’autor estrella de la temporada no estiga ben posicionat (o, simplement, no estiga), o que l’atzar l’haja conduït a signar colze a colze amb el seu pitjor enemic (el xoc d’egos pot ser explosiu), o que un presentador de la tele tinga la cua (la de lectors) més llarga... Els nervis i la bogeria del Sant Jordi estan plenament justificats. Si més no, de portes endins del malmés sector editorial. En un sol dia es venen el 7% dels llibres de tot l’any. És vital que no caiga en festiu i que no ploga, ja sabeu que qualsevol excusa és bona per allunyar-se de la lletra impresa. Les previsions més optimistes (i ja costa ser optimista, ara com ara) xifraven la facturació d’aquest Sant Jordi en 17 milions d’euros. I sembla que s’ha superat.

Rafel Nadal, Imma Monsó, Empar Moliner, Sebastià Alzamora o Carles Porta eren alguns dels escriptors de la jornada. Els seus noms, però, no els sonaran de res a la immensa majoria dels valencians. I és que la desconnexió literària entre Catalunya i el País Valencià és més profunda del que (a alguns) ens agradaria reconéixer. D’altra banda, tret de Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó (els dos sembla que van vendre una bona pila de les seues creacions més recents), la presència d’escriptors (i d’editors) valencians a les Rambles un 23 d’abril no arriba ni a la categoria de simbòlica. És merament residual. No estem, en aquell món. I tampoc no se’ns espera. La desconnexió és, doncs, d’anada i tornada.

Tot i que va ser un valencià, l’editor Vicente Claver, qui va impulsar la celebració del Dia del Llibre, allà pels anys 20 del segle passat, la tradició no ha arrelat a les nostres comarques. És una evidència. En canvi, aquest dijous obrirà les portes al Jardí dels Vivers la tradicional Fira del Llibre de València, que enguany es presenta més dinàmica que mai, amb plató de televisió propi i la col·laboració d’actors i cantants valencians. Sinergies culturals per convertir l’esdeveniment en una autèntica festa, superar el desànim, alimentar l’esperit i recobrar, ni que siga per uns dies, l’optimisme enyorat. Ens veiem als Vivers!"

Tipus mòbils núm. 79.

Tipus mòbils 59 - El 'model Cabanyal' a Canal 9

Les comparacions són odioses, però no ens n'hem pogut resistir. L'article d'avui al Tipus mòbils de L'informatiu, "El 'model Cabanyal' a Canal 9" ens hem atrevit a comparar TV3 i Canal 9. El resultat convida a l'acció.

"TV3 ha cohesionat la societat catalana, ha enfortit el periodisme i el sector audiovisual propis, ha creat i consolidat un model lingüístic i és un referent (un espill, un mirall) de qualitat i èxit. Canal 9, en canvi, no ha sabut arribar per igual a totes les comarques, ha prioritzat l’estètica (i el carnet) a la professionalitat i el talent, acumula impagaments que ofeguen les productores autòctones, no sent el valencià com el seu tret identitari fonamental, té els índex d’audiència més baixos de la seua història i només ha reeixit en l’exportació al conjunt de la societat de l’ideari del partit que la controla: totes les fixacions ideològiques dels Consells successius han trobat reflex i martelleig a la graella de Canal 9. Un trist fracàs col·lectiu, perquè no hem sabut construir una televisió pública digna del poble que representa."

Tipus mòbils 49 - La Diada més valenciana

L'article d'aquesta setmana a L'informatiu, "La Diada més valenciana":

"Hi ha tòpics que pesen com una llosa. I alguns els reiterem tant que hem acabat interioritzant-los i creient-nos-els. Diuen, per exemple, que a Catalunya no hi posen atenció a l’aportació cultural que fem els valencians a la llengua comuna. I no és cert. O, si més no, no és del tot cert. De fet, sovint (més sovint del que convindria) fa l’efecte que al Principat es tenen més en compte les nostres propostes del que ho fem a casa nostra. Potser és pel vel d’invisibilitat amb què els mitjans de major abast i la meitat (si més no) de la classe política s’entesten a ocultar per sistema tot allò que es cou en els àmbits literari, teatral, audiovisual, musical i en el conjunt de l’esfera artística autòctona. Potser, però és.!

Quan Barcelona no és el centre

Aquest dilluns, La Vanguardia va publicar un reportatge de Josep Massot ben interessant. Sota el títol "Quan Barcelona no és el centre", la capçalera catalana es feia ressò de l'auge (en nombre i en rellevància) de les editorials mal dites "perifèriques". El tema va sorgir a la roda de premsa de celebració dels 25 anys de Bromera el dimarts anterior. "Amb la tecnologia actual, té sentit parlar de centre i perifèria, en el món de l'edició?", va preguntar Massot. La resposta de Josep Gregori va ser molt clara i immediata: "Nosaltres no ens hem sentit mai perifèrics". La premsa (i la repercussió va ser ben notable) va recollir aquesta afirmació.

I és que el sentiment de perifèria és més una qüestió mental que no física ("també era sentimental", cantarien ací els Antònia Font). Depenent de l'actitud que manifestem, de la convicció que hi posem i del treball que desnvolupem, se'ns considerarà (i serem) "perifèrics" (en el sentit d'accessoris, perquè en aquest context s'hi nota una predisposició negativa envers el terme) o "centrals" (ço és, que se'ns té en compte de veritat). Hi ha escriptors que viuen a la vora de les Rambles de Barcelona que tenen una obra volgudament perifèrica (i és una opció ben lloable), i n'hi ha d'altres, en canvi, nascuts a Alcoi, Sueca o Catarroja del tot imprescindibles.

El reportatge de La Vanguardia (el podeu llegir punxant les imatges) es queda curt per desenvolupar com ens hauria agradat aquesta i altres qüestions que s'hi relacionen, però és un primer tast saludable per destapar una realitat inaturable: al procés de concentració que es viu a Barcelona ciutat hi ha un efecte reactiu i proactiu per part d'editorials de tot arreu del territori de parla catalana. I tan necessari és un grup potent com una gran diversitat de punts de vista que el complementen. Ens enriqueix culturalment, sens dubte.

Fóra interessant que el mapa de l'edició en català es completara amb tota la varietat de segells que existeix actualment. Al País Valencià només ja en falten una dotzena llarga de segells, pel cap baix...

Tipus mòbils 35 - Per un espai comunicatiu propi

Bin Laden ocupa la primera portada de l'edició en català de La Vanguardia. Aquesta fita històrica (la de La Vanguardia en català, tot i que l'altra Déu n'hi do!). En contraposició a l'augment d'oferta de diaris en la nostra llengua a Catalunya, al País Valencià tenim un panorama mediàtic subaltern en tots els sentits. És el tema (i la proposta) que motiva la columna del Tipus mòbils d'aquesta setmana: "Per un espai comunicatiu propi".

 "Resulta lamentable que una societat en essència emprenedora com la valenciana haja arribat al punt de dependència i sucursalisme actuals, també en l’àmbit de la comunicació. Necessitem altaveus propis que ens ajuden a reflexionar, a avançar, que generen respecte, prestigi i consciència de pertanyença col·lectiva. Però no està tot perdut."

No? La resta, a L'Informatiu!

Tipus mòbils 30 - No retalleu, sumem

El Tipus mòbils d'aquesta setmana a L'informatiu s'intitula "No retalleu, sumem" i diu coses com aquesta:

"Se’ns acumulen tants motius de rebel·lia en aquest final agonitzant de legislatura que no donem coll a tanta indignació, però hem d’evitar de totes totes caure en l’anestèsia, el meninfotisme i la derrota. Cal eixir al carrer a protestar, com ja estem fent, i cal anar a votar el 22 de maig, però en el dia a dia hem de continuar treballant amb convicció, sense limitacions creatives ni territorials, per construir i refermar el nostre mercat cultural natural, el que conformem amb la resta de territoris amb què compartim llengua i arrels."

No mos furtaran l'orxata!

[Orxateria de Santa Caterina, a València, que ha generat sense saber-ho un conflicte institucional. Foto: AISA.]

Els dissabtes, l'ABC publica el seu suplement literari, ABCD. És per això que goso comprar-me'l des de fa un temps, però certament és un costum que m'hauré de fer mirar, perquè la capacitat d'inventiva dels redactors a l'apartat "Comunidad Valenciana" em té descol·locat. Fa unes setmanes, relacionaven la campanya "Fes teu el valencià" amb Carod-Rovira i ETA. Avui obrin amb aquest anunci: 

"El Gobierno de CiU secunda al tripartito y se apropia hasta de la horchata".

Jo què voleu que us diga, a mi un titular així em fa vergonya aliena. Ells, però, li dediquen tota la pàgina d'obertura del "suplement" valencià a aquest "notición", que arranca així:

"El vuelco electoral en Cataluña ha intensificado la espiral de injerencias en materia cultural y lingüística practicadas con relación a la Comunidad Valenciana. El cariz soberanista que ha imprimido de partida el convergente Artur Mas al Gobierno catalán no parece la mejor tarjeta de presentación para fijar un clima razonable de relaciones con el Consell, muy deterioradas por la escalada de tensión que generó el tripartito. De hecho, el nuevo conseller de Cultura y ex dirigente del PSC, Ferran Mascarell, se ha significado públicamente por la defensa de las tesis de los denominados «Países Catalanes»."

"Espiral de injerencias", "relaciones deterioradas", "escalada de tensión"... Tot aquest apocalipsi institucional (ja ho veureu si teniu fetge de llegir tota la peça) perquè s'ha inclòs la foto d'una orxateria valenciana en la web Culturcat...

Parafrasejant el conseller Ferran Mascarell (a qui aquest diari no ha deixat els 100 dies de gràcia que demanava Marc Moreno en un comentari a l'apunt anterior i de qui diu que "nunca ha ocultado sus preferencias por las tesis independentistas de los Países Catalanes"), podríem afirmar també que un país val el que valen els seus mitjans de comunicació. I al País Valencià no anem sobrats de periodisme seriós, francament (i penosament).

Cosmopolitisme transfronterer

Dimarts parlàvem sobre la renúncia lingüística dels escriptors valencians al segle XVI (recuperada la llengua per part dels escriptors, en el segle XXI és als polítics que ens governen que hem de denunciar per ingrats a la pàtria). Combatim la sopor estival amb més articles polèmics. El País s'ha fet ressò d'una ajuda de 495.000€ concedida per la Generalitat de Catalunya a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sense concurs (ací teniu la versió reduïda i, ací, una altra de més completa). Diuen que el conseller de Turisme, Josep Huguet, la va justificar qualificant-la com a "cosmopolitisme transfronterer".

A mi no em sembla bé ni malament, que ja va bé que algú hi pose calés en temes culturals i lingüístics, ho faça qui ho faça, en aquest territori tan pobre en recursos econòmics per a aquestes qüestions. Ara bé, com afirma Diego Gómez a la notícia, potser ha arribat l'hora d'adonar-se que, després de tant de temps, ACPV no ha sabut extendre la seua tasca ni esdevenir referent per aglutinar entitats i associacions complementàries que treballen en la mateixa línia i crear, així, un teixit social que donara resposta a les agressions lingüístiques i culturals que estem patint amb el PP.

Precisament avui, Paco Cerdà (què faríem sense ell, al Levante!) informa que la gran manifestació unitària que havia previst Escola Valenciana per denunciar massivament la política lingüística dinamitadora (que no dinamitzadora!) de la Generalitat Valenciana no es podrà fer perquè ACPV no hi dóna suport. No tinc més dades que les que aporta la notícia del diari, així que (com que em costa creure que tanta ceguesa siga possible) no faré més judicis de valor, de moment, i només expresse el meu desig que aquesta manifestació prevista es puga convocar finalment i que hi acudim en bloc. Estem (estan) a temps de repensar-s'ho els uns i els altres (i els de més enllà, que subvencionen).

Ens sobren els motius, i hem de continuar construint plegats, malgrat tot.

Amb el suport dels grans mitjans...

"Sovint parlem de la cultura catalana des d'una visió catastrofista, apocalíptica. No ens adonem del seu potencial, dels creadors de diferents disciplines que desenvolupen una feina, potser massa sorda, però eficaç. M'agraden especialment els segells perifèrics -també els perifèrics dins de Barcelona- en el treball continuat d'obrir espais, de donar oportunitats als sense veu. Editorials com Pagès, Arola, Angle, Bromera, 3i4, Bròsquil, Cossetània i les mallorquines, entre altres, han creat un teixit i, sobretot, un catàleg que, amb el suport dels grans mitjans de comunicació, podria gestar un imaginari per canviar l'estat actual de les coses."

Trobe aquestes paraules en un article de David Castillo a l'Avui precisament quan, per pura curiositat arqueològica, em preguntava quan era l'última vegada que l'Avui havia parlat d'alguna cosa (preferentment, llibre) relacionada amb Edicions Bromera. Aquest és el resultat que mostra el seu cercador. Si descomptem un article sobre la crisi econòmica que deia "puja l'atur com la bromera", ens trobem que, en els 10 primers mesos de 2008, l'editorial valenciana només ha protagonitzat en aquest mitjà dues notícies (aquesta i aquesta) i ha aparegut esmentada de manera circumstancial en tres més.
Si us passeu un moment per la barra dreta de la web de Bromera comprovareu que de notícies realment noticiables no n'han faltat els últims mesos, un temps en què l'editorial valenciana ha tret al mercat 65 títols nous...

Revisitar València (I)

Dimecres passat, La Vanguardia dedicava el dossier central del seu suplement Cultura/s al País Valencià amb el títol "Valencia revisitada".

Llegim en l'article d'Enric Juliana:

"Tímidamente, muy tímidamente, personas con responsabilidades importantes en la política cultural valenciana se atreven a hablar del catalán y del valenciano como de una misma lengua; una misma lengua que debería tener dos nombres, dos autoridades y dos estándares, dicen. Doble denominación y marca para un mismo idioma, ¿por qué no?"

Una timidesa tan tímida que jo no l'he sentida ni en rumors. Només en somnis (recurrents, això sí). El mateix Ferran Torrent ens recorda en el mateix dossier com el conseller d'Educació (el de les classes en anglés) deia en febrer d'enguany que el català "es una lengua extranjera". No sembla una declaració molt tímida, no.

L'article de Julià Guillamon enllaça amb aquest altre de fa pocs dies i mereix un apunt específic (i el tindrà).

El fenomen Baixauli

Cap de setmana intens en activitat literària al País Valencià. A banda dels premis ja esmentats en aquest apunt, s'han lliurat també els de Torrent i els Octubre. Les notícies sobre aquests últims remarquen que tots els guanyadors són valencians, i que això és excepcional. D'entre les declaracions publicades, seleccione aquestes de Xavier Aliaga, guardonat amb l'Andròmina de narrativa, a Vilaweb:

"L'èxit de Manuel Baixauli ha significat un punt d'inflexió. La literatura catalana es trobava molt compartimentada per territoris, i el fenomen Baixauli ha servit perquè al Principat es renovés l'interès pels autors valencians. [...] Hi ha més autors, a banda Ferran Torrent, J. F. Mira i Isabel-Clara Simó. Hi ha una altra generació d'escriptors, amb Francesc Bodí i alguns més, que el lector català ha de descobrir."

Ben interessant, aquesta idea... I si fóra (o poguera convertir-se en) realitat? I si de veritat els mitjans de comunicació i la societat lectora catalana i mallorquina (i la valenciana també, ja seria la repera) començaren a tenir curiositat real per la millor producció literària valenciana? No en resultaríem tots beneficiats i la nostra cultura seria més normal?
Vull ser optimista, però la realitat em converteix en escèptic. Mireu, si no, com fa només uns dies el que hauria de ser notícia "allà" ho va ser (ben bé només) ací.

La generació dels 'Ocults'

L'últim número de la revista Caràcters és ben interessant. A més del merescut dossier dedicat a Josep Iborra, hi ha dos articles que m'han cridat l'atenció. Un és la ressenya de Fernando Sapiña sobre El canvi climàtic a casa nostra, de Maria Josep Picó, d'on extracte aquest fragment en què parla de la trajectòria professional de l'autora:

"... es va especialitzar en periodisme ambiental en el diari Levante-EMV, abans de ser la directora de la revista Nat, i la seua tasca al capdavant d'aquesta publicació va ser reconeguda amb distints premis. Malauradament, Sàpiens Publicacions va decidir, fa uns mesos, que el llançament de la revista d'oci Time Out Barcelona requeria un esforç que feia inviable continuar amb l'edició de la revista Nat: una curiosa forma de fer país, la del grup cooperatiu Cultura03, on està integrat Sàpiens Publicacions."

Vaja, del que t'assabentes llegint una revista de llibres!
L'altre article que volia destacar el signa el crític i escriptor Vicent Usó. Diu així:

"Fa poques setmanes una carta al director d'un diari de València parlava que la generació d'escriptors valencians contemporanis s'hauria d'anomenar 'els Ocults', perquè, al País Valencià, els seus llibres són ignorats per lectors, llibreries i mitjans de comunicació."

I una altra consideració que també hem fet en aquest bloc:

"Al País Valencià, ja fa temps que no se senten veus noves. Que no publica a penes cap autor nascut després de la mort del dictador. Cap autor jove. I, sense renovació, quin futur li espera a la literatura catalana, al País Valencià? Tanmateix, l'amputació d'una part del cos lingüístic català no sembla preocupar la resta."

Correu al quiosc: el número 43 de Caràcters us hi espera.

Subvencions amunt, subvencions avall

El 14 d'abril, Levante-EMV publicava una notícia amb aquest titular:

"Eliseu Climent recibe en cinco años 10 millones de Cataluña en subvenciones"

Avui, al mateix diari (i casualment també en dilluns), trobem una carta de resposta/desmentit del mateix Climent que diu:

"Eliseu Climent no rep ni un euro procedent de subvencions a títol personal"

Si punxeu en les informacions respectives, trobareu les dues cares de la moneda.
Continuarà?

Comparatives 8

Llig aquesta notícia i aplaudisc davant la pantalla de l'ordinador; em fa molta enveja, enveja sana però enveja. En canvi, llig aquest article d'opinió d'Ana Noguera i em cabrege davant la mateixa pantalla; em fa molta ràbia.
I és que cada vegada les distàncies entre nosaltres són més i més grans. D'ací a ben poc, l'abisme.