La bombolla dels premis ha esclatat

"Fins fa poc, cada institució, cada poble, cada vil·la gran o menuda volia disposar (i disposava) del seu certamen literari propi. Si no tenies un auditori, una piscina coberta i un guardó de poesia o narrativa (els més ambiciosos abraçaven també l’assaig i el teatre) no eres ningú en l’imaginari que imaginaven. I així, encadenant flors naturals i sopars amb parlaments grandiloqüents funcionaven les coses, fins que un dia un regidor de Cultura va suplicar als membres d’un jurat, lletraferits reunits per a l’ocasió, que deixaren deserta alguna de les modalitats que debatien. “Qualsevol”, en concret. No havia llegit ni una sola línia del mig centenar d’originals presentats (cap gènere no l’atreia tant per a fer aquest pas), però necessitava compensar partides pressupostàries i retallar, retallar, retallar.
D’aquesta manera detectàrem el principi del final de la bombolla dels premis literaris. Un primer avís al qual s’hi van sumar prompte altres fórmules d’estalvi, com ara la baixada de dotacions, la supressió de modalitats, el canvi d’editorial privada a publicació local semiclandestina, la mort silenciosa per inanició d’un bon grapat de certàmens i una derivada enginyosa: la reconversió a biennals de guardons que fins aleshores es convocaven cada any. I enteneu “biennals” en un sentit ampli: bé pot ser cada dos anys o, senzillament, mai més.
Seria veritablement il·lustratiu fer un mapa complet dels premis que han desaparegut al nostre país en els últims anys sense deixar rastre ni provocar laments: el Far de Cullera de narrativa juvenil, els Vila d’Almassora, el Bancaixa de Narrativa Vicent Andrés Estellés, el Vila de l’Eliana, el Vila de Teulada, els Ciutat de Borriana, l’Empar de Lanuza de Meliana, el de narrativa juvenil Ciutat de Benicàssim, els Ciutat d’Elx, el premi de novel·la juvenil La Safor, que va ser flor d’un any... I hi podríem incloure, entre molts més que deixem pel camí, l’Enric Valor infantil que va prometre la Diputació de València ara fa dos anys “per unanimitat dels partits polítics presents en la Corporació” i del qual no hem tornat a tenir notícia. Deu ser que, una vegada venuts els titulars i la foto, ja s’havia assolit l’objectiu.

Alguns, com els de Vila-real o els Ciutat de València, han esborrat gèneres de les bases i han reduït la dotació econòmica fins un 70 %. El veterà Ciutat d’Alcoi de teatre ha passat de literari a “projecte de producció escènica”. Els Soleriestruch de Castelló de la Ribera canvien enguany de nom i han provocat la dimissió del jurat i l’eixida de l’editorial (Bullent) que els publicava. Però el desficaci i la desfeta van més enllà. N’hi ha, de premis, com l’Enric Valor de la Diputació d’Alacant, que estan pendents de lliurar-se des del mes de febrer [[actualització: aquest dimarts es van lliurar, per fi]], i d’altres que, senzillament, no s’han convocat encara al juny: el Carmesina, un referent infantil; el Xaro Vidal de Carcaixent, sense notícies des del 2012; els juvenils de Paterna; els Ciutat de Xàtiva o el de literatura eròtica de la Vall d’Albaida, un guardó singular que “per falta de pressupost” s’anuncia ara biennal.
Haurem de reconéixer que s’ha abusat del recurs dels premis a obra inèdita, però no oblidem que són l’únic suport de moltes institucions en la literatura pròpia. Més enllà d’això, en massa casos no hi ha res més. Fixem-nos, si no, en els pressupostos del cap i casal. Quan desapareixen, els nostres governants deixen, ras i curt, de promoure la literatura i la lectura en valencià. Ara que els premis van de davallada, convindria repensar l’estratègia i recordar que hi ha moltes alternatives útils: des dels plans municipals de foment lector ben dissenyats fins a la creació de circuïts de presentacions, clubs de lectura, programes d’estímul a la difusió del llibre en l’àmbit local o comarcal o la potenciació de guardons de la crítica a obra publicada, amb repercussió social i en vendes. I, ben muntades, aquestes accions també permeten incloure el moment estel·lar dels discursos polítics... amb foto inclosa!"

Article publicat al Quadern d'El País el 26/6/14.

Ciutat literària i dels clàssics

Aquesta tardor de premis al País Valencià té la cita més veterana a la capital de la Safor. Aquest divendres coneixerem els guanyadors dels premis Joanot Martorell de narrativa i Ausiàs March de poesia, que celebren les edicions número 35 i 51, respectivament. El mateix divendres ja es podran veure i adquirir els llibres físicament, atés que el jurat es va reunir aquest estiu i durant les últimes setmanes el Grup 62 ha treballat amb la màxima discreció per tenir-los ja a punt i aprofitar perquè la difusió del nom dels guanyadors es puga traslladar d'immediat en vendes a les llibreries. Una estratègia ben oportuna en els temps de volatilitat mediàtica que corren.

Però el programa dels Premis Literaris Ciutat de Gandia fa dies que es va posar en marxa amb un cicle literari i gastronòmic que ret homenatge a Joan Roís de Corella. 

Aquesta vesprada, a les 19,30h, gaudirem a la casa de la cultura Marqués González de Quirós de la conferència "Literatura i traducció: els clàssics que han fet Europa", a càrrec de Joan Francesc Mira. Una sessió que promet ser extraordinàriament interessant i que coincideix amb l'aniversari de la primera edició, el 1490, del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Una data que celebrem a la xarxa compartint fragments de llibres i lectures en valencià, amb l'etiqueta #TirantDeLlibres. Una bona ocasió per recomanar, per exemple, l'últim llibre de Joan Francesc Mira: El tramvia groc.

Maremàgnum de premis

La tardor és, al País Valencià, un no parar de premis literaris. Ahir només se'n lliuraven 10 dels grossos, de tot tipus i color. Jo hi vaig assistir, per primera vegada, al lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt, que van ja per la 15a edició. Un acte elegant, àgil i breu que va donar a conéixer els guanyadors de les modalitats de poesia (Antoni Albalat), teatre (Octavi Egea) i Salvador Vendrell (narrativa), que s'estrena com a novel·lista amb un prometedora obra sobre la societat valenciana actual: Quan truquen de matinada. Enhorabona als tres!!!

A l'acte hi vam tenir l'oportunitat de presentar en primícia la nova edició de Després del silenci, una novel·la d'Enric Lluch magnífica de debò, amb la qual va guanyar el premi Ciutat de Sagunt l'any 2010 i que gaudeix d'una bona salut en llibreries i a les aules. De fet, és la primera obra d'aquest certamen que es reedita, i per a l'ocasió els amics d'Onada Edicions n'han renovat el disseny per encetar una nova col·lecció, "Maremàgnum". Si voleu saber més detalls d'aquest projecte positiu i engrescador, orientat al món de l'ensenyament, el dia 22 de novembre a les 20h es presentarà al Centre Octubre de València dins dels actes de la Plaça del Llibre. En donarem més detalls.

Mentre arriben els guanyadors d'enguany (a la primavera), podem delectar-nos amb la magnífica obra d'Enric Lluch, i desitjar llarga vida a aquest certamen!

 

Premis Ciutat de Sagunt

Demà divendres es lliuren els Premis Literaris Ciutat de Sagunt de poesia, narrativa i teatre, que publicaran a la primavera els amics d'Onada Edicions. No hi he estat mai, però enguany que sí que m'ho he pogut combinar bé, em fa il·lusió anar-hi. Si voltes per la zona i t'abelleix acompanyar-nos... ens hi veiem!

Premis institucionals 'honorífics'

"Hi va haver una època en què les institucions públiques donaven premis que efectivament suposaven un premi. Vull dir, que hi havia una certa compensació pel reconeixement que deien atorgar. Compensació econòmica, per ser més clars.

Ara la crisi aguditza l'enginy en la mateixa proporció en què s'estreten les butxaques. I heus ací com alguns guardons transformen el premi tangible en metàl·lic en una qüestió etèria i "honorífica". L'última transformació en aquesta línia l'hem vista a les bases de la convocatòria als premis als llibres millor editats i a la labor dels llibrers a la Comunitat Valenciana l'any 2012 (sí, del 2012) que s'ha fet pública avui  mateix (podeu consultar-la ací). Si les comparem amb les bases fundacionals d'aquesta iniciativa, veurem que s'assemblen com un ou a una castanya. 

I ens qüestionem la seua utilitat."

Podeu llegir l'article sencer publicat a l'ARA en aquest enllaç.

Man Booker (previsiblement) orfe

"Aquesta setmana s’ha anunciat la longlist del Man Booker 2012, un dels premis més dinàmics i atractius en llengua anglesa. No hi ha els habituals McEwan, Banville, Carey, Smith o Amis, sinó dotze autors amb escassa o nul·la obra publicada a l’Estat espanyol (quatre són novells), i tots ells inèdits en català. Barker, Beauman, Brink, Frayn, Mantel, Thayil... Cognoms desconeguts per aquests indrets. Qui, doncs, amb la que està caient al sector editorial patri s’atrevirà ni tan sols a considerar la publicació d’algun d’aquests manuscrits?"

Una pregunta intrigant, que apunta cap a un futur editorial més convencional del que ens agradaria. 

Podeu llegir l'article sencer al diari ARA, en aquest enllaç.

Petits grans editors

"No tot és desolació al panorama editorial. Per sort per als lectors. Malgrat els retalls en ajudes, la caiguda de vendes, la reducció de novetats i els comiats a treballadors del sector sota l’eufemisme del “reajustament”, es continuen publicant bons llibres. La concentració de segells ha comportat, en paral·lel, una vivificadora eclosió de noves iniciatives, petites i valentes, que mantenen intacte l’original el gust per l’edició ben feta i la promesa de noves gestes. Són editorials sovint (però no només) “perifèriques” de les urbs on la indústria té més pes. Com si l’allunyament de l’epicentre dels problemes fóra, també, part de la solució."

L'article sencer, publicat a l'ARA, en aquest enllaç.

Una llengua que (malgrat tot) continua caminant

Ahir es van lliurar, al Paranimf de la Universitat de València, els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). La companyia L’Horta Teatre, que va rebre el Premi d’Arts Escèniques i Audiovisuals per la seua impecable trajectòria (continuen fent la pràctica totalitat de la seua programació en valencià, i això, al cap i casal, és una anomalia digna d’admiració) va advertir del perill real i tangible que la pròxima temporada no puguen obrir les portes de la Sala L’Horta. La culpa la tindrien els retalls de la Generalitat Valenciana i el boicot de part del professorat a les activitats extraescolars, que han produït un nombre molt elevat de cancel·lacions de representacions ja previstes. Confiem que aquesta pèrdua mai s’arribe a produir i que, malgrat l’extrema penúria del moment, l’activitat teatral que desenvolupen continue tenint el futur que mereix i desitgem. Perquè els necessitem.

En l’apartat de Comunicació i Difusió Cultural, el guardó ha recaigut ben merescudament en el documental “Una llengua que camina“, coproduït per TV3 i Vilaweb amb la col·laboració de l’ICIC, Edicions Bromera i Edicions 96. La cinta que dirigeix Amanda Gascó mostra l’estat actual de la llengua al nostre “país de l’olivera”, i ho fa mostrant-nos el testimoni i el dia a dia de cinc persones d’arreu de les comarques valencianes.
El vídeo, que transmet una gran estima per la llengua pròpia, es pot veure, entre molts altres llocs web, a TV3 a la Carta (i us el recomane, si encara no heu tingut el gust). El Canal 33 el va passar la vespra del 9 d’Octubre, i des d’aleshores no ha parat de rodar en desenes de pobles i ciutats. Col·lectius, ateneus, associacions culturals i entitats diverses, les mateixes que mantenen viva la flama reivindicativa del valencià, han programat el passi de la pel·lícula en infinitat de llocs, i s’ha possibilitat, així, que arribe a un gran nombre de persones que, d’una altra manera, no n’haurien tingut accés. Ahir mateix, coincidint amb la recepció del premi, es projectava simultàniament a Xàtiva i a Alacant.
On no s’ha pogut veure encara, per increïble que semble, és a Canal 9. Però això ho podríem solucionar…
Ara que tant es parla d’austeritat, ara que RTVV ha hagut de suprimir fins i tot la retransmissió de corregudes de bous (molt a contracor, en paraules del seu director general) per falta de liquidesa, suggerim des d’ací als productors del documental la idea que regalen la projecció a Canal 9. Sí, sí, regalat (mai els el comprarien i, si ho feren, tardarien segles a cobrar-lo). Caldria, doncs, que oferiren desinteressadament a l’ens públic valencià, sense contraprestació econòmica, gratuïtament, altruïstament, la possibilitat d’emetre en prime time el documental. No seria, aquesta, una bona mostra de la “austera modernidad” que reclama López Jaraba? Es pot negar el canal públic valencià, endeutat fins nivells angoixants, a emetre un documental sobre l’estat actual del valencià que no li costa ni un euro al contribuent? La raó ens dicta que no, però… I si ho comprovem?

Publicat al diari ARA 02/03/12.

Entrevista a Encontres

El programa Encontres, de RTVV, ha dedicat el seu últim programa als 25 anys d'Edicions Bromera.  Hi parlem de l'evolució de l'editorial durant aquest quart de segle, dels premis literaris, de la distribució, dels autors i... en fi, de l'ofici d'editar en general. Si teniu una estona i us abelleix, ací teniu el vídeo.

El Seis Doble

Una entrevisteta a la revista digital El Seis Doble amb motiu dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira.

Tipus mòbils 9 - Premis en crisi

"Ara hi ha guardons que es convoquen, i que fins i tot s’atorguen, sense previsió pressupostària per a la publicació posterior, que és (com potser diria l’acadèmic malparlat que esmentàvem) com cagar però cap endins. Hi ha, també, les convocatòries que, allargant terminis com qui no vol la cosa, han passat amb discreció a ser biennals. O els que han retallat la dotació econòmica. I els regidors que voldrien (i alguns manifesten) que el jurat el deixe desert per reconduir l’import del premi a altres iniciatives “més necessàries”. O els que callen i no convoquen, potser a l’espera que algú (l’oposició?) pregunte... En aquest últim cas trobem l’exemple dels Ciutat de València..."

Un tastet del Tipus mòbils "Premis en crisi". A partir d'avui, l'article setmanal es publicarà dimarts, i no dilluns com fins ara. Els continuarem enllaçant des de TaC.

Bons llibres

Aquesta ha estat una setmana especialment intensa. Dilluns, a Barcelona, vaig conéixer una persona que, pel que sembla, podria ser important en un futur pròxim si... Bé, dimecres presentàrem a València Subsòl, una obra que va començar com un joc literari  i que està creant moltes expectatives.  No és per a menys: set escriptors de reconeguda trajectòria (Alapont, Baixauli, Borràs, Camps, Greus, Lozano i Usó) s'han unit per oferir-nos, sota el pseudònim Unai Siset, un llibre altament recomanable. Dijous, poc després d'inaugurar el cicle de conferències dels Ciutat d'Alzira, marxava a correcuita cap a Xàtiva per assistir a un acte doble: d'una banda, es donaren a conéixer els guanyadors de la present edició (enhorabona, Pep, pel premi i pel "cas" del discurs!) en un acte que va comptar amb la veu i el talent d'un altre Pep, el Botifarra; de l'altra, es presentaven les obres distingides en l'edició anterior. Així doncs, els lectors ja podeu començar a devorar L'estany de foc, una novel·la sorprenent de Silvestre Vilaplana que, si hi haguera justícia en aquest petit món del llibre en llengua catalana, esdevindria un bestseller.

Bons llibres d'autors valencians, doncs, que em produeixen molt de goig!

Divendres tancava la setmana amb dues representacions teatrals. De matí vaig veure el muntatge que ha elaborat Tornaveu a partir d'El meu germà Pol, d'Isabel-Clara Simó, per a públic de secundària i batxillerat. Vaig quedar francament reconfortat per la qualitat de la posada en escena que dirigeix Xavi Lauder i per la capacitat de connectar amb el públic jove, que va emmudir ja en el primer quart d'hora (cosa gens fàcil: n'hi havia més de 300 alumnes!). A la nit, vaig tornar a veure Que tinguem sort!, l'últim espectacle d'Albena, que barreja amb increïble solidesa l'humor i el drama en una obra que ret homenatge a l'amic Enric Solbes (podeu veure un tast ací). Amb el nus a la gola, doncs, arribe al cap de setmana i agafe forces per a la pròxima, que començarà amb un nou viatge a Barcelona, en aquesta ocasió per presentar als mitjans Subsòl, i nous projectes de caire més personal. I és que qui no té feina...

Els PLCA als blocs

Hi trobareu moltes notícies sobre l'acte de lliurament dels XXI Premis Literaris Ciutat d'Alzira a la premsa. La informació oficial completa, ací; els comentaris d'alguns dels assistents al sopar, en aquests blocs:

• Esperança Camps
• A l'ombra del prat
• Les tres ben tocades
• Els primers gestos del verd...
• Uendos, greixets i marenostres
• 80 grams
• Més content que un gínjol
• Pica'm

En resposta al que diu Uendos..., doncs sí, el guanyador del premi científic podria haver tingut alguna complicitat lingüística amb l'auditori, però des de l'organització ningú no li va dir què havia de dir (o com ho havia de dir); com a ningú altre. En vista del panorama general, potser seria demanar massa, no?, que un asturià resident a Boston acabat d'aterrar a València per a l'ocasió fera la seua intervenció en valencià... O potser no... no ho sé!

Quina setmana més bèstia (del cor)

Aquesta setmana (que encara no ha acabat) ha sigut d'infart. Començàrem amb l'anunci del fitxatge de la premi Nobel Herta Müller, i treballem perquè els primers títols de l'autora estiguen, ben editats, com més aviat millor a l'abast dels lectors. Hi ha molta expectació!

En paral·lel hi ha hagut les reunions dels jurats dels Ciutat d'Alzira, les últimes conferències (brillant i multitudinària la d'anit de Joan Francesc Mira sobre Vida i final dels moriscos valencians), i aquesta nit, el tradicional sopar de lliurament. Més de 900 persones confirmades! Qui ha dit "crisi"?

I, entremig de tot això, en un àmbit estrictament personal, la incertesa dels últims dies d'embaràs: el meu segon fill, Arnau, està a punt de nàixer. El "dia D" és dilluns però... qui sap! Hi ha travesses per si "el moment" arriba precisament aquesta nit i acabem la festa a l'hospital. En fi, la natura decidirà!

Per cert, us anime a participar en aquesta iniciativa del bloc Bromera de Lletres sobre la coberta de La bèstia del cor. Sense ànim d'influir-vos, em permet il·lustrar aquest apunt amb la meua candidata (que és la que va guanyant a hores d'ara!).

... I també en català

D'aquest lament... a aquest resultat.

Aviat tindrem Herta Müller traduïda en la col·lecció "L'Eclèctica"!

El ressò:

Vilaweb Lletres

Levante-EMV

Avui

Europa Press

Bromera de Lletres

Sobre llibres

Pàgina26

El Punt

Las Provincias

Diariocriticocv

L'illa dels llibres

Pica'm

Terra

ADN

Lectures i més lectures

La tardor és, sempre, època de molta feina: cal enllestir les obres compromeses i promocionar-les com cal perquè els lectors les coneguen i les puguen gaudir.

Aquesta tardor, la col·lecció "L'Eclèctica" és especialment generosa en bones obres que, confie, els lectors sabran valorar. No un ni dos, sinó tres autors d'Algemesí amb trajectòria sòlida i obra més que recomanable compartiran espai als aparadors de les llibreries: el mitòman Vicent Borràs retorna al relat breu amb el ben recomanable treball Lennon i Anna, obra amb què va guanyar l'últim Ciutat de València i que ja està a la venda; i Vicent Josep Escartí reprén la seua línia històrica que tan bons fruits li ha donat amb L'abellerol mort, premi Ciutat de Xàtiva, que es publica a finals d'octubre. Enric Lluch, algemesinenc també des que va nàixer, publica Pell d'escata en la col·lecció juvenil "Espurna", un llibre que, per la temàtica diguem-ne "misteriosa" o "màgica", l'estructura i el tractament, pot sorprendre gratament els seus (nombrosos!) lectors habituals, perquè enriqueix i diversifica la seua obra.

Què té Algemesí, que concentra tants bons autors per metre quadrat???

Entre les traduccions, destaca Esquivant la mort, ja a les llistes dels més venuts després del seu exitós "tour" per Barcelona fa uns dies (a la foto, amb l'autor i Marta Estrelles). I Els libres de Luca, del danés Mikkel Birkegaard, que s'ha reimprés abans i tot de posar-se a la venda (la setmana pròxima) per l'excel·lent acollida que està tenint per part dels llibreters. I, per damunt de tot, El museu de la innocència, l'esperadíssima novel·la del premi Nobel Orhan Pamuk, que Vilaweb avança avui. Una poderosa història d'amor:

"Em vaig aturar un instant: el meu segon jo s'havia quedat amb la Füsun en un racó i la besava somiadorament."

Però, a més, hi ha la tasca de lectura dels originals presentats a diversos premis literaris, entre els quals l'Alfons el Magnànim i el Ciutat d'Alzira. La reunió de l'Alfons el Magnànim és dimecres que ve, i n'hi ha bon material. A tall anecdòtic puc confessar sense trencar cap secret que hi ha l'original més llaaarg que he llegit mai en un premi: una obra en tres volums i amb 745 pàgines en total! Tinc entre mans el Larsson valencià...?

Molta feina, com veieu, així que disculpeu les intermitències d'actualització d'aquest bloc i els temes que (ai!) m'agradaria compartir però no arribe a temps.

Ficció històrica lesbiana!?

El País destaca Coetzee com a favorit per al premi Booker d’enguany. Es tracta d’una edició amb noms de solera i amb una de les longlist més short que recordem: només 13 candidats. Entre les novetats d’aquest guardó hi ha la lectura pública de fragments als vianants de Trafalguar Square aquest agost. Tot el que contribueix a acostar la literatura al carrer em sembla perfecte, res a dir. El que sí que m’ha sobtat, i el que realment motiva aquest apunt és com s’hi qualifica l’escriptora Sarah Waters: “considerada la reina de la ficción histórica lesbiana”.

¿Mande?

Segons la “notícia”, dins de l’apartat d’autor(e)s que es dediquen a la ficció hi ha un subgènere històric elaborat per (o “per a”?, no em queda clar) lesbianes que deu ser radicalment diferent de les novel·les històriques que proposen els professors d’universitat pública, les estudiants de metre seixanta o els escandinaus amb pèl al pit. Sembla una nota extreta d’un vídeo del Notícies 9: “el millor circuït de F1 urbà diürn de la província de València”, “la paella de faves i carxoves més gran que s’ha cuinat mai a la Marina Baixa”, “la falla més alta de secció especial plantada en els últims 3 anys a Alzira", etc., etc.

El que toca és excel·lir en alguna cosa, encara que aquesta “cosa” ens l’inventem. No sabem, però, si en el regne on regna Sarah Waters hi ha súbdits o només indocumentats com el periodista o el programa informàtic que ha parit la nota del diari.

Què NO fer quan et presentes a un premi

Urbà Lozano facilita al seu bloc pistes d'algunes de les coses que no hauria de fer un autor quan es presenta a un premi literari. La llista podria ser més llarga, però per començar no està gens malament...!

De literatura, llibres i (més) premis

"Aquest País Valencià també està fet, i molt, de cultura escrita, de literatura, de llibres i de premis, de sopars massius al voltant de les lletres. Si algun dia, tal com alguns esperen satisfets, s’acaba tot i el país arriba a la dissolució prevista i programada, potser els premis i la literatura seran l’última mostra de vida, l’últim alé d’una extinció molt digna."

Si punxeu la imatge, hi podreu llegir la resta de l'article de Joan F. Mira i, de propina, una anècdota de Manuel Baixauli sobre els Premis Literaris Ciutat d'Alzira que, tot i semblar ficció, l'autor assegura, confirma i reconfirma que és certa. Potser si localitzàrem el cambrer al·ludit eixiríem de dubtes...
I de cultura escrita, de literatura, de llibres i de premis en parlen avui els mitjans de comunicació. D'una banda, pel veredicte dels Ciutat de Gandia, que han anat a mans de Salvador Company i Rubén Luzón. De l'altra, els Ciutat de València, que, en la modalitat de narrativa, ha guardonat Vicent Borràs amb el recull de relats Lennon i Anna, i que publicarà Bromera la tardor pròxima. Enhorabona a tots!
Aquest (que encara no ha acabat) ha estat un any extraordinari per a la creació literària al País Valencià. Potser, com apunta Ignasi Mora, estem entrant en una nova etapa. M'agrada pensar que sí. Tant de bo aquesta nova etapa aconseguisca connectar amb un públic lector sense reticències ni prejudicis.

Cròniques soparístiques

Per als qui us agrada conéixer altres punts de vista, ací teniu l'enllaç a un parell de blocs amics que parlen sobre l'acte de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira de divendres: Tirant a Fotre i Totxanes, totxos i maons. Enric Lluch i JJ Isern, un veterà del sopar i un convidat novell, respectivament, hi aporten la seua opinió.

Actualització: apunt d'Oriol Izquierdo, director de la ILC.