La trobada blocaire, en marxa

Parlàvem ací fa uns dies de la posada en marxa d'una trobada blocaire del món del llibre en el context del pròxim Liber. Doncs bé, sembla que el tema avança a bon ritme. Txetxu m'informa que Juan Varela ha posat en marxa un wiki per coordinar el tema.
Anime des d'ací a participar-hi als blocaires relacionats amb el món del llibre i de l'edició de l'àmbit de la cultura catalana (si és que finalment hem pogut esbrinar de què parlem quan parlem de cultura catalana).

Presència valenciana a Frankfurt

Tenia previst parlar algun dia de la (suposada) presència valenciana a la Fira del Llibre de Frankfurt, però la pregunta, avui, d'El Llibreter em serveix com a pretext per avançar aquest apunt.
La qüestió en qüestió és si els editors valencians hem previst alguna estratègia per participar-hi. La resposta curta, senzilla i directa és que no. I l'interrogant que més m'inquieta és aquest: "per què?". Doncs no serà perquè no tenim obres i autors "exportables"!
El cas és que per ací no hi ha molt de "moviment" al respecte. Frankfurt no ha comptat tradicionalment amb l'adhesió entusiasta dels editors valencians, com sí que ocorre amb Bolonya, i tampoc resulta especialment estimulant l'etiqueta de "Cultura catalana" com a convidada d'honor. Perquè a veure: convindrem tots (o no?) que un escriptor valencià que escriu en català forma part d'eixa "cultura catalana" (o només els que publiquen a Catalunya?), però... i els que escriuen en castellà? Per què Marsé sí i Muñoz Puelles no? I què fem amb els pintors, músics o actors? Es pot il·lustrar "en valencià"?
La veritat és que no recorde cap comentari sobre la "necessitat" d'incorporar algun tipus de presència valenciana a l'efemèride llevat de la reserva d'un seient "a la Comunidad Valenciana" al patronat de l'organització. I això és ben descoratjador. Al País Valencià no és que no hi haja il·lusió per participar a i de l'esdeveniment, sinó que ni tan sols se'n parla del tema. I em fa la impressió que a Catalunya tampoc importa massa. I mira que se n'ha parlat de Frankfurt 2007 fins el moment!
La qüestió és molt més profunda: Som o no som part d'una mateixa cultura?
Li ho he sentit dir més d'una vegada a Lluís Pagès, i ratifique una per una les seues paraules: a Frankfurt hi van els editors perquè és una Fira d'editors i per a editors, i hem d'anar tots units i fent pinya, sota el mateix paraigua. Hem d'explicar-li les misèries d'aquesta "llengua ornamental" a què es referia el Llibreter a cada editor estranger que s'interesse per la nostra literatura? A mi em sembla que no, perquè els espantarem. Ja produïa bastant desassossec veure a Bolonya, ben disseminats, un estand de l'AELC, un altre de l'AEPV i un tercer (per primera vegada) de l'Institut d'Estudis Baleàrics...
Tornarem sobre la qüestió.

Edició i editors a 'L'Espill' (I)

"Una indústria editorial sòlida, amb bases fermes, ben orientada, és fonamental per a la cultura d'un país. La cultura catalana té en la producció editorial, en els llibres, un dels actius més importants. [...] Cap llengua sense estat propi al darrere coneix l'impuls editorial que té el català." Aquestes paraules les trobem en la presentació al dossier central de l'últim (i imprescindible!) número de la revista L'Espill, dedicat a debatre sobre 'Edició i editors'.
Com que des de fa temps el sumari ha desaparegut d'Internet, el reproduïm ací:
- "Globalització i qualitat en l'edició mundial", de Sergio Vila-Sanjuán
- "L'edició en català: algunes idees per ser optimistes", d'Ernest Folch
- "L'ofici aquest d'editar llibres", d'Isidor Cònsul
- "Editar en català al País Valencià", de Vicent Olmos
- "Un món editorial i cultural en precari", de Juli Capilla
- "L'edició universitària, una gran desconeguda", d'Antoni Furió
Articles tots ells ben atractius i que anirem comentant en aquest bloc durant els pròxims dies. D'entrada, ja en els títols, apreciem una visió optimista de Folch (des de Catalunya) i una pessimista de Capilla (des del País Valencià). No avance cap conclusió amb això, però...
I com que no voldria fer competència deslleial al Servei de Publicacions de la Universitat de València i a l'editorial 3i4, coeditores de la revista, sinó fer una sincera invitació a adquirir-la, ací teniu l'adreça de correu electrònic on sol·licitar-la: lespill@uv.es.
Us la recomane vivament.

Innovació i màrqueting

El periodista Juan Varela es fa ressò de l'aposta pel màrqueting digital de l'escriptor Charles Stross. Aquest autor de ciència-ficció promociona la seua última obra, Accelerando, a través d'Internet. La novetat és que permet la descàrrega gratuïta de la novel·la sencera. Quin és el guany, doncs? Stross confia que a qui li agrade el llibre en format digital, comprarà també exemplars en paper, o sentirà curiositat per algun altre títol seu.
Un somni? Una utopia? En tot cas, l'acció li està comportant una publicitat notable, i això ja és en si mateix un èxit. Tal i com afirma Varela:

"Los libros sólo existen si están vivos, y en la economía de la atención de la era de la saturación lograr esa atención es algo más que conseguir una semana en los escaparates de las librerías antes de pasar al fondo de los ejemplares amontonados."

L'AEPV ha organitzat unes jornades professionals per a dijous i divendres de la pròxima setmana a Benicarló . Allà s'hi tractaran temes com ara els models de contractes, les noves tecnologies en la gestió editorial, les ajudes a l'edició o la distribució i el màrqueting.

Amb l'accés reiteradament vedat als mitjans audiovisuals tradicionals, accions promocionals com les de Charles Stross, imaginatives i innovadores (i que altres editors de l'Estat espanyol ja han posat en marxa), poden ser de gran utilitat per contribuir a traure el sector de la semiclandestinitat. Una feina que no podem fer els editors sols: també els escriptors n'haurien de prendre nota.

Franco a Cullera

El V Premi de Novel·la Històrica Juvenil Far de Cullera, que es va lliurar la nit de divendres al castell de la ciutat, va recaure en Josep Franco. Des de setembre de 2004, quan va publicar Això és llarg de contar, no hi havia hagut notícia pública del seu treball creatiu.
No obstant això, Franco és un treballador de la paraula, i entremig ha traduït llibres d'Agustín Fernández Paz, Marilar Aleixandre o Lynn Margulis, entre altres, de pròxima aparició; ha elaborat llibres de text; ha creat la història d'Un ull de la cara, que Levante-EMV distribuirà dissabte que ve dins la campanya Llegir en valencià, i, sobretot, ha estat escrivint com cal escriure: de forma tenaç i silenciosa, amb la professionalitat i el rigor que marca la seua ja extensa trajectòria literària.
D'aquest esforç i del compromís personal per recuperar la memòria del nostre país adormit naix Els miracles de Sant Marc, la novel·la guardonada amb el Far de Cullera d'enguany. L'aventura del protagonista s'emmarca en els anys previs a la batalla o desfeta d'Almansa, que va tindre lloc un 25 d'abril (dia de sant Marc) de 1707.
La publicació de la novel·la coincidirà en el temps amb l'obra divulgativa per al gran públic que aquests dies ultima Joan Francesc Mira sobre la mateixa qüestió, un fet cabdal que ha marcat la història col·lectiva dels valencians. Heus ací una feliç coincidència de dos dels grans noms de l'actual narrativa valenciana que els lectors podrem gaudir a la tardor.

PS.- Per cert que el regidor de Cultura va anunciar en la seua intervenció que en la pròxima edició del certamen augmentarà la dotació del premi de novel·la històrica i que en crearà un de nou, centrat en la poesia infantil.

Llegir en valencià (IV)

Mentre Canal 9 ens delectava aquest migdia amb els fulletons sudamericans Soñar no cuesta nada i Olvidarte jamás m'ha donat temps a llegir-me la premsa, fer un tomb per alguns blocs amics, preparar-me la intervenció per a l'acte de lliurament del Premi Far de Cullera (demà en parlarem més) i de rellegir Cartes perfumades, la història d'amor apassionada amb què Carme Miquel ens convida demà a "Llegir en valencià". Què més li podem demanar a la nostra televisió pública per a fomentar la lectura? De vegades pense que ens queixem per vici.
Carme es manté tan activa com ho ha estat tota la vida en defensa de l'escola valenciana, la igualdat de les dones i tants altres temes que reivindica cada setmana en la seua columna a la secció Panorama del Levante-EMV. Dimarts clausurava un cicle d'escriptores (la seua va ser l'única intervenció en la nostra llengua) i demà dissabte participa en una trobada lectora organitzada per eixa iniciativa extraordinària que és el Voluntariat pel Valencià. Una activitat de compromís constant i incansable que es complementa amb la seua dedicació a l'escriptura. Per tots aquests motius, i molts altres que podríem afegir, demà tenim una cita amb Carme als quioscos.

La "indústria cultural" valenciana

El PSPV-PSOE va reunir ahir a la seu de Blanqueries un centenar de persones del món de la cultura. La convocatòria volia servir com a punt de partida per recollir les inquietuds, preocupacions i suggeriments del sector. Segons (Joan) Ignasi Pla, es tractava d'un primer contacte que donarà pas a altres reunions sectorials més operatives.
En les intervencions, abrumadora majoria del sector de les arts escèniques, un dels més maltractats (tot i que no l'únic) per l'actual govern. Va ser unànime l'exigència als socialistes de reconduir la política cultural de forma que es fomenten les accions de proximitat i s'abandonen els projectes faraònics caríssims (un exemple molt clar, hui mateix) que hipotequen les accions presents i futures.
Algunes de les altres idees que es van poder escoltar:
- Calen més ajudes i menys discriminació
- S'ha de reformular la diferenciació entre la cultura progressista i la reaccionària. No poden semblar idèntiques
- Hem de comptar amb els professionals valencians
- Cal fomentar el consum de la cultura, no només la producció
- Hem de ser capaços de desenvolupar polítiques que permeten crear una indústria cultural (expressió repetida en moltes intervencions) que s'autofinance per no ser tan dependent del govern de torn
- Cal integrar la immigració a la llengua
- El departament de Política lingüística hauria de dependre de Presidència, i no de Cultura
- Falta interconnectar el món cultural del País Valencià perquè semble vertaderament un país, no tres províncies
Hi va haver poques intervencions del món del llibre (la representació del sector era escassa), però es va reivindicar el foment de les coedicions entre les institucions públiques i les editorials privades.
I una pregunta que va quedar sense resposta: per quin model de gratuïtat del llibre de text opta el PSPV-PSOE, per la reutilització o pel xec-llibre? Les notícies que arriben d'altres terres governades pels socialistes no són precisament encoratjadores. El sector espera la resposta.

Articles (de) polítics

“Només hi ha una cosa pitjor que el míting d’un polític, que és l’article o el llibre d’un polític”. Aquesta frase, extreta de l’última columna que l’editor Ernest Folch ha publicat al suplement Llibres d’El Periódico, ve al cas perquè fa uns dies Enric Morera, líder del Bloc Nacionalista Valencià, publicava a Levante-EMV un article d’opinió sobre Bromera que podeu consultar ací.
A l’editorial encara no havíem llegit les paraules de Folch, i potser per això vam acollir l’escrit de Morera amb bona dosi d'il·lusió. D’una banda, pel que tenen de positiu i d’encoratjador, però, sobretot, perquè no és en absolut habitual que un polític (i encara menys si és valencià i està en actiu) dedique atenció al món del llibre i de l’edició. Estem acostumats a que ens vegen com a enemics o a que ens ignoren, que és el pitjor dels menyspreus possibles. I encara sort, perquè sovint quan parlen de llibres o s’entesten a fer d’editors és, diguem-ho ras i curt,
per a cagar-la.
Al seu article, Enric feia el comentari següent: “vivim en un país on la incultura, sovint alimentada des de foscos interessos polítics i/o econòmics, encara compta amb ferotges defensors de ben dubtosa credibilitat democràtica que, sota el paraigües de sigles enganyoses, es permeten el luxe d’atacar organitzacions, institucions i persones amb desqualificacions que sols qualifiquen a qui les fa”. Aquesta és la resposta que va obtindre des de la secció de Cartes al director del mateix diari.
Veient les dots premonitòries de Morera, per a quan un llibre seu?

Home sense nom (III)

El títol i la imatge de la coberta són (diuen els experts)
responsables en bona mesura de l'èxit o del fracàs d'un llibre. On queden els valors literaris, doncs? D'això en podem parlar un altre dia. Ara volia mostrar-vos les altres cobertes de l'última novel·la de Suso de Toro. D'una banda, l'edició en castellà de Lumen i l'original en gallec de Xerais.
Les dues m'agraden, són belles i mantenen la línia gràfica de les editorials respectives. Un fet, aquest de la línia gràfica, que no tots saben (o volen) cuidar adecuadament.
A nosaltres ens va costar trobar-li el punt. Home sense nom és una novel·la en què s'hi narren fets terribles amb molta cruesa. Al remat, però, i gràcies a la impagable creativitat de la dissenyadora Julia Navarro, hem aconseguit la portada més optimista de les versions que s'han publicat fins el moment. Però fins arribar a la imatge actual vam fer altres provatures. Són aquestes, totes obra de Julia Navarro:

Web de Tàndem

Les editorials valencianes en general no s’han preocupat massa per la seua presència a Internet. Incomprensible però cert. Com en tot, hi ha excepcions (Bromera fa deu anys que va posar en marxa la seua Web), però resulta sorprenent que encara hi haja editorials (empreses del sector de la comunicació, no ho oblidem) que no tinguen un espai propi a la xarxa per mostrar els seu catàleg, donar informació sobre el seu fons, les novetats i les activitats que realitzen. O, si més no, en condicions. Però, és clar, si ni tan sols la web de l’Associació d’Editors del País Valencià s’ha actualitzat des de fa dos o tres mesos...
Algun dia farem un repàs més a fons d’aquesta qüestió. Mentrestant, fem una troballa excepcional: Tàndem Edicions irromp amb una pàgina prometedora i feta amb molt de gust. Accessible en valencià i en castellà, ens fa partícips de les notícies que genera, ens permet cercar el seu fons i subscriure’ns al seu butlletí informatiu.
Enhorabona i benvinguts al ciberespai!

Llegir en valencià (III)

Cap de setmana espectacular en la campanya Llegir en valencià. Aquells que s'estiguen fent la col·lecció de llibres gaudiran de textos de quatre dels millors escriptors valencians del moment: Pasqual Alapont, Francesc Bodí, Carles Cano i Josep Lozano, i del treball de dos il·lustradors indiscutibles: Paco Giménez i Enric Solbes.
Dijous em va arribar a la taula del despatx L'espill delator, que distribueix hui Levante-EMV. No vaig poder evitar llegir-lo de nou: em va enlluernar fa més d'un any, quan encara es deia Flors, i hi ha passatges que m'han acompanyat des d'aleshores. Recordava quasi paraula per paraula el final d'un dels relats del llibre.
Disculpeu que us el conte. Avise: és el final.
Us pose en antecedents: La protagonista és Margarida (totes les protagonistes de les històries encreuades que conformen l'obra tenen nom de flor), i té una botiga de roba i complements de bebé. Anhela com cap altra cosa en la vida engendrar un fill, però fa anys que ho intenta amb el marit sense èxit. Passa les vesprades al parc (com mostra la imatge de la coberta, obra, com totes les de la sèrie per a adults, d'Enric Solbes), obsessionada amb el tema i contemplant amb frustració les criatures d'altres dones. El relat acaba així:

El sol baix allarga l'ombra de Margarida cap al cotxet del bebé. L'estany
lluenteja com una llàgrima immensa sota els til·lers i les acàcies. Margarida
pensa que aviat la seua ombra arribarà al cotxet del bebé i esclata a plorar.
Sobre l'espill de l'aigua comença a arrissar-se la figura trèmula d'una
temptació.

Tot i la seua brevetat, L'espill delator avança bona part de l'estil, la tècnica i l'ambició que Francesc Bodí ha desplegat i depurat en Havanera, una obra per a la qual no he estalviat superlatius des que va guanyar el premi Alfons el Magnànim. No n'he estat l'únic.
Bon cap de setmana!

Políticament correctes

I jo em pregunte: les llengües tenen sexe?

Bogeries de Brooklyn

De l'última obra de Paul Auster, Bogeries de Brooklyn (traduïda de forma impecable per Albert Nolla), m'han atret especialment les referències al procés creatiu de la novel·la, tractades sovint amb un toc del que podríem anomenar "ironia metaliterària". És el cas, per exemple, del moment en què el narrador descriu una escena amorosa i talla en sec el relat: "En Tom i la Honey mereixen la seva intimitat, i per això acabaré aquí el meu informe sobre les activitats de la nit. Si alguns lectors no hi estan d'acord, els demano que tanquin els ulls i facin servir la imaginació".
Confesse que no puc llegir sense un llapis a la mà per subratllar frases i anotar comentaris als marges. Aquest llibre l'he deixat ple d'anotacions. Heus ací alguns dels fragments subratllats que tracten sobre la lectura o l'escriptura, fragments que volen ser una invitació a tots aquells que vulguen allotjar-se per unes hores a l'Hotel Existència:

• Llegir va ser la meva evasió i el meu confort, el meu consol, el meu estímul predilecte: llegir només pel plaer de llegir, per la bella calma que t'envolta quan sents com les paraules d'un autor et ressonen dins el cap.
• Escriure era una malaltia, el que es podria considerar una infecció o una grip de l'esperit, i per tant la podia agafar qualsevol i a qualsevol edat. Joves i vells, forts i febles, borratxos i sobris, bojos i assenyats.
• Mai no s'ha de menystenir el poder dels llibres.

Trobada blocaire

En repassar les informacions i tafaneries publicades els últims dies a Internet em sorprén agradablement un comentari molt generós de l'amic Bragado, editor de Xerais, una persona admirada en molts sentits i que (per recomanació entusiasta d'Agustín Fernández Paz), em va descobrir les possibilitats de blocs que, com el seu, són referència diària obligada. Resulten tan pròxims els problemes que afecten l'edició gallega...!
Moitas grazas, Manolo.
Txetu (que també apareix destacat a la columna de recomanats de la dreta des del primer dia) proposa fer una trobada blocaire del món del llibre en el context del pròxim Liber, que se celebra (enguany també) a Madrid. Una idea extraordinària que seguirem amb atenció.

Home sense nom (II)

Setmana intensa de promoció amb Suso de Toro. Barcelona, la "ciutat oberta" a la qual va dedicar Una altra idea d'Espanya (seleccionada, segons m'informa, com a finalista de la present edició del premi Caballero Bonald), l'acull amb la generositat que acostuma. I l'autor respon al repte. Fins i tot, canta (ben a gust, tot cal dir-ho) un fragment d'El día que nací yo a petició d'un dels entrevistadors.
Durant tres dies, Suso ha conversat amb una vintena llarga de periodistes sobre Home sense nom (n'hem parlat ja en aquest bloc). Es mostra confiat en la força i contundència de la seua última novel·la, una obra sense narrador, amb una estructura molt ben travada, amb aparença teatral (confessa que la idea inicial era fer una obra de teatre), una història dura i d'una tensió creixent que ens mostra la cara terrible del mal absolut: "Abrí la trampa de ese sótano cerrado y prohibido. Para ventilar", assegura Suso.
Entre entrevista i entrevista li pregunte si el fet que hi recupere els personatges de Cèlia (protagonista de Tretze campanades) i el Nano (eix central d'obres emblemàtiques com Círculo i Tic-Tac, i al qual va donar per mort en publicar la imprescindible El príncipe manco), significa d'alguna manera una fita en la seua trajectòria literària, com una mena de compliació, de suma del conjunt de la seua obra. Fins i tot, d'un punt i a banda. I em respon a la manera del Nano, que per primera vegada parla català gràcies a la contribució de Carles Miró: "Positivament", diu, "Home sense nom és un llibre que és molts llibres". Hi estic plenament d'acord.

És real la realitat?

Paul Watzlawick té un llibre amb un títol ben enigmàtic: ¿Es real la realidad? (Herder Editorial). En aquella obra ens planteja fins a quin punt és real allò que ingènuament anomenem ‘realitat’, i es qüestiona si només existeix una única realitat. I per què em pose a filosofar ara? Doncs perquè em diverteix un fet absolutament irrellevant (no sé si també irreal) per al comú dels lectors (no diguem ja dels mortals en general!).
Fa unes setmanes va aparéixer un llibre de Bromera a les llistes dels més venuts. Aquest fet, totalment quotidià per a les grans editorials, no es produïa des de la publicació del Nou diari del jove maniàtic. I des d’aleshores Bromera ha venut centenars de milers de llibres sense aparéixer mai en aquest tipus de llistats. No em posaré a criticar el sistema ara que hem estat convidats a participar-hi. Déu me’n guard! Però alguna cosa deu fallar quan es produeixen eixos estranys "oblits".
El llibre en qüestió és El professor, i narra l’experiència de Frank McCourt com a professor d’ensenyament secundari durant més de 30 anys a Nova York. Realitat o ficció? Doncs sembla que McCourt ha creat més d’un dubte: els mitjans que disposen de llistes de vendes no es posen d’acord en quina etiqueta penjar-li. Vilaweb i l’Avui, per exemple, el col·loquen en l’apartat de "Ficció"; La Vanguardia i El Periódico, en canvi, aposten per la "No Ficció". Serà, potser, que alguns diaris no es creuen que el que conta McCourt siga real?

PS.- En l’apartat d’irrealitats entraria també el títol Autor indefinit que apareix en la secció de No Ficció de Vilaweb. S’estaran referint a aquest llibre en realitat?

Manel Garcia Grau

Quina putada no saber quan t'acomiades d'una persona per última vegada.
Va ser el desembre passat a Castelló. Hi vaig anar per presentar amb ell les bases del I Premi de Narrativa Escolar Vicent Marçà, un guardó creat amb l'objectiu de mantindre viu entre les noves generacions de castellonencs el record de Vicent, qui també ens va ser arrabassat pel càncer.
Aquell dia, un desmillorat Manel, ja en tractament de quimioteràpia, es mostrava tan vital com les seues magres forces li ho permetien. De camí des de la llibreria Babel fins la seu de l'Ajuntament on es va celebrar la roda de premsa, Manel, a qui acabaven de concedir només un parell de dies abans el Premi de Poesia Ciutat de València pel seu treball més recent, recordava l'amic Vicent alhora que comentava amb il·lusió els diversos projectes que volia posar en marxa. Els mesos següents hem creuat correus electrònics i alguna carta, però no ens hem tornat a veure. Ja no serà possible.
Ara Manel ens ha deixat. Fa només uns dies, amb les forces ja escasses, va donar els últims retocs als poemes d'aquell llibre, titulat, paradoxalment, Constants vitals, al qual pertanyen aquests versos:

Tot està dit i tot resta en silenci.
I al mig de la sala els espills retornen la mirada de les paraules.

En memòria.

Programa perdut

Dimarts passat em vaig assabentar que el Canal 33 havia desaparegut del meu televisor. Va ser quan tractava de sintonitzar-lo per veure el programa De Llibres, dedicat aquell dia a la novel·la Perdut el Paradís, de Cees Nooteboom. Fins ara la tenia localitzada a ONO, però sembla que en el seu lloc han posat La Sexta, que tampoc sabia que tenia. Indignat però resignat, vaig dedicar la nit a la lectura.
Afortunadament, la web del 33 ofereix els vídeos de tots els programes, i així ha estat com, al remat, l'he pogut veure. M'ha agradat l'intercanvi d'opinions dels convidats, tot i que no crec que, com s'afirma en algun moment, la novel·la tinga una part de videoart ni estètica de videoclip. Se'ls veu majoritàriament desconcertats, confusos, i passen la major part dels tres quarts d'hora que dura el programa intentant esbrinar de què va el llibre, parlant (mai millor dit) del "sexe dels àngels".
Entre les aportacions que s'hi fan, em quede amb dues:

- David Castillo: "Et pot agradar o no, però no et fa perdre el temps"
- Vicenç Villatoro: "És un llibre ple de suggeriments, que et provoca suggestions i et permet parlar-ne"

Frases perfectes per col·locar en una faixa promocional.
No hi ha dubte que Nooteboom sap de què parla quan afirma que un llibre són dues persones, l'escriptor i el lector, que és qui finalment acaba la novel·la. Les seues obres posen a prova aquesta teoria.

La nit dels bibliotecaris

Anit va tindre lloc a València el lliurament dels premis anuals de l'Associació de Bibliotecaris Valencians. A banda del centenar de persones que hi assistírem a l'acte, pocs més se n'hauran assabentat. Fins on he pogut comprovar, la premsa ha guardat silenci.
Després de 14 edicions i d'una trentena llarga d'obres publicades, Mercé Viana va ser distingida per primera vegada amb el premi Samaruc al millor llibre infantil per Mei-Mei vol ser rei, editat per Bullent, mentre que el juvenil va recaure en El rei del rock, signat per Víctor Cotlliure. Joan Garí, director de la col·lecció de 3i4 on s'ha publicat la novel·la, va "excusar" l'absència de Cotlliure i va afirmar que l'autor havia apostat "per la radicalitat literària -és a dir, per la veritat literària- i sembla que això s'ha vist finalment reconegut". És una opinió; no veig per què radicalitat i veracitat han de ser sinònims.
Pel que fa als premis honorífics, el de Bibliotecari de l'Any va recaure en la directora de la Biblioteca Pública de València. El Bibliotecari d'Honor va anar a mans de Josep Antoni Fluixà per la seua tasca incansable de suport i formació dels bibliotecaris valencians des de la direcció de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.
A tots ells, enhorabona.

Llegir en valencià (II)

Porten una setmana emetent anuncis a la televisió i a la ràdio sobre la campanya Llegir en valencià i encara no n'havia escoltat cap. I el que no veus és com si no existira. Aquest migdia, al cotxe, sintonitzava M80 i, de sobte, escolte l'anunci protagonitzat pels personatges d'AUTOinDEFINITS. He tingut la mateixa sensació indescriptible que ahir quan vaig comprar el diari i em van caure a terra les primeres fitxes d'animació lectora. La sensació que estem assistint a una iniciativa històrica. Modestament històrica, és clar, com tot el que té a veure amb el món del llibre valencià al nostre propi país.
Veig que hi ha una certa expectativa, que moltes de les entitats que s'hi han adherit, se'n fan ressò (ací, ací, ací o ací, entre altres), que els mitjans implicats continuen entusiasmats amb el projecte, i que des d'altres indrets es veu també amb un cert desig.
Potser eixa expectativa és fruit de la incredulitat o de l'escepticisme, però en tot cas em fa l'efecte que es mou alguna cosa, que se'n parla del llibre en valencià des d'una perspectiva positiva, no derrotista. Que des de la televisió, la ràdio i la premsa es convida a la societat en general a llegir en valencià com no recorde que s'haja fet mai abans.
Hui un amic que acaba de ser pare m'ha preguntat: "Xe, això dels llibres dels diaris està bé? És per a la xiqueta, per a quan siga major". Mai abans havia mostrat cap interés pel llibre (i encara menys en valencià!). No sé si és un símptoma, una tendència o una simple anècdota aïllada. Però m'ha alegrat el matí.