Article publicat en el dossier "Escola i família" a la revista Escola Catalana (punxeu la imatge per ampliar-la, o ací per accedir a l'edició digital).
27 d’agost 2010
25 d’agost 2010
Com si parlara un pot de Coca-Cola
Fa uns dies parlàvem de James Patterson. Permeteu-me que torne de nou (breument) sobre l'al·ludit. En aquest article de The Sydney Morning Herald s'hi relata una intervenció de l'autor nordamericà en una convenció de l'Associació de Màrqueting Directe. Allà, òbviament, no hi va exposar teories literàries, sinó que va parlar de publicitat televisiva, penetració de marca i de com els seus llibres són disposats en els punts de venda. La intervenció va impactar l'audiència, i el professor de Harvard John Deighton confessa:
"Mai abans havia vist un producte parlant. Era com escoltar un pot de Coca-Cola relatant com li agradaria que el comercialitzaren".
Si voleu conéixer més secrets de l'èxit d'aquest supervendes (com ara els test a què sotmeten entre una selecció de lectors els finals de les seues novel·les per decidir la que més agrada l'audiència), us convide a llegir l'article sencer. És molt clarificador. Inclou una puntadeta als editors (que alguna cosa faran, dic jo, perquè venga tants milions d'exemplars a l'any!): "Per què és aquesta persona Déu, més que, posem per cas, 20 lectors?".
Amén.
20 d’agost 2010
Xifres d'un altre món
[Diuen que James Patterson escriu sempre a mà. Així, no seria difícil saber si tots els seus manuscrits tenen la mateixa lletra...]
El món de l'edició viu una doble crisis: l'econòmica i la que implica un canvi de model de negoci. Però aquest periode d'inestabilitat no afecta tothom per igual. Fixeu-vos, si no, en el llistat que ha fet públic la revista Forbes: els 10 escriptors més ben pagats del món (tots anglosaxons, la majoria nordamericans) van guanyar un total de 270 milions de dòlars en l'últim any. Al llarg de la seua vida? No, només en els últims 12 mesos! Forbes comptabilitza els guanys dels autors derivats no només de la venda d'exemplars, sinó també dels drets de cinema, televisió i videojocs, entre altres.
Encapçala el top ten James Patterson (autor, recordem-ho, inèdit en català), qui ha guanyat 70 milions de dòlars en l'últim any. El cas d'aquest autor multimilionari és revelador de com funciona la indústria dels grans números als EUA: la tardor passada va signar un contracte per escriure 17 títols nous abans que acabe 2012. Bé, qui diu escriure diu signar, ja que el que ven ací (suposem) és el nom, més que no el contingut. Aquesta marató (ni Joyce!) té una compensació econòmica, és clar: 100 milions de dòlars. Diu la revista que un de cada 17 llibres que es compren als EUA té el nom de Patterson en la coberta.
Encapçala el top ten James Patterson (autor, recordem-ho, inèdit en català), qui ha guanyat 70 milions de dòlars en l'últim any. El cas d'aquest autor multimilionari és revelador de com funciona la indústria dels grans números als EUA: la tardor passada va signar un contracte per escriure 17 títols nous abans que acabe 2012. Bé, qui diu escriure diu signar, ja que el que ven ací (suposem) és el nom, més que no el contingut. Aquesta marató (ni Joyce!) té una compensació econòmica, és clar: 100 milions de dòlars. Diu la revista que un de cada 17 llibres que es compren als EUA té el nom de Patterson en la coberta.
Uf!
Stephenie Meyer, amb 100 milions d'exemplars venuts de la sèrie Crepuscle (que li han reportat 40 milions de dòlars), és la segona d'aquesta envejable llista. Stephen King és el tercer (34 milions de dòlars guanyats entre juny de 2009 i juny de 2010). La Corín Tellado americana, Daniel Steel, va guanyar 32 milions, i no ens ha d'estranyar si tenim en compte que cobra uns 7 milions de dòlars d'avançament de mitjana i que en els últims 12 mesos ha publicat 4 nous títols. Completen la relació Ken Follet (20 milions), Dean Koontz (18 milions), Janet Evanovich (16 milions de dòlars i unes vendes d'uns 20 milions d'exemplars anuals; la seua editorial durant els últims 15 anys, St Martin, no va voler pagar-li 50 milions de dòlars d'avançament i l'autora ha marxat a Ballantine), John Grisham (15 milions, i debutant en l'àmbit LIJ amb el seu últim llibre), Nichollas Sparks (15 milions; només d'adaptacions cinematogràfiques de les seues novel·les, que acostumen a funcionar bé en taquilla, acumula 300 milions de dòlars), i tanca J.K. Rowling, que encara ingressa 10 milions de dòlars tot i no haver publicat novetat.
Als EUA aquestes xifres (macroxifres) es coneixen, són públiques i s'esbomben perquè ajuden a mesurar el que per a ells significa l'èxit: tant vens, tant vals. No hi ha discussió. Com serien les xifres dels autors més ben retribuïts de la literatura catalana? Convindria elaborar aquest llistat? Tindria alguna utilitat? Com s'ho agafarien, els lectors potencials? En tot cas, seria possible confeccionar una relació semblant amb els nostres autors? Vull dir: algú podria arribar a conéixer aquests ingressos? Però jo em pregunte, també: fan falta, aquesta mena de llistats? En tot cas: qui creieu que és el nostre James Patterson...?
18 d’agost 2010
Un deu sobre deu
Així s'expressa Elena Aranda en el comentari d'En terres baixes al seu bloc Sobre Llibres. De la seua banda, Gemma Casamajó li posa a Tot el que tinc, ho duc al damunt la màxima puntuació en la secció literària del Time Out. La ressenya és, com la novel·la mateixa (ací trobareu més crítiques i comentaris de lectors), espectacular:"Llegir Herta Müller crea una complexa addicció. Visitem un temps i un espai molt localitzats per arribar a sentiments del tot universals. No hi ha cap concessió a la diversió, és cert, però cada lectura d’aquesta escriptora ajuda a veure el món amb uns ulls diferents. Potser menys compassius i innocents, potser més combatius i desperts."
"Planta creu i planta cara. Això és el que fa, precisament, Herta Müller (Nitzkydorf, 1953) en la darrera gran novel·la, que és un deu sobre deu. [...] Piquem de mans, elogiem i festegem la publicació de les obres de Herta Müller i d’aquesta en particular, una novel·la d’un lirisme gèlid que, a la menuda i fil per randa, obre una ferida profunda i ens permet conèixer-la."Uns elogis de veritat ben merescuts. No us podeu perdre aquesta autora immensa!
16 d’agost 2010
Finestres inspiradores
Fa uns dies, Salvador Macip ens mostrava la panoràmica que contempla des del seu despatx (imatge de dalt). Inspiradora, veritat? En aquesta mateixa línia, The Guardian ha encetat la sèrie d'articles "Windows on the World", que recull el testimoni d'autors que narren en primera persona quines vistes tenen des dels llocs on escriuen. Orhan Pamuk ha estat la primera veu convidada, i la veritat és que el que s'hi troba quan alça la vista del full d'escriptura és espectacular: a l'esquerra, Àsia; al bell mig, el Bòsfor; i a la dreta el Corn d'Or i la Ciutat Vella, seu de la diastia otomana durant segles. I confessa:
Què contemplen els nostres escriptors i il·lustradors des dels seus espais de creació? Fóra interessant que ens ho contaren!
"De vegades afirme amb orgull que vaig escriure una novel·la històrica, Em dic Vermell, ambientada en un espai que tinc sempre al davant. A la pregunta més freqüent que em fan convidats i periodistes que em visiten ("No et distrau, aquesta vista meravellosa?"), la meua resposta és que no."
Què contemplen els nostres escriptors i il·lustradors des dels seus espais de creació? Fóra interessant que ens ho contaren!
14 d’agost 2010
Una divertida ecoteologia
El suplement Babelia d'aquesta setmana inclou una ressenya de L'any del diluvi de Margaret Atwood (bé, de l'edició en castellà només, perquè ja sabem que les llengües "perifèriques" són prescindibles per a alguns mitjans...). Nuria Barrios afirma que aquesta novel·la és "una distopía satírica, tan ingeniosa como inquietante. Lo que te cuento te divertirá, parece decir la autora, pero presta atención, pues puede suceder pronto o quizá ha sucedido ya". I conclou:
"La novela de Atwood no es una historia alegre, aunque sí irónica, inteligente y, a pesar de la violencia que describe, divertida. La sátira siempre ha sido uno de los puntos fuertes de la escritora canadiense. [...] El desolador futuro que inventa Atwood proyecta una imagen posible del desolador futuro que dibuja nuestra realidad. Mientras lees El año del diluvio te oyes reír, pero el sonido de la risa recuerda demasiado a la hilaridad nerviosa que provoca el miedo."
Una bona recomanació per a aquest estiu, per reflexionar (amb un somriure als llavis) sobre l'ecologia, el fanatisme religiós, els avanços científics i, en definitiva, sobre el futur que estem llaurant (o consentint) ara mateix. Una excel·lent oportunitat per a descobrir (o redescobrir o refermar, si en sou ja addictes) la capacitat de fabulació d'una de les grans narradores del nostre temps (a qui, per cert, podeu seguir al seu bloc o al Twitter, on s'hi mostra molt activa).
10 d’agost 2010
Els 'Alfreds' d'aquest país
L'article d'El País "Ni todo vampiros ni solo Quijote" fa un repàs al tema de les lectures prescriptives a l'ensenyament secundari i el batxillerat, així com a les lectures LIJ preferides pels joves. Hi trobem sentències tan assenyades en mà de la periodista, Inmaculada de la Fuente, com ara aquestes:
- "A los 12 0 los 14 años un libro puede paladearse como un helado."
- "Los libros que prenden en la adolescencia son un señuelo para lecturas futuras."
- "Cada generación tiene unos mitos."
- "Unos [mites, personatges] nutren su imaginario de héroes, sueños e imágenes. Otros ayudan a entender el mundo."
- "No es cierto que adolescentes y jóvenes lean poco."
Algunes d'aquestes idees les apuntàvem també a Llegir per a créixer, i cal repetir-les i insistir-hi perquè, malgrat que semblen òbvies, sovint les obviem: els joves poden gaudir de la lectura; l'adolescència marca el punt d'inflexió en el procés lector; els títols que ens entusiasmaren a nosaltres de joves no tenen per què connectar amb els joves d'ara; i mai insistirem prou en l'evidència que els joves sí que llegeixen (ni que siga per obligació): els que menys llegim som els adults (especialment si ens fixem en les dades de lectura en català; la diferència entre infants i joves i adults és abismal).
Què escriuen els autors, què oferim els editors, què selecciona el professorat, què decideix escollir lliurement l'adolescent... Aquestes són algunes claus per fomentar la lectura. L'especialista Pedro Cerrillo apunta el moll de l'os: "No basta con que el libro desarrolle una temática juvenil. Tiene que tener calidad".
Cerrillo aposta per consensuar un "cànon LIJ" per al món de l'ensenyament. Discrepe. Preferisc confiar en la capacitat seductora del professorat per adequar el nivell de les lectures a les capacitats, el ritme, els gustos, les actituds i aptituds de cada alumne tractat de manera individual i única. Jo vaig tenir la gran sort de comptar amb un professor extraordinari a l'institut, Alfred Aranda, que em va saber guiar amb vertadera mestria per la selva de possibilitats que ofereix el món del llibre, fins el punt de canviar-me la vida (lectora i professional). Per sort (i si el conseller forense no es carrega també això), tenim molts Alfreds en aquest país!
06 d’agost 2010
Cosmopolitisme transfronterer
Dimarts parlàvem sobre la renúncia lingüística dels escriptors valencians al segle XVI (recuperada la llengua per part dels escriptors, en el segle XXI és als polítics que ens governen que hem de denunciar per ingrats a la pàtria). Combatim la sopor estival amb més articles polèmics. El País s'ha fet ressò d'una ajuda de 495.000€ concedida per la Generalitat de Catalunya a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sense concurs (ací teniu la versió reduïda i, ací, una altra de més completa). Diuen que el conseller de Turisme, Josep Huguet, la va justificar qualificant-la com a "cosmopolitisme transfronterer".
A mi no em sembla bé ni malament, que ja va bé que algú hi pose calés en temes culturals i lingüístics, ho faça qui ho faça, en aquest territori tan pobre en recursos econòmics per a aquestes qüestions. Ara bé, com afirma Diego Gómez a la notícia, potser ha arribat l'hora d'adonar-se que, després de tant de temps, ACPV no ha sabut extendre la seua tasca ni esdevenir referent per aglutinar entitats i associacions complementàries que treballen en la mateixa línia i crear, així, un teixit social que donara resposta a les agressions lingüístiques i culturals que estem patint amb el PP.
Precisament avui, Paco Cerdà (què faríem sense ell, al Levante!) informa que la gran manifestació unitària que havia previst Escola Valenciana per denunciar massivament la política lingüística dinamitadora (que no dinamitzadora!) de la Generalitat Valenciana no es podrà fer perquè ACPV no hi dóna suport. No tinc més dades que les que aporta la notícia del diari, així que (com que em costa creure que tanta ceguesa siga possible) no faré més judicis de valor, de moment, i només expresse el meu desig que aquesta manifestació prevista es puga convocar finalment i que hi acudim en bloc. Estem (estan) a temps de repensar-s'ho els uns i els altres (i els de més enllà, que subvencionen).
Ens sobren els motius, i hem de continuar construint plegats, malgrat tot.
03 d’agost 2010
'Ingrats a la pàtria on sou nats'
"En 1561, el editor valenciano Onofre Almudéver acusará a sus compatriotas valencianos de ser 'ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats' por la renuncia de los escritores a usar la lengua autóctona."
Interessant article de Paco Cerdà avui a Levante-EMV, titulat "500 años de desprecio al valenciano".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)