Amb una setmana de retard també, recupere El comentari que publicava Ignasi Aragay dijous passat a l'Avui. Ignasi, bon coneixedor del món del llibre, assegura que s’està produint un canvi d’època en el sector editorial. “Els dos grans grups catalans –Planeta i RBA—aspiren a la compra d’un, o dels dos, grans grups de l’edició en llengua catalana: Edicions 62 [el Grup 62, en realitat] i Enciclopèdia Catalana”. Se’m congela el rictus a la cara: és la primera notícia que tinc sobre la possibilitat que Enciclopèdia Catalana passe a altres mans. I em semblaria poc menys que un crim cultural (tot plegat, un genocidi) intolerable.
És curiós (i ben embolicat i rebuscat) com funciona açò dels conglomerats. Ara ja sí que no entenc res de res: però Enciclopèdia no era una de les “beneficiades” en el repartiment accionarial del Grup 62? No m’estranya que estiguen tant de temps pelant la pava amb la venda de 62, la necessitat de la qual (de la venda, òbviament, no de 62, que és inqüestionable) tampoc no acabe d’entendre. Però bé, ja m’ho deia mon pare: “xiquet, tu dedica’t a les lletres, que de números no entens res”. En tot cas, tractaré de retenir la xifra de què parla Ignasi: Zero Tres, el nom d’un grup cooperatiu "que vol dotar la cultura catalana d’una indústria cultural i de comunicació innovadora amb voluntat de lideratge, de vocació internacional". Els èxits clamorosos d'algunes de les seues iniciatives indiquen que estan en el camí de l'èxit.
Màrius Serra és un artista de la paraula, un entusiasta per les lletres capaç de contagiar la seua passió verbívora a tot aquell que es pose al davant. Amb motiu de la publicació de la seua última novel·la, Farsa (Planeta), Francesc Calafat conversa amb ell a la revista Caràcters. L’entrevista acaba amb una oportuna reflexió general:"Desafortunadament, els escriptors sovint viuen en microcosmos
dispersos i ens caldria trencar aquesta membrana per accedir amb més fluïdesa a
la societat. Ens és una passa urgent, perquè aquesta societat actual dominada
per la comercialitat pot provocar que alguns es passin al castellà. Vivim en una
cultura de normalitat, on ningú sobresurt sobre ningú. L’apatia ofega el
panorama. I a la literatura i als lectors allò que els cal són referents i un
discurs de l’excepcionalitat, dels riscos i de les sorpreses."
Les revistes, suplements i retalls de premsa pendents constitueixen una malaltia crònica d’aquesta societat sobreinformada. Jo em reconec terminal. Abans que m'arribe a la taula El Cultural d’El Mundo d’avui, recupere el de la setmana passada, que inclou un reportatge en què escriptors, artistes, músics, cineastes i dramaturgs espanyols confessen els llibres que llegiran aquest estiu. Homer, Cavafis, Tucídides, Baroja, Nemirovsky, Adorno, Zgustova, Harpur, Pizarnik, Mehta, Tuchman, Ajmátova, Tsvetáieva, Galdós, Shikibu són, entre altres, els noms escollits. Lectures segurament molt refrescants.Passe la pàgina i el llistat dels més venuts em transporta a un altre món en què domina gent com Falcones, Vargas Llosa, Pérez-Reverte, McCourt, Auster, Ruiz Zafón, Follet o Jiménez Losantos. I constate dues coses:
M'he de posar al dia
La redacció o supervisió dels contractes, el control dels drets d’autor i la propietat intel·lectual és, amb tota certesa, la part menys glamourosa de l’ofici d’editar. I, en canvi, com afirma Esther Tusquets en les seues Confesiones de una editora poco mentirosa, una editorial és, en primer lloc, una simple carpeteta plena de contractes de drets d’autor: “ser editor consisteix en escollir-los i aconseguir-los i apostar per eixos llibres”, ens diu.
Sens dubte, Internet és un món a banda, potser millor i tot.
"Las recopilaciones periódicas efectuadas en forma de reseñas o revista de
prensa tendrán la consideración de citas. No obstante, cuando se realicen
recopilaciones de artículos periodísticos que consistan básicamente en su mera
reproducción y dicha actividad se realice con fines comerciales, el autor que no
se haya opuesto expresamente tendrá derecho a percibir una remuneración
equitativa. En caso de oposición expresa del autor, dicha actividad no se
entenderá amparada por este límite."
La xafogor de València em retorna a la crua realitat: l’Encontre de Santander va acabar divendres passat i a la taula del despatx s’acumulen piles de periòdics, feina endarrerida, originals que esperen resposta i un allau de correus electrònics pendents. Però qui no es consola és perquè no vol: en dues setmanes tanquem la paradeta fins setembre. Ànim! No puc concebre un escenari millor que el palau de la Magdalena per fer aquests encontres anuals sobre l’edició. El lloc és magnífic, i el programa ha estat a l’altura del que s’esperava. La directora d’aquesta edició, Beatriz de Moura, hi ha posat la seua empremta personal i molta professionalitat. Felicitats, doncs, per la feina ben feta.
El tema global ha estat “L’editor davant els nous desafiaments de la Propietat Intel·lectual”. En aquest tipus de trobades poques vegades descobreixes res nou, però són enriquidores en tant que et permeten escoltar altres punts de vista i intercanviar opinions no sempre coincidents. Les exposicions dels ponents han resultat majoritàriament instructives, i n’hi ha hagut de brillants. Permeteu-me que agrane cap a casa, però la d'Ernest Folch en representació de l’edició en català em va semblar una de les més encertades.
L’únic però que li posaria a les jornades és la insistència d’algun dels assistents a protagonitzar el debat. Dic açò en concret pel director de màrqueting de Google Espanya, que va intervenir en totes les sessions “per al·lusions” fins i tot (com en l’últim pannell) quan ningú havia fet cap referència al “perill” que podria suposar Google Books Search. Això provocava que, al remat, una vegada i una altra, els debats giraren al voltant del mateix tema, que s’esgota i esgota. Però ja se sap que aquestes persones van al que van, i va fer bé la seua feina: va aconseguir una entrevista a El País i l’últim dia havia recollit un munt de targetes de visita d’editors potser ja no tan “temorosos”...
Durant els pròxims dies, mentre la calor ens ho permeta, anirem desgranant el contingut d'aquestes jornades. De moment, deixe en l’aire un dubte: per què els ponents que diuen que seran breus són sempre els que més s’allarguen?
Sempre que vaig a Barcelona descobrisc gent del món editorial que ha canviat d'empresa. La penúltima vegada, tres de les persones amb qui havia concertat cita eren noves. Fa uns dies, El periódico informava que Ernest Folch es planteja abandonar el Grup 62, i ahir es feia públic que Joaquim Palau deixa Destino. És una bona forma d'obligar-te a mantenir l'agenda permanentment actualitzada. Jo ho tinc molt clar: abans de parlar amb algú he de consultar Vilaweb. Per si de cas...
Vaig conéixer Jordi Ferré, l’editor de Cossetània, ara fa un any, en l’últim Galeusca d’editors. Des d’aleshores, hem coincidit sovint, sobretot a partir de la renovació de la Junta Directiva de l’AELC, i sempre m’ha fet la mateixa impressió: una persona amb les idees molt clares i una gran capacitat de treball. 
