Medicina contra l'autoodi

Silvestre Vilaplana és notícia per la publicació simultània de dues obres que us recomanava en aquest apunt de fa uns dies: la biografia divulgadora Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres, i la novel·la L'estany de foc (ho reitere: la novel·la d'autor valencià més reeixida de 2010).

La setmana passada vam presentar l'obra sobre Martorell en roda de premsa a la ciutat de València, i de la bona repercussió als mitjans d'aquell acte (Canal 9 inclosa) em quede amb l'entrevista de Jaume Barber a L'informatiu d'ahir. Sota el titular "Ens peguen moltes galtades, però continuem sent un país de resistents", se'ns acosta la personalitat de Silvestre, "un home senzill i modest, afable en el tracte i amb una paciència i una impertorbabilitat infinites", en encertada descripció del periodista, que rebla la definició com segueix: "darrere de la seua expressió eternament picardiosa s'amaga un home d'idees molt clares, medicina pura contra l'autoodi. Un home que no vol més glòria que aquella que li transmeten les paraules, de les que n'és un profund enamorat, i poder remetre-les al seu públic".

Us recomane la lectura de l'entrevista íntegra, i també, per descomptat, de les obres de Silvestre, l'escriptor protagonista de la portada de l'últim número de la revista de lletres L'illa. Mèrits no li'n falten!

Tipus mòbils 17 - L'anomalia de la independència

[Jorge Herralde al seu despatx. Fotografia via El Itacate.]

“La persistència de l’edició independent és una garantia de la llibertat de creació i d’expressió davant la censura del mercat, d’una banda, i també un estímul per a les vocacions en el sector editorial, una demostració que el futur no està tan cec o quadriculat com podríem témer.”

Amb aquesta contundència s'expressava Jorge Herralde a Opiniones mohicanas (Acantilado). Ara, pròxim a la jubilació i sense descendència, ha arribat a un acord amb l'editorial italiana Feltrinelli per vendre-li les accions pas a pas durant els pròxims cinc anys. Una transició meditada i moderada, que sembla fins i tot encertada, però que significa clarament una pèrdua de la independència de què ha gaudit al llarg dels 40 anys de funcionament.
Ara s'obri una etapa nova, plena d'interrogants però també d'oportunitats. Depenent de l'empenta i de la personalitat de l'editor que substituirà Herralde al capdavant d'Anagrama, així com del marge de confiança que li concedisquen els accionistes, els fruits per als lectors en seran uns o uns altres. I és que, com apuntem a l'article d'aquesta setmana al Tipus mòbils, "L'anomalia de la independència", el catàleg de les editorials, i molt especialment de les petites i/o independents, el configuren o modelen (encara) els editors. Quan ja no és així, potser parlem d'un altre tipus d'empresa.

Senior Service

Preparant l'article de dimarts a L'informatiu, repasse les notes de la lectura de Senior Service. Biografía de un editor, de Carlo Feltrinelli, publicada per Tusquets, i trobe aquesta frase, que em fa pensar molt:

"Hay momentos en los que el curso de los acontecimientos sigue una dirección equivocada y es técnicamente imposible invertir o modificar su sentido."

Amb el pessimisme d'aquesta sentència al damunt, continue llegint l'últim capítol i trobe aquest altre fragment:

"El padre es el padre y yo soy el hijo. Lo que ha quedado ha quedado. Sin nostalgia. Él me enseñó a quitarle las escamas al pescado y a asar la carne, a caminar por la nieve y a conducir deprisa, a considerar que no sólo hay peras o manzanas, sino también frutas que dan néctar en el desierto, a reconocer la historia del poeta que murió en su jaula y otras muchas cosas que todavía no sé, o forman parte del lenguaje secreto."

No hi ha dubte que aquestes afirmacions (com tot el llibre) parteixen d'una admiració profunda de Carlo per la feina del seu pare, un home ric però solidari amb els desfavorits. "Tú sabes que papá está del lado de los obreros, aunque tenga dinero, y, además, con ese dinero imprime y publica libros que defienden la causa de los obreros", li diu en una carta des de la clandestinitat.
Giangiacomo Feltrinelli va fundar als anys 50 del segle passat l'editorial Feltrinelli per a promoure el pensament d'esquerres. Va morir manipulant una bomba amb la qual pretenia deixar sense llum Milà. Ara, el seu fill Carlo, que continua amb molta empenta la nissaga familiar al capdavant d'una editorial de referència mundial, acaba de comprar Anagrama. El temps dirà si la decisió ha estat la correcta per a Herralde; del costat italià ningú discutirà que l'adquisició és un gran encert.

Tipus mòbils 16 - Amb l'escopeta carregada

El comunicat conjunt de 25 associacions per reclamar més recursos i sensibilitat en l'àmbit cultural valencià motiva l'article del Tipus mòbils d'aquesta setmana: "Amb l'escopeta carregada":

"El de la cultura és un sector estratègic que crea llocs de treball “sostenibles”, contribueix a dimensionar un territori i a cohesionar una societat, i té una capacitat d’aglutinació simbòlica i de reforçament identitari que no es poden obviar. I és per això últim que se li nega el pa i la sal. Si no, no s’entén que siga un sector encara orfe d’interlocució efectiva."

Fruit del cansament del sector amb la falta d'interlocució i de resposta a les peticions més elementals que facen viable el sector cultural autòcton són articles com el que publicava ahir Jaume Policarpo a Levante-EMV en contra de la decisió política de desvirtuar o carregar-se els premis de les arts escèniques. Hi deia coses com aquesta amb què conclou:

"De todos los cambios que ha sufrido este evento no ha habido ni uno solo de ellos que lo haya hecho crecer o mejorar, más bien lo contrario. Lo mismo que ha ocurrido con tantos proyectos, estructuras y organizaciones sometidas a la arbitrariedad y a la torpeza en la gestión de esta inquietante Directora General cuyos recelos y paranoias convierten todo aquello que pretende renovar en fatuas deformaciones de lo que una vez fueron, como en este caso, que ha convertido la gran fiesta del teatro y la danza en una reunión improvisada y marginal de apariencias, vanidades y desconfianzas."

Una contundència inusual en l'àmbit valencià que parteixen d'unes desavinences enormes en el sector teatral entre els creadors i els administradors públics.

L'absència

Avui s'acompleix un any de la mort d'Enric Solbes. Ha estat una absència estranya, perquè crec que no ha passat ni un sol dia des d'aleshores que no l'haja recordat amb enyorança, amb nostàlgia i amb admiració creixent. Des que vaig començar a treballar a Bromera, sempre he tingut alguna obra original d'Enric a la vista. Fins divendres passat, aquesta era la panoràmica que gaudia des de la meua cadira:

Aquest matí, però, m'han tornat a canviar d'ubicació. A diferència de la mudança anterior, ara no he omplit gàbies de reciclatge. Com Herta Müller, tot el que tenia, ho duia al damunt. Les vistes des del nou despatx són infinitament més asèptiques (per dir-ho finament): una paret buida, que em sembla inabastable i enorme, en el sentit figurat i en el real. Avui he notat, allà sol, més que mai, l'absència serena d'Enric, els seus consells còmplices, la seua mirada única.

L'homenatge íntim, que em plau compartir amb vosaltres, ha estat l'adquisició personal de Captiva, una de les últimes creacions d'Enric:

Benvingut a casa, Enric!

No dispareu contra l'editor

Enrique Murillo dedica aquest diumenge una columna d'opinió a El País sobre la figura de l'editor, i tracta de respondre a la pregunta que sovint sura sobre aquest ofici: "es pot saber què fa un editor?", i respon "sembla que es dedica als llibres, però no els escriu". És una bona síntesi, però no fa sinó ampliar el nombre d'interrogants. I aclareix:

"Básicamente, un editor es alguien que lee manuscritos, a veces de autores desconocidos. Alguien que los descarta por docenas (en ocasiones, todos nos equivocamos, incluso descarta cosas buenísimas), y por fin elige unos pocos originales, y los publica.
A la hora de elegir, un editor literario se decide a publicar cuando cree encontrar en un manuscrito visión, inteligencia. A veces rebaja ligeramente esa exigencia, pues si un editor se empeña en publicar solo libros excelsos, pero que no venden, acabará no publicando a nadie, porque tendrá que cerrar el negocio. Así que el editor elige un manuscrito y lo publica, en el sentido más fuerte de la palabra: lo hace público, batalla por conseguir para ese libro un lector, muchos lectores.
Y lo hace primero trabajando con el autor, ayudándole a mejorar su manuscrito. Utilizando luego el diseño gráfico, el catálogo, la promoción, luchando por conseguir que se escriban reseñas, que corra la voz."

Us convide a llegir l'article sencer, titulat "No disparen contra el editor", i aprofite la seua empenta per recomanar-vos l'obra de Silvestre Vilaplana, ara que coincideixen a les llibreries dues novetats seues de gran interés. D'una banda, la biografia il·lustrada Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres que presentem demà dilluns a la premsa; de l'altra, l'apassionant novel·la L'estany de foc. D'entre les recomanacions que comencen a circular ja a la xarxa al voltant d'aquesta obra (la més reeixida d'autor valencià del 2010, sens dubte), destaque ací la de Martí Domínguez a Vilaweb i la de Manel Alonso al Pica'm: "Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.

Feu-vos un regal i no us la perdeu. Ah... i feu córrer la veu!

Tipus mòbils 15 - Comprensió lectora als barracons

"No hi ha dades del País Valencià, perquè les autoritats competents (és un dir) van decidir no participar en aquest estudi, potser perquè no quedaren en evidència les mancances de l’actual sistema educatiu valencià. Volen ser els primers en tot, però no per la cua. Formalment al·leguen que ja disposen de proves d’avaluació diagnòstiques pròpies amb les quals detectar les necessitats. El vertader drama és que, si saben en què fallen, no fan res per resoldre-ho. I les carències són tan evidents que les pot veure qualsevol, sense necessitat de cap informe." 

I tot seguit, fem una relació de les actuacions més urgents que demana a crits el nostre sistema educatiu. Al Tipus mòbils d'aquesta setmana parlem de l'informe PISA i les "no-dades" referides al País Valencià. L'article s'intitula "Comprensió lectora als barracons".

Música en valencià

Avui celebrem el dia de la música en valencià, una excusa extraordinària per omplir la xarxa de la millor música que tenim, la que malauradament no sona mai en la immensa majoria de les ràdios i televisions que tenim a l'abast al País Valencià.

Jo em quede amb aquest extraordinari lipdup de La Flama, un himne generacional d'Obrint Pas que en aquest format té una força il·lusionadora, emotiva i constructiva realment fantàstica.

Gaudiu de tot un poble en moviment!

Tipus mòbils 14 - Siguem moderns: tornem a la bíblia

"Mai en la història del llibre i la lectura s’havien viscut moments més dinàmics pel que fa a la manera de presentar els textos als lectors. El penúltim invent, però, no és digital sinó analògic (ara, del llibre en paper se’n diu “llibre analògic”...). Ens referim als librinos."

Els llibres electrònics i els librinos (format ben curiós) són el tema del Tipus mòbils d'aquesta setmana (la gent de L'informatiu no descansa): "Siguem moderns: tornem a la bíblia".

Tipus mòbils 13 - Ara i ací

http://www.ara.cat/reportatges/primer-numero-ARA_3_380391963.html

A Catalunya naix un bon diari, Ara; i ací, al País Valencià, es compleix el primer aniversari de L'informatiu. Dues notícies ben positives que cal celebrar. En parlem, d'això i d'alguns efectes colaterals, en el Tipus mòbils d'aquesta setmana: "Ara i ací".

Més sobre la campanya "Fes teu el valencià"

Entre les persones que em comentaven ahir aspectes de l'article de L'informatiu s'hi repetia una pregunta d'incredulitat: "de veritat relacionen la campanya 'Fes teu el valencià' amb ETA"? Doncs sí, malauradament sí, encara estem en això. No voldria redireccionar-vos cap a indrets massa foscos, així que reduirem els enllaços a aquest parell:

• L'ABC titulava "En Elche, el valenciano es cosa de Carod-Rovira"
• I Canal 9 reblava el clau amb aquesta nova perla.

Dues mostres penoses de manipulació informativa.

Tipus mòbils 12 - Fes teu el valencià

En l'article del Tipus mòbils d'aquesta setmana tractem la (irracional) polèmica creada per la dreta al voltant de la campanya "Fes teu el valencià", adreçada als joves d'Elx. Hi diem coses com aquesta:

"Si no fóra part d’una estratègia recargoladament planificada diríem que l’èmfasi en la crítica del partit majoritari i dels agraïts mitjans que li donen suport excedeix els límits tolerables de la hipocresia. Però en aquest País ja no es ruboritza ningú per res."

Enhorabona als impulsors de la campanya (la de foment del valencià, és clar)!

Una de les novel·les de l'any

"Esta es una novela distinta. Una novela que ha de irritar a muchos y parecer fascinante a otros. Me encuentro entre los segundos. Lo que sí necesita es un lector amante de la literatura y dispuesto a aceptar novedades de concepción y estilo. Creo también que es una de las novelas del año."

Així comença la crítica del suplement Babelia a Els infinits, de John Banville. Finalment, l'autor irlandés, ja recuperat, estarà a Barcelona de promoció la setmana pròxima, en concret dilluns dia 29. Que bé!

IV Fomentar la Lectura en la Societat del Coneixement

Tot seguit, una relació dels principals blocs i webs de què parlarem aquest matí en la quarta edició del curs Fomentar la Lectura en la Societat del Coneixement que impulsa, amb l'èxit habitual, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura:

Escriptors amb bloc: Pep Castellano, Maite Carranza, Salvador Macip, Unai Siset

Il·lustradors: Aitana Carrasco, Enciclopèdia monstres

Centres educatius: IES d'Almussafes

Animació lectora: De què fa gust la lluna?
Biblioteques públiques (via l'imprescindible Darabuc)

Novetats editorials: Sobre llibres

Editorials: Bromera, Bullent, Perifèric
Poesia LIJ: Bibliopoemes

Bloc amb premi: L'illa dels llibres

El cercador: Google blocs
Agregadors: Blocs de lletres, Titivil

Novetat: Portal del Llibre

I no ens oblidem de les possibilitats del Facebook!

L'Argus de novembre

http://lletra.uoc.edu/ca/argus

Els amics de la UOC m'han convidat a participar d'una experiència singular: la selecció dels continguts de novembre de la revista Argus. Aquesta publicació enllaça i comenta el material disponible a la xarxa que, a parer de la persona que l'edita cada mes, resulta més atractiu. Aquesta roda original va començar amb Montserrat Abelló el setembre de 2009 i, d'aleshores ençà, ha comptat amb col·laboradors com ara Carles Duarte, Màrius Serra, Lolita Bosch, Josep Maria Fonalleras o Glòria Bordons, entre d'altres.

És un honor, afegir-me a aquesta llista, i reconec que em fa molt de goig aquesta col·laboració... i compartir-la també amb tots vosaltres! Confie que us agrade la selecció.

Tipus mòbils 11 - Vint anys d'edició valenciana

Aquest dijous a migdia, l'Associació d'Editors del País Valencià celebra a la Nau de la Universitat de València el 20é aniversari de la seua fundació. Serà un acte senzill, perquè no estan els temps (ni els esquifits pressupostos) per a llançar coets, però així i tot cal reunir-se i commemorar plegats que malgrat la tramuntana en contra, la unió de les editorials valencianes resisteix i tira endavant. Aquest és el tema central del Tipus mòbils d'aquesta setmana, titulat "Vint anys d'edició valenciana".

El Seis Doble

Una entrevisteta a la revista digital El Seis Doble amb motiu dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira.

Tipus mòbils 10 - El País que m'agrada

El titular del Tipus mòbils d'aquesta setmana, "El País que m'agrada", prové d'una definició de Vicent Partal sobre què és i què significa el moviment Escola Valenciana. Aquest cap de setmana, la federació ha escollit un nou president, Vicent Moreno. Diego Gómez deixa, així, el càrrec que ha desenvolupat els últims 8 anys, un periode en què Escola Valenciana ha crescut en molts àmbits i, amb ells, hem crescut també tots els que anhelem un País diferent.

L'aliment dels déus

"Darrere l'extrema bellesa de la prosa i el seu monumental solipsisme, la novel·la sembla retratar un món asfixiant, gairebé propi d'un conte de terror gòtic, que se sotmet a les lleis d'un vodevil sinistre, on els personatges apareixen i desapareixen en escena al voltant d'un fantasma que encara no sap que ho és, un matemàtic moribund que va fer de la infidelitat i el desig prohibit un estil de vida. A tots ens agradaria escriure com Banville." Sergi Sánchez a El Periódico.

Un virus (irlandés, per descomptat) ens ha privat, de moment, de la visita de John Banville a Barcelona, prevista per a avui. Però ens queda la prosa exquisida i la potència descriptiva i evocadora del millor Banville en la seua última novel·la, Els infinits.

Del tot imprescindible.

Tipus mòbils 9 - Premis en crisi

"Ara hi ha guardons que es convoquen, i que fins i tot s’atorguen, sense previsió pressupostària per a la publicació posterior, que és (com potser diria l’acadèmic malparlat que esmentàvem) com cagar però cap endins. Hi ha, també, les convocatòries que, allargant terminis com qui no vol la cosa, han passat amb discreció a ser biennals. O els que han retallat la dotació econòmica. I els regidors que voldrien (i alguns manifesten) que el jurat el deixe desert per reconduir l’import del premi a altres iniciatives “més necessàries”. O els que callen i no convoquen, potser a l’espera que algú (l’oposició?) pregunte... En aquest últim cas trobem l’exemple dels Ciutat de València..."

Un tastet del Tipus mòbils "Premis en crisi". A partir d'avui, l'article setmanal es publicarà dimarts, i no dilluns com fins ara. Els continuarem enllaçant des de TaC.

Immortals

"Ni siquiera los editores somos inmortales." 

Jorge Herralde (a la recerca de successor), entrevistat a Público.

Tipus mòbils 8 - Eixir del subsòl

El Tipus mòbils d'aquesta setmana es fa ressò de dues iniciatives engrescadores que parteixen de la inquietud de diversos escriptors valencians per fer més visible el seu treball. Si us ve de gust, podeu llegir l'article Eixir del subsòl.

Bons llibres

Aquesta ha estat una setmana especialment intensa. Dilluns, a Barcelona, vaig conéixer una persona que, pel que sembla, podria ser important en un futur pròxim si... Bé, dimecres presentàrem a València Subsòl, una obra que va començar com un joc literari  i que està creant moltes expectatives.  No és per a menys: set escriptors de reconeguda trajectòria (Alapont, Baixauli, Borràs, Camps, Greus, Lozano i Usó) s'han unit per oferir-nos, sota el pseudònim Unai Siset, un llibre altament recomanable. Dijous, poc després d'inaugurar el cicle de conferències dels Ciutat d'Alzira, marxava a correcuita cap a Xàtiva per assistir a un acte doble: d'una banda, es donaren a conéixer els guanyadors de la present edició (enhorabona, Pep, pel premi i pel "cas" del discurs!) en un acte que va comptar amb la veu i el talent d'un altre Pep, el Botifarra; de l'altra, es presentaven les obres distingides en l'edició anterior. Així doncs, els lectors ja podeu començar a devorar L'estany de foc, una novel·la sorprenent de Silvestre Vilaplana que, si hi haguera justícia en aquest petit món del llibre en llengua catalana, esdevindria un bestseller.

Bons llibres d'autors valencians, doncs, que em produeixen molt de goig!

Divendres tancava la setmana amb dues representacions teatrals. De matí vaig veure el muntatge que ha elaborat Tornaveu a partir d'El meu germà Pol, d'Isabel-Clara Simó, per a públic de secundària i batxillerat. Vaig quedar francament reconfortat per la qualitat de la posada en escena que dirigeix Xavi Lauder i per la capacitat de connectar amb el públic jove, que va emmudir ja en el primer quart d'hora (cosa gens fàcil: n'hi havia més de 300 alumnes!). A la nit, vaig tornar a veure Que tinguem sort!, l'últim espectacle d'Albena, que barreja amb increïble solidesa l'humor i el drama en una obra que ret homenatge a l'amic Enric Solbes (podeu veure un tast ací). Amb el nus a la gola, doncs, arribe al cap de setmana i agafe forces per a la pròxima, que començarà amb un nou viatge a Barcelona, en aquesta ocasió per presentar als mitjans Subsòl, i nous projectes de caire més personal. I és que qui no té feina...

Tipus mòbils 7 - ValenciAcció

"És una raresa veure primeres espases de gira promocional pel cap i casal. Caldria provocar i sumar complicitats (de l’àmbit públic i del privat) per confluir plegats en algun aparador de promoció literària amb ressò social." 

"ValenciAcció", l'article d'aquesta setmana al Tipus mòbils de L'informatiu, proposa deixar de banda la indiferència i passar a l'acció.

Arc de Berà: el desenllaç

Entre els catalans presents a Frankfurt (editors, llibreters i agents) s'hi notava solidaritat amb el problema de la fallida de l'Arc de Berà, i la pregunta anava de boca en boca: "com us ho fareu, ara?, qui distribuirà els vostres llibres?". La solució s'ha fet pública ja: la comercial Xarxa de llibres es reforça amb la incorporació de les editorials Albertí, Base, Símbol i Viena; la part logística passa a dependre d'Àgora, del Grup62

La decisió, com podeu imaginar, no ha estat fàcil, i ja s'han escoltat les primeres veus que alerten del perill d'aquest pas, però, com apunta Jordi Ferré, enceta el camí cap a la  normalitat. que desitgem i necessitem Ens calen empreses logístiques professionals i fortes per fer arribar els nostres llibres amb rapidesa i a un cost raonable a qualsevol punt de venda (no eren aquests, de fet, objectius bàsics de l'Arc quan es va crear?). Això Àgora ho pot garantir. Ara ens hem de concentrar a tenir els llibres a temps i a promocionar-los adequadament. El temps dirà si la decisió ha estat encertada. Pensem que sí.

Per entendre un poc més d'aquest embolic, us recomane el reportatge de Montse Serra a Vilaweb.

Tipus mòbils 6 - El negoci dels llibres

El fet que el premi Nobel de Literatura haja recaigut enguany (amb justícia) en un autor que escriu en castellà ens ha estalviat carreres pels pavellons de la Buchmesse. Les més exultants per la decisió de l'acadèmia sueca eren (després de l'autor) les agents de Carme Balcells, que en un parell de dies acumularen Nobel (Vargas) i Nacional de Literatura (Cercas), un doblet difícilment repetible, fins i tot per a elles. Tant de bo aquest Nobel servira per universalitzar un poc més el nostre Tirant (lo Blanc), atesa la reconeguda admiració de l'escriptor peruà pel personatge de Joanot Martorell.

El treball allà va començar amb diverses cites per vendre drets i entrevistar-nos amb alguns dels editors que bé ja han contractat la col·lecció "El bagul dels monstres" o bé ja estan a punt de fer-ho. La venda de drets (tema del Tipus mòbils d'aquesta setmana) és una feina que s'ha de pensar en el mitjà i llarg termini. Vam presentar la col·lecció dels Monstres (amb textos d'Enric Lluch i il·lustradors de diversos indrets del món) a la fira de Bolonya, i és ara quan comencem a recollir els primers fruits, amb una editorial canadenca que publica els llibres aquest Nadal i molt d'interés en països com Brasil o França. I anirà a més.

Vam començar venent i vam acabar comprant. En aquest apartat, jo destacaria On life under threat of Fatwa, de Salman Rushdie (Bromera publica, en un parell de setmanes, la seua última novel·la: Luka i el Foc dela Vida). Un relat autobiogràfic que serà sucós i polèmic, i del qual es realitzarà un llançament mundial simultani (esperem que amb millors resultats que aquests!).

Per al (bon) record, queden les nombroses converses amb col·legues i companys de l'ofici, molts d'ells bons amics que han deixat també les seues impressions als blocs respectius (especialment generoses les Brétemas de Manolo Bragado) i el plaer d'haver conegut i compartit dinar (si a una salsitxa devorada en un quart d'hora se la pot anomenar dinar) amb el Llibreter... per fi!

Fira i festa

Entre dimecres i divendres estic a la fira de Frankfurt, que es preveu més sol·licitada que els anys precedents: les cancelacions d'última hora a la fira de Londres pel volcà islandés fan aquesta edició més atractiva i potser fins i tot necessària.

Dissabte, amb les salsitxes encara a la gola, els valencians tenim una cita que jo no em vull perdre encara que (com tot apunta) ploga: la festa dels 25 anys de Trobades d'Escola Valenciana. Al matí, amb els xiquets al passeig marítim del cap i casal; de nit, sense criatures, al concert d'Obrint Pas!

Tipus mòbils 5 - Corre, editor, corre

[Jonathan Franzen, que va ser portada de Time recentment, va titular la seua primera novel·la, paradoxalment, Les correccions.]

A l'article de Tipus mòbils d'aquesta setmana tractem les conseqüències de la urgència en els processos d'edició. Els exemples recents de "grans llançaments" frustrats en català ens alerten sobre la importància que té per als editors, precisament en un procés de canvi de paradigma, de continuar sent garantia de qualitat, seriositat i professionalitat.

Permeteu-me, però, puntualitzar la pregunta amb què finalitze l'article, ja que el llançament al Regne Unit de Freedom (la novel·la de Franzen amb què premonitòriament començava l'article) també ha tingut problemes. S'han hagut de retirar els 80.000 exemplars de la primera edició (8.000 ja venuts) perquè contenia moltes errates, fruit, segons la versió oficial de HarperCollins, d'haver imprés un document que no era la versió definitiva del llibre sinó aquelles "uncorrected proofs" que envien de promoció mesos abans de la data de publicació.

Costa d'entendre en una aposta d'aquestes característiques, però pot passar. És una (caríssima) lliçó de les que els editors hem d'aprendre. Hi ha la qüestió de la rendibilitat (costarà més de 100.000 lliures retirar tots aquests exemplars, triturar-los, imprimir-los de nou i tornar-los a posar en circulació a correcuita), però el que més ens ha de preocupar és la credibilitat i el prestigi de l'ofici d'editar.

Escriptura psicopàtica

 "Con una novela no puedes releer cada mañana lo que llevas escrito, tienes que tenerlo todo en la cabeza y esto es algo que encaja con la definición de psicosis: mantener una fantasía fija de un mundo durante un periodo prolongado en tu cabeza." Adam Haslett, autor d'Union Atlantic, en Babelia.

Amb les botes posades...

... per a posar-nos les botes!

Jo sí que faré vaga

Si he de ser sincer, he de començar aquest apunt atípic confessant que m'ha costat decidir-me a fer la vaga del 29-S. Els sindicats, francament, s'ho han currat ben poc. No només per anunciar una vaga a dos mesos vista, sinó per l'escàs treball informatiu que han desenvolupat. En l'empresa on treballe, amb una trentena de treballadors, ningú (diguem-ne "autoritzat") no ha informat de res, ni els sindicats, ni els delegats. No hi ha hagut assemblea, ni reunions, ni quasi comentaris "de café", només un parell de correus electrònics rebotats. Resultat: només un 16% dels treballadors farem vaga. I motius en tenim, tots els treballadors, més que de sobra.

El que m'ha fet decidir-me és, sobretot, la rebel·lió contra aquesta paràlisi que ens envolta. Vivim en una societat adormida, resignada i meninfot, incapaç de mobilitzar-se ni quan li toquen la butxaca. Despotriquem de la política i dels polítics, però no hi posem el remei individual que ens pertoca: fer sentir la nostra veu, provocar el canvi amb les nostres accions personals. Anar a la vaga, en el meu cas, és una manera d'expressar el desacord amb una reforma laboral que no cal ser massa espavilat per comprovar que no afavoreix els (cada vegada més restringits) drets dels treballadors i que, paradoxalment, no ajudarà a crear cap nou lloc de treball, amb un índex d'atur tan brutal com el que tenim.

És molt probable que aquesta vaga siga un fracàs de convocatòria, i aleshores podran continuar passant (els "socialistes"!) la piconadora, i quedarà tocada la representació sindical (i ja veurem quines conseqüències futures té això per als assalariats), però jo m'he decidit a fer-la senzillament perquè, com deia, ens hem de moure i rebel·lar-nos i, sobretot, ser conseqüents: si penses que la vaga és necessària, l'has de fer. Si la resta no la fa, és el seu problema (que, per descomptat, ens afecta a tots).

Fins ací el míting sindicalista d'avui. Demà (o despús-demà) tornem a parlar de literatura.

(Per cert, un dubte no em deixa dormir: dimecres podré llegir, a casa, originals del Ciutat d'Alzira, o això, en realitat, és continuar treballant...?) 

Tipus mòbils 4 - Del gènere criminal

L'article d'aquesta setmana als Tipus mòbils de L'Informatiu parteix de la imatge que il·lustra aquest apunt. Podeu llegir-lo sencer en aquest enllaç.

La veu (de la consciència?)

[Recordeu el nom tot i que coste un poc: Arnaldur Indridason. Altament recomanable.]

Tot i que ja he començat a llegir els primers originals del Ciutat d'Alzira de novel·la, he tingut temps per acabar una lectura que tenia a mitges des de feia un temps, tot i les ganes d'acabar-la. És curiós, però des que, l'estiu passat, vaig gaudir de La mujer de verde (llibre que recomane a tothom, sempre amb èxit), no havia comentat en aquest bloc la meua admiració per Arnaldur Indridason, i mira que en parle sempre que tinc ocasió! Quan em pregunten quin llibre t'hauria agradat editar i no vas poder, no dubtaré a assenyalar aquella obra sobre el maltractament d'aquest autor islandés. Un gran llibre, sí senyor.

Bé, doncs cap al final de La voz, el tercer títol de la sèrie que protagonitza Erneldur Sveinsson publicat per RBA (en trau un de nou aquesta tardor, L'home del llac, que procuraré llegir en català... si el trobe a València!), hi ha un apunt a la pàg. 250 amb el qual vaig connectar d'immediat, com si Indridason sabera el que em passava i em parlara directament:

"...uno adopta una posición y no hace nada para modificarla. Porque no deseamos hacerlo, supongo. Y va pasando el tiempo, y con los años uno acaba por olvidar los sentimientos, la razón por la que lo comenzó todo. De manera voluntaria o involuntaria, vamos dejando pasar las oportunidades de reparar lo que se torció, y de repente es ya demasiado tarde para intentar arreglar las cosas."

Alguna cosa semblant vaig (re)viure divendres, poques hores abans d'ensopegar amb aquest fragment. Els problemes que no es parlen no se solucionen, s'enquisten, es podreixen i ho contaminen tot. Ja ho deia Bunbury, que "el tiempo no es un doctor". Però dos no parlen si un no vol. Ja us dic: com si l'autor l'acabara d'escriure pensant en mi...

Tipus mòbils 3 - La caiguda de l'Arc

La fallida de la distribuïdora Arc de Berà (que ha tingut com a efecte col·lateral el tancament de la llibreria Ona de Barcelona, especialitzada en llibre en català) ha suscitat reaccions diverses als mitjans i a la xarxa. Per traure'n l'aigua clara i comprendre l'abast de la qüestió, us recomane la lectura els reportatges de Montserrat Serra a Vilaweb i el testimoni de l'editor de Cossetània, Jordi Ferré. És, també, el tema de l'article d'aquesta setmana al "Tipus mòbils" de L'Informatiu: "La caiguda de l'Arc".

Tipus mòbils 2 - La suma de la resta

El mig milió (mig milió!!!) d'euros perdut en la resolució de la dotació bibliotecària, eix central del segon Tipus mòbils a L'Informatiu: "La suma de la resta".

Tara Books

D'entre les conferències i sessions del 32é congrés de l'IBBY, m'agradaria destacar la de Gita Wolf, editora que em va descobrir la fantàstica feina que realitza a l'Índia en Tara Books. Aquest segell, creat el 1994, vol difondre representacions artístiques com el Kalamari, el Gond, el Patachitra, el Mithila, el tatuatge o el Patua (semblant a les nostres auques) entre infants majoritàriament il·letrats en un país amb nul·la tradició d'àlbum il·lustrat. Algunes d'aquestes expressions tradicionals de l'art indi no havien estat publicades mai abans en format llibre. L'edició contribueix, doncs, a preservar aquest art i a mantenir viva la memòria de les escenes quotidianes i relacions socials que sovint representen.

La força de les imatges i la bellesa de les acuradíssimes edicions de Tara Books (moltes, elaborades a mà) resulten delicioses i, el que és més important, efectives. Ho deia Gita mateixa: "el llibre ha de comunicar en el sentit que pretén. Així és com podem connectar amb els lectors".

Fixeu-vos en aquesta coberta:

Quina síntesi més meravellosa del xoc de civilitzacions que va experimentar el seu creador, Bhajju Shyam, qui va passar dos mesos a Londres per pintar els interiors d'un restaurant. A la tornada, va interpretar els usos i costums londinencs en forma de bestiari Gond. A la coberta, el Big Ben, que marca el ritme de la vida en aquella ciutat enorme amb un ull que ho observa tot, s'assimila amb el gall que anuncia l'inici d'una nova jornada a l'àmbit rural indi. Fabulós, no us sembla?

Descobriment musical

Anit, els assistents al congrés de l'IBBY teníem invitació per assistir a un concert de música al Teatre Principal de Santiago. En aquest tipus de reunions, tens tendència a apuntar-te a tot, i així ho vam fer, sense saber en absolut què ens trobaríem allà. Potser per això, l'impacte de l'espectacle innovador de Mercedes Peón va ser més gran. Vibràrem amb la força de l'experimentació tecnològica de l'artista, que parteix de la tradició oral i musical gallega per oferir una música del tot sorprenent. Us la recomane!

Els 100 d'avui

A l'entrada del palau de congressos de Santiago on se celebra la 32a edició del Congrés LIJ de l'IBBY hi ha l'exposició "Els 100 d'avui": una selecció de 60 il·lustradors i 40 escriptors representatius de la LIJ actual a l'Estat espanyol. Entre els autors valencians seleccionats, Pasqual Alapont, Carles Cano i Joan Pla.

32é Congrés IBBY

"¿Por qué motivo desearían las mayorías transformar una sociedad en la que se hallan perfectamente instaladas y que sacraliza sus privilegios? Puede que, a primer golpe de vista, las mayorías aparezcan como la fuerza social dominante. Sin embargo, son las minorías quienes cambian profundamente las sociedades. Lo han hecho a lo largo de la historia y continúan haciéndolo en la actualidad. Las minorías –tanto sociales como étnicas, ligüísticas, de género o religiosas- poseen una fuerza y un dinamismo interno que este Congreso quiere contribuir a valorar críticamente, a potenciar desde la equidad, a resaltar en el marco de la convivencia entre todos los pueblos de la tierra."

Sota el lema "A forza das minorías", aquests dies té lloc a Santiago de Compostel·la el 32é Congrés Internacional de l'IBBY. Fins allà que cavalca aquest Tirant en any sant Xacobeo, amb la il·lusió que se'm perdonen tots els pecats encara que hi vaja en avió. Si hi ha temps i forces, contarem alguna coseta al bloc de com es desenvolupa aquesta important cita del món de la literatura infantil i juvenil.

Els dilluns, 'Tipus mòbils' a L'informatiu

He seguit amb molt d'interés, des del mateix dia del seu naixement (i fins i tot abans), la trajectòria de L'informatiu. Crear, mantenir i fer créixer un mitjà de comunicació amb personalitat i capaç de marcar agenda pròpia només és possible si al darrere hi ha un bon equip de periodistes de raça. Aquesta és la sort que tenim tots aquells que visitem amb assiduïtat L'informatiu.

És per això que em fa tant de goig entrar a formar part de la nòmina de col·laboradors habituals d'aquest mitjà. A partir d'avui, i en endavant tots els dilluns, hi podreu trobar una columna d'opinió cultural d'aquest Tirant sota el títol "Tipus mòbils", modest homenatge a aquesta extraordinària col·lecció sobre l'ofici d'editar de Trama&Texturas que aprofite per recomanar-vos.

El primer article, "No tot serà silenci", sobre la Festa Estellés. (un èxit també a la catosfera!)

I Festa Estellés

Responent a la crida per celebrar també a la catosfera la I Festa Estellés que impulsa Josep Lozano, em complau fer-vos partícips d'aquests versos de Vicent Andrés Estellés:

Treballe amb molt d'amor un idioma
que em serà molt censurat de vegades.

Ho pense, ho sé, i no em puc aturar,
car he de dir coses molt necessàries
per al futur de l'idioma que empre.

Vindrà un jorn que ho reconeixeran.

Em buscaran, però no em trobaran.

Llavors diran, però en vers: quina pena!

Les acaballes de Catul (1970-1977). Manual de Conformitats. Obra Completa 3.

Una iniciativa magnífica. Dilluns en parlarem més ací (i allà...).

Connectats a la lectura

Article publicat en el dossier "Escola i família" a la revista Escola Catalana (punxeu la imatge per ampliar-la, o ací per accedir a l'edició digital).

Com si parlara un pot de Coca-Cola

Fa uns dies parlàvem de James Patterson. Permeteu-me que torne de nou (breument) sobre l'al·ludit. En aquest article de The Sydney Morning Herald s'hi relata una intervenció de l'autor nordamericà en una convenció de l'Associació de Màrqueting Directe. Allà, òbviament, no hi va exposar teories literàries, sinó que va parlar de publicitat televisiva, penetració de marca i de com els seus llibres són disposats en els punts de venda. La intervenció va impactar l'audiència, i el professor de Harvard John Deighton confessa:

"Mai abans havia vist un producte parlant. Era com escoltar un pot de Coca-Cola relatant com li agradaria que el comercialitzaren".

Si voleu conéixer més secrets de l'èxit d'aquest supervendes (com ara els test a què sotmeten entre una selecció de lectors els finals de les seues novel·les per decidir la que més agrada l'audiència), us convide a llegir l'article sencer. És molt clarificador. Inclou una puntadeta als editors (que alguna cosa faran, dic jo, perquè venga tants milions d'exemplars a l'any!): "Per què és aquesta persona Déu, més que, posem per cas, 20 lectors?".

Amén.

Xifres d'un altre món

[Diuen que James Patterson escriu sempre a mà. Així, no seria difícil saber si tots els seus manuscrits tenen la mateixa lletra...]

El món de l'edició viu una doble crisis: l'econòmica i la que implica un canvi de model de negoci. Però aquest periode d'inestabilitat no afecta tothom per igual. Fixeu-vos, si no, en el llistat que ha fet públic la revista Forbes: els 10 escriptors més ben pagats del món (tots anglosaxons, la majoria nordamericans) van guanyar un total de 270 milions de dòlars en l'últim any. Al llarg de la seua vida? No, només en els últims 12 mesos! Forbes comptabilitza els guanys dels autors derivats no només de la venda d'exemplars, sinó també dels drets de cinema, televisió i videojocs, entre altres.
Encapçala el top ten James Patterson (autor, recordem-ho, inèdit en català), qui ha guanyat 70 milions de dòlars en l'últim any. El cas d'aquest autor multimilionari és revelador de com funciona la indústria dels grans números als EUA: la tardor passada va signar un contracte per escriure 17 títols nous abans que acabe 2012. Bé, qui diu escriure diu signar, ja que el que ven ací (suposem) és el nom, més que no el contingut. Aquesta marató (ni Joyce!) té una compensació econòmica, és clar: 100 milions de dòlars. Diu la revista que un de cada 17 llibres que es compren als EUA té el nom de Patterson en la coberta.

Uf!

Stephenie Meyer, amb 100 milions d'exemplars venuts de la sèrie Crepuscle (que li han reportat 40 milions de dòlars), és la segona d'aquesta envejable llista. Stephen King és el tercer (34 milions de dòlars guanyats entre juny de 2009 i juny de 2010). La Corín Tellado americana, Daniel Steel, va guanyar 32 milions, i no ens ha d'estranyar si tenim en compte que cobra uns 7 milions de dòlars d'avançament de mitjana i que en els últims 12 mesos ha publicat 4 nous títols. Completen la relació Ken Follet (20 milions), Dean Koontz (18 milions), Janet Evanovich (16 milions de dòlars i unes vendes d'uns 20 milions d'exemplars anuals; la seua editorial durant els últims 15 anys, St Martin, no va voler pagar-li 50 milions de dòlars d'avançament i l'autora ha marxat a Ballantine), John Grisham (15 milions, i debutant en l'àmbit LIJ amb el seu últim llibre), Nichollas Sparks (15 milions; només d'adaptacions cinematogràfiques de les seues novel·les, que acostumen a funcionar bé en taquilla, acumula 300 milions de dòlars), i tanca J.K. Rowling, que encara ingressa 10 milions de dòlars tot i no haver publicat novetat.

Als EUA aquestes xifres (macroxifres) es coneixen, són públiques i s'esbomben perquè ajuden a mesurar el que per a ells significa l'èxit: tant vens, tant vals. No hi ha discussió. Com serien les xifres dels autors més ben retribuïts de la literatura catalana? Convindria elaborar aquest llistat? Tindria alguna utilitat? Com s'ho agafarien, els lectors potencials? En tot cas, seria possible confeccionar una relació semblant amb els nostres autors? Vull dir: algú podria arribar a conéixer aquests ingressos? Però jo em pregunte, també: fan falta, aquesta mena de llistats? En tot cas: qui creieu que és el nostre James Patterson...?

Un deu sobre deu

"Llegir Herta Müller crea una complexa addicció. Visitem un temps i un espai molt localitzats per arribar a sentiments del tot universals. No hi ha cap concessió a la diversió, és cert, però cada lectura d’aquesta escriptora ajuda a veure el món amb uns ulls diferents. Potser menys compassius i innocents, potser més combatius i desperts."

Així s'expressa Elena Aranda en el comentari d'En terres baixes al seu bloc Sobre Llibres. De la seua banda, Gemma Casamajó li posa a Tot el que tinc, ho duc al damunt la màxima puntuació en la secció literària del Time Out. La ressenya és, com la novel·la mateixa (ací trobareu més crítiques i comentaris de lectors), espectacular:

"Planta creu i planta cara. Això és el que fa, precisament, Herta Müller (Nitzkydorf, 1953) en la darrera gran novel·la, que és un deu sobre deu. [...] Piquem de mans, elogiem i festegem la publicació de les obres de Herta Müller i d’aquesta en particular, una novel·la d’un lirisme gèlid que, a la menuda i fil per randa, obre una ferida profunda i ens permet conèixer-la."

Uns elogis de veritat ben merescuts. No us podeu perdre aquesta autora immensa!

Finestres inspiradores

Fa uns dies, Salvador Macip ens mostrava la panoràmica que contempla des del seu despatx (imatge de dalt). Inspiradora, veritat? En aquesta mateixa línia, The Guardian ha encetat la sèrie d'articles "Windows on the World", que recull el testimoni d'autors que narren en primera persona quines vistes tenen des dels llocs on escriuen. Orhan Pamuk ha estat la primera veu convidada, i la veritat és que el que s'hi troba quan alça la vista del full d'escriptura és espectacular: a l'esquerra, Àsia; al bell mig, el Bòsfor; i a la dreta el Corn d'Or i la Ciutat Vella, seu de la diastia otomana durant segles. I confessa:

"De vegades afirme amb orgull que vaig escriure una novel·la històrica, Em dic Vermell, ambientada en un espai que tinc sempre al davant. A la pregunta més freqüent que em fan convidats i periodistes que em visiten ("No et distrau, aquesta vista meravellosa?"), la meua resposta és que no."

[La panoràmica de Pamuk vista per Matteo Pericoli]

Què contemplen els nostres escriptors i il·lustradors des dels seus espais de creació? Fóra interessant que ens ho contaren!

Una divertida ecoteologia

El suplement Babelia d'aquesta setmana inclou una ressenya de L'any del diluvi de Margaret Atwood (bé, de l'edició en castellà només, perquè ja sabem que les llengües "perifèriques" són prescindibles per a alguns mitjans...). Nuria Barrios afirma que aquesta novel·la és "una distopía satírica, tan ingeniosa como inquietante. Lo que te cuento te divertirá, parece decir la autora, pero presta atención, pues puede suceder pronto o quizá ha sucedido ya". I conclou:

"La novela de Atwood no es una historia alegre, aunque sí irónica, inteligente y, a pesar de la violencia que describe, divertida. La sátira siempre ha sido uno de los puntos fuertes de la escritora canadiense. [...] El desolador futuro que inventa Atwood proyecta una imagen posible del desolador futuro que dibuja nuestra realidad. Mientras lees El año del diluvio te oyes reír, pero el sonido de la risa recuerda demasiado a la hilaridad nerviosa que provoca el miedo."

Una bona recomanació per a aquest estiu, per reflexionar (amb un somriure als llavis) sobre l'ecologia, el fanatisme religiós, els avanços científics i, en definitiva, sobre el futur que estem llaurant (o consentint) ara mateix. Una excel·lent oportunitat per a descobrir (o redescobrir o refermar, si en sou ja addictes) la capacitat de fabulació d'una de les grans narradores del nostre temps (a qui, per cert, podeu seguir al seu bloc o al Twitter, on s'hi mostra molt activa).

Els 'Alfreds' d'aquest país

L'article d'El País "Ni todo vampiros ni solo Quijote" fa un repàs al tema de les lectures prescriptives a l'ensenyament secundari i el batxillerat, així com a les lectures LIJ preferides pels joves. Hi trobem sentències tan assenyades en mà de la periodista, Inmaculada de la Fuente, com ara aquestes:

• "A los 12 0 los 14 años un libro puede paladearse como un helado."
• "Los libros que prenden en la adolescencia son un señuelo para lecturas futuras."
• "Cada generación tiene unos mitos."
• "Unos [mites, personatges] nutren su imaginario de héroes, sueños e imágenes. Otros ayudan a entender el mundo."
• "No es cierto que adolescentes y jóvenes lean poco."

Algunes d'aquestes idees les apuntàvem també a Llegir per a créixer, i cal repetir-les i insistir-hi perquè, malgrat que semblen òbvies, sovint les obviem: els joves poden gaudir de la lectura; l'adolescència marca el punt d'inflexió en el procés lector; els títols que ens entusiasmaren a nosaltres de joves no tenen per què connectar amb els joves d'ara; i mai insistirem prou en l'evidència que els joves sí que llegeixen (ni que siga per obligació): els que menys llegim som els adults (especialment si ens fixem en les dades de lectura en català; la diferència entre infants i joves i adults és abismal).

Què escriuen els autors, què oferim els editors, què selecciona el professorat, què decideix escollir lliurement l'adolescent... Aquestes són algunes claus per fomentar la lectura. L'especialista Pedro Cerrillo apunta el moll de l'os: "No basta con que el libro desarrolle una temática juvenil. Tiene que tener calidad".

Cerrillo aposta per consensuar un "cànon LIJ" per al món de l'ensenyament. Discrepe. Preferisc confiar en la capacitat seductora del professorat per adequar el nivell de les lectures a les capacitats, el ritme, els gustos, les actituds i aptituds de cada alumne tractat de manera individual i única. Jo vaig tenir la gran sort de comptar amb un professor extraordinari a l'institut, Alfred Aranda, que em va saber guiar amb vertadera mestria per la selva de possibilitats que ofereix el món del llibre, fins el punt de canviar-me la vida (lectora i professional). Per sort (i si el conseller forense no es carrega també això), tenim molts Alfreds en aquest país!

Cosmopolitisme transfronterer

Dimarts parlàvem sobre la renúncia lingüística dels escriptors valencians al segle XVI (recuperada la llengua per part dels escriptors, en el segle XXI és als polítics que ens governen que hem de denunciar per ingrats a la pàtria). Combatim la sopor estival amb més articles polèmics. El País s'ha fet ressò d'una ajuda de 495.000€ concedida per la Generalitat de Catalunya a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sense concurs (ací teniu la versió reduïda i, ací, una altra de més completa). Diuen que el conseller de Turisme, Josep Huguet, la va justificar qualificant-la com a "cosmopolitisme transfronterer".

A mi no em sembla bé ni malament, que ja va bé que algú hi pose calés en temes culturals i lingüístics, ho faça qui ho faça, en aquest territori tan pobre en recursos econòmics per a aquestes qüestions. Ara bé, com afirma Diego Gómez a la notícia, potser ha arribat l'hora d'adonar-se que, després de tant de temps, ACPV no ha sabut extendre la seua tasca ni esdevenir referent per aglutinar entitats i associacions complementàries que treballen en la mateixa línia i crear, així, un teixit social que donara resposta a les agressions lingüístiques i culturals que estem patint amb el PP.

Precisament avui, Paco Cerdà (què faríem sense ell, al Levante!) informa que la gran manifestació unitària que havia previst Escola Valenciana per denunciar massivament la política lingüística dinamitadora (que no dinamitzadora!) de la Generalitat Valenciana no es podrà fer perquè ACPV no hi dóna suport. No tinc més dades que les que aporta la notícia del diari, així que (com que em costa creure que tanta ceguesa siga possible) no faré més judicis de valor, de moment, i només expresse el meu desig que aquesta manifestació prevista es puga convocar finalment i que hi acudim en bloc. Estem (estan) a temps de repensar-s'ho els uns i els altres (i els de més enllà, que subvencionen).

Ens sobren els motius, i hem de continuar construint plegats, malgrat tot.

'Ingrats a la pàtria on sou nats'

"En 1561, el editor valenciano Onofre Almudéver acusará a sus compatriotas valencianos de ser 'ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats' por la renuncia de los escritores a usar la lengua autóctona."

Interessant article de Paco Cerdà avui a Levante-EMV, titulat "500 años de desprecio al valenciano".

La connexió valenciana amb Herta Müller

Quan Orhan Pamuk va guanyar el Nobel en 2006, a Bromera teníem embastades les negociacions, que en aquell moment es reduïen a l’edició d’Istanbul, ciutat i records. Però el guardó, que va arribar més aviat del que molts sospitàvem, va allargar, dificultar i enrarir el procés: en totes les travesses dels mitjans es donava per segura la contractació de Pamuk en alguna de les editorials que ja comptaven amb algun títol seu en catàleg. La lògica apunta en una direcció, però la negociació pot marcar un camí distint, com va ser el cas.

Des que, el novembre passat, Bromera anunciara que havia contractat els drets de traducció de l’obra de Herta Müller, en les (poques) entrevistes que m’han demanat i en les (moltes) converses que he mantingut amb amics i coneguts del món de les lletres ha sorgit una pregunta: “I com aconseguíreu els drets de la premi Nobel?”. Més que una reposta, regalava un somriure, conscient que això mateix no li ho demanarien a un editor d’un gran grup. Però per a alguns encara resulta desconcertant que una editorial independent i (ai, las!) valenciana publique segons quins autors. Que hi farem, hi ha ments obtuses.

En l'article que publicava dijous passat al Quadern d'El País (el podeu llegir punjant a la imatge de l'esquerra) passem del somriure a les paraules: com va ser aquell procés?

Apocalipsi 2.0

A l'últim número de la revista Caràcters hi trobareu aquest article, "Apocalipsi 2.0" sobre el llibre electrònic i efectes col·laterals. (Punxeu a la imatge per ampliar-la.)

Al voltant d'aquesta qüestió, Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez publicaven un apunt de gran interés en el seu fabulós bloc Paradigma libro. Hi llegim:

"Hoy por hoy, no existe mercado del libro electrónico, no porque no haya dispositivos, sino porque no existe una necesidad evidente y suficiente en la sociedad. Dejémonos de demagogias: en la actualidad, el mercado español del ebook (o libro electrónico) es un mercado ficticio, ni siquiera emergente."

Es pot dir més alt, però, francament, no més clar.