L'Anatomia a la premsa

Recull apressat del que ha aparegut a la premsa:

Vilaweb Lletres

El País
El Punt

El Periódico

Avui

I primeres reaccions crítiques:

L'efecte Jauss

La Segona Perifèria

El portal Lletra obri un espai virtual per opinar sobre l'estat de la nostra literatura.

Anatomia 06/07

La sessió d'Anatomia, avui a les 19,30 hores.

Amb "amics" així...

La Vanguardia entrevista l'actor català Óscar Jaenada amb motiu de l'estrena de la pel·lícula La vida abismal, adaptació al cinema de La vida en l'abisme, de Ferran Torrent. El titular és del més pur estil Valéncia Hui. La pregunta té "tela", però la resposta...

- ¿Como catalán que es, le ha resultado difícil el valenciano?
- El catalán poco tiene que ver con el valenciano. Se entiende bien, pero la pronuncia es diferente. Ha sido una de las cosas más difíciles para mí.

Res, xaval, t'agraïm l'esforç. I alegra-te'n, que ets políglota!

Ni un euro per a llibres

Tots sabem que els valencians anem sobrats d'ajudes a l'edició, programes fabulosos de foment de la lectura i fons bibliotecaris. La inversió en aquest camp és constant i fins i tot diríem que excessiva. És per això que la Conselleria de Cultura ha decidit deixar perdre els diners que el govern central (sí, el mateix que denuncien que sistemàticament maltracta "la Comunitat", que ens nega l'aigua i que no inverteix ací) havia promés en compra de llibres dins del Pla Extraordinari de Dotació Bibliogràfica 2006.
El Pla preveia 1 milió d'euros del govern central, sempre que l'administració autonòmica en posara un altre de la seua butxaca. Per tant, com que la Conselleria no compleix el pacte, els 2 milions es perden en el llimb. Ho ha denunciat avui la PYMEV en nom dels seus associats, el Gremi de Llibrers, l'Associació d'Editors del País Valencià i l'Associació Valenciana de Distribuïdors de Llibres. Vegeu la nota íntegra ací.
I la PYMEV fa una pregunta molt oportuna: i què passarà amb el conveni de 2007? El sector del llibre valencià i els usuaris de les biblioteques poden permetre que es perden un total de 6 milions d'euros?
Vergonyós i intolerable.

Setmana Internacional dedicada a la LIJ

Ahir es va inaugurar a Barcelona la Setmana Internacional del Llibre Infantil i Juvenil sota el lema "Llegir ens porta lluny". Fins el 4 de febrer, se succeiran al CCCB nombrosos tallers professionals, taules redones, simposis editorials i visites guiades. Hi haurà presència valenciana mitjançant l'exposició de llibres de les editorials que s'hi han volgut afegir i la intervenció, dissabte 3 de febrer, de Pasqual Alapont en una taula redona al costat d'Emili Teixidor, Gemma Lienas i M. Carme Roca.

Al fil d'aquesta Setmana, que vol contribuir a difondre i prestigiar la LIJ, ens fem ressò d'una campanya que va en aquesta mateixa direcció, en denunciar l'ínfima qualitat de la nova col·lecció infantil d'El País, "Mis primeros clásicos". Ací en teniu un tast de l'escrit:

"Por el mismo precio de la simplificación literaria obtenemos también una aberración en la ilustración. Si parece imprescindible que para que un libro infantil sea tal debe llevar dibujitos, ahí van, acompañando al resumen. Sin ningún fin estético, sin ningún afán de belleza, se entrega a los niños un conjunto de ilustraciones estereotipadas, tópicas y casposas; pero, eso sí, en un formato de libro y bajo el epígrafe de “mis primeros clásicos” que resulta incuestionable."

I jo no puc deixar de pensar que precisament aquestes pèsimes publicacions de "productes" no fan sinó prestigiar les publicacions bones de les editorials professional que vertaderament creuen en la importància de la LIJ com un BÉ CULTURAL. Llàstima, però, dels infants que només coneixeran aquest tipus de (insistisc) "productes".

Una gran notícia!

Per fi podem fer pública una notícia extraordinària: Edicions Bromera incorporarà al seu catàleg l'obra de l'últim premi Nobel, Orhan Pamuk, i al mes de març publicarà ja Istanbul, ciutat i records, el seu treball més recent. El comunicat de l'editorial, ací.
En parlarem més (ja ho crec!) en aquest bloc. La notícia i l'autor bé que ho mereixen. De moment, us recomane vivament la lectura del bell discurs d'agraïment a l'acadèmia sueca: "La maleta del meu pare", que Bromera ha publicat a la seua web en primícia amb la traducció íntegra elaborada per Carles Miró.

Actualització: Com sempre, Vilaweb ha estat el primer mitjà a reaccionar. Mireu la notícia Orhan Pamuk és de Bromera.

Editors okupes

El suplement cultural d'El Mundo explota una vegada més el filó de l'enfrontament Catalunya-Espanya. L'article Crisis abierta entre editores es fa ressò de la petició del Gremi d'Editors de Catalunya per ocupar enguany, excepcionalment, l'espai físic (més visible) que tradicionalment s'ha assignat a la FGEE a Frankfurt. L'entradeta, totalment objectiva, conclou:

"Es, cuentan, la punta de un conflicto que lleva años larvándose en silencio, por la deriva nacionalista [sic] cada vez más acentuada de los editores catalanes que está 'colmando la paciencia' de sus colegas madrileños."

Un dels editors madrilenys entrevistats ho diu ben clar: "nos jugamos bastante más que un stand". Em podria dir exactament què?

Agregador cultural

Els grups DosDoce i Evoluziona ens tornen a posar molt fàcil la imprescindible acció de "reciclatge tecnològic". Fruit de la seua habitual reivindicació de la utilitat de les noves tecnologies aplicades a la promoció del llibre naix l'Agregador cultural, una eina que vol facilitar a les editorials el seguiment dels comentaris, crítiques, valoracions, ressenyes i notícies que es generen a la xarxa al voltant de les obres que publiquen o sobre els temes clau del sector editorial.

Una iniciativa molt bona, sens dubte. De la nostra banda, per fi hem posat la icona de sindicació RSS a la barra lateral. A poc a poc...

Sessió d'Anatomia literària

Dimarts dia 30, a les 19,30 hores, tenim una cita a l'antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (c/ Carme, 47, Barcelona) per disseccionar la literatura catalana en la sessió Anatomia 06/07. L'organització ens proposa fer "una reflexió diferent, àgil i agosarada, sobre l'any literari que s'ha acabat i el que ara comença". Sobre els fets més importants del 2006 n'hem parlat abastament en aquest bloc, i alguns dels principals van quedar recollits en aquest resum. El que està per veure són les "profecies" que ens atrevirem a aventurar.
El format de l'acte és ben curiós, tot i que un pèl massa tancat per al meu gust (vegeu els vídeos del 2004, 2005 i 2006). En tot cas, és el principal tret distintiu d'aquesta interessant iniciativa i l'haurem de respectar (no caldria, sinó!). Em consta que l'any passat l'organització, amb la complicitat del Llibreter, va tractar d'obrir i continuar el debat a la xarxa. La participació va ser menys nombrosa del que s'esperava, però això no significa que la iniciativa no fóra oportuna.
Aprofundint en aquesta mateixa línia participativa, m'agradaria fer una proposta semblant però, en aquest cas, prèvia: obrir el debat des de ja, abans i tot de la celebració de la sessió anatòmica, amb la vostra visió personal i les iniciatives editorials i/o literàries que considereu, lectors silenciosos, que poden marcar tendència durant aquest 2007.
Us convide, doncs, a fer la vostra aportació a la sessió d'anatomia literària (una biòpsia, que no autòpsia!) amb anotacions als vostres blocs, comentaris en aquest apunt (o al correu electrònic que trobareu en el "Perfil") o de qualsevol altra forma que considereu oportuna. Compartim idees, debatim. És la millor manera d'aprendre, de millorar i d'avançar que conec.

Actualització 25/1/07: el Llibreter llança la seua Profecia de butxaca.

1+1=1

Dijous, la Ciutat de Calatrava (encara de ressaca per l'exhibició del nou cotxe de Fernando Alonso abastament publicitada per la tele local) va tenir l'honor d'acollir una multitudinària conferència de la prestigiosa biòloga nordamericana Lynn Margulis. L'acte, presentat per Juli Peretó (veieu més comentaris al seu bloc El buit del temps), va servir per presentar el llibre Els inicis de la vida. Avui Levante-EMV li dedica una extensa entrevista de Dolors Palau al suplement En Domingo (ací en PDF).

El títol de la conferència era "L'origen de la cèl·lula eucariòtica". Confesse, d'entrada, que paraules com "cariomastigont", "dinomastigotes", "tricomònid" o "undulipodi" no formen part del meu vocabulari diari i que, d'alguna manera, em vaig sentir com en una altra dimensió. No obstant, l'amenitat i l'esforç impagable de la doctora Margulis per fer accessible els seus coneixements i resumir-nos 4.000 milions d'anys de vida en uns pocs minuts és digna de lloança i admiració.

D'una sessió magistral com aquesta sempre s'aprenen coses noves, com ara que, en biologia, 1 més 1 és igual a 1, o que, tot i ser immersos en l'era de la imatge, encara és possible mantenir conviccions fermes en contra de la televisió. I això que, com bé diu Juli, no coneix la nostra tele...!

Una editora particular

"Lo que está mal ahora es lo mismo que estaba mal en mi época, y es que se edita diez veces más títulos de lo que se debería. Las multinacionales lanzan un título a ver qué pasa en tres meses: o se convierte en un pequeño best seller o se destruye y se quita del catálogo. Es lo contrario del editor vocacional, que hace poco a poco un buen catálogo del que nunca se tacha un autor. Y si salen cinco al año, salen cinco."

Esther Tusquets, en el perfil Una editora particular publicat en el suplement Babelia a propòsit de la seua nova novel·la, ¡Bingo!.

Institucions blocaires

Hem parlat ací de la Generació blocaire i del Poder blocaire, però a partir d'ara sembla que haurem de parlar també de les "Institucions blocaires". Jaume Subirana, que manté el bloc Flux, ha deixat el testimoni de la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes al crític i professor Oriol Izquierdo, que va obrir fa ja un parell d'anys el bloc personal Oi?
És només una feliç coincidència o forma part d'una complexa trama silenciosa dels blocaires per fer-se a poc a poc amb el poder? Siga com siga, és evident que el nou govern català es mostra ben actiu amb les noves tecnologies. Potser, com ens recorda Gamoia, ens haurem de posar les piles... ja!

Valencià? No problem!

Aquest dissabte, el suplement ABCD centrava la seua atenció en l'activitat cultural valenciana. Amb l'original títol "Valencia, una cultura mediterránea" (!) s'hi donava una visió genèrica de la literatura, l'art i l'arquitectura que es produeix al País Valencià. Després de queixar-nos amargament que la premsa "local" ens margina sistemàticament, s'agraeix l'esforç, tot i que el resultat...
L'article sobre literatura, que signa Jesús Marchamalo, comença així:

"Hablar de literatura valenciana plantea idénticos problemas de definición y territorio que hablar de literatura extremeña, por ejemplo, o madrileña, un término escurridizo, apenas una etiqueta geográfica."

Ja veieu, poc més que una etiqueta, és a dir, que el contingut és idèntic, igualet igualet al d'altres indrets de les Espanyes. Res d'original, cap tret distintiu, cap ambició remarcable. Uniformitat total. En canvi, els valencians plantegem alguns dubtes que sembla que a l'articulista li causen curiositat:

"¿Es literatura valenciana la que se escribe dentro de los límites de la Comunidad Valenciana? ¿La que hacen los poetas y narradores nacidos allí? ¿La que se escribe en valenciano, en castellano?"

I a mi que tots aquests interrogants em sonen... ah, sí, són els mateixos que s'han plantejat amb tot allò de Frankfurt. I l'enrenou que han muntat allà dalt! Com són els catalans... Però, és clar, ací som diferents, ací gaudim d'una "coexistencia ejemplar":

"El bilingüismo es un hecho que se vive con absoluta naturalidad en Valencia. [...] Castellano y valenciano coexisten de manera ejemplar, sin pugnas ni conflicos visibles. El único aspecto susceptible de generar polémica tiene que ver con la definición del idioma, y su relación, mayor o menor, con el catalán."

Ja la tenim muntada: ací no hi ha cap problema de coexistència (coexistència o submissió?) amb el castellà, però sí en la definició del valencià. Resum: l'únic que té problemes d'identitat és el valencià. Però això no importa en absolut perquè la llengua de l'imperi no està en perill, perquè els valencians no emprenyem ningú, som exemplars, tranquils, alegres i "simpàtics", no problemàtics, submisos, i, quan gosem discutir d'alguna cosa, el tema queda en una qüestió casolana.
Se m'acuden tantes respostes a l'article (llegiu-lo sencer, la cosa continua) que no sabria per on començar, però pensant-ho fredament... potser té raó i tot. I això encara m'emprenya més.
Jo m'he cansat de ser "simpàtic"!

La LIJ ens fa més grans i més lliures

Animats pel CCLIJ, una trentena d’editors vam signar fa unes setmanes un document que corrobora el nostre convenciment que la lectura és font de plaer i peça clau per a la formació integral de les persones i alhora palesa la nostra decisió a treballar plegats per al seu foment i en benefici de l’infant i el jove, que ha de ser capaç de formar-se, triar i bastir la seua pròpia biblioteca i el seu itinerari vital lector.
El manifest es va presentar en el marc del Saló del Llibre de Barcelona. Sí, ja sé que ha passat temps, però va tenir poc de ressò als mitjans (previsible) i, a més, sempre és bon moment per reivindicar la LIJ i apostar pels lectors del futur. El manifest diu així:

CONSIDEREN:

1. Que els editors de llibre infantil i juvenil treballen per oferir un BÉ CULTURAL, en majúscules.
2. Que aquest BÉ CULTURAL és essencial per al procés de formació i creixement cultural de l’infant i el jove.
3. Que la lectura ha d’arrelar en la vida dels infants com més aviat millor per a despertar interès i crear hàbit lector.
4. Que editar llibre infantil i juvenil implica un grau d’especialització que hauria de ser reconegut tant a nivell social com empresarial.
5. Que en l’àmbit de la Literatura Infantil i Juvenil, a les feines pròpies d’edició, s’hi afegeix la responsabilitat que suposa publicar per a un lector en formació, tant pel que fa a la competència i comprensió lectores com a l’esperit crític.
6. Que ens dol la invisibilitat de la Literatura Infantil i Juvenil —que tant sovint denunciem— trencada només quan apareix un best seller, quan intervenen fortes campanyes mediàtiques o en un parell de dates assenyalades, al llarg de l’any.
7. Que voler enquadrar la Literatura Infantil i Juvenil —especialment la que s’adreça al mercat escolar— dins d’allò que en aquest marc es considera “políticament correcte”, és discutible i aliè a la seva raó de ser.
8. Que la classificació per franges d’edat és una imposició afegida pel fet d’haver d’orientar l’adult, que és qui sovint actua com a mediador.
9. Que la convivència entre BÉ CULTURAL i producte editorial es fa difícil per les pressions empresarials i comercials que envolten el món editorial.

PER TOT PLEGAT SOL·LICITEN:

Que la literatura infantil i juvenil s’incorpori com una necessitat vital en la vida diària dels infants i joves i compti amb la implicació de TOTS: no tan sols dels qui participem en l’elaboració i difusió dels llibres: editors, escriptors, il·lustradors, llibreters i bibliotecaris, sinó també amb la d’altres sectors com poden ser pares i mares, escoles, institucions, mitjans de comunicació...

Que la Literatura Infantil i Juvenil no sigui una literatura petita perquè és la que ens fa més grans i més lliures.

Signen el manifest: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Ediciones B, Barcanova, Baula, Beascoa, Bromera, Casals, Castellnou, Cercle de Lectors, Combel, Cruïlla, Destino, Edebé, Ekaré, Empúries, La Galera, Juventud, Lynx, Lumen, Mediterrània, Molino, Moll, Montena, Pagès, Pirata, Salamandra, Serres, Tàndem, Thule i Timun Mas.

Google ens salvarà

Eufòria desmesurada a la premsa tradicional, a Vilaweb i a tot el món per l'acord entre la conselleria de Cultura i Comunicació i Google per digitalitzar 380.000 llibres de cinc de les biblioteques catalanes més importants, inclosa la Biblioteca de Catalunya. Hi veiem repetides expressions com ara "satisfacció generalitzada", "procés imparable", "salt a la internacionalització", "pas de gegant", "acord fantàstic", "feliç coincidència" i una conclusió: "millor que Frankfurt". Molt bé, resulta que ens passem mesos i mesos discutint sobre Frankfurt, sobre què som i què volem ser de majors i ara resulta que Google tenia la cura de tots els nostres mals. Catalunya s'ha convertit així en "el segon soci no anglosaxó i el tercer d'Europa que s'uneix al Projecte per a Biblioteques Google". Fantàstic: som capdavanters!, "líders mundials", n'haurien dit a Canal 9!

I, és clar, després de tanta lloança unànime, què puc dir jo, ànima càndida, que no haja dit ja?
No vull ser negatiu (sobretot després que el conseller afirmara que som "una cultura petita, en crisi perpètua, instal·lada en la queixa"... quin panorama!), però permeteu-me que em pose un poc perepunyetes.
El problema, al meu entendre, no rau en la digitalització mateixa (fantàstica, fabulosa per a conservar el nostre patrimoni bibliogràfic, utilíssima per a fer-la accessible a tothom), sinó en l'ús que se'n faça o, millor dit, en qui en faça ús. Diuen i repeteixen que l'accés serà lliure i gratuït (per sempre?), que des de qualsevol racó de l'univers informàtic es podran llegir les Homilies d'Organyà o que així mai més podrem dir que tenim el Tirant lo Blanc exhaurit (un drama, no cal dir-ho).
Però anem a pams: si la directora de la Biblioteca de Catalunya afirma que la digitalització del seu fons té un cost de 60 milions d'euros (60 milions d'euros! Una barbaritat majúscula de pessetes!!!), i tenint en compte que l'acord inclou digitalitzar encara el fons de quatre importants biblioteques més... és allò que, vaja, a mi no em quadren els comptes. D'on ix tot eixe dineral? Però quina sobtada generositat, quin amor a la cultura catalana! Gràcies, senyor Google, per l'altruisme!
Òbviament, tenen a resposta preparada: "la digitalització de llibres és una inversió estratègica de Google per a retenir clients. Digitalitzant milers de llibres afavoreixen que els qui fan servir el cercador hi trobin més informació útil i el facin servir més sovint". És una explicació possible, no dic que no. Així doncs, m'afig a l'allau de palmadetes a l'esquena (virtual).

La claveguera americana

"Pensaba que estaba en condiciones de entender, o por lo menos de imaginar, el otro lado. Quería ver a través de los ojos de un joven musulmán devoto e ingenuo. Deseaba, aunque fuera por una vez en mi vida de novelista, observar EE UU no como un alma máter sino como una cloaca obscena, llena de podredumbre y de extravagancias sexuales."

Aquesta és la motivació que posa en marxa el mecanisme intern de Terrorista, l'última creació del gran John Updike, una novel·la que, en paraules seues, busca una empatia amb l'agressor, "un terrorista seduït per la idea d'un assassinat en massa. No un monstre, ni tampoc un imbècil". El País publica una entrevista amb Updike i anuncia que Tusquets publicarà l'obra al mes de maig. Ja sabíem per Brétemas que Xerais la publicarà en gallec (per primera vegada, Updike també en gallec!). Doncs, bé, avancem en aquest bloc una primícia: Bromera l'editarà en català aquesta primavera en traducció d'Eduard Castanyo.
Estem d'enhorabona!

Escriure al País Valencià (II)

Al fil del que comentàvem ahir ací, trobem unes declaracions de Martí Domínguez a l'Avui amb la seua opinió al respecte:

"La figura del Voltaire exiliat a Suïssa, que escriu per als seus lectors de París, em permet fer un paral·lelisme de l'escriptor català a València. Jo escric per a la meva capital cultural, que és Barcelona, és el meu París. És dur emetre una llumeneta des de València perquè Barcelona és dura, exigent i insolidària, va molt a la seva i sovint oblida la necessitat de conservar la riquesa que prové del País Valencià i les Illes."

Per cert, avui el Levante-EMV entrevista la finalista del Nadal (la modalitat, per dir-ho així, en castellà del certamen) i obvia de nou el premi Josep Pla.

Escriure al País Valencià

M'hauria agradat que les declaracions de Toni Cucarella encetaren un debat sobre l'ostracisme a què estan condemnats la majoria dels escriptors valencians. No ha estat així, i aquest fet revela fins a quin punt s'ignora la tasca silenciosa i silenciada dels nostres creadors.

Ignasi Mora parlava fa uns dies al seu bloc d'aquesta qüestió a partir d'un fet que vam apuntar també ací: el pacte EU-Bloc "s'oblidà" dels lletraferits. Un oblit gens menor, atés que (se suposa) són les opcions polítiques que més sensibilitat haurien de tenir envers aquestes qüestions.

El cas és que avui em desperte amb aquesta notícia (felicitats, Martí!) i em ve al cap aquesta altra (felicitats també, Manolo!) i pense que potser no és una coincidència que un dels premis catalans més veterans i un dels més recents però amb major dotació econòmica, un a Barcelona i l'altre a Mallorca, hagen anat a mans de dos escriptors valencians en poc de temps. I aleshores em fixe en la repercussió del premi Josep Pla a la premsa valenciana pensant que en parlarien molt precisament perquè el guanyador és valencià, i constate açò:

- El Levante destaca que una col·laboradora seua ha quedat finalista del Nadal, tampoc esmenten Martí Domínguez al subtítol: només li dediquen dos o tres línies a partir del tercer paràgraf.

- A Información hem d'esperar molts més paràgrafs per arribar al Josep Pla en una notícia que es presenta sota el paraigua "Galardones de las letras hispanas".

- Las Provincias ho deixa per a les últimes línies i puntualitza que Martí Domínguez és valencià "de origen madrileño".

- Mediterráneo només té espai per a un breu sobre el guardó en castellà; del Pla, res de res.

Ja ho comentàvem fa uns dies: aquest és un mal crònic. Tenim una societat molt poc lectora, uns escriptors totalment invisibles als ulls dels mitjans de comunicació (i, per tant, de la societat a la que informen) i unes institucions que no atenen aquestes carències (serem fins, aquesta vegada). Conclusió: l'enemic el tenim a casa.

Edició i editors a 'L'Espill' (II)

He tornat a rellegir aquests dies el dossier de L’Espill dedicat a l’Edició i editors. Després de l’afer 62 tot em sembla diferent, així de fugaç és la vida. Trobe matisos nous a les paraules d'Ernest Folch (aleshores a 62, ara a Ara) quan diu: “Des del punt de vista de mercat haurem de patir la reconversió per fer front a la globalització, però com qualsevol altre mercat”. Perfecte. I continua: “És a Catalunya on les grans editorials espanyoles són més agressives”. Es referia a Planeta, nou accionista de 62?
Passe pàgina i em trobe amb l’article d’Isidor Cònsul, director de Proa, aleshores del Grup Enciclopèdia Catalana, que aquesta setmana ha traslladat ja el seu despatx a l'edifici de 62. Hi parla dels llibres de Schiffrin i Epstein, de concentracions a Europa i a Catalunya, del naixement dels grups 62 i Enciclopèdia, i assegura que aquest procés de concentració “ha canviat les regles del joc en el negoci tradicional del llibre. Fora de l’àmbit estrictament català, els grups que surten són gegants transnacionals i multimèdia que disposen d’una multiplicitat de segells editorials i tenen connexions i interessos de tota mena en el món de la comunicació, sobretot a la premsa i a la televisió. La seva estratègia econòmica va de dret a allò que Jorge Herralde anomena la teocràcia del mercat, i el seu objectiu tira de dret a incrementar ràpidament la rendibilitat del negoci.” Doncs bé, aquesta realitat és ja una ídem en el nostre àmbit.

És aquest el futur que ens espera?
Acabe amb un apunt balsàmic de la mà de Sergio Vila-Sanjuan a la mateixa revista: “La supervivència d’un nucli dur d’editorials independents sembla requisit indispensable per al futur de l’edició cultural, entre altres coses perquè les apostes de l’edició independent solen ser més a llarg termini i estan menys sotmeses a pressions jeràrquiques”.
Encara com!

Un mal "crònic"

Ahir el diari Levante-EMV publicava un suplement especial a tot color amb la Crónica de 2006. En portada, i com a fet més destacable, la tragèdia del metro de València. Indubtable. A l'interior, una selecció dels fets que el periòdic valencià líder en difusió considera més rellevants en els àmbits de la política, allò que en diuen Sociedad (i que de vegades costa diferenciar dels successos), els esports, l'economia...
Busque (innocent jo) alguna referència a la cultura pròpia del país, als nostres músics més internacionals, als triomfs del nostre teatre, a la "nueva era" de l'audiovisual valencià, a l'èxit del congrés d'Escola Valenciana o a les fites editorials de l'any passat. Cap ni una. Res, zero, nul.

Una vegada més, silenci.
En l'àmbit literari/editorial, podrien haver parlat, per exemple, de la designació de Rosa Serrano com a nova presidenta de l'AEPV, de la campanya Llegir en valencià (en què es va implicar, i molt, el Levante mateix), de la inauguració de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània al cor del cap i casal, dels guanyadors d'alguns dels nombrosos premis literaris que es lliuren en aquestes terres, de les novetats d'alguns dels principals escriptors valencians (o d'algunes traduccions que sí que han remarcat altres mitjans), de les distincions als llibres millor editats de l'any, de... En fi, el que deia: de la cultura pròpia del país. Malauradament, cap d'aquestes notícies (i moltes altres que s'han produït!) han trobat un espai mínim a les 48 pàgines del suplement.
Un altre any serà, si la sort acompanya...

Resum de 2006

Dediquem aquest apunt inaugural de 2007 a fer memòria d’alguns dels articles que hem publicat en aquest bloc al llarg de 2006, primer any de vida de Tirant al cap.
Des que hi vaig enllaçar amb el comptador, aquests són alguns dels apunts més visitats:

1. Amb Mira per Barcelona (i més!)
2. Kale barraka
3. El llibre negre
4. L'Avui d'avui
5. Presència valenciana a Frankfurt

Tal i com acostuma a fer J.J. Isern, m'agradaria recordar-ne també alguns altres perquè no caiguen definitivament en l'oblit. Podrien ser, per raons sentimentals (que tractaré d'explicar), aquests 8, un per cada mes tirant als caps dels lectors silenciosos d'aquest bloc:

Maig: Llegir en valencià, pel que va significar aquesta campanya de la Fundació Bromera per difondre una bona part dels principals escriptors valencians en actiu. Més apunts sobre la iniciativa ací.

Juny: Home sense nom (II), pel gran afecte que sent per Suso de Toro i la seua obra, de la qual hem parlat abastament ací.

Juliol: Encontre sobre l'edició, perquè l'experiència a Santander va ser molt gratificant i enriquidora i, a més, va arribar envoltada d'unes petites vacances inoblidables.

Agost: Units per la butxaca, perquè en aquest bloc, a banda de tafaneries editorials (n'hem contat tantes com hem pogut), també hem llançat algunes propostes de futur.

Setembre: Amb Banville per Barcelona, perquè és el testimoni d'una jornada excepcional.

Octubre: El Grup 62, sota la direcció de Planeta, perquè n'hem parlat molt de la "remodelació accionarial" de 62 i de les conseqüències que pot tenir per a la nostra cultura.

Novembre: 20 anys de llibre, perquè la celebració del vinté aniversari de Bromera ha estat una experiència fabulosa.

Desembre: Cavar un pou amb una agulla, perquè l'amarga confessió de Toni Cucarella és simptomàtica i ens hauria de fer reflexionar a tots un poc més del que ho hem fet fins el moment: pot la nostra literatura prescindir dels escriptors valencians?

Però per damunt de tot, molt per damunt de tot això, hi ha aquest apunt, que ha omplit la meua vida de goig i felicitat.

Bon any 2007!!!