Literatura sense etiquetes

Fixem-nos en la distribució de títols en una gran llibreria al País Valencià. L’espai més visible l’ocupen les novetats, aclaparadorament o exclusivament en castellà. Als laterals trobarem les seccions, posem per cas, de Best-sellers, Autoajuda, Viatges o Infantil. I en un raconet o en un lateral, poc visibles i en un nombre escàs, els llibres en Valencià (o Valencià/Català, o Otras Lenguas, o algun eufemisme o invent semblant). És una pràctica reiterada que s’ha estés com una taca d’oli tòxic a moltes altres llibreries mitjanes i petites: tractar els llibres en la nostra llengua com si foren un gènere en si mateix. Compacte. Uniforme. Tancat. Que no hi ha best-sellers en valencià? Ni llibres d’autoajuda, de viatges o infantils? Tampoc novetats? És que, potser, els llibres en valencià només se singularitzen per ser en valencià?
En els matisos trobem la riquesa, i és obvi que, d’obres en la nostra llengua, se’n publiquen de tots els gèneres i per a tots els gustos. Reduir tota la literatura que es publica en una llengua a una única etiqueta no només esdevé simplista i empobridor, sinó perillós amb vista al futur. Si partim de la certesa que un llibre en valencià, amb independència de les seues potencialitats concretes, acabarà invariablement en el seu gueto inamovible, que no creix ni s’eixampla siga quina siga la temàtica i l’oferta, quin estímul creatiu o promocional tindran autors i editors?
Posem el cas del llançament d’un escriptor de renom internacional: la versió en castellà ocuparà l’aparador i els espais centrals, i hi haurà piles amb volums des de terra fins l’altura de la mà del comprador. De la traducció en català, però, amb sort hi trobarem un exemplar clandestí o dos en una gòndola convenientment allunyada del centre de gravetat de les decisions compulsives dels lectors, envoltats de les seccions de cuina, pedagogia o esoterisme, tant fa, al mateix nivell (amb sort) que la literatura anglesa o italiana. Veritat que si el client bilingüe sabera que hi ha una versió catalana del mateix llibre, si els posàrem l’un al costat de l’altre en igualtat de condicions, potser (ens arrisquem en la hipòtesi) aconseguiríem que se’l comprara en català (i, contagiats d’optimisme amb aquesta teoria, se’l llegira també)? Però si això no ocorre ni tan sols en les obres que estan en les dues llengües simultàniament... quina presència podem esperar per a la literatura original en català, que només es publica en aquest idioma?
La lluita per fer visible (encara!) el llibre en la nostra llengua requereix obrir molts fronts alhora: s’han d’escriure bones obres, s’han d’editar i publicitar bé i se n’ha de facilitar l’accés al públic potencial. Les llibreries són empreses privades, que en circumstàncies com les actuals ho tenen magre per a tirar endavant, però també han de mostrar (i moltes ho fan, de fet) un compromís amb l’ecosistema cultural més pròxim, que l’ha de realimentar. Hem d’aspirar, tots plegats, a seduir els lectors pel contingut de les obres que publiquem, més que per la llengua en què estan escrites. Però necessitem combatre amb armes equiparables. No podem continuar depenent de la militància dels lectors. Hem de trencar esquemes caducs i normalitzar la presència del llibre en valencià a les llibreries, rescatar-lo de les prestatgeries més inaccessibles i motivar els lectors amb la diversitat editorial de què gaudim al nostre país. Que siguen ells qui trien. Potser ens sorprendríem de la resposta desacomplexada del públic.

Article publicat al Quadern d'El País el 22/4/14.

Traduccions "simultànies"

Corria l'any 2006 quan vam aconseguir editar un titol que marcaria un punt d'inflexió en l'editorial on aleshores treballava. Frank McCourt, autor del bestseller Les cendres d'Angela, tenia nou llibre: El professor. Aquesta obra reunia tots els ingredients per esdevenir un èxit en un catàleg que aspirava a incorporar novel·les remarcables de l'àmbit internacional. La notorietat de l'autor (tot i que en català no havia passat de la segona edició de la seua obra clau, en castellà comptava ja amb una setantena de reimpressions) era un aspecte clau. L'altre era la temàtica, que connectava perfectament amb el públic principal de Bromera. 

La negociació no va ser fàcil: els dos llibres anteriors havien estat publicats a Columna (en tenien, doncs, la preferència) i a l'editorial no havíem contractat abans cap llibre d'aquestes característiques: un llançament mundial molt disputat, pel qual es pagaven xifres que no havíem conegut mai abans. Però desenvolupàrem un pla de màrqueting ambiciós (que després acomplírem) i vam convéncer l'agència que en gestionava els drets. El professor, finalment, seria la gran aposta de l'editorial per al Sant Jordi d'aquell any.

La tirada inicial va ser de molts milers d'exemplars. Molts. I havíem desplegat totes les armes de seducció editorial de què érem capaços en aquell moment. Estàvem coordinats amb l'editorial en castellà, Maeva, amb qui hi havia bona complicitat. En l'últim moment, però, quan ja estava anunciat i programat per al març, McCourt va acceptar venir a Madrid a la promoció. El viatge havia de ser, però, per al mes de maig. L'editorial en castellà va decidir ajornar el llançament (el més important de l'any també per ells) i aprofitar el ressò que tindria la visita de l'autor d'origen irlandés de cara a la Feria de Madrid. 

Així les coses, què fèiem amb l'edició en català?

Després de reflexionar-ho molt, vam decidir tirar endavant igualment: l'obra es va publicar, com estava previst, el mes de març, i havia de ser "el llibre de Sant Jordi". Però resultà un fracàs. Passat el 23 d'abril, les piles de llibres col·locats en llibreries continuaven quasi intactes, i la premsa no havia dedicat més que uns pocs breus. La situació era crítica: les devolucions imminents amenaçaven l'aposta. Què havia fallat? Fàcil: que l'edició en castellà no havia eixit encara. Així de senzill. I així de dramàtic.

Aquesta anècdota m'ha vingut a la memòria en llegir l'entrevista que li dedica La Vanguardia a Josep Cots, editor de 1984. El periodista, Josep Massot, incideix en aquest "fenomen", que impel·leix les editorials en català a traure les traduccions en les dates en què ho fa l'editorial que disposa dels drets de la mateixa obra en castellà. 

"La situación ideal es salir al mercado al mismo tiempo, aprovechando el impacto mediático promovido por las editoriales castellanas. Si ha salido con anterioridad en castellano, cualquier novela, obra poética o ensayo en catalán está muerto." 

També ocorre a l'inrevés: si l'editor en català s'avança al llibre en castellà. La realitat és així de dura.

Ho vam comprovar amb McCourt. Fent esforços notables per part del distribuïdor (el desaparegut Arc de Berà), vam poder convéncer molts llibreters que mantingueren el llibre (que no havien venut) unes setmanes més, amb la promesa que la visita de l'autor a Madrid produiria un esclafit de notícies, entrevistes i ressenyes. I així va ser. La publicació en castellà va propiciar tot de publicitat i promoció, un ressò de primera magnitud, i aleshores un llibre que estava prematurament "mort" va ressuscitar... i de quina manera! Es va col·locar durant setmanes en les llistes dels llibres més venuts i va significar, com apuntava a l'inici, un punt d'inflexió per a l'editorial: en aquella època desbordant d'il·lusió demostràrem que també des de València es poden publicar llibres de gran venda en tot el territori en llengua catalana. Les llibreries ens van començar a mirar amb normalitat (un altre dia parlarem d'això, si s'escau, perquè els prejudicis i els apriorismes van i venen en doble direcció).

Finalment vam poder brindar amb McCourt per l'èxit d'El professor.

No és estrany, doncs, que Massot qualifique d'atrevits els editors que, com Josep Cots a 1984 o Aniol Rafel a Periscopi, s'atreveixen a publicar traduccions en català sense condicionar-les a la data d'eixida del mateix llibre en castellà. La repercussió mediàtica sempre és menor (cal que ens preguntem el per què?), però el valor cultural d'aquesta autonomia empresarial mereix tots els elogis. I el suport dels lectors. Hi ha molt de camí encara per esdevenir "normals" en aquest país fragmentat i insegur.

Publicat a l'ARA 24/06/13.

Un paquet irlandés

Igual de content que es mostra Marc (ara Cormac) en la imatge que encapçala aquest apunt, així mateix m'he sentit jo en obrir el paquet amb una caixeta contenidora dels quatre títols d'Els llibres de Marc i Andrea en la versió irlandesa de l'editorial Leabhar Breac: Caitlín agus Cormac.

Contàvem ací el descobriment casual (i ja té pebrots l'assumpte) de l'existència d'una edició en gaèlic d'aquesta col·lecció, que es comercialitza des de fa ja uns mesos. Doncs bé, s'ha de dir que m'han arribat abans els exemplars des d'Irlanda que des d'Alzira. Així funcionen ara les coses...

Els llibres m'arriben precisament el dia abans del meu aniversari. Gràcies pel regal, Darach!!

Caitlín agus Cormac

Portades d'Els llibres de Marc i Andrea en gaèlic, publicats per Leahbar Breac.

Fa poc compartíem ací una bona notícia: la publicació de la quarta edició de Llegir per a créixer, tot i que el llibre està en llibreries des de juny (algun dia rebré el contracte corresponent...). Ara, tafanejant per internet, m'assabente que, també pels volts d'estiu, l'editorial irlandesa Leahbar Breac va publicar la col·lecció de llibres de cartó "Els llibres de Marc i Andrea" en gaèlic... i no n'han dit absolutament res!!!
Malgrat tot, em quede, de nou, amb la part positiva de la història. Perquè la veritat és que estic molt i molt feliç que Marc i Andrea viatgen per Irlanda (i qui sap si per altres països que no m'han comunicat!). Pel que he vist a la web, Marc allà es diu Cormac, i Andrea, Caitlín. Els títols en irlandés són:

• An Chóisir ('La festa d'aniversari')
• Lá Mór Fada ('Un dia atrafegat')
• An Phicnic ('Una excursió redona')
• Tabhair Leat do Leabhar ('Fem la maleta!')

Aquest cap de setmana he pogut contactar amb l'editor irlandés, Darach Ó Scolaí, a qui vaig tenir el plaer de conéixer en persona en diverses cites a la fira de Bolonya. A diferència del que fa el "meu" editor valencià, Darach em va respondre d'immediat. És un lluitador entusiasta, d'alegria contagiosa, un resistent, com ho són tots els irlandesos que treballen per mantenir viva la seua llengua davant l'aclaparador domini de l'anglés. Em diu que els llibres estan funcionant molt bé en el mercat irlandés, i que va fer una tirada de 2.000 exemplars de cadascun. Quina meravella! Si Cormac i Caitlín aconsegueixen fomentar el gust per la lectura i per la seua llengua entre els infants d'aquell país, serà un nou motiu de satisfacció. Un més dels molts que m'ha proporcionat aquesta experiència. Malgrat tot.
Go raibh maith agat, Darach!

El traductor Albert Nolla a Gandia

Aquesta vesprada, a partir de les 19,30h tinc el plaer de presentar el traductor Albert Nolla a la Biblioteca Central de Gandia. L'acte s'emmarca dins de la Setmana Literària de la ciutat, que culminarà aquest divendres amb el lliurament dels premis Joanot Martorell de narrativa i el veterà Ausiàs March de poesia, que enguany celebra el 50é aniversari.
Amb Albert Nolla i tots aquells que ens hi vulgueu acompanyar, conversarem sobre el seu treball de traducció de Kenzaburô Òe al català. Edicions de 1984 ha tingut el bon gust d'acostar-nos l'obra mestra del Premi Nobel de Literatura de 1994, que romania encara incomprensiblement inèdit en la nostra llengua.Una qüestió personal és una història crua com poques, amb uns personatges superats per les circumstàncies que actuen d'una manera desconcertant, abocats a decisions extremes, com ara el protagonista, Bird, que ha d'escollir entre deixar viure un fill deforme que no desitjava o facilitar-li la mort que tots al seu voltant semblen demanar des del moment mateix del part.

"Va tancar els ulls ben fort i va intentar submergir-se en la tebior del llit, com si negant la realitat pogués esborrar-la."

"Fins llavors, per a ell les sirenes no havien estat sinó uns objectes mòbils que sempre passaven de llarg. Ara en duia una enganxada al cos, com una malaltia interna, i ja no se'n desempallegaria mai més."

"Vivim en una època en què no saps si és millor haver nascut o no."

Feu-vos un favor i endinseu-vos en aquesta novel·la, traduïda amb l'excel·lència que caracteritza el treball d'Albert Nolla.

Man Booker (previsiblement) orfe

"Aquesta setmana s’ha anunciat la longlist del Man Booker 2012, un dels premis més dinàmics i atractius en llengua anglesa. No hi ha els habituals McEwan, Banville, Carey, Smith o Amis, sinó dotze autors amb escassa o nul·la obra publicada a l’Estat espanyol (quatre són novells), i tots ells inèdits en català. Barker, Beauman, Brink, Frayn, Mantel, Thayil... Cognoms desconeguts per aquests indrets. Qui, doncs, amb la que està caient al sector editorial patri s’atrevirà ni tan sols a considerar la publicació d’algun d’aquests manuscrits?"

Una pregunta intrigant, que apunta cap a un futur editorial més convencional del que ens agradaria. 

Podeu llegir l'article sencer al diari ARA, en aquest enllaç.

Es publica poc

Dijous passat, l'especial sobre la Fira del Llibre del Quadern d'El País incloïa un parell d'articles al voltant de la traducció en el mercat editorial valencià, un del professor Josep Marco i un altre d'un servidor. Podeu llegir-los punxant sobre la imatge.

Perdre el temps editant llibres

L'exeditora d'Alfaguara Valerie Miles publicava fa uns dies al suplement cultural ABCD una interessant entrevista amb Barbara Epler, vicepresidenta de l'editorial nordamericana independent (nordamericana i independent!) New Directions, que té en el seu catàleg, entre moltes altres, obres de Cortázar, Borges, Bolaño, Tabucchi, Cela, Neruda o Lispector. Va venir a conéixer la literatura catalana, i a l'entrevista parla precisament de com de difícil és publicar traduccions als EUA:

"Sólo hay una compradora única de narrativa en la mayor cadena de librerías del país, Barnes & Noble. No sólo ojea el libro y te lo devuelve si no le agrada la cubierta (¡y los editores lo consienten!), sino que además no le gustan las traducciones y no recibe cantidad alguna de libros en traduccion salvo que se trate de Bolaño o de Sebald."

Aclareix que a New Directions:

"Podríamos ganar mucho más dinero si dejáramos de publicar autores extranjeros, pero esa dedicación es emocionante, divertida y está orientada al futuro. [...] Las editoriales más grandes nos utilizan como semillero de talento."

I també conta una anècdota ben il·lustrativa per fer-nos una idea de com viuen els editors la brutal concentració que s'ha establert en aquell país:

"Una amiga, editora muy prestigiosa a la que todos conocían por su buen hacer, acaba de ser despedida. Estaba estupefacta porque su sello no generaba pérdidas, pero su jefe adujo que malgastaba demasiado tiempo editando los libros."

Experiències terrorífiques que s'estenen com una taca d'oli. Tot arriba...

Una raresa meravellosa

Així ("a wonderful oddity") qualifica The Times aquesta setmana Pandora in the Congo en una ressenya breu. Done fe que a Londres, als aparadors de les omnipresents llibreries de la cadena WH Smith es podia veure, flamant, l'edició anglesa d'aquest bestseller de les nostres lletres. Quin gran triomf de l'autor i de la seua editorial, La Campana! Enhorabona, una vegada més!!!

Ken Follet

Ken Follet està a tot arreu, no us ho descobriré ara.

Escoltava aquest matí a la ràdio que ja ha superat els 600.000 exemplars venuts del seu últim llibre en poc més de dues setmanes. Agafe la calculadora (l'excés de zeros em mareja) i compte que aquest títol ha facturat ja 18 milions d'euros, que traslladat a pessetes són... 3.000 milions!
Trobe a la taula un retall d'El Mundo amb una entrevista amb l'autor. Parla del llibre, per descomptat, i hi insinua una continuació futura. Els editors deuen estar exultants (jo ho estaria). Però el que més em crida l'atenció és l'última resposta, que no apareix en la versió digital del diari i per això us transcric ací:

"No es culpa de George W. Bush ser tonto, el problema es que no lo tenían que haber elegido. Así que no lo incluiría en un libro: un estúpido resulta muy poco interesante para los lectores."

I a mi que ja em cau bé aquest Ken Follet?

Quan un autor "se'n va"

Cada vegada resulta més difícil mantenir la fidelitat en la relació autor-editor. Tot i que la "culpa" del trencament no sempre és de l'autor, són protagonistes dels casos més notoris. Ara, Tom Wolfe anuncia que trenca la relació de 42 anys amb Farrar, Strauss & Giroux, i el pròxim llibre, Back to Blood, el publicarà a Little, Brown, editorial que ha pagat 7 milions de dòlars pels drets. Una animalada.

La clau d'aquest canvi sembla estar en el fracàs del seu anterior llibre, Sóc la Charlotte Simmons (810 pàgines en l'edició en català). La crítica el va rebre amb divisió d'opinions, però més important és el tema de la pela, ja que les vendes van quedar lluny de les expectatives: "només" 293.000 en tapa dura i 138.000 en rústica; lluny del 1.100.000 exemplars venuts (als EUA, s'entén) de Tot un home.

Els motius del canvi d'editor els sintetitza molt bé l'autor d'aquest article de The New York Times:

"Els autors consagrats que han passat molts anys amb un editor i han tingut un fracàs amb un títol acostumen a canviar d'editorial perquè els avançaments que demanen són massa elevats per al seu editor tradicional."

Què voleu que us diga, a mi aquesta pràctica em sona a "enganyifa". És clar que l'editor té molta responsabilitat en la vida comercial d'un llibre, però no em negareu que l'autor també, no? Sobretot si un llibre no ha convençut tampoc la crítica...

Miratge tardorenc

Avui apareix publicat a Cultura 21 un nou article d'aquest Tirant al cap titulat "Miratge tardorenc". En el mateix portal trobareu altres notícies d'interés, quasi totes positives, com ara l'anunci que Rosa Regàs no acceptarà mai més un càrrec públic. Hi ha també el naixement d'Accent, una nova editorial amb seu a Girona amb atenció especial "al territori híbrid situat entre la literatura i l'assaig". També Viena Edicions renova la seua oferta amb la col·lecció "Cercle de Viena", amb l'objectiu de publicar "petites joies del segle XX, autors desconeguts en llengua catalana, traduccions amb vocació d’exquisides". Molta sort als dos!

La nota negativa la trobem en el premi Documenta, que ha quedat desert. El fet que quede desert un certamen adreçat a autors de menys de 35 anys amb la intenció de descobrir nous talents és un (nou) toc d'atenció preocupant: què passa amb la renovació de la literatura catalana? Recordem que ha quedat desert també en 2003 i en 2005...
Més negatius encara resulten els (esperats) resultats del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, una macroenquesta que ha realitzat la FUNDACC entre prop de 40.000 persones (un 18,55%, del País Valencià) . De l'allau de xifres utilíssimes i clarificadores, de les quals confie que en parlarem pròximament amb més calma, en destaque només dues, referides al conjunt dels territoris de parla catalana: un 48,4% de la població no ha llegit cap llibre en els últims dotze mesos; i preguntats sobre la llengua de l'últim llibre llegit, només un 16,7% ha escollit el català. Dades per a la reflexió... per a qui vulga reflexionar!

El carreró dels miracles

Aquests dies, coincidint amb el primer aniversari de la mort de Naguib Mahfuz, Bromera publica la novel·la més representativa de l'extensa trajectòria de l'autor egipci: El carreró dels miracles, traduït, com sempre, per Isaïes Minetto i Josep Franco.
Tot i que teníem pràcticament enllestida la traducció de La batalla de Tebes (que apareixerà definitivament el 2008), vam decidir intercanviar l'ordre previst i avançar l'edició d'El carreró dels miracles per posar-la, com abans millor, a l'abast dels lectors. Encara no sabíem que açò poguera passar, però sembla increïble (imperdonable, seria el mot adient) que aquesta fabulosa obra no estiguera encara disponible en la nostra llengua, encara que està considerada, com recordava David Castillo aquest diumenge a l'Avui, "el seu gran clàssic, la novel·la més popular". En castellà, de fet, compta amb una cinquantena d'edicions (pel cap baix) i una (si més no, curiosa) versió cinematogràfica protagonitzada per Salma Hayek, en la qual el drama de l'atzucac del Midaq es trasllada a Mèxic DF.
Tenim encara moltes llacunes pel que fa a la traducció d'obres significatives (algunes, com em sembla a mi que és aquesta, imprescindibles) de la literatura universal. Pel que fa al "deute" amb l'obra de Mahfuz, tractarem de reparar-lo a poc a poc, sense presses però de forma incansable. Per això, a partir d'ara, Bromera recuperarà, cada 30 d'agost, una nova novel·la de Mahfuz en record i homenatge al premi Nobel desaparegut, que ja compta amb 5 novel·les en el seu catàleg, inclosa La maledicció de Ra, un dels seus clàssics de més difusió.

De moment, us recomane aquest extraordinari El carreró dels miracles amb tota l'efusió de què sóc capaç.

Clásicos "en valencià"

Torne d'una breu, brevíssima escapada a la zona del Penedès, prop de la muntanya de Montserrat, on he buscat un poc de calma i sembla que l'he trobada, ja que he avançat a bon ritme la lectura alguns dels llibres que tenia pendents i d'altres que hi he afegit a última hora a la llista inicial i dels quals (dels "llibres amb tapa" confessables) m'agradarà fer-vos-en cinc cèntims en els pròxims dies.

Ara tracte de posar-me al dia del que ha passat al món, i amb el primer que ensopegue és amb aquest article publicat al Levante fa una setmana sobre l'actual línia de traduccions a la col·lecció L'Eclèctica de Bromera (encara que s'hi barregen descripcions i característiques de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura).

L'estil exquisit

"El escritor anglosajón, en general, ansía escribir tramas vibrantes para enganchar al lector y vender millones de libros, mientras que el español aspira a conseguir un exquisito estilo para poder entrar en la Academia. Por eso se traduce tanto la novela anglosajona y tan poco la novela española. Las buenas historias son universales; en cambio, los gustos académicos suelen ser locales."

L'editor i escriptor Enrique Murillo en La Vanguardia dimecres passat.

Sobre best sellers

L’edició en català d’El professor, de Frank McCourt, en magnífica traducció d’Eduard Castanyo, va eixir a principi d’abril amb una tirada gens menyspreable de 7.000 exemplars. Va ser, de fet, una de les primeres traduccions que es van publicar del llibre. Comentaris a la premsa valenciana o catalana? Amb alguna excepció, pràcticament cap.
Un mes després, es posava a la venda l’edició en castellà de Maeva, i l’autor visitava Madrid i presentava el llibre als mitjans de comunicació. L’efecte ha sigut immediat: ampli ressò en la premsa espanyola i catalana.
I ja tenim el llibre en les llistes dels més venuts.