Anècdota del dia - Un llibre no s'explica

I quin gust, exhumar aquesta secció que tant m'agrada! 

Telefonada: –T'envie el meu original: l'has de publicar –Em pots avançar alguna cosa? –Els llibres no s'expliquen, es lligen Comencem bé...

El (merescut) premi a Banville

El premi príncep d'Astúries de les Lletres que es lliura avui a John Banville m'ha fet recordar aquella època preciosa en què vam fer petites proeses editorials al País Valencià. Com quan començàrem a treballar llançaments internacionals en català alhora que els segells en castellà, una coordinació no sempre senzilla, tot siga dit de passada... 

Un dels primers (si no el primer) va ser al setembre de 2006, quan, en la meua etapa a Bromera, incorporàrem un autor aleshores desconegut a casa nostra. La novel·la El mar, de John Banville, es va publicar amb l'aval pel premi Booker i amb unes crítiques superlatives. La lectura et fascinava per l'elegància de l'escriptura, per la bellesa de cada frase precisa, per l'atmosfera tan ben recreada per l'autor irlandés. Vam lluitar molt pels drets d'aquell títol, que amb el temps ens va obrir moltes portes, portes que en aquell moment anhelàvem obrir.

Sol·licitàrem els drets abans que guanyara el Booker, i aquest "detall" va ser decisiu per guanyar la partida a les editorials més potents (i avesades a negociar drets internacionals) que després de la resolució del guardó se'n van interessar. Finalment, feliçment, vam guanyar la disputa. Era una aposta literària. L'èxit de públic, entrada a les llistes de bestsellers inclosa, ens va sorprendre a tots. També a Herralde, que fins aleshores havia publicat un bon grapat de títols de Banville que no havien tingut vendes signiticatives. Aquella backlist, pel motiu que siga, no ha funcionat tampoc a posteriori.

La tardor de 2006 (fa ja 12 anys!) vaig conéixer John Banville per primera vegada: vam compartir una multitudinària roda de premsa amb Jorge Herralde, i dinar i entrevistes on hi abocava el seu enginy i un bon humor que captivava també en la distància curta. Poc després, l'estiu de l'any següent, va tornar a Barcelona, en aquesta ocasió per presentar-nos el seu 'alter ego' Benjamin Black. L'editava Alfaguara, que aleshores no formava part de Penguin Random House i estava sota la batuta literària de Valerie Miles.

L'octubre de 2010 Banville tornà a Barcelona per promocionar Els infinits, de la mà d'Herralde (el Banville "literari" el publicava Anagrama; el "Black" comercial, Alfaguara). La foto que acompanya aquest apunt és d'aquell dinar, vertaderament inoblidable, com tots els moments que vam compartir.

De nou, a la tardor del 2011, coincidírem en un altre dinar a Madrid amb els nous responsables d'Alfaguara. Promovíem A la recerca de l'April, i en aquell àpat començà a gestar-se el canvi d'editorial en castellà: en endavant, tant Banville com Black han publicat a Alfaguara. El català era, de fet, una de les poques llengües del món en què havíem aconseguit editar en un únic segell les dues facetes de Banville.

No hem tingut ocasió de coincidir de nou, i potser ja no hi haurà excusa per fer-ho en el futur. Siga com siga, l'he continuat llegint (tot i alguna irregularitat que hem de perdonar) amb el mateix plaer que la primera vegada. Banville és un dels grans escriptors del nostre temps, i per a mi ha estat un honor insuperable haver-ne estat editor seu.

Alçar estructures noves

Una entrevista al diari Levante-EMV sobre Sembra Llibres…
Unes paraules encoratjadores a l'Espai Musicat…
Un triple salt mortal en "terra aspra"...
I, mentrestant, els primers exemplars de Totes les cançons parlen de tu, de Xavi Sarrià, a punt d'arribar d'impremta.
Nervis!

Sembra Llibres

Quan acomiadàrem L'informatiu ja apuntàvem, amb to que volíem esperançat, que és l'hora d'unir les mans. Vivim una època convulsa, en la qual no podem continuar plegant veles i resignar-nos al desmantellament d'estructures comunicatives i d'autogovern que crèiem intocables; cal rebel·lar-se, actuar, proposar, crear. Cadascú des del seu àmbit, i remant alhora en direcció contrària al vent que ens vol arrasar. El meu àmbit, per passió i per vocació, és l'editorial. Afirma l'editor italià Marco Cassini: "Quan hom és editor no deixa de ser-ho mai, ni per un instant". Certament, aquest ofici té virtuts que creen addicció...

Fa mesos que moltes persones d'àmbits diversos m'animaven a donar el pas i engegar una editorial, una idea que acaronava dia i nit com un somni impossible. Fins que una llarga conversa amb Xavi Sarrià va aconseguir que encaixaren les peces necessàries per construir un projecte editorial amb força i coherència. Gràcies a la seua implicació i generositat, Sembra Llibres és ja una realitat. Divendres passat, amb emoció i molts nervis vam fer públic als mitjans de comunicació el naixement de Sembra Llibres, i els dos primers títols que publicarem ja aquest mes de març: Totes les cançons parlen de tu, la primera novel·la de Xavi Sarrià; i Vertigen, una poderosa novel·la d'Esperança Camps i Empar Marco, a les quals he d'agrair l'enorme confiança que suposa "jugar-se-la" a una carta nova.

Des d'aquell instant no hem parat de rebre mostres de suport i de coratge a un projecte que volem col·lectiu, obert i cooperatiu. No tindria sentit concebre'l d'una altra manera. Per això us vull donar les gràcies als qui uniu les mans (més de 1500 ja, a Facebook i Twitter!!) per fer possible que aquestes llavors que ara plantem arrelen amb força i donen bons fruits. Treballarem per estar a l'alçada de les expectatives!

En parlarem molt més, de Sembra Llibres, en aquest espai. Ara, però, només volia donar-vos a tots i a totes l'agraïment més sincer per la complicitat. Junts, podem!

Ací teniu un recull del que els mitjans de comunicació (gràcies també als periodistes!) ha dit ja:

• Ara: “Sembra Llibres, nou projecte editorial en català al País València” 
• Levante-EMV: “Una nueva editorial agita el mundo cultural” 
• Vilaweb: “Neix l'editorial Sembra Llibres, amb voluntat de 'construir una comunitat de lectors per a un país desacomplexat” 
• La Veu del País Valencià: “Sembra Llibres s’obri pas al món editorial” 
• La Vanguardia: “Sembra Llibres publicará en marzo el debut literario del líder de Obrint Pas” 
• ACN: “La nova editorial Sembra Llibres es presenta amb voluntat de "construir una comunitat de lectors" per a "un país desacomplexat"
• El Punt Avui: “Naix Sembra Llibres, una editorial per a autors i lectors desacomplexats” 
• Núvol: “Sembrar literatura en temps de crisi” 
• El País: “Dos periodistas novelan el cierre de Canal 9 y Xavi Sarrià, la Valencia de los 90” 
• Ara Llegim: "Joan Carles Girbés presenta Sembra Llibres, una editorial valenciana adreçada a tot el públic catalanolector"
• Las Provincias: “Sembra Llibres nace con la intención de publicar al año ocho o nueve libros”

Llibres que tinguen conseqüències

"La pregunta que más a menudo se formula a un editor se refiere a los criterios seguidos en la elección de los libros. En principio, yo respondí que deseaba hacer libros que alegraran la vida a los lectores. Luego precisé que deseaba publicar los libros que mi empresa pudiera respaldar y que estuvieran en la línea de la misma como un todo, incluidos sus colaboradores y autores. Yo quiero hacer libros que tengan consecuencias, y siempre recuerdo una frase de Kafka: "Un libro ha de ser un hacha para romper el mar helado dentro de nosotros." [...] Estos son los libros que un editor desea publicar. Sus criterios son la necesidad y la calidad; ambas han de ser calibradas en cada manuscrito. El editor desea ofrecer literatura que penetre en nuestra conciencia y la transforme, que fortalezca precisamente por ser inquietante."

Siegfried Unseld, El autor y su editor.

(Sense títol)

"Un títol, per més potent que siga, no aconsegueix tot sol que un llibre mediocre esdevinga un best-seller, però contribueix, segons el resultat, a dissuadir el lector o a captar la seua atenció entre l’oferta quasi infinita que té a l’abast. Hi ha obres literàries que es construeixen senceres a partir d’una escena, d’una imatge o d’una frase, que serà des del primer minut, abans fins i tot d’iniciar-ne l’escriptura, el títol inqüestionable, indissociable i final. Altres vegades, però, l’obra ja acabada només troba el nom adequat en el vertiginós instant en què està a punt d’entrar en impremta. Com es resol, aquest procés?"

Tractem de respondre aquesta qüestió al Quadern d'El País en l'article "(Sense títol)".

El procés editorial

Tot i que els llibres formen part de la nostra vida quotidiana, continuen sent uns objectes relativament desconeguts per al gran públic (infants i adults). Com es transforma la idea d’un escriptor en un volum físic? Què és (i per a què serveix) un editor? Qui tria les tipografies, o els dibuixos, o el gruix del paper? I, més tard, quin estrany mecanisme s’engega perquè un títol arribe a les nostres mans? En definitiva... Com es fan un llibre?

En el moment en què un editor decideix tirar endavant una obra, una llarga cadena de professionals intervé en el procés: correctors, il·lustradors, dissenyadors, maquetistes, impressors, enquadernadors, comercials, llibreters... Cadascú des del seu vessant però treballant amb un mateix objectiu: seduir els lectors, que donen vida i sentit a aquest esforç col·lectiu.

L’editorial La Galera, amb mig segle a l’esquena i feliçment revitalitzada a colp de bones idees, és conscient que no es pot valorar allò que es desconeix, i per això ha publicat aquest llibre il·lustrat amb la voluntat d’acostar el món editorial tradicional als menuts. Una eina amena i didàctica que ens servirà de pretext per encomanar l’estima pels llibres.

Publicat a Levante-EMV el 25/01/14. 

Castellet, amb respecte

Avui s'ha mort, als 87 anys, l'editor més influent en llengua catalana: Josep Maria Castellet. 

Només conéixer la trista notícia he iniciat la relectura de les seues Memòries confidencials d'un editor, publicades fa un parell d'anys a Edicions 62, i a les primeres pàgines ja dóna uns consells valuosos sobre l'ofici d'editor. Al seu parer, un director literari ha de ser "un ull, un nas, una orella i una mà: també, certament, un cervell i un savoir faire social". I n'aporta l'explicació:

• L'ull no sols per llegir els originals, sinó també i sobretot per "copsar la mirada furtiva dels autors candidats a la publicació d'un llibre quan t'expliquen alguna mentida"
• El nas per flairar constantment "els originals, sens dubte, però també els autors, el gerent de l'empresa i, per si de cas, el Consell d'Administració; però, sobretot, l'aire del temps"
• L'orella (l'oïda) "per escoltar tot el que es diu referent a l'ofici, als llibres publicats, a les malevolences dels competidors..."
• La mà ha de ser una mà esquerra i sensual: "esquerra per tal de saber manipular les complexitats del món literari, i sensual per tal de saber acariciar i tocar els manuscrits"
• Resta el savoir faire, el tracte social: "davant un autor que presenta un original no hi ha més que una actitud possible: el respecte [...] Sense respecte no hi ha una possible relació humana"

A l'obra hi comparteix molts més consells savis ("l'ofici no s'ensenya, s'aprén", "una característica indefugible de l'ofici és l'esponjositat"...). Continuarem aprenent del seu exemple. Descanse en pau.

Editar sense editors

"Aquests dies, amb la mort de Schiffrin a 78 anys, hem recordat les seues ensenyances premonitòries, d’una vigència perenne. “La decisió de publicar aquest llibre o un altre ja no depén dels editors, sinó de l’anomenat ‘comité editorial’”, ens deia, "on els financers i els comercials tenen els càrrecs més importants"."

D'això tracta l'últim article publicat al Quadern d'El País: Editar sense editors. Un modest homenatge a André Schiffrin i al que Josep Maria Castellet qualificava com "el millor ofici del món".

L'enigma del rebuig editorial

"Una de les pitjors dites que hi ha és la que ens vol convéncer que s’aprén més de les errades que dels encerts, ja que d’alguns fracassos no aconseguim refer-nos; en canvi, l’èxit sempre ens empeny cap endavant. La majoria d’escriptors ho saben molt bé perquè han patit en solitud la duresa del rebuig editorial. Aquella carta, aquell correu, aquell silenci que indica de manera inequívoca que el seu manuscrit no serà publicat. Si més no, de moment, perquè un dels enigmes més grans de la indústria editorial continua sent el motiu pel qual unes obres veuen la llum i altres són condemnades a les tenebres de l’oblit."

Així comença l'article "L'enigma del rebuig editorial", publicat al Quadern d'El País el 17/10/13.

Estimar allò que fas

L'editora Isabel Martí durant la promoció del seu èxit més recent. Font: Núvol.

Catalunya Ràdio va entrevistar fa uns dies l'editora de La Campana Isabel Martí, que ha encadenat en pocs mesos èxits com L'avi de 100 anys, Wonder, Victus o La veritat sobre el cas Harry Quebert. És admirable, el que fa Isabel Martí, i en aquesta entrevista desvela el secret (els "secrets") d'aquest elevat índex d'encert, un fenomen percentualment únic, al mercat editorial en català:

• "El més important és tenir un bon llibre."
• "Una gran novel·la és un llibre que a mi m'agrada molt."
• "Sóc incapaç de publicar un llibre que no m'interessa, no l'entenc o no hi arribo."
• "No sé si sóc intuïtiva, però sóc franca. Potser m'hi assemblo a la gent. I sóc independent."
• "Tenir caràcter, ser 'una cosa' té un valor."
• "Hi ha molts llibres de La Campana que he llegit 4, 5, 6 o 10 vegades abans de publicar-los."
• "Hi faig moltes voltes a tot allò que publico."
• "Quan dic 'aquell llibre l'edito' me'n vaig al llit amb ell, em transformo amb allò, sóc feliç, és un privilegi dedicar-te a això."
• "No tenim la pesseta al cap, tenim primer la il·lusió."

I la clau final: "Estimar allò que fas, admirar allò que fas".

Aquesta entrevista (ací l'enllaç) l'haurien d'escoltar tots els editors (i aspirants a). I rumiar-hi molt, per aprendre. Jo el primer.

Gràcies a Roger Sarrià, de Matèria de Llengua, per descobrir-me l'entrevista!

Ficció editorial

Coneixeu novel·les ambientades en el món editorial? Cataloguem-les!

N'hi ha una bona bibliografia d'assajos, estudis o biografies sobre el sector editorial. I creix en quantitat i en qualitat gràcies a iniciatives com la de Trama Editorial. També ficció sobre el món del periodisme, o el propi de l'escriptor. Però novel·les que tracten la figura de l'editor o que aprofundisquen de veritat en les interioritats de l'ofici editorial (o la indústria, que potser són dues coses distintes), sembla que no n'hi ha tantes.
A Lecturalia publiquen un article breu al voltant de la narrativa que ha "inspirat" el món editorial. Hi parlen d'El diari de Bridget Jones, una obra que a mi (ho confesse) em va semblar tan divertida com la pel·lícula mateixa, amb l'afegit d'estar ambientada en aquest peculiar "mundillo". Però, com diu l'autor de l'article esmentat, els protagonistes treballen en una editorial com podrien treballar en qualsevol altre tipus d'oficina, perquè el component editorial no té un gran pes en la història. Esmenten també ¿Quién te lo ha contado?, de Marian Keyes, i Happiness, de Will Ferguson, dues obres que no he llegit però que m'anote per tafanejar així que puga.
N'hi ha més novel·les que prenen com escenari el món editorial. La petita venedora de prosa, de Daniel Pennac, a Empúries, n'és un exemple (en parlàvem en aquest apunt). Recentment he llegit Bestseller, d'Alessandro Gallenzi (Alba Editorial), que recomane de forma apassionada (promet dedicar-li una entrada específica en aquest blog). També Pasqual Alapont va fer una sàtira sobre el món editorial en la seua primera incursió en la narrativa per adults: Tota d'un glop (Bromera), una novel·la que, com potser recordareu, es va publicar amb un gran rebombori promocional... I Manel Joan i Arinyó s'ha acostat als entrivicolls editorials amb una sèrie de memòries sobre "el fascinant món de la ploma", com ara Fem un trio (Onada Edicions) que semblen ficció (tot i que no ho siguen).
Coneixeu més exemples, de "narrativa editorial", de la literatura catalana o universal, traduïda o no? Segur que n'hi ha molts més. S'accepten recomanacions!!

Actualitzacions:
Via Twitter i Facebook arriben recomanacions i suggeriments ben interessants:

• @laietana El talent, de Jordi Nopca (Labreu)
• @llibresxllegir El manuscrit de Virgili, de Miquel Pairolí (La Magrana)
• @nuriajuanico La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker (La Campana), que també recomana Roger Sarrià; i El jove Nathaniel Hathorne, de Víctor Sabaté (Raig Verd)
• @mariusserra L'impostor sentimental, de Xavier Moret (Empúries, però sembla que descatalogada); El premio, de Manuel Vázquez Montalban (Planeta); i The Great Pursuit, de Tom Sharpe (La gran persecució, a Columna, però ara descatalogada)
• Laura Huerga  Idil·li amb gos ofegant-se, de Michael Köhlmeier (Raig Verd)
• @vitobrando  Dublinesca, d'Enrique Vila-Matas (Seix Barral) 
• @SubalQuinina  La felicitat, de Will Ferguson (és el Hapiness que anunciàvem en el cos de l'article. Columna el va publicar el 2002, però ara està descatalogat)
• @anavallsvalls La encuadernadora de libros prohibidos, de Belinda Starling (RBA) 
• @miratge  Frankfurt blues, de Bodo Kirchhof (Siruela)
• Iban Leon Llop   La síndrome d'Estocolm, de Bernat Puigtobella (Edicions 62)
• @Ed_Periscopi  L'escombra del sistema, de David Foster Wallace (Periscopi) 
• Bernat Puigtobella  El melic del món, de Carles Casajuana (Columna)

El procés editorial

Edicions 96 té un catàleg com més va més divers, centrat fonamentalment en el món de l'ensenyament en valencià. Aquesta aventura editorial té el seu pilar central en les populars Agendes Escolars, un material didàctic personalitzable molt útil en les diverses etapes educatives. 

En el vídeo que encapçala aquest apunt hi trobareu un recorregut senzill i alhora ben il·lustratiu sobre la filosofia, les motivacions i el treball que hi ha al darrere de les agendes, una experiència extrapolable a l'activitat que generen moltes altres propostes editorials. Una bona iniciativa, perquè posa en valor la feina dels professionals que intervenen en el procés editorial (editors, dissenyadors, impressors), així com la recepció que té per part dels usuaris (professorat i alumnat).

Un estat d'ànim

Els amics de Trama Editorial han iniciat una sèrie al seu blog anomenada "Un estado de ánimo". Es tracta d'un qüestionari enviat a persones relacionades amb el món del llibre que intenta aportar una visió positiva o esperançada del sector o, si més no, descatastrofista (paraula que hauríem d'incorporar al nostre diccionari íntim, si més no, el seu significat). I com que no són els únics que últimament m'han preguntat sobre l'estat d'ànim (moltes gràcies als qui us en preocupeu!), doncs ací van les respostes que hi he aportat, amb alguna confidència adolescent de regal...

Traduccions "simultànies"

Corria l'any 2006 quan vam aconseguir editar un titol que marcaria un punt d'inflexió en l'editorial on aleshores treballava. Frank McCourt, autor del bestseller Les cendres d'Angela, tenia nou llibre: El professor. Aquesta obra reunia tots els ingredients per esdevenir un èxit en un catàleg que aspirava a incorporar novel·les remarcables de l'àmbit internacional. La notorietat de l'autor (tot i que en català no havia passat de la segona edició de la seua obra clau, en castellà comptava ja amb una setantena de reimpressions) era un aspecte clau. L'altre era la temàtica, que connectava perfectament amb el públic principal de Bromera. 

La negociació no va ser fàcil: els dos llibres anteriors havien estat publicats a Columna (en tenien, doncs, la preferència) i a l'editorial no havíem contractat abans cap llibre d'aquestes característiques: un llançament mundial molt disputat, pel qual es pagaven xifres que no havíem conegut mai abans. Però desenvolupàrem un pla de màrqueting ambiciós (que després acomplírem) i vam convéncer l'agència que en gestionava els drets. El professor, finalment, seria la gran aposta de l'editorial per al Sant Jordi d'aquell any.

La tirada inicial va ser de molts milers d'exemplars. Molts. I havíem desplegat totes les armes de seducció editorial de què érem capaços en aquell moment. Estàvem coordinats amb l'editorial en castellà, Maeva, amb qui hi havia bona complicitat. En l'últim moment, però, quan ja estava anunciat i programat per al març, McCourt va acceptar venir a Madrid a la promoció. El viatge havia de ser, però, per al mes de maig. L'editorial en castellà va decidir ajornar el llançament (el més important de l'any també per ells) i aprofitar el ressò que tindria la visita de l'autor d'origen irlandés de cara a la Feria de Madrid. 

Així les coses, què fèiem amb l'edició en català?

Després de reflexionar-ho molt, vam decidir tirar endavant igualment: l'obra es va publicar, com estava previst, el mes de març, i havia de ser "el llibre de Sant Jordi". Però resultà un fracàs. Passat el 23 d'abril, les piles de llibres col·locats en llibreries continuaven quasi intactes, i la premsa no havia dedicat més que uns pocs breus. La situació era crítica: les devolucions imminents amenaçaven l'aposta. Què havia fallat? Fàcil: que l'edició en castellà no havia eixit encara. Així de senzill. I així de dramàtic.

Aquesta anècdota m'ha vingut a la memòria en llegir l'entrevista que li dedica La Vanguardia a Josep Cots, editor de 1984. El periodista, Josep Massot, incideix en aquest "fenomen", que impel·leix les editorials en català a traure les traduccions en les dates en què ho fa l'editorial que disposa dels drets de la mateixa obra en castellà. 

"La situación ideal es salir al mercado al mismo tiempo, aprovechando el impacto mediático promovido por las editoriales castellanas. Si ha salido con anterioridad en castellano, cualquier novela, obra poética o ensayo en catalán está muerto." 

També ocorre a l'inrevés: si l'editor en català s'avança al llibre en castellà. La realitat és així de dura.

Ho vam comprovar amb McCourt. Fent esforços notables per part del distribuïdor (el desaparegut Arc de Berà), vam poder convéncer molts llibreters que mantingueren el llibre (que no havien venut) unes setmanes més, amb la promesa que la visita de l'autor a Madrid produiria un esclafit de notícies, entrevistes i ressenyes. I així va ser. La publicació en castellà va propiciar tot de publicitat i promoció, un ressò de primera magnitud, i aleshores un llibre que estava prematurament "mort" va ressuscitar... i de quina manera! Es va col·locar durant setmanes en les llistes dels llibres més venuts i va significar, com apuntava a l'inici, un punt d'inflexió per a l'editorial: en aquella època desbordant d'il·lusió demostràrem que també des de València es poden publicar llibres de gran venda en tot el territori en llengua catalana. Les llibreries ens van començar a mirar amb normalitat (un altre dia parlarem d'això, si s'escau, perquè els prejudicis i els apriorismes van i venen en doble direcció).

Finalment vam poder brindar amb McCourt per l'èxit d'El professor.

No és estrany, doncs, que Massot qualifique d'atrevits els editors que, com Josep Cots a 1984 o Aniol Rafel a Periscopi, s'atreveixen a publicar traduccions en català sense condicionar-les a la data d'eixida del mateix llibre en castellà. La repercussió mediàtica sempre és menor (cal que ens preguntem el per què?), però el valor cultural d'aquesta autonomia empresarial mereix tots els elogis. I el suport dels lectors. Hi ha molt de camí encara per esdevenir "normals" en aquest país fragmentat i insegur.

Publicat a l'ARA 24/06/13.

Editar sense fórmules màgiques

Silvia Sesé, editora de Destino.

El diari El mundo ens ofereix una breu entrevista amb Silvia Sesé, editora de Destino i artífex de l'èxit d'Stieg Larsson, entre moltes altres propostes literàries d'interés. 

En el vídeo, Silvia ens parla de les tres funcions fonamentals de l'editor literari: seleccionar manuscrits, trobar lectors per al llibre escollit i cuidar dels autors. I una altra no menys important: ser conscient que forma part d'un equip ampli de professionals, en el qual totes les aportacions són imprescindibles per arribar als lectors potencials de cada llibre. Perquè no existeixen les fórmules màgiques per aconseguir l'èxit. Només, potser, allò que en diuen "l'olfacte", però també, sens dubte, la constància en el treball i la capacitat per teixir complicitats duradores.

Llibres de farciment

Raquel Blanco està publicant una interessant sèrie d'entrevistes-reportatge a Jot Down sota el títol "Editar en tiempos revueltos". Aquesta última setmana s'ha centrat en Donatella Ianuzzi, italiana resident a Madrid que capitaneja l'editorial independent Gallo Nero, on hi tenen cabuda des de Thompson o Vian a London o Scott Fitzgerald, entre molts altres.

Recomane l'entrevista íntegra, en la qual l'editora repassa (sense lamentar-se'n) les dificultats (però també les virtuts, els avantatges) d'un segell petit que publica un màxim de 10 títols anuals. Els que la pròpia autora pot abastar i recomanar amb convicció. 

Donatella apunta amb molt d'encert un dels mals més profunds de la indústria editorial: les edicions de "llibres de farciment" (terme apuntat per Rubén Hernández, d'Errata Naturae). Es tracta d'aquelles obres que s'editen només per fer caixa i contrarrestar la facturació negativa que provoquen les devolucions de títols a la distribuïdora, un recurs que els llibreters es veuen impel·lits a realitzar amb més assiduïtat en un context de crisi com l'actual que en èpoques precedents (tot i que és, des de fa molt, un dels mals endèmics del sector). Hi ha fórmules per evitar o reduir aquest efecte (distribució en ferm, impressió sota demanda, venda per subscripció, format digital...), i per ací aniran (van ja) una part de les solucions de futur d'aquesta indústria en (r)evolució.

Algunes de les afirmacions de Donatella que conviden a la reflexió:

• "En edición se puede hacer bien cualquier cosa. Quiero decir que no hay que confundir un buen libro con un libro bien editado, son dos cosas distintas. Lo ideal es que se den a la vez, pero los malos libros ¡también se pueden editar bien!"  
• "Lo importante en la vida no es que todo te salga perfecto sino aspirar a la perfección. Lo que cuenta es la intención. No dejar de intentarlo."
• "Cuando sales a promocionar un libro no hay alguien que se quede en la oficina, a tu vuelta lo tienes todo ahí, pendiente, esperándote. Lo que sí he aprendido es a relajarme: si un libro no está, no se saca, y no se acaba el mundo. Control, relax, no pasa nada."
• "Soy consciente de que lo que hago en Gallo Nero no son libros que vayan a vender mucho. Es una editorial de quinientos o seiscientos lectores; lectores que buscan una literatura más transversal, que no buscan lo evidente; es algo más subterráneo."

Però ja us dic: l'entrevista tota paga molt la pena.

El 'micromercat' de Germania

La qualitat de la imatge és dolenta, sí, ja em disculpareu, però crec que el contingut de l'entrevista és ben interessant (podeu llegir-la si punxeu la imatge). L'editor de Germania, Antonio Martínez, reflexionava fa uns dies a Levante-EMV sobre l'ofici i sobre el model de negoci que aplica a la seua editorial, que ha treballat molt bé el que anomena "micromercat" fins esdevenir un referent de la poesia publicada al País Valencià, especialment pel que respecta a la proposta de veus noves.

"Lo que no puedes pretender es hacer un libro de poesía y llevarlo a la librería y ya está, tienes que utilizar las redes sociales, decirle a la gente que existe, hacer que la gente vaya, explicar el poemario."

Això només es pot aconseguir si qui publica el poemari se'l creu i hi aposta, amb la complicitat, sempre imprescindible, de l'autor.

Intermediaris invisibles

D'ensenyar, sempre s'aprén. Ni que siga a revisitar les creences íntimes. És obvi que l'editor és una figura poc visible en la cadena del llibre (la tradicional i, potser encara més, la que resulta del nou paradigma digital), un ninguneig que comparteix amb altres baules de la cadena: correctors, maquetistes, trauductors... I tot allò que no es veu, que no es coneix, no es pot valorar i tendeix a considerar-se inútil ("no útil") i, per tant, prescindible, sobrer.

Corregint un treball sobre l'ofici d'editar que he demanat als alumnes del Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària em trobe aquest paràgraf:

"Evidentment, com a lectora i consumidora de tot tipus de textos, sempre he sabut de l'existència d'una figura intermediària entre els autors i els lectors però, sincerament (i crec que com la majoria de lectors) ignorava en què consistia aquest ofici i les seues funcions."

Els editors no podem obviar que aquesta és la sensació que tenen molts lectors (i em referisc a lectors, no vull dir ja el que ocorre amb els no lectors i amb els lectors ocasionals o funcionals). I ningú millor que nosaltres mateixos per reivindicar la vigència (i la necessitat) d'aquest ofici. Fent bé la nostra feina. I fent-la visible sempre que tinguem ocasió. O la provoquem, com ara mateix.

Els mil i un apunts

Fa vora 7 anys, el 20 de maig del 2006, vam obrir aquest blog (a partir d'avui, deixem enrere la forma 'bloc') d'una manera quasi diríem que fortuïta, en una mena de rampell. Preteníem parlar d'aspectes literaris i, sobretot, de l'ofici d'editar, una qüestió a la que hem dedicat una bona pila d'entrades, durant aquest període. Però hem parlat de molts altres assumptes. Ara, quasi sense adonar-nos-en, arribem a l'apunt número 1001 i, amb el vostre permís, em permetré fer un breu balanç (personal, com tot en aquesta bitàcola).

A Tirant al cap hem deixat testimoni (i opinions) sobre temes que en seu moment han estat d'actualitat al sector, com ara la configuració del nou Grup 62, la caiguda de la distribuïdora Arc de Berà, la ja mítica Fira de Frankfurt 2007 i molts etcèteres. Però també hem relatat algunes interioritats i anècdotes del dia a dia del treball editorial, quan hi havia molt a fer i tot semblava possible: els bons llibres d'autors (amics) de la terra (Mira, Vilaplana, Lozano, Simó...) o forans (McCourt, Banville, Rushdie...). Hem parlat de les fires internacionals i hem anunciat fins i tot alguna primícia sobre contractacions editorials que feien un goig especial, com és el cas tant del premi Nobel Orhan Pamuk com de l'escriptor novell Xavi Sarrià.

I celebracions. Quan hi havia coses a celebrar.

En un aspecte més personal, hem recollit les entrevistes que han aparegut en diversos mitjans i els articles que hem anat deixant ací i allà (amb una menció especial a l'experiència a L'informatiu, que va ser absolutament extraordinària). També les obres literàries i de foment lector que hem publicat aquests anys, i d'algunes de les lectures que més ens han captivat. I colps durs, com la desaparició sobtada de l'amic Enric Solbes, sempre present.

Repassant l'hemeroteca ens adonem, amb un punt de nostàlgia, de tot el que hem deixat enrere (que no és poca cosa), però també dels camins que es van obrint i de les ganes inalterables de continuar aprenent i compartint. Tirant al cap recull i destil·la reflexions, pensaments i vivències professionals i personals. Crec encara en la vigència del blog, i per això m'agradaria que continuara actiu per reflectir totes aquelles novetats positives que encara estan per venir. Ja ho dèiem, fa un temps, que aquest 2013 serà (molt) millor. I ho serà. Ho és ja, de fet. D'una manera o altra, farem el possible per continuar perdent el temps en aquest deliciós ofici d'editar llibres.