La senyora Cecília es va plantar un dia davant l’
Ecce Homo de la
seua ermita i va decidir que allò no podia ser. El cristo estava fet un ídem:
difuminat, repelat, envellit. El pas del temps, la humitat i la deixadesa dels
responsables del manteniment d’aquell indret havien fet estralls en la pintura.
Necessitava a crits una restauració profunda. Era ja un clamor popular. I ella
se sentia l’escollida. Volia ajudar, contribuir a que l’església fóra menys
decadent, que quedara més bonica i lluïdora. En una paraula: que estiguera en el
mapa.
Així que no ho dubtà: va anar a la capital i es va comprar uns pinzells i el
kit de pintura més complet que va trobar i un dia, de bon matí,
conscient que qui matina rep l’ajuda divina, es posà un vestit nou, elaborat en
una sastreria amiga per a l’ocasió, i s’assegué amb parsimònia davant aquella
obra que representa el Nostre Senyor flagel•lat. Actuà amb ambició, abocant-hi
tot el talent que covava des dels temps de les tenebres i que, per
circumstàncies històriques que no venen al cas, no havia pogut mostrar
encara.
Primer va ser només la capa del Creador. No s’atrevia a més per por a la
reacció del públic, de gust clàssic i tradicional. Amb la mà encara tremolosa
per l’emoció, imità el color exacte que havia escollit dècades enrere l’artista
i li va fer uns retocs lleugers. Aquella primera actuació en el quadre li va
quedar tan i tan bé, que quatre anys després, encoratjada pels veïns del poble i
pels estaments eclesiàstics, que havien renovat generosament la confiança en la
seua persona, es decidí a reprendre l’operació i a fer-hi canvis més
profunds.
Fou aleshores quan s’atreví a acarar el rostre.
En aquella ocasió, però, va sentir com un raig travessava de part a part el
seu esperit i pouava en les profunditats del seu ésser. Amb la inspiració que
provenia directament de Déu, es trobà immersa en un estat de gràcia pròxim a la
santedat, que li permetia explorar amb gosadia extramurs de l’ermita i veure
allò que encara no havia estat revelat als humans. Es reencarnà en el Salvador
mateix i, posseïda de virtuts que desconeixia, actuà amb determinació màxima.
Amb els ulls clucs i les orelles immunes a la crítica, donà solta al pinzell i
va idear una fesomia innovadora. Havia concebut una imatge grandiosa, plena de
llum i color per alegrar els dies tristos dels seus conciutadans i de tots
aquells visitants que s’hi volgueren contagiar de l’optimisme aparentment innat
dels indígenes.
Però quan aquell flaix de llum celestial es va extingir, es va escoltar un
primer fil de veu que criticava la desmesura de la intervenció. No era un retret
nou, però fins aquell moment ningú no l’havia volgut atendre. La imatge de Jesús
havia transmutat en quelcom híbrid i indescriptible. Els fidels es mostraven
incapaços de reconéixer la imatge primigènia perquè no hi quedava ni rastre del
dolor que havia estat la seua essència. I a aquella veu dissident se’n van unir
d’altres, més altes i més clares, que ressonaven i s’amplificaven entre les
parets del santuari.
A poc a poc, s’hi congregà a les portes una munió de vilatans contraris a
aquella acció, amb les mans unides en un prec unitari per recuperar la identitat
perduda. La premsa, les ràdios, les càmeres de televisió van córrer fins aquella
població remota a la qual mai abans no havien dedicat atenció, i van convertir
els actes de la senyora Cecília en el barret de rialles general. I allò va
indignar encara més la població, que havia de pagar amb el desprestigi
col•lectiu les errades personals d’aquella il•luminada. Fins que un dia va dir
prou i es va rebel•lar i van fer fora Cecília, el retor i tots aquells que
havien estat còmplices de la desfeta i la ignomínia.
La beneïda, que no entenia la reacció irada d’aquells que fins aleshores
havien lloat amb belles paraules el seu treball, només repetia una vegada i una
altra, amb la mirada perduda en l’horitzó imaginat: “el retor ho sabia, el retor
ho sabia!”. I és que ella sola havia aconseguit el que tothom anhelava: posar el
poble en el mapa. Això era innegable.
Publicat a l'
ARA el 23/08/12.
