Entrevista a Caràcters

A la capital, les notícies volen. Fa uns dies, en la presentació d'El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez, a la Casa del Llibre de València, diverses persones em van fer comentaris sobre l'entrevista que ha aparegut a l'últim número de Caràcters. I la revista havia eixit feia un parell de dies! L'excusa (gràcies, Juli) per parlar amb Josep Gregori i un servidor era la celebració dels 20 anys de Bromera. Com que sóc part implicada, simplement destacaré tres fragments del que comenta Gregori sobre el naixement i evolució de l'editorial:

• Tot i que ens movia la inclinació escolar, des d'un principi hi havia també la doble visió d'adreçar-se a un lector "normal" i a un lector escolar alhora.
  
• Hem considerat l'estratègia dels premis com una de les maneres millors de selecció perquè proporciona la possibilitat de llegir molts originals, i això et dóna molta perspectiva. [...] Ara bé, aquests darrers anys no ens ha dolgut no publicar algun premi, si el jurat ha decidit de deixar-lo desert.
• El balanç no pot ser més que positiu. Hem comptat amb la complicitat de molta gent, especialment del professorat, gràcies al qual els nostres llibres han arribat molt bé als lectors i han estat ben acollits.

També se'n parla de la concentració editorial, de modalitats lingüístiques, de projectes futurs i del "secret" de Bromera... Més informació, en format paper.

Espai Gremial Valencià

Fa alguns mesos, un grup reduït d'editors descontents amb l'Associació d'Editors del País Valencià va crear el Gremi d'Editors del País Valencià, i des d'aleshores han deixat ben palesa la seua intenció de fer-se notar a Catalunya. L'any passat participaren de forma col·lectiva en la festivitat del Sant Jordi, i ara anuncien la creació de l'Espai Gremial Valencià, una iniciativa interessant a l'estil de l'Espai Mallorca però (no cal dir-ho) sense suport institucional del govern valencià.
Ahir, el diari Levante-EMV en parlava d'aquesta "ambaixada" cultural no limitada al camp de l'edició, ja que segons sembla compta amb el suport d'altres entitats i associacions, com ara la del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià. Caldrà veure com funciona, però, d'entrada, hem de reconéixer que accions com aquesta fan bona falta.
En l'apartat d'anècdotes, el remat de la informació:

"El más inminente de esos proyectos es un partido de pilota valenciana entre una selección de editores valencianos y una de políticos, que se celebrará el día de Sant Jordi, coincidiendo con diversos actos culturales alrededor del libro."

Fa goig saber el nom dels pilotaris i... el resultat final!

El futur és nostre

M'agrada, i molt, el lema escollit enguany per a les Trobades. "El futur és nostre" va ser una de les consignes més escoltades anit, en el sopar d'Escola Valenciana i en el concert que el va precedir. Vegeu la notícia a Vilaweb, l'entitat homenatjada enguany, i a L'avanç.

Aprofite aquesta entrada per sumar-me, tal i com se'ns demanava anit moments abans de les actuacions de Feliu Ventura i Pep Gimeno "el Botifarra", a la iniciativa engegada per valencianisme.com per reivindicar que a les falles sone, en els moments previs a les mascletades i també en els concerts de la setmana fallera, música en valencià. Com de lluny estem encara d'una mínima normalització! Res sorprenent, atés que, com diu la nota que ha elaborat Escola Valenciana, cap representant de la Generalitat Valenciana ni de la corporació municipal xativina van assistir als actes de la IV Nit, dedicats a commemorar els 300 anys de la batalla d’Almansa.

Ho hem de dir una vegada més: País...

IV Nit d'Escola Valenciana

Fa dos anys va ser al Puig; l'any passat, a vora casa, a Alzira; i enguany, per commemorar de forma simbòlica els 300 anys de la Batalla d'Almansa, a Xàtiva. La Nit d'Escola Valenciana ha esdevingut ja una cita anual ineludible en el meu calendari personal, una festa de la llengua a la qual és un goig assistir. Per això demà tampoc fallaré i, pel que sembla, estaré molt ben acompanyat: més de 350 persones han confirmat ja l'assistència.

El sopar estarà precedit, entre altres actes, per un concert d'Al Tall amb les entrades esgotades des de fa dies i un merescut homenatge a eixe petit miracle que és el Vilaweb que dirigeix amb tant d'encert el valencià Vicent Partal.

El president d'Escola Valenciana, l'incombustible Diego Gómez (vídeo ací), avança que el seu discurs serà, com sempre, reivindicatiu, però positiu i optimista. No debades, el lema de les multitudinàries Trobades serà enguany "El futur és nostre". Amb més gent compromesa com la que impulsa el moviment d'Escola Valenciana, segur que el futur estaria molt més ple d'esperança i d'autoestima.

TXT

Un dels grans reptes de l'actualitat és mantenir-se informat en una societat sobreinformada, amb excés d'inputs comunicatius i poc de temps per aprendre a destriar el gra de la palla. Per això sovint ens quedem només amb els titulars i no aprofundim en el "cos" de les notícies.
En l'àmbit educatiu s'estan produint canvis substancials que afecten el dia a dia dels ensenyants, fet que produeix desconcert i una certa sensació de desemparament, augmentada sovint pel soroll de les disputes entre partits. Fruit de la preocupació per aquestes qüestions i amb una clara voluntat divulgadora, naix la nova revista TXT, editada per Bromera.txt. I arranca amb molta força: una tirada de 12.000 exemplars de distribució gratuïta en suport paper i també en format digital. El primer número està dedicat quasi en exclusiva a explicar les novetats de la LOE, amb el calendari d'implantació, l'aplicació a l'àmbit valencià, l'opinió dels sindicats i entrevistes amb el director general d'Ensenyament de la Generalitat Valenciana i amb la ministra del ram.
Una nova eina de gran utilitat per al professorat.

Bono llibre

Com ja havíem profetitzat (profecia facileta, aquesta), els principals partits lliuren la primera batalla preelectoral en terra de ningú: contraprogramant promeses de gratuïtat del llibre de text. Ahir, el líder del PSPV acudia al notari (!) per reforçar (?) el seu compromís. A la mateixa hora, el conseller d'Educació anunciava que optava per la fórmula del "bono libro" per a garantir llibres de text per a tots.
El sector, acostumat a que se l'ignore des dels estaments polítics, està perplex davant d'aquests moviments, com certifica Glòria Mañas, presidenta del Gremi de Llibreters: el conseller no s'ha reunit mai amb el col·lectiu de llibreters o editors, l'anunci s'ha fet sense acordar-lo prèviament amb els implicats, sense saber com cobraran els llibreters els llibres que venguen i sense conéixer tampoc d'on eixiran els 200 milions que costarà la iniciativa a una Administració que no té, com hem dit en alguna altra ocasió, ni un euro per a llibres.
La fórmula del bono-llibre és bona, molt bona, potser la millor, però en aquest cas planteja molts interrogants que s'haurien de resoldre (i consensuar) com abans, millor.

El meu amor Sputnik

Amb Kafka en la orilla damunt la tauleta de nit, esperant delerós el moment d'encetar-ne la lectura, recupere unes notes que vaig prendre aquest estiu, quan buscava Tòquio Blues en català i no el vaig localitzar en cap llibreria valenciana (i en vaig visitar un fum! És molt preocupant la cada vegada més deficient distribució de les editorials catalanes al País Valencià). Sí que vaig trobar a l’FNAC El meu amor Sputnik, traduït per Concepció Iribarren. Era una edició de butxaca i me la vaig comprar abans que desapareguera per sempre vés a saber per quin motiu. A Murakami eixim.

Segons diu el text de la coberta posterior, es tracta d’una “novel·la d’intriga eròtica”. Les etiquetes sempre són perilloses: l’erotisme no és enlloc, però potser sí que n’hi ha una certa intriga. En realitat, el que hi aboca l’autor japonés és molta reflexió sobre la lectura i l’escriptura. Com aquest pensament del narrador, lector empedreït:

“M’encantava llegir novel·les per distreure’m, però no escrivia prou bé per ser novel·lista; també vaig descartar fer d’editor o de crític, perquè els meus gustos eren
extrems. Les novel·les havien de ser per donar-me un plaer pur, vaig decidir, no part de la feina o l’estudi.”

Aquesta és una impressió que tinc sovint: com que llegir forma part de la meua feina, de vegades no puc distingir si estic llegint o si continue treballant...

Un vestit elegant

L'ABCD publicava fa uns dies un elogi de la lectura de la inexpugnable premi Nobel austríaca Elfriede Jelinek. Començava amb aquestes paraules:

"Tengo la impresión de haber leído siempre, desde que aprendí, y, desde entonces, cualquier otra actividad me resulta una pérdida de tiempo."

Definitiu, demoledor.
Però entre els aforismes que hi podem destriar, jo em quede amb aquest:

"La lectura es para mí el vestido elegante de la vida: se me ajusta y va conmigo."

Una definició que trobe que s'ajusta, tan bé com un vestit elegant, al meu sentiment.

La sinergia del nou 62

Dijous de la setmana passada ens ho avançava Ricard Ruiz des del suplement de llibres (clandestí al País Valencià) d'El Periódico: el Grup 62 està disposat a revolucionar la butxaca en català amb el segell labutxaca. Sota la direcció de l'editora d'Empúries, Eugènia Broggi, "unificarà els títols de 62, Planeta i Enciclopèdia Catalana i obrirà diverses línies, de la comercial al fons, per intentar dominar el subsector". Ho tindran fàcil: de moment, són pràcticament els únics, com ja hem parlat ací (i allà). El que queda d'edició independent no mou fitxa (coneguda) al respecte.
L'Avui (gràcies de nou, Eva) fa un repàs al qui és qui al nou Grup 62 i ens parla dels reptes i plantejaments de la nova situació de sinergia (sense accent) creada. La podem resumir en quatre punts:

1. Creació d'una gran distribuïdora del llibre en català, el nou Enlace (com ja anunciava fa uns dies, també a l'Avui, Albert Pèlach).
2. Aposta per "labutxaca", una col·lecció (ací se'n diu col·lecció, no segell) "amb contingut sòlid, ben feta, que donarà una doble vida als títols".
3. Replantejament de la política de premis literaris. A hores d'ara, el grup en té 17 diferents, i la idea és, segons el nou director editorial, "potenciar els grans premis i encetar un treball de relectura dels altres, reflexionant sobre què aporta cadascun".
4. Reforçar la producció en castellà, "que representava el 20% de la facturació anual de l'antic Grup 62".

Comparativa

Diuen que les comparacions són odioses. Ho són. Mireu ací i mireu allà.
Tot és qüestió de prioritats. I de visió de futur.

Un gran solitari

Anit vaig escoltar a RTVV les paraules prohibides per excel·lència: la denominació proscrita "País Valencià". La pronunciava Joan Pellicer, etnobotànic valencià recentment desaparegut, en l'emotiu programa Medi ambient dedicat al seu record. I la pronunciava amb el seu valencià perfecte i amb la mateixa naturalitat amb què ens descobria i acostava la nostra riquesa cultural i mediambiental al seu espai "Les nostres plantes".
Des de la primera referència al romer fins l'última, anit, al timó, van passar vuit anys en què, cada setmana, Joan ens demostrava que era un pou de saviesa, una gran persona que ha estimat com pocs aquesta terra i que no s'ha cansat mai de recórrer, pam a pam, de dalt a baix i de baix a dalt el nostre país a la recerca, gravadora en mà, de mots, remeis naturals, usos, costums i expressions populars que van desapareixent. El contacte directe, pròxim i afable amb la gent de tots els indrets del territori li permetia accedir (i nosaltres amb ell) a un món en greu perill d'extinció. Joan era conscient de ser, com el qualificaren ahir al programa que condueix Xelo Miralles, "un gran solitari", per això sabia de la importància i de la urgència del seu treball impagable.
Una part dels seus coneixements han quedat recollits en una extensa producció literària, bona part de la qual està editada a Bullent.

L'estil exquisit

"El escritor anglosajón, en general, ansía escribir tramas vibrantes para enganchar al lector y vender millones de libros, mientras que el español aspira a conseguir un exquisito estilo para poder entrar en la Academia. Por eso se traduce tanto la novela anglosajona y tan poco la novela española. Las buenas historias son universales; en cambio, los gustos académicos suelen ser locales."

L'editor i escriptor Enrique Murillo en La Vanguardia dimecres passat.

La 'fireta'

On van a parar tots aquells llibres que les editorials envien a periodistes i crítics i que (en són majoria) mai no apareixen ressenyats enlloc? Eva Piquer ens en fa una crònica desacomplexada:

"De febrer a abril, als periodistes culturals se’ns gira una feinada. El primer pas és aconseguir respirar sota la muntanya d’exemplars que ens roben l’oxigen. El segon, fer una ullada als llibres rebuts i decidir (mig per intuïció, mig per ofici) si n’hem de parlar molt, poc o gens. Per raons d’espai, només un de cada vint llibres serà citat a les pàgines de cultura del diari. Els altres aniran directament a “la fireta”, que és com en diem de posar les piles de volums descartats damunt una taula i convidar els companys de la redacció a abocar-s’hi, a veure què hi troben."

Sobre la distribució

Oriol Soler ha obert en el seu bloc Núvol vermell un debat sobre la distribució de llibres. Interessant i provocador. Us el recomane.

Llibres a la tele

Recomane vívament la interessant entrevista d'Eva Piquer a Oriol Izquierdo. Entre altres, el nou director de l'ILC afirma:

"Afortunadament, aquesta conselleria és de Cultura i Mitjans de Comunicació. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió establirà la relació amb el govern a través d'un contracte programa en què la ILC tindrà veu i vot. Podrem exigir a la televisió que tracti les lletres com no les ha tractat mai. Els programes de llibres a TV3 sempre han estat una excepció o una concessió."

Sona tan bé que costa d'imaginar. Però sembla que la idea, expressada també pel conseller Tresserras en la sessió d'Anatomia, comença a prendre forma. Dimecres, Sergio Vila-Sanjuan reflexionava sobre els llibres i la televisió al suplement Cultura/s de La Vanguardia. Acabava el seu article amb aquestes paraules:

"Puesto que Televisió de Catalunya sigue teniendo un problema en forma de vacío con sus programas de libros, ¿por qué sus responsables no invitan a Manzano a repetir 'Saló de Lectura', con más presupuesto pero las mínimas modificaciones posibles? El ecosistema literario se resentiría de su final definitivo."

Dit i fet: a l'abril començarà, al 33, "L'hora del lector", conduït per Emili Manzano. Una molt bona notícia. Posats a demanar, fóra desitjable que, entre el llistat d'entrevistats, hi puga haver, ara sí, una representació adequada dels escriptors valencians.

Profecies

En la sessió d'Anatomia vaig fer un parell o tres de profecies segures, cantades. Davant la imminència de les eleccions, una era aquesta:

"De nou, els partits amb opció de govern parlaran de la gratuïtat del llibre de text, i diguen el que diguen, estaran pensant igualment en el sistema de préstec o reutilització, tan perjudicial per al sector, i no en el xec-llibre, car és molt més barat comprar un llibre per a l’escola cada 4 o 5 anys que proporcionar-ne un anual a cada alumne."

Em sap greu haver-la encertada. L'AEPV ja ha encés els llums d'alarma. El comunicat que ha elaborat avui d'urgència és ben explícit:

"Distribuir gratuïtament els llibres de text a tots els alumnes de l'educació obligatòria és una lloable ambició que segur que contribuirà a millorar la igualtat d'oportunitats dels ciutadans però, pel seu important abast econòmic, reclama d'una ferma voluntat i decisió inversora del govern que l'aplique. No siga que, per falta de convicció i amb l'excusa de la falta dels recursos, als polítics de torn els done per pensar en fórmules com el préstec de llibres usats: pseudogratuïtat dels llibres de text, que no és una altra cosa que recuperar procediments de temps d'escassesa i de misèria, a més de socialment injust i discriminatori."

En definitiva, SÍ a la gratuïtat mitjançant el xec-llibre, NO al sistema de reutilització.

Rita erudita

Vivim en el país dels filòlegs. Tothom en sap i n'opina, dels orígens i llinatge de la nostra llengua. Ha estat, durant les últimes dècades, el tema estrella en les barres de bar valencianes (amb el permís de l'última incorporació: "l'aiguaquemosfurtenelscatalans").

Les eleccions ja estan a prop, i ahir Rita Barberà va abandonar per un moment la lectura per eixir al carrer a inaugurar una biblioteca al barri de Russafa. Això, que d'entrada ja podria ser notícia de primera pàgina, es va veure eclipsat per unes paraules de l'alcaldessa en defensa de la seua estimada (i impracticada) "llengua valenciana". Després de llegir (!) uns versos (!!) en valencià (!!!!!) en "honor" a Al-Russafí, el poeta àrab que dóna nom a aquesta nova biblioteca, Rita va dir:

“Cuando no había llegado Jaime I, fijaos como escribía y hablaba Al-Russafí. Hablaba de poemas dedicados a Valencia y no había llegado Jaime I. Y así hablábamos los valencianos.”

I es va quedar tan ampla. Ja ho diu la dita: "abans moros que catalans!"
Més dades (de tots els colors) ací, ací i ací.

País...

Balanç anatòmic

He vist i llegit tantes coses aquests últims dies al voltant de l’Anatomia 06/07 que he pensat llargament si fer o no algun comentari “extra”. Però l’apunt del Llibreter (per cert, moltes felicitats!), la punyalada brutal de l'amic Subal i, sobretot, la invitació de Mercè Ibarz a reflexionar sobre el seu mail obert a Vilaweb ha estat definitiu: calen alguns aclariments.
“Hi havia una vegada un lloc estrany, on la literatura era considerada un cadàver i l’anàlisi de les coses consistia en dir paraules agres sobre aquestes coses.” Així comença l’escrit de Mercè. I si hem de fer cas del que s’ha publicat a la premsa, no dubte que la imatge que s’ha transmés siga aquesta. Una altra vegada una colla de lletraferits ploriquejant, lletramatant l’esperança en una literatura normal. “Sarpullido de quejas del sector”, en deia Carles Geli a El País. I és que, com era previsible, molts mitjans s’han quedat amb l’”efecte Estopa”, el “neonoucentisme”, la “frustració post-Frankfurt” o el “catalanoescepticisme” com a titulars. Que hi farem, això ja no depén només dels ponents. No descobrim res nou: el catastrofisme ven més que l’optimisme. Tema 1 del primer curs a la facultat de Periodisme.
Però l’acte, tot i el seu encarcarament, no va tenir només aquesta cara. Alguns ponents hi van manifestar la il·lusió que Frankfurt marque de veritat un abans i un després en la difusió internacional de la nostra literatura; també s’hi va incidir en la bona collita literària del 2006; en la impressió positiva que s’hi té a Alemanya dels llibres ja traduïts en aquell país; en el creixent èxit internacional d'una obra de teatre catalana (no només de Sánchezpiñols viuen les nostres lletres!); es va parlar del moment òptim per a l’eclosió de les editorials independents; i s’hi van fer propostes, com ara la necessitat que sorgeixen editorials o col·leccions de butxaca i el desig que aprofitem l’enrenou de Frankfurt per cohesionar el mercat interior del llibre en català, que bona falta fa. Entre altres.
La presència excepcional del conseller Tresserras (inconcebible, una cosa així al País Valencià, i això que el nostre conseller és forense!) va donar una altra dimensió, també positiva, a la sessió. Em semblen esperançadores les garanties que va oferir per mantenir l’ILC, per bastir un Consell de les Arts plural (“en aquesta sala només ja trobaríem 14 persones ben capaces de formar-hi part”, va dir), el seu compromís ferm i reiterat per mantenir el preu fix (autèntic salvavides per a les llibreries i per al sector en general) i la promesa que treballarà perquè els mitjans de comunicació de titularitat pública (que ara estan també sota la seua direcció) promocionen de veritat la literatura catalana.
Tot això i molt més es va sentir en aquella sala imponent la nit de dimarts passat. Llàstima que no haja transcendit. El debat virtual, ben animat, continua obert a la vostra participació.

La caverna turca

El País informa avui que Orhan Pamuk abandona Turquia. L'assassinat del periodista i escriptor Hrant Dink i la pressió i les amenaces dels fanàtics han forçat el Nobel a prendre una decisió que, després de llegir la seua obra més recent, un vertader cant d'amor a la seua ciutat, intuïm molt amarga. I és que la desraó, a la llarga, sempre passa factura. Allà i ací.